[VERSOS] «Berrugues», de Gabriel Salvans

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

                                                                                                               A la Glòria i la Maite

M’ho havia cregut, o bé m’havien fet creure
que les havien cremades a la foguera
les bruixes, totes, que no n’havia quedat
ni l’essència, ni el fum, ni l’escombra;
potser la llegenda, de quan rondaven pel gorg Negre
congriant tempestes de llamps i trons.
Però no n’hi he trobat mai ni una, això
que hi he rondat mil vegades, per si de cas.
Alguna de bon veure m’hi ha arrambat
de mala manera; i crec que, bruixa, bruixa, no ho era,
qui sap si dir-ne fada, goja o dona d’aigua,
que prou en sabia d’enfonsar-me en la màgia del gorg.
Quan ja ni hi pensava, va i ensopego
de cara amb un parell de bruixes, bruixes de debò,
carregades de metzines i d’herbes remeieres
i un somriure de traïdoria d’orella a orella.
M’han amenaçat, posat de genolls,
cara a la paret mig despullat, com si fos
un poeta maleït. He hagut de confessar
tots els secrets dels meus versos mentre em punxaven
la por, per tota l’esquena, amb una agulla tremenda.
Enmig d’aquest aquelarre, esporuguit del tot,
m’han fet jurar a damunt d’un llibre antic:

Tornar-hi un altre dia amb un poema a la mà!
Aviam, qui s’hi negaria!

He fugit del lloc a poc a poc, emmetzinat d’estatines
com estava, les cames no em seguien ni el sí,
ni el no, de tan nocives. Més que les de debò.

Gabriel Salvans

[ARTICLE] «Sentit de l’estètica» de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals]

Sempre han estat molt importants per a mi els vestits, és l’únic luxe que em permeto. Deu ser per això que m’agrada d’inventar formes, que diu Enric Casasses. Puc estimar una persona lletja, no puc fer-ho amb aquella que es vesteix i es pentina malament des del meu punt de vista.

Recordo la pel·lícula Granujas de medio pelo, de Woody Allen, en què uns lladres que s’enriqueixen demostren que són del que se’n diu “nous rics” perquè vesteixen amb pell de tigre, i decoren casa seva amb negre i daurat. Ara està molt de moda l’animal print, però a mi, que soc molt ganàpia, i tinc un deix infantil genuí, intrínsec, no només no m’agrada gens, ni tan sols estampat en color blau o rosa, sinó que considero un error de vestir així una nena, amb una roba que no s’escau a la seva edat. Que ja tindrà temps, per desgràcia, una nena, de ser gran.

Que la bellesa interior és més important que no l’exterior, és evident. Però la nostra aparença és l’espill de l’ànima, més que no pas la cara. Parla del nostre interior, per això les persones anem vestides pel món, no només per protegir-nos del fred. I no duem pas el “pijama de ratlles” dels presoners dels camps de concentració, que els iguala a tots. És per això també que no vull saber res del comunisme, que també està renyit amb la lliure expressió de la diferència.

De petita, un dia que tornava de l’escola amb ma mare, vam entrar en una botiga de roba i em vaig enamorar d’un vestit. La meva mare em va dir que no me’l podia comprar, i jo me’l vaig emportar carrer avall, fins que em va atrapar i me’l va fer tornar.

No sabeu el que és estimar la bellesa i no poder-la haver. El meu pare sempre ha estat un gran lector, segurament perquè de jove no podia comprar tots els llibres que anhelava llegir. I no es tracta de tenir un quadre penjat a la paret de casa. Es tracta de tenir-ne la imatge exacta. També recordo un professor de quan estudiava disseny gràfic, dient que per a ell qualsevol regal que li fessin havia de ser sempre molt vistós, per deformació professional. El sentit de l’estètica, com el saber enquadrar una foto, es té o no es té. I el ser-ne connoisseur, també.

Crec que estic enamorada de l’art i la literatura després d’una llarga crisi creativa, que maldo perquè no torni. Ara no hi ha pràcticament res que em generi una reticència que no pugui vèncer, pel que fa a la creativitat. I en tinc moltes ganes, no com els que tenen un talent i no l’exerciten. Senzillament em fa molt feliç, sense arribar a l’extrem que ho faci més que la felicitat mateixa, allò que passa als que prefereixen l’art a la vida, els llibres a les persones.

[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» Refundar Barcelona, d’Eduard Garrell.

