«El 80% dels catalans rep l’aigua d’operadors privats que entenen l’aigua com un negoci, i que inclouen en les seves tarifes conceptes no associats a l’aigua com els beneficis i la publicitat corporativa.»
Dante Maschio [«L’aigua del futur ha de ser pública, democràtica i garantir els drets humans», Xarxanet, 21/10/2022.]
«Agbar, propietat dels grup francès Veolia, no dóna dades sobre la facturació anual i xifra l’impacte directe i indirecte de la seva activitat en 672,26 milions d’euros.»
The New Barcelona Post [«Aigües de Barcelona genera un impacto económico de más de 670 millones», TheNBP, 02/06/2022.]
La casa de la meva infantesa era a l’aiguabarreig de les rieres gavarreses dels Molins i el Rifred.
Indefectiblement, amb les llevantades de tardor, aquelles rieres es desbordaven cada any. Dolçament, l’aigua cobria els horts que el vilatans teníem a les ribes i la saó durava fins a l’estiu. Els marges d’aquelles rieres eren coberts de vegetació, canyes, joncs, ridortes, esbarzers, corniol, gatassa…, i una munió de petits animals: granotes i gripaus, serps, espiadimonis, sabaters, xinxes, cargols, bagres i barbs, capgrossos, rossinyols, oriols, pigots, garses…
Aviat, però, amb les primeres onades de turisme, els indígenes, enlluernats, s’apressaren a vendre’s el patrimoni i les màquines començaren a foradar les rieres per xuclar-ne els freàtics i abeurar i sanejar els nouvinguts, regar els seus jardins i omplir les seves piscines i furgar les lleres per extreure’n sorra, sauló i grava. No trigàrem gens, només amb el 10% construït del que ara hi ha, perquè s’assequessin molts pous, les rieres es convertissin en un ermàs i les rierades de tardor comencessin a furgar els marges, esgarrapant els horts i comprometent les cases. Calgueren instàncies, rogatives i suborns a les administracions franquistes per a obtenir els permisos per consolidar els marges, i a càrrec del contribuent, és clar.
Just aquells anys es feren, d’urgència, les canalitzacions d’aigua i el clavegueram, a pic i pala.
Això fou el principi de problemes majors, en un país mediterrani on les sequeres són endèmiques i a bastament conegudes i descrites al llarg de segles que han creat conflictes i greuges al llarg de tota la història. Els amos de la xarxes de distribució se’n feren, també, de l’aigua i el bé comú es convertí en negoci, moneda de canvi i control urbanístic. Culpar el canvi climàtic dels problemes que aviat patirem és d’una hipocresia transcendental, és amagar el cap sota l’ala i veure venir el desastre sense haver fet absolutament res per resoldre’l, esperant que una pluja oportuna emmascari un cop més la irresponsabilitat de l’administració.
L’escassetat d’aigua té solucions. Fa dècades que Israel va demostrar al món com en mig del desert, racionalitzant els sistemes de rec, instal·lant-hi dessalinitzadores i reciclant el líquid element avui en tenen per donar i per vendre.
A casa nostra, però, resulta que la xarxes de distribució perden de mitjana una quarta part de l’aigua, Olot en perd el 40%. , l’equivalent a 400 piscines olímpiques cada any.
Les companyies elèctriques, quan ja sonava l’alarma de la sequera imminent, es dedicaren a buidar embassaments per vendre’ns electricitat al preu del gas, molts dels recs agrícoles encara segueixen mètodes medievals i el sector ramader ha contaminat, i ho continua fent, les capes freàtiques de moltes comarques. Durant l’estiu, a les dutxes de les platges s’hi rentaven impunement les planxes de surf i les mares premien l’aixeta del rentapeus perquè el seus fills consentits juguessin amb l’aigua dolça. Els ajuntaments regaven passejos i carrers amb aigua potable i desenes de milers de piscines s’omplien i es mantenien per ostentació dels seus propietaris mentre dotzenes de creuers amb milers de passatgers feien aiguada als ports catalans i balears.
Ara s’apropa un altre estiu i tornarem a rebre una allau de turistes idiotitzats que consumiran de tres a cinc vegades més aigua de mitjana que qualsevol català. El consum d’aigua de moltes poblacions costaneres, durant l’estiu, és deu vegades superior a la mitjana, però el govern va eliminar la quota mínima del cànon de l’aigua a hotels, càmpings i apartaments vacacionals fins al 2022, i no veig que aquesta mesura s’hagi revertit.
Mentre procurem que el turisme extractiu no se’ns enfadi i es busqui uns llepaculs més dilectes per a empobrir, els agricultors i ramaders no saben cap on mirar, perquè és tant o més improbable que madona Teresa Jordà aporti solucions com que el sant Cristo Gros els doni el verd exacte al seus prats. L’agricultura pateix una crisi que ja ve de l’any passat i per la qual els pagesos no rebran cap compensació. Per aquest any la conselleria està fent una avaluació, que ja sabem què vol dir. Mentrestant han prohibit el cultiu de blat de moro i els regadius de verdures possiblement quedaran closos i la poca aigua, si en queda, servirà per salvar els arbres fruiters, no pas els fruits. També queda compromesa l’alimentació del bestiar. Això representa una dependència alimentaria catastròfica i mai patida fins ara. Tampoc no podrem abastar l’aigua que haurem de menester per apagar els focs. Les proporcions del problema són de tal magnitud que es comença a confiar en els miracles.
Ai las!, tant bonic que teníem el «territori», no pas amb pigots o puputs, ni espiadimonis i gripaus, ara anem per bèsties grosses: ossos i llops als pirineus, llúdrigues, cabirols i senglars, trencalossos i voltors, per a gaudi dels camalluents urbanites, i tants turistes que vénen perquè som d’allò més acollidors i servicials, i no diguem els nostres boscos espessos i selvàtics, amb arbres intocables… i així, fent la viu viu, el retard imprevist del miracle ens atrapa amb els pixats al ventre.