[Text d’Helena Bonals.]
Fa un cert temps vaig quedar finalista d’un premi petit de poesia (per alguna cosa es comença) a Bigues i Riells, amb un sol poema que parlava del “benestar emocional”. Recordo un membre important del jurat, Pau Joan Hernández, autor de Tot et serà pres, dient que a ell els finalistes l’interessen molt. El meu pare diu que solen ser millors que el guanyador.
De fet, ell, el 1981 va participar en el Premi Joaquim Ruyra amb Hem nedat a l’estany amb lluna plena, i va quedar finalista. Va ser tota una carambola: l’any anterior el premi va quedar desert, i per això l’any següent va haver-hi la possibilitat de permetre un guanyador i un finalista, i editar les dues obres. La del vencedor, Vicenç Villatoro, va passar gairebé desapercebuda, mentre que la de Raimon Esplugafreda, pseudònim utilitzat pel meu pare, ha fet més de cinquanta edicions, en tres editorials.
Però a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, si no guanyes, no fan constar a la teva pàgina web, que gestionen ells, que has quedat finalista, ni ho inclouen entre els premiats del mes.
És més fàcil de guanyar si has estat finalista en l’anterior convocatòria que, si has guanyat, repetir. Però n’hi ha que guanyen un premi de poesia cada any que es convoca. Hi ha diferències, com en tot, i encara que un èxit sol portar un altre èxit, tampoc és garantia de res.
En el primer Premi Sant Jordi, de 1960, al qual es va presentar Mercè Rodoreda amb La plaça del diamant, i amb el títol de Colometa, aquesta escriptora no va guanyar pas. En comptes d’ella ho va fer Enric Massó amb Viure no és fàcil. Jo en vaig fer aquesta ressenya, amb 2.855 visites, segurament moltes més que no lectors d’aquesta novel·la.
Hi ha qui considera els premis de poesia un carnet de conduir que certifica que són bons poetes, deia Margarit. Però ell mateix va guanyar el Premi Carles Riba, el 1985. Un premi molt cobejat.
Per a mi els premis que he guanyat, tant com en els quals he quedat finalista, són un senyal que alguna cosa faig bé. Tot i que mai, mai tothom està d’acord a valorar positivament el que faig. Hi ha opinions diferents per a tot, però opino que algunes opinions tenen sempre més valor que no d’altres. I a ningú li sap greu de ser premiat; tot i que Jean-Paul Sartre va refusar el Premi Nobel per raons ideològiques, a mi em fan molt feliç els reconeixements, sobretot quan van acompanyats de les felicitacions dels amics. Són mitja vida.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.