[ART] L’art de Lluís Badosa. Març de 2026
[ARTICLE] «Sobre la lleugeresa i la feixuguesa» de Helena Bonals
[Text d’Helena Bonals]
Blai Bonet, del qual aquest any 2026 se celebra el centenari del naixement, deia, crec recordar que a la coberta de Míster evasió, que “no faig res del que em ve de gust, perquè només vull estar content de mi mateix” (no sé si en són les paraules exactes, però crec que sí, tinc molta memòria per a les cites). Completament al contrari de la majoria de les persones, les que només van a passar-ho bé, les que procrastinen i només cerquen el benestar immediat.
Com els que, a El senyor de les mosques, en una illa deserta on uns nens sobreviuen després d’un naufragi, només es preocupen de trobar menjar per sobreviure, mentre d’altres fan una foguera dalt d’un turó per si els veuen des d’algun vaixell. El que seria la salvació autèntica.
El que t’agrada de fer, el que fas per plaer però després et pot fer sentir culpable, es contraposa amb el que et costa però després et genera goig. El que em deia la meva àvia de petita, i jo no acabava d’entendre-ho, que “feina feta no té destorb”. Ja diuen que sempre és millor voler el que es fa que no pas fer el que es vol. Rentar plats, quan has patit de debò a la vida, és l’activitat més gratificant que pots arribar a fer.
Però, d’altra banda, si no sents plaer quan escrius, difícilment el teu lector en tindrà, de plaer. Anar a contracorrent ajuda, a més, quan es tracta de ser artista. Te’n vas al cel quan has estat a l’infern, diuen. Com un arbre enmig de la gespa, ho són tots els instants de felicitat. Les obligacions deixen pas a la creativitat per contrast. La meva mare diu que, de petita, si li donaven una galeta la guardava per a més endavant.
També diu Sebastià Serrano que les persones creatives són les que solen confondre el treball amb l’oci i l’oci amb el treball. Les que fan alguna cosa més que no guanyar-se el pa amb la suor del front, que són lliures perquè ho fan perquè volen i ja està.
[LLIBRES] «Ressenya del poemari Transversos, de Labanya Edicions», d’Eusebi Puigdemunt
[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
Malgrat que cinc són les veus que conformen el present poemari coral TransVersos, crec que seria pecar d’inexactitud qualificar-lo de llibre escrit a deu mans, puix que cadascun canta els seus versos a títol propi i de manera independent l’un de l’altre.
Quins són, doncs, els poetes d’aquest bell recull de poemes? Heu-los ací: M. Rosa Blázquez i Marín, Isidre Oller i Pociello, Carme López i Arias, Jaume Piquet i Alcázar i Eulàlia Ripoll i Sors; val a dir que aquesta transversalitat literària respon a una transversalitat vital, sensual, estilística, poètica i geogràfica (sic), ja que són de Tarragona, Sabadell-Palamós, Parets del Vallès, Manresa i Montmaneu, respectivament.
Tots ells, evidentment, amb el seu estil propi però amb un punt en comú, que no és altre que el gust per la paraula i la voluntat de compartir mirades diverses sobre la vida, l’amor, el desig, la memòria i el pas del temps. De fet, aquest projecte poètic va néixer, com ens explica una de les coautores, Eulàlia Ripoll, “(…) de les nostres trobades continuades en diferents espais poètics, on el temps, les paraules i les vivències compartides van fer sorgir la idea de donar forma a un llibre conjunt”. També cal dir que fa molts anys que escriuen poesia i que compten amb diversos llibres editats, a part que s’autodefineixen com a transmissors-divulgadors de la poesia, ja que «és un món que val la pena descobrir».
Aquest volum «és una invitació a fer un viatge a cinc mons de tonalitats dispars i profunda intensitat en què cada poeta aporta el seu to, més directe o més íntim, més reflexiu o més vital, i això fa que la lectura sigui, a més a més de variada, àgil. El llibre compta amb un pròleg de l’escriptor David Vila i Ros, un epíleg d’Àngel Carbonell i unes il·lustracions de Xavi Ibars.
