Crec que les seleccions nacionals de tot haurien de desaparèixer. Ara s’està disputant la Copa Mundial de Futbol i, com sempre, desitjo que Espanya perdi. No m’agraden els seleccionadors nacionals; no m’agrada que els jugadors estiguin obligats a participar en un campionat amb un equip que representa un país que no és democràtic, perquè la monarquia és una imposició franquista; no m’agrada la justícia castellana jutjant catalans ni tampoc que cada dia facin tot el possible per reduir la meva llengua i fer-la desaparèixer.
Molts jugadors de la selecció espanyola són catalans, i això em sap molt greu. Recordo quan Oleguer Preses es va negar a anar a la selecció, i també recordo que, l’any 2002, Corea del Sud va eliminar Espanya del Mundial de Futbol a la tanda de penals. Moltes pintades per carrers i carreteres deien: «Gràcies, Corea!». Espanya odia Catalunya perquè ens volem alliberar de les imposicions franquistes que als partits espanyols, tant de dretes com d’esquerres, els van tan bé. Cal ser radicalment independentista, sempre i en tot. L’Oleguer Preses ens va ensenyar el camí. Les dreceres no porten enlloc.
Ens trobem davant d’un llibre sobre la petita història del col·legi vigatà de Sant Miquel dels Sants, una de les grans institucions pedagògiques de referència de la Ciutat dels Sants, i la veu del narrador és la veu del mateix col·legi, que l’autor personifica i, així, va descabdellant la seva biografia ran del seu naixement l’any 1862 fins arribar a l’any 1968, que és quan es funda el primer institut públic de secundària de Vic, el Jaume Callís, i com aquest fet l’obliga a reinventar-se per mantenir la seva identitat. Un nou repte, doncs, que considera perfectament assumible, tal com no s’està de recordar-nos a les darreres línies del text: “No crec que sigui massa tard per a posar fil a l’agulla. Quan ha calgut, mai m’ha abandonat la societat més vigatana. A més, a mi, els temps rarament m’agafen a contrapeu. No ho oblideu: soc el Col·legi Sant Miquel dels Sants, jo”.
Cal dir que des de bon començament, s’identifica i es posa al servei de les classes benestants de la ciutat. Sempre ha defensat la seva identitat, per tal de convertir-se en un símbol cultural i social de la ciutat (sic); també que, per sort seva, mai no va haver de patir per la competència de grans ordes dedicades a l’ensenyança de minyons com ara les dels jesuïtes o maristes.
L’autor, Ramon Plandiura, articula el discurs historicobiogràfic amb el suport de tres parets mestres: la cronològica, la de les personalitats i la de les institucions (Bisbat i Ajuntament).
Com s’ha dit, la història arrenca l’any 1862, que és quan a Vic es dona un ressorgiment de nous centres escolars ubicats en els antics casalots desamortitzats dels ordes monàstics que fins a l’any 1835 hi proliferaven: «jo mateix ocupo el vell convent dels frares carmelites descalços». Altres dates significatives, les carlinades i el seu eco al llarg de més de cent anys, l’impacte de la llei Moyano (1857-1932), la revolució de 1868, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), l’adveniment de la II República (1931-1939), la Guerra Civil (1936-1939), el franquisme (1939-1977) i, finalment, l’arribada de la democràcia amb l’aprovació de la Constitució de 1978.
De les personalitats que l’han marcat des de bell antuvi, en sobresurten les eclesiàstiques, amb Mn. Miquel Vallbona, el fundador i director fins a la seva mort a inicis del s. XX, el seu cosí, el canonge Jaume Collell, els bisbes Josep Castanyer, Josep Morgades, Josep Torras i Bages o Ramon Masnou; també cal fer memòria dels directors Mn. Ordeix, Mn. Llorenç Vilacís o Mn. Antoni Barniol.
