[Text i fotografies de Nan Orriols.]
Avui que, degut al coronavirus, no podem viatjar, a molta gent de les generacions del consumisme de mentides els costa acceptar-ho. Els governs, trastocats, volen fer més grans els aeroports amb l’obsessió inútil i estúpida de globalitzar el món perquè el cervell del primat que som nosaltres esclafeixi i ens convertim tots en alumnes capats de totes les universitats, per fer-nos acceptar la tecnologia com un bé gloriós que substitueix fins i tot el pa amb tomàquet.
Dic que, en temps llunyans, organitzàvem viatges, tots disfressats, fins a la riera Major de Vic —riu de truita i cranc de finíssima carn, avui claveguera suau. Visitàvem el matadero municipal i, acompanyats de l’immens pintor i escultor Tiua i senyora i d’amics vestits de matalassos, ens rentàvem els peus a la bassa de l’escultura de l’insigne pintor i escultor vigatà Enric Pladevall.
A les fotos hi veureu l’Il·lustríssim Senyor Tati Furriols, Creu de Sant Jordi, i l’antigelat Sr. Jijonenco, finalment rendit a la tradició familiar. L’àlbum és perquè la meva senyora perruquera de Manlleu entengui que sense avions també es podia viure, i segurament vivíem per viure, i no com ara, que la meva perruquera viu per anar amb avió.
La festa immensa era una bicicletada, amb bicicletes sense bateria i sense Decathlon. Senyor Toni Coromina: mil perdons avui per fer de cronista d’aquests temps que només el coronavirus pot fer tornar. Visca la República i que mori l’educació!