Per anar acabant amb aquesta ressenya, permeteu-me la llibertat de fer-ho amb una breu pinzellada de cada autor, amb el benentès que, reitero, cadascun aporta una perspectiva única, una manera de veure el món que ens convida a reflexionar, emocionar-nos i somriure.
Rosa Blázquez ens ofereix una poesia curulla de metàfores visuals que transcendeixen la quotidianitat; de fet, la crítica especialitzada qualifica els seus versos com un vent fresc que acarona i sacseja alhora. De la poetessa Carme López, se’n destaca que la seva poesia és «abrandada, talment un crit de llibertat que ressona molt més enllà del paper» (sic) i, per tant, plena de vida. Isidre Oller juga amb les paraules com qui juga amb un mirall màgic: reflecteix realitats, però també les transforma, amb uns poemes plens de paradoxes i girs inesperats que tenen la virtut d’emocionar-te. Jaume Piquet ens convida a viure la poesia com una passió insadollable, com un desig que mai no es pot satisfer del tot, i ens ho transmet amb uns versos vitals i apassionats. Eulàlia Ripoll ens porta a un viatge íntim i meditatiu i, per aquesta mateixa raó, la seva poesia és una experiència gairebé terapèutica, on cada vers sembla buscar l’equilibri entre la fragilitat humana i la força interior necessària per afrontar els reptes de la vida.
En resum, aquest volum, tal com podem llegir en l’epíleg signat per Àngel Carbonell, «és una celebració d’allò més humà i universal, el poder transformador de la poesia. Cada poeta aporta aquí una peça única a aquest mosaic vibrant».
[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» En sortirem malparats, d’Eduard Garrell.
[Text de Eduard Garrell]
«Vivim en una societat on no ens podem fer il·lusions ni tampoc podem fer al·lusions.»
Jaume Perich
Dilluns 9 de març. De cop i volta, la petita cala del Baix Empordà on visc des de fa uns pocs anys desperta de la seva letargia hivernal. Apareixen brigades de neteja, es ventilen apartaments, arriben pintors i paletes amb furgonetes de lloguer, es fan obres a porta tancada, sense llicència, amb la sospita fundada que la runa anirà clandestinament a embrutir les pinedes del voltant. Ja és impossible trobar professionals que et facin la factura amb IVA. S’acosta Pasqua i aviat obriran la botiga de queviures, la d’andròmines de platja i els hotels, també arribarà el personal de temporada i els comercials… El fenomen s’estén per tota la costa i gairebé arreu del país.
El miracle es deu a l’expectativa del turisme. Molts aguanten la respiració: qui vindrà aquesta any?, qui estarà disposat a moure’s per un món convuls i amb una economia incerta? Aviat, però, els mitjans ens reconfortaran amb notícies satisfactòries del sector perquè acceptem que la degradació del país, de la cuina, de la llengua, dels serveis, de la sanitat, de l’ensenyament és el preu que hem de pagar per ser uns bons amfitrions i anar tirant de les engrunes.
Consulto l’Idescat i llegeixo, decebut, que les comarques costaneres, especialment l’Alt Empordà i el Baix Empordà, segueixen sent any rere any les més pobres del país, amb la renda familiar disponible bruta que oscil·la entre els 14.000 i els 16.000 €. L’equació és senzilla: com més turisme, més pobresa.
La majoria d’aquests treballadors són immigrants, molts dels quals instal·lats al terrer des de fa anys. Però, ho siguin o no, són persones que cerquen un progrés social i econòmic o que han fugit de llocs inhabitables per convertir-se en treballadors pobres i competir entre ells per feines que no necessiten coneixements ni formació en els sectors turístic, agrícola, ramader o de serveis.
Alimenten la mà d’obra de sectors de baixa productivitat i nul valor afegit que durant sis mesos l’any els proporciona un sou que no arribarà a cobrir les futures despeses de jubilació i de sanitat, i els altres sis mesos viuen de l’atur i de la caritat social. Josep Sala i Cullell, en el seu llibre No som 6 milions, afirma que la immigració econòmica és una subvenció a l’empresariat.
