[Veu d’Albert Freixer.]
[CÀMERA AL BOSC] «El vol del Milà reial»
[REDACCIÓ]
Hi ha ocells que travessen el cel i n’hi ha que semblen formar-ne part. El milà reial és d’aquests darrers. Planeja sense pressa, descrivint cercles amples, deixant que el vent faci la feina mentre ell observa el paisatge des de les altures.
Un vol silenciós, elegant i precís. Una d’aquelles escenes que ens recorden que, de vegades, només cal mirar cap amunt.
[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» Can Fums, d’Eduard Garrell.
[Text de Eduard Garrell]
Som la colla que tenim més ous,
som la colla que tenim més ous a la cistella.
Som la colla que tenim més pèl,
som la colla que tenim més pèl sota l’aixella.
La bella Giralda s’escalfa,
s’escalfa les vores del mm…
Noies del veïnat, pareu atenció,
sentireu com canta la veu arrogant,
la veu del meu mmmmm…
Feu caritat, noies, feu caritat, noies,
que us darem pel mmmmm.
La bella Giralda
Cançó de taverna d’Els Pescadors de l’Escala
Els barcelonins, a l’Empordà, cada estiu són més vexats. Sobreviure a l’Empordà cada cop se’ls fa més difícil. I tant se val per als qui no són de Barcelona: basta una variant dialectal, un accent diferent o uns castellanismes al·lòctons i són ràpidament detectats pels indígenes, passant immediatament a la categoria de pixapins, farigola o quemaco. Un cop establert l’estigma pot costar anys fer-se perdonar els orígens, i depèn de si compren un xalet, ensenyen paquet econòmic o saben fer un cremat amb el nombre exacte de grans de cafè. Cal estar sempre vigilant de no cagar-la amb qualsevol badada per tornar a la categoria anterior. És clar que, si parles castellà, anglès, alemany, holandès, rus…, es veu de seguida que s’esforcen a complaure’t amb la llengua, l’oral i l’altra. I molts gatamoixos se’t posaran a l’alçada d’una catifa per arreplegar els teus calerons.
Jo he sobreviscut gaire bé 77 anys per aquestes terres renunciant a qualsevol pedigrí. Val a dir que a l’Empordà soc un bord: un bardissa de Calonge, un pixapins de Barcelona, un gormand de Puigcerdà, un gitano de Taradell, un espantarucs de Vic, un escloper de Santa Eugènia de Berga, un xerraire de Calldetenes, un bacanard de Begur…, llocs on he viscut o he estat estretament vinculat. Així he evitat l’estigma i he sembrat el dubte, cosa que em complau enormement perquè els desconcerta i els produeix una gran inseguretat.
Des que el 1908 en Pol (Ferran Agulló i Vidal) va batejar la Costa Brava inspirat a l’ermita de Sant Elm ―“Oh, la nostra costa brava, sense parella al món!”―, amb Joan Maragall, Carles Fages de Climent, Salvador Brunet, Pere Coromines, Dalí, Josep Pla i moltíssims més, tal com tal diu Fuster, el 30 % de la literatura catalana està dedicada a l’Empordà.
Però hi ha dos Empordans: el mític i literari, que ha fet de símbol de la catalanitat, de l’essència del país i dels seus orígens ibero-greco-romans, i el físic, geogràfic i prosaic, dues planes, quatre muntanyes, el mar i un vent uracanat cada cop més escàs que amb prou feines s’endú la humitat cada cop més abundant. I molts, molts campanars, 104 per 2.000 km2, la qual cosa fa l’efecte de polítiques campanilistes, on cadascú va a la seva sense projecte de futur, sense nord.
La Costa Brava, en els seus orígens, la va promoure la petita i gran burgesia catalana, sobretot la barcelonina i metropolitana. Es van construir les seves vil·les d’estiueig a s’Agaró, Sant Feliu, Platja d’Aro, Calella, Llafranc, Begur, Cadaqués, Port de la Selva… Hi estiuejaven industrials, escriptors i artistes i aviat hi van convidar els seus amics del món, i va començar a venir molta més gent quan es van poder asseure en un 600, una Vespa, un Simca Versailles, un Citroën DS, un Panhard, un 4/4… Llogaven o compraven i restauraven cases velles pels pobles o acampaven en grans tendes familiars vora el mar.
