[Fotografies de Gabriel Salvans.]
[ART] L’art de Lluís Badosa. Juny de 2025
[Obra pictòrica de Lluís Badosa.]
[CÀMERA AL BOSC] Tórtores al niu
[Vídeo d’Albert Bagué]
Al vídeo Tórtores al niu, veiem un moment emocionant: el poll, ja gran i ben emplomallat, està a punt d’abandonar el niu. La parella de tórtores el vigila amb cura, preparant-lo pel vol. És un testimoni tendre del cicle natural de la vida i la llibertat propera.
[ARTICLE] «Reflexions d’un gandul fracassat» Embastardits
“És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia.”
Joan Fuster – Aforismes
…he aixecat el cap i m’he trobat l’habitual espectacle esperpèntic del Trump i el seu xicot congriant una guerra civil, l’Ayuso i la seva frustració, l’enveja maligna dels aragonesos i de les ensopegades del nostre govern amb l’aprenentatge de la llengua. Parlaré, doncs, de la llengua, que és l’única cosa important.
Madame de Sévigné es carteja setmanalment amb la seva filla, de París a Avinyó de Provença. En una carta li escriu: “Avui la carta serà més llarga perquè no tinc temps d’escriure”. La lectura fluida de l’esplèndid francès de Madame obliga a fer una frenada i reflexionar sobre el significat de l’observació.
Per escriure bé cal pensar, cal trobar les paraules precises per construir les frases que siguin fidels a les idees, als sentiments, a les emocions… Així, doncs, hi ha una relació directament proporcional entre el domini de la llengua, la nostra capacitat per expressar idees pròpies i comprendre les dels altres, i la nostra capacitat intel·lectual.
Al cap de dotze o quinze anys d’escolarització bàsica, a casa nostra el fracàs és absolut; encara no s’aconsegueix que hom tingui uns coneixements de la pròpia llengua que permetin una expressió oral i escrita, si més no, correcta i genuïna.
Atesa la meva experiència personal pel que fa a l’aprenentatge de la llengua, em permetré la impudícia de parlar de mi.
Per qüestions relacionades amb la situació política del país dels anys 50, vaig ser escolaritzat en una escola francesa. Els francesos sempre han estat orgullosos de la seva llengua i, com han fet els espanyols, l’han imposada en els seus territoris de domini polític, amb la diferència fonamental respecte als nostres lingüicides que, mentre ells practicaven una substitució cultural, el menyspreu espanyol per la cultura ha embastardit la llengua, tant la nostra com el castellà.
Pels francesos, si més no en aquells anys, parlar i escriure correctament era una qüestió de “politesse“, val a dir, el conjunt de regles que regeixen el comportament i el llenguatge que cal adoptar en una societat. Per tant, parlar i escriure correctament era tan important com rentar-se la cara cada matí i portar les ungles netes.
No recordo haver après a escriure, ni a llegir; sí que recordo claríssimament que, durant anys, el primer bon dia en seure al nostre lloc de l’aula era que hi havia redacció i comentaris, o teníem dictat i correcció, o bé lectura i comentari de text, recitació, memorització, vocabulari…, a més del francès com a matèria. La llengua oral i escrita era la clau mestra de tot, es corregien i es valoraven els treballs de matemàtiques, geografia, història i ciències amb el mateix rigor pel llenguatge que per a la pròpia matèria. A classe llegíem Alphonse Daudet, Frederic Mistral, Édouard Jauffret, Jean de La Fontaine… i cada final de curs la mestra ens regalava i dedicava un llibre de lectura diferent per a cada alumne.
Fins als quinze anys, que vaig convalidar uns cursos de batxillerat espanyol, no havia rebut ni una sola classe de castellà, ni cal dir de català, que no fos a casa o clandestinament al centre excursionista o als escoltes. No obstant, tant el català com el castellà eren les llengües del carrer, tant com ho era el francès a l’escola, i les llegia indistintament. A l’estiu del 66 vaig dedicar unes quantes hores a l’Ortografía de Mallas, un manual pràctic de llengua castellana, i a l’hivern d’aquell mateix any començava a fer hores a les tardes a l’Editorial Prima Luce, corregint les galerades dels llibres de text. No és cap mèrit personal, és el mèrit d’una escola que va posar la llengua al lloc que li correspon, el primer.
