[Els articles que segueixen sota l’etiqueta “El Predicador”, son reflexions que Jordi Remolins ens fa arribar amb la seva prosa lliure i rebel. El primer que trobareu a sota és el darrer que s’hi ha publicat.]
Verí
El dia que vaig decidir asseure’m davant d’una màquina d’escriure i explicar allà que passa al meu voltant, devia ser un dels quatre més feliços de Ia meva. No recordo quan va ser, perquè segurament no es tracta d’una data concreta sinó d’un procés. És una mica com passa amb les persones, de qui sovint no ens enemistem d’un dia per l’altre, o no ens n’enamorem tampoc de cop i volta, sinó que necessitem pujar o baixar una graonada que de vegades tarda setmanes, mesos, anys o fins i tot dècades a concretar-se. I més o menys sempre acabes arribant a port.
2025 ha arribat a port tal com havia de fer-ho. La vida ens condueix per viaranys que mai hauríem predit, però entre assajos i errors, ens acabem dibuixant a nosaltres mateixos. Tot just fa unes setmanes teníem notícia de Ia mort de Jorge Martínez. Em va sorprendre a mi mateix Ia reacció de tristesa que vaig experimentar davant Ia mort d’algú a qui havia conegut molt tangencialment, només a través de Ia seva música i de les petites entrevistes que vaig fer-li com a cantant dels Ilegales. Fa moltíssim temps vaig crear-hi un Iligam no gaire visible, però que es va concretar literàriament en utilitzar fragments de les seves cançons, per batejar Ia primera part del meu recull de contes Subcampions en sèrie, i també per donar nom al segon amb el títol d’una de les seves cançons, Béstia béstia. En un moment del tema Chicos pálidos para Ia màquina del quart àlbum, Martínez afirmava una de les majors veritats sense pal·liatius d’una brillant trajectòria: “Chicos pálidos locos de rabia, si no hay odio no hay rock and roll’.
Conec molta gent que treballa esperant que arribi divendres o l’agost per desconnectar. O Nadal o Setmana Santa. A mi també se’m feia feixuc treballar darrere d’un torn de control numèric, mecanitzant peces com si fos un robot articulat.
Vaig deixar-hi mitja espatlla, de manera que ara no puc recolzar-me sobre Ia part dreta del cos sense tenir repercussions en forma de dolor crònic. En una altra vida intentaré estudiar periodisme, per dedicar-m’hi sense que em maseguin per no tenir-ne el títol. Però si no hi ha odi o ràbia, tampoc servirà de gran cosa. I potser fins i tot agafo mal d’espatlla de teclejar l’ordinador.
Qualsevol feina, i sobretot escriure, tant si és periodisme, assaig, poesia, contes o qualsevol altre gènere, és bastant complicat de fer sense molta implicació. Pots tenir un talent descomunal, i dibuixar o fer escultures com si haguessis nascut només amb aquest objectiu. Fins i tot pots escriure com Truman Capote o com Josep Pla. Però per fer-ho cal tenir interiorment allà que Nabokov narrava com “un ésser infinitament melancòlic, amb una gota de verí ardent a les entranyes i una flama de suprema voluptuositat sempre encesa en Ia subtil espinada” referint-se a una altra mena de talent per identificar a persones en Ia seva irreverent novel·la Lolita.
Aquest vespre, mentre exercia Ia feina de traficant de bicicletes que realment em permet viure, m’han explicat com en una mena d’escola de futbol base de Ia comarca, obliguen a les famílies dels nens i nenes que hi juguen, a comprar participacions de loteria -espanyola, clar- per vendre-les a veïns i coneguts. Setanta-cinc euros amb el recàrrec inclòs. Si no hi accedeixen, han de pagar-ne vint-i-cinc, sense rebre res a canvi. Pel que he pogut saber, tampoc és una pràctica nova a Ia comarca. Altres clubs ja ho han fet anteriorment, aquí al Ripollès, i probablement també a fora. Però que així sigui, no ho converteix en res més que una pràctica facinerosa i denunciable. Que tothom ho permeti -i Ia premsa mai en parli- només fa que cada dia detesti més l’esport i aquells que diuen que estan formant menors per convertir-los en persones, quan l’únic que fan és engreixar Ia seva butxaca i la de la família. Puta vida.
Traç
Una dona sense llar explica en un reportatge de Catalunya Ràdio que ha de renunciar a dormir en un llit més o menys calent que li ofereixen els serveis socials, per temor a perdre el lloc presumptament privilegiat que té al carrer. Altres no ho fan per motius diversos, com que això els suposi haver d’abandonar el gos o animal de companyia, o que els robin les “propietats” que evidentment també deixen a l’aire lliure. Un home es queixa dels robatoris que pateixen. Això passa a la Barcelona d’acollida.
Aquest desembre va fer vint anys de l’assassinat de Rosario Endrinal, per part de tres joves, un dels quals menor d’edat. Rosario dormia a un caixer automàtic de La Caixa, a Gràcia. Els autors dels fets van ruixar-la amb dissolvent i li van calar foc. L’autòpsia recollia cremades de segon i tercer grau en el 70% del cos. Segons alguns mitjans, els nois, que a hores d’ara ja fa temps que estan en llibertat, van fer-ho “per divertir-se” mentre que altres els vinculen a organitzacions neonazis.
Una de les millors pel·lícules de la història del cine, es diu Plácido i la va dirigir Luis Garcia Berlanga. Especialista a regatejar amb subtilesa la censura del règim franquista, plantejava un àpat de Nadal, on les famílies “amb possibles” d’una població de províncies, convidava a dinar a un pobre, per allò d’autosatisfer la caritat cristiana. Vaja, el mateix que fem ara donant cinc euros al mes a una ONG o entitat animalista. Plácido es va estrenar el 1961, aprofitant la premissa del Siente un pobre a su mesa, que havia promogut el règim dirigit pel calb monotesticular. Darrere del costumisme que mostrava Berlanga en primer pla, s’hi amagava una ferotge crítica social. El món, tal com hem vist aquestes últimes setmanes, no té solució. Estem governats per autèntics idiotes, al capdavant dels quals un individu senil amb mentalitat de nen pinxo i malcriat de vuit anys. El capgròs en qüestió juga amb el tauler mundial com qui ho fa amb el Monopoly o el Petropoly. I els súbdits el votem, perquè probablement no hi ha alternativa; només succedanis. I tant per tant, l’original.
