[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol 1. En un pis del Poblenou

El so de les sirenes ens despertà. Dormíem amb en Martí en un petit pis del Poble Nou que havíem començat a llogar tres anys enrere. Un calendari a la paret assenyalava el 19 de Juliol, una data que marcaria un abans i un després a les nostres vides i a les de molts més.

La majoria dels barcelonins encara dormia en una càlida nit d’estiu mediterrània. Però uns quants milers despertàvem amb les sirenes, conscients del seu significat. Molts altres ja eren als carrers, amagats a portals, balcons i terrats, o havent passat la nit a locals sindicals i ateneus, disposats a lluitar gairebé desarmats contra el feixisme.

Les sirenes de les fàbriques eren el senyal per alertar aquests milers d’obrers anarquistes, que no estaven disposats a sotmetre’s a un cop d’estat que tothom sabia que no trigaria a arribar. Provocat per uns generals deshumanitzats amb les sanguinàries guerres colonials al Marroc, que es rebel·laven contra la República per instaurar un règim feixista com l’alemany, on, sens dubte, catalans i anarquistes seríem els primers a rebre.

Però no era per la República pel que lluitaven, sinó contra el feixisme i per la revolució que construïen des de feia dècades. Una revolució comunista i en llibertat, mai vista encara al món, que ho capgirés tot per deixar enrere una societat gairebé medieval que els oprimia fins a la última gota de sang. I construir-ne al seu lloc una de completament nova, lliure, igualitària i fraternal. Posarien tota la força i la intel·ligència de què disposaven, que no eren poques, ja que aquest era el proletariat més ben organitzat d’Europa, per confrontar l’intent de cop d’estat feixista amb tot el contrari: una revolució anarquista.

El so continuat de les sirenes, a més d’impregnar l’aire de la ciutat d’una atmosfera que anunciava grans canvis i l’inici d’un llarg combat, començava a fer el seu efecte, que no era només alertar els obrers sinó també inquietar els militars colpistes fent-los saber que el poble de Barcelona estava en guàrdia i disposat a donar-ho tot per combatre l’aixecament. El cop no agafava desprevinguts als treballadors catalans, afiliats en un 80% a l’immens sindicat anarquista CNT, sinó completament organitzats per fer-hi front.

En Martí fou el primer a sentir-les, i fent un salt al llit, cridà:

— Joana, desperta, les sirenes! És el senyal! —. Jo encara dormia, els últims dies havien estat esgotadors, però no serien res al costat del que venia.

— Joana, coi, desperta! —insistí, sacsejant-me amb tendresa.

— Què passa, Martí, què hi ha? —vaig dir, encara mig adormida.

— Les sirenes! El senyal per començar el contraatac contra aquests malparits! El cop ja ha arribat a Barcelona, és l’hora! Ens hem d’afanyar a La Farigola! —exclamà mentre es dirigia cap al balcó. Quan va obrir les portes, el so de les sirenes entrà amb més força a l’habitació, i va ajudar a desvetllar-me. Mentre tornava endins, exclamà entusiasmat:

— Joana! La gent va armada pel carrer! Tots els veïns estan a les portes, balcons i finestres! I a la cantonada del carrer Rogent hi aixequen una barricada! Vinga, faig l’esmorzar mentre et vesteixes, i baixem! Desperta, dona! —i un cop a la cuina, cridà—: Ha començat la revolució! La revolució ens espera!

Jo no sabia si alegrar-me’n o amoïnar-me’n. Vaig pensar: «Mare meva, comença el merder!», mentre m’encaminava encara endormiscada cap al balcó. Al carrer tot estava regirat. Els botiguers miraven temerosos des de les portes dels comerços i els veïns treien el cap per finestres i balcons. Tot i ser les 5 del matí, molta gent caminava pels carrers d’un grup a l’altre amb ganes de saber què passava.

— Posa Ràdio Barcelona a veure què diuen! —vaig dir-li a en Martí.

Va encendre-la, i just després del senyal horari de les 5, començà a sonar un breu discurs del president Companys.

«Ciutadans!:
»Ha arribat el moment que tant temíem: l’exèrcit ha traït la seva paraula i honor, i s’ha llançat al carrer per combatre la República. Per als ciutadans de Catalunya ha arribat l’hora de les grans decisions i dels grans sacrificis: cal destruir aquest exèrcit facciós. Que cada ciutadà compleixi el seu deure. Visca la Generalitat de Catalunya, visca la República!»

