[Text de Eduard Garrell]
«Quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia.» Joan Fuster
L’article amb el títol Renfe, els trens que recorren Espanya gràcies a dues dècades de treball esclau dels vençuts pel franquisme explica com el franquisme es va venjar dels vençuts. Empreses ferroviàries com Norte, MSA, Renfe, Entrecanales, San Román, Huarte y Banús, Duro, Barbero, Babcock & Wilcox, Astilleros de Cádiz o La Maquinista Terrestre es van servir de presos polítics; prop de 400.000 van ser condemnats a treballs forçats.
Moltes d’aquestes empreses cotitzen avui a l’IBEX, però mai cap d’elles no ha fet cap reparació dels crims comesos contra la població. A la Renfe els presoners de guerra van ser destinats a reparar i ampliar la xarxa, aplanant talussos i cavant trinxeres i túnels a pic i pala. Les mateixes que ara cauen. Els afectes al règim van substituir el personal depurat o represaliat, sense cap preparació ni formació.
El dia que amb el meu pare, fill d’un maquinista de la MSA i víctima del dictador, ens vam esmunyir a la sala de control de trànsit de l’estació de França (encara és al mateix lloc), em va fer observar que tot el personal que hi treballava eren militars. Corria l’any 1959.
El 1941 Franco havia nacionalitzat els ferrocarrils de tot Espanya. A Catalunya, aquella xarxa havia estat construïda amb el capital d’inversors catalans i estrangers, amb molt poca o nul·la participació de l’Estat, que només tenia interès a obtenir els plànols i avançar-se per especular amb la compra dels terrenys.
Les companyies que durant la guerra va ser col·lectivitzades, el 1941, per la Ley de Ordenación Ferroviaria van passar unificades a mans del règim franquista, embargades als accionistes, sense distinció. Fins a aquella data, les companyies MSA i Norte unien les xarxes de Catalunya i València pel traçat de la via Augusta (Barcelona-Tortosa-València). Aquest eix ferroviari va ser abandonat amb el propòsit d’aïllar socialment i econòmicament les dues comunitats més riques i diluir les identitats nacionals en l’espanyolisme. Encara avui Barcelona i València estan unides per trens convencionals que triguen més de quatre hores a cobrir un recorregut de 350 km, en espera que les uneixi el nou eix mediterrani, que passarà… per Madrid!
Al llarg de 85 anys, la Renfe ha estat un microcosmos laboral, molt semblant a l’exèrcit i la Guardia Civil, que es perpetua per relleu generacional, de pares a fills. Treballar-hi era un privilegi per a tota la família, pels sous, els viatges gratuïts, l’habitatge, els subministraments i els economats a preus irrisoris. Els fills dels ferroviaris podien fer la mili a la companyia i en sortien amb feina de per vida, com a factors, caps d’estació o en ocupacions de certa categoria, i amb la possibilitat de triar destinació per tot Espanya.
Mai més es va recuperar la Xarxa de Ferrocarrils Secundaris de Catalunya, que s’havia començat a bastir i que havia de vertebrar el territori. Una xarxa que ja havia estat boicotejada per la dictadura de Primo de Ribera. Les quinze línies de via estreta catalanes van ser abandonades i desmantellades per manca d’interès de l’Estat i per consolidar el centralisme absolut de Madrid.
Entre el 1991 i el 1996, Mercè Sala, impulsora del megalòman projecte de l’AVE i desprestigiada a casa nostra per voler eliminar la línia de Barcelona a Puigcerdà, va fer un intent maldestre de posar ordre en aquesta companyia. El poc que va aconseguir va ser ràpidament destruït per l’afany persistent de demolició d’aquest servei públic. Avui dia, el 48 % de les inversions a Rodalies han anat a parar a Madrid i el 16 %, a Catalunya; i a l’AVE s’hi ha invertit 15 cops més capital que a Rodalies, malgrat que només el 10 % dels usuaris la fan servir).
Patim, doncs, una llarga història amb la Renfe com a instrument de colonització i decatalanització. Una societat vençuda, mesella, esporuguida i submisa s’ha acostumat als abusos quotidians. Poc sovint s’intenta alguna tímida protesta, sense revolta, a la qual ningú dona suport, i els successius governs de la Generalitat es deixen ensarronar a consciència, per anar tirant de la rifeta. L’actual «Govern de tothom» s’agenolla davant del sindicat ultra de maquinistes, que l’intimida i l’amenaça per evitar un hipotètic traspàs ―i, de pas, fot els usuaris― i forma part de l’ADN de la companyia.
La Renfe no funcionarà mai més, perquè la finalitat per a la qual ha estat concebuda no és la de vertebrar el país, ni portar la gent a la feina o a la universitat, ni fer que el país funcioni. Tampoc tenen la intenció de tornar-nos-la perquè ens espavilem. L’estat de degradació programat de la xarxa ha arribat a extrems gairebé irreversibles que només es poden reparar amb importantíssimes inversions, però també cal, tant sí com no, un canvi de mentalitat. Espanya és capaç de fotre els calés a qui sigui, però canviar de mentalitat és de totes passades inconcebible, i més en una qüestió en què es juga la unitat d’una falsa pàtria que és una coartada per a l’espoli.
Ara caldrà veure si paralitzar el port, col·lapsar les autopistes, aturar el transport ferroviari, fer perdre milions a les empreses (i no només a les catalanes) i defraudar els importadors i exportadors d’arreu del món serà una opció acceptable per Europa, el món i la resta de comunitats espanyoles. Es pot aïllar Catalunya? Es pot substituir el port de Barcelona pel de València? El Pertús per Bielsa? Aquesta situació pot ser l’espoleta que faci explotar un parell de parlaments: el d’aquí i el de Madrid. Estiguem al cas, no perdéssim altre cop el tren.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.