En aquests dies de confinament, moltes famílies repensen la seva llar, el seu hàbitat. Un pis a ciutat és pràctic i funcional, permet viure a prop de moltes empreses i clients on guanyar un salari, i de moltes distraccions on gastar-lo. La pròpia residència en aquests centres del capitalisme global obliga a destinar bona part del salari a l’habitatge i a renunciar a qualsevol bri d’autogestió. Tot arriba a casa per tubs i cables de grans corporacions. Un sol dia sense petroli, i la fam i el caos podrien assolar qualsevol gran megalòpoli i tota la seva parafernàlia i sofisticació.
Dos mesos de confinament han ajudat a veure de prop les limitacions d’aquest model de vida en capses de mistos amuntegades, en l’arquitectura funcionalista de Le Corbusier i Van der Rohe. Tan funcional també al capitalisme, a qui ajuda a desempoderar, atomitzar i convertir en anònimes milions de famílies que ni tan sols coneixen el veí —i encara menys sabrien com cooperar-hi. Desmantellar els teixits comunitaris ancestrals ha estat un requisit necessari per a la implementació del capitalisme, i les ciutats hi contribueixen decisivament.
Davant d’això fa dècades que han sorgit des de la contracultura, l’ecologisme, l’economia social i els hippies i neorurals alternatives que repensen l’habitatge i en recuperen la dimensió comunitària, amb un retorn sostenible al camp, a la vida senzilla, relocalitzant el consum i el treball, guanyant en autogestió i autosuficiència i gestionant de forma més eficient, equilibrada i sostenible el territori.
Alternatives que repensen l’habitatge
En el nostre cas, tornant a un camp català despoblat que perd població des del 1700, deixant caure centenars d’esplèndids masos mil·lenaris. Catalunya, una de les nacions més biodiverses i feréstegues d’Europa, reserva la majoria d’un territori treballat i humanitzat de ben antic a senglars, caçadors, incendis, domingueros, segones residències i un ecologisme conservador i preservacionista que fa més mal que bé a la biodiversitat i la sostenibilitat. Amb la falsa percepció, potser correcta fins ara, de preservar-lo a través de no posar-hi un peu i limitar dràsticament les activitats que s’hi poden fer, malgrat haver-se’n fet durant mil·lennis. Amb normatives que mantenen congelat un escenari romàntic dels usos del camp que no s’adapta a l’actualitat i al que avui seria un abordatge sostenible, que sens dubte passa per facilitar al màxim una millor distribució demogràfica, enlloc d’amuntegar milions de famílies a pobles i ciutats.
Avui, encara sentim arguments que defensen aquest amuntegament de 5,5 milions de catalans al Barcelonès, que ho veuen preferible a la dispersió en cases aïllades pel territori. Un temor basat en les urbanitzacions disperses dels anys setanta, amb cases unifamiliars convencionals, dependents de tots els serveis municipals; o el model nord-americà de grans suburbis dispersos que obliguen a l’ús del vehicle privat per anar al treball o a comprar. Models certament cars i insostenibles. Però, deixen de banda l’alternativa que representen les ecoviles i les comunitats, que resolen conjuntament l’assentament de famílies que autogestionen els seus recursos, residus i energia, tot reduint-ne consum, així com la necessitat de desplaçaments i de les administracions i el mercat.
Les comunitats intencionals, aquelles on la convivència no és un resultat accidental, com en una família o en un pis d’estudiants, sinó una voluntat expressa de viure plegats, recuperen formes de vida ancestrals que trobaríem probablement a totes les regions del món. Un retorn a formes indígenes o ancestrals similar al que veiem a l’agroecologia, la permacultura, l’agrofloresta o el bosc comestible, que també són, un cop traslladades als llenguatges moderns, formes antigues i més eficients de gestió de l’entorn i de l’hàbitat.
Els models de comunitat varien molt, des del co-housing: apartaments o cases autònomes que comparteixen espais, serveis i eines amb veïns, sovint per a la gent gran; barris ecològics, com l’Hammarby Sjöstad a Estocolm o Vauban a Freiburg, on la construcció, l’urbanisme, la gestió de residus o l’energia són ecològics i comuns, però no hi ha dinàmiques comunitàries; les comunitats clàssiques com les dels anys seixanta i setanta del segle passat, o les més recents del moviment okupa, amb forts vincles personals. Acostumen a organitzar-se amb mètodes assemblearis i a combinar les economies individuals amb la comunitària, amb diferents graus de socialització dels recursos. Gairebé sempre hi ha una economia col·lectiva per a resoldre qüestions com la propietat o el lloguer de l’espai, l’alimentació, les eines o determinats projectes que involucren tota la comunitat.
Xarxa Global d’Ecoviles
Un d’aquests models són les Ecoviles, famílies que construeixen les seves cases en assentaments sostenibles i autosuficients. El que fa que no només no perjudiquin l’entorn on es troben, sinó que, al contrari, generin més i millor vida; per als humans, però també per a la flora i la fauna. Això s’aconsegueix amb una gestió planificada ecològicament amb dissenys permaculturals. Es constitueixen legalment com a cooperatives d’habitatge o d’ús, fundacions o associacions, i es retroben a través de la Xarxa Global d’Ecoviles, Global Ecovillage Network (GEN). Són espais d’habitatge, treball i implementació de pràctiques ecològiques, que sovint inclouen centres de recerca, formació i difusió en àrees de sostenibilitat i cooperativisme com la bioconstrucció, la permacultura o les energies renovables.