Fa uns anys, un ciutadà uruguaià vivia a la sortida d’emergència de l’antiga discoteca River’s de Ripoll. Hi vaig anar amb el temor que la meva visita no fos benvinguda, però vaig trobar just el contrari. Vaig ser incapaç d’oferir-li un lloc millor on estar-se, tot i que si m’hi hagués esforçat, hauria pogut fer-ho. En una altra ocasió una parella de mitjana edat, va demanar-me a Sant Joan si els podia deixar uns cartons que aquell mateix vespre havia de llençar. Feia un dia fred, i era clar que havien de dormir al carrer. No vaig gosar obrir-los el portal del costat de la botiga -on entre setmana no hi ha mai ningú- per no tenir problemes amb els veïns.
La sensació és que per més impostos que paguem, sempre tenim els mateixos punts de fuga. Potser és inevitable, però gestionar-ho una mica millor també hauria de ser-ho. Sovint penso que el tercer sector s’ha convertit en l’espai laboral amb més possibilitats de l’actualitat. l, tot i això, no ens en sortim. El món no l’arreglarem ni nosaltres ni les pròximes cent generacions. Per l’individualisme i pel traç gruixut inversament proporcional al de Berlanga, no ens cal patir.
Si no us fa res, m’abrigo amb la manta i torno a posar Plácido a la plataforma de streaming, d’acord?
Autoestima
Diuen que déu -en cas que n’existeixi algun- estreny però no ofega. El dia abans que el Palamós i l’àrbitre del partit que va jugar contra el CF. Ripoll el juny de 1983, ens robessin descaradament amb un gol preparat amb les mans a la frontal de l’àrea, el Barça havia guanyat una final de copa amb una rematada de cap de Marcos en un vol impossible a l’últim minut. La derrota dominical a l’antic camp de sorra de la població del Baix Empordà, va impedir al Ripoll un ascens a Preferent que s’aconseguiria posteriorment. En tot cas ens havia quedat clar que la sort i els estaments els teníem en contra, alhora que desconeixíem que la història encara havia d’escriure pàgines molt més funestes d’aquest esport a la nostra vila. Només faltaria que l’autoestima ripollesa estigués marcada per un partidet de futbol. Però en aquell desplaçament es va posar una pedra més d’un historial de rebregades on podem sumar l’infaust resultat de rebentar-nos una muntanya de la manera més maldestra possible -a barrinades- per permetre el trànsit cap a la Vall de Ribes i la Cerdanya sense haver de passar pel centre del nucli urbà; la progressiva pèrdua de serveis sanitaris al municipi que un exalcalde justificava perquè per alguns ripollesos l’Hospital de Campdevànol és més a prop de Ripoll que no pas l’ambulatori; o el sentiment d’inferioritat que progressivament hem anat covant davant la prepotència que exhibeixen comarques vernes o fins i tot alguna vall de la nostra pròpia.
Quan durant els governs tripartits catalans d’esquerres d’inici de segle es van llençar propostes de reordenació territorial, a Ripoll veiem com sovint apareixien idees brillants de desmembrar la comarca. Una d’aquestes animava la Vall de Camprodon a emprendre la seva identitat i deslliurar-se del jou de ser ripollesos. Hauria estat bé, perquè de fet, es constata tot sovint que l’empatia que senten per Ripoll és la mateixa que tindrien per un ficus o una cadernera. O fins i tot, menys encara.
Els que defensem la independència de Catalunya hauríem de tenir clar que si algú no se sent ripollès, o osonenc, o gironí, no hauria de ser-ne obligatòriament. De fet, les línies que els humans fem en un mapa no tenen res a veure amb les que descriuen les aus quan fan les seves migracions, o els núvols quan decideixen si descarreguen o no. I total, si a més de deixar de ser ripollesos trobessin un trajecte pels segons residents que no comportés que haguessin de passar per un carrer Progrés que troben tan horrible, doncs molt millor.
Tot plegat no seria especialment greu si no fos perquè dues dècades més tard, encara hi ha micropolítics locals amb càrrec -i de diferents partidets polítics- que enarboren un sentiment ”garrotxí” si més no estrany. Vaig sentir-ho dir a l’últim plenari de Sant Joan pel màxim representant del municipi, sense que ningú de l’oposició gosés estossegar. Però és que a Camprodon, si bé en moltes entrevistes tots plegats són molt ripollesos, n’hi ha que encara deleixen per deixar la comarca. Això sí, sense abandonar l’acta de conseller comarcal. En el Consell d’Alcaldes d’aquesta setmana la gerència de l’Hospital Comarcal de Campdevànol va advertir de les conseqüències que els pobles de l’est del Ripollès -els de la Vall del Ter- deixin d’anar-hi per derivar els seus pacients a l’Hospital d’Olot. El silenci còmplice dins de la sala, delata el poc que sembla importar el Ripollès i els seus serveis.
Doncs au, jo aniria avisant un dissenyador gràfic perquè retoli la seu comarcal com a Consell Comarcal del Ripollès i la Garrotxa occidental. I si convé, perquè a més els ve de gust ofegar, esborrem també això de Ripollès.
Elegància
Una dècada enrere vaig prendre la determinació de plegar d’un lloc de treball on estava fart que la direcció em rebregués, aprofitessin que ja tenia una altra feina per no pagar-me, i de sentir els comentaris catatònics per part de persones que no tenien la mínima idea de periodisme, i ni tan sols en valoraven res més que no fos els beneficis que en poguessin obtenir per vies poc ¿ètiques?. Abans de marxar-ne tenia la intenció de pujar a sobre la taula del propietari, i cagar-m’hi a sobre, però no ho vaig fer. Pel que he sentit posteriorment, no soc l’únic que ha tingut la mateixa intenció. Que jo sàpiga ningú l’ha acabat duent a terme. En cas d’haver-ho perpetrat no hauria estat un detall gaire elegant. Però queda clar que si tinguéssim un “elegantómetre” que ens permetés mesurar qui és més o menys elegant, ens adonaríem que no sempre ho són més aquells que van vestits amb vestit i corbata, ni els que et tracten de vostè, ni tan sols els que porten les ungles perfectament retallades i netes.
