[Redacció]
El passat 24 de juliol, la llibreria La Muntanya de Llibres de Vic va acollir la presentació de «Matadero Municipal», el nou llibre de l’escriptor osonenc Nan Orriols, escrit a sis mans amb la col·laboració dels seus nets Bruna Orriols i Juli Orriols.
L’acte, presentat per Josep Cortacans, director de la llibreria, va reunir un públic nombrós i entregat, captivat tant pel llenguatge directe i contundent de l’autor com per la singular complicitat familiar que marca aquesta obra.
Soc l’Isidre Oller, de sang de Montmaneu i de Térmens. M’agrada tot. I ser curiós em fa descobrir tantes coses que la vida prosaica i esclava s’obstina d’amagar. Prefereixo viure i m’ensonyo a pensar que visc com a poeta, també com a químic, lluny del soroll que no és música.
La música: el millor invent que ha fet la humanitat. Escric en qualsevol gènere, no em presento a premis i vaig a recitar on m’hi demanen. Aviat podré jubilar-me i, si m’abelleix, dedicar-me a polir la meva obra. No poso gaires títols als meus escrits: surten de bursada, amb farcit i sense títol.
La música em salvà, com tantes vegades, per titular el meu únic llibre de poemes publicat individualment, “The Wind Cries Mary” (Neopàtria, 2016). És un llibre perdut, escrit quan encara no recitava en veu alta sense llegir els poemes. Que malament que ho feia! I com, l’oralitat m’ha canviat els mateixos poemes i la meva manera de presentar-los!
També he participat en un bon grapat de llibres de poemes i de contes col·lectius, com tinc un poema publicat en marbre al cementiri de Parets del Vallès, lloc on visc. Escric articles d’opinió en premsa comarcal vallesana i en alguna revista literària; he fet tres programes de ràdio de música clàssica, rock i literatura; he fet un munt de guions multidisciplinars de divulgació poètica que van ser representats a diversos llocs, com una Versió Dylan, de polèmica sobre el seu premi Nobel, presentat en set biblioteques d’arreu del país. I conversar, que és fonamental. En resum: a viure, mentre tinguem vida. L’única felicitat…
[Un article de Nan Orriols.]
Dies de calor. Avui, pluja al Pirineu. A Madrid, lluita entre el PP i el PSOE per la menjadora. Jutges conservadors contra jutges progressistes. El rei, encara amb l’«¡A por ellos!», i la UCO de la Guàrdia Civil, filtrant àudios per intoxicar-ho tot. Jordi Basté, màxima audiència a RAC1. La ràdio de Godó, també al servei de la tertuliana Teresa Cunillera i d’altres quota eterna de sofistes. Congrés del PP amb el mentider impresentable d’Aznar, que amenaça amb empresonar l’actual president del Govern espanyol.
S’han tornat bojos? No, no, sempre ha estat així. Espanya és això. L’emèrit, lladre, i l’herència, per al seu fill, cap de les forces armades. Diaris, revistes i televisions, subvencionats. I, gràcies a les misèries del Sr. Junqueras i d’ERC, tenim el president Illa que actua com el president d’una escala de veïns.
La quitxalla, innocents, van de colònies i procuren sempre transmetre felicitat, però cap polític no pensa en ells; cap polític no vol deixar la menjadora. Veure Aitana Bonmatí i altres jugadores amb la samarreta de la selecció espanyola fa mal. Veure el fatxa d’El Hormiguero fa mal. Veure com van a ganivetades pel poder fa mal. Veure la monarquia dels Borbons fa fàstic. M’agradaria que la quitxalla es quedessin aturats i que sempre fossin canalla.
Un article de Jordi Sánchez.]
El nostre litoral català s’estén uns 580 km, des de la punta del Falcó (l’Alt Empordà) fins al riu Sènia (desembocadura entre les Cases d’Alcanar i Vinaròs). Amb un 81 % de costa urbanitzada i una Llei de costes que la regula, hi ha uns 49 ports, entre esportius, pesquers, de mercaderies i turístics.
De tots els ports, n’hi ha dos que tenen una singularitat important per a les mercaderies. Fa temps que se’n parla, i també del corredor mediterrani, per tal de resoldre el transport de les mercaderies que es produeixen a la península Ibèrica i les que arriben des de continents llunyans, com per exemple l’asiàtic, amb destí a la UE.
Els dos ports, el de Tarragona i el de Barcelona, actualment reben mercaderies tant per ferrocarril com per carretera. El port de Tarragona és un bon receptor de trànsit de mercaderies, tant provinents del sud, des d’Algeciras, com de la línia ferroviària del centre de la península: Madrid, Saragossa i Lleida.
Actualment les mercaderies per ferrocarril representen menys del 4 % del total, percentatge molt llunyà del que demana la UE (30 %).