La incompetència lingüística arrossega i aixopluga totes les incompetències: la política, la social, la laboral, l’emotiva… La deixadesa i la manca d’exigència en nom del plurilingüisme i la multiculturalitat són una fal·làcia malintencionada que ens desnaturalitza i ens degrada, a tots.
[LLIBRES] «La colònia escolar d’Alba de Ter», ressenya d’Eusebi Puigdemunt
[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
Què eren les colònies escolars? Doncs unes institucions higienicopedagògiques que aparegueren a Europa les darreries del segle XIX. A Catalunya n’hi havia de dos tipus: les de vacances i les permanents, que estaven ubicades bé a la muntanya, bé prop de la costa; el seu objectiu era el d’acollir aquells nens i nenes escolaritzats en escoles públiques que no disposaven de prou recursos econòmics i, a més a més, presentaven alguns problemes de salut.
El què, el com i el quan de la colònia Alba de Ter, situada a Rama, ens l’explica qui fou el seu director, el mestre i pedagog Miquel Fornaguera i Ramon (1893-1981): «Nostra colònia Alba de Ter es troba situada a 5 quilòmetres de Ripoll, a la residència nomenada Rama, casa d’estiueig mig senyorial (…) enmig d’una boscúria de roures gegantins…».
Cal dir que la colònia Alba de Ter era espaiosa, amb un gran menjador, dormitoris separats per sexes, aules d’estudi, un gimnàs i una petita infermeria. Estava patrocinada pel Comitè de Puigcerdà (Aide Suisse aux Enfants Espagnols) amb seu a Ginebra, que treballava conjuntament amb l’Assistència Infantil (Institut d’Acció Social Universitària i Escolar de Catalunya).
El seu funcionament era com segueix: de bon primer, en arribar, els nois i noies que ingressaven a la colònia eren retratats, i la seva fotografia servia perquè les possibles famílies benefactores que volien contribuir a les despeses de manteniment n’escollissin un o una i se l’afillessin, amb la condició de lliurar setmanalment una quota i també amb el compromís d’escriure’ls i d’enviar-los, de tant en tant, regals per fer-los sentir que no estaven sols al món ni reclosos en un asil desangelat; sovint s’ha comparat aquesta relació amb la que tenen els padrins amb els seus fillols o filloles.
El personal encarregat de la colònia Alba de Ter el componien el director, en Miquel Fornaguera i Ramon, la seva muller, sis professores, una infermera, una cosidora i quatre dones més encarregades de dur a terme feines diverses. En relació amb això i altra volta amb mots del propi Miquel Fornaguera, «…formem una mena d’extensa família que ens estimem i compartim alegries i dolors, angúnies i esperances; ens coneixem els defectes i ens els tolerem, així com ens apreciem les qualitats. Portem una vida intensa, clau de l’èxit, amb classes i gimnàs, ballets i cants, costura i plegada de llenya, pensant en un hivern que pot ser llarg i dur; i encara lluita aferrissada contra la sarna, malura que tenien quan ens vam fer càrrec de la colònia i no poguérem extirpar del tot…».
La sort de la colònia anà indefectiblement lligada a la cursa de la Guerra (in)Civil (1936-1939) i, a les acaballes del gener de 1939, van haver d’emprendre el camí de l’exili cap a França obligats per la reculada de l’exercit republicà i l’avenç imparable de les tropes franquistes i els bombardejos de l’aviació feixista.
Aleshores a la colònia, a més del personal encarregat del seu funcionament, hi havia 150 criatures, entre nois i noies. Els llocs d’origen d’aquesta mainada eren diversos, tot i que la majoria provenien de la conca minera d’Astúries, i la resta, una vintena llarga, eren catalans, del País Basc i de Madrid.
El camí de l’exili els dugué cap a Figueres, des d’on pogueren creuar la frontera amb França a principis de febrer. Un cop en territori francès, les autoritats gal·les els donaren allotjament, primer a la població de Portvendres i, més tard, a Sète. Un cop a Sète, en Miquel Fornaguera comença a establir contacte amb les famílies dels nois i noies per tal de repatriar-los com més aviat millor i reintegrar-los als seus familiars.
Al llarg del mes d’abril anaren sortint de manera esglaonada de Sète amb destí Burgos, capital de l’Espanya franquista.
[ARTICLE] «De premiats i finalistes». Helena Bonals
[Text d’Helena Bonals.]
