Si bé és cert que l’any 2018, en què va esdevenir el desè aniversari de la mort de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols (1904-2008), va passar sense pena ni glòria, actualment alguns fets fan pensar en el just rescabalament de l’autora, entre d’altres, de l’emblemàtica i grandiosa obra El riu i els inconscients: ja es disposa, d’una banda del Fons documental de l’escriptora —de què ja vam parlar al número 14 de La Resistència—, donat pel seu fill, el físic i també escriptor Antoni Lloret; ben aviat, a més, s’anuncia la publicació el mes de maig vinent del llibre biogràfic Maria Dolors Orriols, viure i escriure, a cura de Montserrat Bacardí —a qui devem, també, el magnífic article «Maria Dolors Orriols o la revolta interior» (que forma part del monogràfic que la revista Ausa [XXVIII – 180, pp. 287-306], del Patronat d’Estudis Osonens, va dedicar l’any 2017 a «Sis dones escriptores»—; i, finalment —encara que més tard del que voldríem— la reedició, per Adesiara, precisament, d’El riu i els inconscients cap a l’any 2022.
Es tracta, doncs, de tres bons pilars —en què han contribuït tant Barcardí, com Antoni Lloret i Nan Orriols, així com la Universitat de Vic— per a situar Maria Dolors Orriols al lloc d’alt nivell que li pertoca en l’àmbit de la literatura catalana. La mateixa Montserrat Bacardí ens en dóna algun detall a la «Presentació» del llibre ja esmentat (encara inèdit), Maria Dolors Orriols, viure i escriure:
«La nostra porta d’entrada al món narratiu d’Orriols es va produir a partir de la lectura d’El riu i els inconscients, l’any 1990. A mesura que avançàvem en la crònica d’aquells temps convulsos, ens preguntàvem com havia estat que aquella novel·lista tan poderosa havia quedat negligida. Vam buscar i vam remenar, rere la petja d’informacions, notícies, ressenyes, comentaris… Un parell d’anys després en vam poder llegir Una por submergida, i el 2003, les pertorbadores memòries, Escampar la boira. El 2004 el PEN va dedicar-li un Àlbum Maria Dolors Orriols, coordinat per Joana Bel, que vindicava, per mitjà de veus diferents, la vàlua de la seva obra. Sempre ens havia quedat el neguit de no saber-ne més, de no tenir-ne a l’abast altres títols — avui per avui, tots descatalogats. El seu nom sortia recurrentment —en lletra menuda—, al costat d’altres com ara Agustí Bartra, Maria Aurèlia Capmany, Anna Murià, Teresa Pàmies, Cèlia Suñol… I la recança ressorgia.
»Un feliç atzar ens va posar en contacte amb el seu fill, el físic Antoni Lloret, que conservava tots els papers de la seva mare: un munt de capses, arxivadors, carpetes i llibretes (ara, en procés de classificació, a la Universitat de Vic). De la munió de peces inconnexes, n’emergia una figura que s’engrandia i una obra que s’eixamplava. Hi descobríem dades desconegudes, relacions i amistats, vincles professionals, correspondència, dietaris, obres publicades i inèdites, (auto)traduccions… No sabíem on ens duria, aquell cúmul de papers, però no podíem —ni volíem— quedar-nos a l’escapça, ens calia escodrinyar cada document per a mirar de recompondre el trencaclosques: d’on sorgia aquella febre creadora?, què la propulsava?, què perseguia?, com es plasmava?, amb qui era compartida?… Quan les peces no acabaven d’encaixar, recorríem a la memòria i a les vivències personals dels seus descendents —infatigables davant la nostra insistència.»
Sovint s’ha especulat sobre el minso paper que, fins ara, se li ha atorgat a Maria Dolors Orriols no havia en l’àmbit de la literatura catalana: potser pel fet de ser dona llavors, perquè va viure allunyada de la capital i de col·lectius influents, o perquè no pertanyia a l’àmbit acadèmic. No obstant, això també significa que va tenir molta llibertat d’acció.
Tanmateix, alguns mai no hem deixat de preguntar-nos sobre el dolós i inexplicable silenci que ha planat sobre la seva obra, que ara, a les portes de la publicació de la biografia de Bacardí i l’anunciada reedició d’El riu i els inconscients, comença a sortir a la palestra, d’on no havia d’haver caigut mai, per a il·luminar-nos.