[ARTICLE] «Les cobertes, ben cobertes de creativitat» de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals]

Hi ha llibres absolutament genials que són presentats amb una coberta completament mediocre, el que Forster anomenaria com a “correcte, bonic i adequat”, al costat del “bo, bell i veritable”. Que no n’hi ha prou amb què la coberta ―que no la portada, paraula amb què molta gent s’equivoca― sigui molt vistosa, estètica, llaminera. L’important, com en tot el que és artístic, és que digui alguna cosa. Cal fer sempre més del necessari. Però això és una cosa que passa poc sovint, com amb la “propina” de Pla, que no es pot donar per descomptada.

Si el títol del llibre també és com el d’Una habitació amb bona vista, que és poesia, art per si sol, és més fàcil de fer-ne una interpretació brillant, com el disseny que il·lustra aquest article, que vol ser com una finestra oberta que es pugui relacionar amb aquest títol. Que avui en dia els títols ja solen ser com els eslògans en la publicitat, no n’hi ha prou amb L’Odissea, el Don Quixot o l’Anna Karènina.

De totes maneres, sempre hi haurà algú que dirà que un llibre es ven sol sense l’ajuda del dissenyador. Que amb el programa de disseny anomenat Canva, que és com un IKEA, un ZARA de la creativitat, tothom pot fer de grafista. Però, com amb la retòrica, no n’hi ha prou amb mostrar, cal persuadir, cal transformar, cal que hi passi alguna cosa. Com en els versos de Margarit: “Jo em crec el que passa en la nit / estrellada d’un vers”.

Sap molt de greu veure com una obra, treballada durant anys, es vol resumir en una coberta feta en cinc minuts. Que no dic que això no pugui passar, perquè al capdavall el títol i la imatge que l’il·lustra venen a ser condensats com un bon poema. Però entre prou i massa. Ja se sap que avui en dia habitualment els llibres arriben i marxen de les llibreries sense haver-los permès d’arribar a tothom a qui caldria arribar. Com els diaris, de seguida es fan vells. Per què matar-s’hi amb la coberta, doncs? Però entre el mejor, que és enemigo de lo bueno, jo em quedo amb el primer.

[VIDEOALBUM] «Espinavell – Setcases» de Ramon Comella

[Video i text de Ramon Comella.]

És una ruta que vam fer l’agost del 2020 en Nan i jo. Vam anar amb cotxe i amb bicis fins a Espinavell i vam començar a pedalar des de allà per la pista que porta a Setcases. Els paisatges són fantàstics i el camí s’enfila fins als 1.909 m, a la collada Fonda. Són 20,3 quilòmetres de pista, que acaba a la closa d’en Garidà, a la vall de Carlat. Des d’allí seguim el riu Ter durant uns 29 km aigües avall fins a Sant Joan, passant per Setcases, Camprodon i Sant Pau de Segúries.

 

[ARTICLE] «Palau del sado», de Nan Orriols

Palau del sadomasoquisme

En un aquelarre impossible d’imaginar per qualsevol bestiola observadora de l’exespècie humana, l’independentista Gabriel Rufián vol salvar Espanya com un dia va fer el constitucionalista i toisó d’or atorgat pel rei, representant d’una monarquia militar franquista, Miquel Roca i Junyent.

Aquí, l’opusdeista president Salvador Illa explica que a Rodalies no s’ha invertit el que calia, i dona la culpa a tothom menys al partit socialista de Madrid, que era el que ho havia de fer. L’home torna a insistir en l’aeroport del Prat, més turistes i anar cap a la Catalunya dels deu milions.

Els diaris, les ràdios i les televisions, tots subvencionats, i a Catalunya, els que realment treballem i no cobrem de l’erari públic vivim estabornits sense entendre de cap manera que Comuns i ERC donin suport parlamentari a tanta misèria política. La consellera Parlon i el Sr. Trapero apugen el sou als mossos; als mestres i als metges, no; però als mossos, ja convertits en policia al servei de la monarquia militar franquista, sí.

La Constitució no es pot tocar. La tindrem per sempre. No es pot votar una constitució on s’hagi de votar la monarquia. A Espanya, la transició va ser un frau, una estafa, i els més dèbils hem de pagar la festa d’un club de polítics pocavergonyes que han robat i violat, gairebé sempre impunement.

Exiliats, empresonats i estabornits vivim en un palau del sadomasoquisme d’on no podem sortir, i el catòlic president Illa encara es queixa que la presidenta d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, no s’ha preocupat pel seu estat de salut. Quins pebrots!

[LES NOSTRES ERMITES] «Sant Romà de Caldegues», de Ramon Orriols

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

L’edifici actual de l’església de Sant Romà de Càldegues és del s. XI, llevat de les dues capelles laterals i la sagristia, que són del s. XVIII.

