[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
Què eren les colònies escolars? Doncs unes institucions higienicopedagògiques que aparegueren a Europa les darreries del segle XIX. A Catalunya n’hi havia de dos tipus: les de vacances i les permanents, que estaven ubicades bé a la muntanya, bé prop de la costa; el seu objectiu era el d’acollir aquells nens i nenes escolaritzats en escoles públiques que no disposaven de prou recursos econòmics i, a més a més, presentaven alguns problemes de salut.
El què, el com i el quan de la colònia Alba de Ter, situada a Rama, ens l’explica qui fou el seu director, el mestre i pedagog Miquel Fornaguera i Ramon (1893-1981): «Nostra colònia Alba de Ter es troba situada a 5 quilòmetres de Ripoll, a la residència nomenada Rama, casa d’estiueig mig senyorial (…) enmig d’una boscúria de roures gegantins…».
Cal dir que la colònia Alba de Ter era espaiosa, amb un gran menjador, dormitoris separats per sexes, aules d’estudi, un gimnàs i una petita infermeria. Estava patrocinada pel Comitè de Puigcerdà (Aide Suisse aux Enfants Espagnols) amb seu a Ginebra, que treballava conjuntament amb l’Assistència Infantil (Institut d’Acció Social Universitària i Escolar de Catalunya).
El seu funcionament era com segueix: de bon primer, en arribar, els nois i noies que ingressaven a la colònia eren retratats, i la seva fotografia servia perquè les possibles famílies benefactores que volien contribuir a les despeses de manteniment n’escollissin un o una i se l’afillessin, amb la condició de lliurar setmanalment una quota i també amb el compromís d’escriure’ls i d’enviar-los, de tant en tant, regals per fer-los sentir que no estaven sols al món ni reclosos en un asil desangelat; sovint s’ha comparat aquesta relació amb la que tenen els padrins amb els seus fillols o filloles.
El personal encarregat de la colònia Alba de Ter el componien el director, en Miquel Fornaguera i Ramon, la seva muller, sis professores, una infermera, una cosidora i quatre dones més encarregades de dur a terme feines diverses. En relació amb això i altra volta amb mots del propi Miquel Fornaguera, «…formem una mena d’extensa família que ens estimem i compartim alegries i dolors, angúnies i esperances; ens coneixem els defectes i ens els tolerem, així com ens apreciem les qualitats. Portem una vida intensa, clau de l’èxit, amb classes i gimnàs, ballets i cants, costura i plegada de llenya, pensant en un hivern que pot ser llarg i dur; i encara lluita aferrissada contra la sarna, malura que tenien quan ens vam fer càrrec de la colònia i no poguérem extirpar del tot…».
La sort de la colònia anà indefectiblement lligada a la cursa de la Guerra (in)Civil (1936-1939) i, a les acaballes del gener de 1939, van haver d’emprendre el camí de l’exili cap a França obligats per la reculada de l’exercit republicà i l’avenç imparable de les tropes franquistes i els bombardejos de l’aviació feixista.
Aleshores a la colònia, a més del personal encarregat del seu funcionament, hi havia 150 criatures, entre nois i noies. Els llocs d’origen d’aquesta mainada eren diversos, tot i que la majoria provenien de la conca minera d’Astúries, i la resta, una vintena llarga, eren catalans, del País Basc i de Madrid.
El camí de l’exili els dugué cap a Figueres, des d’on pogueren creuar la frontera amb França a principis de febrer. Un cop en territori francès, les autoritats gal·les els donaren allotjament, primer a la població de Portvendres i, més tard, a Sète. Un cop a Sète, en Miquel Fornaguera comença a establir contacte amb les famílies dels nois i noies per tal de repatriar-los com més aviat millor i reintegrar-los als seus familiars.
Al llarg del mes d’abril anaren sortint de manera esglaonada de Sète amb destí Burgos, capital de l’Espanya franquista.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.