Arxius: Projectes

[Una novel·la de Dídac Costa.]

51.Goded amara a Barcelona

A les 7.30 h, el general Goded, que té la missió de comandar el cop d’estat a Catalunya i les Balears, ja ha declarat l’estat de guerra a les Illes. En poques hores aconsegueix dominar Mallorca i Eivissa sense disparar un sol tret. Falten Menorca i Formentera per controlar totes les Balears, però la seva acció principal consisteix a dirigir el cop a Catalunya.

Ell és un dels quatre grans generals cridats a comandar la nova Espanya que sorgeixi del cop, en igualtat amb Franco, Sanjurjo i Queipo de Llano.

Tal com han planejat, sortirà de Mallorca en sentir per Ràdio Barcelona una al·locució patriòtica que serà el senyal que ha començat la revolta a la capital catalana. Se li fa llarga l’espera, fins que a les 8.45 els rebels a Barcelona aconsegueixen emetre finalment la proclama.

Es desplaça al port de Palma, on l’espera un hidroavió italià Savoia, a bord del qual s’embarca a les 10.30, acompanyat d’una escorta de quatre hidroavions més on va el seu estat major. Goded hi puja amb el seu ajudant, un altre militar i el seu fill. Malgrat el to optimista de Burriel en la seva última comunicació telefònica, Goded no està gens tranquil. Fa només quatre dies que s’ha compromès a liderar el cop a Catalunya a petició dels conspiradors barcelonins, en lloc d’anar a València, on estava assignat.

Un cop l’avió ja albira la costa catalana, ordena:

—Ponga la radio catalana, aquí ya se debe coger.

“…els militars estan rodejats i la seva acció facciosa està determinada a ser derrotada per les forces de la Generalitat i el poble…“

—¡Maldita sea! ¡Apáguela!

—Nada, no se preocupe, general, es solo propaganda política —diu l’ajudant.

—¡Sí, pero es muy mala señal que puedan hacerla y radiarla! ¡La radio debería estar en nuestras manos hace días!

Dues hores després, havent sobrevolat el Mediterrani, on encara no hi ha cap dels vaixells de guerra estrangers que no trigaran a venir, els Savoies arriben al cel de Barcelona. Abans d’amarar a l’Aeronàutica, Goded ordena al pilot:

—Haga unas vueltas de reconocimiento a poca altura antes de amerizar. Quiero ver la lucha desde el cielo antes de bajar.

Des del cel divisa forts combats a moltes places i avingudes, i la bandera catalana onejant als edificis oficials. Molt mal senyal. Després de 10 minuts de vol de reconeixement, on coincideix a l’aire amb els avions de Sandino, astorat davant de tants escenaris de lluita, diu al pilot:

—De acuerdo, ya es suficiente, ya me hago una idea —mentre es posa la mà al front i es recolza a la tauleta que té al davant, en gest d’abatuda resignació—. Está claro que nuestras tropas están bastante acorraladas…

I encara li falta conèixer de prop el que no es pot veure des de l’aire, el que realment està passant a la ciutat: la temible contraofensiva que estan patint les seves tropes, que ja compten un centenar de baixes, en una situació completament enfangada. I amb Llano sense donar suport al cop, sent encara general a Catalunya, tot i estar rodejat de colpistes i trobar-se captiu al seu despatx, fet que l’enfurisma especialment. Se suposa que Burriel l’acaba de neutralitzar, però els colpistes segueixen sense controlar ni l’edifici ni l’exèrcit.

La Guàrdia Civil tampoc ha deixat clar el seu suport, cosa que també l’irrita. No només per l’entrebanc que suposa, sinó per la traïció, al seu entendre, a la pàtria, a Espanya, als valors tradicionals conservadors, dels quals sempre han estat un garant central i indiscutible, uns amics i aliats, ja que, de fet, és una policia militaritzada. Una extensió, en realitat, del mateix control colonial que els militars exerceixen allà on Espanya encara té colònies, però en aquest cas sobre la pròpia població espanyola peninsular, com correspon a un estat amb poca tradició democràtica.

Finalment, a les 12:30, els cinc hidroavions amaren a les instal·lacions de l’Aeronàutica Naval. A aquesta hora ja es pot començar a intuir que el cop està fracassant, i que el poder està començant a passar a mans del poble i la Generalitat; cosa que fa que tot Catalunya, la fàbrica i el major generador de riquesa d’Espanya, deixi d’estar a mans no només dels insurrectes, sinó fins i tot de la pròpia República Espanyola. Una situació encara pitjor que la inicial. I el pitjor malson per als feixistes espanyols: anarquistes i catalanistes obtenint, gràcies al cop, el poder de facto a Catalunya, regió fonamental, junt amb Madrid, per al triomf del cop.

En arribar Goded, els militars ja estan atrapats en alguns edificis clau, encara ben defensats i armats, però aïllats i rodejats d’una ciutat que els és hostil, que ja està armada amb canons i grans metralladores, i que ha vist prou sang per entendre què significa aquest cop, i no estan disposats a deixar la cosa a mitges. Res fa pensar que estiguin disposats a concedir cap mena de treva ni cap negociació que no passi per una completa rendició dels insurrectes o el seu extermini físic. És una lluita a vida o mort, com ja ha quedat clar des dels primers combats.