 

[Text de Eduard Garrell]

«Beat aquell qui en el món té una cabòria» – Carles Fages de Climent

Ja fa temps que vaig llegir aquella especulativa i paranoicocrítica conferència que Carles Fages de Climent va pronunciar el 4 de febrer de 1956 al Casino Menestral de Figueres:

“Vila-sacra, capital del món”. Un si no fos empordanès. Des d’aleshores no he deixat de donar voltes sobre la necessitat de refundar Barcelona sense gosar gaire de verbalitzar-ho, degut a les reaccions d’incredulitat o de preocupació per la meva salut mental dels meus pocs interlocutors. Ara, però, la futura Catalunya dels deu milions ha començat a encongir esfínters i a activar cervells i ja s’alcen veus de gent preguntant-se com ens en sortirem: caldrà fer més ciutats, què en farem de Barcelona? Ens ha costat 2.500 anys adonar-nos que la romana ubicació estratègica de Bàrcino no servia per plantar-hi una capital.

Catalunya no té capital

La vida política transcorre a Madrid. Al Parlament de Catalunya li han perdut el respecte els partits que l’habiten, i les decisions les van a prendre a Madrid, amb permís. Madrid ens ha passat la mà per la cara.

Catalunya no té cultura

Els governs de Jordi Pujol, quan van tenir l’oportunitat de recosir Catalunya, ho van fer amb una enorme por de fonamentar una cultura catalana, que havia de ser la continuació del que s’havia sembrat abans de la guerra, i es van limitar a fomentar la cultura catalanista, val a dir la folklòrica: les sardanes, els esbarts, els geganters i bastoners, les corals, els minyons escoltes i una mica, no gaire, els castells, perquè els castellers han estat sempre de la corda de la CUP. Tot això està molt bé: és necessari que un país cuidi les seves tradicions, però les tradicions, per ser-ho, han de ser inamovibles, estàtiques, i d’això Joan Amades ja se’n va cuidar prou i a Jordi Pujol li va anar molt bé, perquè amb el 0,7 % de pressupost de cultura ja en teníem prou.

Mentre Convergència ens emocionava amb els tocs de flabiol a Barcelona, els socialistes feien cultura de la grossa, ni catalana, ni catalanista: cultura multi, mestissa, ètnica, cultura per als  ciutadans del món, moderna, inclusiva, però no prou perquè hi càpiga el català, la música, la literatura, la creació indígena. Cultura urbana, desvinculada del catalanisme, de la catalanitat i del país. Han fet el MNAC, el CCCB, unes coses que, si demanes a la majoria de ciutadans què són, xiulen i miren enlaire, i si hom es pregunta qui hi mana i de qui són les obres, no se’n sortirà. Han fet el Sónar, el Grec, el Liceu i el ‘temple del teatre’, però la cançó catalana, el teatre, la música, les arts… agonitzen.

Les muralles de Barcelona

El 1881 es van enderrocar les darreres muralles de la ciutat, i ara que s’ha eixamplat tant com ha pogut n’hi estan bastint de noves: es dificulten els accessos motoritzats i no es resol el transport públic, foragiten els cotxes perquè especular amb barris enjardinats dona uns enormes rèdits, i l’espai urbà es prostitueix en mans d’interessos econòmics i així també en foragiten els barcelonins. La ciutat s’obre al món només al Prat de Tarradellas i es tanca al país, allò que ells en diuen territori, i els grans hospitals, els jutjats, les universitats, el Govern, el virreinat, el port, les terminals ferroviàries…, tot queda engolit dins d’un forat inaccessible. Els treballadors són expulsats de la ciutat i, no obstant, en depenen per a la feina i els serveis. Viure a Barcelona amarga la vida; haver-ne de viure, encara més.

Barcelona, plena de gent i buida de contingut

No podem pretendre la independència de Catalunya sense una capital que vertebri i articuli, que s’obri i aculli la vida econòmica, política i cultural i que recuperi la personalitat del país i creï un sentiment de pertinença a un projecte comú i una cultura compartida.

Potser caldrà deixar la city com és ara, un parc temàtic, un taller per a expats, un balneari per a jubilats dels països transitòriament opulents, per als col·lectius LGTBi+, els happenings, els grans festivals, les fires multitudinàries i la prostitució, els badocs…, i construir de bell nou una capital on s’hi pugui entrar, sortir, crear, procrear, treballar i viure.

 

On? Barra lliure

Si més no, us convido a llegir aquesta petita obra de Fages, l’única obra que conec on el prologuista (en aquest cas l’Alexandre Deulofeu) la rebenta sense pietat. Us fareu un tip de riure. I de pensar.

[ARTICLE] «Les deu plagues», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

Hi ha qui veu com a explicació natural per a les deu plagues d’Egipte l’erupció del volcà de l’illa de Santorini, uns 1.500 anys aC. Un esdeveniment que, a més de donar a l’illa la seva forma actual, explicaria les deu plagues que assolaren Egipte i que van servir per convèncer el faraó que deixés marxar el poble jueu.

La Bíblia, que no entra en les causes, ens ho presenta com la campanya de màrqueting desfermada pel tot poderós per tòrcer la voluntat del capitost egipci. No és cap secret el poder de què disposa el lobby jueu en l’actualitat, però això demostraria el poder que tenia ja en aquells temps.

