El Periscopi és l’espai d’entrevistes de La Resistència, conduït pel nostre col·laborador Jordi Remolins. Una conversa amb persones rellevants de la cultura, la política, la literatura, les arts o la ciència que comparteixen una mirada lliure i crítica sobre el món. Veus diverses, sovint allunyades dels grans focus, que ens ajuden a entendre millor les contradiccions del nostre temps.
Estrenem la secció amb una entrevista a la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, enregistrada a l’Ajuntament de Ripoll.
La segona entrega, prevista per al setembre, ens portarà fins a la fundació L’Olivar, a Ventalló, on conversarem amb l’escultor Enric Pladevall en el seu espai de creació.
Recull de vivències, aquest és el títol de la publicació en format llibre dedicat a en Josep Verdaguer i Farrés, de sobrenom Xopi, on a través de les seves pàgines se’ns va desgranant la trajectòria vital del seu autor, un veritable agitador cultural, atès que molts han estat els seus interessos i els llocs des d’on ha sabut desenvolupar la seva tasca de servei al país.
Des del seu petit racó de món, bàsicament Osona i les comarques veïnes del Lluçanès i el Berguedà, però no només, la seva petja ha estat constant durant més de cinquanta anys (seixanta-set si comptem que es va fer soci de la Unió Excursionista de Vic l’any 1959, des d’on va dur a terme, juntament amb d’altres socis joves com ell, una important activitat política d’afirmació nacional catalana clandestina).
Al llarg d’aquests decennis s’ha dedicat a la promoció de l’excursionisme entès no només com una simple activitat lúdica, sinó també com a eina de coneixement de país, en el sentit tal com s’entenia a la Renaixença l’activitat excursionista, i és en aquest sentit que ha entomat la tasca de promocionar i potenciar aspectes de la nostra història, tradició o folklore com ara les caramelles, els aplecs o la Flama del Canigó, i la restauració de monuments d’indubtable interès artístic i històric, com la de l’ermita de Sant Feliu de Savassona; ha presidit o ha set membre de comissions de festa per organitzar festes diverses, com ara festes majors; ha impulsat la celebració de festes de l’arbre en diferents indrets d’Osona, per inculcar l’amor als arbres (sic); ha organitzat àpats verdaguerians per ajudar a estendre la figura i l’obra de Mn. Cinto Verdaguer… i, parlant de poesia, no podem oblidar la seva obra poètica, amb poesies de temàtica diversa i variada (d’amistats, nadalenques, entitats, àdhuc en format goig, com el dedicat a la mare de déu de Tavertet, del qual us en reprodueixo un fragment, l’inicial; heu-lo ací: «De Tavertet Gran Senyora // guardeu de dia i de nit // la fauna i la flora // de la Plana de Vic […], etc.).
Rememorant de nou el títol, Recull de vivències, aquest volum no és pas una biografia clàssica, sinó que es tracta d’un veritable calaix de sastre constituït principalment per retalls de premsa, textos de ponències, articles i, per descomptat, una bona munió de fotografies, tant en blanc i negre com en color, que ens fan avinent el seu llarg i fecund periple vital i cultural ensems. Quan hom el fulleja, de seguida s’adona del delit que sent per la feina ben feta, duta a terme des de la discreció, lluny d’escarafalls i de sorolls pertorbadors; no pas debades, en el seu moment, se’l qualificà de «pioner de l’excursionisme i del folklore a Vic».
I del seu tarannà personal, ja ens en donen una idea tant la portada com la contraportada del llibre, en què s’hi veuen, a la portada, una motxilla ―penjada en una branca de pi― de la qual sobresurten un pomell de flors bosquetanes i una petita senyera, amb un fragment del poema ‘Les muntanyes’ de Joan Maragall al marge inferior dret; i a la contraportada, ell caminant tot pensatiu en una bella prada muntanyenca amb un arbrat tardoral de fons i amb els versos d’Antonio Machado «caminante, no hay camino // se hace camino al andar», al marge inferior esquerre.
I ja que parlem de cites bibliogràfiques, permeteu-me acabar aquesta ressenya amb una cita seva que, crec, és molt aclaridora de la seva personalitat: «Per més que ens esforcem a fer grans coses, no tirarem el país endavant sense educar i sensibilitzar sobre l’amor envers la natura» (Tagamanent i el seu futur).
