L’eminent i destacat etnòleg i folklorista català Joan Amades (1890-1959) escriu al número XIX de la segona època del Butlletí de Dialectologia Catalana (gener de 1931) l’article «Vocabulari de pastors» (pp. 64-241), en què justifica considerar com un deure «de no menysprear ni abandonar l’aspecte referent als usos i costums dels pastors, sense deixar de donar al nostre treball un caràcter lexicològic. Dóna un major interès al nostre treball la dolorosa circumstància que la majoria dels costums que apuntem són ja del tot perduts, pel canvi que s’ha produït en la vida durant aquests darrers anys. Aquest canvi ha arribat molt intensament fins als rústecs i senzills pastors, i ha operat en llur vida simplicíssima i primitiva una transformació radical i absoluta, que desfigura completament llur manera d’ésser, i els fa perdre aquella suau sentor de poesia de què tan delicadament estaven rodejats […] La vida típica i característica del pastor es perd i es desdibuixa per moments i a passes de gegant. Per això hem cregut de conveniència consignar-ne tot el que en sabíem».
Amades escriu aquest llarg article el 1931 sota l’atenta mirada de Pompeu Fabra i Antoni Griera. Més de noranta anys després, a la comarca de la Garrotxa, un pastor i formatger, en Prem Puig de Can Torrent de Mieres, feia temps que rumiava de refer la carrerada cap als prats pirinencs i, tal dit tal fet (vegeu el vídeo aquí sota): el passat 27 de juny va emprendre amb seixanta-nou de les seves ovelles, l’incert viatge transhumant cap al pla d’Anyella (1.840 m d’altura), a cavall entre la vall d’Alp (Baixa Cerdanya) i la vall de Ribes (Ripollès), on durant els mesos d’estiu s’hi trobaven grossos ramats d’ovelles de les terres baixes del Ripollès, del Lluçanès, de la Garrotxa, d’Osona i del Berguedà.
Un nombrós grup de socis de l’Ecoxarxa Garrotxa han donat suport a aquesta iniciativa, tant a nivell logístic (amb acompanyants i un vehicle de suport) com de difusió, amb un primer comunicat en què afirmaven: «Des de l’Ecoxarxa Garrotxa hem constituït un grup de suport, tant logístic com d’acompanyament i seguiment de la ruta, per a recolzar en Prem i, alhora, fer visible la necessitat de recuperar els comunals i els camins ramaders —molt d’ells asfaltats, perduts o destrossats per polígons i quitrà, com és el cas d’aquesta carrerada. També, es pretenen reivindicar les tradicions pageses i el pastoralisme —ambdós estils de vida allunyats del consumisme desenfrenat o la preeminència dels combustibles fòssils— i l’alimentació natural de proximitat i el respecte i la convivència amb la natura».
La carrerada va transcórrer, des de Mieres, cap a Riudaura, Vallfogona del Ripollès, Gombrèn i el pla d’Anyella durant quatre dies i més de vuitanta quilòmetres. Durant el camí —molts cops perdut, enquitranat o urbanitzat—, la gent, especialment la gent gran dels pobles per on passaven, a més de dur-los bones menges durant les parades obligades, contava les històries i les anècdotes de les antigues transhumàncies, amb què la carrerada d’en Prem ha pres, també, un sentit de rescat de les tradicions quasi perdudes, a la manera que contava Joan Amades. En realitat, per bé que des de la Garrotxa es fan transhumàncies internes a l’hivern i hi passen pastors (sobretot per l’Alta Garrotxa) camí del Pirineu provinents de l’Empordà, feia vora trenta anys que no se’n feia cap cap des de la comarca als prats de l’alta muntanya de Toses.
Un dels objectius de l’acció d’en Prem Puig és, precisament, ser un revulsiu, un primer pas perquè d’altres pastors i pastores de les terres garrotxines puguin sumar-se en temporades vinents a la transhumància i així aplegar un bon ramat cap al Pirineu i, de passada, poder gaudir, si es pot, d’un temps de vacança.
El seguiment puntual a les xarxes socials, amb fotografies i vídeos, especialment al compte de Twitter de l’Ecoxarxa Garrotxa (amb les etiquetes #transhumànciaxlavida i #transhumarperlavida) ha estat molt ben rebut pels mitjans de comunicació comarcals i nacionals, amb bons i amplis reportatges: EcoDiari, Nació Garrotxa, El Punt Avui, Garrotxa Digital, La Comarca d’Olot, Olot Televisió, TV3, Catalunya Ràdio… Durant uns dies, doncs, la «revolució» engegada amb aquesta transhumància ha travessat l’agenda política i mediàtica per a esdevenir un racó de reflexió sobre la vida autèntica dels pastors, l’alimentació, el consumisme, la globalització i un sistema socioeconòmic que no té en compte els éssers vius, en aquesta cursa en què la disjuntiva, la cruïlla de la civilització, es mou entre el transhumanisme o la transhumància. L’aposta, si volem viure amb dignitat i respecte —també amb l’estoïcisme i la frugalitat que ensenya la vida pastoral, que és d’esforç i tenacitat— crec que és prou clara.
Els borrecs, els xais, les xeres…, en summa, les ovelles, també han viscut en aquesta carrerada un nova vida fora de l’estable i dels indrets ja coneguts dels entorns de Mieres. La sonsònia dels atàvics esquellots, els bels, els esbufecs mentre remuguen ajagudes als herbassars, esdevenen una experiència inoblidable, que s’endinsa en la consciència i no et deixa de petja, un cant a la vida que cal servar i celebrar.
Per acabar aquesta primera aproximació a aquesta bella aventura, que seguirà amb altres projectes relacionats, també, amb la prevenció d’incendis i la recuperació de la ramaderia, us oferim un recull d’imatges, en què han participat, entre d’altres, a més del mateix Prem, els amics i amigues Sergi, Epi, Beti, Nanin, Saül, Montserrat, Xavier… Gràcies a tothom! [Podeu veure més fotografies en aquest vincle.]