Solució
La solució està grafiada en el planejament català des de l’any 2010 i és l’eix transversal ferroviari (ETF), amb un traçat que fa que des de Saragossa les mercaderies arriben a Lleida; d’aquí, les que han d’anar al port de Tarragona ja hi van i les que no, continuen cap a Igualada, Martorell o el port de BCN. El tercer fil no és la solució, només pot ser una urgència. Tot l’entorn de BCN està col·lapsat.
En arribar al port de Tarragona, les mercaderies que venen d’Algeciras, que continuïn cap a Lleida i, a través de l’ETF, que segueixin cap a la frontera, en lloc de seguir per la costa o a pocs metres d’ella.
Fases
1a. ETF, des de l’entrada a Catalunya per la província de Lleida fins a Igualada i Martorell. En aquest cas, Lleida es converteix en un punt estratègic de mercaderies, i això vol dir més economia.
2a. Des de l’entrada de Vinaròs fins al port de Tarragona, en lloc de continuar per la proximitat dels nuclis urbans de la costa i les poblacions del Penedès —malmetent la zona vitivinícola, amb el seu paisatge, i havent de travessar la ciutat de Vilafranca—, és raonablement millor i més respectuós per als territoris utilitzar la línia des del port de TGN cap a Lleida.
Tot costa diners?
Efectivament, les obres ben fetes costen més diners que les que estan mal dissenyades. Els dos ports necessiten una bona planificació de connexions, des d’una infraestructura ferroviària pròpia, com a projecte de país, si no, perdrem el tren.
Així ho veig.
Jordi Sánchez Solsona
Calafell, 11.07.25
[Text de Eduard Garrell]
Amb el nom de “Perles d’estiu”, cada any es publicaven les bestieses que nois i noies responien a les preguntes del exàmens de revàlida. Ara, aquests nois i noies ja són periodistes, alcaldes, regidors… i persisteixen en amenitzar-nos, o amargar-nos, l’estiu.
És habitual, durant l’estiu, que diaris i publicacions digitals enlluernin els lectors amb promeses de cales i platges desertes, salvatges i secretes o gorgs desconeguts del “territori indòmit” i encara per explorar que es veu que és Catalunya. Una de tantes perles informatives que he llegit fa poc parla de Tamariu (la platja dels pobres)1 de Palafrugell, que, segons diuen, han trepitjat molt pocs i es veu que posa els seus encants pel damunt dels de Cadaqués i de Lloret. Segons el narrador, deuen ser dues poblacions comparables.
Una cosa és certa, el Tamariu que descriu no l’hem trepitjat ni els que hi vivim: els carrerons estrets, l’ambient mariner, les barques velles a la platja, les cales amagades i desèrtiques amb fragments d’arena accessibles del camí de ronda, el pecio* de Cala Nova, les langostes, la fresca cuina local amb peix acabat d’arribar i altres sensacions oníriques, que podeu llegir aquí, francament, per nosaltres són en una dimensió desconeguda.
Si algun babau, que n’hi ha, s’empassa el que explica el Sr. Corchado en el seu article i ve a Tamariu, li passarà que al cap d’una hora o més de donar voltes amb el seu automòbil i l’hagi mal aparcat a un quilòmetre de la platja amb risc de retirada de grua i baixi per la riera, passarà per tres abocadors curulls d’escombraries, un dels quals a tocar d’una platja plena a vessar d’exploradors que l’han precedit. La platja, amb un parell de dotzenes de barques velles i lletges amb bucs de fibra i alumini que els socis del Club de Pesca Esportiva hi tenen avarades, és l’avantsala del pàrquing de la badia amb unes cent-cinquanta embarcacions, la majoria no gens mediterrànies, fondejades en un camp de boies.
Si de la riera entrem al passeig marítim, la primera sensació és una forta ferum de claveguera que surt de la ventilació de la bomba soterrada que impulsa les aigües negres cap a la depuradora o a un emissari mar endins quan la bomba està saturada, bé, tampoc gaire endins. Una bomba que se sol saturar durant tot l’estiu. Quan vulgui baixar a la sorra haurà de vigilar de no trencar-se la crisma o el cap del fèmur a les escales, totes fora de les normes de seguretat exigibles. Si busca els raconets de sorra pel camí de ronda, té força possibilitats de gaudir d’un rescat dels bombers i acabar a l’hospital de Palamós, on encara s’hi jugarà més la vida. A mesura que passa el dia, el passeig s’unta dels pixats dels gossets que passegen els seus papes i mames, de sorra, de gelats desfets, de burilles… Si hi vol menjar, la majoria de restaurants li oferiran plats de peix congelat acabat d’arribar del Marroc amb preus de peix del pòsit de Palamós. La cuina empordanesa ja fa anys que se l’han carregada. Si la nit és calenta i vol dormir amb les finestres obertes, no podrà, perquè els nens que juguen a pilota i criden mentre els papàs es foten gintònics a les terrasses seran rellevats pels adolescents i joves que tornen ben molls de la discoteca i es transmuten en micos udoladors fins que surt el sol. Això, si no trenquen res.
