[Reflexions d’un gandul fracassat.] «Ara Pla!» d’Eduard Garrell

[Text de Eduard Garrell]

Ara Pla!* 
«És tan obert l’Empordà, ample, esbatanat i llis, que l’home que escriu més pla ha pres el nom del país.»
Carles Fages de Climent – Aforismes

Com cada any, uns quants dies abans de Sant Jordi furgo per la llibreria. Tinc temps de triar i remenar i sorprendre’m amb la quantitat de novetats que provisionalment cobriran les taules. Aquest cop, a la Nollegiu de Palafrugell, hi vaig amb una jove italiana de la família. Ella ha après el català pel seu compte, el parla amb una correcció sorprenent i el llegeix. Li comento que un dels llibres més importants que s’ha editat aquest any és la biografia de Josep Pla Un cor furtiu, de Xavier Pla. Ella no coneix Pla, encara no n’ha llegit res. 

Li parlo de la seva obra, de la seva vida i de com que som a Palafrugell, i puc fer referència dels llocs comuns que ella coneix: Llofriu, Tamariu, Calella, Aigua Xellida, el cap de Creus, Cadaqués…  

Cerco en la memòria quin llibre li puc oferir que sigui un primer tast del grafòman empordanès i se m’acut que Contraban, del qual se’n van fer més d’una dotzena d’edicions, pot ser una bona tria, però a la llibreria no hi és i no hi serà; tampoc tenen Cinc històries del mar (només en castellà); estan exhaurits de fa anys, com gran part de l’obra de Pla. A la lleixa d’autors locals hi ha El quadern gris, alguns llibres de viatges i d’altres que les novetats que inunden la sala emmascaren provisionalment. L’«Obra completa», de 46 volums, en té 28 d’exhaurits; Edicions 62 ofereix impressió sota demanda d’aquests volums, que és una magnífica solució per a mantenir títols vius, però molta gent ho desconeix o desconfia d’aquesta opció. Tímidament es van reeditant alguns títols en format butxaca.  

La patum literària del país no té prou demanda, no obstant és el més conegut i profusament citat. A Palafrugell gairebé tothom que no sigui foraster o massa jove et dirà que n’era amic o conegut i que l’havia tractat, i entre els escriptors contemporanis desperta tant l’enveja com l’admiració, fins al punt que a les lleixes dels escriptors locals hi ha més llibres que parlen de Pla que dels seus propis, tots d’escriptors que l’han conegut o en saben molt o s’ho inventen, però que tots se n’aprofiten. És una mena de canibalisme literari.  

D’edicions crítiques, l’edició d’alta complexitat que requereix un treball professional molt especialitzat, només en conec una, la de l’erudit Narcís Garolera, que recupera l’original eliminant les ultracorreccions imposades pel català normatiu de la ploma de l’admirat Bartomeu Bardagí, el seu corrector i traductor més tenaç, i també les de Jordi Pla i les personals i morals del seu editor Cruzet.  

Garolera assumeix la feina ingent de posar ordre a totes les passades de mans pel damunt d’El quadern gris i l’omple de notes a peu de pàgina, que és el que dona a l’obra la categoria de crítica. Unes notes i un apèndix proposats per Garolera que l’editor (Grup 62) elimina. Així doncs, excepte aquesta revisió d’aquesta obra, el Pla que llegim, ultracorregit, manipulat i mitificat per dotzenes de mans, és un consumible editorial, com un precuinat preparat per al gust majoritari i digerible. 

Llegiu Josep Pla, demaneu-ne els llibres exhaurits per espavilar els de la 62, llegiu Un cor furtiu de Xavier Pla per conèixer-lo i desmitificar-lo i llegiu El quadern gris revisat per Narcís Garolera per saber com escrivia de veritat. 

 *Exclamació que expressa inconformitat o sorpresa. 

 

 

[RELATS] «Com venen les idees», d’Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals.]

Recordo de quan estudiava disseny gràfic, i que per pagar els estudis havia de treballar a les tardes a la fotocopiadora de l’escola, que va passar un professor i em va dir: “Així venen les idees”. Això és veritat i no és veritat, com tot. Estar ocupada, anar a contracorrent ajuda, però fins a un límit, no es pot matar tot el que és gras. I has de tenir molta personalitat, per no enfonsar-te sense remei. Després de molts anys de crisi creativa, crec que ja no ho faré, per poc que pugui.

