Els éssers humans també sofreixen de fa molts anys ençà la seva pròpia autodestrucció, de què la societat de consum i les guerres genocides en són els més clars exponents. No tenim cap, com diu Nan Orriols i il·lustra l’artista Toni Casassas. I encara que a nivell global ja s’ha iniciat l’anomenada sisena extinció, els sàpiens semblen abocats sense remei a desaparèixer de la faç de la Terra.
Els éssers humans són les úniques criatures del planeta capaces d’aterrar arbres més que centenaris per a fer-ne paper i després escriure-hi: «Salvem els arbres!». Així, doncs, si els arbres són els pulmons del món, com diuen, els sàpiens en devemm ser el càncer que mena a la seva extinció. El mateix passa amb tots els éssers vius no humans: plantes, animals, fins i tot alguns minerals i la pròpia terra: si desapareguessin tots els insectes, en menys de cinquanta anys no hi hauria vida a la Terra; per contra, si desapareguéssim, en menys de cinquanta anys totes les formes de vida floririen.
Hi ha uns joves al carrer que fa temps que apel·len tota la humanitat sobre la responsabilitat que ens pertoca com a espècies per a aturar l’ecocidi que ens du, en poc més d’una decada, a no poder fer marxa enrere en el desgavell climàtic que comporta el nostre mode de vida.
A muntanya sabem prou bé com de depredadora és la nostra espècie. Fem tot el que estigui a les nostres mans per preservar el poc que resta i per a adaptar-nos al poc que vindrà.
És la vida o és la mort.