El president de la Generalitat Salvador Illa, sempre porta corbata. Potser fins i tot quan surt a fer fúting. És el prototípic Senyor Correcte, aquella mena de peixos bullits amb el cul llogat, que fan de la buidor el seu statu quo. Salvador -amb la erra final ben sonora quan està en mode hispànic- va manifestar-se i fotografiar-se ben cofoi amb els ultraespanyolistes, quan fa una dècada els conciutadans a qui ara diu representar, van voler autogovernar-se per via democràtica. I més tard va abraçar el 155 i la força de les porres que van fracassar i fer el ridícul a l’hora d’impedir-nos posar el vot dins de l’urna. Tan poc elegant és que un personatge així es presentés a les eleccions d’un país en qui no creu i al qual ha menystingut sistemàticament des del punt de vista lingüístic, com que ERC posés en marxa tota la seva maquinària perquè les bases en validessin la investidura. O que prèviament, gairebé 900.000 persones que viuen a Catalunya, el votessin. La regla de tres de l’elegància ens ha fet creure durant mig segle que el monarca Joan Carles I era elegant. O Julio Iglesias. O Bertín Osborne. O Fèlix Millet. Fins que per art de màgia ens adonem que potser no n’eren gens. No. L’elegància no té a veure amb les formes, ni l’etiqueta, ni les genuflexions, ni les neteges facials, ni el cost del rellotge que portes el canell, o el del vehicle que condueixes. L’elegància es porta a l’ànima, a la mirada, en els detalls aparentment imperceptibles.
Tant de bo fa onze anys hagués pujat sobre la taula de l’amo, m’hagués abaixat els pantalons, els bàxers, m’hagués ajupit a la gatzoneta, hagués eixamplat l’esfínter anal, i hi hagués dipositat una marronosa substància olorosament poc agradable. En aquella i en algunes altres taules de sàtrapes, polítics o mitges merdes. Ara seria vist com una persona molt poc elegant, segurament barroera. Però alhora seria llegenda. I les llegendes com la realitat i la mort, no entenen de sensibilitats. I precisament per això, tampoc d’elegàncies.
Irresponsables
L’exjugador de futbol Marc Crosas, explicava aquesta setmana a La Sotana, que entén que hi hagi jugadors professionals de futbol que prefereixin no expressar els seus pensaments en qualsevol àmbit, i menys encara en el polític, per por que aixà pugui ser un llast per la seva trajectòria. Ell va declarar-se independentista, malgrat mostrar-se profundament decebut amb la forma com es va portar el procés. Però actualment viu a Mèxic i tampoc va tenir una carrera amb pretensions de ser seleccionable amb el combinat espanyol, i per tant considera que li va resultar fàcil posicionar-se.
El cas d’Oleguer Presas és més paradigmàtic. A ell sí que el va seleccionar Luis Aragonés per jugar amb un equip que no se sentia seu. Com que s’hi va negar, va passar a ser esbroncat a molts camps de la lliga, constatant que la capacitat neuronal d’aquells que el xiulaven era proporcional al volum dels seus exabruptes. A partir d’aleshores es va fer córrer la llegenda urbana que Oleguer Presas no era un bon futbolista. Vaja, que malgrat ser central titular del Barça i haver estat cridat per jugar amb Espanya, no tenia prou nivell per xutar una pilota. De fet, més aviat era com en el cas de la guineu, que com que no arriba als brots de raïm, diu que són verds. O com el pretendent de qualsevol noi o noia, que se sent rebutjat, i que automàticament passa a menysprear l’objecte del seu antic desig.
La gravetat d’aquesta mena de situacions radica en l’autocensura que ens apliquem a l’hora d’expressar-nos. No diem segons què per no quedar malament, o perquè les nostres paraules no es puguin regirar en contra nostre en el futur. Possiblement per aixà hi ha molts individus que utilitzen les xarxes socials amb pseudònim. I llavors, aprofiten la impunitat de l’anonimat per dir les animalades que covardament no gosen expressar a cara descoberta. Aquest debat que periòdicament apareix en els mitjans de comunicació, té als seus defensors. Gent que dona validesa a l’anonimat, perquè de fet, ja vivim en un país ple d’irresponsables, tant quan tenen el poder d’enfonsar gratuïtament la carrera d’un futbolista, com quan lladren sense por que ningú pugui denunciar-los.
La irresponsabilitat no se cenyeix només a les opinions. Fa molt temps que no entenc com les persones assumeixen deutes econòmics, sense que ningú els pugui reclamar absolutament res amb garanties de cobrar. Hi havia un temps on se signava una mena de paperets oficials que s’anomenaven lletres, i que funcionaven com una mena de xec bancari, però sota la responsabilitat de qui assumia el deute. Havies d’anar a comprar-les a l’estanc, fer-los signar, segellar-les i si al final no cobraves, ja podies anar a reclamar a cal mestre “armero”. Si ho consultaves a qualsevol advocat et deia, que si no sabies del cert que el deutor era “solvent”, valia més deixar-ho córrer per no continuar perdent temps i diners en la reclamació.
Des de fa uns dies busco informació sobre la llei de la segona oportunitat, i veig que en cas que algú estigui ofegat de deutes, el beneficiari d’aquesta mesura és només ell. Si et deu diners a tu, ja pots córrer. I així amb tot plegat. El neoliberalisme amb peus de fang s’ha aixecat sobre un femer. Per aixà els preus dels lloguers són indecents per alts, i la responsabilitat d’alguns inquilins i okupes, baixíssims. I cardat qui es troba en un cas o altre. Els barruts sempre guanyen. Puta vida.
Putejar
Un conte que vaig llegir ―i potser fins i tot escriure― ja fa més de vint anys narrava com l’inquilí del vuitè pis d’un edifici amb l’ascensor espatllat arriba a casa cansadíssim després de la jornada de treball. S’adorm en el sofà, i en despertar-se sent una forta olor de bourbon. Eixuga el mullader que hi ha a terra i posteriorment s’adona que té la catifa amarada d’aquest licor. S’imagina que algun veí l’està putejant, sobretot quan l’endemà es repeteix aquest episodi. Per això contracta un detectiu per descobrir qui n’és l’autor.
