[Obra pictòrica de Lluís Badosa.]
Gla, acrílic sobre fusta 12,2 x 19,7 cm.
Dins, acrílic sobre fusta 12,2 x 19,7 cm.
[Obra pictòrica de Lluís Badosa.]
Gla, acrílic sobre fusta 12,2 x 19,7 cm.
Dins, acrílic sobre fusta 12,2 x 19,7 cm.
[Veu d’Albert Freixer.]
Albert Freixer continua recitant fragments del llibre Som mentida de Nan Orriols.
[Redacció]
Ens diuen que ara per ara es queden a Andorra. Si per cas, més endavant ja vindran a saludar-nos.
[Un article de Nan Orriols.]
Títol llarg per a un article curt. Miro TV3 i a l’espai ‘El temps’ veig que en Tomàs Molina ha desaparegut. També veig tertulians que analitzen el que passa. Com en el temps dels dinosaures, apareix Montserrat Tura. El professor i catedràtic Joan Queralt, no, perquè és senador per ERC, com el periodista Francesc-Marc Álvaro, que és diputat, també per Esquerra.
El Sr. Oriol Junqueras, mentint com un catòlic consagrat, amb un cinisme que esmicola qualsevol paraula ben escrita. Tot són mentides, traïcions, trebanquetes i gairebé enverinaments. L’espectacle és tan fabulós com esperpèntic. A Madrid, tots van als tribunals: uns, per lladres de mascaretes; els altres, per lladres i, tots, per robar. Els jutges, jugant amb els reis —el mèrit i l’emèrit—, i la princesa ha estrenat el vestit de guàrdia marina. Ah! I el Reial Madrid no té llicència de no sé què…
Curtmetratge creat amb motiu del centenari del naixement del poeta per una iniciativa de Poetes i Músics per la República.
Guió i direcció: Abel Arderiu Veus: Eduard Casas, Gabriel Salvans, Joan Deusà, Marta Pessarodona, Teresa Tarrida, Vicenç Altaió Música: Pau Alabajos
[Text, veu i fotografia de Gabriel Salvans.]
Quan els dies fan olor de castanyes
arriba l’estiuet de Sant Martí,
l’olor d’anys fumats per la castanyera,
la bufanda penjada a collibè
de la fresca suspesa a les carenes.
És gust l’escalfor de la paperina
arraulit sota el fanal solitari
de qualsevol banc. Mentre la pell negra
de les castanyes festeja la punta
dels dits, per un moment, s’atura el temps
a mirar altres peus que caminen més
enllà dels teus, mentrestant, pas a pas,
un plec de veus omple el buit dels silencis
de la tarda per compartir el desig.
Són clars els pensaments dins la foscor
dels dies que se’n van amb la maleta feta.
I queda el full on escric el poema
com pintat de carbonet a les puntes.
A cau d’orella, 2024
Manuel Solà, Grafit. Tècnica mixta sobre paper 25 x 35 cm
[Un conte de Jordi Remolins.]
Tota la puta vida anant cada diumenge a missa de dotze al monestir de Ripoll, no havia servit perquè el dimoni els deixés tranquils. Eren una família més que correcta. No tenien deutes, votaven el Partit Popular i sempre col·laboraven amb el Banc dels Aliments. Per això, quan van descobrir que la seva única filla estava posseïda, totes les alarmes es van encendre simultàniament.
La mare plorava a cor què vols mentre feia mitja. El pare es fotia dobles racions de quina San Clemente i es colpejava el cap amb el vas de vidre fins que li sagnaven les temples. L’avi se’ls mirava esmaperdut, tement per l’estabilitat del matrimoni de la seva filla i, de retruc, per la salut de tota la família.
Mentrestant a la seva cambra, la noia es masturbava per sisena vegada consecutiva amb un cogombre XXL, gemegant com si realment fos Satanàs qui la penetrés. Des que havia descobert els plaers de l’onanisme —després d’haver vist una pel·lícula de pornografia lèsbica a casa d’una amiga— que s’havia avorrit de les xarxes socials, de les sèries d’Antena 3, i fins i tot es negava a tornar a trepitjar l’església per complir amb els seus deures litúrgics.
