[Una novel·la de Dídac Costa.]
Part 1 de 2
No es podria entendre l’imparable triomf de les forces populars contra el cop feixista sense conèixer la cultura anarquista catalana i els convulsos anys que patia el país, de fet, des de feia segles, amb una devastadora guerra cada cent anys, però amb especial intensitat des de tombants del segle XX. Això explicava gran part de la sorprenent capacitat organitzativa dels barcelonins, que estaven fent la proesa, mai vista, de derrotar el seu propi exèrcit, malgrat haver sortit desarmats i amb unes autoritats polítiques incapaces de fer-hi front.
CNT i FAI eren les inicials que més es veien i s’escoltaven avui per tot Catalunya. Creada a Barcelona el 1910 al desaparegut Saló de Belles Arts del passeig Sant Joan, en el marc d’un congrés obrerista català, la Confederació Nacional del Treball convertí la vella Solidaritat Obrera, d’àmbit només català, en una organització sindical per a tot Espanya. Dels 45.000 afiliats l’any 1915 assolí els 500.000 l’any 1920, unint, ni més ni menys, que el 80 % dels treballadors catalans. Una proporció insòlita al món capitalista. Era la gran organització al món del treball, en temps en què això determinava la subsistència de les famílies. I, fins i tot, l’organització catalana més gran de l’època, en tots els àmbits de la vida social i política.
Aquesta força, aquest enorme teixit social combatiu, que era un dels principals objectius a abatre pels feixistes, no sorgia del no-res com un bolet, sinó que venia d’una llarga història de lluites i reivindicacions obreres i populars que feia dècades que havien fet saber al món la força revolucionària, antiautoritària i cooperativista de la capital catalana, travada en dècades, potser segles, de protestes, barricades, bullangues, revoltes, cremes de convents i brots revolucionaris ofegats en sang, afusellaments, llargues estades en presons inhòspites, canonades des de Montjuïc i càrregues policials a cavall, com pintà magistralment Ramon Casas a la seva obra La càrrega.
Davant d’un estat absent, que no oferia a la majoria de la població cap protecció social, cap més sistema de salut que les mútues de salut dels mateixos treballadors; cap altre ajut per enfrontar-se a l’atur o la jubilació que no fos la solidaritat entre veïns i els companys del sindicat, quan algú emmalaltia o envellia; cap altra facilitat per pagar els lloguers, que estaven a preus exorbitants pel sobtat creixement de la població, amb la recent immigració massiva espanyola, que el seu sindicat de llogaters; cap més alternativa educativa a la d’un clero obscurantista i endarrerit que les nostres poques escoles racionalistes i ateneus; rebent, en el millor dels casos, uns magres ajuts pal·liatius, assistencials i condicionats de l’Església als més desemparats, a canvi del seu monopoli de tot plegat.
Era un escenari on se solapaven una injustícia sobre l’altra, com enviar a la guerra del Marroc, Cuba i Filipines els joves de les famílies obreres que, a diferència de les riques, no es podien permetre pagar les mil pessetes de la redempció per evitar el servei militar i la lleva; fet que suposava, en poques paraules, que només els pobres anaven a morir a guerres colonials llunyanes per tal de mantenir els privilegis d’un grapat de grans empresaris.
A les bullangues del segle XIX, revoltes populars impulsades per la fam i el liberalisme anticarlí, la crema de convents ja era un costum habitual. El poble barceloní, potser encara imbuït del cristianisme més honest dels càtars o albigesos, que al segle XIII arribaren a Catalunya escapant de la salvatge inquisició catòlica francesa i vaticana, identificava el clero com a puntal central de l’opressió, junt amb l’exèrcit, els reis o l’alt empresariat català; sobretot després de la Setmana Tràgica ―o bé Gloriosa, segons qui escrigui la història―, impulsada pel rebuig a les lleves per anar a guerrejar al Marroc, i de l’heroica i vencedora vaga de La Canadenca, quan una Barcelona prerevolucionària posà entre les cordes els amos i el capitalisme, aconseguint fites històriques com les 8 hores de treball per primer cop al món, només un any després de l’URSS i Alemanya, i que duraria un bon temps.
O al Trienni Bolxevic, del 1917 al 1920, quan l’onada inspiradora de la revolució soviètica, que sacsejà com un tsunami el món sencer, arribà a les costes mediterrànies, fent arrelar, especialment a Barcelona, les esperances d’un canvi radical sobtat, on les majories socials pauperitzades poguessin reemplaçar, com a Moscou, les velles oligarquies ostentoses. Tot plegat feu de la nostra ciutat un dels llocs del món on la lluita de classes prengué més cos i rellevància.
Avui, tota aquesta contestació popular que s’havia anat armant d’eines, estratègies i arguments al llarg de dècades havia pres cos, després d’anys de gimnàstica revolucionària, amb la creació de comitès de defensa a cada poble i barri de Catalunya, que serien la llavor del que hauria d’esdevenir un veritable exèrcit anarquista i popular, que avui mostrava al món la seva utilitat per parar els peus al mateix feixisme que amenaçava tot el planeta.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.