[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» La cova del drac, d’Eduard Garrell.

[Text de Eduard Garrell]

Sant Jordi forma part del sentit pràctic dels catalans, d’aquell sentit de l’aprofitament i de l’estalvi. En un sol sant, hi tenim simbolitzat el festeig i l’amor, l’afalac a l’estimada (o a l’estimat), la cultura en forma de llibre, que és la tafaneria i l’obertura mental, la memòria de Cervantes i de Segimon Serrallonga (diuen que ambdós igual de catalans), a més de Shakespeare, Garcilaso de la Vega, Josep Pla, William Wordsworth, Rupert Brooke, Pampa Maidana, Maurice Druon, Pamela Lyndon… Tants, que de ben segur algun ho devia fer expressament. És el dia del llibre i de  tots els que en fan: escriptors, correctors, impressors, editors, distribuïdors, llibreters, i ara també s’hi apunten els forners i els partits polítics i les sectes, i s’hi apuntaria tothom si se’ls deixés. També és el patró de Catalunya, amb aquest afany i intensitat que tenim per cercar símbols identitaris, ni que sigui el Barça. Per acabar-ho d’adobar, Sant Jordi, militar romà d’origen grec, fill d’un persa i d’una palestina, va fer un bon paper matant un drac el dia que li tocava princesa per dinar. De seguida els catalans van endevinar qui eren el drac i la princesa i el van fer patró de Catalunya quan l’abat Oliba, el 1032, li va consagrar un altar al monestir de Ripoll. Els nostres enemics se senten francament incòmodes amb tanta violència i amb tants símbols on no se senten representats. Però, malgrat que intenten tornar-lo a decapitar, li canvien el sexe, el tracten d’heteropatriarcal, supremacista, masclista o maltractador, s’asseuen a la taula d’alguna parada de la seva corda per dedicar uns quants llibres que han posat de moda el dia abans (i que alguns ni han escrit), que probablement aniran a la lleixa més visible d’un menjador a fer companyia a una altra dotzena de llibres que ni s’han obert, els lloms dels quals definiran els amos de la casa. 

Sant Jordi és un vol i dol, molts el matarien però tothom hi vol ser. Si bé la festa se celebra sense cap entrebanc que no sigui la meteorologia o el pol·len a tot el país, a la ciutat de Barcelona es converteix en una batalla anual entre els llibreters i l’Ajuntament. L’aparent bona disposició, que en alguns casos és certa, de les autoritats municipals queda diluïda en mans dels funcionaris encarregats, juntament amb el Gremi de Llibreters, de l’organització. Els funcionaris s’atorguen la propietat de la ciutat i miren de posar tota mena de traves per dificultar la feina del Gremi, ocultant els mapes de les ubicacions de llibreries fins al darrer moment, negant-se a resoldre entrebancs resolubles, donant permisos per amiguisme i afinitats polítiques en els llocs més llaminers de la ciutat. Amb els exemples en podria fer un llibre. Els atacs a Sant Jordi surten d’una caverna anticatalanista on participa el funcionariat municipal, uns quants mitjans de comunicació, alguns intel·lectuals espanyolistes que any rere any intenten inquietar, amenaçant de fer Sant Jordi festiu, confonent els lectors amb la literatura catalana escrita en català o inundant les parades amb llibres de merda per prendre el lloc als literats. 

L’altra fal·làcia és la llista dels més venuts, en la qual insisteixen alguns mitjans de comunicació, sense explicar, però, que dels 71.000 títols diferents venuts aquest any, només els 6 % representen els més venuts, que el 52 % són en català, que en aquesta xifra cal separar la ficció de la no ficció, el llibre infantil i el còmic; i, mal comptat, un torero com Eduardo Mendoza pot haver venut poc més de 300 exemplars, sent molt generós. No n’hi ha per tant! Malgrat això, en un país amb escassos lectors i poca capacitat crítica es dona la imatge que els més venuts són els únics vents. 

La notícia positiva d’aquesta edició és el nombre creixent de llibreters que decideixen no fer el 10 % de descompte del dia de Sant Jordi. És la resposta coherent a tanta porqueria mediàtica i tantes traves immerescudes, que no compensa l’esforç inimaginable pels llecs de preparar, fer i tancar un Sant Jordi. 

