FITXA DEL JACIMENT:
Nom: Gorja d’Olduvai.
Nom local: Oldupai.
Localització: Tanzània, Àfrica. Coordenades: 2°59′37″ S 35°21′04″ E Dimensions: 48 Km2 d’extensió.
Cronologia: 2Ma – 15.000 anys.
Protecció: Patrimoni mundial per la UNESCO.
Olduvai (Tanzània). Conjunt de jaciments del Paleolític Africà conegut per les importants troballes sobre els primers homínids i l’origen de l’esser humà. Repartits en una extensió de 48 quilòmetres quadrats i amb una potència estratigràfica de 90 metres, l’estratigrafia d’aquests jaciments es pot dividir en set grans nivells o etapes: en el nivell I hi ha restes d’Homo Habilis i de Paranthropus boisei juntament amb industria Olduvaiana i en el nivell II restes d’Homo Ergaser. La industria Olduvaiana es manté en alguns nivells superiors (III i IV) d’algun dels jaciments, juntament amb l’industria Olduvaiana evolucionada i l’Axeliana. En els nivells més recents, Ndutu i Naisiusi, es varen trobar restes d’Homo Sàpiens.
Introducció
La Gorja d’Olduvai esta situada a la plana del Serengueti, a tocar de la Vall de Rift Oriental, al Nord de Tanzània, Àfrica. El nom d’aquest jaciment prové de “Oldupai”, la paraula massai per denominar la típica planta que creix a la gorja. Aquesta és una planta que conté en el seu interior una gran quantitat d’aigua i, en els moments de sequedat, els animals i el propis massais la recol·lecten per hidratar-se.
Des que es va començar a formar la Vall del Rift, ara fa uns 30 Ma, aquesta depressió ha anat acumulant sediments de diferents entorns continentals. Això es va intercalar amb materials volcànics i les restes òssies, tant d’animals com d’homínids, que varen assentarse estacionalment en el emplaçament. Les erosions del riu han permès revelar aquest sediments i totes les restes que contenen.
La Gorja d’Olduvai és avui dia un jaciment arqueològic important atès que conté restes de quatre homínids diferents: l’Australopithecus Boisei, l’Homo Habilis, l’Homo Ergaster i l’Homo Sàpiens.
Estat de la qüestió
L’any 1979 es va inscriure en el llistat de patrimoni mundial de la UNESCO la zona de conservació del Ngorongoro, la qual engloba el jaciment tractat en aquest treball i el de Laetoli, jaciment on es troben les petjades d’uns Australopithecus afarensis. El 2010 es va fer la extensió d’aquesta inscripció.
L’octubre de 2017 es va inaugurar el OGM (Olduvai Gorge Museum), on es pot veure molta cultura material i restes dels diferents Homo, com una recreació de l’esquelet de la Lucy, un Australopithecus afarensis trobat a Etiòpia o les petjades de Laetoli. Al sortir del museu hi ha un mirador amb unes graderies on es pot contemplar tot el jaciment. Aquest museu ha estat finançat per la Comunitat de Madrid i La Caixa.
Les excavacions arqueològiques varen començar l’any 1913 i segueixen a dia d’avui per la University of Dar es Salaam, Tanzania; la Universidad Complutense de Madrid i la University College London. El nivell excavat darrerament ha sigut el Bed II del jaciment FLK West (Frida Leakey Korongo West) datat en 1.7 Ma.
