[ARTICLE] «Manipuladors en benefici propi», de Nan Orriols

[Article de Nan Orriols.]

Al llarg de la història, de polítics que han volgut manipular des del poder buscant beneficis propis inconfessables n’està ple. François Mitterrand, expresident de França, va alimentar l’aparició de Jean-Marie Le Pen, pare de l’actual presidenta del partit de dretes que ara sembla que pot guanyar les eleccions al país veí. 

Gabriel Rufián, carregat de vanitat i d’odi, pacta amb Irene Montero, casada amb Pablo Iglesias, de conviccions comunistes però amb xalet amb piscina. Rufián diu que voldria ser president de la Generalitat després que ho sigui Oriol Junqueras. És tot ben surrealista, si no fos perquè aquest discurs d’odi encara pot agradar a algú que es pensa que, si guanya el tàndem Rufián-Montero, li regalaran el pis del veí. Ei!, el xalet amb piscina, no. Aquest no es toca. 

La manipulació que fa el Sr. Illa (PSOE) de permetre que tots els provinents de països sud-americans vinguin com a turistes però es quedin aquí per treballar és totalment intencionada, encara que això representi col·lapsar el transport públic, els hospitals, les escoles, etc. Rufián va dir un dia que, gràcies a l’arribada d’emigrants, en aquest cas del Marroc, el Barça té jugadors de futbol com Lamine Yamal.  

L’objectiu de l’actual president de la Generalitat i d’ERC és carregar-se la societat civil, la iniciativa privada i, tant com puguin, també la propietat privada, i reduir al mínim l’ús del català («Lérida»). El cas és que, entre catòlics dogmàtics, mig comunistes i l’odi que professen a la llibertat individual, anem a unes eleccions que són més la festa dels manipuladors que de la democràcia. 

[CÀMERA AL BOSC] «Els jocs de l’aigua»

[Redacció]

Una petita escena de natura que ens convida a aturar-nos i observar. Una eruga s’acosta a l’aigua, beu i sembla jugar-hi amb una curiositat entranyable. En els seus moviments delicats descobrim la bellesa dels gestos més senzills i la capacitat de sorpresa que amaga el món natural.

[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» Dret de quarter, d’Eduard Garrell.

[Text de Eduard Garrell]

Dret de Quarter: «Obligació de les poblacions de Catalunya d’allotjar les tropes reials castellanes a les cases particulars.» 

Durant els segles XVI i XVII, la monarquia castellana obligava a donar aixopluc i alimentació a les tropes establertes o de pas. Un abús que el 1640 feu esclatar la revolta dels segadors i el Corpus de Sang. 

Aquest costum es va mantenir fins que, el s. XVIII, es començaren a construir casernes, la qual cosa no alliberà pas els catalans de l’espoli. El Decret de Nova Planta imposà el cadastre i els impostos corresponents.  

El dret de quarter no fou abolit fins a la Constitució espanyola del 1978. 

A la mentalitat viscoelàstica castellana li poden passar pel damunt segles, constitucions, lleis, canvis socials…, però sempre retorna al seu estat primigeni: obtenir recursos escanyant el poble per tal de mantenir els seus privilegis. 

La impossibilitat d’allotjar de manera immediata l’allau de mà d’obra barata que ve a competir pels sous miserables que ofereix una economia de baixa o nul·la productivitat, torna a trobar la solució en les classes treballadores, posant en risc el seu patrimoni obligant-los a adaptar els lloguers als baixos salaris, sense cap propòsit de garantir la confiança i la seguretat jurídica dels petits propietaris ni d’apujar els salaris, i sense cap solució efectiva que aturi els grans especuladors. 

A Catalunya, aquesta economia de baixa, o nul·la, productivitat se centra en el sectors turístic i carni. Uns sectors que es vanten de ser els grans dinamitzadors de l’economia, quan en realitat en són els dinamitadors. Els llocs de treball que ofereixen són ocupats gairebé en exclusiva per una immigració sense cap formació i prou nombrosa per estimular la creació d’empreses en els sectors més improductius, com són el turisme de bar i platja i la cadena càrnia, ambdós amb un enorme impacte ambiental. 

La conseqüència d’aquesta economia és que la societat arriba on no poden arribar aquests treballadors, assumint els costos dels serveis bàsics com la sanitat, l’ensenyament, la dependència, la justícia, el transport, sovint l’alimentació i les futures jubilacions. Cal afegir, a més de la pobresa laboral, l’impacte sobre la salut i el debilitament del consum que afecta als sectors productius. Treballadors amb salaris subvencionats que, indirectament, sostenen un seguit d’empreses que d’altra manera serien inviables. 

A Catalunya els sectors amb els salaris més baixos són el turisme, l’hostaleria, el comerç i la indústria càrnia. 

Personalment, la situació em sembla alarmant, l’Estat no es pot permetre escanyar més els treballadors per mantenir una economia inviable, ni pot seguir empobrint la societat penalitzant les rendes del treball i de l’estalvi. El retorn a mètodes medievals pot agreujar el problema, perquè, sense solucions valentes a curt termini, el país s’aboca a la ruptura social; i dubto que durant aquesta campanya electoral cap partit tingui el coratge de posar aquesta realitat a la palestra.   