Feia una setmana que portava la família de mal borràs. Va ser en unes classes pràctiques d’internet al centre de dia on l’avi va descobrir l’adreça d’un exorcista italià. No va dubtar ni un moment a enviar-li un correu electrònic, sol·licitant-li els seus serveis.
Fins i tot quan vestia d’esport, Peroni era elegant. Feia tot just una setmana que va rebre la desesperada demanda des de Ripoll. Va mirar-se la platja d’Òstia des de l’apartament, amb el sol declinant sobre la tranquil·la aigua del Mediterrani i va pensar que no estaria malament passar una temporada a Catalunya. L’endemà va anar a visitar un amic que acabava de deixar els estudis al Vaticà i li va manllevar els hàbits. Més o menys feien la mateixa estatura i complexió física. Ryanair va vendre-li un bitllet fins a l’aeroport de Girona, i aquella mateixa tarda va emprendre el vol, aprofitant que la discoteca on treballava no tornaria a obrir fins a finals d’abril. Tot just eren a mitjans de febrer.
Fou així com va descobrir que Ripoll era ben bé al cul del món. Va arribar-hi amb un taxi, que va portar-li per l’eix Transversal. Quan el taxista va haver d’aturar-se al semàfor vermell, davant de l’Abat Oliba, Peroni va sortir-ne esperitadament amb la bossa de mà i es va perdre pels carrers del barri de la carretera de Barcelona. Al Concepció Ducloux va trobar una porta de garatge oberta, i s’hi va camuflar durant un parell d’hores.
El taxista no havia sigut prou hàbil per reaccionar, incapaç de deixar el cotxe mal aparcat i perseguir-lo. Va maleir l’italià, la mare que l’havia parit i, després de donar unes quantes voltes infructuoses pel poble, va tornar cap a Girona, rememorant els fracassos de la seva joventut a les discoteques de Platja d’Aro, mentre legions d’italians es morrejaven amb les noies més guapes del país.
Ja era fosc quan Peroni va aturar-se a la plaça Vila de Prades, on José Montero i José Luis Garcia comentaven alegrament anècdotes del seu passat. Va demanar-los com arribar a la plaça Gran. Li van indicar en un italià macarrònic que amb prou feines l’home devia mig entendre. En tot cas va emprendre la direcció correcta. Mentre s’allunyava, els dos homes van descollonar-se mirant l’alçacoll de l’italià, comentant que devia tractar-se d’un exorcista.
Al pis de la jove posseïda van rebre’l com qui rep un regal del cel. Fins i tot la noia, que hores abans estava d’allò més apàtica, va somriure en veure aquell home a qui l’hàbit li esqueia d’allò més. Va llençar una llambregada a l’entrecuix oprimit pels pantalons grisos de tergal, deduint que podrien ser molt bons amics. La família no li havia explicat el perquè d’aquella visita, però li van prometre que l’endemà no calia que anés a treballar al supermercat de Torelló on feia tres anys que la tenien contractada. Havien demanat permís a l’encarregat i aquest els el va concedir.
Després de sopar van acompanyar Peroni a una habitació just al costat de la cambra de la noia. A les onze en punt va ser testimoni d’un sorollós orgasme. Fou el primer dels cinc que la filla tindria aquella nit.
L’endemà a les nou del matí, havent esmorzat i dutxat, Peroni va reunir-se amb els seus clients. Van asseure’s a la taula del menjador. Va intentar fer el seu italià tan entenedor com fos possible. L’havien de deixar sol amb la noia. Ell intentaria treure-li el dimoni del cos, però no havien de fer cas dels crits que sentissin. Tots van estar-hi d’acord. La mare se’n va anar fins a la cuina, va obrir un paquet de puros que tenia al calaix de les estovalles netes i va fer un petó a la fotografia del general Franco que hi guardava. Va fer-ho per demanar-li sort en aquell mal tràngol.