Mira-la, mira-la, mira-la, mira-la…
Cantava enmig de fresses i desoris
d’un cor de botzines i veus d’arcàngels;
els ferros amb moviment no em deixaven
ni inspirar-me, ni fer fotografies
artístiques del lloc on els meus peus,
cansats de tant tragí, de donar voltes,
clamaven clemència a la injustícia
de voler fer entrar el mite a dins del túnel
de no atrapar res. De sobte la llum,
al final, m’ha fet obrir els ulls. Tot d’una
m’han agafat les mans i reclamat
l’atenció, i els diners han volat
com per art de màgia a la pitrera
de la gitana, que s’ha inventat tota
una història enganxada al somriure,
i ha predit el futur sense la por
de cap mala cosa. Ve-t’ho aquí com
ha quedat atrapat un bell record.
Els meus gats se n’han fet creus, de la meva
innocència, els he dit: bé, penseu-vos-ho,
què preferiu veure a dins la cartera:
bitllets, utopies o fantasia?
Tot hi és, a l’ombra fosca de la lluna,
fins i tot la clau que obre tots els panys.
“En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res”, frase del filòsof Ludwig Wittgenstein que he posat a la capçalera d’un dels meus blogs. Quan un dels col·laboradors d’aquesta publicació virtual em va proposar de participar-hi, em va recomanar d’escriure breu, que a la xarxa als lectors se’ls fa pesat de llegir la tipografia a la pantalla per molta estona.
Després, els que porten aquesta pàgina van recomanar no sobrepassar un cert nombre de paraules, unes 1.000, a les quals jo no arribo mai. Sempre he escrit breu i condensat, però m’agradaria de fer el que va respondre a una pregunta meva una escriptora de les bones, que, com escriure de manera condensada i estesa alhora, és la pregunta del milió. Darrerament ho estic aconseguint una mica. Em deixo anar més. Però res és millor que res, només hi ha diferències, estils que evolucionen. Jo m’he especialitzat a crear interpretant bàsicament.
Diuen que l’elegància és la màxima senzillesa amb un toc de sofisticació. Fins i tot Mies van der Rohe, el defensor del “menys és més”, a la fundació que porta el seu nom a Montjuïc, entre les parets fredes i racionals inclou una estàtua de les clàssiques, com les del Renaixement. No es pot matar tot el que és gras, ni en un sentit, ni en un altre.
Quan jo estudiava disseny gràfic, vaig topar no sé on amb l’afirmació que un disseny ha de ser la idea més senzilla, directa, original i efectiva possible. Jo això ho crec a ulls clucs. Però quan t’hi poses no saps mai què en sortirà de tot plegat. Cada vegada és diferent, és la gràcia que té. Leonard Cohen cantava que hi ha una escletxa en tot, d’aquesta manera és com hi entra la llum. Cal saber trobar-la, aquesta escletxa.
Que un dissenyador, al costat d’un artista convencional, és com la Marilyn, que no pot fer d’Ofèlia, però és actriu al capdavall. I això que hi ha qui diu que no en són, d’artistes, els dissenyadors. Suposo que els que ho fan tot estètic però sense dir res, sense convèncer, els que són plans, sí que no en són, d’artistes. I dissenyar senzill no té res a veure amb ser pla. Hi ha una diferència subtil però brutal.
I és que la poesia i el disseny gràfic van molt junts, sobretot amb la poesia visual, que n’és una mena de subgènere, de la poesia convencional, tant com del grafisme. Hi ha anuncis, sobretot els d’Audi, que són poesia en text i imatges. I qui digui que el disseny i la publicitat no venen, que tiri la primera pedra.
Que “lo breve, dos veces bueno”. Hi ha una cosa que sí que em fa feredat: quan un pot de xampú, un cartell, una coberta utilitzen mil tipografies diferents i de mides també diferents, com si això fos “disseny”. Però la primera persona que va dir que els cabells rossos són d’or era un geni; la resta de vegades aquesta metàfora suada ja no se’n pot considerar, de genial. Per això, fer alguna cosa més que un bon disseny a vegades és ben difícil. Tot i que, per què fer res de nou si el que hi ha ja funciona? (555 paraules).