La capçalera és la característica de l’art romànic primerenc, amb un absis decorat amb bandes llombardes d’arcuacions cegues, lesenes i una finestra de doble esqueixada. La porta d’entrada es manté en el seu lloc original, tot i que actualment està protegida per un atri adossat a la sagristia. La façana de ponent està rematada per una espadanya que ocupa tot el frontispici amb tres obertures per a les campanes. A l’interior es conserven sis retaules barrocs de molta qualitat. El conjunt va ser declarat Monument Històric el 7 de març de 1952.

S’hi pot anar des de la Guingueta d’Ix, sortint inicialment per la carretera N-116 i, just abans de l’ermita romànica de Sant Martí, girant a l’esquerra per la D-30C. Abans d’arribar al llogaret d’Onzés, a la dreta (D-30), a pocs metres, hi ha el poble de Càldegues i l’església de Sant Romà. En total són uns 3,5 km.

[LLIBRES] «Ressenya del llibre d’en Ramon Cotrina “Històries fantàstiques de Sant Joan de les Abadesses”» d’Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

Tots els pobles tenen al seu darrere un discurs històric que els ha conferit una certa manera de ser i d’estar, amb les fites i els personatges que els segles han anat desgranant i, al seu torn, enriquint; ara penso en els anys de la fundació i en les dones que van acabar donant nom a la vila, en la canònica agustiniana, en l’arribada del tren i la industrialització, en les alcaldies democràtiques, en la fundació de l’Institut Escola Mestre Andreu, etc., però també, ai las!, en les atzagaiades de guerres, conflictes o malures.

Però no només hi ha l’esmentat discurs històric, sinó que al seu costat hi creix el de l’imaginari, constituït per un corpus de rondalles, llegendes i contes que el pas de les centúries ha anat entreteixint i enriquint alhora amb nous components, noves vivències. I és precisament d’això darrer que us en vull fer cinc cèntims, ara i aquí, i que ja us he avançat en el títol que encapçala el present escrit.

Sis són les narracions que ens desglossa en Ramon Cotrina i Puig (1932-2020), fent ús d’un llenguatge àgil, precís, ric i entenedor, que combina amb una elegància narrativa que realment et corprèn… i no exagero. No es tracta pas d’un recull ni nou ni inèdit, puix que es publicà l’any 2013 amb motiu del monogràfic de la Festa Major de Sant Joan d’aquell any; el text compta amb unes adients il·lustracions d’en Jordi Canelles. El resultat final d’aquesta col·laboració va ser, a parer meu, un dels programes de festa major més bells i de bon llegir dels darrers decennis.

Quins són, doncs, els sis contes que ens explica en Ramon Cotrina? El primer és El fantasma del pla de les Forques, seguit per Les bruixes de Sant Joan, La por, subdividit al seu torn en tres rondalles, La por del carrer de les Mudes, La por de la font dels Capellans i La por de la carretera de Surroca; després venen El molí del Palé, El follet i, com a cloenda, Els esperits.

Molts d’ells estan ambientats en temps avials, edat mitjana i moderna enllà, mentre que d’altres són de més cap ençà, amb unes accions situades ja en ple segle XX, com ara els tres contes de La por, on ens explica també, ni que sigui de resquitllada, les facècies dels bordegassos dels Trago i del Raval, o el d’Els esperits, una descripció curulla d’ironia d’unes germanes solteres, les Blancafort, que es posaren en contacte amb la mèdium del poble per parlar amb parents ja traspassats.

En tots ells en Ramon hi va incloure petites espurnes del seu coneixement de la saviesa popular i, en aquest cas, genuïnament santjoanina, com ara en els contes de Les bruixes de Sant Joan (= de Malatosca) o El follet. En el primer cas, ho fa amb una oració contra el «mal donat», un encanteri aleshores molt temut!, que, permeteu-me, amables lectors, que us transcrigui literalment: «Mal donat, mal ignorat // així quedis mig escanyat: // torna-te’n a la casa d’on t’han portat; // rosega el cor del qui t’ha donat. // Que tot això sigui veritat // com Jesús en creu va ser clavat, // i com les tres persones // de la Santíssima Trinitat».

Als darrers paràgrafs d’El follet ens fa sabedors d’on podem trobar un «retrat» d’aquest personatge entremaliat i busca-raons: en un dels capitells del porxo de sant Mateu del monestir; l’escultor Joan Crispell, fart de les seves malifetes, l’empresonà per a tota l’eternitat esculpint-lo dins de la pedra tallada del capitell que col·locà precisament a l’entrada de l’església per tal que tothom el veiés i, si s’esqueia, anar-hi a fregar branques de llorer per col·locar després a portes i finestres de les cases per barrar el pas a aquest dimoniet; tal era la quantitat de gent que hi acudia, que el canonge sagristà manà de posar-hi un escambell perquè tots els fidels hi poguessin arribar còmodament.

Petit recull de contes, petit tresor del nostre imaginari col·lectiu que, si em permeteu el consell, val molt la pena de rellegir i de gaudir-ne d’allò més!