Història del jaciment
Tot va començar al 1911, quan Wilhelm Kattwinkel, metge i arqueòleg alemany, va viatjar a l’Africa oriental per investigar sobre la malaltia de la son. Va visitar la Gorja d’Olduvai i observà moltes restes òssies fòssils d’un cavall extingit. Al 1913, Hans Gottfried Reck, vulcanòleg i paleontòleg, inspirat pels descobriments de Kattwinkel, va dirigir un equip cap a la Gorja. Allà trobaren restes d’Hominis que es dataren amb radiocarboni en 17.000 BP. Es varen preveure quatre expedicions més però la Gran Guerra ho va impedir. Després de la guerra, Tanzània, va passar a esser territori Britànic. Louis Leakey, paleoantropòleg i arqueòleg Kenià que va estudiar a la Universitat de Cambridge, es va posar amb contacte amb G. Reck per veure les restes òssies que havia trobat. Un cop les va veure es va convèncer que allà hi havia d’haver restes lítiques igual que a un jaciment que estava excavant a Kènia. Així doncs Louis Leakey, G. Reck, el paleontòleg Donald McInnes i dies més tard la dona de Louis, Frida Leakey, es varen dirigir cap a la Gorja d’Olduvai l’any 1931. Allà trobaren restes lítiques i és quan Louis Leakey va batejar el jaciment FLK (Frida Leakey’s Karongo) en honor els treballs que va fer la seva dona allà.
En aquells moments Louis Leakey estava redactant el seu segon llibre anomenat: Adam’s Ancestors i la seva dona, embarassada, era l’encarregada de realitzar les il·lustracions. Fou un part complicat i F. Leakey no va poder realitzar-les. A una festa Louis va conèixer a la Mary Nicol, la qual es va encarregar de realitzar les il·lustracions. Al desembre de 1933 Frida Leakey va donar a llum, i un mes més tard el seu marit li va demanar el divorci, ates que Mary i Louis s’havien enamorat. Mary i Louis, encara casat, van anar a viure junts i la noticia es va fer viral. Al 1935 Mary Nicol va visitar per primera vegada Olduvai. L’any següent Louis Leakey es va divorciar de la seva dona i es casà amb Mary. A partir d’aquell moment el nou matrimoni Leakey es varen convertir en els responsables de la majoria d’excavacions i descobriments dels fòssils d’hominini a la Gorja d’Olduvai. Al 1949 Mary i Louis Leakey varen donar a llum al seu tercer fill.
M. Leakey, el 1959, va descobrir al jaciment FLK el crani d’un Australopithecus boisei. Els Leakey, a més d’una gran quantitat de restes faunístiques, varen trobar un munt de restes lítiques, una de les quals M. Leakey les anomenà talla Olduvaiana. Al 1960, en el jaciment FLK Nord-Nord, Jonathan Leakey (primer fill de Mary i segons de Louis) va trobar una mandíbula la qual demostrà l’existència dels Homo Habilis. Les excavacions continuaren fins a dia d’avui aportant noves evidencies i coneixements sobre l’evolució de l’home.
Estratigrafia i cultura material
El terme de Bed, originalment nomes comprenia des del Bed I fins el V. Avui en dia es comprèn fins el Nudutu i Naisiusi Beds. Al 1951 es va fer una primera divisió dels diferents nivells estratigràfics per Hans G. Reck. “Reck’s original subdivision into Beds I through IV is continued here, with some modification.” (HAY, 1976).
La Gorja d’Olduvai és un conjunt de jaciments, com Atapuerca, i és evident que no hi haurà els mateixos nivells sedimentaris a tots ells. «Bed I is redefined to include all rocks between the Naabi Ingimembrite and the base of Bed II (…). By this definition Bed I includes the lava flows in the bottom of the gorge and is the thickest of the Olduvai Beds. Bed II is still used now as Reck defined it (…). Beds III and IV are continued in their original sense in the eastern part of the gorge where they are mappable units; farther west they cannot be separated and are termed Beds III-IV (und., or undivided). Thus Beds III and IV can be viewed as members of a single formation, Beds III-IV (und.).» (HAY, 1976). És per aquesta raó que a la taula estratigràfica que hem elaborat hi ha una separació discontinua entre el Bed III i el IV.