La noia encara dormia plàcidament quan el presumpte pare Peroni va acaronar-la suaument. Va obrir els ulls i li va somriure. Ell li va retornar el gest. Va agafar la creu que penjava del seu coll i li va posar sobre el front. La jove va tornar a somriure. Peroni, també. Va resar el parenostre en italià, ben alt perquè ho sentissin des de fora, mentre ella li feia lloc al llit, dins dels llençols. Eren calents, però no tant com aquell bé de déu de mossa que ja li havia descordat la camisa, pantalons i sabates, i encara no li havia tret del tot els calçotets que ja li menjava una polla endurida per la sang que hi circulava.
Va ser una sessió de sexe complet: seixanta-nous, francesos, grecs i sobretot molts italians. Els set orgasmes per cap van obrir-los la gana. A l’hora de dinar van menjar com si no ho haguessin fet mai. A la tarda, després d’una merescuda migdiada, van continuar amb l’exorcisme.
Tot i que els gemecs de la noia no només no s’havien aturat sinó que anaven en augment, els pares estaven satisfets amb les paraules de suposada millora que els va anunciar Peroni. Van avançar-li els cinc mil euros que costarien els seus serveis. Això sí, va garantir-los que no seria fàcil, i que hauria d’estar-se com a mínim una setmana a casa seva. A l’Institut van aconseguir que el metge de capçalera fes la baixa de la noia sense visitar-la. Hi havien de clavar la banya fins a alliberar-se de Satanàs.
L’avi, que havia estat qui més aviat havia apostat per Peroni, també va ser el primer a malfiar-se’n. Passaven els dies i no aconseguien treure el puto dimoni del cos de la neta. Cada jornada es repetien els gemecs i ara ni tan sols se sentien oracions. Només crits de plaer, compartits també per Peroni, que ja s’havia instal·lat a jornada completa a l’habitació de la noia. Només en sortia pels àpats, sense alçacolls, i unes bosses sota els ulls que delataven allò que realment passava a l’interior.
Per això, diumenge a l’hora del vermut, just quan els brams procedents de l’enèsima penetració anal de la setmana eixordaven fins i tot els vianants que passejaven per la plaça Gran, el patriarca de la família va obrir la calaixera dels coberts, va treure’n les tisores de tallar el pollastre i va entrar a la cambra del pecat. Efectivament, tal com sospitava, va trobar Peroni enfilat sobre la neta, percudint-la frenèticament amb la seva encertadíssima eina. Foll de ràbia i dolor, l’avi va acostar-s’hi en silenci per darrere, va engrapar-li un testicle i va seccionar-li netament amb un cop de tisores. Els crits van deixar de ser de plaer per convertir-se en dolor extrem. La sang ja estava deixant un bassal sobre els llençols quan una altra tisorada va desprendre també l’altre ou de l’escrot que fins aleshores l’aguantava. La noia, excitada per l’escena de sexe extrem, va treure’s el membre ja flàccid de Peroni del cul, i va substituir-lo pel cogombre que guardava sobre la tauleta.
L’italià va sortir corrent de l’habitació, tement que el vell li tallés també la cigala que ara penjava lamentablement entre les cames. Va malvestir-se tot baixant les escales i va sortir al carrer, tallant tan bonament com podia l’hemorràgia amb un tovalló que va manllevar de la taula parada. A sota les voltes va caure d’esma a terra, desmaiat. Uns sanitaris de la Creu Roja van recollir-lo deu minuts més tard, alertats per un tafaner de cabells blancs que matava l’aranya des d’un balcó proper.
Tres malalts que s’esperaven des de feia hores al servei d’urgències de l’Hospital de Campdevànol van veure com Peroni els avançava. No van poder evitar uns quants renecs en veure que el tedi d’aquella sala blanca amb sanitaris obrint i tancant portes com en un autèntic vodevil mèdic es perllongaria encara més. A la sala d’operacions van obstruir els conductes amputats. La masculinitat del fals exorcista s’havia extingit, però com a mínim podria explicar amb un fil de veu als seus fills, adoptats, això sí, la marató sexual que havia protagonitzat abans de perdre la central d’espermatozoides.
