[Un conte de Jordi Remolins.]
La línia blanca i contínua era tan llarga que semblava la mitjana d’una carretera infinita del desert. En realitat estava traçada en diagonal sobre la taula del menjador de Judes. L’havia dibuixat pausadament, buidant tres bossetes amb un gram de cocaïna cadascuna d’elles. Li feia gràcia saber quin efecte faria una megaclenxa en la seva màxima extensió. Realment feia goig de veure, però ni tan sols en el més extravagant dels seus somnis se li hauria acudit esnifar tanta quantitat de coca i derivats d’una sola tirada.
Per això quan va sonar l’intèrfon i des del carrer va contestar la seva xicota, amb qui feia quatre mesos que vivien junts, tot van ser presses. Li acabava de demanar que baixés a ajudar-la a pujar les bosses d’una compra al Condis del barri que s’havia accelerat molt més del que esperava.
«Ara baixo», li va contestar mentre mentalment avaluava les opcions que tenia. La primera era deixar que la xicota l’enganxés amb aquella quantitat de merda en el seu poder i la relació se n’anés a prendre pel cul. La segona, recollir maldestrament tota la ratlla, perdent-ne més de la meitat en l’operació, netejant ràpidament la superfície de la taula i fent emprenyar igualment a la seva parella pel retard. En aquest cas, el material que havia d’animar la trobada d’exalumnes d’EGB dels Salesians que es faria aquella mateixa nit, també se n’aniria parcialment a prendre pel cul.
Veient-se a si mateix entre l’espasa i la paret, va reaccionar amb rapidesa i va triar la tercera via: la nasal. Va agafar impuls i va recórrer el metre i mig de fusta introduint-se la granulosa substància adulterada amb fàrmacs de ves a saber quina procedència dins de l’organisme. Tres grams viatjant a una velocitat de vertigen cap al seu estómac, amb pas previ per una circumval·lació que passava molt a la vora de la part inferior del cervell, i emprenent el descens esòfag avall. La gran quantitat de droga gairebé li va obturar una nàpia afortunadament prou desenvolupada.
El porter automàtic del carrer Progrés va sonar per segona vegada. Per sort, viure en un quart pis dissuadia a la xicota d’intentar l’ascens en solitari. Va córrer a repassar amb el dors de la mà les restes de colombiana que havien quedat sobre la taula, i va sortir esperitadament a l’escala.
«Què polles feies?», va demanar-li ella amb un gest de menyspreu tan sols veure’l aparèixer atropelladament al replà d’entrada. Amb una energia desbordant, Judes va agafar el noranta per cent de la compra i va pujar els graons de tres en tres com no ho hauria fet cap corredor de les putes ultra-trails dels collons que s’estaven posant misteriosament de moda.
Mentre ella acabava d’arribar al pis, ell ja tenia pràcticament endreçats tots els articles al seu lloc. Habitualment, no participava mai de les tasques de la llar. Per això a la noia se li va fer estrany tanta activitat. En tot cas tampoc no era del tot normal que a mitja tarda li arremangués la faldilla i li introduís el dit polze pel cul, mentre amb els altres furgava dins d’aquell conyet trapella que tot just aquell matí s’havia depilat. Va descordar-li els botons del lleuger vestit estiuenc i va envestir-la per darrere, més que res per a evitar que veiés les convulsions facials que patia producte de la droga que ja feia el seu efecte. Es va escórrer cinc vegades en vuit minuts. Si les seves pilotes no s’espavilaven a fabricar esperma, el pròxim orgasme seria simplement una escopinada de líquid transparent.
La noia no recordava haver-s’ho passat tan bé des del dia que va participar en una orgia col·lectiva en un xalet de Sant Antoni de Calonge, propietat dels pares d’una amiga. Aquell dia eren tres ties per dotze homes. Ara també va arribar a un parell d’orgasmes abans de quedar plàcidament adormida. Judes continuava empenyent dins seu quan ella ja roncava, donant per bona la teoria de l’efecte afrodisíac de la coca.
Aprofitant el son de la noia i que la seva hiperactivitat no semblava que hagués d’aturar-se a curt termini, va retirar el lubricat membre de l’interior dels llavis vaginals. Va baixar els graons de sis en sis fins al carrer.