[ARTICLE] «Fer el bé sense donar-se» de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals]

He llegit que només un cinc per cent de la població mundial no es casa mai. Els solterons són, doncs, l’excepció que confirma la regla. Què és el que fa que hi hagi els que sempre estan canviant de parella, com els actors, i els que no la deixen mai, passi el que passi? Per què hi ha els que van darrere i darrere d’algú, i els que es permeten el luxe de dir que no? 

Conec alguna persona que ha patit tanta gelosia a la vida que en el seu ordre de coses no hi entra fer el salt o bé fer fer-lo a algú altre. Casar-se és una paraula que ve de “casa”, en una metonímia, la part pel tot. Estaria bé que aquesta casa comptés sempre amb una finestra al cel estrellat. 

Goethe, fins que no es va casar, als quaranta anys, va ser verge i no feia més que enamorar-se de noies amb xicot o dones casades, com la Carlota dins la novel·la de Thomas Mann. Cadascú per on l’enfila. 

La gelosia és ofensiva tant si es té com si no es té. Un equilibri ben difícil de portar. A mi sempre m’ha meravellat el Shakespeare enamorat que li diu a l’altra persona: “Casa’t i tingues fills”. Perquè el seu amor no és gens convencional, com tot el que va escriure. 

Dante havia vist Beatriu només dues vegades, si fa no fa com Petrarca a Laura, i tots dos les van estimar tota la vida. I això que diuen que quan t’agrada algú sobretot tens ganes de veure’l. Jo hi afegiria unes enormes ganes d’abraçar-lo dues hores seguides. 

Més que la música com a aliment de l’amor, que deia Shakespeare, per a mi ho és la poesia. Qui l’ha tastada ho sap. D’això, mai no se’n té prou, com no se’n té prou del paisatge més bell del món, la Toscana. Qui es pot queixar de ser estimat només amb ella? 

[VERSOS] «Serrat», de Gabriel Salvans

Text i veu Gabriel Salvans. Imatge Josep M. Renom]

 

He vist Barcelona als meus peus
des del cel blau del Tibidabo,
la nòria balancejava
desigs i paraules i somnis.
Ampolles llençades al mar
perquè algú en llegeixi el missatge
al sol d’una platja deserta.
He vist com caminaven somnis
solitaris, mentre badava,
al tragí de la multitud
incessant del passeig de Gràcia.
Que la fi del món ens agafi
ballant, he pensat, mentre veia
bellugar entre el vestit de blonda,
cabells al vent, les mitges blanques,
reixades, tapant els genolls,
emergir d’unes botes roges
sobre la grisa ortografia
del terra. Temptació feta
d’anys amb anys en una cançó.
Màgia que perdura als llocs
com flama encesa en una llàntia.

Gabriel Salvans
Pas estret, 2026

[ARTICLE] «Miguel Hernández i jo» d’Isidre Oller

[Text de Isidre Oller.]

La vida és plena de contrastos i d’atzars. I d’això en fem el que som i el que volem ser. Escric això el dia en què fa dinou anys que el meu pare va traspassar. El recordo tots els dies que se’m regala d’estar en aquest món. Ell em va ensenyar una manera de veure el camí i de sentir la vida. No és fàcil veure’s transportat per màgia negra des dels camps de blat de l’Anoia segarrenca al front d’Aragó, ni sobreviure a tanta malvestat, ni sobreviure a la presó, ni sobreviure (en estat d’ànim) a ser perdedor en una llarga i grisa postguerra. El meu pare sempre xiulava i taral·lejava: tot podia anar en orris, però a dins seu no podrien mai entrar les forces invasores del mal… El seu lema?: “Que hi hagi una república a casa on no falti ni el pa ni l’amor”. En tan poques paraules es resumeix el desencís de l’idealisme i de la lluita col·lectiva. En tan poques paraules es fa un projecte inexpugnable que sempre triomfarà. 

El meu pare em va explicar tot el que va passar en aquells anys terribles, va veure en mi un receptor sensible a qui transmetre la joia de viure. I ho va fer fins i tot sense voler, i aquest és el motiu últim d’aquest text, que el centraré al voltant de la figura mítica del poeta Miguel Hernández. 

