[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» Fora de joc, d’Eduard Garrell.

Jugant a arrencar cebes. Foto del bloc de Bienve Moya “Jocs tradicionals d’avis a nets”.

[Text de Eduard Garrell]

«La maduresa de l’home és haver tornat a trobar la serietat amb què jugava quan era nen.»
Nietzsche

M’adono que els tradicionals anuncis de joguines pràcticament han desaparegut de la televisió. La generació X possiblement hem estat la més afortunada pel que fa als jocs i a les joguines: les carències de l’època ens van desenvolupar la imaginació de tal manera que de qualsevol cosa en podíem fer una joguina o inventar-nos un joc, dins de casa, al carrer, als marges d’una riera o al mig d’un bosc. De fet, vam ser els pioners dels jocs creatius i de les joguines imaginatives.

Als anys 60, amb el baby-boom, el plàstic va revolucionar el món de les joguines i va impulsar la seva comercialització massiva, i més endavant, als anys 80 es va produir la revolució de les joguines elèctriques. Rico, Payá, Comansi, Famosa, Lego, Madelman, Geyper, Meccano, Tente, CinExin, Scalextric… creixien per mà de la televisió i així, nens i nenes es van anar convertint en consumidors. La indústria de les joguines creixia imparable, singularment al País Valencià.

A partir del 68, l’escolarització abasta totes les capes d’una societat que es va obrint lentament a noves idees i comença a entendre que cal repensar els rols de gènere de les joguines, que responen a una societat sexista i tancada, i nens i nenes comencen a compartir jocs i joguines. La renovació escolar de Rosa Sensat impulsa a Catalunya la creació i el consum de joguines pedagògiques i artesanals.

“M’agrada carregar la cuineta al camió”: amb el canvi de segle es trenquen finalment els estereotips de gènere i s’organitzen campanyes institucionals per convèncer els pares de trencar els vells tabús i, tot seguit, a principis de segle, s’inicien campanyes perquè les joguines compleixin les normes de seguretat de la UE. Es produeixen alguns accidents i encara es realitzen controls, cada any es retiren milers de joguines procedents de la Xina.

Amb les mares cada cop més integrades al món laboral i treballant tota la família a ple rendiment, els infants acaben “col·locats” en múltiples activitats extraescolars o davant la pantalla de la televisió, i pares amb mala consciència els compensen de la seva absència amb un excés de joguines. La industrial joguinaire creix sense parar i ataca a través de la televisió, que és on troba els seus clients. Molts infants acabaran submergits sota una allau de joguines que els hipnotitzen un instant, hi perden l’interès, les abandonen i en reclamen una altra, perquè ja no són el fruit de la seva imaginació, han estat creades per adults i pensades per arribar a la butxaca dels pares convertint els seus fills en consumidors. Fins aquest moment, però, els progenitors encara podien tenir un cert control per conduir els seus fills cap als jocs i les joguines que consideressin més apropiats. L’enorme diversitat permetia trobar les més didàctiques, compartibles i obertes.

Actualment, es veu que la majoria de fabricants de joguines del País Valencià i d’arreu estan tancant o s’estan reconvertint. Els infants estan deixant de jugar cada cop més aviat, s’avança artificialment l’adolescència, la roba infantil té un recorregut curt, nens i nenes ja es vesteixen com els seus pares, escolten la seva música, practiquen els seus esports, les nenes es sexualitzen abans de poder entendre què fan. Els infants han deixat de mirar la televisió: ara miren pantalles de mòbils i tauletes, utilitzen les xarxes, Instagram, TikTok, que els mantenen en un estat d’excitació permanent on molts emmalalteixen. És on el nou negoci els va a caçar. Els preadolescents i adolescents són més rendibles que els més petits, condueixen els progenitors a invertir més i més, i així la infantesa, el temps del joc i del desenvolupament s’escurça i els converteixen en productes prematurament.