Va ser quan els empordanesos van perdre l’oremus i van començar a tallar els pins i les pinedes, a foradar els penya-segats, a gratar les lleres de les rieres, a assecar els pous de l’Arcàdia mitològica per anar amuntegant estiuejants a l’engròs en muralles davant del mar i en urbanitzacions desordenades.
Poc se n’ha salvat. Castell, gràcies a la determinació de gent de Palamós i també de molts pixapins que també hi eren; Cap Roig el van salvar els “russos” i la Caixa; els Aiguamolls, en Sargatal de Figueres i la Generalitat; Sant Pere de Rodes, la Generalitat; Empúries, la Generalitat. I para de comptar. Llevat d’uns pocs, la resta, si els deixen sols, ho trinxen tot.
Avui, encara el 50 % de les propietats de la Costa Brava estan en mans de gent de Barcelona, de la seva àrea metropolitana i de Girona; el 40 %, de gent de la Catalunya Nord, i el 10 % que resta, d’holandesos, alemanys, anglesos… Per tant, l’economia turística de la costa és un cultiu de catalans septentrionals i australs que omplen les cases de Sant Joan a la Diada, per Nadal, Pasqua i molts caps de setmana. En aquest territori distintiu de la pàtria i la catalanitat, encarnació de les bondats nacionals, el dia 11 de setembre a qualsevol lloc sobraven dits per comptar estelades. No celebren la Diada, celebren que els pixapins se’n van a pencar i ells viuran de l’atur, plàcidament, damunt del cadàver del seu paradís mentre els pugen els fums al cap.
[ARTICLE] «Estiu i sequera», de Nan Orriols
[Article de Nan Orriols.]
La Fina, per raons d’incompatibilitat, va trencar amb al seva parella i, per tal que li marxessin les cabòries, va anar a passar uns dies en una casa rural del Solsonès. Després d’esmorzar i de saludar els estadants, va sortir a caminar una estona. El sol picava, però la Fina, previsora, ja portava una pamela.
Tot d’una, veu en un bassal que s’assecava un capgròs negre molt gros que la mirava com si li demanés auxili. La Fina no va dubtar ni un instant: va agafar el capgròs i aigua del bassal i els va introduir en un tàper on portava una mica de fruita. Va tancar-lo i, amb molta cura, va marxar cap a la seva cambra. No va explicar res a ningú i va cuidar el capgròs: li portava verdet dels bassals i, un cop a casa seva, formigues.
El capgròs va créixer molt i la Fina va veure que, en la seva metamorfosi, li van créixer potes i, més endavant, es va inflar molt i la boca es va fer grandiosa, i va ser el dia 8 de setembre, diada de la Mare de Déu de Núria, que la Fina es va adonar que vivia amb un gripau.
El gripau la mirava i la Fina li obria la porta del jardinet, li parlava i miraven el concurs Atrapa’m si pots de TV3. La Fina també va observar que no suportava les notícies de cap cadena de televisió, i llavors va pensar que el gripau havia de tenir nom i cognoms i va decidir que es diria sant Antoni Abat, que és el nom de tots els gripaus batejats. La Fina va deixar de pensar en la seva parella, un inútil que l’obligava a anar a missa de dotze cada diumenge.
[ARTICLE] «La murada d’una presó», de Helena Bonals
[Text d’Helena Bonals]
El títol d’aquest article prové del pròleg de Quim Monzó a Jude, l’obscur, de Thomas Hardy. Venia a dir que tota feina és al capdavall una esclavitud. Que els que són “tossuts, apassionats i individuals” cerquen sempre alguna cosa més. Però combinar ofici i vocació és el que han hagut de fer la majoria de persones amb inquietuds artístiques, sobretot al s. XX. Per la vida es perd la vida, una vida breu al costat de l’art tan llarg.
Però la prosa, la grisor, la rutina, solen ser necessàries perquè la poesia hi sorgeixi en contrast, tot rebel·lant-s’hi. D’aquí el poema visual, de collita pròpia, que encapçala aquest escrit. Tot i que, a banda d’una habitació amb bona vista algun dia hauria de ser possible de tenir una bona vista sense habitació. Que “the window is starless still”, una metonímia gloriosa (la part pel tot per als que no sàpiguen de què parlo), que utilitzava Ted Hugues en un poema, és una denúncia de la buidor que tenen moltes persones, jo crec a ulls clucs que la immensa majoria de la humanitat, i penso que sense equivocar-me.