Entre casa seva i el carrer Sant Pere va entrar a tots els bars que va trobar. En cadascun d’ells s’hi va prendre un combinat de redbull amb vodka. L’estat etílic no rebaixava els efectes de la clenxota, però afavoria la socialització amb la resta de ripollesos que aquell dissabte aprofitaven també per desinhibir-se amb l’alcohol. Gràcies a tot plegat va refer ponts de diàleg amb un parell d’imbècils amb qui feia anys que no es parlava.
«Et convidaria a una ratllota, però suposo que no tens cap intenció de llepar-me l’orifici nasal», li va dir a un d’ells. I després de tant temps de silencis, van reprendre de nou la seva profunda enemistat, no sense abans haver-se arribat fugaçment a la cara a l’exterior de l’edifici modernista del barco.
El mòbil va sonar-li a quarts de vuit del vespre. Era un dels excompanys de classe que havia aportat trenta euros per adquirir la coca. Merda. Volia saber si l’havia pogut comprar.
«I tant, malparit. No pateixis la tinc amb mi.» Quan van acabar de xerrar, va penjar i es va afanyar a trucar al camell que li havia proporcionat el material. El dissabte era el dia de major activitat en el sector dels estupefaents. Clar que li’n podia vendre tres grams més. Fins i tot quatre. Evidentment que no els hi podia fiar. Aquell era el manament ineludible en la secta dels venedors de materials il·legals, juntament amb l’absència de full de reclamacions si el contingut no era prou satisfactori.
Van quedar de veure’s al cap de deu minuts al carrer dels Ases. Abans havia de treure calés amb la targeta de crèdit de la Caixa, la mateixa que tenia una utilitat màgica a l’hora d’aixxafar i alinear les clenxes que havia pagat. Mentre operava en el caixer, una dona també feia operacions al del costat, amb un nano agafant-li la mà. El sagal mirava impressionat com la descontrolada mandíbula de Judes es disparava cap a milers de direccions inversemblants, tornava a origen i iniciava de nou el procés, ignorant que per més que ho intentés la carn de la galta no la deixaria desplaçar fora del seu recinte facial. Va treure els darrers dos-cents euros que tenia al compte corrent, i va fer un gest d’anar a prendre pel cul al nen xafarder, tot sortint al carrer.
Amb els tres grams de nou a la butxaca, va entrar a un parell de bars per fer temps i esperar l’hora del sopar nostàlgic. Havien quedat a la plaça de l’Ajuntament a les nou. Entre cubata i cubata va encetar un parell de paperines, i va constatar que eren d’una qualitat lleugerament inferior a les primeres. A mesura que avançava el dissabte el producte es devaluava de forma inversament proporcional al seu preu. En tot cas va esnifar-ne cinc clenxotes més, va trucar a la promesa que tot just acabava de despertar-se de la migdiada postfollada per dir-li que no passaria per casa abans del sopar, i va pujar al reformat banc-fanal de la plaça Sant Eudald on va ballar una mena de coreografia del «Thriller», on l’única semblança amb el videoclip de Michael Jackson fou agafar-se les pilotes reiteradament davant de l’atònita mirada dels vilatans que a aquella hora passaven pel centre de Ripoll.
Quan els antics companys van veure’l arribar totalment marejat, van celebrar-ho com si fossin ells mateixos els que ja haguessin esnifat les ratlles. Dels trenta nois que havien acabat l’EGB només havien pogut anar-hi la meitat. D’aquests, la majoria eren respectables pares de família disposats a oblidar que tenien dona o exdona i fills o filles o amants, i un negoci o una posició social o càrrecs públics o simplement una feina remunerada. Vaja, que no només no els feia res compartir amb Judes unes quantes esnifades, sinó que esperaven amb ganes que així fos.
Per això quan tota aquella colla d’homes nascuts el 1970 van descobrir que dels tres grams acordats només en quedava un, els crits de protesta van augmentar el nivell decibèlic d’un dels darrers vespres de juliol al Prepirineu gironí.
Judes es va veure obligat a tornar a baixar el carrer Sant Pere, marcant el número del seu venedor al mòbil. Necessitava més droga. Tres grams més com a mínim. I per a més inri no li quedava ni un puto euro, però els aconseguiria durant la nit. A la una podien trobar-se al passeig marítim. Haurien acabat de sopar i el pagaria després de recollir els calés entre els seus amics de generació. Li jurava pel més sagrat.
