Amb motiu de la redacció del llibre Cafè Vic, retrat d’una generació de rebels i bromistes, l’any 2007 vaig conversar amb prop d’una trentena de persones que directament o indirecta havien format part del moviment contracultural vigatà durant els anys setanta i vuitanta; o amb persones que des la transversalitat i des de fora van expressar la seva visió d’una generació de joves que durant uns anys va desenvolupar una intensa activitat cultural i lúdica, des de la vessant marginal o al marge de la cultura oficial: teatre, música, proves esportives desenfadades, happenings, cinema, revistes… Una de les característiques principals d’aquells joves era el sentit de l’humor.
Durant la dècada dels setanta, la Lluïsa collia fruita a França; després va ser monitora de menjador en un centre escolar i va desenvolupar tota mena de feines esporàdiques. Per a ella, marxar de casa va ser una gran sort perquè va poder viure al costat de la gent que estimava. Passats més de 25 anys, explicava que encara continuaven fent-se uns bons farts de riure. Per a ella, aquella època va ser com un somni: «Tot era summament vital, canviant, nou, lliure, divertit i sorprenent». En les seves declaracions afirmava que els nois d’aquella època «eren una mica misògins, però no masclistes, almenys de manera intencionada. La seva actitud era una cuirassa que es posaven per protegir-se i fer-se els interessants. No era malícia. Amb el pas dels anys, crec que les noies els fèiem una mica de respecte o de por; i ells no sabien massa com tractar-nos. Les dones potser estàvem en un segon terme; però nosaltres, quan volíem participar en alguna acció i ens sentíem una mica discriminades, també ens miràvem els nois, sense que ho sabessin, com si ells estiguessin en un tercer terme, però sempre amb molta estimació».
En Ferran estudiava arquitectura, aprenia l’ofici fent pràctiques en diversos estudis de Barcelona i venia a Vic els caps de setmana. Parlant de la filosofia d’aquella generació, deia que la cultura estava «segrestada en el lloc de les coses belles: els museus, les fundacions, les conselleries, la música clàssica». En canvi, com a contrapartida les accions i activitats impulsades pels joves contraculturals vigatans «eren manifestacions plenes de sentiment i d’ànima, gens formalistes. Eren actes originats en la voluntat de fer les coses perquè venien de gust i eren divertides. Es tractava de la màxima expressió del moviment rock, de la cultura dels que en un moment determinat van dir (de manera inconscient): “Jo també estic tip de l’acadèmia”. Eren les accions de gent sensible, que als factòtums de la cultura formal i encarcarada no els emocionava ni poc ni molt (…). Aquells moviments no van ser integrats socialment i van quedar com a manifestacions sense importància, pròpies de persones que vivien la joventut, entenent la joventut com un mal que es cura amb el temps. I així la cultura oficial podia continuar sent immòbil, sense riscos».
En Joan, un àcrata que es va pagar la carrera treballant d’oficinista, va impulsar nombroses activitats antifranquistes i a la segona meitat dels setanta va formar part del nucli refundador de la CNT a Vic. Segons explicava en el llibre, «aquella era una generació en què, per primera vegada, una part considerable dels fills de la classe treballadora van tenir accés a uns estudis més enllà dels primaris. Alguns van viatjar a l’estranger (des de l’Índia fins a Perpinyà) i van constatar que la mentalitat franquista i del nacionalcatolicisme era un veritable anacronisme en el món de finals dels seixanta i dels setanta. També, hi va contribuir la vinguda massiva de turistes amb uns costums molt més oberts i liberals, especialment en qüestions de sexualitat (…). Vist amb la perspectiva del anys, els objectius que la joventut inconformista i rebel d’aquells anys es proposaven no s’han assolit gens en l’àmbit econòmic: érem anticapitalistes i el capitalisme s’ha imposat com a sistema arreu del món. En el camp polític només s’han aconseguit molt parcialment els objectius perseguits. El franquisme va caure, sí, però la majoria de la joventut lluitadora del moment volia un canvi molt més radical i profund que el règim actual (…). També és cert que una part, qualitativament significativa, s’ha quedat pel camí (drogues, follies…), i ha optat per la marginalitat (o el mateix sistema els hi ha abocat) o bé continua en posicions més o menys insubmisses (…). D’aquell moviment de contestació n’han sortit molt tocades dues institucions. La primera, l’Església catòlica, que ha pagat un preu molt car per haver estat durant molts anys el pilar ideològic fonamental de l’antic règim. L’altra institució és l’Exèrcit, vist com el braç executor de la repressió dictatorial, que ha quedat afectat per un descrèdit que fa de la nostra societat una de les més antimilitaristes».