— Sí, ja —digué en Martí—. La Generalitat, diu… Quins collons! Amb quines armes vol que combatem l’exèrcit? Amb pedres? Si ahir mateix els companys van tornar a demanar armes a la Generalitat i no els han donat ni un trist revòlver! —exclamà indignat en Martí des de la cuina, mentre preparava un cafè amb llet i unes llesques de pa amb tomàquet i formatge que em serví mig atabalat a la taula del menjador. 

— Sí, realment… La República i la Generalitat sembla que tinguin més por del poble que del feixisme…

— I ara ens diu que sortim nosaltres a lluitar! Desarmats! Quins collons! —continuava, indignat, en Martí—. Ho farem, però no perquè ens ho demani ell, sinó per necessitat, per supervivència contra el feixisme i perquè ens ho demana el poble i la CNT! —digué amb el puny i el dit alçat.

— Sí, sort de la CNT, si no fos pel sindicat, realment… Però, sense armes ja em diràs com combatrem contra els seus canons. Perquè, realment, és un exèrcit d’inútils i fanàtics que han perdut totes les guerres, però està ben armat…

— Oh i tant…, i no els ho diguis, que perden totes les guerres, que s’ofenen i et munten un cristo com al Cucut! Els malparits només serveixen per girar les armes contra el seu propi poble, perquè contra els altres no guanyen mai…

— L‘exèrcit espanyol només guanya contra els espanyols –vaig dir rient—. Què hi vols fer… Com el castell de Montjuïc o la Ciutadella, les úniques fortaleses del món que, enlloc d’apuntar cap enfora per defensar-nos, apunten cap endins, cap a nosaltres…

— I encara així, mira quina ciutat hem fet! No hi ha res que s’hi assembli al sud d’Europa! Ni en l’arquitectura, ni en avenços de tota mena, ni en l’organització popular! El que fa que avui puguem plantar cara al nostre propi exèrcit, que es rebel·la no només contra aquesta República que ni tan sols ha molestat gaire al seu coi d’església i privilegis, i els seus latifundis, sinó per tallar d’arrel tot el que hem anat construint durant dècades d’organització obrera…

— Sí, però si hem d’enfrontar-nos a canons amb pistoles… No sé pas com ho farem…

— Va, Joana! No és moment de dubtar! Potser és tot un exèrcit… Però al davant hi tenen tota una ciutat. Veurem qui guanya! Això no és Àfrica, això és Barcelona! I qui la coneix millor que nosaltres i ha sabut defensar-se lluitant als carrers? Nosaltres coneixem bé el combat al carrer, ells no.

— Tants anys de pistolerisme als carrers… Si més no, això ens podrà servir… I tant servei militar i guerra al Marroc… Al final, els que us ensenyaven a matar marroquins són els que rebran els vostres trets… En quin mon vivim, realment… Tot just sortíem de la Gran Guerra, que ens cau a sobre aquest coi de crisi econòmica mundial i a Europa es torna a sentir soroll de sabres i ascens del feixisme. Són temps de guerra i d’anar armats… És realment una lluita de classes en tota regla…

— On cadascú quedarà retratat i mostrant a quin bàndol està, ara que ve l’hora de la veritat. Ja no hi ha matisos… Només hi ha dos bàndols, el feixista i l’antifeixista. També la teva família, Joana, haurà de decidir de quin costat està…

— Sí, ja ho sé… —vaig dir mentre pensava en els meus pares i germans. La cosa es complicava. Per al país, i per a la meva família, com per a tantes altres. Però en el meu cas, aquest cop d’estat acabaria d’enfrontar-nos en dos bàndols irreconciliables, era inevitable. Un dels meus germans i jo, propers a ERC i a la CNT, i els meus pares i el germà gran, més conservadors. Tot i que mai propers al feixisme. Però en temps on s’havien acabat els matisos, calia optar per un o altre bàndol.

— Vinga, acaba el cafè i marxem! —digué en Martí després de fer-ne l’últim glop.

Una mica més tard ja érem al carrer, encara de negra nit, havent acabat de cordar-nos cinturons i botons mentre baixàvem a salts els graons de l’escala.