«The Masek Beds are a widespread unit, characterized by eolian tuff, which disconformably overlies Beds III and IV. (…) Beds V and Va are obsolete and are replaces by two units, the older of which is the Ndutu Beds and the younger of which is the Naisiusiu Beds. The Ndutu Beds comprise eolian tuff and detrital sediments (…). the Naisiusiu Beds are chiefly eolian tuff deposited in the gorge and over the adjacent plain after the gorge had been eroded to nearly its present depth.» (HAY, 1976).
A continuació es troba una taula i una fotografia del tall estratigràfic, on es mostren els diferents nivells de la Gorja d’Olduvai amb la seva cronologia pertinent. S’ha de tenir present, com hem dit, que és una estratigrafia a termes generals, pot haver jaciment que varia una mica. Cada nivell te unes restes fòssils d’homínids i cada un d’ells una talla lítica associada. Aquestes dades també es mostren en la taula.
Il·lustració 1. «South side of the Main Gorge at the Second Fault. Here the gorge is about 75 m deep.» (HAY, 1976, p.177.)
Hominització a l’Àfrica
A la Gorja d’Olduvai s’hi han produït alguns dels descobriments més importants de la història de l’evolució humana. El jaciment en qüestió és valuós per molts aspectes; per la quantitat de restes fòssils dels que actualment considerem primers Homo i per les restes de fauna associada a aquests, també per ser el jaciment on s’hi han trobat les primeres evidències de indústria lítica i per el gran nombre d’aquesta cultura material i finalment per la seva geologia. Les restes òssies que s’han trobat pertanyen a Paranthropus Boisei (2,3 Ma – 1,2 Ma) , Homo Habilis (2,6 Ma – 1,6 Ma) i Homo Ergaster (1,9 Ma – 1,3 Ma). Gràcies a aquests descobriments els investigadors han pogut acostar-se una mica més a l’enigma de l’evolució de la nostre espècie encara que amb molts interrogants.
A partir de la informació que hem aconseguit sobre aquestes troballes i també d’altres en jaciments propers i no tan propers, tractarem el tema del procés d’hominització a l’Àfrica. Abans de començar és necessari aclarir que hi ha moltes teories sobre les espècies que ens precedeixen i, per tant, ho enfocarem tot des d’un punt de vista hipotètic.
Hi ha moltes definicions per a la paraula espècie però les més òptimes a l’hora de parlar sobre l’evolució humana són els conceptes d’espècie de tipus evolutiu o filogenètic. Segons Wiley (1978) el concepte evolutiu d’espècie és quan una espècie és considerada un llinatge, una seqüència genealògica de poblacions que evoluciona per separat i amb un rol propi o destí històric en canvi, el concepte filogenètic d’espècie segons Cracraft (1983) es basa en que cada espècie estaria caracteritzada per una única barreja d’aspectes primitius i derivats que permetria diferenciar-la de les altres espècies.
A continuació presentarem de manera ràpida i concisa les diferents espècies que s’han trobat al llarg dels anys al jaciment d’Olduvai juntament amb algunes característiques de cada una.
El primer exemplar de Paranthropus Boisei el va descobrir Louis Leakey el 1959 al nivell II del jaciment BK (Bell Korongo) de la Gorja d’Olduvai, tot i que actualment també hi ha evidències de P. Boisei a Kènia, Malawi o Etiòpia. Aquesta espècie es caracteritza, entre d’altres, per ser més robust, per un gran dimorfisme sexual, per la gran envergadura dels molars i premolars en comparació als incisius i els canins i per l’engrossiment de l’esmalt d’aquests. També per tenir una cresta sagital molt gran amb un gran polimorfisme, fet que indica un consum d’aliments més durs i abrasius.
