[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
No és pas la primera vegada que apareix una ressenya sobre l’obra literària de M. Dolors Orriols a les pàgines de La Resistència (El riu i els inconscients i Cavalcades), i avui toca el torn a la recentment publicada per Viena Edicions Petjades sota l’aigua, una petita obra mestra, atès que només té poc més de 160 planes. Aquesta novel·la, escrita a la dècada dels cinquanta dels segle passat, no va veure la llum fins a l’any 1984, quan es publicà per primera vegada en una edició amb notòries mancances i àdhuc errades; sortosament, Viena Edicions n’ha tret una versió degudament revisada i polida de les errades de l’anterior.
Dolors Orriols pertany a aquella plèiade de dones literates i artistes, a dia d’avui malauradament molt desconegudes, que la Guerra Civil primer i la llarguíssima postguerra franquista després les afectà plenament i les sumí en un ostracisme que ben aviat derivà en un injust oblit. Sortosament, i de mica en mica, es va trencant el vel de l’oblit i les seves obres es van coneixent, com és el cas que ens ocupa.
Què és el que converteix aquesta novel·la en una veritable peça d’orfebreria i de rabiosa actualitat? En primer terme, el lloc on es desenvolupa l’acció: el paratge feréstec i idíl·lic ensems de les Guilleries, en plena construcció del pantà de Sau, que suposà un trencament del modus vivendi de tots els habitants del poblet de Sant Romà de Sau i de pràcticament tot el terme, que es veurà negat per les aigües del Ter frenades i retingues per l’alt mur de la resclosa…, i aquí l’escriptora va ser gairebé una visionària quan escriu «El campanar marcarà el nivell de l’aigua!». No cal ni dir que la punxa del campanar sobresortint per sobre de la quietud de l’embassament és la imatge més icònica de Sau. Altres factors, el primer, l’ús magistral del llenguatge, un llenguatge plàstic molt potent i amb un domini del català que, si és té en compte que en aquest aspecte va ser autodidacta, encara li afegeix un plus de mèrit. El segon, la veu del narrador principal, l’enginyer Orfila, que entrellaça la seva veu amb la dels altres personatges del relat (la mestra Clara i la relació amb l’obrer anarquista Pérez Negro; els obrers, tots forans, que treballaven al pantà, amb el nen Manué i la seva mare com a paradigmes; el cap de les obres, el franquista i autoritari Marcos; la senyora Raventós, que es resisteix fins al darrer moment a marxar de la seva casa pairal l’Albareda; la Margarida, mestressa de la casa el Clos, on l’Orfila s’hostatja; en Garneu, el típic bosquerol del terrer; el canonge Canals i una figura absent però sempre present: la Júlia, la dona recentment traspassada del narrador…), cosa que gairebé permet qualificar aquesta novel·la de «coral».
També el paisatge, la seva descripció, d’una força i bellesa realment magnífiques, que descriu a través de l’Orfila, qui amb el seu cavall enfila camins, corriols i viaranys de les Guilleries per trobar un repòs al seu desassossec, que, des de la mort de la Júlia, no el deixa… De fet, crec que la seva acceptació de venir a treballar a Sau va ser una veritable fugida endavant. És la seva mirada sobre les Guilleries la que ens fa saber com són les estacions de l’any, la tardor ben especialment, amb imatges tan belles i suggeridores com «les falgueres seques com marques d’aram…» o «les cingleres de Tavertet, esmolades pels vents, s’esmicolen en un polsim de sang…», i no cal dir que amb la presència omnipresent de la boira com un personatge més de l’entorn, i el riu, el Ter, que aviat ho empassarà tot, sense deixar cap racó, fins aleshores un riu viu, curull de vida… un missatge ecològic avant la lettre!
Només hi ha cap altra manera de tancar aquesta breu ressenya de Petjades sota l’aigua que dient-vos «llegiu-lo!»
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.