L’objectiu del llibre és donar veu a les dones, a les infermeres, en un conflicte bèl·lic com va ser l’anomenada Guerra Civil (guerra d’agressió contra Catalunya), per a donar-los protagonisme, «una manera de posar en qüestió —escriu l’autora— una de les creences que m’han acompanyat tota la vida, que «cal passar desapercebuda en l’àmbit públic» i, per extensió, excloure les dones i els seus relats dels llibres d’història. De fet, per a M. Cinta Sadurní el llibre és una bona manera de trencar el silenci i restituir la dignitat de les infermeres i de les dones, «i alhora una forma de rebel·lar-se contra la seva invisibilitat».
Els hospitals de les Brigades Internacionals, com el de Vic, van ser concebuts com a unitats militars i sotmesos a un ferri control polític, on es parlava de combat, però no de pèrdua o sofriment. És, precisament, a través de les veu de les infermeres que descobrim aquest dolor, la precarietat, fins i tot la negligència, però, igualment, la solidaritat entre donen provinents d’arreu del món amb el mateix compromís: frenar el feixisme.
El periodista Xavier Bardolet ha seleccionat els continguts que formen part del llibre amb un to prou adequat que ajuda a captar l’atenció dels lectors, per manera que en el relat que ha bastit són les infermeres les que prenen la paraula, amb què és a través dels diàlegs que la història cobra vida.
Vic és un altre dels protagonistes d’aquesta història: va ser una de les ciutats elegida per les Brigades Internacionals per establir-hi un dels seus hospitals, que va ser operatiu entre l’abril de 1938 i el gener de 1939,; una història que s’explica a partir del testimoni d’algunes infermeres que hi van treballar, en una guerra que va mobilitzar centenars de voluntàries i va capgirar les seves vides.
La presentació del llibre Infermeres en guerra, de M. Cinta Sadurní i el periodista Xavier Bardolet, va convocar el passat 24 d’octubre al Museu d’Art Medieval (MEV) de Vic més de cent persones en un acte d’emoció, memòria i reconeixement.
La galeria Espai Art60 de Sant Joan de les Abadesses exposa del 4 al 26 de gener de 2025 l’obra de la fotògrafa mexicana Patricia García (Patgava).
Amb el nom de «Matices», Patgava ens mostra una selecció captivadora que uneix matisos cromàtics, significats profunds i la dimensió temporal de la fotografia.
A «Matices», el color i l’escala de grisos dialoguen amb el moviment per revelar allò que l’ull no pot percebre, però que la intuïció ens permet imaginar. L’exposició fusiona la subtilesa del significat, com en la literatura, amb les capes temporals que evoquen la música, creant un espai on l’oníric i el real es troben entre ombres i contorns.
Les ermites d’aquest país semblen infantades per la mateixa terra. Tant és així que sovint les trobem ben assentades en indrets inversemblants i inhòspits i allunyades dels llocs habitats. En el cas de Sant Mamet, expliquen que en els seus vorals hi hagué fins al s. XV el poble de Sobirós, que, com tants d’altres del Pirineu, va ser cremat per erradicar la pesta negra. Es tracta d’una església romànica molt ben conservada gràcies a la restauració efectuada l’any 1987. L’edifici és d’una sola nau capçada per un absis semicircular i amb un campanar d’espadanya amb dues obertures i que ocupa tot el frontispici.
Sant Mamet és un personatge llegendari que va viure a Capadòcia el s. III i que és venerat per diverses confessions cristianes. El relacionen amb les Mares de Déu que alleten l’infant, però en realitat el seu martiri va ser cosa de l’emperador romà Aurelià, que el va tirar als lleons; i, com que les bèsties no el van atacar, el va martiritzar. Això explica que la seva imatge va sempre acompanya d’un lleó.
Per anar-hi, caminant o en automòbil, cal sortir del poble de Prullans per la pista rural que puja a la casa d’Orèn (4,2 km) o per la que va a la casa d’Anes (3,4 km). A prop de la casa d’Orèn hi ha el dolmen de la roca Cobertorassa, on es van trobar notables restes arqueològiques; i, abans d’arribar a la casa d’Anes, se sobrepassa l’indret de la coneguda cova d’Anes, que també fou habitada en èpoques prehistòriques.
El pessebre forma part de les tradicions populars nadalenques. Per fer-lo normalment s’utilitzen elements naturals com el suro i la molsa —tot i que avui en dia es troben altres materials que substitueixen aquesta planta— i figures de fang o plàstic. I d’on ve aquesta tradició?
