[VIDEOALBUM] Pedalades Sant Joan de les Abadesses – Ogassa

[Video de Ramon Comella.]

Són dues pedalades en dos dies, des de Sant Joan de les Abadesses, unes de les primeres que vam començar a fer en Nan i jo, els dies 7 i 8 de juliol de 2020. La primera ens vàrem enfilar fins a Coll de Jou, a sota el Taga, i la de l’endemà vam pujar fins a Camprodon, per seguir la falda de la Serra Cavallera fins a Ogassa. En total, uns 74 km i uns 2.100 m de desnivell positiu. Érem joves…

[LES NOSTRES ERMITES] Santa Magdalena del Mont (la Garrotxa)

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

En record de l’amic Xavier Borràs 

Es tracta d’un antic priorat agustinià situat a l’extrem est de la serra del Puigsacalm, ja en plena Garrotxa. L’edifici, datat del s. X, fou modificat el s. XVIII i tan sols conserva de l’antiga factura romànica l’absis i la volta de canó sobre la capella. En les darreres dècades ha estat restaurat, i en una dependència annexa s’ha habilitat el refugi de muntanya Emili Triadú. 

La seva situació és privilegiada. Es troba a 989 m d’altitud, envoltada d’espectaculars penya-segats, en el rampeu dels prats verds i elevats que coronen el cim del puig Corneli (1.360 m). La vista panoràmica sobre tota la Garrotxa amb el fons del massís del Costabona i el Canigó és extraordinària. 

Per pujar-hi des de Sant Privat d’en Bas heu d’anar per una pista rural fins al pla de Can Xurri, on hi ha una àrea d’esbarjo. Continueu pel camí que passa pel singular santuari de la Mare de Déu de les Olletes. La pujada entre les cingleres és força dreta fins arribar als allisalls de Santa Magdalena, on el camí planeja a llevant per arribar a l’ermita. Tot plegat són 1,5 hores amb 459 m de desnivell de pujada.  

 

[ART] «Com a nàufrags», Exposició de Marta Córcoles a Espai Art60

 

[Redacció]

“«Com a nàufrags» és una sensació i una constatació viscuda al llarg del temps. Vol il·lustrar els perduts que estem quan no ens trobem, res que no sàpiga tothom i que oblidem sovint.

La vida humana és un lloc on no et pots quedar per sempre i així i tot no es percep d’aquesta manera. Els dies s’empassen i quan surts a la superfície t’adones que estaves mort. Vivim com nàufrags pensant que a la costa trobarem la vida i és quan ens falta l’alè que estem més vius.

Sabem que podem viure en una presó o com a visionaris. Presó si ets l’observat, visió si ets l’observador. En el canvi de rol és on et tornes a adonar.

Jo pinto, dibuixo o escric per materialitzar visions.

El moviment de l’aigua en estat salvatge, el suposat estatisme de les coses, la invisibilitat del temps que passa, la remor de la muntanya, però també les històries ben explicades, em poden connectar amb estats sublims.

L’exposició que us presento, ordena algunes d’aquestes visions en un mateix espai. Són obres realitzades amb tècniques pictòriques i xilogràfiques, però també amb materials diversos galvanitzats amb el color de les peces.

He seleccionat aquelles peces que millor reflecteixen els moments eureka, aquelles que em semblen adients per il·lustrar el títol de l’exposició, però també aquelles que mostren etapes de vida nàufraga o la vida que succeeix entre naufragis.

Us desitjo bon viatge i que la vida us permeti crear.”

– Marta Córcoles 2025

Pots visitar l’exposició en aquest enllaç. «Com a nàufrags»

[LLIBRES] «El gran desordre», de Maria Dolors Farrés. Ressenya d’Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals.]

Aquesta novel·la és escrita com tots els clàssics, i és un futur clàssic. Està escrita amb exigència i és molt ben treballada en el que diu i en com ho diu. S’hi ha d’entrar a fons per gaudir-ne. És molt ben trobat de fer referències constants a allò que passa a L’hora quieta, que tant de bo arribi a més lectors. Que té moltes referències implícites a Shakespeare. Conté infinites frases i passatges per recordar, de nou la narració és l’excusa per a les reflexions de l’autora, en una obra que no és pas novel·la històrica. La diferència amb L’hora quieta és que aquest llibre és fet d’una acumulació d’històries, i l’altre era fet bàsicament d’una. Però és excel·lent igualment.