Si fa no fa, aquesta és la vida estiuenca de la majoria de les poblacions de la costa de l’Empordà. Queda clar, doncs, que els articles no són fruit de l’experiència, sinó resultat del dictat d’algú amb mala fe que s’interessa a degradar encara més els racons delicats de la Costa Brava i de Catalunya. S’ha perdut el respecte al país i a les persones, perquè el país és un parc temàtic amb entrada franca, i les persones són simple mercaderia que molts interessos es diputen.
Poca gent recorda que el primer festival de música de la Costa Brava va ser el de Calonge. L’any 1968, mossèn Pere Surribes3, el Sr. Joan Vinyes i el músic Adrià Sardó van conspirar amb la finalitat que aquell concert servís per finançar l’altar major de l’església de Sant Martí. El festival fou un èxit de públic i econòmic i va estimular, a més de la seva continuïtat, que aquests festivals proliferessin als estius empordanesos. Sens dubte, els més coneguts, a més de l’esmentat, són el del Cap Roig i el d’havaneres de Calella de Palafrugell, dos dels quals aquest any han creat polèmica i han posat en evidència els ajuntaments respectius, Calonge i Palafrugell.
A Calonge es veu que hi van convidar la Unitat de Música de la Inspecció General de l’Exèrcit a fer-hi un concert: “Veus de l’exèrcit al Castell”. La cosa no va agradar gens a una bona part dels pobladors i va desencadenar actes de protesta i de rebuig. Sens dubte, aquest acte va interrompre una llarga i selecta trajectòria musical. Alguns diuen que tot això respon a la pressió de forces espanyolistes contra l’independentisme i l’afany d’espanyolitzar-nos. Si pretenen fer-ho oferint-nos uniformes caqui, caspa i naftalina, el fracàs està garantit. Finalment, al concert, desubicat per l’oratge a una sala coberta, hi van assistir trenta persones. De la cantada d’havaneres ja no cal dir res més. Només caldrà veure si l’alcaldessa del PSC, Laura Millán, encara ens farà identificar quan la cantem o en repartim la lletra.
Resistiu!
1 Tamariu, la platja dels pobres: la cala de Tamariu havia estat un punt de pesca de peix blau força important. A la nit, els pescadors de la zona feien servir una xarxa comunal que s’havia de treure a la platja a força de braços. Aquest fet atreia cap a Tamariu molts pobres o gent sense feina que ajudava en la dura feina.
2 “Pecio” és castellà. En català s’anomena derelicte [1] (del llatí postclàssic ‘derelictum’): restes d’un artefacte o nau fabricat per l’ésser humà, enfonsat totalment o parcialment en una massa d’aigua (El derelicte d’Illes Formigues es troba a una fondària inassolible pels bussejadors aficionats).
3 Mossèn Pere va ser rector de Calonge del 1958 fins al 1998. Fou un capellà amb coll dur i sotana fins als peus, un hàbit que no s’adeia del tot amb l’home que va viure entre dos temps. Calonge és un poble tradicionalment recalcitrant amb l’església; tot i això, mossèn Pere va ser un capellà, no sense controvèrsies, estimat i respectat que durant anys va apagar molts focs entre els calongins i l’allau d’immigrants que arribaren aquells anys, primer andalusos i aragonesos i després berbers. Jo el vaig tractar durant tota la vida, mentre intentava convèncer-me inútilment d’assistir als oficis i saludar al sant Crist. Un cop jubilat i en la darrera visita que li vaig fer, vam parlar llargament dels seus anys al cap de la parròquia. Jo em vaig atrevir a fer-li una pregunta sobre una qüestió de fe: “Però mossèn, vos tot això us ho creieu?”. La resposta va ser simple: “No, Eduard, però la gent ho necessita”. Definitivament, mossèn Pere era un home intel·ligent disfressat de capellà.
[Una novel·la de Dídac Costa.]
A pocs centenars de metres de Drassanes, Rambles amunt, a la plaça del Teatre, els homes del Comitè de Defensa Local de la CNT-FAI, rebatejat ara com a Comitè de Defensa Revolucionari, havien instal·lat el seu quarter general per coordinar el contraatac. Aquest serà l’únic de les forces antifeixistes o frontpopulistes sobre el terreny, junt amb el que, més ben protegit i allunyat dels combats, tenien les forces republicanes de la Generalitat a la Comissaria de Via Laietana.
