El cementiri de Ripoll. [Foto: Ajuntament de Ripoll.]
[Un conte de Jordi Remolins.]

Mantenint dificultosament l’equilibri després d’una descomunal ingesta d’alcohol, Hoeggarden va agenollar-se al mig del jardí. Acotant el cap a l’alçada de l’herba tal com feia el pare de Charles Bukowski a Los Angeles després que aquest tallés la gespa, va fixar la seva difuminada visió sobre un objectiu. En el seu cas no volia constatar la perfecció de la catifa verda que ell mateix arranava regularment, sinó aprofundir en l’amistat amb un cuc retràctil que transitava en direcció a uns matolls. Hoeggarden va treure la llengua i va passar-la per sobre les concentricitats suaus de l’animal. El gust de fang i el tacte relliscós no van semblar-li els més temptadors del món, però va riure igualment, de forma sincopada per efecte del licor que encara li impregnava la boca i l’esòfag. I, seguidament, va deixar-se caure de panxa enlaire, sota el reconfortant, però efímer sol d’hivern mentre a la terrassa de la casa del costat, la nova veïna que tot just feia un parell de mesos havia iniciat el compte enrere d’una hipoteca a trenta anys, se’l mirava contrariada. Certament, aquella no era la idea de barri que s’havia imaginat quan van decidir instal·lar-se a Castelladral.

Unes hores abans, a mig matí, Hoeggarden havia baixat els graons de l’ambulatori de Ripoll amb un informe concloent del seu metge de capçalera. Patia una pancreatitis aguda a causa de l’abús de substàncies etíliques d’alta graduació. Si no posava el fre de mà, amb prou feines podria viure un parell d’anys més. La notícia no l’havia enganxat desprevingut perquè feia temps que notava que alguna cosa no acabava de rutllar dins seu. L’addicció a l’alcohol formava part de la seva personalitat. Havia començat a beure a l’adolescència. Al Marabú era sempre el més ràpid a demanar cinzanos negres. Un cambrer afirma que li’n va servir fins a una vintena en una mateixa nit, i no recorda que hagués convidat ningú. De fet, als anys seixanta sempre el podies trobar a la barra, xerrant dificultosament amb els seus companys. Ara bé, pràcticament no sortia mai a la pista a ballar. La seva dona havia de ser forçosament una borratxa. I així va ser. Com el mall i l’enclusa, vaja.

Es van casar, van formar una família i van moderar l’alcoholisme dins de les possibilitats de dos autèntics viciosos en el consum. Així i tot, no va passar un sol dia que no liquidessin el contingut d’una ampolla de litre de vi negre Roqueta Tres Erres i una Xibeca durant els àpats, a més del parell de cerveses, el got de moscatell i algun aperitiu que cadascú per la seva banda prenia pels bars del barri antic. Amb els anys, el seu fill —els testos sempre s’assemblen a les olles— va convertir-se a la religió dels destil·lats. A la llar dels Hoeggarden l’alcohol era un tema habitual de discussió, sobretot quan les ampolles justejaven. En aquell moment arreplegar-ne una es convertia en una batalla titànica, comparable a la lluita dels pivots d’un equip de bàsquet per aconseguir la millor posició sota el cèrcol. Aquelles baralles ja no es repetirien mai més. En realitat quan Hoeggarden va aixecar-se de l’herba, ja feia mitja hora que era mort, amb els òrgans vitals flotant en ginebra, vi, anissos, ferment de civada i altres espirituosos.

El seu fill, que acabava d’arribar a casa amb un pedal considerable, va saludar-lo, però en no rebre resposta va seguir-lo cap al carrer. Forçant la porta del Nissan Micra de la nova veïna, van fer-li el pont i van enfilar el carrer Progrés en direcció al centre. Començava a fosquejar quan van obrir la porta del Cabina. La complicitat paternofilial amb què buidaven les ampolles de whisky i bourbon va trobar la comprensió de quatre clients més, que per no semblar desagraïts van acceptar la invitació dels Hoeggarden d’acompanyar-los en una celebració inèdita per un dimecres de febrer. Mentre miraven la repetició de les millors jugades dels quarts de final de la copa del rei entre el Barça i el Real Madrid que s’havia jugat la setmana anterior, Hoeggarden de poc vomita veient el joc violent dels blancs i les protestes gratuïtes i indiscriminades del seu entrenador portuguès. Ho hagués fet si el cor encara li hagués bombat sang, però la inactivitat hemoglobínica va impedir-li emetre cap altra reacció que un sorollós rot, celebrat com un gol per la resta de la concurrència.