Pel que fa a les relacions institucionals, ja s’ha apuntat en unes línies precedents l’estret lligam entre el col·legi, el Bisbat i l’Ajuntament i com, al llarg dels decennis, va anar evolucionant per passar a ser un centre escolar que només impartia estudis de primària a convertir-se en un centre on també s’impartia el batxillerat; de com es convertí en un centre privat, sense la tutela de l’Ajuntament, en un moment en què la institució municipal li feia més nosa que servei (sic), i amb la nova titularitat, edifici també nou, més ampli i adequat a les necessitats docents i discents, el reglament que el franquisme li imposà, que donava una importància exagerada a la disciplina, l’ordre i els bons costums, i a la fi, els reptes dels nous dies per poder tirar endavant i seguir essent la institució de referencia en què s’havia convertit. Per acabar aquesta ressenya, em permeto de manllevar els mots que R. Plandiura li posa a la boca: “No em deixo arrossegar per pedagogies que inventen problemes on no n’hi ha. Jo estic perquè els nens aprenguin […] no perquè es facin preguntes que no venen al cas ni per posar interrogants on no hi ha respostes. Els meus alumnes no són uns alumnes qualsevol: són fills de famílies amb pes a la societat i ells, un dia, el tindran, també”.
Quantes vegades posem els peus a dins
d’unes sabates sense saber del tot
per on, o cap a on deixarem la petja.
Me’n recordo de moltes inoblidables
petjades, a tants camins caminats,
amb aquelles xiruques amb qui vaig
començar a conèixer un petit país,
una llengua, un paisatge i una gent,
que ha confegit el que soc i el que estimo.
Aquelles xiruques, des de Manlleu
al món, són el signe d’una manera
de comprendre i de contemplar la vida.
Amb elles he fet, dels camins, records
on hi ha gravat el nom de xirucaire.
Que la bondat no està de moda, deia una professora meva que era molt profunda. Però que no n’hi ha ni un pam de net sempre ha estat així. Normalment la víctima i el botxí es poden equiparar, i els israelians fan el mateix que els han fet a ells els palestins. Actualment els catalans som víctimes, però a l’època de Jaume I érem tan salvatges com els espanyols.
De totes maneres, també es diu que les noies ara són massa bones noies, que les dones s’han alliberat per ser més esclaves. Sobre ser bo o ser una bona persona: una cosa no té res a veure amb l’altra. Pots ser bo i molt dur alhora, en canvi, l’expressió “ser un bon home” té les connotacions de ser un pobre home. Per cert, que en anglès no es pot fer aquesta distinció, igual com la paraula enamorament no existeix en aquest idioma, és ben curiós.
Jo voldria arribar a ser com Kafka, massa bo per a aquest món, en paraules de la seva parella, Milena Jesenská. Que alhora li responia al vigilant del camp de concentració on va anar a parar que ella era bona sense necessitat que li ho corroboressin.
El deix infantil, ingenu, ser un Peter Pan parla molt de la bondat d’una persona, però dir-se Bonals com jo no n’és garantia. El nom no sempre fa la cosa. Però, tot i que el meu nom i cognom crec que sonen bé junts, n’hi ha més d’algun que se n’ha fotut. Com sol passar amb la poesia. A mi m’agraden molt els contes per a nens que va fer Oscar Wilde, com El príncep feliç o El rossinyol i la rosa, sempre amb uns protagonistes que són el que se’n diria una “bellíssima persona”.
D’altra banda, callar per no ferir, ser piadós i complaent, magnànim, sempre té un límit. Dues vegades bo és ser bobo. Però també s’ha de ser conscient que per fer el bé no n’hi ha prou de no fer el mal, cal posar-se al costat de la veritat tant com fer positivament el que és bo. Igual com ser proactiu en una feina.
Que els que són de poble i els seus successors són generalment més bons que els habitants de la ciutat, per la seva duresa intrínseca, no evita que als pobles la xafarderia no tingui límit. L’anonimat de les ciutats és una cosa gens menyspreable.
Per acabar, s’acostuma a pensar que per rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes no es pot tenir cap defecte ni haver fet cap pecat. Però per escriure de manera sublim no cal, no es pot ser sant, i l’important d’un artista és la seva obra, al capdavall.
L’Associació Pro Vegueria Penedès fa més de dos anys que treballem de manera voluntària amb el propòsit de complementar la feina de gestió que no arriben a fer els polítics en acció. I per què ho fem? Doncs, senzillament, perquè és l’única vegueria (la darrera, aprovada el 2017) que encara no disposa d’una ordenació territorial, amb 72 municipis sumant les 4 comarques que la integren: Anoia, Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf.
