El dimarts, 19 de novembre, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, senyor Quim Torra, i l’Honorable Conseller de Territori i Sostenibilitat, senyor Damià Calvet, van lliurar el Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2019 a l’oceanògraf Carlos M. Duarte. L’any 1988 vaig coincidir fugaçment amb aquest biòleg quan jo era becari predoctoral a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC a Barcelona i ell, ja doctorat, n’era professor adjunt. En aquella època, Carlos ja excel·lia per la seva recerca en ecologia marina. Posteriorment, si bé havia sabut d’ell a través d’alguna notícia escadussera o d’algun article publicat sobre el «carboni blau», vaig sentir motivo de orgullo y profunda satisfacción (com diu el borbó ensumafigues) que trenta-un anys després li atorguessin el premi Ramon Margalef. Llàstima, però, que la meva sensibilitat borbònica s’estronqués sobtadament quan vaig llegir l’entrevista que publicà El Periódico. Reprodueixo l’última pregunta i la resposta d’en Carlos M. Duarte:
«¿Ha afectado el ‘procés’ a la ciencia catalana?
»Es una dinámica que se opone a la idea de Catalunya como lugar de acogida. Muchos compañeros de aquí viven una situación desagradable, en centros que se han convertido en una especie de ‘soviets’, donde las listas científicas internas se usan para apoyar posiciones concretas. Quien no comparte disimula para no ser discriminado. Veo movimientos de salida de muchos investigadores, que perciben dinámicas que afectan incluso a las relaciones, en base a sus convicciones, lugar de origen, o idioma.»
He destacat la frase perquè si aneu al perfil de twitter d’en Carlos M. Duarte (@duarteoceans) trobareu aquesta piulada:
Honoured to be presented with the Ramon Margalef interbwtional Award in Ecology by the Government of Catalonia at their amazing gothic Palace pic.twitter.com/EyvKWiuz1l
— Carlos Duarte (@duarteoceans) November 20, 2019
https://platform.twitter.com/widgets.js
La va escriure ell mateix l’endemà de rebre el premi o aquesta altra del 21 de novembre, després de fer una conferència a l’Institut de Ciències del Mar. A la primera piulada, il·lustrada amb una fotografia del guardonat a peu dret entre el president i el conseller, Duarte hi afirma: «Honoured to be presented with the Ramon Margalef interbwtional Award in Ecology by the Government of Catalonia at their amazing gothic Palace» (he respectat el mot interbwtional per international que, imagino, el biòleg errà com a conseqüència de l’emoció pel premi rebut). A la segona piulada, hi escriu: «Mi charla de hoy sobre “Blue Carbon” en YouTube. Moltes Gracies Catalunya per el Premi Ramon Margale d’Ecologia!» (aquí, torno a respectar la grafia literal de la piulada en honor al seu trilingüisme). Amb aquestes dues piulades, enteneu per què he destacat la frase Quien no comparte disimula para no ser discriminado? Val a dir que també via Twitter vaig preguntar-li si ell, atesa la seva vàlua científica inqüestionable, disposava de dades que confirmessin aquesta mena de cacera de bruixes als científics residents a Catalunya, però no m’ha respost…, imagino perquè encara està compilant totes les dades que confirmen la seva tesi sobre l’existència de soviets. En tot cas, no sé si hi ha un Premi Camaleó, però si algú el crea que pensi en Carlos M. Duarte com a ferm candidattot tenint en compte la seva capacitat de camuflatge1
Agbar i el Suprem espanyol
I l’endemà del lliurament del premi, el Tribunal Suprem (TS) espanyol avala la creació de l’empresa mixta metropolitana entre Agbar i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), malgrat el posicionament de l’any 2016 del Tribunal Superior de Justícia [Espanyola] a Catalunya (altrament i erròniament conegut com TSJC) i que anul·lava l’empresa mixta. Dels centenars de notes de premsa i articles que he llegit sobre aquest pronunciament del TS, us en vull comentar un que m’ha sobtat perquè crec que és molt encertat i enlloc més no he sabut trobar una explicació com aquesta que fa Sílvia Barroso, directora del Tot Barcelona. Em refereixo, en concret, a aquest paràgraf:
«Colau i el seu equip tenien coll avall que guanyarien la guerra amb Agbar perquè hi havia una sentència del TSJC contra aquesta companyia. Però, la sentència no era el resultat d’una demanda de lAadministració, sinó d’un recurs d’Acciona i altres empreses contra Agbar i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, contra la creació de l’empresa mixta aprovada durant el mandat de Xavier Trias. És a dir: Colau, com a successora de Trias al front de l’AMB, no era demandant sinó codemandada, i es va limitar a no presentar recurs contra la sentència del TSJC. L’AMB podia acudir al Suprem —com va fer Agbar— o bé acatar la sentència, que és el que va fer Colau (…) I Colau esperava ser-ne la guanyadora. Tant ho desitjava que va oblidar el vot particular d’un dels magistrats del TSJC, que finalment ha fet que el Suprem tombi la sentència.»
Subratllo, altre cop en negreta, una frase especialment significativa i de gran transcendència. Sílvia Barroso assenyala allò nuclear d’aquesta història: si tant interès tenia la batllessa de Barcelona a recuperar el servei de l’aigua, per què no va recórrer davant el Tribunal Suprem espanyol el vot particular d’un dels magistrats del TSJC, vot sobre el qual el TS ha basat ara l’aval de l’empresa mixta metropolitana?
No vull malpensar, però aquest posicionament de la batllessa de la capital de Catalunya em recorda d’allò més l’eterna equidistància dels Comuns en l’afer nacional: ni NO, ni SÍ, un NI en tot cas; avui blanc, demà negre i demà passat gris. Una mica com la tàctica del camaleó, que es camufla per a no prendre mal. Talment com si fos Carlos M. Duarte. Qui anava a dir que gràcies a la batllessa i al biòleg, el premi Ramon Margalef d’Ecologia 2019 tindria l’aval del Tribunal Suprem espanyol!