El camell feia metre noranta d’alt, un metre d’ample, i tenia una quarta part de les neurones i la paciència que serien desitjables en un humà d’aquella complexió. Quan la una de la nit sonava per partida doble al rellotge de l’Ajuntament, ja estava aparcat al costat dels pudents contenidors de la confluència entre el carrer del Prat amb el carrer Pirineus, la carretera de Ribes i el passeig de la Farga Catalana.
En canvi, a aquella hora Judes tot just s’amorrava per enèsima vegada a la ceràmica dels lavabos d’un restaurant de la vila, introduint-se per via nasal les restes de la coca que encara devia. L’acompanyaven cinc amics de la infància, als quals s’acabaven de sumar dos companys difunts de promoció, els Quílmez. La nit prometia ser llarga, però no tant com la ressaca.
Per això quan en sortir de l’establiment on havien sopat algú va proposar de rematar la festa als bars del centre, l’alternativa d’anar de putes va imposar-se amb relativa facilitat. Només quatre exalumnes van argumentar excuses relacionades amb activitats dominicals familiars per abandonar la colla. La resta van pujar als vehicles per visitar les instal·lacions del prostíbul osonenc més proper, via C17.
Al puticlub van perpetuar les converses nostàlgiques, combinades amb les aproximacions eròtiques de dones de diferents nacionalitats. Portaven vestits curts, mitges de reixeta, lligacames, tangues de dimensions impossibles, escots que s’esforçaven per promocionar les mides dels respectius pits, mugrons que lluitaven per mostrar el seu perímetre per sobre dels sostens… La carn es posava de manifest amb tanta insistència que només un parell de valents van aconseguir declinar les invitacions per fornicar a les habitacions del suposat hotel. En la intimitat de les cambres les promeses libidinoses perdien per art de màgia la seva intensitat. Amb prou feines tres dels companys van aconseguir arribar a l’orgasme, superant el contrapunt d’alcoholèmia, estupefacció i les poques ganes que les meuques exhibien a l’hora de cardar.
Judes no només es va escórrer, sinó que va fer-ho diverses vegades. Va omplir la boca de la prostituta de lleterades incontinents, provocant que hagués de marxar reiteradament cap al lavabo per vomitar. Quan la noia va intentar explicar-li que els setanta euros només li donaven dret a mitja hora d’habitació, ell va tornar-li a introduir la pixa a un esòfag que aviat va vessar d’esperma. Abans de marxar va preparar-se una darrera clenxa sobre la tauleta de nit, i va introduir-se-la a una nàpia que després de les nombroses aspiracions ja doblava les seves generoses dimensions.
Tanta activitat va provocar que fos l’últim de sortir de l’establiment. Tots els seus excompanys ja n’havien sortit. A l’aparcament només hi quedava un vehicle, i no era el de cap client. El camell a qui li devia quaranta euros, havia pogut assabentar-se del destí geogràfic del sopar d’EGB. L’estava esperant amb una navalla a la butxaca posterior dels ridículs pantalons pirata de color crema que vestia. Quan va veure’l baixar l’escala del prostíbul, va acostar-se-li amb actitud poc amistosa. A mesura que avançava, Judes s’elevava pas a pas. Quan van arribar a coincidir linealment, l’alçada per on levitava ja era de tres metres. Ni tan sols el salt de l’impressionat venedor de drogues per ferir-li una cama amb l’esmolada arma va ser suficient per aconseguir el seu objectiu.
Judes gravitava sobre el cap del comerciant il·legal burlat, mentre els Quílmez se l’estaven pelant a pocs metres del riu Ter rememorant els claus que acabaven de protagonitzar a l’interior del local. La puta que havia patit les envestides orals de Judes va mirar fugaçment per la finestra del lavabo quan es rentava les dents, i va semblar-li veure al seu darrer client volant en direcció nord. Afortunadament, aquella nit va tenir malsons molt més agradables.
Alguns ripollesos afirmen que les nits de lluna decreixent hi ha un perfil de forma humana amb un nas immens intentant esnifar la superfície lunar. La parella de Judes va denunciar la seva desaparició a la policia, però tipa d’esperar-lo que torni, ara practica el sexe anal amb un aficionat a l’astronomia. Els sopars d’EGB per als alumnes dels Salesians de 1970 hauran d’esperar-se fins al 2044, en cas que quedin supervivents.
One Comment