Aquesta situació, cal dir ben alt, perjudica les persones que habitem en aquest meravellós territori i, evidentment, l’actual i futur destí del sector empresarial (tots), la mobilitat, la salut, l’educació, la seguretat, l’alimentació, l’habitatge, l’energia, l’eliminació de residus, el cicle de l’aigua, la protecció del patrimoni, tant de paisatge com històric, tant material com immaterial i, en definitiva, tot el necessari en el segle XXI.
Costa saber on som, per exemple, amb el tema del traçat del ferrocarril de mercaderies per al nostre territori català. Vàrem recuperar la feina feta l’any 2010 pel govern català sobre aquesta qüestió, l’Eix Transversal Ferroviari, executat des de Lleida fins a Girona, preveient l’amplada necessària per construir el ferrocarril; han passat 16 anys. Després de parlar-ne amb els agents del territori, alcaldes, ports de Barcelona i Tarragona, empreses en general, enginyers experts, plataformes diverses, havent fet jornades per informar-ne, tant a Vilafranca com al Vendrell, a diferents grups polítics de Catalunya, també a la delegació estatal, a la Direcció de Territori de la Generalitat, a la consellera i amb responsables del Departament; i acabant amb una exposició amb la presència de la nostra associació a la Comissió de Territori del Parlament de Catalunya per explicar la feina feta i, més concretament, l’aportació de l’opinió positiva de tothom.
¿És necessari sortir de la ‘tela d’aranya’ de diverses declaracions que apareixen als mitjans de comunicació, en què sembla que no sabem on som?
Doncs si això és així, demanaríem ordre i concreció, allò que es diu ‘clar i català’. Som conscients que tot costa diners, per això sempre diem que se n’executi una primera fase, la que va des de Lleida fins a Barcelona, passant per Cervera, Tàrrega, Igualada i Martorell. El recorregut de Lleida a Tarragona hauria de ser el mateix a l’inrevés: Tarragona-Lleida i l’Eix Transversal. Anar a Sant Vicens de Calders i continuar per l’Arbós, Vilafranca i Martorell no resol el problema; el ferrocarril de mercaderies ha de tenir un traçat propi fora dels centres urbans.
És necessària una sola veu, un sol dibuix i no perdre més temps, i això porta implícit que figuri la proposta en el tràmit del Pla territorial parcial del Penedès. Comencem per aquí i desbloquegem el col·lapse actual.
La Sagrada Família és una icona mundial ―i de Barcelona és clar―: l’església més alta del món, una fusió de modernisme, arquitectura i espiritualitat, una bíblia de pedra a l’exterior i un bosc de llum a l’interior, i també un lloc on es venen entrades a 40 € per a la visita, 69 € per a la visita guiada o combinada amb el Parc Güell i 150 € per a Gaudí al complet.
També és un edifici controvertit: emblema del catalanisme o temple expiatori dels seus pecats?
A mi, que m’he format amb els 7 principis de Leonardo da Vinci, amb les proporcions àuries i amb l’estètica del Renaixement, al temple li accepto l’ambigüitat però li qüestiono l’harmonia. El trobo espantosament lleig, la qual cosa em fa objecte del menyspreu i les desqualificacions de gent que de cop i volta ostenta una sòlida formació artística. Entenc, però, que Gaudí sacrifiqués el bon gust per domesticar les lleis de la gravetat i sostenir de manera admirable la formidable baluerna pètria sense cap contrafort. Un geni, sens dubte.
El que ha quedat emmascarat amb la gresca pontifícia és el declivi de l’Església a Catalunya, on la secularització ja està consolidada. Només el 9 % dels casaments es fan per l’Església, i els batejos, comunions i funerals han caigut en picat per més que la nostrada carcunda política, encapçalada per Illa, Rull i Espadaler, ho vulguin dissimular representant una Catalunya domesticada i agenollada, com ells, amb la complicitat de la infame Núria Parlon, que diu que en un acte religiós no s’hi valen les manifestacions ideològiques. Es veu que entén que també ho és l’himne oficial del país acollidor. Potser sí que el fet de ser català és una manifestació ideològica, i encara que en aquest cas la representés l’ambient una mica carrincló i conservador de les corals, es veu que els fa molta por. L’expulsió del temple dels cantaires deixa palesa la inseguretat d’un govern que va a la deriva.
Fins i tot les feministes woke, devotes de santa Jordina, van desistir de denunciar la institució que més ha fet per consolidar el masclisme, el patriarcat, la pederàstia, la crueltat i la hipocresia, renunciant a reclamar una mama en lloc d’un papa, i l’esquerra progre del país es va empassar una missa d’hora i mitja en castellà.