El títol d’aquest escrit pot comportar un gran error, un gran dilema, un gran oxímoron. Llegir permet arribar a moltes coses bones i a moltes coses dolentes. Ens apropa a un ideal personal i ens sol allunyar d’un fatalisme col·lectiu. Si llegeixo in extenso Dante Alighieri, el Dant, puc qualificar-lo de dantesc? Si llegeixo amb sistemàtica Franz Kafka, puc qualificar-lo de kafkià? És terrible la facilitat que tenen alguns, des d’una graderia asèptica, de posar adjectius i etiquetes a tort i a dret. Sense anar a buscar res, puc recordar ara altres adjectius moderadament usuals com homèric, proustià, borgià, foixà o lorquià. Tanmateix, no recordo que s’hagin patentat altres denominacions com “vinyolià”, “austerià”, “martí i polià”, “pedrolià” o “thomasmannià”. En alguns casos, l’estructura del cognom no permet fer meravelles: “casassesià”, “perejàumic”, “dostoievskià” o un transparent, inodor i insípid “aubià”!!! Finalment, moltes vegades és el personatge qui es cruspeix l’autor, i per cada “cervantí” hi ha un milió de “quixotesc”. No cal entravessar amb una cullera obliqua la digestió de la Literatura. Fixem-nos en els textos, no en les olles trencades del joc de cucanya dels llocs comuns!
Tornem al poeta, al poeta ideal. Hi ha poetes reals? Hi ha poetes pragmàtics? O potser hauríem d’inventar una nova paraula en lloc de poeta? El poeta s’alimenta de coses orgàniques i de coses inorgàniques, i la lectura n’és una de les més imprescindibles. Definitivament, un poeta és una persona, oi? I les persones som una espècie d’àtom diminut en un univers que no podem ni imaginar. Algú va encunyar un altre qualificatiu dantesc i kafkià alhora: “no som ningú”. Però ca! Anem errats, el poeta és una part ―això sí, petita part― d’un riu com és la Poesia. Ara per ara, és un riu cabalós nodrit per l’aportació de poetes antics immemorials i eterns. I a partir d’ara? Com podem saber si la nostra aportació és la d’un afluent net i clar, d’un rierol magre però digne, i no d’una claveguera d’aigua estancada o d’un raig de detritus, fins i tot d’un riu sec i xuclador que vol engolir part del riu de la Poesia, contravenint totes les lleis de la Natura?
Dissortadament, no hi ha un manual de manteniment del riu poètic. Tot plegat és un miracle, un destí en què algunes persones fan de mitjanceres entre la Poesia que omple l’univers i maneres d’expressar-la en poemes recitats o escrits. Per tant, és impossible ―si els déus no t’han fet un geni indestructible, amb una altra cosa estarien passant l’estona!― ser poeta si no s’ha obert els ulls i la curiositat per l’aigua que porta el riu poètic. Vaig llegir una novel·leta esgarrifosa de Hermann Ungar que es titulava Els mutilats: veig tanta automutilació en una gran part dels cervells poètics que tinc la sort de poder alternar en la meva estranya vida! Com es pot ser poeta d’avui sense haver llegit, sense llegir, sense la intenció de continuar llegint? En casos antics, grans poetes han estat insultats per la camarilla imperativa. Com pot haver-hi una poesia “hernandeziana”? D’on pot treure aquest pastoret tal vocabulari i tanta passió? Que surt sota les tomaqueres? Que brolla de les mamelles de les cabres? Que s’instal·la en apartaments i lofts sota els ametllers en flor?
