[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
El llibret –i dic llibret per l’extensió, de vuitanta pàgines– que du per títol La Cerdanya, escrit per en Ramon Orriols i Puig, ve a ser, al meu entendre, una mena de guia particular i personal, especialment personal, que ell mateix ens presenta d’aquells indrets, llocs i racons de l’esmentada comarca que al llarg dels anys li han deixat una petja inesborrable de records viscuts; de fet, ho deixa ben clar en la ‘Justificació’, quan diu «La Cerdanya és part de la meva vida, […] els cims, les valls, els rius, els estanys, els prats i els pobles han estat l’escenari de les meves millors vivències. Hi estic en deute».
A les darreres pàgines de l’obra, a l’’Epíleg’, ve a reforçar, encara més si cap, el seu deute amb la comarca, quan ens la dibuixa des de les llunyanes eres prehistòriques fins pràcticament avui en dia, posant l’accent en la seva privilegiada situació geogràfica amb totes les conseqüències que, òbviament, se’n deriven: terra de pas, de comunicacions complicades (el tren no arribà a la capita cerdana, Puigcerdà, fins a l’any 1922) i d’economia tradicionalment agropecuària, tot i que actualment està bàsicament centrada en el sector terciari degut a l’arribada massiva del turisme en els darrers dos vicennis.
El cos de la publicació està format per 32 capítols, a part del de la ‘Justificació’ i el de l’’Epíleg’, que, reitero, ens evoquen a nosaltres, lectors, aquells punts del terrer cerdà que més l’han marcat en el sentit més positiu del terme; és per aquesta raó que les entrades duen per títol el nom d’aquell pic, d’aquella ermita, d’aquell vell castell… que, per les raons que fossin, el van emocionar i ell, amb aquesta publicació, els en fa la torna i els ret alhora un sentit homenatge.
A voltes manlleva la veu d’altres escriptors catalans per enriquir o reforçar el relat propi, com poden ser la de Josep Pla (de prosa tan concisa com elegant) o la fantasiosa de Joan Amades; pel que fa als poetes, hi inclou la lírica de Mn. Cinto Verdaguer, Guerau de Liost, Costa Llobera, Màrius Torres, Joan Maragall, Josep M. Guasch, Josep Esteve, John Laugdon-Davies, i també uns versos ben especials, els que li dedicà el seu bon amic Ramon Cotrina, que en el llibret estan reproduïts en la seva forma manuscrita original; heus ací la primera estrofa: «M’agrada anar a acampar // a dalt de les muntanyes // i veure sortir el sol // damunt de l’ampla plana.». Com bé haureu pogut endevinar, cada text és com una finestrella que la seva escriptura ens bada per tal de fer-nos-en també partícips, de les seves sentides vivències.
El registre literari es complementa amb una sèrie de dibuixos a tinta, en blanc i negre, dels paisatge cerdans que recrea al llarg de les pàgines del volum; són il·lustracions –«sants», que es deia abans– d’una innegable atmosfera naïf, en què la presència imponent de les muntanyes i de les valls o el detallisme de les ermites i esglesioles romàniques de la comarca (molt destacable la de Sant Miquel de Soriguerola, en què la tècnica constructora de l’opus spicatum està fidelment reproduïda) casen a la perfecció amb l’esperit global del llibre. Sobre això, tan sols hi ha un únic dibuix acolorit, el dedicat al popular tren groc de la Cerdanya, també conegut com «el Canari», de color, no cal ni dir-ho, groc!
Permeteu-me la llicència de manllevar els mots de Pla, citats en el segon capítol de la present publicació, per anar acabant la redacció d’aquesta ressenya: «La Cerdanya és una de les comarques més belles, més fines de Catalunya». Crec que és innegable que connecten del tot amb l’ànima de la prosa d’en Ramon Orriols.
Però que siguin les paraules d’en Ramon Orriols, aquesta vegada amb un pessic d’humor, les encarregades de posar-hi el punt i final definitiu: «[…] sempre ens quedarà la festa del trinxat».
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.