AC és el primer partit que s’ha atrevit a encetar el meló de la immigració, però no ha aconseguit portar-lo al centre del debat polític i social. Vox i el PP estan refugiats en la testosterona i la mala intenció. Les esquerres papanates acusen de racista qui gosi parlar-ne. Junts dubta i calcula, i el president de la Generalitat fa misses al Parlament i apel·la al cristianisme, però cap no va més enllà de proclamar com n’és de feixista o d’extrema dreta AC, reduint el debat a l’aplicació d’una o altra etiqueta.
Sens dubte, el discurs antiimmigració d’AC és populista i es redueix a denunciar l’amenaça, principalment magrebina, creant perillosament un enemic que ha de fer de boc expiatori de tots els mals del país i de la política, però sense cap proposta concreta per avançar cap a objectius de construcció nacional i possiblement dificultant la formació d’una majoria per recuperar la sobirania.
La covardia de la resta de partits per denunciar les greus causes que creen el descontentament d’una part important de la societat està alimentant les files d’aquesta formació i el seu ascens a les altes institucions. No hi ha cap formació que tingui el coratge de posar el focus en unes estructures econòmiques i un empresariat espanyolitzat que només busquen salaris baixos per mantenir els beneficis propis i traspassar les pèrdues i els riscos a la societat. El model turístic de quantitat i poca qualitat, la indústria càrnia obsoleta, la ramaderia que degrada el país i arrossega una agricultura extensiva i contaminant, els serveis mal retribuïts, els pagesos maltractats i l’abandonament de l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge afecten tant els immigrants com els indígenes. Si el dit acusador no fa un gir de 180 o, en sortirem malparats.
[VERSOS] «Suspesa al vent», de Gabriel Salvans
[Text i veu Gabriel Salvans. Imatge Josep M. Renom]
Ara pla, penso quan miro per la finestra
com voleia la bugada estesa
al balcó de la veïna. M’abstreu
com si la màgia d’alguna cosa
es bellugués entremig de la roba,
que ves a saber si aguantarà
cap més grop de vent. Ni goso obrir un xic
la porta, no fos que perdés la gorra,
i com en Pla em trobés, camí d’Olot,
fent marrades per empaitar una boina
i el bec d’un aguilot se l’endugués
enllà dels cels del Morro de l’Abella,
on canten les aigües, a cor què vols,
suspeses a l’esglai de la cinglera.
Si jo cridés, qui em sentiria? Rilke.
Pas estret, 2026
[ARTICLE] «El premi Nobel de literatura 2026» d’Isidre Oller
[Text de Isidre Oller.]
Crec que fins i tot Donald Trump sap que enguany no rebrà tampoc el Premi Nobel de la Pau. Ja és prou que ho admeti! Però com que la felicitat no és mai completa, voldrà rebre el premi en la modalitat de literatura! Algú li digué que Winston Churchill l’havia obtingut i, cames ajudeu-me, l’ínclit xèrif del món ha decidit que per què no l’havia de tenir ell, un Premi Nobel de Literatura? El seu fort, ens recordarà, és la narrativa epistolar concisa i breu basada en declaracions de guerra ineludibles, amenaces psicòtiques de mal pagador, menyspreus sarcàstics, abusos humiliants i apocalipsis conspiradores! I aquesta iniciativa té més probabilitats de fer-se efectiva que no que recaigui en algun escriptoret que escrigui en català central, mossàrab llevantí, llemosí xipella, sadragonerí o alguna mula sàvia de l’Empordà. De fet, des del 1901, han rebut el premi 121 escriptors i Winston Churchill, que era de Blenheim i no pas de Gratallops, així com tots els altres, cap ni un d’ells d’aquesta literatura tan curiosa que fem per aquests verals, on aixeques una pedra i és més fàcil que en surti un poeta que no un escorpí. Deu ser per això que hi havia els Llibres de l’Escorpí!