Els dirigents anarquistes van instal·lar-se a aquesta placeta del davant del Teatre Principal, el primer de la ciutat, on s’hi representaven obres des del 1600. Amb la seva singular façana convexa, aquest teatre que inicialment es deia Comèdies canvià el nom pel de Principal un cop construït el Liceu, per reivindicar la seva veterania a la ciutat. Ben bé al seu davant, a la placeta amb l’estàtua de Pitarra, considerat precisament el pare del teatre català, els homes que acabaven de venir del pis d’en Jover hi havien aparcat el camió amb què havien arribat, que ara feia de despatx i de refugi improvisat. Al seu voltant, una munió de militants anarquistes organitzaven la resposta obrera al cop. Al centre hi havia en Durruti, en Sanz i en Jover, i en un segon cercle, en Martí i jo, que acabàvem d’arribar, junt amb una trentena de militants més que ens congregàvem al seu voltant a l’espera d’instruccions.
Aquest improvisat quarter general estava ben protegit de Drassanes, Dependències Militars i Capitania, els tres bastions feixistes, uns centenars de metres Rambla avall, per una imponent barricada que acabaven d’aixecar els companys del transport i de la metal·lúrgia davant dels seus propis sindicats, convertits també en espais centrals per a l’organització del contraatac. La barricada tallava les Rambles en dos, impedint la sortida de les tropes aquarterades i dominant aquest llarg carrer, cosa que impedia el pas dels militars cap a plaça Catalunya i ens oferia un control absolut dels carrerons medievals del centre que hi desemboquen. A través d’ells podíem desplaçar-nos ràpidament i amb seguretat per donar suport als combatents del Paral·lel a una banda i de l’avinguda Icària i Pla de Palau a l’altra, d’on ara veníem.
De les tres artèries que uneixen el port amb la part alta de Barcelona —el Paral·lel, les Rambles i Via Laietana—, els militars només en controlaven una: el Paral·lel. No s’atrevien a intentar dominar Via Laietana pel temor a un atac des dels dos grans edificis dels republicans, fortament armats: la Comissaria i Governació. En lloc de controlar des de baix aquest carrer decisiu, volien atacar-lo per dalt, des de plaça Urquinaona, cosa que els obligà a perdre temps per fer tota la volta.
També deixaven descuidada aquesta altra gran artèria, les Rambles, que quedava a les nostres mans completament, fet que no vam desaprofitar per convertir-la en el nostre quarter general. D’aquí en sorgia una altra bonica metàfora: mentre que una caserna militar era un fortalesa tancada amb grans muralles, una d’anarquista era un carrer carismàtic i obert, al cor de la ciutat. A més de garantir uns enllaços segurs per Ciutat Vella, permetia protegir les institucions del país, que eren totes aquí; cosa que, en realitat, no importava gaire als anarquistes, però que seria decisiu per al conjunt d’aquesta batalla per Barcelona.
Això va fer que cap mosso d’esquadra s’hagués de molestar en disparar ni un sol tret en un dia com avui, en què n’hi havia tants, per complir la seva única missió de defensar les institucions. Els militars espanyols simplement no arribarien a posar ni un peu al nucli antic, gràcies als anarquistes. El nostre domini de les Rambles també ens permetia comunicar directament amb plaça Catalunya, un punt decisiu, i tenir ben defensades dues de les seves grans cantonades.
Després d’una llarga estona de conversa entre els líders anarquistes, que debatien la situació i l’estratègia, Durruti es dirigí als que estàvem allà:
—Compañeros, las tropas rebeldes están muy desorientadas. Empiezan a tener muchas dificultades para comunicarse y saber el estado de las luchas en las que están enfangados en muchos puntos dispersos de la ciudad. Como aquí somos unos cien hombres provistos solo de armas blancas y algunas decenas de pistolas y fusiles, creemos que, más que dispersarnos y atacar con disparos aislados desde muchas posiciones, debemos hacer una acción conjunta y coordinada de ataque para romper la línea del Paralelo por varios puntos.
Eren les 10, i el sol començava a escalfar. Nous voluntaris s’anaven afegint al grup, que escoltava atentament el que deia Durruti, quan de sobte van arribar alguns dels membres del grup Nosotros que faltaven: Ascaso, Oliver i Ortiz, acompanyats d’una desena de militants i dels sergents Gordo i Terrer, que anunciaren al grup, encara amb la respiració agitada:
—Companys, no hem pogut dominar Drassanes… No és fàcil, estan molt ben fortificats i defensats des de Dependències i Colon.