Fa temps que a la bústia de casa se m’hi acumulen díptics de propaganda, d’aquells que alguns repartidors comercials hi deixen periòdicament. Com que afortunadament ―o no― les bustiades han decaigut, potser no passa amb una freqüència excessiva, però aquesta mateixa setmana ho he tornat a viure. Dilluns vaig obrir-la i hi havia dos díptics dels testimonis de Jehovà. No hi tinc res en contra, o no menys que contra altres religions com la catòlica o l’islam, que ni que sigui per invasives em resulten bastant més repugnants. Bàsicament, no m’interessa, encara que tampoc em molesta que m’intentin convèncer amb lletra escrita. Però sí que em repugna que algun veí tregui la seva propaganda i me l’encolomi. Ja entenc que pot tenir dificultats cognitives a l’hora de llegir, però sempre té l’opció d’agafar la propaganda i llençar-la al recipient del paper o bé introduir-se-la per l’anus. Potser l’ull del cul li té més capacitat lectora que els dos globus oculars.
Sergi Pàmies explicava dimarts al Versió RAC1 que quan era jove s’havia dedicat a robar els taps de les vàlvules dels cotxes, pel simple plaer de donar pel sac, per la dopamina que li generava, com també li passava prement totes les tecles dels porters automàtics. El valor d’un tap de vàlvula és ínfim, molt menor que el malestar que em genera saber que algú que viu a la mateixa escala es dedica a entaforar la merda de la seva bústia a la meva. Podria endevinar qui és molt fàcilment i sense necessitat de recórrer a un detectiu, perquè, de fet, quan m’hi he trobat només hi ha una o dues bústies que no tenen propaganda. Es veu a través de la part inferior que és transparent, de plàstic, per saber si hi ha correspondència.
La primera reacció que em va passar pel cap en trobar el díptic duplicat va ser tornar-lo a la bústia on m’imagino que era originalment. O bé la versió punk, que consistiria a cardar foc a totes les bústies. Una mica com aquells càstigs que ens infligien a l’EGB, on rebia tota la classe perquè el culpable d’alguna malifeta no volia inculpar-se. Però, finalment, vaig agafar el puto díptic dels collons i el vaig deixar sobre la bústia comunitària. Al cap d’uns dies l’he tornat a trobar arrugat a dins de la meva.
Segurament el que més em molesta és aquest anonimat. El dia que vaig considerar que els decibels d’algunes portes de la comunitat en tancar-se eren excessius i evitables, no vaig dubtar a enviar un correu signat a l’administrador, perquè demanés als responsables que deixessin de comportar-se com a primitius. Ho vaig mig aconseguir. Alhora, però, entenc que em vaig guanyar alguna animadversió.
Creieu que escriure un article d’opinió a la setmana és complicat? En absolut. Sempre hi ha algun gamarús disposat a donar-te arguments per omplir unes línies que t’estalviïn d’incendiar bústies i de retruc, potser, cremar l’edifici sencer. I ja us dic ara que el dia que trobi la catifa amarada de bourbon, alcohol o el que sigui, la utilitzaré per iniciar la combustió. Puta vida.
Malexistir
Les nits de cap de setmana de la postadolescència van servir per demostrar que la seducció no ha estat mai una propietat que m’hagi estat inherent. Les visites setmanals a pubs de Camprodon solien acabar amb ingesta de licors i cerveses, bones estones jugant amb un arcade que tenien al pub Limón y Menta ―que consistia a pintar els carrils per on circulava un cotxe per diverses ciutats del món― i a passar-ho més o menys bé amb la gent de la colla. Acostar-nos a menys de cinc metres a la rodona de cap fèmina era poc menys que impossible. En honor de la veritat, tampoc vam fer amistats de cap altre gènere, alguns dels quals encara desconeixíem que existissin.
Tampoc enteníem que hi hagués cap animadversió pel fet de ser de Ripoll, perquè en cas d’anar a matar l’aranya a qualsevol altre lloc de comarques veïnes, el resultat era si fa no fa el mateix. Amb els anys, però, la sensació que entre Camprodon i la resta de la comarca hi ha una frontera que va més enllà de l’orogràfica o geogràfica, s’ha accentuat, per més que les declaracions dels seus polítics siguin de confraternització amb el Ripollès.
Durant els governs tripartits d’esquerres es va intentar crear una nova divisió territorial, que encara no sé si s’ha oficialitzat mai o no. Algunes teories volien dividir el Ripollès en tres, fins i tot enviant la Vall de Ribes a la Cerdanya. A Ripoll ens ho miràvem entre divertits i expectants, perquè, de fet, en les últimes dècades hem sigut un cap de comarca flàccid, d’allò més oposat a com poden ser Olot, Vic o fins i tot Puigcerdà o Berga. Tenim l’encant de la decadència interioritzat, que en altres municipis comparteixen sense ser-ne conscients, ja sigui perquè van sobrats d’autoestima, ja sigui per prepotència.
Com que el món va girant, periòdicament ens trobem amb noves versions d’aquella simulació. La setmana passada Sant Joan va aprovar que deixava l’Àrea Bàsica de Salut Ripoll-Sant Joan per incorporar-se a la de Camprodon. Fa anys que ja van fer-ho en matèria futbolbasística, en una maniobra que m’estalviaré de qualificar. El que més em va sobtar del canvi en sanitat és que l’alcalde de Sant Joan, Ramon Roqué ―conseller comarcal del Ripollès― va apel·lar al sentiment garrotxí dels santjoanins. I que el cap de l’oposició, el republicà Sergi Albrich, sigui vicepresident del mateix ens i només s’abstingués de forma tèbia. Tots dos antagonistes, per cert, de partits teòricament d’esquerres. Tampoc he sentit ―es veu que no el puc trucar per demanar-li― el president comarcal, Amadeu Rosell, manifestar-s’hi. Ni, per ara, l’Hospital de Campdevànol, que si se certifica el transvasament sanitari, perdrà una colla de pacients de la Vall del Ter, que passaran a tenir el d’Olot com a referència.
Fa un quart de segle que a la comarca hi ha una mena d’entitat que es diu El Ripollès Existeix ―està formada sobretot per expolítics locals d’esquerres― que cada any fa una postal reivindicativa. En diuen nadala, i deu estar a punt de sortir. No crec que diguin res d’aquesta garrotxització de la part oriental de la comarca. I tot plegat, amb el beneplàcit de polítics progressistes, entre els quals el delegat del govern Illa a les comarques gironines i alcalde socialista de Camprodon, Xavier Guitart. Això sí, en cas que Ripoll deixés la recollida comarcal de residus, tots a córrer. Estaria bé que ens expliquessin la lletra petita d’aquests acords, sobretot per part d’aquells que cobren retribucions comarcals i que, quan es donen premis als ripollesos de l’any, aplaudeixen fins i tot amb les orelles.
