[Un conte de Jordi Remolins.]
Un raig de sol impactava contra la finestra de l’edifici de cristall i acer per difondre’s a l’interior del despatx. Des de la vint-i-setena planta hi havia una panoràmica privilegiada de la ciutat amb milers d’edificis més baixos que es perdien de vista a l’horitzó. L’executiu va fer un gest de dolor producte de les punyides estomacals que feia estona que patia, i va entrar per enèsima vegada al lavabo. En sortir-ne va acostar-se altre cop al vidre, va mirar la llarga avinguda, i va observar-hi durant uns minuts a centenars de persones insignificants que tindrien més o menys problemes per arribar a final de mes segons els moviments borsaris que es desenvolupaven dins d’aquelles parets.
La secretària va abandonar un moment les xarxes socials per atendre la petició de reservar taula per a dos en l’exclusiu restaurant que hi havia a l’àtic del gratacel. Quan va arribar la promesa de l’executiu, trenta anys més jove que ell, coetània del seu propi fill, i filla alhora d’un home insignificant quatre anys també més jove, van agafar l’ascensor sense necessitat de sortir de la cambra. Dins de la caixa metàl·lica que ascendia a raó de dos pisos per segon, va contemplar el voluptuós escot de la jove, i va maleir en silenci la corrompuda blancor de la seva roba interior.
La carta del restaurant recollia desenes de delicatessen de tota mena, però l’executiu es va deixar seduir pels crustacis que passejaven inconscientment aliens al seu futur més immediat dins d’una immensa peixera. El cambrer que els atenia va anotar una llagosta que intentava amagar-se darrere d’una roca. La xicota va demanar una graellada de verdures per mantenir la línia. Mentre el cuiner mediàtic preparava les respectives comandes, amb prou feines van intercanviar-se quatre paraules, molt més pendents dels mòbils que de la comunicació interna de la seva relació.
El plat amb l’animal va arribar fumejant a taula, rodejat d’herbes aromàtiques i salsa romesco. L’estómac va queixar-se-li amb un soroll somort que va inquietar-lo lleugerament. Va agafar una pota de la llagosta, que va esqueixar-se dolorosament sota la pressió dels seus dits. En una hàbil reacció, presumptament postmortem, va clavar-li l’altra pinça encara sense amputar a la llengua, abans que l’home tingués temps de xuclar la que ja havia arrencat. I davant la incrèdula mirada dels comensals de l’establiment, el crustaci va saltar del plat i va iniciar un inversemblant ascens cap a la peixera amb una única extremitat, on encara avui és motiu d’admiració per part dels clients que n’han escoltat la llegenda urbana.
El cuiner continua treballant a la restauració després de ser acomiadat per no coure prou les racions, ara en un restaurant de cuina ràpida per a un públic menys escrupolós.
L’executiu, que prou feina tenia per aconseguir ereccions abans de l’incident, ara ni tan sols pot utilitzar la malmesa llengua per donar plaer a la seva promíscua parella.