Els escriptors de cap de setmana o estiu, i amb això torno al tema d’algun altre article meu, són com els que fan jornada intensiva, com abans els caixers. Sobretot els que treballen en una biblioteca, per tenir alguna estona al dia per llegir -el que paradoxalment, fan pocs bibliotecaris-, o directament per escriure. Ja sol passar que els que tenen sensibilitat creativa no serveixen per tenir sentit pràctic. Són un aneguet lleig de les feines. Però bé han de passar pel tubo.
De totes maneres, entre fitxar o pagar per fer el que vols, jo em quedo amb el darrer. No entenc que no tothom vulgui dedicar-se al que a mi m’omple. Tot i que jo he arribat a un cert terme mig: la feina la faig per obligació, sí; però personalment acostumo a decidir a cada moment què he de fer, el que és prioritari, m’autoorganitzo, i això em fa sentir lliure malgrat tot. Ja no diguem quan faig centres d’interès, cartells, guies de lectura, i quan porto un club de lectura. Tinc una sort que no me l’acabo.
Que retinc el que deia sobre Milena Jesenka la seva amiga Margarete Buber-Neumann a la seva biografia Milena: que amb cada moviment del cos, amb cada paraula semblava proclamar “jo soc un ésser lliure”, fins i tot al camp de concentració on es van conèixer.
[LLIBRES] «Ressenya dels panflets de Nan Orriols «Tronc Balit»», per Eusebi Puigdemunt
[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
Tronc balit, aquest és el títol escollit per en Joan Orriols, en Nan, per encapçalar els seus escrits en format pamflet i, si us plau, que ningú no s’alarmi, atès que agafo el significat de pamflet del Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, això és, «una publicació de molt poques pàgines ―en el cas que ens ocupa estem parlant d’una catorzena escassa― en què es qüestiona o critica algú o alguna cosa»; de connotacions negatives, doncs, res de res, ans al contrari.
Què vol dir l’expressió «tronc balit»? Ni més ni menys que una soca d’arbre caiguda que s’està corcant i convertint irremissiblement en serradures, com molt bé el mateix Nan ens diu en la introducció dels sis números de Tronc balit: «A les Guilleries totes les bestioles saben que un tronc balit és el tronc d’un arbre que ha caigut. Tota la humanitat sencera viu en un tronc balit. El tronc balit es va engrunant, però encara resisteix».
En un altre ordre de coses, però sense deixar les planes dels diferents pamflets, cal parar esment en la darrera frase, la referida a la humanitat, atès que ens informa de les intencions de l’autor de posar en solfa tot allò que, a parer seu i per diferents motius, és criticable en el sentit més positiu del mot crítica.
Un cop obrim el pamflet, les pàgines centrals de tots i cadascun dels llibrets les ocupen uns dibuixos en blanc i negre que estan dedicats exclusivament a reforçar de manera gràfica l’incisiu contingut del text; i en consonància amb el dibuix de la portada i el text, hi ha l’escrit de contraportada, que clou la publicació.
Sobre això, i si en tens l’oportunitat, amable lector, mira amb l’atenció que es mereixen els dibuixos següents: la portada del tercer número, on una testa humana reposa sobre la soca d’un tronc amb una inscripció just a dessota, un brillant joc de paraules i de doble sentit que diu Homus balitus; la portada del n. 4, amb el bust d’un home gos, una mena de peix volador i un escarabat a peu de pàgina amb un triple missatge prou esclaridor: «Sempre rebels, sempre lliures, sempre ateus», triple consigna que apunta a qui és objecte de les seves afuades crítiques ―polítics, partits i clergat, a part d’altres elements que constitueixen el nostre sistema econòmic i que no fan res per aturar la degradació del nostre planeta―, en què el color blau dominant està passant a ser un color marronós, «el color de la merda» (sic). En aquest mateix número 4 i a les pàgines centrals, la il·lustració de l’opuscle ens mostra un retrat sarcàstic del capitalisme i del seu egoisme suïcida: un home descerebrat, puix que el cap és una caixa oberta amb els diners que acumula, i a cada mà, sengles cartells on es llegeix TOT PER MI.