Les primeres restes d’Homo Habilis van ser descobertes per la família Leakey a mitjans dels anys 60 a Olduvai, encara que també s’han trobat restes d’aquesta espècie en altres jaciments de Etiòpia, Kènia o Sudàfrica. El descobriment d’aquest primer Homo va significar una “revolució” pels investigadors ja que se l’hi va atribuir l’autoria de les primeres industries lítiques. Això va significar que el cervell d’aquesta espècie era lo suficientment gran com per planejar la fabricació d’útils amb un objectiu determinat. Alguna de les característiques de l’Homo Habilis són, per exemple, un augment del còrtex cerebral, absència de cresta sagital i un foramen màgnum en posició més avançada com els humans moderns que indicaria que caminaven de forma bípeda com nosaltres.
També s’han trobat restes fòssils d’Homo Ergaster a Olduvai, entre d’altres. El descobriment d’aquesta espècie, al 1971, a l’Àfrica oriental va ser molt important perquè va ser la primera que tenia unes similituds considerables amb l’humà modern. La industria lítica Modus II o Axeliana se l’hi atribueix a l’Homo Ergaster i, per tant, significaria un desenvolupament cognitiu més complex que les espècies anteriors. Les característiques més rellevants d’aquest homo són la mida de les dents, molt semblants a la dels essers humans moderns, un esquelet molt preparat per a un bipedisme complet i, molt important, l’absència de característiques associades a la locomoció arbòria.
El procés que va transformar progressivament un llinatge de primats en humans és la hominització, la qual està molt discutida pels científics. Amb les evidències fòssils que tenim avui dia s’han pogut crear una sèrie de teories sobre aquest procés tan complicat de desxifrar.
Juntament amb l’aparició dels primers homínids va aparèixer el bipedisme. Aquests primers homínids, descendents dels primats, són l’Orrorin tugenensis i l’Ardipithecus ramidus encara que no eren del tot bípedes. Els primers en ser-ho totalment foren els Australopitecs. Així doncs, hi ha diversos investigadors que creuen que aquesta capacitat de caminar drets fou la que ens va separar evolutivament dels primats. No se sap del cert com va poder succeir, però hi ha dues teories; La teoria del bipedisme complet i la del bipedisme parcial. La primera es basa en que l’individu ja era capaç de mantenir-se den peus i moure’s sempre en aquest estat, en canvi, el bipedisme parcial “el individuo comenzaría por erguir el tronco en la posición sentado como hacen los primates primitivos, continuaría con la capacidad de erguirse sobre las patas traseras (bipedestación) y terminaría por caminar balanceándose para desplazarse por terrenos abiertos pero sin abandonar su capacidad de trepar por los árboles, e incluso dormir en nidos arbóreos para protegerse de sus depredadores como parece que harían los Australopithecus” (FERRNÁNDEZ, 2013).
El bipedisme va generar modificacions anatòmiques. Les més notables són el foramen màgnum, que implicaria un augment de la llargada de la columna vertebral i la seva curvatura en forma de S per a repartir millor el pes. També un subtil i progressiu escurçament dels braços, possiblement perquè ja no pujarien tan a els arbres com fan els goril·les o ximpanzés. El dit gros del peu o “hallux” es va anar desplaçant des d’un angle divergent per alienar-se amb la resta dels dits, la part medial del peu que abans era flexible es va anar tornant rígida per a caminar millor dempeus i el calcani es tornaria més rígid per suportar el pes de l’individu. Per últim, un dels canvis més importants que va comportar el bipedisme va ser la morfologia de la pelvis. Aquesta, seria més robusta i ample per a una millor locomoció, però a conseqüència, es reduiria el canal del part. Al reduir-se el canal del part, tan la morfologia del nadó com la gestació en si van haver-se d’adaptar. Aquests fets van significar una infància i criança prolongada que, segurament, van comportar una necessitat de crear uns llaços socials i efectius més potents. Una evidència del bipedisme dels Australopitecs, concretament d’Australopithecus afarensis, són les petjades fossilitzades de Laetoli (Tanzània) “The Laetoli footprint tracks were formed by a specific sequence of events. An initial eruption left a fine layer of powdery ash through which the hominins left their mark. A soft rain shower, followed by sunshine, had the effect of solidifying this layer, before subsequent eruptions covered the tracks until they were eventually unearthed.” (ROBERTS, 2011). Aquestes ens mostren que el “hallux” d’aquesta espècie ja estava quasi be alineat amb la resta dels dits del peu, fet que ens indica que ja caminaven dempeus.