El personatge de Jacme en seria el centre, tan entranyable en l’anterior novel·la, sobretot per la seva autenticitat, relacionada també amb la seva manera de parlar poc adequada en un monestir, perquè provenia del poble de Querós, i no havia estat instruït. Incloure els pensaments amb paraulotes d’aquest personatge, seguides pel que acaba dient realment, és una troballa de la narració, com també quan es ressalta una paraula amb majúscules, o posant guions entre síl·labes, o fent servir la cursiva. Per emfatitzar el que es diu. Unes característiques en aquest frare jove que no impediran que el prior fugitiu Daniel de Paterna de l’obra anterior el nomeni prior interí. La Maria Dolors ha explicat que per escriure sobre aquest monestir de Sant Llorenç del Munt, que és real, a les Guilleries, es va inspirar en el fet que hi va haver un prior que va fugir de debò.

També el títol d’aquesta darrera novel·la de la Maria Dolors, El gran desordre, sintetitzaria una constant de l’època que descriu, la disputa entre dos i fins a tres papes que lluiten entre ells per dominar l’Església. Tant com la Claustra, que és una paraula per designar l’estat de relaxació dels costums als monestirs i l’Església en general, que va acompanyada de la pèrdua de vocacions que permetessin de continuar amb monestirs com el de Sant Llorenç. Per acabar, també els episodis de pesta són generadors d’aquest gran desordre. Que a cada rentada s’endú un llençol, cada episodi de pesta s’emporta algun personatge.

Però el personatge de Jacme no és l’únic que té molt de carisma, que també és un arquetip com el de Galzeran, sobretot, tant com el de Berenguer, protagonistes de L’hora quieta. Hi ha sobretot la germana de Galzeran, Beàtrix, de qui Jacme està secretament enamorat.

Després de Beàtrix venen els seus fills, Arnau i Evenci. Tots ells tossuts, apassionats i individuals. Tot i que Arnau es contradiu en com tracta la seva filla Antonieta. Ell que ha estat rebel, vol dominar la seva filla, justament perquè és dona. Com passa en nacions que han lluitat per sobreviure, i acaben fent el mateix que els han fet a ells, el que passa a Israel i Gaza ara mateix. L’Antonieta és tota una digna successora de la seva àvia Beàtrix, com les protagonistes femenines de Jane Austen, tan tossudes i de caràcter fort.

De totes les històries n’hi ha que acaben bé i, d’altres, malament, però en general sempre hi ha elements positius, contrapunts amables. I l’optimisme de les relacions autèntiques, de parelles enamorades, que no són l’habitual en l’època, però no són impossibles, al costat de les de conveniència. Tant com les dones com Beàtrix i Antonieta, que poden estudiar com un home, que són intel·ligents, valentes a més d’elegants. Hi ha moltes referències a la primera feminista, Christine de Pisan. En una època en què l’autor del Roman de la Rose deia que totes les dones eren meuques de fet o de pensament.

L’autora d’aquest llibre ha fet com Flaubert amb Madame Bovary: fa més de mitja vida que escriu les tres novel·les de la trilogia del monestir de Sant Llorenç, El càstig, L’hora quieta i El gran desordre. El títol de cada novel·la és concís, una síntesi perfecta de la història, i gens comercial. Mereixen totes tres obres que se’ls faci justícia, més tard o més d’hora.

FARRÉS, Maria Dolors: El gran desordre. Almeria: Círculo Rojo Editorial, 2025

[CÀMERA AL BOSC] El fantasma dels boscos: el gat fer al Berguedà

[Text i vídeo d’Octavi Ponce.]

Aquest mes, la càmera de parament fotogràfic ens ha regalat una sorpresa extraordinària: la imatge clara d’un gat fer (Felis silvestris) al cor del Berguedà. Aquest felí esquiu i silenciós és una de les espècies més difícils d’observar a la natura catalana, i el seu albirament és sempre una notícia destacable.

El gat fer és un mamífer salvatge que habita boscos madurs i tranquils, especialment caducifolis i mixtos, amb abundant cobertura vegetal. A Catalunya, la seva presència es concentra sobretot al Pirineu, Prepirineu i algunes zones del Montseny, però és escassa i fragmentada. La seva gran semblança amb el gat domèstic fa que sovint passi desapercebut.

Solitari i territorial, el gat fer s’alimenta principalment de petits mamífers com ratolins, talpons i conills, tot i que també pot caçar ocells o amfibis. Es reprodueix a la primavera, amb cries que naixen entre maig i juny. La seva supervivència està amenaçada per la fragmentació de l’hàbitat, els atropellaments i, sobretot, la hibridació amb gats domèstics, que dificulta la conservació genètica de l’espècie.