Aquestes són les tòniques dominants dels sis pamflets publicats fins a dia d’avui, essent el darrer, el n. 6, especialment punyent, descarat i crític contra la classe política del nostre país i la persona de qui n’ocupa el màxim càrrec institucional.
Com bé has pogut endevinar, amable i pacient lector, l’objectiu d’aquestes publicacions és el de fer d’altaveu i avisar-nos ―amb la ironia que li és pròpia al seu autor, en Nan Orriols― que no ens deixem entabanar pel quadrinomi partits polítics-dirigents-càrrecs institucionals-monoteismes que ens volen fer combregar amb rodes de molí mentre ells van continuant gaudint de les seves prebendes i privilegis que, òbviament, paguem entre tots i amb els nostres impostos.
I per acabar, un prec a l’autor: que es plantegi molt seriosament de reconvertir, en un temps a venir no pas massa llunyà, aquesta col·lecció de troncs balits en format llibre; crec que, no només s’ho mereixen, sinó que s’ho valen!
[VERSOS] «Collet de Bellforn», de Gabriel Salvans
Text i veu Gabriel Salvans. Imatge Josep M. Renom]
A velles i belles amistats
A vegades algú estira les cordes
del cel i es desperten records suspesos
al cim de les muntanyes, i sabem
que amb la mirada d’algú altre hem après
a obrir els ulls cap a l’entorn que camina
tothora al voltant nostre i a estimar
els camins del paisatge que toquem,
per llepar els dits, quan obrim la finestra.
Als peus de la Via Ceretana i
el Castell d’Orís, tinc compromesa una
cita prèvia, amb mi i els còdols d’una
monjoia que va fixar les mans a
l’amistat, l’encreuament de camins,
i als cordons de les xiruques lligats
a les cintes d’una princesa. Som
agafats entre la por d’intentar-ho
i la por de fallar; per quan tot falla,
es queda la mà per gratar el rovell,
o la pols agafada als pensaments.
Que a voltes són mig d’aquí, mig d’allà.
Les coses venen al moment precís
d’una intuïció, que és en el que tinc fe,
minuciosa, que fa possible la bellesa.
Gabriel Salvans
Pas estret 2026
[ARTICLE] «Internetligència Artificial» d’Isidre Oller
[Text de Isidre Oller.]
Fa uns quants anys, més de quinze, vaig llegir un llibre esperonat per la propaganda que se’n feia. Aquí s’ha estilat de santificar qualsevol primera novel·la d’un autor d’allèn els mars, perquè sempre és més asèptic que no apostar per un autor local, ni que es digui Manuel de Pedrolo. El llibre en qüestió es deia Els imperfeccionistes, d’un escriptor anglocanadenc novell que es diu Tom Rachman. «A ca seva el coneixen», perbocaria el conco Rito de cal Sopes d’All. El cas va ser que, influenciat pel meu tintinisme i la semblança del cognom amb el mític Rackham el Roig, em vaig deixar portar per la temptació editorial i vaig buscar el llibre per continuar l’aventura que és la del lector solitari del segle XXI. I mira tu, que l’agafo de l’aparador i la lectura dels noms dels capítols em va acabar de trencar els filats de punxes del meu escepticisme. “Un estudi revela que els europeus són uns ganduls”, “L’escalfament global és bo per als gelats”, “La vida sexual dels extremistes islàmics”… La novel·la és una manera d’explicar els canvis de la manera de sentir, de pensar, de treballar i d’informar què ens venia a sobre amb les noves tecnologies i ho feia des d’un grup de periodistes esforçats que informen des d’un diari que volia mantenir els conceptes d’humanitat per sobre de tot. Tot això que ens passa actualment ja ho intuïen molts de fa temps; aquells per a qui tots els adminicles dotats de tecles només eren eines per a facilitar la vida, no la vida mateixa. “Internet és a les notícies com el clàxon és a la música”, gosava dir Rachman, qui avisa no és un traïdor! Algú avantatjat m’esmenarà amb una rialla que Gershwin ja se servia d’un clàxon a Un americà a París, però ja se sap que qualsevol gracieta acaba d’emmerdar-ho tot: soroll, soroll i soroll! El soroll, el brogit i la fúria convertits en simples píndoles sense substància si no s’ha llegit Shakespeare i Faulkner… Una periodista de la novel·la es pregunta com la gent pot trobar temps per a la reflexió, “però ella no en té ni per a contestar-se ella mateixa”. En resum, com un altre signe d’aquests temps de gracietes, el director del diari té un gos que s’apel·la Schopenhauer…