Quan Miguel Hernández va arribar a la presó civil d’Alacant (Reformatorio de Adultos) el vint-i-nou de juny de 1941, el meu pare ja hi era tancat des del 12 de febrer. Van coincidir uns pocs mesos; en la categoria d’amics, coneguts i saludats segons l’Escala Josep Pla, el poeta i el meu pare eren simplement “saludats”. La magnitud d’aquell company de repressió va créixer amb els anys i es va fer enorme en el meu esperit adolescent. Així com la lectura de 1984 d’Orwell en una edat prematura em va marcar decisivament, el desig de conèixer la poesia d’Hernández em va introduir al món poètic i va ser el primer autor del qual vaig llegir l’obra completa ―una edició d’Alianza Tres de l’any 1984 que he rellegit algunes vegades. Les coses passen… 

El nexe d’unió més proper que hi havia entre el meu pare i Hernández era el jesuïta Joaquim Vendrell, un personatge fosc que va ser decisiu en la vida de molts contemporanis i d’entre ells, Miguel Hernández ―a qui va condemnar a la mort― i el meu pare ―a qui va condemnar a la vida… 

Vendrell, nascut cap al 1888, va morir a Saragossa el 1967; jo he heretat un plec de cartes que va rebre el meu pare des que el capellà va intercedir per ell fins a la seva mort. Que agredolça que és la història! 

A la presó d’Alacant, en les dependències on era el meu pare, la gent no sabia res. Ara venien a buscar un pres o altre i, gairebé segur, no el tornaven a veure. No només era la derrota, la manca de llibertat; era l’angoixa i la por, el càstig per no ser “dels nostres”. Del pare Vendrell, home auster i acèrrim a la causa, es deia que podia portar un revòlver sota la sotana i que beneïa els pròxims a ser executats amb gracietes com que els botxins tenien molt bona punteria i que no patirien, gràcies a Déu… Un dia va entrar a donar els darrers sagraments a un ancià d’Izquierda Republicana, parent del president Nicolás Salmerón, aquell que va dimitir perquè no acceptava la pena de mort durant la Primera República. Quina burla, aquell home instruït i seguidor de l’abolició de la pena de mort d’acord amb el corrent que li venia de família també va ser passat per les armes. Enmig de tant d’absurd, el capellà es va fixar en el meu pare, un dels més joves que s’arrossegaven per aquelles cel·les. Més interès va tenir en saber que també era català com ell i que li declarava que era catòlic. Vendrell va decidir que el meu pare “era dels nostres” i va moure fils perquè fos, com a mínim, jutjat. Miguel Hernández va ser torturat psicològicament i Vendrell impedia que la seva dona, la Josefina Manresa, pogués visitar-lo, perquè negava que el seu matrimoni civil tingués cap validesa en aquella presó. Quan el poeta no va rebre l’atenció adequada, va recaure de les seves malalties i va acabar morint a darrers de març de 1942, mentre el meu pare era jutjat a Madrid i condemnat a divuit anys de presó, que començaria a complir en l’antic col·legi d’escolapis de Porlier, al barri de Salamanca, lloc de repressió consecutiva d’ambdós bàndols de la Guerra Civil. 

La pressió popular va fer retirar, en els primers anys de la Transición, un carrer dedicat al pare Vendrell a Alacant, i reanomenar-lo com a carrer d’Eusebi Sempere (1923-1985) d’Onil, a l’Alcoià, que va ser un escultor, pintor i artista gràfic avantguardista, amb lligams amb Kandinsky, Arp o Vasarely. En el meu llibre d’Hernández, el darrer poema acaba amb aquests dos versos: 

Pero hay un rayo de sol en la lucha 
que siempre deja la sombra vencida. 

Sempere va excel·lir en el tractament de la llum i el moviment en l’escultura… 

L’any del centenari del naixement de Miguel Hernández (1910-2010), els partits hereus de les formacions comunistes a Catalunya van fer un acte itinerant d’homenatge al poeta per tot el cinturó roig de Barcelona. Hi havia un audiovisual, uns parlaments i l’actuació d’un cantautor que eren la mateixa base comuna d’aquests actes, amb un afegit de veus locals en cada població on es realitzava. Jo hi vaig participar a Mollet del Vallès, a La Marineta. Diré que la major part de l’acte va ser fet en castellà i que jo vaig rebre alguna mala cara per utilitzar el català en la meva intervenció. El poeta va ser fidel als seus pensaments i al que havia deixat escrit a “Vientos del Pueblo” i no va voler claudicar, fins i tot per sobre de la seva llibertat i salut físiques. De segur que hauria xalat d’escoltar un dels seus poemes més punyents i poc coneguts, “Me sobra el corazón”, del qual jo havia gosat fer una versió en l’idioma catalanesc… 

El cor m’és sobrer 

Avui estic sense saber jo no sé com,
avui estic per a penes solament,
avui no tinc amistat,
avui només tinc ànsia
d’arrancar-me de soca-rel el cor
i ficar-lo dessota d’un sabatot.

