[Un article de Josep Maria Sebastian.]
Per als qui s’anomenen lliurepensadors, el pensament consisteix en el límit de la llibertat individual. Dit així, sembla molt bonic, però te l’inconvenient que no s’assoleix mai cap certesa. Cada pensament en porta d’altres que a la vegada en porten d’altres i així fins a l’infinit. Posar-ho tot en qüestió no és còmode i comporta sovint incomprensió, solitud i marginació.
Els sistemes polítics, autoritaris o no, així com les religions pretenen imposar a la gent el sentiment fals que a la vida hi ha certeses. Uns ho fan amb dogmes de fe i altres en nom de determinades ideologies d’igualtat o del tant tens tant vals, com en la imposició de les estadístiques on vivim ara.
Sempre hi ha hagut qui ha pensat lliurement i això no han pogut evitar-ho ni les pitjors dictadures. Sovint, s’ha qualificat al pensament lliure d’utòpic i certament ho és com a motor vital de l’evolució a través del concepte d’utopia, tal com l’explica el filòsof alemany Ernst Bloch (1885-1977): com el principi d’una esperança en un món millor, no pas com un objectiu metafísic, segons el concepte de Thomas More (1478-1535). La utopia com a antídot al nihilisme més radical i a una visió apocalíptica de la vida. Tot el contrari de la inconcreció de les utopies religioses i místiques que pregonen les bondats d’una altra vida, de la qual no hi ha hagut mai cap testimoni viu, per més que s’hi entestin el Vaticà i els seguidors del pensament únic.
Herbert Marcuse (1898-1979), davant els avenços tecnològics va gosar plantejar d’una manera optimista el final de la utopia a nivell polític per la terrible aplicació d’un marxisme teòric en les dictadures socialistes. L’esquerra, deia, ha d’ultrapassar el concepte de paradís igualitari com a objectiu a llarg termini i convertir les utopies en ideals realitzables, concrets, amb la qual cosa deixarien de ser-ho. Caldria veure què opinaria el filòsof del món actual.
El pensament mai no havia estat tan assentat i substituït pel dualisme del qui no és en ni està en contra meu. Ho veiem cada dia als diaris en les informacions manipulades que converteixen Occident en l’ideal bo i l’islamisme en l’ideal dolent. El vers d’una canço de Luis Eduardo Aute diu que «El pensamiento no puede tomar asiento, lo nuestro es estar siempre de paso». Només el pensament més diversificat i despullat d’ideologia ens pot acostar a l’ideal de la llibertat individual, com un metge que lluita per la immortalitat o un jurista per la justícia, sabent que són inabastables.
La pols de l’univers és l’únic destí que pot ser creïble per a qualsevol persona que practiqui el pensament com una força inacabable, com una cadena de preguntes eternes, conscient que no arribarà mai a cap certesa, a cap resposta que no formi part de la naturalesa. Aquella que, com deia Fernando Pessoa (1888-1935) —i li agrada recordar a un amic meu—, no te memòria, ni dubtes i on no hi ha cap forma recta ni mesurable; aquella que ens entestem a voler comprendre i mesurar ficant la pota cada cop més avall. I no pararem fins que ens autoextingim. Potser serà llavors quan les utopies es concretaran i la naturalesa podrà fer lliurement el seu camí sense la nosa i les absurdes interpretacions de l’Homo sapiens.