A veure si al final hauré de ser jo ―que, de fet, l’única frontera que em motiva és la de Catalunya― qui haurà de reclamar que el Ripollès existeixi.
On i qui som
El retrat que l’escriptor Andreu Martín feia de la Barcelona preolímpica en les seves primeres novel·les és una de les principals raons per les quals em vaig acostumar a llegir-lo. Els carrers plens de fum i cotxes, les cabines telefòniques al mig de la vorera, l’omnipresent ombra d’una dictadura que encara tardaríem anys ―en cas que ho hàgim aconseguit― a deixar enrere, i les tavernes amb personatges que ara serien carn d’assistència social ajuden a fer més reals uns relats que, com tota la literatura de ficció, ens permeten viure altres vides. Tal com passa amb els llibres, la televisió i la ràdio de fa mig segle també ens ajuden a situar on i qui érem.
Aquesta tarda sentia un anunci radiofònic d’aquells tan tronats on es reprodueix una conversa entre una clienta i un comercial. El producte a vendre era una alarma, que com que no tenim prou agents de policia, es veu que és un dels reclams estrella d’aquesta dècada. La dona li demana al venedor si el sistema que vol instal·lar a casa pot accionar la porta sense claus, perquè es veu que té uns fills tan imbècils que es passen el dia perdent-les. L’home li respon que amb el mòbil en tindran prou per poder-la obrir, i la senyora es queda més tranquil·la, com si la capacitat dels nanos per extraviar-ho tot no inclogués també el telèfon. D’una banda, l’anunci m’ha fet somriure, en constatar de nou com en som de gamarussos per dependre tothora del mòbil. D’una altra, en canvi, m’ha entristit mitja mica, perquè arribarà un moment en què no podrem moure’ns sense aquesta merda d’aparell amb moltes G a la butxaca. No tinc cap dubte que fins i tot serà il·legal no dur-lo, en cas que encara fóssim capaços de desenvolupar-nos analògicament. Benvinguts a l’Europa de les llibertats.
Una altra mena d’anunci que m’ha remogut són els de loteria. D’una banda, el d’un sorteig especial de la Constitució, on unien la ludopatia amb el patriotisme més ranci. Resulta que no es pot barrejar l’esport amb la política, sobretot si pot perjudicar la puta unitat nacional. Però, en canvi, el joc combina bé amb qualsevol causa espanyolista, encara que sigui sobre la base de fomentar uns comportaments que poden esdevenir malaltissos i nocius per a les economies familiars. En cas d’arribar a aquest extrem, suposo que ja articularan alguna ajuda social per acabar de rebregar-nos amb la seva falsa ajuda, solidaritat i ganes de compadir-nos.
El que m’ha rematat del tot ha estat també en forma de falca radiofònica. En aquest cas, un veí que ratlla involuntàriament el cotxe d’un altre mentre aparca al garatge li deixa no només el seu contacte de telèfon per arreglar els papers de l’assegurança, sinó també un dècim de loteria en senyal de disculpa. Un número de la loteria de Nadal té un 85 % de possibilitats de no rebre cap mena de premi, incloent-hi aquells en què et tornen els diners. Si és una participació d’una escola o entitat cultural o esportiva, aleshores el percentatge de recuperar res és encara menor, sobretot d’ençà que les entitats bancàries es van negar a ser-ne dipositàries.
De tota manera, agrairia que si algun veí em fa algun dany al cotxe i m’ho vol compensar, no em compri cap número de loteria. Si vol, pot regalar-me un llibre, que més o menys li costarà el mateix. Això sí, que no sigui ni d’autoajuda ni de cap autor mediàtic ni la biografia del Mago Pop o Gabriel Rufián. En aquests casos, la compensació lectora és fins i tot inferior al 15 %. Val més que anem junts a la llibreria i així no la caguem per segona vegada, d’acord?
El cinturó invisible
La gent poc viatjada com jo mateix sovint gaudim de l’observació de mapes. Un dels meus llibres preferits ―que mai podré anotar a la llista dels que he llegit― és l’Atles de la Gran Enciclopèdia Catalana. Puc passar-me hores mirant meridians i paral·lels, els oceans, les carreteres que recorren els Estats Units, o l’aparentment encantador entorn de Saint-Nazaire on Jacques Tati va enregistrar Les vacances de Monsieur Hulot, fa més de setanta anys. De vegades fins i tot utilitzo el Google Maps per situar-me sobre el terreny i fer més real el meu trajecte. És clar que no puc comunicar-me amb els autòctons i analitzar com pensen, actuen i viuen i convertir-me en un ciutadà del món, com molts altres imbècils alliçonadors, que es passen la vida viatjant o fent veure que ho estan fent. Si algun d’ells està llegint aquest article, m’agenollo davant seu, el venero i si vol l’ungeixo amb oli del motor d’un fastigós dièsel de cinquena mà.
Segur que no he viatjat gaire, però he tingut l’oportunitat de fustigar-me els ulls i les orelles una vegada i una altra veient els mateixos politiquets pseudocatalans traient foc pels queixals per la concepció radial de l’Estat espanyol. A Catalunya, com que hem tingut sempre governs proespanyols ―excepte potser el de Puigdemont i posteriorment el de Torra―, la concepció de país ha sigut d’una radialitat insultant en forma de cinturó. Al voltant de Barcelona, que com a capital ha format una sèrie d’anelles afavorides sempre pel magnetisme metropolità, s’ha gestat aquella discriminació negativa que hem patit les comarques profundes.
Creuria en l’equitat si realment durant dècades s’hagués aplicat, però és significatiu que el cinturó oblidat sigui aquell que hem constituït a través dels caps de comarca que en una època vam ser coneguts com a Prepirineus. El nom ja feia la cosa, perquè era una manera de dir-nos que érem tan insignificants que ni tan sols teníem dret a sentir-nos pirinencs. Doncs mira, fa trenta-set anys que el meu negoci porta el nom de Pirineus i està situat a Ripoll ―i des de fa mig segle, també a Sant Joan―, a la intersecció del Freser i el Ter. Potser en una altra vida encara faré una altra genuflexió i en diré Prepirineus.