Un pastor, pintat per Fortuny, tocava la flauta com els àngels, però es va fer vell i encara tocava les mateixes melodies benintencionades. Mai no va escoltar les composicions per a flauta de Mozart, Quantz, Vivaldi, Prokófiev, Ligeti, Penderecki, Górecki, Molter, Devienne, Nielsen, Malipiero, Viggo Bentzon… Eren en un riu allunyat de la muntanya on guardava el seu ramat! Tampoc no va accedir a Herbie Mann, Hubert Laws, Joe Farrell o Sam Most. Ni a Thijs van Leer, Ian Anderson, Andrew Latimer, Burton Cummings, Patrick Simmons o el guitarrista Michael Schenker tocant la flauta al disc Obsession d’UFO…
Bé, tot això són focs d’artifici si no hi ha una disciplina de cuidar tot el que és la llera del rierol i els seus marges. Un cop arribats aquí, algú pot dir que com que som tan petits i hi ha tant de tot per descobrir, de segur que si no anem una mica atents, potser farem malbé molta energia i no ens servirà de gairebé res. Molt bé. On són els crítics fiables? On són els lectors fiables i desinteressats? On són els mitjans lliures i que estimen la Literatura? La veritat sigui dita, hi ha un sidral tan espaterrant que ja ens podem encomanar a les divinitats de la sort!
De molt jovenet, vaig tenir la gran xamba de tenir uns veïns que consumien revistes literàries i que abans de llençar-les a la brossa me les donaven. Així vaig obtenir un arsenal de troballes que ni l’escola ni els amics ni la premsa ni la televisió d’aleshores m’haurien regalat: Camp de l’Arpa, Quimera, Ajoblanco, Star, Reduccions, alguns fanzins contraculturals…
De totes maneres, hi ha un altre punt més que ineludible: llegir-se un mateix. El fonament de la comunicació és el diàleg, trobar el canal adequat d’entendre’s, dir i escoltar. La Literatura és comunicació, encara que mai no sabrem amb qui haurem comunicat! Però cal ser sincer i valent: com vull desaiguar si no he fet els mínims de depuració i condicionament? No he llegit Horaci ni Petrarca ni Ausiàs March, William Blake, Ungaretti, Verdaguer, Dickinson, Char, Larkin, Marçal, Wallace Stevens, Vallejo, Plath, Sexton, Viladot, Parra, Foix, Vinyoli, Glück o Espriu; no he llegit els que guanyen premis contemporanis ni els que venen a recitar al meu poble, i resulta que la fada Morgana m’ha tocat amb la punta d’un mugró i he esdevingut un poeta àvid de likes i de cofoisme!
En un temps en què els canons són contemplats com una arma de present i hem d’augmentar la despesa bèl·lica per sobre de les nostres necessitats, suors, orgasmes i sangs, parlar d’un cànon literari o d’un cànon poètic és poc més que llençar magranes lascives en comptes de granades explosives muntades sobre drons. Tingueu en consideració, doncs, que això de ser poeta és una cosa molt decebedora, plena de feina, disciplina, incomprensions, necessitats, suors, orgasmes i sangs.
Nedaríem pel riu Isonzo de Giuseppe Ungaretti o pel riu de la mort de Lee Masters, Spoon River, però un llampec inesperat m’ha portat al ‘Dia clar’ de Màrius Torres:
Amb la recent visita del papa, de nou s’ha posat el focus en la polèmica recurrent i sovintejada sobre la necessitat, o no, de la continuïtat de l’obra del temple de la Sagrada Família.
I és que ja des dels seus orígens sempre hi ha hagut gent en contra de l’obra, ja sia per raons de tipus estètic, anticlericals o per la despesa de recursos que suposa la seva construcció, susceptibles, diuen, de ser empleats en millors causes. Aquest argument, el de la finalitat on es destinen els recursos, no és exclusiva d’aquesta obra, però sí que és un dels que apareixen sempre que es parla de la necessitat de la seva continuïtat. Com si la detenció de la despesa en l’obra provoqués, automàticament, el desplaçament d’aquests recursos a finalitats “més necessàries”.
Aquells que ho qüestionen, no solen tenir en compte que és precisament la continuïtat de l’obra el que genera els ingressos que la fan possible. Els seus detractors pensen que hi ha causes considerades moralment més nobles per estimular donacions destinades a sufragar mancances socials, com preconitzen les ONG, La Marató anual o altres esdeveniments. Però no veig que cap d’aquestes activitats hagin de ser mútuament excloents.
Sovint ens representen gràficament l’economia en forma de pastís dividit en porcions de mesures diverses, de manera que a uns els toquen falques molt estretes mentre que d’altres s’emporten porcions molt més grosses. D’aquí la queixa que el repartiment podria ser més equitatiu.