Les espècies descendents dels australopitecs, bípedes totes, tenen una capacitat cranial més alta que aquests primers, qui la tenien d’uns 440 cc aproximadament a diferència dels Homo abilis (752 cc) o els Homo erectus (850 cc).
“Podremos apreciar así que el concepto linneano de familia Hominidae deberá extenderse para influir a otras especies fósiles que tienen algunos de los caracteres previamente considerados exclusivos de Homo sapiens, y que, a medida que son más antiguos y primitivos, son cada vez más similares a los Pongidae.” (SPOTORNO, 2014).
Algunes característiques anatòmiques dels Homo són un bipedisme molt complert, cames més llargues que els braços, la capacitat craniana, un dimorfisme sexual molt menor que en altres gèneres o la forma de barril de la caixa toràcica degut a una reducció del sistema digestiu ocasionat pel consum de carn.
Com hem esmentat anteriorment, el jaciments d’Olduvai contenen les primeres evidències d’indústria lítica de tot el món. A més, no només hi ha la indústria lítica més antiga datada actualment, sinó que és un jaciment on es pot veure d’una manera molt clara el pas del Modus I al Modus II, és a dir, del mètode de talla Olduvaià a l’Axelià. Aquesta industria lítica està molt relacionada amb la capacitat craniana de cada espècie. Els homo habilis són considerats els primers Homo en fabricar útils (Modus I) anomenats Choppers i Chopping-tools, els quals necessitaven un plantejament abans de fabricar-les. “(…) En conjunto con el desarrollo del cerebro, que coordina las acciones motoras y creativas, esas habilidades le permiten a Homo no sólo usar herramientas con exquisita destreza, sino también fabricarlas eficiente e intencionadamente. Eventualmente este proceso puede ser visto, o aprendido por otros, lo que facilita su multiplicación. Estas complejas características culturales son desconocidas para todo otro animal.” (SPOTORNO, 2014). Més tard va aparèixer el modus II o Axelià el qual és considerat autoria de l’Homo ergaster qui tenia una capacitat cranial més gran que l’Homo habilis i, per tant, unes eines més sofisticades i amb un planejament anterior més complex. A més tenim evidències que aquesta espècie va ser la primera en utilitzar el foc. Com que per fabricar aquestes eines es necessitava planejar una sèrie d’accions es creu que va començar el desenvolupament del llenguatge. “Los artefactos de Homo habilis sugieren entonces el comienzo del desarrollo, uso y difusión del lenguaje, el que no deja rastros fósiles.” (SPOTORNO, 2014).