Tremp, Solsona, Berga, Ripoll, Olot, Banyoles i la Bisbal d’Empordà constitueixen la freak-zone de la Catalunya profunda, aquella de la qual s’han desmarcat Puigcerdà, Camprodon o Vielha ―ells, pirinencs de ple dret― perquè se senten molt més còmodes com a filials barcelonines. De totes aquestes capitals, segurament Ripoll n’és el reducte més subliminal, una rara avis que ha sobreviscut en la misèria de la crisi del tèxtil primer, la de la metal·lúrgia més tard, i que encara no hem sucumbit del tot als clientelismes i els caciquismes que ens rodegen. Que sort en tenim, en part, del clúster de la ventilació i del caràcter referencial de catalanisme pel fet de ser-ne un bressol sovint menystingut.
A Ripoll, gràcies a Déu, no tenim bisbat ni una acadèmia militar espanyola, ni exercim com a capital centrífuga tal com fan algunes altres d’aquest cinturó invisible. Apel·lant a la situació central en el mapa, podríem demanar ser-ne referents, per acabar-nos de refregar en la misèria. Però no crec que ens servís per a res més que per crear noves capelletes des d’on enarborar l’orgull, que, com tothom hauria de saber, és el recurs quan l’espelma s’ha quedat sense cera i l’encenedor, sense gas. I si d’alguna cosa anem sobrats ―de tota mena de colors polítics― és de venedors d’orgull, que per no fer, no fa ni fum. El més inquietant és que encara quedin clients que els en comprin.
Repòs
Un cop a l’any com a molt, un institut de secundària em convida a fer una mena de classe de reparacions bàsiques en bicicletes. N’hi porto algun exemplar bastant atropellat, i intento (no sempre ho aconsegueixo) donar quatre idees bàsiques sobre com canviar un cable de canvi o de fre, reparar una punxada o fer una untada bàsica evitant que l’oli esquitxi les zones de frenada. També els indico que és molt millor que les bicicletes no vegin l’aigua, que sol ser el pitjor enemic dels rodaments. Tot molt poc “pro”, a l’abast de qualsevol usuari ocasional de posar-se sobre d’un artefacte articulat per pedals i fer-hi una volta.
Els alumnes que em toquen solen ser dels que no tenen gaires ganes d’estudiar, i els posen en una aula on es dediquen a continguts aliens al “temari” reglat. Sovint t’adones que alguns, dins de la seva vergonya expressada de múltiples formes, tenen un potencial enorme. D’altres vegades, però, es fa evident que qui té una paciència infinita són els seus monitors, perquè una classe amb dotze adolescents incontrolables no és el tipus de feina més agraïda, ni, en absolut, ben pagada del món. Per això, quan el dia 19 de desembre al migdia ja es van donar per acabades les classes, i començaven les vacances de Nadal a la majoria de centres escolars de Ripoll, no vaig poder evitar de pensar en el descans d’alguns professors, a qui segurament no els reconeixerem mai prou la seva tasca. Però, d’altra banda, vaig recordar aquella època en què no agafàvem vacances fins al dia 23, excepte quan el calendari situava el cap de setmana estratègicament per fer-ho abans.
Precisament el dia 23 va fer-se el ple ordinari de desembre a l’Ajuntament de Ripoll. En realitat hauria tocat fer-lo el 30, però males llengües afirmen que va canviar-se de data perquè un regidor de l’oposició pogués anar de vacances. Bé, res a dir, tenint en compte l’absurditat en què ja fa temps que s’han convertit els plenaris. Com que el meu ofici principal consisteix en la reparació de bicicletes, i el negoci no el tanco fins a les vuit del vespre, sempre m’espero fins a aquella hora i aleshores baixo de Sant Joan de les Abadesses per incorporar-me al ple en funció de pseudoperiodista. Dimarts passat, però, vaig tenir una visita inesperada. En Ferran Prat, un santjoaní que viu a Texas, em va venir a veure, aprofitant que està passant uns dies al seu poble. Després de tancar vam estar comentant l’actualitat catalana, la nord-americana i altres futileses personals que no venen al cas. Quan vaig arribar a Ripoll a les nou del vespre, vaig veure un dels habituals en el ple que ja tirava carretera de Sant Joan amunt. No em podia creure que en menys d’una hora i mitja haguessin enllestit un ple ordinari, que normalment es perllonga fins més enllà de les onze. Això, en cas que no s’estiri com un xiclet fins a la mitjanit i el secretari l’hagi d’interrompre perquè seria il·legal fer-lo durar més.
A cada ple, alguns regidors necessiten el seu minut de glòria ―que solen ser bastants més―, sobretot tenint en compte que ara són retransmesos per YouTube. Com que es veu que els hem triat els vilatans, hi deuen tenir dret. Fins i tot pot resultar divertit en cas de veure-ho ocasionalment, com passa amb el nou turisme polític que fa mesos que ve a gaudir-ho en directe. Però quan has passat dos anys i mig suportant regidors alliçonant-ne d’altres, posant cara de pomes agres, fent-se els ofesos i discutint del sexe dels àngels i dels dimonis com si realment fos transcendent qui té la cua al davant, qui al darrere i quina és més llarga, vaig trobar poc menys que una poca-soltada que pel simple fet de la proximitat de Nadal, totes les discussions importantíssimes de la resta de mesos esdevinguessin nimietats, així com per art de màgia. I tots cap a casa, a cantar al nen déu nat, sobre la cadira.
Puta vida.
Càstig
A la falda de la serra de l’Albera, el municipi de Garriguella (Alt Empordà) té una població que actualment no arriba al miler d’habitants. Una d’aquestes persones, una dona major de noranta anys, va patir a principi de mes una agressió sexual amb penetració per part d’un home de cinquanta-un, que va ser detingut al cap d’uns dies, després que un familiar de la víctima denunciés els fets. Els mitjans de comunicació s’han afanyat a explicar aquesta aberració. Alguns especifiquen que l’home ja tenia antecedents per delictes d’altres índoles. D’altres aprofiten per furgar en la seva nacionalitat, fent anar l’aigua cap a un molí que últimament ja està inundat de tanta que n’hi arriba.
El programa de crònica negra Crims, de TV3, narra aquestes setmanes l’abús i assassinat de dues policies nacionals a Bellvitge, ja fa més de vint anys. El sospitós que presenten al primer dels tres capítols, Pedro Jiménez, té una preocupant reincidència en violacions, moltes de les quals perpetrades durant els permisos penitenciaris de què gaudia. I malgrat això, seguia sortint intermitentment de la presó, com qui s’està a una pensió o un hotel, que per més grossa que la faci és on acabarà tornant en definitiva.
