Aquests dies m’he quedat mig mut, com si s’hagués obert una mena de cingle o abisme dins meu. Com si la paraula ja no fos referència clara de res. Tot esdevé imprecís i mancat de sentit. Una veu interior em diu: una falsa esperança de l’home, això de la paraula.
Qualsevol mena de recerca em sembla inversemblant, un drama, una cega i desesperada acció infantil; la respiració budista, el llenguatge matemàtic, la creació artística, la paraula…
Tota recerca em sembla destinada al fracàs. Potser, aparentment, pot esdevenir una narrativa més o menys ferma i atractiva, però duta a l’extrem sempre esdevé incompleta, s’obre d’escletxes i finalment col·lapsa sobre ella mateixa. Llavors, tan sols es pot mantenir activa per pura vanitat.
Podríem dir que tota recerca porta en si mateixa la llavor de seva pròpia autodestrucció. Tard o d’hora, el relat finirà dins la roda còsmica, dins la volta incessant de contraris.
La situació és pertorbadora i el silenci una mena de consol.
Llavors em vénen al cap les sàvies paraules que un dia l’amic i poeta Lluís Solà, em va dir seguint el fil d’aquests temors meus: «Hem d’estar sempre alerta sobre tota mena d’exaltacions culturals i artístiques. Cal treballar a la frontera, entre la metralla de la dissolució contínua…».
«La metralla de la dissolució continua»… Un pensament seductor i engrescador. Així i tot hi ha dies on callar és la millor opció.
Al capvespre, em trobo amb la guilla que fa temps que ronda la casa, sempre discreta i atenta als meus moviments. Crec que em coneix més ella a mi, que no pas jo mateix. En aquests moments, que mantenim a prop les nostres mirades, desitjaria poder tancar els ulls i veure el món amb els ulls mateixos de la natura, sense intermediaris, sense perjudicis, de tu a tu, d’home a home, de guilla a guilla, de muntanya a muntanya.