[Un relat de Jordi Remolins.]
El descapotable de color groc va disminuir de velocitat. Acostant-se cada cop més al marge dret de la carretera, però sense aturar-se del tot, els ocupants del vehicle van llençar a fora un gos. Amb la inèrcia de la caiguda l’animal va revinclar-se l’esquena amb els pedregots d’un camí de carro.
El cadell va refer-se de cop malgrat l’impacte de la caiguda. Tenia masegats el coll i la pota dreta posterior, però així i tot va córrer tan ràpid com va poder en la direcció del cotxe que acabava d’abandonar-lo. Fins i tot quan el descapotable groc ja s’havia perdut de vista en l’horitzó, ell seguia corrent d’esma darrere dels seus amos. I així va seguir cada cop més cansat, caminant coix i perdut, fins que una furgoneta blanca es va aturar al seu costat, i el noi que la conduïa va recollir-lo.
El vehicle va portar-lo fins a un mas rodejat de verds conreus, on pels lladrucs que els donaven la benvinguda va saber que hi vivien altres gossos. Un cop aturada la furgoneta, el noi va agafar-lo a coll i el va dur a una sala gran amb una acollidora llar de foc que ara era apagada. El sol crepuscular començava a omplir d’ombres l’estança, i tot i les masegades i la confusió, l’animal va sentir una agradable sensació de benestar, i va quedar abatudament adormit.
Es va despertar quan la mare del noi de la furgoneta li estava sanant les ferides de l’esquena i la pota. L’escalfor de l’esperit de vi el va fer gemegar lleugerament, però va deixar-se curar pacientment per la dona del davantal. Al mateix moment, el nen de la parella que conduïa el descapotable groc també es despertava d’un son profund, al seient de darrere del vehicle. Els plors en adonar-se que el gos havia desaparegut van perllongar-se durant més d’un quart d’hora. Els seus pares no van estalviar esforços per explicar que l’havien deixat a casa d’uns amics que el cuidarien. Li van prometre que el passarien a recollir quan tornessin de les vacances d’estiu, o bé que en comprarien un altre. Finalment, el nen es va deixar mig convèncer per les mentides, va aturar el seu plor i va concentrar-se en un joc electrònic de butxaca.
Dos anys més tard el cadell s’havia convertit en un bonic exemplar de petaner. Encara que els altres gossos del mas dormien fora de la casa, ell havia aconseguit que l’acceptessin a dins, i habitualment s’estava al costat de la llar de foc, tant en temps de fred com de calor. El noi de la furgoneta l’havia adoptat com a animal de companyia, i pràcticament sempre el portava a tot arreu, excepte els diumenges, quan sortia a festejar amb la xicota.
Un dia d’estiu a mig matí, tots dos van pujar a la furgoneta i van iniciar un trajecte que va durar un parell d’hores. La furgoneta es va aturar en un garatge de vehicles industrials d’una localitat costanera. El noi va estar mercadejant el preu d’un tractor de segona mà, deixant que el gos tafanegés pels racons del recinte. Quan va haver acabat va fer un xiulet a l’animal, que de pressa va tornar a pujar a la furgoneta.
En el camí de tornada van parar-se en una benzinera. Mentre el dipòsit del vehicle s’omplia de combustible, un descapotable groc es va aturar al seu costat. El gos va mirar per la finestra i va reconèixer el nen que havia tingut cura d’ell en els primers mesos de vida. Havia crescut i se’l veia més gran, però seguia assegut al seient del darrere, encaparrat encara amb un joc electrònic. No s’hi veia cap altra mascota. Als seients de davant hi havia la parella que l’havia llençat per la finestra. Va moure la cua i va lladrar feblement, amb alegria continguda. Però, tot i tenir la porta oberta, no va sortir del cotxe. Ningú el va sentir. Quan el noi va tornar a la furgoneta, després de pagar la benzina, el gos se li va acostar i va fer-li una agraïda i humida llepada a la galta.