La següent escala va ser al bar Monestir, on a través dels altaveus els Siniestro Total desitjaven tocar els pits de xicotes alienes adduint que aquestes no tenen càncer de mama. Les sis persones que hi van trobar, van unir-se al grup, acabant amb les provisions de cervesa. Hoeggarden va pagar-ho tot, va demanar-los una mica de paciència i va anar fins al caixer del Banc Popular a treure prou diners per continuar aquell particular mecenatge amb el mam com a únic objectiu. Al Sayol van acumular set seguidors més, entre els quals els germans Quílmez. Al cap d’una estona tots ells omplien físicament el Canaules mentre el buidaven de licor. Després de passar pels bars del carrer Sant Pere la gernació era ja tan nombrosa que quan van arribar al Petit París, molts van haver-se de quedar al carrer. En un moment d’aquella nit etílica de 2012, alguns dels congregats recorden perfectament haver compartit barra amb en Llorenç Segura, considerablement desmillorat, però amb la mateixa set que sempre l’havia caracteritzat, sota el seu llardós tres quarts carregat de medalles i reconeixements militars. I també amb un individu de parla estrangera igualment perjudicat pels anys que responia a l’apel·latiu de Hank i que exhibia una set implacable.

La festa va perllongar-se durant hores. Un parell de milers de ripollesos van participar-hi, enfrontant-se a la gelada nocturna a base de graus etílics en la sang. La plaça dels Porcs, la de Sant Eudald i la de la Lira bullien d’activitat com si fos festa major. Alguns agents de l’ordre i regidors del consistori que hi van acudir alertats per l’excèntric esverament van acabar-se unint a la festa. La inèrcia s’hauria perpetuat encara més si a partir de les tres de la matinada els telèfons mòbils no haguessin començat a treure fum, carregats d’amenaces de separació matrimonial. A quarts de sis el grup va aprimar-se encara més amb aquells que havien de començar el torn del matí, i a les vuit pràcticament només quedaven els irreductibles habituals, que s’havien concentrat a fer les darreres copes al bar de la benzinera del passeig Ragull comentant despectivament com l’abduïda massa era incapaç d’aguantar-los el ritme. Els conductors que hi paraven a posar benzina els miraven consternats, pagaven el combustible i es perdien en la grisor matinal a tres graus sota zero.

Hoeggarden va buscar al seu fill, que aquella hora encara parlava d’esma amb un petit grupuscle d’homes, el va estrènyer entre els seus braços, i dissimulant una llàgrima que mai va acabar de sortir a la superfície ocular, va marxar de l’establiment després d’haver pagat tot l’alcohol ingerit i una còpia en DVD del Nueva York bajo el terror de los zombis, que va encabir com bonament va poder dins d’una butxaca de la jaqueta. Travessant el pont de l’Arquet, va creuar-se amb mestresses de casa que el saludaven amb un indissimulable deix de fàstic i incomprensió mentre recordaven amb ressentiment com ja al Marabú mai les havia convidades a ballar, massa entretingut com estava a buidar consumicions a la barra. Va passar pel carrer Mossèn Cinto, va pujar el del Bisbe, i va girar a la dreta pel Doctor Raguer fins a la pujada del cementiri. Els litres d’alcohol consumit van servir-li de combustible per l’últim esforç, el que l’havia de dur directament a la porta del recinte funerari. Va entrar-hi. Va caminar entre els xiprers i les làpides, aliè als esforços del Segura lluitant per entrar de nou al seu nínxol després de la reconfortant pròrroga. Finalment, va trobar en un tercer nivell, el nom de la família Hoeggarden escrit amb lletres de color plata sobre un marbre renegrit. Exhaust, va defallir a la vorera on minuts més tard va trobar-lo una vídua que portava clavells al panteó familiar amb motiu de l’aniversari de la mort del seu marit. Estava abraçat a una petaca buida que duia a l’infern de la jaqueta, en homenatge a l’afició per la beguda que havia marcat la seva existència.

El doctor de guàrdia que va certificar-ne la mort va ser incapaç de determinar-ne l’hora exacta. Si hagués estat fidel a la ciència ningú no l’hauria cregut. Alhora al jardí de cals Hoeggarden un cuc llefiscós i invertebrat intentava convèncer infructuosament als seus companys metazous que un humà havia intentat morrejar-lo feia unes hores, però que n’havia fugit esperitat a causa de la bravada que li cardava la boca. Sense fer-li cap mena de cas van continuar deglutint i cagant terra, construint galeries on enterrar-se fins que la foscor de la nit els convidés de nou a sortir a la superfície.

Aquell dijous de principis de febrer l’índex de ressaques entre els ripollesos, va ser la més elevada de la història del municipi.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.