Comparteixen una visió del món pacifista, generalment progressista i disposada a fer experimentació social i ecològica. El que les converteix, com tants altres moviments socials, en un dels pocs espais de recerca social aplicada. Una branca de l’acadèmia no només poc explorada, sinó generalment reprimida quan es dóna entre moviments contraculturals, quan de fet són, en canvi, un dels millors espais de recerca i pràctica de propostes d’avenç social. I els únics possibles, ja que fer-ho en laboratoris o centres de recerca universitaris seria maquiavèl·lic i inhumà.
Les ecoviles reprodueixen a escala local tot el conjunt de pràctiques innovadores que cal per a construir societats més justes i sostenibles, són laboratoris i museus vius d’alternatives i d’implementació concreta de tots aquests coneixements; espais d’innovació escassos i privilegiats que cal promoure i preservar i que val la pena visitar.
La vida comunitària permet recuperar la dimensió tribal que potser ens cal a tots a nivell psicològic i psicosocial, ja que ens situa en un punt intermig entre l’esfera familiar i la social. Ajuda a refer teixits socials de proximitat i estructures polítiques a escala humana que afegeixen o recuperen àmbits de les nostres vides que ens permeten sentir-nos més realitzats i reconeguts. La seva desaparició pot generar desajustaments psicosocials i molta més dependència de les empreses i dels estats per a accedir a béns i serveis que a les comunitats es poden resoldre col·lectivament, abaratint-ne l’accés. A més aporta creixement personal i col·lectiu, que activa inevitablement tota experiència de vida i de treball comunitari, on els espais de confraternització, prevenció i resolució de conflictes són essencials. Això genera molts aprenentatges que potser només es poden treballar a fons i de debò quan es viu en comunitat. Millora, també, la qualitat de l’educació i l’atenció dels infants, encara que no hi hagi una escola a la comunitat, que molt poques han aconseguit crear. Perquè la pròpia vida comunitària ja és en sí mateixa enriquidora per als infants, ja que els ofereix més atenció i molts més patrons i referents adults que aquells dels quals disposa en una família nuclear, perquè pugui escollir millor.
L’esfera econòmica i productiva
Un avenç rellevant del moviment comunitari actual en relació als anys seixanta i setanta és que ara molts d’ells ja no defugen l’esfera econòmica i productiva. És una gran passa endavant, ja que prescindir com a col·lectiu de l’economia de l’euro i operar només en el troc, l’autogestió o la donació obliga a les famílies i al propi projecte a dependre de les sortides individuals al capitalisme per aconseguir els euros que necessiten per satisfer necessitats que avui només es poden resoldre així. Sembla clar que la sostenibilitat a llarg termini passa més aviat per la creació de mecanismes d’economia col·lectiva que els permetin als membres prescindir d’una ocupació assalariada convencional, tot combinant l’autogestió comunitària i la reducció de despeses per compartir costos amb l’intercanvi directe o en moneda social, amb les criptomonedes, però, també, amb la generació d’euros col·lectius i individuals o familiars.
És a dir, un model econòmic integrador, multidimensional i en transició com el que han plantejat des de 2009 les EcoXarxes i, en especial, la Cooperativa Integral Catalana, que han ajudat també a la creació de moltes comunitats. Una d’elles, d’entre les més grans de l’estat, és Calafou, a l’Anoia on més de vint famílies han recuperat una colònia industrial abandonada, que han combinat amb l’altre patrimoni singular català: les col·lectivitzacions Industrials de 1936 per a fer-hi una colònia col·lectivitzada, amb la compra dels 27 apartaments i la creació d’un entorn de treball col·laboratiu que produeix programari, maquinari i cultura lliure, les cerveses artesanals Rosa de Foc i Barricada o un taller d’ebenisteria i de serigrafia. Han aconseguit dur a terme una veritable recuperació de la colònia, tot eliminant el component de feudalisme industrial que la caracteritzava, i anant molt més enllà del que fan les administracions i el capitalisme, que és o bé l’abandó de la majoria d’elles arreu del país, més de 70, o bé un museu de com eren fa un segle, o bé apartaments convencionals. Fa dos anys Vidàlia ha començat a replicar aquest model, pròxim als falansteris o als kibbutz, en una colònia encara més gran al Berguedà.
Un altre gran referent de comunitat és Lakabe, un poble okupat a Nafarroa que ha aconseguit mantenir-se 40 anys. Una veritable proesa per a una comunitat, que ha restaurat un de tants pobles abandonats a la península amb una economia plenament col·lectivitzada, inspirant noves iniciatives semblants a la regió. Trobem un grapat més de propostes consolidades, però no gaires, com Can Masdeu o Cal Cases.
I a la Garrotxa, un exmembre de Calafou —el qui escriu—, està iniciant lentament i gradualment un altre projecte d’ecovila, l’Ecovila Amat, que podeu veure en aquest vídeo d’aquí sota en imatges aèries dels terrenys que aspiren a convertir-se en un espai col·lectiu i cooperatiu de vida i treball, del qual parlarem a l’article vinent.