Quan érem petits i cometíem qualsevol malifeta, els pares ens amenaçaven que avisarien la policia. Ara em fot més por que m’aturin sense portar el cinturó que no pas que m’enxampin torturant el veí. Setmana sí, setmana també, sentim o llegim notícies de delinqüents que han estat deixats en llibertat, alguns d’ells per delictes de sang. Potser és el que la societat reclama, però certament la gent amb qui ho comento habitualment no deu formar part d’aquesta societat. I curiosament cada vegada hi ha més mossos, i policies d’un cos o altre, en gran part prescindibles.
L’escriptora francesa Neige Sinno narra a Trist tigre (Ed. Anagrama) l’experiència infantil que va viure amb un padrastre que n’abusava recurrentment: la impotència que patia quan ell l’amenaçava que faria el mateix a la germana petita en cas de delatar-lo, el sentiment de culpa per no haver-ho explicat abans, la sensació que al poble la miraven amb mals ulls després de denunciar el violador pel simple fet de pertànyer a una comunitat que a partir d’aleshores va quedar “tacada”. La impunitat de l’agressor, que malgrat haver complert pena de presó, va sortir-ne havent “pagat” el deute que la justícia li va imposar, li va permetre crear una nova família, aquest cop amb una dona molt més jove, de l’edat de Sinno. I tenir més fills.
I és aleshores quan em pregunto si realment és sa creure en la reinserció. Si el padrastre de Sinno mereixia aquesta segona oportunitat. Si l’assassí de les dues policies de Bellvitge havia de gaudir de caps de setmana per seguir violant i finalment matant. Si l’home detingut a Garriguella ha de sortir mai més de la presó. O fins i tot si tots ells haurien de desaparèixer directament de la terra, independentment d’on hagin nascut, de si tenen 5.000 cognoms catalans o si pertanyen a classes socials superlatives o miserables. En definitiva, la vida d’aquests malfactors no ha de tenir més valor que la d’aquelles ―nena, adultes o àvia― a qui han destrossat l’existència o l’han omplerta de malsons.
Després de veure Pena de mort (Tim Robbins, 1995) tenia molt clar que la pena capital no era el camí. És clar que l’acusat el protagonitzava Sean Penn, un dels millors actors de les últimes dècades. El mateix, de fet, que a Mystic River s’encarrega de fer justícia amb l’assassí de la seva filla, que curiosament allà encarna Tim Robbins. Ara ja no sé ni tan sols si penso.
Estafa
La vida sencera, des que naixem fins que ens enterren, és una puta estafa. Ho és per als catòlics, a qui ens volen fer creure en eternitats i miracles divins, però també per als budistes, els musulmans, els testimonis del que sigui, o per a la gent que dedica més d’un minut anual a fabular en forces superiors que ens salvaran d’unes flames de l’infern igualment falses i ridícules. I fins i tot per als agnòstics i els ateus.
Espero que els animals siguin tan primaris com ens han volgut fer creure. Que ells no tinguin divinitats absurdes. Que follin pel simple plaer de follar. Que mengin perquè el seu organisme ho necessita, i no pas perquè un taradet de cuiner amb ínfules de simpatiquíssim vol utilitzar els beneficis de l’alimentació i sabors presumptament elevats per córrer curses motociclistes o automobilístiques, gràcies als beneficis de la seva buidor gastronòmica. Espero que les víctimes de la impostada superioritat humana sobre la resta d’espècies tinguin recompensa en altres vides. Que no sempre hagin de patir-nos, o fins i tot que puguin “viceversa-nos“. Afortunadament, encara no he vist cap truja, oreneta o batraci perdent miserablement el temps davant d’una pantalla, veient com altres batracis, orenetes o truges fan coreografies absurdes que no aportarien res en absolut a les seves vides. No, ells no tenen divinitats ni pantalles, però, en canvi, pateixen de l’home el pitjor dels genocides que hagi existit mai. Els hem estafat l’existència.
La perversitat de la tecnologia actual ha aconseguit que haguem de dedicar més temps a protegir-nos dels ciberdelinqüents que no pas a viure tranquils. Abans, la gent feia un esparrac al matalàs per amagar-hi els estalvis. Ara, el que ens esparraquen és el mòbil, s’hi introdueixen i ens buiden el compte corrent, asseguts en una butaca que escarneix seients de conductors de Fórmula 1. Els lladres ja no són quinquis amb cara de xungos i mitjons blancs sota mocassins negres.
Fa uns dies la ràdio explicava l’estafa en xarxa que s’ha perpetrat amb el mètode de demanar que donis el teu vot per al treball de pintura del fill d’un amic, o per a qualsevol altre concurs. El robatori s’executa després d’haver usurpat la identitat d’una persona i accedint als seus contactes. Un cop l’has volgut ajudar clicant l’enllaç per votar, ja tenen accés al teu mòbil i ―entre altres privadeses― al teu compte corrent. Tot plegat molt significatiu de l’època que vivim, de com ens compliquem la vida amb poca-soltades que tenen menys importància que el vestit de Cap d’Any de les presentadores de televisió.
Demanar el vot per a un conegut no deixa de ser una estafa, com de fet ho són gairebé tots els concursos. Es tracta d’afavorir els pròxims, i no pas de reconèixer qui ha fet millor feina. Passa en el vot telemàtic i també en el vot popular. Enhorabona amb el món que ens ha quedat.
No tenir whatsapp no és cap mèrit, però molt sovint faig apologia de no haver-me deixat abduir per aquesta xarxa social. Perquè seria un contrasentit i una autoestafa anar de sociòpata i passar-me el dia estimulant una pantalla farcida d’amics i coneguts, no?
Infern
La millor manera de començar el dia no és llegint gent turmentada, i menys encara en setmanes de refredats, comiats i altres merdes. Diaris, de Sylvia Plath, no seria doncs la lectura més aconsellable, però a fe de déu que, mentre em preparo l’esmorzar, agafo el llibre traduït al català per Núria Busquet Molist, i em capbusso en la ment d’aquesta bostoniana que es va llevar la vida el 1963, quan tot just tenia trenta anys. Vaig ensopegar amb els escrits personals de l’autora de La campana de vidre a la llibreria de Ripoll ―no perquè no vulgui donar feina als repartidors d’Amazon, sinó perquè prefereixo que hi hagi activitat als carrers del meu poble, i més encara si és cultural―, segurament per la influència dels Belle and Sebastian, que en el seu disc Girls in peacetime want to dance li van dedicar l’electrònica i melodiosa ‘Enter Sylvia Plath’. Portes giratòries de talent.