Fa un cert temps vaig quedar finalista d’un premi petit de poesia (per alguna cosa es comença) a Bigues i Riells, amb un sol poema que parlava del “benestar emocional”. Recordo un membre important del jurat, Pau Joan Hernández, autor de Tot et serà pres, dient que a ell els finalistes l’interessen molt. El meu pare diu que solen ser millors que el guanyador.
De fet, ell, el 1981 va participar en el Premi Joaquim Ruyra amb Hem nedat a l’estany amb lluna plena, i va quedar finalista. Va ser tota una carambola: l’any anterior el premi va quedar desert, i per això l’any següent va haver-hi la possibilitat de permetre un guanyador i un finalista, i editar les dues obres. La del vencedor, Vicenç Villatoro, va passar gairebé desapercebuda, mentre que la de Raimon Esplugafreda, pseudònim utilitzat pel meu pare, ha fet més de cinquanta edicions, en tres editorials.
Però a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, si no guanyes, no fan constar a la teva pàgina web, que gestionen ells, que has quedat finalista, ni ho inclouen entre els premiats del mes.
És més fàcil de guanyar si has estat finalista en l’anterior convocatòria que, si has guanyat, repetir. Però n’hi ha que guanyen un premi de poesia cada any que es convoca. Hi ha diferències, com en tot, i encara que un èxit sol portar un altre èxit, tampoc és garantia de res.
En el primer Premi Sant Jordi, de 1960, al qual es va presentar Mercè Rodoreda amb La plaça del diamant, i amb el títol de Colometa, aquesta escriptora no va guanyar pas. En comptes d’ella ho va fer Enric Massó amb Viure no és fàcil. Jo en vaig fer aquesta ressenya, amb 2.855 visites, segurament moltes més que no lectors d’aquesta novel·la.
Hi ha qui considera els premis de poesia un carnet de conduir que certifica que són bons poetes, deia Margarit. Però ell mateix va guanyar el Premi Carles Riba, el 1985. Un premi molt cobejat.
Per a mi els premis que he guanyat, tant com en els quals he quedat finalista, són un senyal que alguna cosa faig bé. Tot i que mai, mai tothom està d’acord a valorar positivament el que faig. Hi ha opinions diferents per a tot, però opino que algunes opinions tenen sempre més valor que no d’altres. I a ningú li sap greu de ser premiat; tot i que Jean-Paul Sartre va refusar el Premi Nobel per raons ideològiques, a mi em fan molt feliç els reconeixements, sobretot quan van acompanyats de les felicitacions dels amics. Són mitja vida.
[ARTICLE] «Crisi vs. aritmètica», de Jordi Sánchez
[Un article de Jordi Sánchez.]
L’aplicació de l’aritmètica ens indica de manera fàcil i entenedora que els ingressos menys les despeses ens donen el balanç, que pot ser positiu o negatiu. D’aquí la importància de saber sumar, restar, multiplicar i dividir, el que coneixem col·loquialment com ‘les quatre regles’, per situar-nos pel que fa a aspectes comptables.
Aquesta veritat ens porta a reflexionar sobre la política: què ens està passant? Crisi, quina crisi?
La natura, encara que sigui en terminis llargs, cíclics, ens parla, i de vegades amb duresa… Els entesos ens diuen que estem dins d’un canvi climàtic. Però la història ens recorda, als humans, que repetim molts errors i no n’aprenem; és a dir, no prenem consciència. A l’economia els cicles són més curts, no tant com en l’aritmètica, però una vegada i una altra ens agafa descol·locats, i de quina manera. Com pot ser que l’1 % de la humanitat concentri més riquesa que la resta? La desbordada riquesa no es pot concentrar només amb l’aritmètica, així ho penso.
Reflexions
Què passaria si en lloc de repartir pobresa es repartís riquesa? Perquè, com més habitants tingui el planeta, més aportació de valors d’equitat caldrà fer per establir equilibris per a una millor convivència. Això que sembla que aplicant només l’aritmètica seria possible resulta que no ho és. Què és el que fa que no sigui possible? Sé que és més complicat, però a mi m’agrada que sigui entenedor, és a dir, el BÉ i el MAL; crec inclús que des de la infància algun sentiment em deia el que estava bé i el que estava malament, no cal entrar en detalls.
En aquest moment s’acumulen molts exemples: guerres –ja fa temps que es parla d’una tercera guerra mundial–, alimentació –la desnutrició infantil és un problema global–, emigració de tot tipus: econòmica, ecològica, etc.