I ja que parlem d’escorpins, aquí som un poble que cria fiblons verinosos que clava sense vergonya en la gepa dels artistes casolans. O, com a mínim, els seus prohoms exerciten el bell esport de l’omissió i del llepaculisme estatal i monàrquic. No ens plantem quan ens hauríem de plantar! Potser Àngel Guimerà hauria estat Nobel de Literatura, o Espriu, o Martí i Pol; i aquí parem, perquè amb la democràcia tan bonica que tenim, els nostres aspirants han anat desapareixent del mapa fins al zero absolut. En aquells temps vam ser incapaços de contrarestar la diplomàcia espanyola adversa i defensar la vàlua literària dels nostres, però ara, què s’ha fet per col·locar-hi algú de les últimes generacions? Abans ja ens vam automutilar perquè no vam proposar dones per al premi, amb Rodoreda, per exemple, com a cas més flagrant. Ara, ni homes, ni dones, ni terceres vies…
Això sí, parlar en públic i quedar bé, ho sabem fer amb exageració. Carles Rebassa ho va dir ben clar en la renovada Nit de les Lletres Catalanes: no hem fet imprescindible el català per viure a les nostres terres. Molta xerrameca i postureig, molts actes de cara a la galeria, però poques garrofes per a la cultura de base i per a la cultura lliure. És increïble que els anomenats a dit en l’àmbit cultural desconeguin quina és la realitat de la base, del diàmetre, de l’altura, del radi i de res que no sigui aprofitat per emplenar formularis d’obtenció d’objectius administratius: l’horitzó és tan curt que els resultats no s’assemblen mai al necessari “voler l’impossible per arribar al possible”… Per xamba, algú ha rescatat diapositives precioses del fons de l’oceanògrafa Josefina Castellví d’un racó caòtic dels Encants de Barcelona. Però és que s’hi han trobat els papers de molts escriptors, periodistes, artistes plàstics, músics, fotògrafs morts! Quants tresors no hauran anat a parar a la trituradora, a mans ignorants o a la inevitable corrosió del temps? I en tot això, amics meus, no hi ha participat Donald Trump…
[ARTICLE] «Penedès. Infraestructures: l’aigua », de Jordi Sánchez
[Un article de Jordi Sánchez.]
La naturalesa sempre ens sorprèn. Qui ho diria, que fa tot just un any teníem una sequera de dimensió desmesurada! Avui es pot dir que pràcticament tots els pantans són plens.
Aquesta situació ens hauria de portar a una reflexió global, començant per la Vegueria Penedès. Fa temps que insisteixo que tot comença als municipis, junt amb els consells comarcals i la governança de la vegueria; a tots ens hauria d’unir un sol desig: sabent que l’aigua és un bé que no podem desaprofitar, ens toca regenerar-la. Hem de tenir les eines per treballar i ens calen dades actuals sobre el cicle de l’aigua; és a dir, de pluviometria local, consums actuals de tots els usos al municipi, inventari actual dels dipòsits, pous, basses i cisternes de les companyies de gestió del subministrament als usuaris, així com les fuites i l’estat de manteniment de les xarxes municipals junt amb els projectes de noves inversions; compromisos signats i amb quins paràmetres; conques hidrològiques de cada municipi, i previsions municipals d’acord amb els seus planejaments aprovats. També és necessari tractar i evacuar l’aigua i gestionar les depuradores, emissaris submarins, torrents, rius, les dessalinitzadores previstes, etc.
En altres paraules, tot el cicle de l’aigua. Cal saber com estan els aqüífers de tota la Vegueria Penedès i les seves servituds.
En època de bonança s’ha de treballar per a quan torni a girar la natura i ens porti una altra sequera. L’urbanisme dels anys 50-70 (“tot el municipi és urbanitzable”, Llei del sòl de 1956) ha demostrat que la cobdícia és una mala companyia i, més concretament, ens ha deixat un país totalment desordenat i amb alts dèficits i hipoteques de tot tipus. Amb la democràcia vam començar a posar-hi ordre, però el saldo actual és bastant penós: els ajuntaments, desprès de menjar-se el dolç, ara es troben amb el pinyol i sense recursos.