Molts ja no surten a jugar al carrer perquè miren pantalles, o miren pantalles perquè ja no poden sortir a jugar als carrers, on no tenen espais segurs ni poden fer colla, i perquè estan contínuament supervisats per pares o avis helicòpter que els sobreprotegeixen, els armen amb genolleres, colzeres, casc, guants, ulleres de sol…, enfilats dalt d’una bicicleta amb rodetes que no aixeca un pam de terra i un vigilant que no el desempara ni un instant, o els inactiven davant d’una pantalla mentre ells dinen o s’aïllen amb el seu mòbils.

Publicitat i empreses es confabulen per arribar a la butxaca dels pares a través de la insistència dels infants, de la seva mala educació que planta cara als progenitors i els mestres que han perdut el respecte i l’autoritat. L’audiovisual, el cine, la música, la moda, les xarxes socials i la nova indústria de la desculturització ―com ara la festa de Halloween o la publicitat que presenta una mocosa de 8 anys que, plantant cara, amenaça de marxar de casa mentre la família resol el conflicte posant unes pizzes miracle a taula― en són testimoni.

Molts infants ja no juguen, i als pares els han deixat fora de joc.

[ARTICLE] «Ramon Cotrina i Puig» de Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

No deixa de ser curiós que, des de sempre, les xifres acabades en zero o cinc –anys de celebracions i commemoracions especialment– ens atreguin d’allò més, i com a exemples, heus ací alguns dels més coneguts: noces d’argent i d’or (25 i 50 anys, respectivament), lustres, decennis, cinquantenaris, centenaris… de naixements o decessos de personatges o institucions il·lustres i, per descomptat, també de publificacions, com és el cas que ens ocupa: els cent números de la revista digital La Resistència. És per aquesta mateixa raó que m’ha semblat prou oportú dedicar aquesta columna a la memòria d’en Ramon Cotrina i Puig (1932-2020), donat que, tant l’esperit de la revista com el que va animar en vida en Ramon, casen a la perfecció. La propera columna, si no hi ha res de nou, sí que estarà dedicada a la memòria del mestre Josep M. Andreu, tal com vaig dir en la darrera entrega; queda pendent, doncs, i també el número serà ben especial: un capicua, el 101.

Calen, crec, poques paraules per definir en Ramon Cotrina, home de biografia marcada per la defensa i promoció de la llengua i cultura catalanes, a més a més de sociòleg, traductor, professor i poeta (formà part del grup de Poetes Estudiants de Vic). Però deixem, millor, que siguin les seves pròpies paraules les que ens marquin el seu perfil biogràfic:

“Jo soc un defensor de la llengua, un militant de la llengua, més que no pas un escriptor. He fet milers de classes de català i m’he dedicat a observar l’evolució de la meva llengua per ajudar-la en uns temps molts difícils”.

Efectivament, aquesta militància ja començà quan encara estava estudiant per ser capellà al seminari de la Gleva, a Vic, per no deixar-la mai més. Havent acabat la seva formació  vigatana, cursà sociologia a Roma, i després es desplaçà a Kloster Walo, a Baden-Wurttemberg, Alemanya; fou en aquest darrer lloc on va conèixer l’obra de Wolfgang Borchert, de la qual el captivà la universalitat que desprenia i l’atmosfera de postguerra idèntica a la que es vivia a la Catalunya ocupada aleshores pel franquisme.

De retorn a Catalunya, el més destacable d’entre tot el que va dur a terme és la tasca ingent que desenvolupà com a director del Col·legi de Sant Miquel dels Sants de Vic, on va jugar un paper fonamental en la seva modernització i el seu creixement, al temps que el convertí en un centre de conreu i promoció de la cultura catalana entre les joves generacions de la comarca d’Osona. Des del primer moment, el 1977, va formar part del nucli promotor de l’Escola de Mestres d’Osona i dels Estudis Universitaris de Vic (EUV), al costat de Ricard Torrents, en un treball que es culminaria el 1997 amb la constitució de la Universitat de Vic, avui UVic-UCCC.

