Històries

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Es diu que en el moment de la mort hom veu passar tota la seva vida per davant. Òbviament, aquells que encara estem aquí, no podem saber-ho i, tret que algú hagi tornat del més enllà, tampoc no hi ha qui pugui confirmar-ho. Però sí admetem que aquest fos un dels símptomes d’un final proper, la nostra civilització estaria a les acaballes.

Segurament, mai com ara no hi ha hagut la possibilitat de veure tota la història exposada davant nostre, amb un nivell de coneixement i divulgació com l’actual. Sempre hi ha hagut mites i llegendes que explicaven els orígens o la vida dels avantpassats, però mai com ara no hi havia hagut un coneixement tan profund i «científic» sobre com havien estat les coses en altres temps. Primer, perquè el coneixement especialitzat era només a l’abast d’uns pocs i, segon, perquè els possibles receptors d’aquest coneixement eren també minoria, a causa de l’escassa alfabetització de la població.

Ara, però, la majoria de la població te accés a la cultura, als mitjans de comunicació i al coneixement, així que, tot aquell que vulgui, pot assabentar-se de com es vivia en altres temps, ja sia a través de la lectura, el cinema o les representacions virtuals que reprodueixen qualsevol moment o àmbit del passat. És a dir, que per davant nostre desfila tota la història de la humanitat, amb tanta o més fidelitat que el record personal de la pròpia vida. I, al mateix temps, per pocs recursos que hom disposi, és seduït per viatjar als llocs reals on es produiren els esdeveniments estudiats. D’alguna manera, podem viatjar tant en el temps com en l’espai, vivint en una sola vida totes les vides passades. Això no havia passat mai abans. Ni mai com ara la gent havia estat tan massificada, alienada i aïllada del seu entorn, ni tan pendents del mòbil, drogats, viatjant, fent cua a l’autopista o volant pels aires. Mai tampoc no hi havia hagut tanta dispersió, mental, de productes i persones, ni tant dèficit d’atenció com ara.

Vol dir que tenim la possibilitat de viure fora del nostre present, o situació personal, ja sia a través de simulacions virtuals que ens traslladin a altres èpoques, o mitjançant al·lucinògens que ens provoquin estats alterats de la consciència. La primera forma ens permet viatjar en el temps, la segona endinsar-nos en la pròpia ment. Si sumem les dues coses, viatjar mentalment dins el temps, l’espai i la consciencia, això és Màtrix. Tècnicament ja és factible viatjar d’un lloc a un altre del planeta o l’espai sense adonar-se’n. Hom podria viatjar sedat, sortint d’un punt determinat i despertar en un altre, hores després, sense tenir consciència del trajecte recorregut. M’estranya que les agències de viatge encara no s’hagin plantejat aquesta oferta. Per als viatges interplanetaris no en preveuen una altra. Això vol dir expulsar-nos del moment present i de la pròpia vida.

Si a la vida de cada un, ja de per si prou breu, li anem escurçant parts del trajecte, què en queda?

D’alguna manera tot el progrés tecnològic s’ha basat sempre en aquestes dues tendències o conceptes, l’acceleració en el temps i l’espai i l’escamoteig del trajecte, com si aquest fos excessiu o prescindible. El més aproximat al segon concepte que s’havia aconseguit era el trasllat dels esclaus africans a les Amèriques, estabulats i pràcticament aïllats senyorialment, a les bodegues dels vaixells. De fet és el que continuem fent amb els animals de granja.

Les arts intenten fer tot el contrari: alentir el temps per viure de manera intensa i conscient cada moment. Més que la contemplació d’una obra acabada, allò que interessa a l’artista és el procés per arribar-hi. El camí, més que l’arribada.

Quan un es fa gran, té el privilegi de veure les coses amb una certa distància, la que dóna l’experiència, i saber dels processos sense la necessitat d’estar-hi immers, cosa que, a la pràctica, permet defugir moltes cuites o entorns desagradables. Més que triar el que vol, permet descartar allò que no desitja. Cosa que dóna la possibilitat de centrar-se, contemplar i gaudir cada moment tal com es presenta. Seria la visió global, relativa, des de la «torre d’ivori». Perquè no es tracta de viure intensament moltes vides, es tracta només de viure, degustant veritablement, la pròpia.

Properament, s’obrirà, a la cala Monjoi, on hi havia el restaurant el Bulli, el museu que Ferran Adrià dedica a la cuina d’elit. Després d’anys de dedicació al peu dels fogons, ara ha decidit explicar-ho, cosa que no em sembla ni bé ni malament, però considero que hi ha una diferència radical, fonamental, de concepte entre una i l’altra instal·lació. Abans era un lloc de creació, ple de vida, on passaven coses: un lloc on, per mol elitista que fos, la gent cuinava, menjava, degustava, es comunicava, aprenia, presumia i gaudia.

Ara, sense deixar de ser elitista, esdevindrà un mausoleu, un cementiri del que havia estat. Com el Valle de los Caidos, la Vall dels Reis, l’Esplanada de les Piràmides o el Mur de les Lamentacions. Perquè no te res a veure la vida de l’antic Egipte amb el que un pot observar visitant les piràmides o els museus de mòmies a l’actualitat. De la mateixa manera, aquell que visiti El Bulli 1846 (que no és un any, sinó el nombre de plats que s’hi van cuinar), per més gràfics, projeccions, maquetes o imatges virtuals que ho expliquin, no podrà tastar com era la vida allà abans de ser clausurat. Es trobarà en la mateixa situació de qui va a visitar la tomba del seus avis o pares: no podrà parlar amb ells, ni abraçar-los, només recordar-los en efígie a través d’una fotografia. Són morts.

Així és com el poder ens foragita de nosaltres mateixos, fent-nos creure que participem d’altres vides, de determinats privilegis, de llocs o temps diferents (que després la narració dels fets s’ajusti més o menys a la realitat no és el que més importa). El que fan, quan ens mouen, destorben (imagina que t’estan trucant, ara mateix, mentre llegeixes això), sacsegen, físicament o mental, es distreure’ns d’aquí i d’ara.

Perquè, com sant Tomàs, hom no pot estar segur del que veu si no pot ficar el dit a la nafra.