Doncs bé, segons una llegenda, l’any 1223 a Greccio (Itàlia), en plena nit de Nadal, sant Francesc d’Assís hi va representar el primer pessebre amb una menjadora plena de palla on dormia un nen i amb un bou i una mula vius, i convocà els pastors i gent el poble a participar-hi portant els seus ramats, les mules i els bous. Fou així com es va representar el naixement de Jesús.
A partir d’aquell moment, frares i monjos van fer tradicional a totes les esglésies franciscanes el costum de representar l’escena divina, recreant pessebres vivents i pessebres escultòrics, estenent i difonent així la visualització del naixement de Jesús, antecedent proper dels pessebres, que posteriorment es van escampar per les diverses cases i llars de pagesos i camperols de molts indrets i localitats d’arreu del món.
El 1986, a petició de les associacions pessebristes de tot el món, el papa Joan Pau II va proclamar sant Francesc d’Assís patró universal del pessebrisme.
A Catalunya, la tradició pessebrista es remunta al segle XVIII provinent d’Itàlia. En aquella època era la millor manera de transmetre als nens la història del naixement de Jesús.
Hi ha una sèrie de personatges que són imprescindibles a tots els pessebres: sant Josep, la Mare de Déu, el nen Jesús, l’àngel que anuncia, el bou i la mula, tots ells col·locats dins una cova.
L’anunciació dels pastors, que es representa amb un grup de figures de pastorets davant d’una foguera i amb un àngel anunciador que els dona la nova del naixement, s’acompanya d’ovelles o cabres.
Els tres Reis d’Orient prenen protagonisme amb el seu viatge fins al pessebre, guiats per un estel sobre dels seus camells, i cada dia s’hi van acostant fins a arribar-hi el dia 6 de gener, quan ofrenen l’or, l’encens i la mirra.
Davant de la cova s’hi posen els pastors, que venen de diferents contrades per adorar Jesús.
Una figura simpàtica del pessebre català és el caganer; sol estar amagat en un racó, va vestit amb faixa, samarra i barretina i simbolitza la vida.
I, per acabar, hi ha altres figures que s’acostumen a posar repartides pel pessebre, com la dona que renta la roba al riu, el pescador, el forner, la filadora, el caçador, el terrissaire, el ferrer… i gallines, vaques, més ovelles…
La figura de pessebre més antiga que es conserva actualment a Catalunya és una ovella de cera.
El 1920 es va posar de moda fer pessebres ambientats en Terra Santa, amb paisatges amb sorra, formes orientals i els Reis que van damunt de camells.
En Miller era un d’aquells emprenedors de pedra picada que veien en la crisi econòmica una oportunitat per prosperar. Quan tot just uns mesos enrere el van acomiadar de la seva rutinària feina a La Farga, va tenir clar cap on havia de dirigir el seu futur. Feia algunes setmanes que havia conegut una dona a través del xat de Facebook. Era més gran que ell. De fet, podria ser la seva àvia. Ella li va proposar de quedar algun dia. Van fer-ho a casa de la senyora —una vídua de cinquanta-vuit anys—, un pis de cent cinquanta metres quadrats amb unes vistes privilegiades sobre el barri antic de Ripoll. La combinació de licors, el to de la conversa i les insinuacions no verbals de la senyora van conduir-los a un coit inevitable. Tot sovint ella feia veure que li queia algun objecte a terra. El recollia mostrant-li una panoràmica gens menyspreable d’uns pits prou ferms encara, alliberats de qualsevol esclavitud sostenidora. Al llit la dona va gaudir d’aquell cos de vint anys, com no ho havia fet amb cap home en tota la vida.
L’endemà va envair-la el temor de no poder assaborir-lo mai més. En tornar a parlar amb ell per internet va demanar-li que no s’espantés, però que necessitava veure’l aquella mateixa nit sens falta. Era urgent, va dir-li. Van fer-ho de nou, aquest cop tres vegades: a la mateixa porta d’entrada, al sofà i a la galeria, davant la discreta mirada de cinc veïns que espiaven el festival de lascívia desenfrenada des de les seves respectives finestres. Quan van acabar la sessió va oferir-li un donatiu de quatre bitllets de cinquanta euros, dos per cada jornada, i va prometre-li una quantitat idèntica cada vegada que li clavés aquells vint centímetres de carn en tensió dins del seu crepuscular cos.