Per acabar-ho d’adobar, hi ha la qüestió de les comunicacions. Els militars comencen a estar del tot incomunicats, amb les comunicacions completament tallades i dominades per anarquistes i republicans. Els batallons no poden comunicar-se entre ells, ni socórrer-se mútuament, ni parlar amb les casernes, ja assetjades pels treballadors. El telèfon, l’únic mitjà de comunicació per la impossibilitat de poder transitar pels carrers, està en mans del poble, que ho aprofita per tallar tota comunicació entre les tropes. I la ràdio segueix dominada pels republicans, cosa que els permet emetre constantment les novetats a tot el poble català, i convocar-lo i coordinar-lo per contribuir en la lluita, donant informacions contradictòries i errònies als insurrectes per desmoralitzar-los i confondre’ls.

Burriel ha enviat a l’Aeronàutica des de Capitania uns oficials i una secció d’enginyers per escortar Goded i donar-li una càlida benvinguda. Ho fan amb crits entusiastes i vivas, que alerten el personal auxiliar de la base, que fins llavors encara creia la mentida que els moviments eren per aturar una revolta anarquista contra la República, comprenent ara que es tracta de tot el contrari: d’un cop militar feixista, i aquest fet els porta a preparar una revolta contra l’oficialitat facciosa de la base. Però el seu principal objectiu ja ha estat assolit: rebre Goded amb seguretat, que ja no hauria pogut aterrar al Prat.

La càlida acollida, però, no aconsegueix apaivagar la tensa expressió de preocupació que ha quedat fixada al rostre de Goded des del moment en què ha vist la quantitat de fronts de lluita des de l’avió. El tinent coronel Roldán i el comandant Lázaro, cap d’estat major del general, surten a rebre’l. Roldán és el primer a confessar-li, amb resignada sinceritat:

—Mi general, los soldados de la guarnición están luchando valientemente —diu, aturant-se uns segons per pensar com comunicar-li les males notícies: —Pero no nos engañemos. La situación por ahora nos es claramente desfavorable…

—Bueno, ¡pues habrá que reconducirla!

—Hemos hallado una resistencia imprevista y feroz. Toda Barcelona se ha puesto enfrente de un modo decidido, logrando romper toda nuestra estrategia. Contamos con la mayoría del ejército, pero la lucha contra toda una ciudad que dispara desde azoteas, bocacalles, ventanas y balcones se nos ha complicado mucho… No estábamos preparados para esto, es una gran guerrilla urbana contra tropas regulares que no dominan este tipo de combate…

—¡Pero si el pueblo estaba desarmado y la Generalitat apenas cuenta con 2.000 guardas de asalto! ¿Cómo han logrado dominar la batalla?

—Se han ido apoderando de las armas en cada combate que han ido ganando… Tenemos a varias tropas refugiadas ahora mismo. Una en un convento… Están bajo nuestro control varios edificios importantes, y buena parte del puerto y edificios clave en plaza Catalunya, pero la situación general es desesperada.

—¡Madre mía!

—Y lo peor de todo, mi general, si me permite…

—¿Qué puede ser peor?

—Pues que no son las fuerzas de orden público de la Generalidad quienes llevan el mando de la respuesta a nuestro alzamiento…

—¿Cómo que no? ¿Y quién entonces?

—Pues… los anarquistas, mi general…

—¿Los anarquistas, la CNT? ¡Madre de Dios!

—Así es, mi general, son ellos los que están comandando todos los ataques, a los que se añaden los guardias de asalto, los de seguridad y los Mossos. Pero son los anarquistas los que han construido un verdadero ejército popular, que nos está poniendo las cosas muy difíciles. No hay una sola casa en toda Barcelona, podríamos decir, desde donde no se nos dispare. Son muchos, unos 20.000… Y claro, nuestras tropas en la calle, por bien armadas que estén, no pueden neutralizar a tantos francotiradores apostados en miles de ventanas y balcones, con la ventaja de tiro que esto les da. Luchamos contra un enemigo disperso, contra toda una ciudad… Han causado muchas bajas, y nos han obligado a retroceder y replegarnos a nuestros cuarteles; cuando hemos podido hacerlo, porque en muchos casos ni siquiera ha sido posible…

—¡Madre mía, qué desastre! ¡Bueno, pues nos toca organizar un plan de ataque para salir de este atolladero! ¡El futuro de España depende de ello!

El comandant Lázaro li diu a l’orella:

—Mi general, me temo que estamos en una ratonera…

Mig perplex encara, Goded mira Lázaro, a qui respon:

—Ya lo veo… Pero he dado mi palabra, y aquí estoy.

Surten a peu del moll on han estat fent aquest primer intercanvi d’impressions tan desfavorable als insurrectes, per pujar al cotxe blindat que els ha de portar a Capitania. Goded pot sentir el so dels combats, amb constants descàrregues de fusell metralladora no gaire lluny. Un altre oficial se li acosta.