—Sí —seguí Gordo—, teníem raó en pensar que és més fàcil guanyar-los quan han sortit dels quarters. Si no, com a Drassanes, d’on no pensen sortir, perquè és un dels edificis forts del centre, és molt més difícil. Estan ben posicionats i defensats amb murs de pedra…
—Hem pogut escapar per la porta de Santa Madrona, i per sort hem tingut temps d’endur-nos algunes caixes de municions i cintes per a metralladores, que són allà —digué assenyalant un altre camió. I hem arrestat una dotzena d’oficials i hem alliberat uns quants soldats lleials.
—¡Fantástico, buen armamento! ¡Nos hará un gran servicio! —digué Durruti somrient.
En aquell moment arribà corrents des del Paral·lel pel carrer de l’Arc del Teatre en Belmonte, un militant del sindicat de la fusta, que duia males notícies.
—Companys —digué compungit i també amb la respiració agitada—, la situació a la barricada de la Bretxa és terrible. Els militars, dirigits per un capità de la Guàrdia d’Assalt que s’ha passat als rebels, han emplaçat les metralladores i han foragitat els nostres de la barricada. Ha usat nens i avis com a escuts humans, els malparits…
—Quin immoral…
—Sí… No patiu, estan bé. Però al preu d’haver entregat la barricada i la seu del Sindicat de la Fusta…, cosa que no ens fa cap gràcia. Ara s’hi han fet forts i costa molt de treure’ls. Estem patint moltes baixes…
—Només avancen mentint i faltant als codis més bàsics de tota guerra. Quina mala gent!
—Els companys aguanten —seguí Belmonte—, no es donen per vençuts i disparen des de terrats, portals i des d’on poden contra la barricada. Però necessitem reforços per acabar amb aquestes metralladores que impedeixen cap moviment en aquest sector.
—Entesos. Sí, ara ho dèiem, recuperar el Paral·lel és la màxima prioritat!
Oliver, el més dotat per a l’estratègia militar o guerrillera com la que calia ara, proposà:
—Doncs com que no hem pogut dominar Drassanes, hem de centrar-nos en la barricada de la Bretxa. El domini del Paral·lel determinarà l’orientació de la lluita, i pot ser un factor decisiu de la victòria. Que hagin ocupat la barricada, que té una posició de màxima importància estratègica, suposa una amenaça imprevista per al nostre pla —digué assenyalant amb el fusell el mapa que havien posat a terra, aguantat amb quatre pedres. Hem de mobilitzar totes les forces disponibles per fer-los fora. Si no, es podrien infiltrar pels carrers laterals del Paral·lel i aparèixer a Rambles i Via Laietana, desbaratant els nostres plans. Per no parlar d’un possible desembarcament de Goded des de Mallorca, on el domini del Paral·lel també serà clau. S’apropà el puny a la boca en gest pensatiu, i abans que ningú el pogués interrompre, s’afanyà a proposar:
—Durruti, tu, amb Sanz i Manzana quedeu-vos aquí amb una de les metralladores de Drassanes per impedir que l’exèrcit es faci amb les Rambles. I quan ho tingueu controlat, aneu amb els comitès de defensa del centre a donar suport als companys que ja estan lluitant a plaça Catalunya. Ens hem d’apoderar com sigui i com abans millor de la Telefónica!
—Vale, me parece bien—respongué Durruti.
—Nosaltres, amb en Jover, en València i aquest grup —digué, assenyalant-nos a una dotzena dels que estàvem en segona fila—, anirem pels carrers Nova i Santa Margarida fins a Sant Pau. I d’allà fins a la Bretxa per tallar el Paral·lel pel Molino. Tu Ascaso, amb Ortiz i un altre grup, feu el mateix, però entrant pel carrer de sota, per Conde de Asalto.
—¡Buen nombre para asaltar la barricada! ¡O asalto al Conde, mejor dicho! —va dir, fent broma en Durruti.
—O mejor aún, asalto al Guardia de Asalto por la calle del asalto! —afegí Ascaso amb un mig somriure i fent-nos riure a tots.
—Un cop allà ens trobem al quiosquet del Paral·lel amb el carrer Roser. Entesos?
Oliver s’aturà en veure arribar amb un gran somriure tres militants de la Barceloneta que arribaven de Via Laietana parlant alegrement i portant una gran notícia. Tan gran que l’endemà ompliria les portades de molts diaris arreu del món.
—Ep, companys! Ja sabeu que tenim una nova seu? I la més moderna i luxosa de la ciutat!—digué un.
—Què dius? —vam respondre.
—Sí, no us ha arribat encara? Regal de l’home més ric de Catalunya fins ahir, el senyor Cambó! Quin bon home! Ha tingut la gentilesa, en vistes del canvi de règim, de fugir a Itàlia i cedir casa seva i la del Foment Nacional del Treball a la Confederació Nacional del Treball! Com canvia tot canviant només una paraula, oi? —digué rient i fent-nos riure.
