[Video i text de Ramon Comella.]
Aquesta sortida la vàrem fer en Nan, en Gabriel i jo, l’abril del 2025. Des de Moià, ens vàrem enfilar fins al poble de l’Estany pel collet de la Bassa Nova, vam seguir fins a pujar a Postius pel collet de Malloles i vam tornar avall carenant els serrats de Postius, de Garfís i de l’Espelta, fins a entrar a Moià pel camí de la Granoia. Una volta tranquil·la i ben bonica.
[Article de Nan Orriols.]
Crec que, com més tecnologia, més decadència. La tecnologia substitueix la necessitat que tenim de pensar per subsistir. La classe política fa servir la tecnologia per manipular la ja sempre deficient democràcia i utilitza els impostos per subvencionar mitjans de comunicació.
La intel·ligència artificial castellanitza Gaudí, i els narcisistes que habiten al PSC-PSOE, com el president Illa, o a ERC, com Oriol Junqueras, i també al món judicial i monàrquic, van intercanviant cromos procurant tenir-nos sempre, als súbdits, ben estabornits. Intenten fer-nos creure que som ciutadans, però no és cert. Els súbdits paguem impostos, i la classe política narcisista viu de l’erari públic permanentment. I això passa a tot el món. Putin i el president dels EUA són parells, com el papa de Roma i els aiatol·làs. Tots menteixen per defensar la seva neurosi.
Podem veure psicòlegs analitzant el que passa i filòsofs que expliquen, com els psicòlegs i els sofistes, el descobriment de la sopa d’all. Periodistes entrevistant escriptors i, tant els uns com els altres, subvencionats; i tot, per explicar que cal augmentar el pressupost de cultura.
Si expliquen a la televisió que a muntanya hi ha risc d’allaus, en poques hores tenim persones colgades a la neu per una esllavissada. Aquests individus creuen que són experts i que controlen el risc. Tot és per la decadència de l’espècie, que creu que està protegida i que sempre podrà cobrar la pensió i les pagues dobles.
Molts polítics són verdaders dements que lluiten per imposar el seu dogma. Se’ls en fot tot: la innocència dels més petits, el laïcisme a les escoles i la defensa de les llibertats. Fa milers d’anys ens guiàvem per les estrelles. Més tard, per la brúixola. Ara, pel GPS, i ningú no sap on és el nord ni el sud. Sense electricitat ni petroli, s’acaba tot.
Tot són desastres, morts, accidents, virus, etc. No sabrem la veritat dels senglars de Collserola. No sabrem la veritat de la malaltia del president Illa. No sabrem la veritat de res. Avui, tots anem al vaixell de Junqueras, sense veles ni rumb. I el diputat Rufián, aplaudint amb les orelles.
Però el desastre més gran per als que som independentistes va ser la derrota de l’1 d’Octubre. I ara, un cop més, els servidors de la monarquia militar franquista apliquen la venjança amb urc. Tots els militants del PSC, PP, Vox, Comuns… treballen per fer desaparèixer la nostra identitat. Ens roben descaradament, i alcaldes, diputats i regidors d’aquests partits o simpatitzants busquen un benefici personal servint els hereus del franquisme.
Molts cobren de l’erari públic des del dia que van néixer, com Salvador Illa, Ramon Espadaler i tants d’altres. Passa el mateix a TV3 i a altres institucions. On és el senyor Iceta? I el senyor Duran i Lleida? No acabaríem mai…
Rodalies és una ferralla i l’AVE, una empresa deficitària però que va servir per enriquir el «palco del Real Madrid», una monarquia militar franquista i, si cal, catòlica. La quitxalla, innocent, paguen amb llàgrimes la corrupció dels miserables.
[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
No és pas cap secret afirmar que les promeses, quan es fan, s’han de complir i això és, precisament, l’objectiu d’aquest escrit dedicat a la memòria de qui ha estat, històricament parlant, la màxima figura en el camp de l’ensenyament a la vila de Sant Joan de les Abadesses, en Josep Mª Andreu i Reñé, popularment conegut com «el Mestre Andreu».