El 1978 va deixar el sacerdoci i passà a dirigir el Laboratori de Sociologia de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), i va mantenir la seva tasca docent fins a la jubilació; fou en aquests mateixos anys que publicà una de les seves obres cabdals, Prat de la Riba, reconstructor de la nacionalitat (1980). Un cop arribada la jubilació, va seguir en tot moment actiu dins del món cultural i en la promoció i defensa de la llengua catalana.

L’any 2016 va publicar Retaule de pols i altres narracions, obra premiada el 1977 a les Festes de Cultura Popular Pompeu Fabra. Aquest mateix any la seva vila nadiua, Sant Joan de les Abadesses, li va retre un més que merescut homenatge, amb la col·locació d’un bust ―d’elegància noucentista, de l’arquitecte Dufran i Reynals― al porxo que dona entrada al que havia estat l’escola nova de nenes de la congregació de les germanes vedrunes, i avui a la Biblioteca Municipal Josep Picola. A la peanya del bust s’hi pot llegir: “Hi ha més enllà una terra lliure que ens espera”.

El 2021, un grup d’amics li dedicaren com a homenatge pòstum la publicació del llibre Estimat Ramon, amb un seguit de textos esparsos que acosten el lector a la personalitat de l’intel·lectual i activista cultural que fou.

[VERSOS] «Repic», de Gabriel Salvans

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

Repic

Passarà de nit; com sempre
travessarem la carena
invisible on ja s’albira
el nou any i es deixa el vell.
Ho dic jo que soc el llapis
que es riu d’ell mentre es fa una
selfie. Com aquell que no
li va la cosa, constata
que podem, sense tocar,
enviar un desig a l’aire,
un bes sense una abraçada.
Si aquest poema conté
significat a la mà
de qui el llegeix, trobarà
sentit a les campanades,
percepció en la paraula
dita quan dic: Benvingut
sia l’Any Nou. Acarona’ns,
deixa’ns temps per ser en l’altre.
Que la vida és un carrer
de sentit únic, curull
de ratlles d’ombra i de llum
on ronden sons i silencis.

Gabriel Salvans
Pas estret, 2025

[ARTICLE] «La memòria en l’art» de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals]

“In memory love lasts forever”, deia el cartell d’El pacient anglès. O sigui, en la poesia, l’art, hi perdura l’amor. Alhora, l’art és fet per ser recordat, perquè el seu autor no mori del tot. Això ja és un tòpic.

El que no és un lloc comú és que l’art es fa amb memòria, la memòria involuntària que fa que no cerquis, trobis, que deia Picasso. De fet, quan vas darrere una idea és com quan busques una cosa que no trobes. Memòria que seria sinònim de vida interior, el teu bagatge.

També la poesia al principi era feta amb ritme i rima com a recurs mnemotècnic, per ser recordada sense tenir-la per escrit, per ser recitada pels trobadors, o com l’Odissea d’Homer, també feta en vers, transmesa de generació en generació oralment.

Un poema que llegeixes i del qual no retens almenys un vers és gairebé com si no l’haguessis llegit mai. Tot i que en l’inconscient pot haver deixat un pòsit.

“Sabem més del que pensem que sabem”, deia un presentador d’un concurs de preguntes a la televisió. Els metges, per avaluar pacients amb un ictus, amb una malaltia mental, per exemple, fan la prova de llegir-los unes quantes paraules seguides, fins a tres vegades, i veure quantes en recorda el malalt. Després, sense tornar-les a dir, demanen quantes en recorden. Aleshores passa que se’n diuen que les altres vegades semblava que no s’havien retingut.

L’Alzheimer és la malaltia més angoixant que es pot tenir a la vellesa, des del meu punt de vista. “Preserve your memòries, they’re all is left to you”, cantaven Simon & Garfunkel. “Sin memoria, sin memoria, / no puedo vivir sin memoria”, canta Víctor Manuel.