No sabem si la seva influència arribava fins a l’altíssim, per fer-los a mans aquell desplegament de medis, però sí, almenys, per ser capaços de fer creure al faraó que, allò, era cosa seva. Que el benefici de tot plegat fos estar quaranta anys deambulant pel desert, pot ser, com a guany, força discutible, però ningú pot negar l’eficàcia de la campanya. El publicista Moisès es va ben guanyar el seu sou.

Recordeu que els seus deu eslògans legislatius encara són ben vigents a molts llocs. Una obsessió tenia aquest home amb el deu. O era amb Déu? Tant se val, la via catalana, al seu costat, no passa de ser com un anunci de la Coca-cola en versió groga. Perquè, si tenim en compte les circumstàncies actuals, no és fàcil, almenys per als plebeus, desfermar un seguit de plagues amb l’eficàcia del màrqueting bíblic.

Perquè, vejam, què es pot fer? Omplir a Rajoy (en el seu moment) les ries gallegues de chapapote?

―Sí, sí, hilillos a mí ―diria l’home.

Amenaçar el rei?

―Mireu, majestat, como no atendáis a nuestras peticiones, las infantas y sus maridos se convertirán en ranas… Ai, no!, que això ja ha passat.

Que si descobrim el pastís la pols que s’aixequi no ens deixarà veure el sol?

Que les seus dels partits polítics es convertiran en un viver de mosques de la merda…? No, això no s’ho creu ningú.

Que deixarem a l’atur, o a la indigència, una quarta part de la població del país? No, impossible!! Amb la feina que hi ha per fer!

Que una pandèmia ens confinarà a tots a casa?

Que arribarà un moment que no sabrem què fer amb les deixalles plàstiques, químiques i radioactives?

Que una plaga de ciment deixarà el país cobert de runes?

Que la gent no podrà ni encendre el llum?

Que els joves abandonaran el país en massa?

No, no! Tot això és «impocible!!» (poseu-hi l’accent de Felipe González). Del tot “im-pos-si-ble”!

Perquè d’aquí, nosaltres, no tenim intenció de marxar, cosa que segurament estarien més disposats a permetre’ns. De fet, són ells que amenacen amb expulsar-nos de tot arreu.

Nosaltres només demanem que ens deixin fer ―jo diria que no sols als de fora, sinó també als d’aquí (recordeu que també Moisès s’havia educat en “la postura de l’egipci”)―, però aquells que xuclen la mamella no estan per a res; és a dir, que no els importa gens que marxi la gent del territori (de fet, cada dia hi ha més gent que se’n va. «Movilidad exterior», en diuen), a condició que es quedi el territori per a ells.

Realment ha de fer-la molt grossa aquell que vulgui impressionar el Faraó!!

És evident que no tenim la mateixa mà dels jueus amb aquests afers, doncs l’única plaga que, aquesta segur, prové de les altures és haver d’aguantar aquells que ens governen. Aparentment, allà dalt els senyors viuen la mar de tranquils. El convenciment que un país que els vota (amb “v”) majoritàriament a ells, només pot ser un país de lacais, és la causa del menyspreu que mostren vers els seus governats.

No obstant, hi ha una plaga capaç de treure’ls la son, justament la que intenten amagar amb la seva supèrbia: és la por de quedar-se sense servei.

En el fons, deixar de servir-los és allò que s’amaga darrera la paraula independència.

[LLIBRES] «Petjades sota l’aigua» de M. Dolors Orriols, ressenya d’Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

No és pas la primera vegada que apareix una ressenya sobre l’obra literària de M. Dolors Orriols a les pàgines de La Resistència (El riu i els inconscients i Cavalcades), i avui toca el torn a la recentment publicada per Viena Edicions Petjades sota l’aigua, una petita obra mestra, atès que només té poc més de 160 planes. Aquesta novel·la, escrita a la dècada dels cinquanta dels segle passat, no va veure la llum fins a l’any 1984, quan es publicà per primera vegada en una edició amb notòries mancances i àdhuc errades; sortosament, Viena Edicions n’ha tret una versió degudament revisada i polida de les errades de l’anterior.

Dolors Orriols pertany a aquella plèiade de dones literates i artistes, a dia d’avui malauradament molt desconegudes, que la Guerra Civil primer i la llarguíssima postguerra franquista després les afectà plenament i les sumí en un ostracisme que ben aviat derivà en un injust oblit. Sortosament, i de mica en mica, es va trencant el vel de l’oblit i les seves obres es van coneixent, com és el cas que ens ocupa.

