[Un report de Xavier Borràs.]
Aquest passat mes de febrer no ha fet el temps esperat en un mes habitualment gèlid i plujós a muntanya. Un feixuc anticicló s’ha ajagut durant dies i setmanes al sofà de les valls, ha emboirat la plana de Vic i els plans del Segrià, i ha posat a la palestra, novament, l’emergència del canvi climàtic.
L’emergència del canvi climàtic i els mitjans de comunicació
Segons els científics, els canvis en els cicles solars han existit de sempre i han causat o causen tota mena de fenòmens meteorològics. Tanmateix, el que no ha existit sempre, sinó solament els darrers quasi cent anys, és la persistència de la pol·lució atmosfèrica, la contaminació dels béns naturals (aigua, sòls…) o la irrupció d’espècies invasores arreu, tot de causes que produeixen efectes no solament indesitjables sobre la salut del planeta i tots els éssers vius, sinó que comporten l’assumpció d’una consciència d’alerta davant del fet que, si no s’hi posa remei de forma immediata, ja no hi haurà marxa enrere (tal com avançàvem en les darreres Notes esparses…, quan donàvem notícia del naixement del grup d’àmbit mundial Extinction Rebellion (XR), que aquí s’ha traduït com Rebel·lió o Extinció, i l’anomenada «Declaració de Barcelona».
El pròxim 14 de març es farà públic un manifest, signat per multitud de personalitats, per a alertar sobre la responsabilitat dels mitjans de comunicació pel que fa a l’enorme repte que la nostra societat té plantejat davant l’emergència climàtica. Es tracta d’una realitat que ja tenim al damunt, amb conseqüències ambientals, energètiques, socials, polítiques, culturals, etc. sense precedents històrics. És el repte més greu que té i ha tingut mai la humanitat, i per tant, naturalment, també el nostre país.
Fa més d’una dècada és va popularitzar la qualificació del canvi climàtic com “una veritat incòmoda”. Però ara, a les portes de la tercera dècada del segle, aquesta qualificació ha quedat abastament superada. Avui parlar de canvi climàtic ja és confús i poc precís, hem de reconèixer en primer lloc que el que estem enfrontant és una autèntica emergència climàtica a escala planetària. La comunitat científica és molt clara al respecte. I ja no es tracta d’una veritat incòmoda, sinó d’una realitat ineludible. I tot el que no sigui parlar i informar en aquests termes és amagar, eludir, confondre i desarmar la capacitat de reacció de la nostra societat.
És en aquest context el manifest farà una crida, tant als òrgans rectors dels mitjans de la CCMA (Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya), com als professionals que hi treballen, per a complir amb aquesta responsabilitat envers la societat a la que serveixen, especialment «perquè el paper dels mitjans públics de comunicació és fonamental per a traslladar al conjunt de la ciutadania un tractament del tema amb rigor, responsabilitat, serenitat, però a la vegada amb claredat, coherència, sense eufemismes ni embuts, de forma no marginal, sinó proporcionada a la seva importància, tant en els serveis informatius com en els meteorològics, com en altres espais de gran audiència».
El manifest advoca de deixar de considerar «bon temps» que als mesos d’hivern tinguem temperatures primaverals. «O hem de fixar-nos en l’augment de les temperatures mínimes, no només de les màximes, perquè incideixen més en l’increment de la mortalitat i de la morbiditat. O en altres qüestions importants com la relació entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius. I per a aquesta nova mirada, els mitjans públics han de jugar un paper fonamental».
Arreu d’Europa i del món creix un moviment de milers de persones, entitats socials, xarxes internacionals, una part important de la comunitat científica i, de forma destacada, la joventut a qui pertoquen les properes dècades. Un moviment que crida a prendre aquest futur a les nostres mans, per no deixar-lo en mans de les elits polítiques i econòmiques globals que fins ara i durant dècades han demostrat la seva tossuda incapacitat per a actuar per al bé comú, per a no cedir ni una engruna del seu poder i els seus beneficis, ni tant sols quan és la humanitat i el planeta esl qui estan en joc.
Aquesta emergència climàtica corre en paral·lel a casa nostra sobre què volem ser quan siguem grans: si esclaus d’un Regne genocida o partícips en una República lliure. Totes les històries de l’entemig —incloses les farses judicials i els múltiples paranys electorals— són falòrnies que duen a l’Enlloc habitual de genuflexió i falgel·lació pròpia dels victimistes. En aquest sentit, voldria recordar que a la nació catalana hi tenim insta·lades quantre centrals atòmiques, dites nuclears, que ens tenallen de mans i peus per a ser independents energèticament parlant.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.