[Un article de Nan Orriols.]
Sovint, els misteris són considerats com el nucli fonamental del cristianisme, segons el qual Déu és alhora Déu pare, Déu fill i Déu esperit. La vida dels creients està plena de misteris. Entendre les monges de l’Adoració Perpètua o la vida dels monjos de Montserrat també és un misteri. Segurament vivim en el misteri des del dia del nostre naixement.
El meu avi, el meu pare i la meva mare van néixer en temps de la monarquia dels Borbó, van passar un temps en una república per acabar en una dictadura i, oh, misteri!, per tornar a la monarquia dels Borbó. Els de la meva generació, només dictadura – Borbó + Borbó. Els misteris sempre són violents. Sigui a la creu o al misteri de la justícia reprimint els que no volen creure en els misteris, costa d’entendre que la humanitat, per acabar tots morts, ho compliquem tant i organitzem misteris per a tot.
Com s’han fet rics Felipe González, Aznar i tants i tants polítics de les portes giratòries? Això no és un misteri, però que continuïn saquejant, sí. De fet, jo crec que els misteris, de manera misteriosa, es posen d’acord per continuar aplicant permanentment un 155 gens misteriós però aplaudit amb les orelles fins i tot per polítics republicans i també independentistes. I això sí que és un misteri.
One Comment