En Quim, pastisser i militant del PSUC, tot i estar enquadrat en organitzacions més aviat ortodoxes de l’esquerra, es movia en ambients transversals i no necessàriament s’oposava als joves contraculturals. Aleshores constatava que «les transformacions que es donaven a fora de l’Estat, a Europa o als EUA, aquí entraven amb retard i eren molt criticades; però es coneixien i tenien la seva influència. Més tard van arribar imatges i noticies del moviment hippy i, poc després, el Maig del 68. Alguns havien viscut temporades a l’estranger i a les pel·lícules d’art i assaig es mostraven noves formes i costums. Tot aquest cúmul d’esdeveniments va influir en tots els sectors socials. I mentre les forces polítiques, econòmiques i culturals anaven obrint escletxes en la rigidesa del règim franquista, s’anava consolidant una alternativa». A l’hora de parlar del canvi de costums dels anys setanta i vuitanta, deia que «tots plegats érem un reflex d’aquesta societat, encara que en alguns aspectes aquí estàvem més endarrerits a causa de l’encarcarament de la nostra ciutat (…). Les expressions culturals, artístiques i d’esbarjo que va desenvolupar la generació de joves contraculturals es nodrien de la tradició satírica del anys trenta, del coneixement dels moviments forans, de la contracultura americana i de l’anarquisme del Maig francès. Tot plegat adobat amb la rauxa del país».
En Jordi treballava en un banc, era actor de teatre i va participar en la majoria d’activitats organitzades pels contraculturals osonencs. Així veia aleshores el panorama: «A la sortida de l’edat del pavo, més o menys, no estàvem bé a casa o vivíem en pisos compartits, amb tots els inconvenients que això comportava. Necessitàvem un lloc on trobar-nos una sèrie de gent. I el Cafè Vic va ser dels pocs establiments vigatans de tota la vida que quedaven, un dels pocs llocs on no érem mal rebuts per la nostra aparença desmanegada i per la nostra conducta dissoluta. Encara no sé ben bé què vol dir això de la contracultura, ni tampoc què cony és la cultura. Però si és més o menys el que em penso, algunes persones titllades de contraculturals han fet i estant fent immensament més per la cultura que molts dels culturetes oficials. Vam anar creixent en una època de forta repressió escolar, mentre els hippies començaven a arribar a Eivissa. Però els de terra endins anàvem molt endarrerits. Tot s’anava corcant, l’infame dictador se’ns va morir i en poc temps vam descobrir coses que a Europa ja feia deu o vint anys que havien experimentat, però que a casa nostra van arribar de cop: el sexe, les drogues, el rock & roll i moltes coses més. Per a molts va ser un empatx terrible; però per als que ens va enganxar al final de l’edat del pavo va ser un festival. Semblava que tot estava permès, però al mateix temps ningú no sabia què estava permès (…) Vam impulsar i vam fer molt teatre i molta música, moltes festes, actes ludicoesportius, com el Periple Pantaner de Sau…».
Quan la Mariàngels va acabar el COU als 18 anys, va començar a fer feines diverses (va treballar en una fàbrica i en una llibreria, entre altres); va ser cambrera i va ser sòcia fundadora d’un bar musical. Segons deia, «per al jovent que veníem de col·legis de capellans i monges, anar a l’Institut va significar una finestra oberta per on va entrar aire fresc. Tinc un record meravellós d’aquella època. Vivíem en una mena d’olla a pressió que es va destapar. A més, l’ambient convidava a una certa disbauxa. Ens vam emancipar molt joves i vam voler viure la vida al nostre aire, encara que als anys setanta era molt diferent que s’emancipés un noi o una noia; en el nostre cas estava més mal vist i sovint et tenien per una dona de vida lleugera. (…) Diuen que quan ets jove t’apassiones amb tot; però també vam viure una època d’un trencament molt gran que va afectar tant els homes com les dones. Ells estaven més acostumats a fer el que volien i tenien la imatge que les dones servíem per cuidar-los. Però moltes dones vam trencar els motlles rígids de mare i mestressa de casa; i això, en una ciutat com Vic, va ser difícil de digerir (per a ells i per a nosaltres). Aquí es va iniciar un cert distanciament de gèneres, tot i que en els ambients que jo freqüentava potser no es notava tant. De tota manera, el canvi va ser tan gran que les noies fèiem una mica de por als nois, perquè, en general, estaven acostumats al model anterior d’una dona més submisa i menys present. Les noies teníem problemes que avui fan riure. Per exemple, a les farmàcies no ens servien anticonceptius orals sense recepta i havíem d’anar al Servei de Planificació Familiar, a Barcelona, o bé a la consulta d’un ginecòleg privat per a poder obtenir receptes, amb l’inconvenient afegit que als 18 anys encara érem menors d’edat».