—Sí, companys —seguí un altre dels que havia arribat—, la casa dels patrons s’ha convertit en la dels treballadors revolucionaris! Del màxim símbol del capitalisme a tota Espanya, al màxim símbol del comunisme llibertari a tot el món! Què us sembla?
—Fantàstic! Quina gran notícia! —vam exclamar els que érem allà.
—No fotis, de debò? —digué Ortiz. I tant, tu, quin gran símbol! Molt ben trobat!
—Ara en venim. Els companys de la Barceloneta acaben d’entrar-hi, i se l’han fet seu en un tres i no res, sense trobar resistència. Tot buit, amb mobles i quadres de luxe a les parets! Ah! I amb tots els arxius intactes! Quin bon servei que ens faran per organitzar la revolució! Tots els documents de la gran indústria catalana aplegada!
—És clar que esperaven una victòria fàcil. No comptaven que la seva revolta provocaria una revolució i que haurien d’amagar tots els seus secrets i pecats.
—Sí, i justament no han trigat gaire a trobar documents que proven un dels seus pitjors crims: el finançament del Sindicat Lliure! Un secret a veus, però del qual ara ja tenim proves. La patronal i el clero pagant i dirigint aquests sicaris, amb el vistiplau de policies i governs. I després diuen que els criminals som nosaltres!
—Doncs sí, nois: per què quedar-nos en un local tan petit, en un carreró ombrívol a cinquanta metres, podent ocupar l’edifici més luxós i modern del país? Tot un símbol dels nous temps, i de com els vells poders deixen pas a un nou poder!
—¡Del fin de todo poder! —corregí Durruti.
—Això mateix, del nou ordre revolucionari, collons!
—Fantàstic! Visca la revolució!
En efecte, fins ara, la seu del Comitè Regional de la CNT estava instal·lada en un petit carreró paral·lel a Via Laietana, on gairebé no hi tocava el sol. Tapat, en una juganera i simbòlica paràbola de les desigualtats socials catalanes, per l’imponent edifici que s’aixecava just al davant, el de la patronal catalana i, al costat, l’anomenada Casa Cambó, als números 32 i 34 de la Via Laietana. En aquest carreró, Mercaders número 26, hi havia la seu del Sindicat de la Construcció i la Federació Local de Sindicats. Però la seva importància residia en el fet que era alhora la seu del Comitè Regional de la CNT.
I el terme Regional, que podria fer-nos pensar que no deuria ser el més important, és equívoc. Els anarquistes empraven aquest terme per referir-se a tot Catalunya, ja que el concepte Nacional, que els catalanistes usaven per referir-se a Catalunya, ells el reservaven per a Espanya. Una altra petita contradicció dels anarquistes, que rebutjaven de manera gairebé visceral i agressiva la consideració de Catalunya com a nació, pel seu discurs internacionalista. Però alhora tenien molt clar que Espanya sí que ho era, a la qual corresponia la N de CNT; i també les veïnes França o Portugal, dues altres de ben diferents, amb sindicats anarquistes propis, que respectaven de manera massa nacionalista, al meu entendre, les fronteres dels estats que deien combatre. I que, a diferència d’una comunitat lingüística o cultural mil·lenària com la catalana, la basca, l’occitana, la bretona o l’aranesa, estaven vinculats a imperis colonials decadents i a fronteres recents, esculpides amb sang en guerres agressives.
Però per a la CNT d’ara, el terme Regional equivalia als màxims òrgans de poder i de presa de decisions de la CNT a Catalunya. I en aquest moment de la lluita, tal com anaven les coses amb el nostre domini aclaparador, significava també el màxim òrgan de govern a tot Catalunya, la regió més important, en molts aspectes, de tota Espanya. De govern, però alhora dels ingovernables, dels que no en volien saber res, de governs ni de poder.
Però quan més creixia el poder de facto dels anarquistes a cada nova victòria als carrers, més gran es feia aquesta altra contradicció d’estar encimbellant al poder de tot Catalunya el grup ideològic que negava tot exercici i forma de poder. I que, des dels dies de la seva creació com a ideal polític contrari a tota forma d’autoritat, ja en els debats entre Marx i Bakunin a la Primera Internacional, construïa mètodes per revoltar-s’hi, prescindir-ne i confrontar-lo. Amb nous models de vida fraternals, sense jerarquies ni imposicions. Però que no havia dedicat ni un minut del seu ampli pensament a plantejar-se com s’hauria d’organitzar per gestionar tot el poder d’un país, si algun dia les coses es torçaven tant per recaure plenament a les nostres mans, com estàvem a punt de viure.
