El vell va observar des d’un finestró de les golfes de la caseta dels afores com els dos nens s’acostaven sigil·losament pel camí. D’una revolada, imprevisible per a un home de la seva edat, va baixar esperitadament l’escala. Just quan un dels vailets estava a punt d’agafar el picaporta, va engrapar-lo pel canell i li va retorçar el braç a l’esquena. Les llàgrimes del nen queien a doll més per l’espant que pel dolor de la refregada. El seu germà va córrer cap al poble a buscar al seu pare, tement que quan arribessin ja s’hauria convertit en fill únic. Els peus no li haurien tocat al cul en cas d’haver calculat els avantatges testamentaris que això li representaria en el futur, sobretot tenint en compte que ell no era el primogènit. Però, el terror derivat de les llegendes que s’atribuïen a aquell ancià no li permetien pensar amb fluïdesa. A més, tampoc no tenia una bola de vidre que li permetés vaticinar com s’enverinarien les relacions fraternals en el decurs dels anys.
Cinc minuts més tard, quan el nen i el seu progenitor, que encara duia la bata de la botiga d’electrodomèstics que regentava, enfilaven la carretera on hi havia la caseta del vell, el germà ja tornava amb els ulls plorosos i un blau al braç. El pare els va enviar a casa i va caminar fins a arribar als límits de la propietat. No podia recriminar gran cosa als nanos, perquè ell també havia molestat a aquell home en el passat. De fet, era una de les tradicions de risc intergeneracionals en aquell poble.
El vell encara era al llindar de la porta quan va veure al venedor de neveres que el mirava amb un rictus a mig camí entre la indignació i la ràbia. «Un altre cop aquest imbècil», va pensar mentre entrava a dins, deixant el comerciant amb la paraula a la boca i un profund sentiment d’estupidesa a l’ànima. Va deixar la porta mig ajustada per si li venia de gust entrar, però al cap de set hores, pels volts de la mitjanit, va tancar-la del tot, preveient que la solitud es perllongaria exactament com passava sempre.
Deien les males llengües i fins i tot algunes de bones, que en aquella caseta s’hi havien comès atrocitats inenarrables. El vell havia estat gairebé sempre un solitari perepunyetes, però tota la fama derivava d’un succés mai resolt, que va acabar condicionant la seva relació amb la resta de veïns del municipi. Moltes dècades enrere, un calorós dia d’estiu, el fill de l’alcalde es va escapar de casa i va enfilar la carretera tot fent autoestop. Un taxista que tornava de portar una parella a una població veïna, va veure com a l’alçada de la caseta es desviava cap al camí que hi mena. Mai més no se’n va saber res.
Aleshores, aquell home ja era vell. Ja tenia pocs amics, i gairebé tots li van girar l’esquena. No hi va ajudar que la xemeneia de la caseta tragués fum negre com l’infern durant dues jornades. Si mai ningú li demanava pel foc en ple mes d’agost, ell contestava amb evasives, contribuint a alimentar la rumorologia que donava per fet que aquell era l’escenari d’un crim. Fos com fos, en aquella època encara no es podien fer anàlisis d’ADN per a esbrinar quines restes hi havia entre les cendres. Tampoc ningú no va gosar acusar-lo obertament de cap assassinat. Només el policia del poble va anar-hi per fer-li quatre preguntes sobre la tarda que el noi s’havia fet fonedís.
El dolor al canell del fill del propietari de la botiga d’electrodomèstics va durar amb prou feines una hora. Durant uns dies els veïns van tornar a especular amb l’estranya vida del vell, i es va donar novament per fet el seu tenebrós futur tacat d’assassinats i tortures. Un periodista local va indagar sense èxit i va acabar no publicant res davant el temor d’una possible demanda, per a exasperació del seu editor que veia de nou com una vintena d’hores de treball se n’anaven directament a les escombraries.
A milers de quilòmetres del poble, en una ciutat al nord del continent, el fill de l’antic alcalde del poble ingressava a la residència geriàtrica després d’una vida on va aconseguir pràcticament tots els objectius que s’havia proposat, fins i tot oblidar una família que no tenia ganes de rememorar. Ni tan sols pensava en l’indret on va néixer, ni en el vell a qui va suplicar d’utilitzar el telèfon per a demanar a un amic d’una població propera si podia confiar en la seva tia-àvia per anar-lo a buscar amb cotxe, sense explicar-ho mai a ningú. El vell no tenia línia telefònica, però al cap d’uns minuts el cotxe d’uns estrangers que passaven per la carretera, van carregar-lo i se’l van endur lluny, molt lluny de casa.
El vell va passar-se la nit despert, assegut a una butaca comodíssima que tenia al primer pis de la caseta. Mai ningú no havia de saber que el foc que va fer aquell llunyà estiu va servir per trobar la fórmula d’un beuratge que proporciona la vida eterna. De moment no es podia dir que li funcionés malament, malgrat haver-la encertada a una edat massa avançada per al seu gust. Si al poble no fossin tan bords, potser se li hauria escapat alguna confidència, però ningú li queia prou bé per fer-lo còmplice del seu secret.
Va fer una mirada al seu voltant i va observar la biblioteca que ocupava les parets del terra fins al sostre, i va calcular que fins un parell d’anys més li quedava teca per a llegir sense necessitat d’haver de sortir de casa, agafar un taxi per anar a la llibreria d’un poble veí, i fer-hi l’enèsim encàrrec de centenars de nous llibres.