Deixant a part que normalment no tenim accés a la partició, la cosa no és tan senzilla. Perquè, quants pastissos hi ha? Són tots iguals? Tot el pastís té la mateixa qualitat? A qui li toca la cirereta?
De fet, la pregunta subjacent de fons sempre és si cal fer aquest tipus de despeses, quan tanta gent les passa magres?
Seguint amb la metàfora, podríem dir que monuments com la Sagrada Família són les cireretes que decoren el pastís o la massa que constitueix la societat. I sí, podríem concloure que no caldria la cirereta (ni la sanefa de nata ni el farciment de crema ni les espelmetes ni els farbalans) si del que es tracta és de fer passar la gana de la gent. Però, sense tot això, el pastís seria el mateix? Sí, podríem estalviar-nos de posar-l’hi. Però seria igual, el pastís, sense la cirereta? La cura amb què un prepara la massa, no es trasllueix també en els acabats finals?
Pel que fa a la Sagrada Família, des dels que diuen que l’haurien enderrocada fins a aquells que la consideren l’octava meravella del món, hi ha tot un munt de possibilitats. En el fons no deixa de ser un reflex del lloc i de les circumstàncies que l’han feta possible, igual com passa amb totes les obres d’art. Indiscutiblement, l’obra de Gaudí va obrir unes noves vies que ningú, abans que ell, s’havia plantejat. El que després s’ha fet amb el seu llegat ja pot ser opinable, però això passa amb qualsevol obra quan canvia de mans.
Crec que una societat capaç de generar figures com Gaudí sempre farà una millor «massa del pastís». El que cal, però, és que no sigui una singularitat aïllada de la qual s’aprofitin uns pocs, sinó que floreixi arreu, per a benefici de tots. En això segurament ha contribuït l’Església de vegades. No sé fins a quin punt estem ara en aquest situació.
Però no n’hi ha prou a fer només allò que ens garanteix la subsistència. És justament allò que es fa sense que sigui necessari el que dona sentit i goig a la vida. I, d’altra banda, quantes coses que podrien ser considerades supèrflues o prescindibles són precisament les que permeten la subsistència de molta gent?
Si acabem rebutjant Gaudí, també podem acabar rebutjant Bach i Beethoven, per acabar escoltant només reggaeton i menjant pinso per a gats.
Hi ha dos elements al llarg de la història de la humanitat que els humans hem considerat que ens eren exclusius i que han definit la nostra evolució com espècie superior: l’ús d’eines i del foc pel nostre benefici.
Dons bé, nombroses observacions de conductes d’ocells en el seu medi natural i en proves de laboratori fetes a mida han evidenciat en els darrers anys que estàvem equivocats.
Respecte a les eines, han demostrat que alguns ocells, entre els més avançats els còrvids, són capaços d’observar un problema relacionat normalment amb aconseguir aliment, imaginar una solució, cercar en l’entorn recursos adients i, si cal, construir una eina d’un o més elements. Un dels exemples de solucions causa-efecte més senzilla la protagonitza el Trencalòs (Gypaetus barbatus) que deixa anar des de l’aire els ossos per que es trenquin en picar contra les pedres i així accedir al apreciat contingut. Més elaborades són les eines que ha construït el Corb de Nova Caledònia (Corvus moneduloides) encaixant vàries peces i si cal modificant-ne alguna per fer-les més adients. Cal tenir en compte que fan servir només el bec i les potes , encara que amb molta habilitat.
Respecte al foc, s’ha observat com alguns ocells, entre els quals rapinyaires com el Milà negre (Milvus migrans), han agafat branquillons encesos d’incendis forestals per encendre altres fronts i esperar a que surtin espantades les seves preses preferides per caçar-les. L’anàlisi causa-efecte que han fet aquestes espècies d’aus els ha portat a assumir el risc de volar entre les flames per obtenir la recompensa d’una cacera amb més probabilitats d’èxit.
Hi ha nombrosos vídeos penjats a Youtube que documenten algunes d’aquestes observacions i proves de laboratori. Es pot veure un exemple de construcció duna nova eina a: https://www.youtube.com/watch?v=0v6aG0REEIY&t=31s
Com sempre, penso que els humans no som tan “humans” com diem, ni els animals tan “animals” com acostumem a pensar que són.