El més proper havia estat el recent i exitós Congrés de la CNT de maig a Saragossa, tant pel que fa a la xifra d’assistents com a la qualitat dels debats i les resolucions preses, on es definí amb prou detall com hauria de ser una economia o un exèrcit anarquista. Però en cap cas com seria un govern, una dictadura o un estat anarquista, que en si mateixos eren insalvables contradiccions, grans oxímorons amb la ideologia anarquista. I, per tant, el simple fet de proposar un debat sobre això ens hauria semblat a tots una traïció. I ara, en canvi, si tot anava bé, ho hauríem de resoldre a contrarellotge.
Potser si Salvador Seguí seguís viu encara, hauríem pogut avançar més en aquests complicats afers, ja que aquest colós de l’anarquisme, a més d’un home d’acció i el personatge clau de la victoriosa vaga de La Canadenca, era un teòric a l’altura dels primers grans pensadors com Kropotkin i Proudhon. I, en lloc d’un estat, proposava un enorme sindicat en què es convertiria la CNT, que en bona part ja ho era, però no només per als anarquistes. Ara que calia molt bon criteri analític i pràctic, en Seguí, que era escoltat per tothom, més enllà de l’anarquisme, hauria estat un element clau. I per això, precisament, el van matar.
A Seguí, com sentenciaria la Frederica, «la mort li rentà els dubtes, mentre que a en Pestaña, la vida el va portar a equivocar-se». Mai sabrem si hauria fet el pas de Pestaña, de provar de conjugar els ideals anarquistes amb la participació política. Però era, en qualsevol cas, un líder als dos espais polítics, la CNT i en un republicanisme catalanista d’esquerres, per mà de Companys, el seu bon amic de jocs d’infància al Terròs, un poblet perdut enmig del sequer lleidatà. Una unió entre dos espais polítics hegemònics a Catalunya que es necessitaven, i en la qual la seva figura hauria pogut ser clau.
Aquest dia en què potser manaríem els que no crèiem en manar ni en ser manats, els que no ens havíem parat ni un segon a pensar què faríem si tinguéssim tot el poder a les nostres mans, perquè ens semblava indigne aspirar-hi, semblava estar arribant. A cada nova desfeta dels militars, a cada nou soldat que llençava la boina per afegir-se a les files anarquistes, el poder real i armat de tot Catalunya començava a passar a les nostres mans, sense que haguéssim fet el procés filosòfic de desentranyar què carai voldria dir això. Què hauria de fer la CNT si acabava tenint, gairebé sense voler-ho, tot el poder de Catalunya a les seves mans? Ningú ho sabia, ni tan sols Durruti, Ascaso, Oliver, la Frederica o els seus pares. Ni tan sols Bakunin, Proudhon o Kropotkin.
Però la lluita era encara massa acarnissada per parar-se a pensar en aquestes qüestions estratègiques i de filosofia política, d’altra banda tan apassionants i decisives. Fos com fos, alguns militants ja s’havien avançat a aquest canvi de poders, fent, amb l’ocupació d’aquest gran edifici de les elits empresarials i financeres de Catalunya, i per tant, de tot Espanya, l’inici d’un canvi de règim. No només en el pla polític, com solia passar a la majoria de revolucions, sinó també en l’econòmic.
Aquesta sorprenent notícia aixecà els ànims dels militants, cosa que era de bon rebre, perquè, a més de lamentar la mort d’alguns companys, seguíem amoïnats per la dissort a la Bretxa i pel que acabava de passar a Drassanes, on, tot i haver capturat militars i armament, no havíem pogut conquerir l’edifici, que els feixistes mantenien com un gran castell ofensiu al cor dels objectius centrals, ferotgement defensat. Havíem guanyat algunes batalles, però la lluita era lluny d’acabar.
—Bé, almenys tenim una gran bona notícia! El que fins ahir era el nucli i la capital simbòlica del poder capitalista i industrial català, la seu dels amos, passa a mans dels seus treballadors, perquè els fotem fora i organitzem la revolució que acabi amb ells i el capitalisme! Nois, d’això se’n parlarà al món sencer! —digué Sanz, entusiasmat.
—I del nostre triomf d’avui contra l’exèrcit! —digué en Martí, aixecant el puny.
—Bé, això encara ho tenim a mitges. Vinga, no perdem més temps! —tallà Oliver secament.
Van deixar a Durruti dues de les metralladores de Drassanes i avinguda Icària, que es mantingué muntant guàrdia a la plaça del Teatre per defensar la Rambla i protegir els moviments que Ascaso i Oliver havien de fer al Paral·lel.
—On podem afegir-nos nosaltres dos? —va preguntar-li en Martí.
—Aneu amb el grup d’Oliver —respongué Durruti.
—Entesos! Sort, estimat Durruti! —vaig dir-li.