Com que amb les presses s’havia deixat la bossa de mà a casa dels seus clients, i no tenia pas pensat de tornar-hi, va donar per perduts també els cinc mil euros. Des del mateix centre hospitalari on va estar-se tres dies en observació va contactar amb l’ambaixada italiana a Barcelona. Els va explicar la situació molt per sobre, demanant-los ajuda. Li van enviar un taxista amb una documentació provisional per substituir la que teòricament havia extraviat i un bitllet d’avió per tornar cap a Roma.
Des de la terrassa del cafè de la terminal de l’aeroport de Girona tres motoristes ripollesos que cada dissabte al matí mataven l’aranya cremant benzina amunt i avall per les carreteres del país van observar com baixava capcot del taxi i es dirigia directament al lavabo. Van aixecar-se i el van seguir. Dins d’un dels compartiments individuals, l’italià revisava la zona on li havien cosit diversos punts que més tard ja traurien al seu país. El motorista de barba blanca que semblava liderar el grup va fer saltar el baldet de la porta d’una puntada de peu. Peroni, amb els pantalons abaixats, va ser una víctima fàcil per al motociclista. Va omplir-li el cul de lleterades en una ràpida penetració i va deixar pas a la resta de companys. El darrer d’ells va tenir mitja arcada de fàstic quan el seu membre va entrar en contacte amb el semen i la femta que formaven un conglomerat de substàncies anals en plena liquació, però en iniciar el moviment copulatori va escalfar-se de seguida i es va escórrer a una velocitat similar a la resta.
Dins de l’avió, Peroni va intentar viatjar dret perquè l’anus li cremava com si l’haguessin fet servir de cendrer. L’hostessa li va pregar diverses vegades que s’assegués, i com que no va aconseguir-ho l’aparell va aterrar d’emergència a l’illa de Mallorca, on va ser-ne expulsat. La intenció de l’home era agafar un altre avió tan bon punt com se li calmessin els fogots anals i com la família li fes arribar una transferència per pagar-se el bitllet de retorn a casa, a condició que cap Àngel de l’Infern dels pebrots no s’obsessionés a rebentar-li el cul de nou.
[Article Josep Nogué.]
Diu el filòsof Jordi Pigem que anem cap a una “humanització dels robots i una robotització del humans”.
Des de fa temps la Intel·ligència Artificial (AI, per les sigles en anglès) va guanyant terreny, no pas perquè ho hagem demanat o ens ho hagin consultat, sinó perquè els designis del cel (aquells ens manen) així ho hagin decidit. Cada vegada ens trobem amb més automatismes interposats entre nosaltres i les activitats que volem (i/o) ens obliguen a) fer.
Quanta gent recorda encara quan als autobusos, a més del conductor, hi havia un senyor, anomenat cobrador, que ens venia el bitllet i ens tornava el canvi? O quan a la gasolinera l’empleat ens emplenava el dipósit del cotxe i només havíem de passar-li la clau per treure el tap. O quan a les botigues et demanaven què volies, t’ensenyaven els seus productes i t’informaven si tenies dubtes al respecte. Se’n deien serveis.
Però un dia va començar a fer-se freqüent la frase “serveixis vostè mateix”. Que com a frase no deixa de ser una grolleria.
Segueixen anomenant-los serveis, però ara t’has de servir tu mateix (sense el “vostè”). Perquè, si, ho has de fer tot TU.
I és que ara ja ningú es tracte de vostè. De fet els joves ja ni en saben. Es clar que tampoc ningú ho vol sentir que li diguin “vostè”. -”Tracta’m de tu”- diem- “que no soc pas tan gran”. Perquè això ens fa sentir vells, i vol dir que no estem al dia, que som incapaços d’adaptar-nos als canvis. Us heu plantejat que potser no volem? No, és clar. O puges al tren, et quedes a l’andana.