Preparem-nos, doncs, per a indignants dosis de demagògia barata i seguim confiant en Francesc Pujols ―«L’esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors»― i en Alexandre Deulofeu. 

A l’Estat espanyol no li se li pot donar quarter.  

[LLIBRES] «Ressenya del llibre de Philippe Delerm «El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs»», per Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

Aquesta petita meravella (amb poc més de cent pàgines!) va sortir publicada l’any 1997 a França, i l’any següent el segell editorial Empúries el va oferir al públic lector català traduïda per en Jordi Llavina. Abans, però, d’endinsar-nos en el seu contingut, val la pena de fer un breu esbós biogràfic del seu autor, l’escriptor francès Philippe Delerm. 

Philippe Delerm va néixer l’any 1950 a Auvers-sur-Oise. Fill de professors i professor ell mateix de literatura, és autor de diversos reculls de poemes en prosa, dels quals La première gorgée de bière et autres plaisirs minuscules (El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs) ha conegut un èxit immens i, al seu moment, fou una obra guardonada amb el Premi Grandgousier.  

Pel que fa al seu contingut, el llibre el componen 34 relats curts d’un parell de planes cadascun a tot estirar que ens ofereixen un veritable recital d’aquests petits moments que et fan gaudir la vida d’allò més, seguint, al meu entendre, el savi precepte del clàssic carpe diem (= viu el moment, al dia), i és precisament l’encapçalament d’un dels capítols el que dona títol al llibre objecte d’aquesta ressenya. 

I aquesta ressenya ve molt a tomb ara, a inicis de tardor, tenint en compte la intensa canícula estival que ens ha tocat viure, millor dit, patir, aquest estiu tot just acabat de passar; i, per això mateix, cal fer la reflexió següent, car Philippe Delerm descriu amb nostàlgia i precisió la sensació única i efímera del primer glop fred de cervesa: ens reflecteix com aquest primer instant de frescor als llavis i al paladar és l’únic que realment importa, abans que els glops següents es tornin més anònims i anodins. No és pas exagerat afirmar que Delerm, amb un llenguatge sobri però alhora elaborat amb cura, talment una peça d’orfebreria, és capaç de transmetre’ns el gaudi dels plaers minúsculs que ens fan més agradables les hores i, amb elles, els dies. 

De la resta de capítols/relats/poemes en prosa, tots ells més que destacables, us faig avinent, amables lectors, la meva elecció personal, que respon a aquells textos que m’han colpit de manera més significativa i en el sentit més positiu del mot i que, de ben segur, tots ens hi podem reconèixer, ja que només cal l’esforç de llegir aquesta petita joia literària: «El paquet de pastissets del diumenge al matí», «Prendre un porto», «Un diumenge al vespre», «El jersei de tardor», «El diari de l’esmorzar», «Llenceria sota les canaleres» i, per acabar, els tres que clouen la meva tria: «Submergir-se en el calidoscopi», en què fa ús d’una adjectivació i descripció admirables; el següent és un que ja no podem dur a terme, donat el cas que aquests estris han desaparegut dels nostres paisatges urbans, «Trucar des d’una cabina telefònica», i el darrer, d’una actualitat ben present, «La bicicleta de passeig i la de competició», on, a més de glossar les diferències físiques i visibles entre l’una i altra, el que en resulta captivador és com en sap extreure l’essència d’allò que no es mostra als nostres ulls, que ens és invisible però al mateix temps «hi és». 

En resum, i tal com va dir al seu moment el crític del rotatiu francès Le Monde, aquest petit gran llibre és «un regal, una col·lecció de petits tresors, de petites obres mestres». I és que aquesta trentena i escaig de relats curts (ens) capturen olors, colors, textures i sons amb paraules precises que ens transporten a aquests instants de felicitat. 

[ARTICLE] «El veritable art », de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals]

Potser és una percepció subjectiva, però crec fermament que hi ha criteris objectius en l’art. Una altra cosa és que tothom sigui capaç d’interpretar bé. No només hi ha analfabetisme entre els que no llegeixen, sinó també entre els que no saben veure. Ser intel·ligent no vol dir res més que ser capaç d’entendre. I, sovint, saber observar és més difícil que no crear.  

Aquell qui fa una obra vol tenir alguna cosa a dir, i dir-la, com “deia” Oscar Wilde. O sigui, inventar formes, que diu Enric Casasses. Aquell qui la interpreta necessàriament ha d’escoltar alguna cosa, encara que no sigui exactament el mateix en què l’autor havia pensat. Un consell en poesia és arribar a dir el que dius tal com ho dius, per exemple: “L’única joia que vull de tu és la de viure”. L’altre, sorprendre amb el que dius. Afirmar “El cel és blau”, deia Pla, no és poesia. De la mateixa manera que una posta de sol en una fotografia no fa art per si sola. Però el títol d’una novel·la de Jordi Roig, La noia d’aire blau, sí que ho és. Però hi ha metàfores tan suades que han deixat de sorprendre, com dir que una noia té els cabells d’or per dir que és rossa. 