Tot i les dificultats, alguns estudis recents indiquen que la població catalana es manté estable, amb lleus senyals de recuperació en zones protegides. Tanmateix, continua sent un animal extraordinàriament discret i vulnerable, que només la paciència i la tecnologia permeten observar.

Aquesta observació al Berguedà és una prova de la riquesa oculta que amaguen els nostres boscos. El gat fer hi és —encara—, i mereix que el coneguem i el protegim.

[LLIBRES] «Infermeres en guerra», ressenya d’Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

«A través de les paraules vaig transformar el sofriment i la impotència dels vençuts, entre els quals hi havia la meva família materna, en coratge.» Amb aquestes paraules a la contraportada del llibre, la M. Cinta Sadurní, coautora juntament amb en Xavier Bardolet, ja ens dona una idea del contingut d’aquest llibret de només 187 pàgines; un contingut en què es passa revista a un moment i a un lloc molt concrets de la nostra història recent, com són els darrers mesos de la Guerra Civil, de l’abril de 1930 al gener de 1939, a l’hospital de les Brigades Internacionals a la ciutat de Vic, a l’edifici que havia estat el convent i escola de nenes de les Germanes Carmelites de la Caritat, L’Escorial.

Sense deixar encara els escrits de presentació del llibre a la contraportada, també hi podem llegir el següent: «(…) La seva història, explicada a partir del testimoni d’algunes infermeres que hi van treballar, és també la història d’una guerra que va mobilitzar centenars de voluntàries i va capgirar les seves vides».

Quines van ser aquestes infermeres a les quals la M. Cinta i en Xavier donen veu en el seu punyent i colpidor relat per rescatar-les d’un oblit injust i sectari? Doncs, entre d’altres, la Fanny Bré, l’Ave Bruzzichesi, la Dorothy Fontaine, l’Erika Glasser, la Sally Khan, l’Hermina Macushon, la Petronille Saloreà, la Stefania Wenzlová, la Hilda Bell, la Sarah Garstentein, la Soledat Ralló i la Rose Weiner, totes en marges de temps diferents però també amb un punt en comú, que era el d’estar plenament entregades a la feixuga tasca de poder apaivagar el dolor tant físic com espiritual dels soldats ferits que hi feien estada i convalescència, fins allà on els era humanament possible. I com és evident, al costat d’aquestes dones també hi havia la presència de personal mèdic titulat, tot homes, dels quals cal destacar els doctors Wilhelm Glasser i Saül Ignacy Trocki.

La pregunta que hom es pot plantejar és per què Vic va ser una de les ciutats escollides per les Brigades Internacionals per establir-hi un dels seus hospitals, i la resposta no és altra que per la seva situació geogràfica, relativament a la vora de la frontera amb França, raonablement allunyada del front, que fins aleshores encara no havia patit cap bombardeig aeri, ben comunicada i amb possibilitat de poder disposar de recursos alimentaris.

Aquests establiments hospitalaris van ser concebuts com a unitats militars i sotmesos a un ferri control polític per mà dels comissaris de guerra, que hi actuaven com a veritables directors, com és el cas del comissari que hi havia al capdavant del de Vic, el jove francès Maurice Sauvard, membre actiu del Partit Comunista i amb un «brillant» historial de lluita antifeixista; vist i dit això, no és pas exagerat afirmar, ans al contrari, que els hospitals de les Brigades Internacionals eren territori d’homes. Tal com es diu al llarg de les pàgines del llibre, en aquests hospitals s’hi parlava de combat, i no pas de pèrdua o sofriment, i és precisament en les veus de les infermeres, en el relat del seu dia a dia, on descobrim el dolor, la precarietat, a vegades la negligència, però també la solidaritat entre dones provinents de cap a cap del món occidental amb un mateix compromís, frenar el feixisme.

És en l’espai de memòria històrica que representen les veus d’aquestes dones entregades a la seva vocació-professió de guarir i que hi van treballar en l’any escàs de temps que l’hospital va ser a Vic, el lloc on germinen un munt de vivències, de petites històries que testimonien com de doloroses poden arribar a ser les guerres, i més si es tracta d’una contesa civil, i de com l’empatia de tot el personal que hi va treballar va tenir un efecte balsàmic que ajudà a fer una mica més suportable el patiment dels soldats malalts i ferits que hi estaven ingressats.

Eusebi Puigdemunt i Puig.