És veritat que les Nacions Unides, el 26 de juny de 1945 van signar a San Francisco un document per un món més just i ordenat, un món de concòrdia. Però la veritat és que no es disposa de la governança necessària per aturar, per exemple, les guerres actuals. Cal preguntar-se: per què? Només puc aportar un paràmetre que no he citat en l’aritmètica, els interessos, que és diferent dels beneficis. Quan en aquests interessos junt amb el guany –saldo– hi actua el MAL –que hem dit que existeix–, no hi ha equitat ni valors humans, només l’ego personal de la cobdícia sense límits. No cal citar els actors principals de la pel·lícula, són públics i coneguts.
Així ho veig.
Jordi Sánchez Solsona
[ARTICLE] «Objecte de desig», de Josep Nogué
[Article de Josep Nogué.]
Fa molts anys, fent la mili en terres andaluses, un company sevillà va preguntar-me com es deia en català “te quiero”. Val a dir que era un lligón i suposo que no volia deixar perdre cap oportunitat, ni que fos amb alguna catalana. I, sí, li vaig dir que, en català “te quiero” es diu “t’estimo”. Com si li calgués afegir mèrits a la seva desimboltura i no anés prou sobrat amb el seva innata gràcia andalusa! A nosaltres els catalans, sí que ens cal Déu i ajuda, tan monosil·làbics i continguts com som, però a ell?
—Niña eres tan guapa que hasta los sevillanos nos quedamos sin habla— diria. Si fueras la feria de abril, me pasaría todo el año esperando a que llegaras…
No, no li calia saber dir “t’estimo”.
Però del que volia parlar aquí és del significat d’aquestes paraules i de com influeixen en cada lloc a l’hora d’expressar un mateix sentiment.
“Te quiero” implica desig de possessió: “vull que siguis meva”. Implica la mateixa frisança que té un infant quan demana una joguina. “La vull”, “Et vull” [tenir], que seria la traducció literal en català. Però “t’estimo”, tot i expressar el mateix desig, la mateixa intenció o frisança, implica la valoració de la persona a qui va dirigit. Aprecio allò que ets i qui ets, m’agrades i voldria estar amb tu i que tu estiguis amb mi. Aquí no es parla de possessió. Perquè després diguin que les cultures no influeixen.
De fet, és la mateixa diferència que hi ha entre dir “aquesta és la meva dona” (o “aquest és el meu home”) o “aquesta dona és meva” (o “aquest home és meu”). En ambdós casos es fa servir el possessiu, però el sentit no és el mateix. En el primer és merament situacional i de relació, i en el segon és de propietat. En el primer, ens hem d’entendre, i en el segon, jo soc qui mana.
És per això que tinc la sospita que aquesta manera d’entendre el sentit de les paraules té més pes del que sembla en la manera com ens relacionem amb les espanyes. No és el mateix dir “Catalunya és la meva terra” que dir “Cataluña (también) es mía”. Nosaltres ens “estimem” Catalunya, ells “quieren” (a) Cataluña”.
El recent conflicte amb Sixena no és aliè a aquesta manera d’entendre la situació. Unes pintures que haurien desaparegut fa temps, de no haver sigut “estimades” per les institucions catalanes, ara són reclamades, de males maneres, per aquells que se’n consideren els seus propietaris. Un té la temptació de plantejar un judici salomònic i retornar-les trossejades, cosa que —evidentment— no farem.
I és que allà on apareix el concepte de propietat, el conflicte està servit. És per això que els poders judicials estan permanentment saturats. Esbrinar “allò que és meu”, o no. Establir la propietat de les coses o les persones és el que s’amaga darrere la majoria de conflictes. Perquè, en lloc “d’estimar-nos”, les persones o les coses, “volem” posseir-les. Volem que siguin nostres. “Estimar” o “querer”, aquesta és la diferència. Per molt que sembli el mateix.
I, sí, intentaran seduir-nos, i pot ser que ho aconsegueixin, perquè tenen gràcia, enginy i facilitat de paraula i són encantadors. Fins que decideixen que allò és seu i ho volen. I deixen de ser simpàtics i es tornen agressors. Perquè així és com es fan els imperis, partint del masclisme i la imposició. Com preguntava un altre company: “¿Por qué os empeñáis en hablar catalán, si sabéis hablar español?”. I és que, “por mucho que nos quieran”, mai entendran que, nosaltres, la nostra llengua i la nostra terra ens les estimem.