Actualment a mi no em costa gaire d’inspirar-me. Normalment no em poso davant del full en blanc, sinó que les idees em venen soles, de llegir, de viure. Quan descanso un moment de feines mecàniques, en caminar, en nedar. Quan vull dormir o m’acabo de despertar. Amb la somnolència, que no és més que una imatge per parlar del ser “mig del sol, mig de la lluna”, que deia Ferrater, mig fent servir la raó, mig deixant-te dur per la intuïció, ambdues necessàries per crear. Continuant amb el tema de la son, per dormir, per trobar la jeia cal creure que pots dormir; per inspirar-te, també.

Les idees no venen del no-res, però això no vol pas dir que tot està inventat. Cal apuntar tot el que et ve al cap a la Moleskine que pot acompanyar-te, o bé a les notes del mòbil. És bo de fer brainstorming, i després quedar-te amb l’essencial. És veritat que mai podràs arrencar-te del tot aquell dolor de crear, tan atàvic. Que ser creativa és com trobar allò que cerques, i que sol ser més a prop teu del que hauries pensat.

L’important és dir alguna cosa nova, dissenyar alguna cosa que no sigui “made in Taiwan”. I deixar-te anar contingudament, si és que pots aconseguir-ho. Fer-ho únicament per a la teva satisfacció personal, o com a molt la dels teus amics. La felicitat de ser artista és la que mai ningú no et prendrà.

 

[RELATS] «La màquina de xerricar», de Josep Nogué

[Relat de Josep Nogué.]

L’avi Ton —en Ton de la fabriqueta, com molts el coneixien— aquell matí no estava fi. Només entrar al cafè ja li van veure a la cara que alguna cosa no anava bé. Els dimonis se l’enduien.

—I doncs Ton, què passa? —va preguntar-li en Quel de ca l’escloper.

—Sí, mira, que ha passat el que havia de passar: al final ha petat la màquina. Tots sabien el que això volia dir. I és que el vell Ton ja feia temps que s’ho temia.

Aquella màquina era molt més que el seu treball, era com un fill per l’avi Ton. Si no l’havia parida ell, poc n’hi faltava. S’havien passat la vida treballant plegats. La coneixia fins a l’últim detall. L’havia desmuntada i tornada a muntar centes de vegades.

La netejava, la cuidava, la greixava, la peixava i la mimava. Diríem que no podien passar-se l’un sense l’altra.

Li coneixia tots els sorolls. En coneixia el silet pel trenar de les fibres, sabia quan tenia la frissa bruta així que la sentia triscar. Sabia si tenia els brolls massa eixuts, fins i tot per l’olor.

Era com si la màquina li parlés constantment i li expliqués els seus secrets i angoixes. Igual com ell no parava d’explicar-li els seus.

És per això que ja feia temps que veia venir que allò s’acabava. Els espetecs i grinyols eren cada cop més descompassats.

Havien començat feia temps amb un frec sospitós, una mena de sotrac quan la bincha bitllava, però últimament era tan evident la seva agonia que, al vell Ton, l’angoixa, se li feia insuportable.

És clar que no era la primera vegada que la màquina emmalaltia. Ell mateix l’havia adobada qui sap les vegades. Es coneixia prou bé el seu ofici, no en va feia tants anys que l’exercia.

—No estic pas desxerricat, encara brinco jo sol totes les rules —deia sovint quan algú li preguntava si no en tenia prou, d’aquella feina.

—El problema és que amb les noves ja no es pot fer. En lloc de canviar la peça canvien la màquina sencera, surt més barat comprar-ne una de nova que no pas arreglar la que s’ha espatllat. A més a més, tampoc no queda ja ningú que les arregli.

I és que els temps havien canviat, i les màquines que en Ton coneixia tan bé, ja no s’utilitzaven.

Han anat desapareixent amb els anys, i l’única que queda és la que manava en Ton. Prou bé ho sap ell que el patró només la conservava com un favor personal, per donar-li feina (cosa que és d’agrair en els temps que corren). Però últimament ja no se’n trobaven recanvis. I fer peces noves expressament és massa car. És per això que el vell Ton ja sabia que quan la màquina —la Calabruixa, con ell en deia— tornés a estossegar, ja no hi hauria res a fer.