La societat empresarial vaticanobarcelonina, representada pel cap d’estat del Vaticà i l’alcalde de Barcelona, s’ha apuntat a la moda, per atraure clients i salvar el negoci de la competència algorítmica, de l’espectacularització. Cal oferir quelcom més, cal oferir el vici de l’oci, l’experiència immersiva, inoblidable, visual de llums i colors, i sonora de petards i bengales. Canviem devots submisos per consumidors acrítics.
I així va ser, el papanatisme nacional, els creients i el clero parroquial d’importació van quedar ben satisfets de l’espectacle. Fins amics meus laics, ateus, irreverents me l’han recomanat. Diuen que una cosa no té res a veure amb l’altra. No entenen que jo he de ser fidel a la meva apostasia.
Ara Barcelona tornarà a ser al mapa, un mapa que ja és en relleu d’on en sobresortiran aviat 18 punxes erectes en un barri desertitzat, on es vendran souvenirs i es menjaran panqueques, cakes, muffins i brunchs, amb pisos llogats per dies i carrers envaïts per autocars i badocs, i el barri de la Sagrada Família, profundament barceloní i encara viu, es fondrà amb Gràcia, el Poble Nou, l’Eixample, el Raval… I Barcelona serà un no-lloc, com les sales d’espera d’un aeroport, una platja al mes d’agost, un embús a l’autopista, on ningú es coneix ni es veurà mai més.
Llàstima! Antoni Gaudí, que va perdre pràcticament tota la família de ben jove i va viure sol tota la vida, no veurà mai la família catalana que ell volia unida al voltant del temple; ans al contrari, se’n serviran per destruir una ciutat i, si badem, el poble i la llengua que ell estimava.
Qui no ha sentit dir “xerres com una cotorra”? Dons bé, en el món dels ocells, la parla és tant rica o més que entre els humans. Està demostrat que hi ha dialectes, fan servir construccions gramaticals riques en contingut, hi ha un subconjunt de sons comprensibles per ocells de diferents espècies i, fins i tot, per altres animals; i hi ha nombrosos ocells que fan imitacions de sons d’altres ocells, d’altres animals o qualsevol altre so.
Per exemple, les mallerengues que habiten a les Illes Britàniques i les de l’Europa continental fan servir dialectes diferents.
A més, els usos que fan del llenguatge són múltiples: el fan servir per la seducció, per avisar de zones on hi ha aliment, per alertar de potencials perills, per advertir possibles competidors… Per entendre’n l’abast, en un experiment van editar una frase que tenia un significat pels ocells que l’escoltaven i que implicava una reacció determinada; van retallar-ne alguns segments i van alterar l’ordre de la frase amb el resultat que un cop escoltada els ocells no la van “entendre” i no van reaccionar.
En les frases que alerten d’amenaces de potencials depredadors s’ha identificat que hi ha informació tant de l’orientació d’on prové l’amenaça, de la distància, com de si s’acosta o s’allunya, de manera que la reacció dels ocells que l’escolten és més o menys urgent. També s’ha pogut observar com altres animals també “han entès” l’alarma per les seves reaccions.
En el nostre entorn, el gaig, l’estornell i la merla imiten el so d’altres ocells, fet que confon als ocellaires quan son al bosc. Hi ha un ocell a l’Africa que alerta als suricates de perills terrestres i aeris, però quan té gana dona la mateixa senyal d’alarma per a què els suricates s’amaguin i així ell baixa a menjar que han deixat per posar-se a bon refugi. L’Ocell Lira (Gènere Menura), nadiu dels boscos d’Austràlia, és famós per la seva capacitat d’imitar qualsevol so del seu entorn, sigui natural o artificial, com el d’una motoserra, una alarma o un nen plorant.
També podem parlar de la imitació de la veu humana. El Lloro gris (Psittacus erithacus) de la meva cunyada imita tan bé la veu del seu home que sovint la confon i li contesta, donat que ho fa en moments que tenen sentit amb el context. Respecte aquest aspecte en particular, és interessant el que diu la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ocells_parlants on trobareu molts altres exemples d’ocells que tenen aquesta capacitat.
Com sempre, penso que els humans no som tan “humans” com diem, ni els animals tan “animals” com acostumem a pensar que són.
