Clarejava a Ripoll, amb aquell ritme d’activitat molt sostinguda que ja no s’aturaria fins a quarts de nou de la nit, quan els carrers retornen al domini dels passejadors de gossos, clients de bars i treballadors de les comptades empreses supervivents, anant cap a les seves llars. Era un desembre fred, gairebé congelat, com de fet ho són tots els desembres ripollesos.
L’Estrella va donar un cop d’ull a l’exterior des del vidre del porticó de la balconada, just al moment que s’apagaven els llums dels fanals. La plaça dels Porcs va dubtar uns moments entre tornar a la foscor nocturna o bé fer-se definitivament de dia. Malgrat l’encomiable esforç de la boira pixanera, finalment va vèncer la segona opció. La dona feinejava com cada dia, rutinàriament, d’esma. Pràcticament, ni se’n recordava del propòsit que tot just feia dotze hores havia pres, d’anar a can Pau Barral a comprar un ganivet ben esmolat, per pujar a amenaçar al veí del pis de dalt. Feia tres dies que no parava de fer fressa, talment com si s’estigués dedicant a trossejar, trinxar i fer desaparèixer un cos humà.
L’aparell de televisió cloquejava a la freda sala d’estar. Tretze gats negres corrien esperitadament darrere d’un ratolí entremaliat enmig d’un bosc on es repetien fins a la desesperació els mateixos troncs, matolls i salts d’aigua. L’Estrella va agafar el comandament de la TDT i va canviar de canal. Al cap de cinc segons l’aparell va obeir. A les notícies, informaven de la desaparició d’un repartidor de guies telefòniques amb les imatges d’una dona carregada de canalla que no sabia ben bé si cagar-se en la mare que va parir al desertor de la llar, o bé si plorar-ne l’enigmàtica absència. Tipa de desgràcies va tornar a prémer un botó, i va aparèixer la tele local. En Joan Sàrria hi escenificava la seva enèsima reencarnació televisiva, protagonitzant un maratonià programa nocturn de trucades telefòniques on intentava endevinar el futur de l’audiència, a través de vaguetats i generalitats. Fos com fos i malgrat les faves comptades de la suma de teleespectadors ripollesos i garrotxins, l’espai s’havia convertit en l’encert més gran de la història de l’audiovisual autòcton.
Atreta per aquell individu —a qui el casquet cilíndric blau amb estels daurats que portava encalçat sobre les incipients orelles començava a desequilibrar-se cap a la dreta—, Estrella va quedar embabaiada davant de l’aparell. En Sàrria xerrava sense aturador, tant si tenia trucades com si no. De fet, ja estava anunciant que en deu minuts s’acabava el programa, emprenyat com estava de gairebé nou hores d’inventar respostes presumptament esotèriques a preguntes reals. Temorosa que s’acomiadés sense atendre-la, va agafar el telèfon, va marcar el número que apareixia a la pantalla i un realitzador amb veu de mala hòstia va demanar-li que s’esperés uns segons —que a l’hora de la veritat van convertir-se en un parell de minuts—, que abaixés el volum del televisor i atengués només l’aparell telefònic. Llavors li va donar pas al locutor. Volia saber com li veia el futur.
Amb unes ganes boges de treure’s el ridícul casquet i anar-se’n al llit, en Sàrria va etzibar-li «avui tindrà un dia realment complicat. Pensi que caldrà lluitar fins a l’últim minut per sortir-se’n. Li envio totes les forces positives perquè ho aconsegueixi», va concloure, mentre feia una mena de senyal energètic amb els dits per acompanyar la predicció.
L’Estrella s’havia convertit en una dona supersticiosa d’ençà que el seu marit va morir en dimarts i tretze. Abans creia que tot això de la bruixeria i la sort eren ximpleries, però cada vegada més s’havia acostumat a fer-ne cas, fins al punt de tenir la casa plena d’elements ornamentals relacionats amb l’esoterisme i els mons ultrasensorials, que com per art de màgia feia relligar amb les seves creences catòliques, apostòliques i romanes. Quan va haver penjat el telèfon va tenir clar que aquell dia li n’havia de passar una de grossa. Des del mateix moment que va finalitzar el programa, amb una bateria de videoclips encapçalats per l’«Another sunny day», dels Belle and Sebastian, l’espinada se li va amarar d’una suor freda que no l’abandonaria durant la resta de la jornada.
De res no li va servir que l’estofat de llenties que va preparar li sortís fabulós, tal com van constatar el seu fill i la jove que, com cada dia van anar-hi a dinar. No en va provar ni una forquillada, perquè se li havia fet un nus a l’estómac. Havent dinat, a la Sexta 3 van programar una pel·lícula del seu actor preferit, en Clint Eastwood, però no va poder-se concentrar de cap manera en l’argument de Harry el sucio, i va acabar apagant l’aparell. Quan a les sis de la tarda va anar a treure el cap al supermercat, intentant discernir quina mena d’inexistent dolor físic estava escometent-la, va aprofitar per comprar el Pronto al Grafic Paper i devorar-lo mentre esperava per pagar el seu horòscop. Tampoc era gens afalagador. Estava tan atabalada amb el seu infortuni que ni tan sols va adonar-se que acabaven d’encetar una col·lecció de novel·les de George Simenon, el seu autor de capçalera, a un euro els dos exemplars inicials.
Al vespre, esgotada d’esperar un indici de la mala sort anunciada, va anar-se’n al llit rendida, sense sopar. Ni tan sols va esperar a veure l’home del temps de TV3, segura com estava que els núvols i les baixes temperatures s’havien instal·lat per sempre més en la seva vida. El malestar que des del control central del seu cervell s’estava enviant a la resta de l’organisme, va fructificar en un insomni que no va poder vèncer fins ben entrada la mitjanit. Tipa d’escoltar el campanar del monestir donant els quarts i les hores, finalment va caure a plom en un son profund sense fases REM, però de somni intens. L’alteració de les conductes habituals del somni van conduir-la directament al capdamunt d’un gratacel. Una espessa boira li impedia veure els cantells de l’edifici i espantada com estava va donar unes passes en fals a la recerca de la porta d’entrada a l’escala interior. A la cinquena camada va perdre l’equilibri i va precipitar-se al buit, en una caiguda lliure infinita, ultracongelada, aterridora. Abans de prendre contacte amb el terra, l’Estrella moria d’un atac de cor induït. Malgrat estar totalment abrigada entre mantes i llençols, el seu cos ja estava per sota dels vint graus abans de traspassar. Els metges van certificar que havia estat una mort natural. Amics, familiars i coneguts van coincidir a celebrar, això sí, que com a mínim no havia patit.
Pràcticament a la mateixa hora del decés, molt abans que el fill i la jove en descobrissin el cadàver, s’iniciava una altra marató parapsicològica a la televisió local.