No és veritat que sobre gustos no hi ha res escrit, igual com hi ha opinions que valen més que no d’altres. Les interpretacions són com els pètals d’una flor, però totes han de partir del mateix nucli. Les muntanyes vistes des d’un avió semblen totes si fa no fa d’altes. Però són muntanyes. L’important en darrer terme és el sentiment, en l’art. I una cosa és el talent i, l’altra, el geni. 

Avui dia, amb la IA, es poden fer coses meravelloses, però el que és més meravellós, al capdavall, és el més senzill. Un cartell per anunciar una marca de sabates en castellà deia que eren “irrepetibles”. Una idea irrepetible, també. Com, a la carrera, els que treien bones notes eren els que no deixaven anar el que havien empollat, sinó que satisfeien la necessitat inexpressada del professor de recollir alguna cosa de diferent. 

Per acabar, vull explicar la imatge que il·lustra aquest article, que no és meva, però que sí que serveix per al que vull dir. Em sap greu per als que em podrien retreure que un cartell sobre el dia de les biblioteques, com és el cas, no inclogui cap llibre en el disseny. Les idees no venen del no-res, i jo m’he inspirat en el llibre d’Irene Vallejo L’infinit dins d’un jonc, que parla de la història dels llibres i les biblioteques. El jonc és el primer material on s’hi va escriure. I aquesta superfície, igual com els llibres que coneixem actualment, durien dins l’infinit alguna cosa de transcendent. De la mateixa manera, una biblioteca és etimològicament allà on es guarden els llibres. Un cove on hi cap la grandesa de la lluna, “la nit / estrellada d’un vers” de Margarit. 

[ARTICLE] «L’informe PISA i la democràcia que ens trepitja» d’Isidre Oller

[Text de Isidre Oller.]

Hem aixecat un Imperi de la Democràcia sense adonar-nos que cap democràcia no pot batejar-se com a imperi. No es pot beneir una aigua que arrossegarà els més febles per les torrenteres i al niu de l’àliga en gaudiran com un espectacle, arrepapats en còmodes poltrones, allargavistes d’or i pedreria, amb lacais amatents i tauleta reblerta de sublims menges i millors licors. Posats a escollir els nostres dictadors venuts a la falsa economia, jo en voldria votar un de molt especial, que ja n’estic fart de xarlatans, ignorants i covards. Votaria un dictador que, de primeres, intervingués en la solvència dels topònims. Haurien de tenir de tot, com qualsevol fons i reserva de moneda i altres valors preuats: els topònims haurien de dur les cinc vocals sense cap mancança! Burcielona, el nostre cap i casal! Tarreugonia, Lleiduoa, Gireuona! El riu Lluobreigat, l’Auneoia, el Fluovieà, l’Auotier! Aeostuerri d’Àonieu, Oigualeada, Maertoiruell, Teuortoisa, Llaugostiera…! La Gaerroitxua, el Preuiorat, el Lluiçaonès, el Paullarseobirà! Definitivament: Cataoluinyea!!! I els súbdits només podrien obtenir serveis públics d’acord amb la seva comprensió lectora i el coneixement profund de la llengua! Els més rics de llengua no pagarien gaire, com passa en les dictadures democràtiques actuals amb els més rics de quartos! L’ús deficient del llenguatge, sobretot escrit, seria durament perseguit i s’habilitaria establiments correccionals a cada capital de comarca i als barris més poblats. Un dels objectius del govern, a partir del compliment inicial de la llengua, seria la capacitació demostrada en el coneixement mínim de la filosofia, la literatura, l’art, la història, la ciència, la justícia i l’economia. Hi hauria un ministeri responsable de fixar quins serien aquests requisits mínims i n’hi hauria un altre per al control dels coneixements en la població. Els creadors, artistes, artesans i tècnics en les diferents disciplines aplicables obtindrien els millors beneficis fiscals de tot l’Imperi. L’educació es basaria, en consonància, en totes aquestes comeses, que estarien fonamentades, així mateix, en la corresponsabilitat, el respecte i l’amor. El ministeri de treball i el d’economia estudiarien quines són les necessitats realistes de l’Imperi quant a alimentació, productes industrials destinats al nou benestar establert i d’importació d’allò que no fos possible obtenir internament. El treball humà resultant necessari seria repartit estrictament proporcional a tothom, de manera que no hi hauria ningú sense aportar el seu treball ni sense tenir un salari congruent amb les seves necessitats reals. La caiguda en la pobresa des d’aquestes premisses es consideraria una falta, que des del ministeri de justícia es valoraria adequadament; però l’acumulació de riquesa per acumular-la i provocar desigualtats, sempre seria considerada una falta molt més greu. Aquesta és la dictadura que jo voldria! A-E-I-O-Ú!