[Un report d’Eduard Garrell.]

Cèsar, pagà, prepara el cristianisme.
Carlemany, bàrbar, la civilització.
Napoleó, dèspota, la llibertat.

Alexandre Dumas (1803-1870), El cavaller de Sainte-Hermine.


Esperava el resultat de les eleccions per a fer un report una mica esperançat i poder-lo amanir amb unes gotes d’optimisme. D’optimisme ja no me’n queda ni gota, d’esperança…, quin remei. Em fa molta mandra parlar de política, és com intentar trobar quelcom d’aprofitable en un femer al qual, malgrat tot, tots hi estem sotmesos. Els abstencionistes també.

A l’Art de la guerra (segle V aC), Sunzi diu que l’ideal suprem és vèncer l’enemic sense batalla.

En la seva obra pòstuma, Alexandre Dumas ens explica que no és un home el que fa la història, sinó que és la història que fa l’home que cal per canviar el destí d’un poble.

Gairebé cent anys més tard Alexandre Deulofeu diu que: «… els valors personals no compten en la història; els pobles tenen el govern que es mereixen; un moment d’exacerbació col·lectiu porta al poder l’home instrument i executor d’aquest estat…».

Abans del Primer d’Octubre, el poble català estava convençut que tenia els instruments humans i que la seva determinació podria vèncer l’enemic sense batalla, o gairebé.

Aquell octubre va ser el final del règim de 1978, que per molt que es vulgui amagar i que es vulgui allargar, ja té la sentència dictada, sine die.

Després del Primer d’Octubre, quan milers de catalans érem al carrer, la majoria disposats a tot, el govern es va rendir, amb l’excusa hipòcrita i fastigosament paternalista que no volien que prenguéssim mal, com si fossin els nostres tutors i nosaltres els seus titelles. Uns van exiliar-se i d’altres van lliurar-se, aquests amb els càrrecs civils i polítics posats. Jo penso que en política, quan hom es rendeix i es lliura a l’enemic, no té dret a endur-se una representació que ja no podrà exercir i que regalarà a l’enemic com a trofeu de guerra. Només un d’ells, en Jordi Cuixart, va alçar la veu en aquest sentit: «No es pot governar un país des de la presó».

Dos mil cinc-cents anys abans ho havia dit Sunzi: «La tropa no obeirà mai les ordres d’un general capturat per l’enemic».

La lògica sembla indiscutible, però la majoria va preferir disposar de màrtirs que posessin en evidència la maldat de l’enemic i el sacrifici dels catalans confiant que Europa ens salvaria. Després de les ridícules performances d’anar a cantar cançonetes de bona nit als presos i altres actes de papanatisme patriòtic, els nostres màrtirs es van asseure submisament als peus de la carronya amb toga i, malgrat saber que la sentència ja estava dictada, van dimitir indignament de la llengua, que és la soca de la pàtria.

És indiscutible que quan hom és empresonat, té el dret, i fins i tot l’obligació, de fer el que sigui per deslliurar-se, i nosaltres havíem de respectar, entendre i contribuir perquè això fos possible. Les negociacions en clau política van portar els indults, poc o gens explicats, però prou per a saber que són parcials i condicionats.

Els nostres màrtirs cometeren la més gran indecència de la seva carrera política quan van sortir de la presó amb els càrrecs posats i així ara tenim unes institucions administrades per l’enemic i els portadors d’aquests càrrecs, obedients i completament acollonits perquè no els tornin a tancar. Amb aquestes condicions, i sense cap vergonya, governen i vetllen perquè si algú aixeca un dit per recordar que el Primer d’Octubre no els va votar ningú perquè fessin això, es valen dels mateixos tribunals que els han condemnat i indultat per tallar-li el dit —i el cap si cal. Són un tap que no permet que ningú recuperi el mandat de les urnes. Són un tap que reté la pressió creixent, que m’atreveixo a pronosticar que acabarà esclatant amb una gran, una colossal, indignació.

El cas de la Laura Borràs ha posat en evidència fins on són capaços de mentir, de trair i d’obeir.

El cas de la Silvia Orriols els incomoda profundament, fins al punt de repetir «l’extrema dreta de Ripoll» tantes o més vegades com l’Arrimadas repetia «referèndum il·legal». Segurament, la batllessa de Ripoll no podrà fer res del que pretén, no perquè no sigui possible o que no ho facin països tan admirats i demòcrates com Alemanya, Anglaterra, Suècia, Noruega, Holanda o Portugal en política migratòria, sinó perquè les nostres competències només arriben per a fer córrer rius de tinta, fer informes i pagar uns quants departaments amb presidents, vicepresidents, directors, consellers, secretaries… Sous, i prou. La Sílvia Orriols ha obert, després dels atemptats gens investigats, un incòmode i perillós meló que queda damunt la taula del govern, que per fer veure que no existeix, utilitza la mateixa tàctica que l’extrema dreta, la grossa de veritat, la de VOX/PP/PSOE/, contra els independentistes. Fa falta ser molt imbècil.

Ara cal esperar que saltin els taps, que esclati la revolta i que es compleixin les lleis de la història. De moment, amb imbècils al poder, l’ideal suprem s’assembla més al de Franco que al de Sunzi.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.