La majoria de científics creuen que, efectivament, les espècies van anar evolucionant d’unes a altres “Por lo tanto, el origen del linaje humano debe haber ocurrido en África, a partir de una especie ancestral tipo Homo erectus (presente también en África), que a su vez se originó a partir de un ancestro tipo Homo habilis, y que a su vez evolucionó a partir de algún Australopithecus, hace unos 3 millones de años (ambos exclusivamente africanos).” (SPOTORNO, 2014). Es creu que aquesta evolució no va ser ni continua ni lineal. Les teories dels mecanismes d’especiació aporten una possible resposta a aquest enigma. La primera s’anomena especiació al·lopàtrica o geogràfica i consisteix que a causa d’una barrera geogràfica una mateixa espècie s’acaba separant genèticament, és a dir, la separació espacial de dos poblacions de la mateixa espècie dóna lloc a l’aparició de novetats evolutives en una o en les dos poblacions ja que el medi ambient es diferent en les diferents zones geogràfiques. Dins de l’especiació al·lopàtrica hi ha l’especiació en ramificació o en bifurcació. Aquesta primera diu que l’espècie mare perviu i no canvia mentre que l’espècie filla queda aïllada i es modifica. La segona es basa en que l’espècie mare desapareix i apareixen dos o més espècies filles. “La especiación geográfica o alopátrica (Mayr 1942) es el modelo que cuenta con un mayor número de ejemplos ampliamente documentado. Básicamente consiste en la separación geográfica de un acervo genético continuo, de tal forma que se lleguen a producir dos o más poblaciones geográficas aisladas. La separación entre las poblaciones puede ser debida a migración, a extinción de las poblaciones situadas en posiciones geográficas intermedias, o mediada por sucesos geológicos. La barrera puede ser geográfica o ecológica, como por ejemplo cumbres que separan valles en las cordilleras o zonas desérticas que separan zonas húmedas.” (PERFECTTI, 2002). El segon model d’especiació s’anomena especiació simpàtrida i es basa en l’aïllament i la formació de dues espècies en un mateix espai. “La especiación simpátrica implica la divergencia de algunos demes hasta conseguir independencia evolutiva dentro de un mismo espacio geográfico. Habitualmente conlleva que las nuevas poblaciones utilicen nichos ecológicos diferentes, dentro del rango de distribución de la especie ancestral, desarrollando mecanismos de aislamiento reproductivo. (PERFECTTI, 2002). L’últim model és el d’especiació parapàtrida. Aquest es basa en que hi ha un canvi d’espai d’una part de la població però sense que hi hagi un aïllament geogràfic entre ambdues poblacions. “Según este modelo, la especiación se produce sin una separación geográfica completa de las poblaciones. De hecho, la especie hija puede compartir parte del rango de distribución con la especie madre e hibridar en las zonas de contacto.” (PERFECTTI, 2002).
Podem veure, doncs, com l’evolució dels homínids va poder ser conseqüència de molts factors. Aquests mecanismes d’especiació també ens donen la resposta a la qüestió de com va ser possible que diferents espècies d’Homo i altres no catalogades com a Homo convisquessin en un mateix indret i en un mateix moment.
Aquests processos d’especiació no varen succeir només a l’Àfrica sinó a la resta del món, és a dir, quan els primers homínids van arribar a altres continents com per exemple a Àsia o Europa va passar exactament el mateix.
Conclusions
El fet que l’hominització tingui tantes teories i tants interrogants entre mig fa difícil la seva explicació, tot i que ens ha quedat bastant clar com va succeir el procés evolutiu. La Gorja d’Olduvai és un jaciment molt ric tant en fòssils com en cultura material, fet que ens ha facilitat l’explicació de la transició d’una espècie a una altre. Som conscients que els diferents jaciments que s’engloben a la Gorja no han estat excavats en la seva totalitat degut a la seva gran potencia estratigràfica i, per tant, en un futur les teories avui dia vigents sobre l’hominització i l’especiació poden canviar.
Bibliografia
FERNÁNDEZ LÓPEZ, Juan Manuel (2013). Bipedación: importancia y fases. Paleoantropología hoy. http://paleoantropologiahoy.blogspot.com/2013/03/bipedacionimportancia-y-fases.html (última consulta: 8 d’octubre de 2019).
HAY, Richard L. (1976). Geology of the Olduvai Gorge. Londres, Regne Unit. University of Californa Press, Ltd.
MANGADO, Xavier (2019). Power Point: El Paleolític a l’Àfrica.
PERFECTTI, Francisco (2002). Especiación: modos y mecanismos. Granada, España, Departamento de Genética. Facultad de Ciencias, Universidad de Granada.
ROBERTS, Alice (2011). Evolution. The human history. Nova York, Estats Units d’Amèrica. DK publishing.
SPOTORNO, Ángel (2014). Evolución Humana. Facultad de Medicina Norte, Universidad de Chile.