—Mi general, debo advertirle de que el trayecto hasta Capitanía es muy peligroso.

Aleshores se sent el tro d’un canó.

—¿Ese es el cañón del regimiento de artillería? ¿Ya está en la calle? —pregunta Goded.

—Sí, mi general —contesta sense tenir clar com seguir donant-li tan males noticies—. Esta mañana salieron unas baterías… Pero infelizmente hemos perdido todo el regimiento de artillería, y varios cañones y ametralladoras han caído en manos del populacho. Los cañones del regimiento de los Docks… están en manos de los anarquistas…

—¿De los anarquistas? ¿Pero cómo es posible todo este desastre en tan poco tiempo? —crida irritat.

Amb un estat d’ànim fosc i contrariat, el general entra al cotxe blindat, tancant la porta amb un cop fort. El vehicle el trasllada fins a Capitania, no gaire lluny d’allà. Però ja en aquest curt trajecte, el seu vehicle blindat i els camions de la escorta són tirotejats. És la càlida benvinguda que Barcelona ret al general feixista.

Finalment aconsegueix arribar a Capitania cap al migdia. Allà la situació segueix sent del tot inversemblant, especialment als ulls d’un general seriós com ell. L’altre general, Llano, tot i que ja està retingut al seu despatx i escortat per dos oficials facciosos, segueix formalment al capdavant de la IV Divisió orgànica, és a dir, de tot l’exèrcit espanyol a Catalunya. A Goded li costa entendre que segueixi lliure i l’estat major encara no hagi centralitzat les operacions dels insurrectes. Tot i que fa hores que la resta d’oficials i subordinats no fan cas de les ordres que segueix cursant Llano, els rebels no acaben de destituir-lo formalment del comando, fet que li permet, tot i que sense cap eficàcia, transmetre ordres per provar d’organitzar l’oposició als moviments de les unitats rebels, o si més no, dificultar-los. Encara que els seus subordinats no l’obeeixen, fa la impressió que el respecten. Tot plegat, una situació absurda a la qual el general Goded, en arribar, decideix posar fi sense miraments, deposant-lo i arrestant-lo, ara sí, de debò. En trobar-se’l cara a cara, Goded entra en còlera:

—Traïdor! —li etziba.

—¡El traidor eres tú! —li respon Llano serenament, conscient que, malgrat que entre els militars de l’edifici està cada cop més aïllat, la batalla a la ciutat comença a decantar-se al seu favor.

Goded té clar que el cop no podrà reeixir mentre l’exèrcit espanyol a Catalunya no s’hi uneixi en bloc. I que el seu capità general, Llano, no estigui plenament compromès, crea una esquerda important i intolerable. Atabalat per la situació, Goded fa el gest de treure la pistola, però el tercer general, Burriel, el frena:

—Dejemos que un tribunal de honor juzgue su acción, general.

Llano somriu maliciosament en sentir aquestes paraules. Goded el mira amb ràbia i ordena:

—Pues deténganlo y destitúyanlo. ¿Qué circo es este de que un traidor siga aquí libremente dando órdenes a nuestras tropas fieles a España?

—¿Cómo se puede ser fiel a España siendo infiel a su ordenamiento jurídico? —li replica Llano amb un astut sarcasme.

—¡Cállese! Queda usted detenido y destituido. ¡Desde ahora soy yo quien está al mando de la IV División Orgánica!

Llano no s’altera gens pels insults, mentre Burriel, nerviós, intenta empetitir-se per evitar rebre la còlera del superb Goded. És un tercet de generals cara a cara, envoltat d’una cohort de coronels i oficials que no saben què fer ni què dir. Des de la matinada el general Llano ha tingut una actitud tèbia davant la insurrecció, fet que resultava intolerable als insurrectes, i inútil i irritant als republicans.

El primer objectiu de Goded comença a complir-se, cosa que el porta a pensar que podrà reconduir la situació. Era la part fàcil: arrestar Llano, que semblava ser dels pocs encara contraris al cop dins de l’exèrcit.

Tot seguit caldrà superar el segon gran obstacle: garantir el suport de la Guàrdia Civil; un cos conservador i reaccionari per excel·lència, però que encara no està del tot decidit pels insurrectes, i que varia a cada indret de la Península en funció de quin dels dos bàndols té més poder. Cal convèncer-los que a Catalunya també són els militars els que tenen la paella pel mànec, tot i que només cal treure el cap per la finestra per entendre que la situació està lluny de ser aquesta.

I després caldrà veure amb quines altres forces d’odre públic pot comptar. Començarà exigint que els Carrabiners, que semblen els més propers, abandonin la neutralitat per passar decididament al seu costat. La Guàrdia d’Assalt, de Seguretat i els Mossos ja els dona per perduts. Finalment, caldrà conèixer en detall la situació de la batalla de Barcelona, redirigir forces, reforçar batallons i prendre noves estratègies militars per reconduir l’espantosa situació actual.