D’aquesta manera es va convertir en el gigoló més afamat de la història de Ripoll. Acabava de començar el 2014 i ja tenia una cartera amb deu clientes de totes les edats que se’n disputaven la disponibilitat horària. Malgrat haver demanat discreció, l’una ho havia comentat a una amiga; l’altra, a una companya del gimnàs que s’acabava de separar; aquesta, a la seva mare, i així successivament fins a esdevenir l’home més ocupat de la vila. Amb l’empenta genital pròpia de l’edat estava creant un petit patrimoni accentuat pel saldo i quitança, i el subsidi d’un atur que ja havia decidit esgotar fins a la darrera mesada.
Si en Miller hagués estat un parell de neurones més intel·ligent, mai no s’hauria enamorat. Però va fer-ho… i d’una clienta. L’Skol era relativament més jove que la resta de les dames a les quals feia companyia. Vivia sola, i tenia un cos del tot compatible amb les seves exigències mínimes. Només va cobrar-li la primera cita. Quan va sortir de casa i ella va acomiadar-se’n amb una caiguda d’ulls excessivament teatralitzada, mig passió mig seducció, el cor li va fer una tombarella dins del tòrax. Ventricles i aurícules van provocar un embolic de venes i artèries que de poc no acaben amb la seva jove existència. Al cap de cinc minuts ja estava trucant-la per demanar-li per sortir un altre dia.
Dedicar-se a la prostitució i tenir xicota era un número d’equilibrisme excessivament complex per a en Miller. Tenia gelosia pensant què podria estar fent ella mentre ell satisfeia les seves respectives mecenes. Mai no s’havia atrevit a demanar-li si tenia altres amants, perquè no ho considerava prou ètic tenint en compte el seu ofici. Volia, es delia i es maleïa per no tenir encara la capacitat de deixar una lucrativa ocupació que l’obligava a fornicar amb senyores en fase minvant, a qui estava cansat de trobar-se pel carrer, però que mai li havien cridat l’atenció en absolut. Ara, en canvi, li omplien la cartera i no podia estar-se’n. S’havia comprat un Mini Cooper vermell, li acabava de regalar un collaret de més de deu mil euros a l’Skol, i fins i tot volia demanar-li a un company que li tramités la incorporació al Rotary Club.
Tot plegat se’n va anar a prendre pel cul, el dia que tornant de casa de la darrera clienta, al barri de la carretera de Sant Joan, va veure l’Skol fent cua en una carnisseria. Bé, aquella no era l’única cua que tenia aleshores entre mans. De fet, estava tocant gens dissimuladament un noi que comprava en aquell mateix establiment del carrer Sant Pere. Va quedar-se a fora mirant l’escena, tement que algú pogués adonar-se del motiu de la seva frustració. Ni tan sols va escoltar un parell de sagals que en passar pel seu costat van cridar “puto” i van arrencar a córrer fins que no van constatar que aquell individu a qui la rumorologia popular l’assenyalava per cobrar per follar no havia fet cap gest de perseguir-los.
Amagant-se a una entrada del mateix carrer, va esperar que tots dos sortissin i va seguir-los de lluny. Quan va veure’ls entrar al pis de la plaça Gran que tan bé coneixia, va quedar abduït pel ressò dels seus pensaments. Com un autòmat va entrar al bar Sayol, va demanar un whisky amb gel i va beure-se’l tan ràpid que el cambrer ni tan sols havia tingut temps de tornar a tapar l’ampolla. Va consumir-ne set més, fins que va albirar que l’objecte del seu malestar, aquell home a qui l’Skol masturbava públicament feia tan sols un parell d’hores, acabava de passar per sota les voltes.
El cos li tremolava en convulsions etíliques mentre pujava al pis de la seva estimada. Va trucar a la porta, però només a la cinquena va encertar l’interruptor del timbre en lloc del de la llum. L’Skol va obrir-lo. S’havia acabat de dutxar, i el rebia amb una tovallola embolicant-li el cos. El somriure vitalista dels seus llavis van enamorar-lo de nou. Sabia que no podia recriminar-li res. Ella, en canvi, va demanar-li si havia begut, mentre tornava cap al bany. Va articular una maldestra afirmació i va entrar al pis.