Internet, la possibilitat de tenir a l’abast tot el coneixement i de poder-lo posar en mans de tothom en un instant; la possibilitat de la posada en comú del que se sap i catalitzar l’avanç i l’avenç en totes les disciplines de lletres i de ciències: la democratització de l’ànima humana i social! (4’ 33”)
Per als no iniciats, he fet un dramàtic silenci explosiu de quatre minuts i trenta-tres segons, que és una feliç peça musical de John Cage. No cal YouTube i bateria elèctrica per tal de gaudir-la en qualsevol moment! Una altra cosa és poder atendre amb intenció una altra peça de l’ínclit John Cage: va començar l’any 2001 en un orgue automatitzat de la catedral de Halberstadt i acabarà el 2640! 639 anys de concert d’orgue ―les notes duren mesos i anys!―, que són els que separaven la construcció del primer orgue en aquell lloc l’any 1361 de la data d’inici del concert el 2001. Xifres congruents amb els eclipsis solars que tan bé han estat informats per la gran faramalla de la distracció i l’entreteniment contemporanis! La tecnologia malgirbada ens eclipsa els uns als altres. El caos!
Tot això ens passa perquè ens hem cregut déus i hem acabat per ser perfectes imbècils! Això sí, un curiós eclipsi persecutori ens fa cecs complets i ens fa no acceptar-ho! Tan fàcil com és d’adonar-se’n, si trobem el moment de reflexió que no trobava la periodista, que l’únic déu actual és l’Economia, amb el seu únic fill, el Capitalisme; i el seu cofoi Esperit Flagrant, l’Alienació Tecnològica! Alienació que ens porta a la Autoindulgència Bonista, que creiem que salvarem el món des de la butaca de casa i forçant l’aire condicionat a límits polars mentre tastem delicatessen ultraprocessades i bevem beuratges energètics perquè la bena no ens deixa veure més enllà dels arbres caiguts…
La intel·ligència artificial ―nom que és una mentida patètica en si mateixa― és la cabota per on ens acabaran de crucificar. El sistema capitalista només té un manament exclusiu. I dic exclusiu perquè és un club per a membres exclusius que cada cop volen ser més exclusius i deixar a fora qualsevol intent de pujar en un ascensor de classe. Fora els ascensors! L’únic manament d’aquest club es diu Saquegem el Planeta. I el saquegen no només de materials, energies i temps, també saquegen les persones, reduïdes a la imbecil·litat pura! Des de la categoria professional més baixa, amb pobres, sense llar, etc. inclosos, fins al presumptuós directiu de corbata exclusiva, però amb sou de llepaculs!, no som més que robots i tòtils empescats a remenar flostis i cacanòries de pela i mitja. I tal dia farà un any, al cel sia.
Acaben de desnonar una dona de vuitanta-set anys amb problemes de salut. Feia setanta anys que vivia en el pis on els seus pares ja eren llogaters. Entre tots ―sobretot per als més ben peixats i menjadors de fruita― han permès que d’un mes a l’altre li apugessin el lloguer de 500 a 2.500 euros! I la cega llei ho ha abonat! I tots callats! I a pasturar a la via, que el club encara té més gana. I els pagesos, per què no poden posar el quilo de blat a mil euros o el litre de llet a trenta euros? No és igual d’important alimentar-se sa que amagar les vergonyes sota quatre parets? Acabarem tots al carrer i menjant sorra, com en una fastigosa distopia de d’estar per casa? Per cert, una de ben bona i nostrada, que s’ha de llegir perquè no s’hostatja a Netflix, és Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga. Ai, el llibre en català!
Si us plau, només amb pau, natura, dedicació, valentia, humanitat, amor i respecte podrem viure en aquest món ―o hi podran viure els nostres petits. No, no soc un predicador! Ja sé que us demano l’impossible, però amb un petit esforç de tots podrem aturar aquesta Locomotora Global que jo sol no puc aturar! Ai, l’ull de poll!