[Text d’Helena Bonals.]
Com que el fet de ser creatiu està directament relacionat amb el fet d’estimar, i sobretot amb el fet d’estimar i no ser estimat, jo he manllevat el títol d’aquest article d’un text d’André Maurois dins d’Un art de viure. Maurois explica que en el moment de passar de la infantesa a l’adolescència, als nois i noies ja no els serveixen els llibres d’aventures i prou, sinó que cerquen lectures més profundes, perquè ja coneixen “la felicitat i el dolor d’estimar”.
El món és ple de persones amb talent, però els únics artistes de debò són els que no poden viure sense exercir aquest talent . Els que tenen una veritable obsessió per ser creatius. El dolor de crear ja comença aquí: cal anar contra vent i marea per trobar temps, dedicar-s’hi. I encara més per poder viure de l’art. “Ets poeta, moriràs sense una pesseta”. Amb tot, tenir temps no és cap garantia d’èxit. Igual com ser massa feliç destrueix, corca el talent, tenir-ho tot a favor també és nociu. Però pocs aconsegueixen de viure de l’art; d’alltra banda, optar per la vida bohèmia no és gaire recomanable. Catalunya no són els Estats Units.
Però a vegades és l’única manera de sentir-te lliure. Que “la llibertat és el bé més preuat” no cal que ho diguin als que volen casar-se per amor, i als que volen treballar sense prostituir-se, que és el que fa la immensa majoria de la humanitat quan volen guanyar-se la vida.
A banda de tot això, el dolor de crear també es fa visible no tan sols en els instants previs, normalment per memòria involuntària, de tenir la idea “genial”, la que no se cerca, sinó que es troba, que deia Picasso, sinó pels seus efectes col·laterals: l’enveja que causa l’artista entre els que l’envolten és semblant a El amargo don de la belleza, el títol d’una obra de Terenci Moix. No és necessari de ser gaire susceptible per adonar-se del dard enverinat que són frases com “sense el talent dels teus cartells, de la teva publicitat, aquest producte es vendria igual”. I és veritat, les putes també venen.
Però qui ha tastat el “vi de Carrara” que són les espurnes que no es poden comprar de la creativitat, no en tindrà mai prou. Tret de tot això, a la vida tot són trompades. Per això Hipàtia d’Alexandria, massa intel·ligent i sàvia, va ser acusada de bruixeria i linxada.
[Text de Isidre Oller.]
Llegir els clàssics comporta un sotrac important a les innocents ànimes dels lectors del 2025. I dic innocents perquè em fa l’efecte que en cap altra època estàvem tan creguts de ser els millors de la història com avui, en ple any 2025. Pobrets, els humans d’ara: quants mirallets, lluentons i enganyifes ens empassem a galet! Aquest és un dels pensaments atzarosos que m’han ferit com un llampec tot rellegint les narracions de Joaquim Ruyra.
Sí, pontificarem menyspreadors: això és un món i una literatura passats de moda! Però, ai pollastrot, quina bellesa de prosa; com flueix, com encerta en la forma i en el fons! Avui, en plena disbauxa masoquista, els lectors del 2025 només llegim narratives que furguen el cantó fosc de les coses, el nostre fracàs col·lectiu. I d’aquí, podem arribar a l’eina fonamental de tot plegat: l’idioma.
Què dimonis porta al tecnologitzat humà del 2025 a evitar la literatura? Perquè, en consonància amb el que ens passa amb la riquesa, cada cop hi ha més desigualtat; hi ha més llibres, es llegeix més, però cada cop es concentra en uns pocs que fan tota la feina. I què més dimonis porta el petit racó de món que és Catalunya al menyspreu de la seva llengua per un estol cada cop més gran de gent que ha decidit de viure aquí?
Sí, ja veieu que avui estic negatiu –potser en diríem realista. Els nostres cappares, que juguen en la lliga espanyola de la política, s’hi han encomanat de tots els seus mals i ens enganyen en aquesta qüestió i en tantes d’altres i estan deixant morir-se l’idioma. No el salvarem amb absurdes declaracions d’augmentar el nombre de cursets light de català o parlant-lo en hemicicles indiferents. Potser informant a tot déu que vulgui fer negoci aquí que no ens han de violentar als qui parlem en català per obligar-nos a parlar l’idioma franc que va imposar el dictador? Ja ho deia l’enyorat Josep Maria Ballarín, que la independència vindria des dels pobles. I jo hi afegeixo que també la saviesa. Aquesta saviesa ancestral basada en l’economia de recursos, mitjans i consums; a saber llegir els astres i el temps; a saber tractar vegetals, animals i persones. Perquè l’home urbà del 2025, tot alterós i pretensiós, no és més que un perfecte esclau. Per no dir imbècil.