És innegable, doncs, que la seva figura ha deixat una petja perdurable alhora que ha marcat la vida educativa de la vila de les Abadesses, ja que el seu record encara hi roman ben present a dia d’avui: un carrer du el seu nom a l’igual que l’Institut Escola de la població i, just al costat de la banda de llevant del centre escolar, un monument obra de l’escultor santjoaní Francesc Fajula i Pellicer que es va inaugurar el passat dia 13 de juny.
Formació i primers anys. Nascut a Montblanc el 18 de gener de 1869, inicià els estudis de Magisteri a l’Escola Normal de Mestres de Tarragona l’any 1883 on el 1886 i amb només 17 anys, va obtenir la titulació pertinent per poder exercir com a docent. La seva primera destinació va ser a Vila-Seca com a interí de pàrvuls fins a l’any 1889 i, un cop acabà el curs, retornà a Montblanc per preparar les oposicions que es van celebrar la primavera de l’any següent a Barcelona per proveir les places vacants de diferents escoles d’arreu de Catalunya. Un cop aprovades se’l destinà a l’escola de la Granadella (Les Garrigues) i un parell de mesos més tard, se li concedí el permís per anar a ampliar estudis a Barcelona. Acabada aquesta etapa d’ampliació i formació, trià com a nou destí Sant Joan de les Abadesses: corria l’any 1893.
Els inicis a Sant Joan de les Abadesses. El 15 d’agost d’aquell mateix any va prendre possessió de l’escola unitària de nens. Si en un principi la seva idea era estar-se a Sant Joan un parell o tres de cursos com a molt, el matrimoni amb na Dolors Bellapart, l’arrelà a la vila on hi va exercir la docència vint anys, del 14 d’agost de 1893 fins al 31 d’agost de 1913, que va anar a Palamós com a director de l’Escola Graduada.
El mestre. Cal dir que fou a Sant Joan on se sentí i es va saber mestre. Tal com diu el seu nét: «…Tots els seus esforços anaven encaminats a ensenyar i a aprendre, d’aprendre amb avidesa i de millorar la formació dels seus alumnes». Els seus esforços per millorar la qualitat de l’ensenyament foren coronats amb l’èxit: el 1905, aconseguí la creació oficial d’una plaça auxiliar, amb un docent pagat per l’Estat i a l’any 1911 que a l’escola se li reconegués la consideració d’Escola Graduada en comptes d’Unitària, amb tres graus i un mestre per grau. També va impartir classes de formació d’adults als treballadors de la fàbrica Espona.
Inquietuds pedagògiques. A partir de l‘any 1902 endavant va dur a terme diversos viatges a l’estranger per ampliar estudis, cosa del tot infreqüent aleshores: Ripastrone (Itàlia), Tolosa de Llenguadoc i, el més important, a França, Suïssa i Bèlgica on al llarg de tres mesos contactà amb els centres de recerca i innovació pedagògica més avançats del moment.
[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
El llibret –i dic llibret per l’extensió, de vuitanta pàgines– que du per títol La Cerdanya, escrit per en Ramon Orriols i Puig, ve a ser, al meu entendre, una mena de guia particular i personal, especialment personal, que ell mateix ens presenta d’aquells indrets, llocs i racons de l’esmentada comarca que al llarg dels anys li han deixat una petja inesborrable de records viscuts; de fet, ho deixa ben clar en la ‘Justificació’, quan diu «La Cerdanya és part de la meva vida, […] els cims, les valls, els rius, els estanys, els prats i els pobles han estat l’escenari de les meves millors vivències. Hi estic en deute».
A les darreres pàgines de l’obra, a l’’Epíleg’, ve a reforçar, encara més si cap, el seu deute amb la comarca, quan ens la dibuixa des de les llunyanes eres prehistòriques fins pràcticament avui en dia, posant l’accent en la seva privilegiada situació geogràfica amb totes les conseqüències que, òbviament, se’n deriven: terra de pas, de comunicacions complicades (el tren no arribà a la capita cerdana, Puigcerdà, fins a l’any 1922) i d’economia tradicionalment agropecuària, tot i que actualment està bàsicament centrada en el sector terciari degut a l’arribada massiva del turisme en els darrers dos vicennis.