Avui reverdeix aquella espina seca,
avui és dia de plor del meu regne,
avui descarrega al meu pit el desencís
plom desencisat.

No puc amb la meva estrella.
I em vull la mort per les mans
mirant amb afecte les navalles,
i recordo aquella destral companya,
i penso en els més alts campanars,
per a un salt mortal serenament.

Si no fos ¿per què?… no sé per què,
el meu cor escriuria una postrema carta,
una carta que duc allí clavada,
faria un tinter del meu cor,
una font de síl·labes, d’adeus i de relats,
i allí et quedes, al món li diria.

Vaig néixer en mala lluna.
Tinc la pena d’una sola pena
que val més que tota l’alegria.

Un amor m’ha deixat amb els braços esllanguits
i no puc adreçar-los cap a més.
¿No veieu la meva boca que desenganyada,
que disconformes els meus ulls?

Com més em contemplo més em planyo:
tallar aquest dolor ¿amb quines tisores?

Ahir, demà, avui
patint sempre per tot
el meu cor, peixera melancòlica,
penal de rossinyols moribunds.

El cor m’és sobrer.

Avui descoratjar-me,
jo el més encoratjat dels homes,
i per al més, també el més amarg.

No sé per què, no sé per què ni com
em perdono la vida cada dia.

 

Miguel Hernández, cap a 1935-1936  – (Versió d’Isidre Oller, 09/04/2010) 

 

[ARTICLE] «Penedès vs. Catalunya», de Jordi Sánchez

[Un article de Jordi Sánchez.]

“Catalunya és un excel·lent solar sense projecte”  

Aquesta frase no recordo qui la va dir, però la vaig valorar. Probablement, en alguna jornada d’urbanisme; tota la meva admiració a l’autor, perquè defineix molt bé el que explico a continuació.  

Els 947 municipis de Catalunya, mentre no s’apliqui l’Informe Roca (2001), aparcat pel Parlament, és difícil que trobin l’encaix dins d’aquest solar, tot respectant la diversitat paisatgística i d’equilibris de sostenibilitat. En un territori de perfils diversos, no es pot avançar “fent política de campanar”, amb una visió limitada envers els problemes generals.  

Avui encara es pot dir que Catalunya no té un pla d’ordenació territorial de país. Fa massa temps que sabem el que s’ha de fer, la pregunta és: què ens passa? Governança? Egoismes? Interessos?  

Vàrem recuperar el model de les vegueries, no n’hi ha prou amb els dibuixos i les normatives (avui, algunes d’elles desfasades), però sabem també que ens falta la tramitació de la planificació de la darrera vegueria, aprovada el 2017, la Vegueria Penedès. Portem nou anys de retard; deu ser això el nostre tendó d’Aquil·les, que som molt lents en la gestió de la feina?  

Ja sé, per experiència, que governar no és fàcil, que el que no governa el que vol és que marxis tu per posar-s’hi ell. La democràcia no hauria de ser això, sobretot en els temes que són urgents i necessaris per a la col·lectivitat. Una cosa és la mala gestió i una altra, l’oportuna i necessària alternança, però si el projecte és bo… el que cal és avançar i no frenar i endarrerir-ho tot. 

Si tinguéssim els vuit plans territorials parcials de les vegueries actualitzats i aprovats, es podria fer un pla general d’ordenació per a tot el territori català. Això sí, per descomptat, amb la participació dels ciutadans i les institucions públiques i privades i les acadèmiques. 

Reflexió de treball  

Cal respondre a la pregunta clau: on va Catalunya? Si no som capaços de respondre a aquesta pregunta, vol dir que no som útils per a aquesta qüestió, tot partint que moltes vegades el que cal és “parar, reflexionar i planificar”; però ja fa massa temps que estem parats o semiparats,  diguem-li com vulguem. Ens cal llum a la foscor; sabem d’on venim, on som, però no on anem? 

Tot aquest caldo de cultiu fa que em pregunti si Catalunya pot seguir aquest camí. Si no tenim ni tan sols una llei electoral pròpia. En canvi, cada dia hi ha més partits polítics, camí impossible per al consens. 

Així ho veig. 

Jordi Sánchez Solsona 

Calafell 06.05.2026