El cas és que ara ja tot ho fem a través d’automatismes. Comprem i paguem a través de internet, amb el mòbil o la polsera rebem els productes a casa (sense haver-los vist abans). I si, encara queden alguns establiments on pots anar a veure el producte. Grans superfícies especialitzades, totes iguales, on trobes el que vulguis… d’aquella franquícia. Recentment he estat en una d’elles. Una de material i roba esportiva. Ja ens tenien acostumats a haver de resseguir en un viacrucis tot l’establiment a la recerca del producte que buscaves i, al final passar per les caixes on un dels empleats et facturava i cobrava el producte. La cosa, però, ha progressat; ara després del laberint habitual, un es troba amb un corredor fent ziga-zaga, com els que ja fa temps hi ha per les cues dels aeroports, fins arribar a la caixa que – oh! sorpresa- també t’ho has de gestionar “TU mateix”. No cal dir que si pretens saltar-te aquesta fase, es disparen totes les alarmes i et trobaràs un «guripa», aquest si, de carn i ossos (encara), que et requerirà que paguis.
Bé, el cas és que, sense adonar-nos-en, fem el mateix que fan les vaques a les granges: que van totes soles a la munyidora quan troben que tenen les mamelles plenes.
Intel·ligència Artificial, en diuen (AI). Ai! Ai! Ai!
Hi hagué un temps, en què animals i persones érem salvatges. Amb el temps els humans domesticàrem a les bèsties perquè ens fessin servei (si, “servei”), mentre els humans seguim igual de bèsties que sempre. Però era inevitable que també els humans acabéssim domesticats, cosa que es va demostrar tan efectiva com per poder treure el màxim rendiment possible dels animals. A base d’estabular-los s’aconsegueix una eficàcia i un control en la producció impensable només amb animals domèstics. Només era qüestió de temps que algú penses aplicar els mateixos mètodes amb els humans. Els nazis en això van assolir nivells d’excel·lència. I tot gràcies a millorar uns mecanismes d’una eficàcia i perfecció mai vistos fins a les hores.
Van ser vençuts, i els seus mètodes abolits -ens han dit. Segur?
Perquè amb els animals són plenament vigents. Amb els productius i de consum, és clar; perquè amb els domèstics, els que tenim per casa, es practica un tracte exquisit que sovint ni es te amb la prole humana.
Ara que l’esport es practica i es contempla de manera massiva, no és d’estranyar l’èxit dels gimnasos, estadis i grans superfícies on es venen els productes necessaris per practicar-los. Fins el punt que el culte el cos ha esdevingut la nova religió. No ens obliguen, és clar, ho fem perquè volem. Ha!!
-“L’home esportiu no s’ha venut, no ha canviat els seus principis ni per interessos materials, modes o èpoques; es manté fidel als seus principis inicials, segueix fidel al més alt dels objectius: L’HOME.
No hi ha frontera entre l’estadi i la fàbrica.
No ens sotmetrem ni a la mansuetud dels anyells ni a les filosofies dels falsos profetes, posarem el nostre empeny en evitar que l’home s’expandeixi en el mateix nivell, dirigirem aquesta expansió cap a munt…”- Es deia al manifest del “OLIMPYC MAN MOVEMENT”, la obra dels Joglars estrenada el 1981.
Ja ha plogut molt des d’aleshores, però aquest ideals de perfecció física, de culte al cos i a la voluntat, sembla que cada dia estan més en alça; I malgrat tot, gràcies a l’exaltació d’aquest ideals, ben poca gent es va adonar, en el moment de la pandèmia, com als humans se’ns podia fer passar sense queixa -”sempre pel nostre bé”- massivament i per decret a tot el món, de animals domèstics, a animals estabulats.
Només cal veure com dia a dia la manera com passem tots, voluntàriament, sense que ens ho hagi de ordenar ningú, per la munyidora.
GOD SAVE THE OLYMPIC MAN!