El cos de la publicació està format per 32 capítols, a part del de la ‘Justificació’ i el de l’’Epíleg’, que, reitero, ens evoquen a nosaltres, lectors, aquells punts del terrer cerdà que més l’han marcat en el sentit més positiu del terme; és per aquesta raó que les entrades duen per títol el nom d’aquell pic, d’aquella ermita, d’aquell vell castell… que, per les raons que fossin, el van emocionar i ell, amb aquesta publicació, els en fa la torna i els ret alhora un sentit homenatge.
A voltes manlleva la veu d’altres escriptors catalans per enriquir o reforçar el relat propi, com poden ser la de Josep Pla (de prosa tan concisa com elegant) o la fantasiosa de Joan Amades; pel que fa als poetes, hi inclou la lírica de Mn. Cinto Verdaguer, Guerau de Liost, Costa Llobera, Màrius Torres, Joan Maragall, Josep M. Guasch, Josep Esteve, John Laugdon-Davies, i també uns versos ben especials, els que li dedicà el seu bon amic Ramon Cotrina, que en el llibret estan reproduïts en la seva forma manuscrita original; heus ací la primera estrofa: «M’agrada anar a acampar // a dalt de les muntanyes // i veure sortir el sol // damunt de l’ampla plana.». Com bé haureu pogut endevinar, cada text és com una finestrella que la seva escriptura ens bada per tal de fer-nos-en també partícips, de les seves sentides vivències.
El registre literari es complementa amb una sèrie de dibuixos a tinta, en blanc i negre, dels paisatge cerdans que recrea al llarg de les pàgines del volum; són il·lustracions –«sants», que es deia abans– d’una innegable atmosfera naïf, en què la presència imponent de les muntanyes i de les valls o el detallisme de les ermites i esglesioles romàniques de la comarca (molt destacable la de Sant Miquel de Soriguerola, en què la tècnica constructora de l’opus spicatum està fidelment reproduïda) casen a la perfecció amb l’esperit global del llibre. Sobre això, tan sols hi ha un únic dibuix acolorit, el dedicat al popular tren groc de la Cerdanya, també conegut com «el Canari», de color, no cal ni dir-ho, groc!
[Text d’Helena Bonals]
Aquestes dues pintures de Van Gogh de dalt, com gairebé tot el que pintava aquest autor, són plenes de sentit. La cadira de Gauguin, de nit, és una mica ampul·losa, i en ella reposen un parell de llibres, a banda d’una espelma en un canelobre. Tot el contrari de la de Van Gogh, senzilla i rústica, de dia, amb un vici diferent de la lectura, la pipa de fumar. Una pipa dins aquest quadre que Paul McCartney feia servir per il·lustrar The Pipes of Peace, la cançó més sublim que mai li he sentit. Com que totes les coses es poden veure de més d’un costat, jo no em resigno a veure la lectura com una activitat perniciosa. Més aviat, «Crec que l’home va deixar d’utilitzar les dues cames del davant per arribar algun dia a poder tenir un llibre entre les mans», diu un aforisme meu. També André Maurois parlava de la lectura com d’un «vici impune», o sigui que no pot ser castigat.
Sebastià Serrano, a El regal de la lectura, defensa la conveniència de l’activitat de llegir per al cervell més enllà de l’entreteniment o els coneixements que pugui generar en el lector, a través de la reserva cognitiva que permet d’obtenir, la que fa més difícil la demència en la vellesa.
Quan jo estudiava una assignatura d’història de l’art em va quedar a la memòria com, en un quadre on sortia una noia llegint, s’hi podia interpretar com una persona davant d’un llibre no és més que la imatge de la dignitat. Una imatge que ara és poc habitual quan vas en metro o en tren. Però de lectors sempre n’hi ha i n’hi haurà, per sort. Ara que està tant de moda la poesia, també proliferen els clubs de lectura, que converteixen una activitat solitària en una manera de fer vida social, dues coses que són com un oxímoron.
La carrera de filologia, o d’estudis literaris actualment, és de les úniques, com la resta de les carreres d’humanitats, que no es fan per les sortides professionals que puguin tenir, sinó pel gust d’estudiar el que t’omple i prou, i que serveix per a anar per la vida com no et servirà mai la carrera de química, per molta química que sàpigues.
Abans tothom tenia una enciclopèdia al menjador de casa, encara que ningú fos lector dins la família. Actualment ja no cal, perquè existeix el llibre electrònic.