Entre els anys setanta i vuitanta es pagava la carrera fent de professor de català en uns quants instituts de Barcelona. Després es va dedicar als cursos d’adults i va treballar d’assessor lingüístic de l’Ajuntament de Vic: Així recordava aquells anys: «Quan als divuit anys una parella de la guàrdia civil et treu del llit a quarts de tres de la matinada i se t’emporta detingut, segurament poden passar dues coses: o quedes acollonit de per vida o quedes curat d’espants. Alguns vam tenir la sort de ser dels segons. Ens revoltava la imposició de tota mena de cotilles absurdes i fèiem el que podíem per escapar-ne. Sense cap por, amb tot el desvergonyiment de la joventut. Amb el convenciment que tot estava tan podrit que aviat acabaria fotent un pet com una gla. Volíem expressar-nos lliurement i per això vam fer revistes i cartells i pamflets. Volíem un món diferent i per això vam sortir al carrer a defensar la identitat, la llengua, la terra. Volíem divertir-nos i per això vam organitzar gresques i disbauxes col·lectives… Com que tot estava prohibit, ho fèiem tot sense demanar permisos. A qui n’havíem de demanar si no reconeixíem cap autoritat! Alguns també vam participar en grups polítics: era una manera més o menys organitzada —i també il·legal— d’intentar canviar-ho tot amb uns objectius més definits. Gosaria dir, simplificant molt, que entre el jovent transgressor hi havia els polítics, els intel·lectuals, els de la broma i els de la farra. Però hi havia pocs individus o grups purs i sovint coincidíem en activitats i projectes comuns. Jo, particularment, em bellugava en tots els ambients sense identificar-me plenament amb cap: per dir-ho d’alguna manera, entre els polítics era de la broma; entre els intel·lectuals, de la farra; entre els de la broma era intel·lectual i entre els de la farra, polític».
Prestigiós fotògraf, en Manel va viure a Vic i va fer l’aprenentatge al taller del seu pare fins a l’any 1972. Després, va anar a viure a Barcelona, on va contactar amb el moviment contracultural barceloní. «En realitat, vaig viure més la contracultura a Barcelona que a Vic, on les propostes tenien un toc alternatiu més personal, sense tanta influència dels teòrics americans que, a la capital, va venir de la mà d’escriptors, artistes i professionals que havien passat una bona temporada als Estats Units. De tota manera vaig mantenir els vincles amb Vic, on acudia els caps de setmana per veure la família i els amics. De fet, venir a la meva ciutat natal també era una necessitat (potser és cert que les arrels tiben). Aquí passaven moltes més coses concentrades que a Barcelona i cada setmana em trobava amb quatre o cinc opcions per a sortir: concerts, exposicions, obres de teatre i activitats de tota mena, que gairebé sempre aprofitava per a documentar fotogràficament. La gent que en aquella època feia coses a Vic era molt enrotllada. La Banda Puig, per exemple, era tot un prodigi. Per sobre de tot, però, hi havia un element aglutinador que ens vinculava a molta gent: la música. Al Mugró i a Can Grapes s’escoltava la música més avançada del moment i et trobaves les mateixes persones que anaven als concerts. La música també era l’excusa per relacionar-te. De Vic van sortir molts creadors i grups que, anys més tard, van convertir-se en referents de la música popular de tot el país. Recordo que, estant a Barcelona, quan algú s’assabentava que jo era de Vic, sempre comentava la potència musical de la ciutat, o et deia que venia expressament a Can Grapes a escoltar les últimes novetats que programava el gran Pep Lluçà, el propietari del local».