No era només quedar-se sense feina, el que l’angoixava, al cap i a la fi ja havia treballat prou. Més que pel seu destí, podríem dir que patia amb la màquina, la seva decadència es reflectia també en ell.

Era, sobretot, el fet que ningú més recollís el que ell sabia. No s’aprofitava ni la màquina ni els seus coneixements. La sensació d’objecte inútil que progressivament, amb l’agonia de la màquina, s’apoderava d’ell.

I, per acabar-ho d’adobar, aquell xicot —un xic eixelebrat— que va entrar al cafè, mentre parlava de la màquina i que no podent-se estar de ficar-hi cullerada, va dir:

—Perdoneu, però… què és això d’una màquina de xe… xerricar?

Si hagués sabut el que passaria potser no hauria dit res. Tant de bo no hagués obert la boca. El vell Ton ja no es va moure més. Havia deixat de xerricar. Com un rellotge a qui hom s’ha oblidat de donar corda, s’havia quedat parat. Igual que la seva màquina.

[LES NOSTRES ERMITES] Sant Cugat de Gavadons (el Moianès)

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Es tracta d’un temple romànic del s. XII situat al cim del turó del Puig dels Estels (1.046 m), dins el municipi de Collsuspina. Antigament s’anomenava Sant Cugat del Coll-sa-Sima. 

L’edifici consta d’una sola nau amb restes d’absis a la capçalera que va ser modificada per ampliar el presbiteri. El campanar, cobert a dues aigües, està situat sobre l’arc troncal i és de torre amb secció quadrada a manera de comunidor. Durant el s. XVI s’hi van afegir dues capelles laterals d’estil gòtic, cobertes amb impostes i claus de volta decorades amb motius animals i nervadures molt afinades. El 1817 també s’hi adossà una masoveria, avui dia abandonada.            El primer de maig s’hi celebra un aplec molt lluït i es canten el goigs en honor de sant Pere Regalat, protector de les pedregades. 

S’hi pot accedir amb automòbil per la pista asfaltada de 2,8 km que surt de la carretera N-141-C que uneix Vic i Manresa. Just passat el km 35, poc abans de l’accés al poble de Collsuspina, gireu a la dreta. La pista passa vora el raval de les Casetes, la masia del Nualard i la de l’Oller, amb les seves granges i, després de contornejar el mas Bellver, arriba dalt del turó on hi ha l’església de Sant Cugat. 

«Temps universal», de Nan Orriols

Hiperrealitat · Richard Martín · Oli sobre tela · 95 x 110 cm

[Un article de Nan Orriols.]

L’univers són milions d’estrelles, galàxies infinites, planetes, meteorits…; de fet, no en sabem res. El que sí que puc explicar és que mirant l’univers vaig entendre que, en relació amb el temps universal, no existim. I que el poc temps que vivim, els humans el dediquem a crear déus, partits polítics, sectes com l’Opus Dei o el Ku Klux Klan o qualsevol tipus de dogma. Seria bo que els que vulguin viure al marge de tanta bogeria tinguessin un carnet que digués «Ateu, no vol votar, estima a tothom i demana que no l’emprenyin», però això és impossible. 

 Parlaré de Vargas Llosa o de la beatificació de Gaudí o de la pel·lícula Parenostre, amb guió de Toni Soler, rei del programa Polònia i de TV3. Per què no expliquen la vida de tots els de les portes giratòries, del president Illa i del conseller de Justícia, Ramon Espadaler, membres de l’Opus? No, no cal. De fet, és el drama que hem de patir els catalans.   

 Per aplicar l’article 155, tots els espanyols es van posar d’acord. Per destrossar-nos entre nosaltres, també sempre estem d’acord: Junqueras, Rufián, Toni Soler, Ricard Ustrell, cardenal Omella, concordat… Ara, aranzels, Israel-Palestina, Rússia-Ucraïna i, com sempre, molts jutges cantant el Cara al sol.  

 Bé, això és el que fem vivint en el nostre instant de temps universal. No vull ni pensar què faríem si en tinguéssim el doble o el triple! No respectem res, no estimem res, i els que creen tots el desastres són els que ens diuen que els solucionaran. L’univers, amb un astre que anomenem Sol, ho solucionarà. I Polònia s’acabarà per sempre.