L’assecador de cabells brunzia a la potència màxima quan en Miller va quedar emmarcat per la porta del lavabo. Portava un ganivet de la caixa d’eines en una mà, i amb l’altra s’aguantava la seva font d’ingressos. Va tallar-la arran de soca, i abans que la sang formés un bassal sobre el parquet, va aixecar la cigala seccionada i va llençar-la dins la tassa del vàter, per demostrar-li que renunciava al seu lucratiu ofici per amor. Encara va tenir esma per accionar la cadena i caure sense sentit a terra mentre l’Skol el mirava esmaperduda.
Dins de la claveguera l’activitat era frenètica. El servei mèdic dels habitants del subsol ripollès havia recollit ràpidament aquell penis i l’estava cosint a un ratolí castrat en acte de servei, just mentre intentava endur-se el formatge d’una ratera. La trampa només havia aconseguit parcialment el seu objectiu, però ara la solidaritat del col·lectiu rosegador li permetria ser l’exemplar més ben dotat de tot el municipi. L’únic inconvenient serien les dificultats per moure’s amb agilitat amb aquell bé de déu d’atributs penjant-li entre les articulacions posteriors. Quan el soroll de la sirena de l’ambulància que venia a recollir en Miller va esdevenir insuportable, l’operació ja s’havia solucionat amb èxit. Al cap d’uns minuts n’havia constatat les noves prestacions, desvirgant analment un parell de rates estúpides que s’havien passat els darrers mesos fent burla de l’absència genital ara reparada.
Tots plegats, cap ni un quedarem enrere
del temps, quan en l’aire viatgi el so
darrer dels batalls de les campanades
que acomiaden l’any, que se’n va lluny,
i que obre les portes a la incertesa
dels dies i a les paraules noves
acabades d’incorporar a la llengua
escrita, que a la parlada no ens ve
de nou escoltar: tiramisú, blíster,
porexpan, mono, gorro, paparazzi,
autocaravana, pàdel… i ja puc
dir en català que la veïna:
està bona, molt, cosa que fins ara
només podia llegir al pensament.
En fi, tot només per dir-vos que “Qui
dia passa any empeny”, i tot plegat…
…sembla que era ahir que posàvem tres
zeros al nou segle, i ve el vint-i-cinc
llaminer de dies, corrents com els altres
per aconseguir ser puntual al quart
de segle. Dit això:
Recordo de quan estudiava disseny gràfic haver llegit que el dissenyador industrial francès Raymond Loewy deia que li era impossible de ser humil amb el que feia, li sortia massa bé; allò seu era l’Eufòria del programa de TV3. L’expressió “mal m’està el dir-ho” s’ha inventat per alguna cosa. I “de vegades ens en sortim” és una molt bona sortida dels Manel.
Quan en una feina, una afició artística, uns estudis, hom veu que se’n surt, que és com un Messi dins l’equip, el qui marca els gols, com pot anar amb el cap baix? Ser capaç d’apreciar el talent en els altres també és un talent. I no tenir-ne gelosia, sinó enveja sana.
D’altra banda, és curiosa una cosa: pots dir de tu mateixa que ets una professora, una metgessa, etc., però no se t’acudeixi de dir que ets poeta! Una de dues, perquè les coses ja són així d’ambivalents: o bé és que estàs més cap allà que cap aquí, per allò de “tocada pel foc”, o és que tens unes ínfules molt grans, perquè la poesia és una cosa molt elevada, fins pels que no hi entren. Una cosa molt gran en una de molt petita, en definitiva. El pot petit amb la bona confitura.
En aquest sentit, no he entès mai per què hi ha tanta tendència a escriure poesia extensa, que per a un amic meu al capdavall no és més que prosa. La poesia sempre hauria de ser com un llamp, com una espurna, com un estel. Per això, fent cas de la persona que em va introduir a La resistència, tot aconsellant-me de ser breu, perquè llegir un text a la pantalla sempre es fa més pesat, acabo la meva col·laboració d’aquest mes aquí.
L’objectiu del llibre és donar veu a les dones, a les infermeres, en un conflicte bèl·lic com va ser l’anomenada Guerra Civil (guerra d’agressió contra Catalunya), per a donar-los protagonisme, «una manera de posar en qüestió —escriu l’autora— una de les creences que m’han acompanyat tota la vida, que «cal passar desapercebuda en l’àmbit públic» i, per extensió, excloure les dones i els seus relats dels llibres d’història. De fet, per a M. Cinta Sadurní el llibre és una bona manera de trencar el silenci i restituir la dignitat de les infermeres i de les dones, «i alhora una forma de rebel·lar-se contra la seva invisibilitat».