Nascut a Berga, en Ramon va viure molts anys a Andorra, on va estudiar a l’Escola Francesa. A finals dels setata va anar a viure a Sant Boi de Lluçanès i va estudiar a Vic, al Col·legi de Sant Miquel. Més endavant va entrar a treballar a una entitat bancària, una feina que simultaniejava amb els estudis musicals i la seva pertinença al mític grup Duble-Buble. La seva reflexió era aquesta: «Hi ha coses d’aquella època, com ara la música, aquelles avantguardes tan atrevides i les actituds davant la vida carregades de misticisme i transcendència, que avui em provoquen un cert somriure irònic, no exempt de simpatia; sense negar el valor que tenien, ara les veig més relativitzades. L’escepticisme situa les coses en el seu lloc. Tenien uns valors destacables innegables i reals, però tampoc eren tan transcendents, sobretot en l’àmbit de les avantguardes musicals, que és el que jo més conec. Però això passa una mica en tots els camps (…) No s’ha de mitificar mai cap època. Aquella generació de contraculturals també feia gala en general, d’actituds dogmàtiques. Però de gent intolerant que vol imposar el seu criteri ni ha hagut, i n’hi ha, a tot arreu: a l’esquerra, a la dreta i en totes les tendències. Entre els antidogmàtics també hi ha dogmatisme. No hi ha cap moviment que s’escapi d’aquest defecte (…) Quan vaig aterrar a Vic, jo tenia 16 anys i em trobava gent que em deia: “Vigila, perquè a Vic corre molta droga!”. I em van alertar dels perills de contactar amb la bohèmia i la gent de mal viure (…).Jo era entre cinc i set anys més jove que els protagonistes d’aquella generació i me’ls mirava amb una mica de respecte; ells eren els grans, tenien un sentit de l’humor molt especial i jo potser tenia una mica de complex de no estar a l’alçada i, també, una certa por que no em volguessin a la seva colla pel fet de venir de fora de Vic i ser més jovenet. Però els admirava perquè van trencar motlles, eren místics i existencialistes. Tots aquells joves que avui podríem qualificar d’antisistema m’atreien més que no pas els que formaven part d’organitzacions més estructurades, com els partits polítics. Avui continuo pensant que el fet de no caure en els engranatges molt encotillats és un valor a tenir en compte. Avui i sempre».
Més jove que la primera generació d’assidus del Cafè Vic, a principis dels vuitanta, en Joan estudiava Enginyeria Tècnica Agrícola i cada setmana anava a Barcelona i tornava a Vic els caps de setmana. Parlant d’aquells contraculturals es mostra més aviat crític: «Jo vaig anar al Cafè Vic a principis dels vuitanta. Tenia 20 anys. Abans no gosava entrar-hi, tanta era la impressió que em feia aquell ambient. Tampoc no gosava perquè era la seu dels nostres déus que ens van fascinar. Però aquests ídols mai no ens varen acollir amb simpatia, ni tan sols amb amabilitat. De l’admiració vàrem passar a la por. Recordo que aleshores nosaltres els importàvem poc i no comptàvem per a res. Quan en alguna ocasió sèiem a la mateixa taula amb algun dels grans, els nostres comentaris eren sistemàticament menyspreats. Això sí: si el mateix comentari era fet per una de les noies de la nostra colla, aleshores era àmpliament aplaudit (…). En l’aspecte de les ideologies, el pensament era tancat; i encara que molt contracultural, no admetia la discrepància. Les colles eren també tancades. Hi havia uns líders carismàtics a qui ningú gosava desafiar. El que deien els líders no es podia discutir. Aquests líders tenien un seguici incondicional de gent grisa, també membres dels grans, que els aplaudien i els reien totes les gràcies. Aquell qui portava la contrària al líder era rebutjat per la claca. I si els líders es posaven en contra d’algú, encara que fos de forma injusta, comptaven amb el suport segur del seu seguici, incapaç d’adoptar una actitud imparcial o de defensa del més dèbil (…). Ara, mirant-ho amb perspectiva, penso que arreu passa el mateix: els més joves admiren els més grans, mentre aquests els ignoren. I quan hi ha hagut pensaments forts, revolucionaris, també han anat acompanyats sempre de la intolerància amb la discrepància. Per això tampoc cal condemnar aquells contraculturals d’una forma específica. Hi vàrem aprendre molt de la vida».