Conclusió
Jo crec en la Catalunya de les vegueries, però cal fer un reset i posar-nos a treballar amb dades reals validades de tots els territoris, que haurien de ser accessibles als grups d’interès.
Deixem de voler acaparar més poder (ampliar l’AMB de 36 a 200 municipis) i anem per feina, començant pel que tenim més a prop: el municipi.
Des d’aquí vull donar les gràcies a tots aquells que han fet quelcom per millorar aquestes infraestructures de l’aigua.
El que dic no té color de partit, però sí que defenso que tinguem seny tots plegats, sobretot perquè som corresponsables de la situació actual.
Ens hi posem?
Així ho veig.
[ARTICLE] «Edifici català», de Josep Nogué
[Article de Josep Nogué.]
L’edifici català és com una comunitat de veïns. Un bloc d’habitatges on els veïns són molt diversos pel que fa a condició i nivell.
A la planta baixa hi ha un local pel qual han passat diversos negocis. Actualment és un bar que va muntar el seu llogater amb la liquidació d’acomiadament després de passar 20 anys a la mateixa empresa. Ara acaba de traspassar-lo a uns xinesos.
El propietari del bar és el veí del principal, que té també dos pisos més a l’edifici, heretats tots ells dels seus pares, gent de classe mitjana acomodada que s’havien dedicat a la gestoria, morts ja fa anys. Ell, però, no hi viu, al principal, almenys de manera permanent; ara està empadronat al seu xalet de la Cerdanya per estalviar-se el peatge del túnel. És advocat i, a més de ser l’alcalde del poble on resideix oficialment, és assessor de campanyes electorals del seu partit, el PSOE.
Al primer pis 1a porta (propietat de l’anterior, com el primer 2a) hi viu, des que es van casar, una parella de jubilats amiga dels pares del propietari, juntament amb els seu net de 35 anys que acaba de separar-se de la seva dona, després de tenir el seu primer fill. Els seus pares viuen en una urbanització de la perifèria. A més, des de fa temps, comparteixen pis amb uns cosins del propietari, el qual els va demanar que els acollissin per uns dies, ja que ell estava fent obres al seu pis. No se sap si pensen marxar.
Al primer 2a hi viu una parella jove sense fills, professionals qualificats, empleats d’una multinacional de les comunicacions, que esperen tenir prou estabilitat laboral per plantejar-se comprar un pis i, potser, decidir-se a tenir fills. Ara tenen dos gossos.
Al segon 1a hi viu una parella homosexual, un dels quals va heretar el pis de la seva mare.
Al segon 2a hi viu una família provinent de la immigració dels anys 60, els quals, després d’estar-hi de lloguer i d’haver-hi pujat els seus quatre fills, van poder comprar-lo quan l’antic propietari va decidir vendre’l. Ara, una vegada pagat, estan a punt de ser desnonats perquè van hipotecar-lo per finançar el negoci d’un dels fills, aturat de llarga durada. El negoci va fracassar.
Al tercer hi ha ocupes. A la primera porta, magrebins, a la segona, dominicans. Els antics propietaris no van poder pagar la hipoteca i els pisos se’ls va quedar el banc, el qual els va vendre a un fons d’inversió finlandès. Un dia algú va esbotzar la porta i van ser ocupats. No se sap massa bé quanta gent hi viu. Els veïns no hi tenen gaire comunicació, només se saluden quan es creuen a l’escala.
El quart 1a està buit, de moment. Ningú sap qui n’és el propietari, però pel que sembla hi estan fent obres per convertir-lo en un pis pastera.
Al quart 2a hi viu una senyora gran amb un estudiant a qui, a canvi de fer-li companyia de nit, li deixa una habitació.
Almenys així era fins fa poc, perquè acaba de saber-se que el propietari del principal, que també ho és del bar i dels dos pisos de la planta primera, acaba de vendre-ho tot a un fons d’inversió (possiblement el mateix que ja té el tercer) que probablement hi farà pisos turístics.