Hi ha molts llibres, començant pel Don quixot i acabant per Madame Bovary, que denuncien com la lectura pot fer estralls. Però és curiós que ho facin dins d’un llibre. Igual com Forster es carrega els que s’embolcallen d’art, música i llibres dins Una habitació amb bona vista. Però diuen que en els camps de concentració sobrevivien millor els que acostumaven a llegir habitualment que no els més fornits físicament. Ser lector, en aquest sentit, és tenir sempre un llibre per llegir rere l’altre, no poder-ne prescindir.
Em quedo amb el que deia Borges: «Sempre vaig imaginar que el Paradís seria algun tipus de biblioteca». Per això jo dec treballar en una feina com la que s’hi fa.
[Text de Isidre Oller.]
Soc un ingenu. I un pretensiós! Em crec més llest, treballador i cívic que l’absoluta majoria de governants del món. Ho veig tot molt fàcil: més que fàcil! Fa un munt d’anys vaig escriure un conte en què un ajuntament decidia que, si volien estalviar en obra pública, la millor estratègia, aprovada per tot el consistori en ple, era que tot es fabriqués amb la màxima qualitat possible, de manera que, un cop inaugurada qualsevol actuació, fos perfecta en aspecte i condicions per a durar per sempre i, així, no tornar a invertir en aquell concepte mai més. D’altra banda, això permetria destinar nous pressupostos a altres necessitats noves que anirien venint segons els avenços socials i tecnològics. La sopa d’all!
I soc tan ingenu, que, com a digne prosèlit del cavaller de la Manxa, el que he llegit i vist m’ha fet creure fermament que això seria possible per a tot el món. Com? Encara que avui dia podem tenir molts dubtes que visquem en la millor època de la història, jo sempre he pensat que la civilització, potser lentament i mandrosa, ha anat avançant molt i sense aturador. Quan em diuen algunes ànimes beneïdes que «això abans no passava», jo penso en els milions de morts per armes blanques o de foc en les mil batusses i guerres que hi ha hagut a la vella Europa des que en tenim memòria. En els milions de morts per fam i malalties avui trivials. En la impossibilitat de les grans majories d’accedir a l’educació i la cultura…
Però bé, no vull perdre el fil d’explicar per què soc tan ingenu. Paral·lelament a l’observació de com hem anat avançant, m’adono que cada esglaó, si ho analitzem sense prejudicis i destorbs, s’ha fet amb molt d’esforç i cost humà, i aquest peatge ha estat genuïnament inútil, perquè les noves generacions han vist que havíem arribat a coses que després ens han semblat evidents. És un despropòsit total. Per exemple, els antics governants ―assimilables als que estan ara en la mateixa posició― s’entestaven a exigir jornades i condicions de treball totalment absurdes. Algú em dirà que estic descontextualitzant. M’importa una sopa d’all! L’assumpció de condicions de treball més dignes sempre ha anat, en tot cas, més lenta de com la lògica humana i l’avanç cultural proposaven. Però era imparable que hi arribaríem.
I acabo amb les meves pretensions. Si veiem clar què seria millor per al planeta, i que si no ens ho carreguem tot pel camí sabem que hi arribarem, per què resistir-s’hi per l’afany avar d’uns pocs? Jo soc un ingenu, però em sembla que a la vora hi tinc una societat molt covarda… i ingènua, per deixar en altres mans el que altres generacions hem lluitat en primera persona del singular i del plural per a tirar endavant.
[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]
Situada al bell mig del rebregat terreny del ponent de la comarca de la Selva, l’església i el cenobi de Sant Pere Cercada ens mostren un magnífic exemplar del romànic de finals del s. XII i inicis del s. XIII.
Construïda amb grans i ben tallats carreus de granit, presenta una planta de creu llatina, està capçada per un cimbori i mostra tres absis oberts al creuer amb obertures de doble esqueixada.
El campanar d’espadanya corona la façana, on s’obre una finestra decorada i la porta d’entrada, amb exquisida decoració d’arquivoltes i columnes amb els capitells ornats de pedra nummulítica procedent de Girona.
Des de Santa Coloma de Farners s’hi accedeix per la pista rural que va al castell i ermita de Farners, i continua fins a Sant Pere Cercada amb un recorregut de 16 km.