Què és el que converteix aquesta novel·la en una veritable peça d’orfebreria i de rabiosa actualitat? En primer terme, el lloc on es desenvolupa l’acció: el paratge feréstec i idíl·lic ensems de les Guilleries, en plena construcció del pantà de Sau, que suposà un trencament del modus vivendi de tots els habitants del poblet de Sant Romà de Sau i de pràcticament tot el terme, que es veurà negat per les aigües del Ter frenades i retingues per l’alt mur de la resclosa…, i aquí l’escriptora va ser gairebé una visionària quan escriu «El campanar marcarà el nivell de l’aigua!». No cal ni dir que la punxa del campanar sobresortint per sobre de la quietud de l’embassament és la imatge més icònica de Sau. Altres factors, el primer, l’ús magistral del llenguatge, un llenguatge plàstic molt potent i amb un domini del català que, si és té en compte que en aquest aspecte va ser autodidacta, encara li afegeix un plus de mèrit. El segon, la veu del narrador principal, l’enginyer Orfila, que entrellaça la seva veu amb la dels altres personatges del relat (la mestra Clara i la relació amb l’obrer anarquista Pérez Negro; els obrers, tots forans, que treballaven al pantà, amb el nen Manué i la seva mare com a paradigmes; el cap de les obres, el franquista i autoritari Marcos; la senyora Raventós, que es resisteix fins al darrer moment a marxar de la seva casa pairal l’Albareda; la Margarida, mestressa de la casa el Clos, on l’Orfila s’hostatja; en Garneu, el típic bosquerol del terrer; el canonge Canals i una figura absent però sempre present: la Júlia, la dona recentment traspassada del narrador…), cosa que gairebé permet qualificar aquesta novel·la de «coral».

També el paisatge, la seva descripció, d’una força i bellesa realment magnífiques, que descriu a través de l’Orfila, qui amb el seu cavall enfila camins, corriols i viaranys de les Guilleries per trobar un repòs al seu desassossec, que, des de la mort de la Júlia, no el deixa… De fet, crec que la seva acceptació de venir a treballar a Sau va ser una veritable fugida endavant. És la seva mirada sobre les Guilleries la que ens fa saber com són les estacions de l’any, la tardor ben especialment, amb imatges tan belles i suggeridores com «les falgueres seques com marques d’aram…» o «les cingleres de Tavertet, esmolades pels vents, s’esmicolen en un polsim de sang…», i no cal dir que amb la presència omnipresent de la boira com un personatge més de l’entorn, i el riu, el Ter, que aviat ho empassarà tot, sense deixar cap racó, fins aleshores un riu viu, curull de vida… un missatge ecològic avant la lettre!

Només hi ha cap altra manera de tancar aquesta breu ressenya de Petjades sota l’aigua que dient-vos «llegiu-lo!»

[OCELLS] «Migracions postnupcials», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza.]

Setembre, època de migracions postnupcials de rapinyaires

Aviat començarà a fer fred al nord i al centre d’Europa, la disponibilitat d’aliment minvarà, les aus rapinyaires han reposat forces, han fet la posta, els pollets s’han fet grans i uns i altres tenen energia suficient per iniciar el viatge que els portarà a llocs més càlids per passar l’hivern. Comença, doncs, l’època de migracions postnupcials, les migracions de tardor.

En aquest viatge, els rapinyaires, com moltes altres aus migratòries, cerquen els corrents tèrmics que es produeixen sobre terra per estalviar energia en el viatge i eviten traspassar grans distàncies damunt del mar. Catalunya és un lloc de pas privilegiat per observar aquestes migracions, donat que és la ruta que porta les aus cap l’estret de Gibraltar seguint la costa mediterrània, i perquè ofereix espais idonis per descansar i reposar forces en llocs com el Parc Natural de la Garrotxa, els aiguamolls de l’Empordà, el delta del Llobregat o el de l’Ebre.

El fet migratori en si és sorprenent. Com s’orienten les aus? Com és que troben els mateixos llocs de refugi al sud a l’hivern? Com és que ho fan igual de bé els adults que les cries que no hi han estat mai abans? Ho fan sense mapes, sense brúixoles i sense aparells dotats de GPS. Els humans actuals seriem capaços de fer-ho? Em sembla que no.

[VIDEOALBUM] Pedalada de Sant Joan de les Abadesses a Sant Joan les Fonts

[Video i text de Ramon Comella.]

Ruta amb bici que vam fer l’octubre de 2024 en Nan, en Gabriel, en Jordi i jo.

Sortint de Sant Joan de les Abadesses cap amunt, a Sant Pau de Segúries vam agafar la carretera cap al coll de Capsacosta. Vam seguir el camí de la carena de la serra de Malforat fins a baixar a la Vall del Bac i arribar a Sant Joan les Fonts pel collet de Colldecarrera. Allà en esperava un transport per tornar a Sant Joan de les Abadesses per la directa.