El joc Memory és dels que més m’agradaven de petita. Tot i que l’ensenyament basat en la memòria és força menystingut actualment, ja heu vist que està directament relacionat amb la creativitat.

La memòria, en definitiva, és allò, l’experiència que condiciona el nostre futur. Sap més el dimoni per vell que no per dimoni. Memòria fotogràfica és la que tinc per al que m’apassiona, per a les cites que no recordo completament, però sí el lloc de la pàgina del llibre on les vaig llegir per primer cop.

[ARTICLE] «Bon Banal» d’Isidre Oller

Encesa de l’arbre de Nadal a Badalona, 2025

[Text de Isidre Oller.]

Escric això el dia 19 de desembre de 2025. Ara ve Nadal! Ai, remenem pels racons, a veure si trobem el tros o el tall per a la tia Pepa! Mireu, fa més d’un mes que els que alenteixen tots els tràmits i drets que ens hem guanyat amb esforç i lluita es van afanyar a omplir els carrers de lluminària i els cervells de consumisme. A casa meva, el meu gat, que n’és la bèstia més llesta, diu que el seu Nadal dura tota la temporada. “A mi no em maregeu”, sempre expressen els seus ulls. Jo, que ja fa anys que vaig enterrar el meu orgull de llest i faig cas o intento seguir els consells dels més savis, m’he esperat a celebrar Nadal quan realment és Nadal! No em van martellejar de petit que no s’havia de fer Pasqua abans de Rams?!!! I per a tal, aquest cap de setmana em dedicaré a guarnir una mica ―una mica― la casa i a desitjar que aquest món de mones posi una mica de seny! En descàrrec, he de dir també que els meus fills ja fa més de vint anys que volten per aquest univers i no vindran a casa fins al dia de Nadal…

Hem banalitzat Nadal, com hem banalitzat el dolor i els desitjos dels altres; hem banalitzat la veritat i la mentida, les notícies, el coneixement, el treball, l’esforç, la lluita, la resistència, el respecte, la unió que fa la força i la cultura. Hem banalitzat l’afecte, l’amistat i l’amor. Hem banalitzat el lleure, la vida i la mort. Ja sé que Espriu és més poeta de Setmana Santa que no de Nadal, però com que soc més com el meu gat, tiro pel dret i m’han vingut dos flaixos espriuencs: “Qui fa de guia / és el més cec. Alçàvem / al sol les nines.” i “Suprema neu, / l’oblit”. I dic que la banalització crònica que patim ens fa cecs, escollim els pitjors guies i no veiem que davant dels morros hi tenim un paradís. No cal que els grans poetes ens ho hagin posat en paraules boniques perquè qualsevol turista s’ha adonat dels paisatges, de la gastronomia, els costums, les festes i altres meravelles! I tot l’art que hem creat i tots els homenots i donotes que tenim a l’abast, persones que sovint són silenciades o bescantades per la por i covardia que són la urticària que acompanya la banalització que porta la pesta dels ramats humans. Cal vendre amb urgència unes noves ulleres d’oferta ben posades i que facin patxoca per a la miopia autoprovocada! Mai dels mais regalades, perquè, si no, serien menystingudes. I així veuríem que tot allò que ens anuncien i prometen per Nadal ja ho tenim tot l’any! Que hi ha un munt de gent positiva, amable, sàvia i propera; que hi ha un munt d’activitats a la mesura humana a les nostres mans; que hi ha un munt de coses que podem fer abans d’instal·lar-nos en la queixa; que hi ha un munt d’obres i senyals que ens han deixat els nostres predecessors i que demostraven que podíem avançar cap a bé.

Un gran poeta, el Miquel Àngel Riera, deia que l’ésser humà era bell perquè podia crear bellesa. Algú altre va dir que la bellesa unia més les persones que no pas un dinar de Nadal. Doncs això: Bon Nadal i, si us hi veieu en cor, intenteu crear bellesa o, si més no, feu coses belles i senzilles…