Viure emprenyat amb el món, amb una persona, o amb qui sigui perquè creus que ha estat injust amb tu, és un bon estat per escriure. Potser la felicitat també ho és, però no conec massa gent que ho sigui plenament, i menys encara que escrigui mentre encén castells de focs artificials. M’imagino Charles Bukowski colpejant la màquina d’escriure passada la mitjanit com si el seu únic objectiu fos fer emprenyar els veïns que intentaven dormir. I possiblement ho aconseguia, però alhora va crear una obra monumental, a prova de crítics miserables que el consideren un autor estereotipat per la derrota i l’alcoholisme.
El sentit de la vida no és dins d’una copa de vi negre, ni blanc, i molt menys en un combinat de beguda energètica amb vodka. Però tampoc està en els despatxos dels triomfadors, dels que dirigeixen grans editorials o empreses de l’àmbit que sigui, dels que miren el compte de resultats i, per bo que sigui, saben que el mes següent o l’any que ve hauran de superar-lo de nou, sigui amb els recursos que sigui, contra els elements i els competidors que els bufen el clatell. Desconec la competitivitat de Bukowski a l’hora d’escriure i superar un poema o un llibre autobiogràfic amb un de millor encara. El que sé és que des de la malaltia mateixa de viure m’ha fet gaudir de la lectura, i també m’ha encomanat les ganes d’escriure, tot i saber que mai m’hi assemblaré ni en els fulls ni en les cobertes.
En diferents moments del mes i mig que estic llegint les disquisicions psicològiques que s’infligia a ella mateixa Sylvia Plath, he estat a punt de llençar el llibre per la finestra i encetar-ne qualsevol altre de novel·la negra o d’un gènere menys retorçat. Però ja he fet tard. Plath m’ha succionat en el seu remolí de reflexions en veu alta, que probablement compilen els motius que més endavant la van portar a obrir la clau de pas del gas.
La literatura és un refugi on els líders de vendes solen quedar-se als antípodes en la recerca del Sant Grial de l’escriptura. Els veiem a la faixa dels llibres somrient encorbatats, ben cofois amb l’èxit del moment i la buidor de l’eternitat. D’altres, seixanta anys més tard d’haver dimitit voluntàriament, ens segueixen captivant amb el llegat del malviure que els va portar a crear. Deu ser que l’infern no era tan mala opció com ens havien venut.
Expiació
Estirat com un sol home sobre la sorra de la platja de Sant Esteve de la Fosca, observo com els gavians baixen a fer-me companyia mentre el sol desapareix progressivament, al mateix ritme que fa deu mil·lennis i de com ho farà d’aquí a cent més. Espero que, aleshores, sense humans molestant a la resta d’animals o plantes en aquest privilegiat paratge. Els gavians cerquen per tota la platja. Esperen que algú s’hi hagi deixat un tros d’entrepà o altres restes comestibles. Són rapinyaires malxinats.
Jo també m’he convertit en un rapinyaire del periodisme. M’hi vaig iniciar tot just amb catorze anys, per emular Tintín, Clark Kent, Peter Parker o Lou Grant. Però sempre hi he estat a contrapeu. Quan havia d’estudiar la carrera ―que tampoc crec que sigui imprescindible―, estava mecanitzant peces d’alumini darrere un torn de control numèric de Soler & Palau, amb força menys eficiència que no hauria tingut un robot articulat qualsevol, i que a més no hauria patit dolors musculars crònics de tant aixecar pesos en accions repetitives. Aleshores aprofitava les estones de lleure o oci per escriure i explicar la vida.
Explicar Ripoll no és fàcil. Pots fer-ho tal com ho veus, però si pretens que algú t’ho publiqui, també cal que t’adaptis a com vol narrar-ho el mitjà. I per a bé o per a mal, segurament perquè no vaig estudiar prou i perquè el cervell em funciona en intermitències distòpiques, sempre ho he fet com m’ha semblat i no pas amb plantilles preestablertes.
El 1965 ―cinc anys abans que nasqués en Remo, i molts més encara que no es parlés de l’estil true crime― Truman Capote va publicar la novel·la A sang freda, sense cap plantilla prèvia. És un dels documents periodístics més impressionants del segle XX, escrit parcialment en una habitació de l’Hotel Trias de Palamós. Hi explicava els fets que van protagonitzar els assassins Dick Hickock i Perry Edward Smith, dos expresidiaris que van assassinar la família Clutter, de Holcomb (Kansas). Capote va empatitzar amb els dos condemnats a mort, abans de ser fregits a la cadira elèctrica.
Mai seré Capote ―ni el meu esfínter ho desitjaria, de fet―, però el periodisme local m’ha permès conèixer personatges bastant fregidots que apareixen i desapareixen de l’actualitat política, fulminats pel pes d’una vida pública que gairebé ningú està preparat per assumir durant gaire temps. O d’altres que ens ensenyen en quin món vivim des de la cultura, l’esport o simplement del dia a dia.
Espero seguir explicant-ho, sigui on sigui, amb la llibertat amb què sempre ho he fet. Per això signo els meus articles, perquè els assumeixo en totes les seves conseqüències, a risc fins i tot d’equivocar-me. Perquè equivocar-se és un dret, i val més exercir-lo que no pas alimentar la grisor de relats corals per fer feliços els poders fàctics i polítics de tota la vida. Explicaré Ripoll com el veig. I quan em foragitin del pròxim mitjà, tornaré a sentir aquella sensació de buidor com quan es trenca una relació sentimental.
Picotejaré la platja de l’actualitat com una rata de l’aire, i faré emprenyar els banyistes que tarden massa a recollir la tovallola per tornar a l’apartament. La cagaré, perquè només l’erren els que s’arrisquen, els que es llencen en planxa tot i que les possibilitats de cometre penal siguin infinites. Però escriuré, perquè escriure és la meva vida. I els que heu provat alguna vegada aquest nèctar sabeu que ningú us en pot prendre el privilegi, per molt que puguin manllevar-vos alguns lectors. N’hi ha prou amb un ordinador i una connexió a internet. O amb un paper i boli, i algú amb ganes de llegir-te.
Gràcies per fer-ho.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.