Llençar la tovallola

[Un article de Toni Coromina.]

Coincidint amb el guirigall derivat dels sovintejats episodis de corrupció, l’etern desacord entre Catalunya i l’Estat espanyol, la il·lusòria declaració d’una efímera República, el desencís per la deriva del Procés i l’inici del judici del Suprem contra els polítics catalans, la desafecció general per la política partidista en ambients fins fa poc batalladors està arribant a cotes alarmants. Tant és així, que bona part dels defensors i detractors de les diverses vies polítiques per a assolir els anhelats objectius de llibertat, democràcia, benestar o independència estan llençant la tovallola, i cada vegada més prefereixen viure més enllà dels núvols abans que tocar de peus a terra.

A la mort de Franco, molta gent va començar a implicar-se en la política col·lectiva, després de dècades de foscor durant les quals no se’n podia ni parlar. En una descarada afirmació de cinisme, el mateix dictador solia repetir «Usted haga como yo, que no me meto en política». A la segona meitat dels setanta, al país hi havia interès per a recuperar els hàbits democràtics perduts des de la Guerra Civil. Els joves bullíem per transformar el desolat panorama social i polític; ens sortien ideals pels descosits i van començar a proliferar coordinadores democràtiques, partits, organitzacions unitàries com l’Assemblea de Catalunya, sindicats, grups ecologistes, associacions veïnals i tota mena de plataformes per a millorar l’estat de les coses.

Durant els primers anys de la Transició, la gent es movia, feia revistes, sortia al carrer, es manifestava, s’organitzava, es queixava, es reunia en assemblees, s’instruïa i buscava persones preparades per a presentar candidatures a les eleccions democràtiques. I a gairebé a tothom li feia il·lusió anar a votar.

Hem ressuscitat el refrany que proclamava: «La política, per als que en viuen!»

Però amb el pas dels anys, la il·lusió de molts ciutadans s’ha convertit en claudicació, abandó de les idees transformadores i submissió al sistema i a les lleis del mercat. I en molts sectors ha tornat a triomfar aquell refrany que proclamava: «La política, per als que en viuen!», un pensament emparentat amb les pràctiques corruptes que durant el franquisme es complementava amb la típica frase amb què els nostres pares sovint ens advertien: «No et fiquis en política, no t’emboliquis!». De fet, hi havia por a embolicar-se, a jugar-s’hi la pell; ara potser no hi ha tanta por, però abunda el desànim i l’allunyament de la política de partits.

Per a molta gent, els partits i els sindicats s’han convertit en empreses i gestories; i les idees igualitàries i de justícia social han desaparegut del mapa en benefici d’un suposat pragmatisme possibilista. En aquest context, bona part dels ciutadans catalans han abraçat l’ideari abstracte d’una hipotètica independència futura, però deslligada dels problemes del dia a dia i de les dificultats de moltes famílies per a arribar al cap del mes.

La desafecció s’origina, en bona part, en el sectarisme, en la filosofia corrompuda dels que viuen de la política (amb honroses excepcions) i, també, en l’atordiment de la ciutadania resignada a seguir els dictats de qui mana, sigui qui sigui. En aquest sentit, la frase habitual «Tots són iguals» lamentablement torna a fer fortuna.

Ens hem rendit i ens dediquem a resoldre sudokus, a fer amics virtuals a la xarxa d’Internet i a fer mans i mànigues per a no ofegar-nos en la precarietat laboral, en les dificultats per a pagar la hipoteca i en les conseqüències desastroses del declivi de la qualitat dels serveis, sobretot els sanitaris i els educatius. Mentrestant, esperant una boirosa independència i davant la por que les idees xenòfobes i reaccionàries inundin el mapa electoral, ens consolem, com sempre, amb els gols i els títols del Barça. O del Madrid.