[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol 2. Camí de la Farigola

[Novel·la de Dídac Costa.]

Érem dos joves de vint-i-sis i trenta anys, arribats feia poc a la gran ciutat. Jo venia del Berguedà, comarca pirinenca eminentment rural, tret d’un grapat de colònies industrials i la capital, Berga. Allà la meva família era, justament, propietària des de feia tres generacions d’una colònia tèxtil, Can Vidal, una de les més grans i pròsperes de la comarca.

El meu pare, la tercera generació, dirigia amb mà de ferro la colònia, però alhora establint amb els treballadors una mena de paternalisme que, quan tot anava bé, semblava gairebé una gran família ben avinguda, on cadascú tenia molt clar el seu rol i l’acceptava. Tret d’alguns rebels, és clar. Un dels quals, en Jaume, era el pare del meu millor amic d’infància, en Llibert. De fet, una de les parts boniques de la colònia és que els fills dels treballadors, dels tècnics, dels directors i dels amos anàvem a la mateixa escoleta de la colònia. I com que de fills de l’amo només n’érem nosaltres, si volia jugar i fer amics no tenia gaires més opcions que fer-ho entre els fills dels treballadors, amb qui vàrem fer una bona colla.

Això no feia gaire gràcia als meus pares, més encara quan en Jaume era un anarquista convençut i d’aquells que aconseguien explicar-nos amb faules i metàfores fantàstiques les virtuts d’aquest bell pensament humanista. Però tenien clar que seria pitjor tancar-me a casa en una bombolla i obligar-me a jugar sola o amb els germans. No trigarien a penedir-se’n i a provar sense èxit de fer-se enrere quan van començar a veure que, ja de ben petita i, sobretot, a partir de l’adolescència, vaig començar a sentir més properes les idees anarquistes que ens explicava en Jaume que el que vindria a ser el meu interès de classe i el meu benestar personal i familiar.

Fins i tot, durant els últims anys de viure a la colònia, havent escoltat entusiasmada en Jaume parlar dels falansteris dels socialistes utòpics com Godin, Owen o Fourier, vaig atrevir-me a proposar, sense èxit, com caldria esperar, transformar la nostra colònia tèxtil, que de fet és en ella mateixa un model de feudalisme industrial, en tot el contrari: un falansteri cooperatiu, una colònia col·lectivitzada.

Davant la previsible negativa rotunda de tota la família envers idees tan avançades i trencadores, i després de dos anys de forts debats cada cop més agres amb pares i germans, abans que això ens portés a dir coses que no poguéssim fer enrere, vaig decidir trencar amb tot l’any 1930, quan jo en tenia 20, per anar a viure sola a Barcelona.

No volia heretar privilegis en els que ja no hi creia, que de fet serien parcials, perquè seria el meu germà gran, en Miquel, l’hereu, qui continuaria la nissaga industrial segons la tradició i el codi civil català. Potser sabent que no m’hi jugava gaire, perquè no era jo qui havia de responsabilitzar-me’n, potser per rebel·lia adolescent, pel que m’explicava en Jaume o per ser qui sóc, no sé, jo ja era crítica amb les maneres i la gestió de la colònia de la meva pròpia família des de ben jove.

Vaig decidir, així, traslladar-me a Barcelona a fer carrera com a educadora i per a conèixer de prop la llarga llista d’innovacions que estava produint la capital catalana en molts aspectes, i especialment dins de la cultura anarquista. Que, davant la inexistència d’un estat just i eficient, havia hagut de construir els seus propis sistemes de salut, d’accés al menjar, d’ajudes als lloguers o de solidaritat amb aturats, vaguistes, presos polítics o malalts.

I, en el meu camp, les seves pròpies escoles i ateneus. I fins i tot, models pedagògics complets per escapar del monopoli de dos mil anys de l’església sobre l’educació o més ben dit, la no educació dels nostres fills. Que ni tan sols aprenien les idees justes de Jesús, ben acostades a les dels anarquistes, sinó només obediència acrítica a l’autoritat i tot de collonades inútils.

Fins i tot Einstein va venir a visitar l’Escola del Mar a la platja de la Barceloneta, l’any 1923, admirat pel seu model pedagògic innovador i progressista. Va fer una conferència sobre el socialisme a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de la CNT, on els va dir que estava gratament sorprès de veure com a Catalunya, davant la crisi econòmica global, el proletariat optés majoritàriament pel socialisme llibertari enlloc de fer-ho, com a Alemanya, que se suposava era un referent de país modern, culte i civilitzat, per la brutalitat del feixisme. Que ell, que encara vivia a Alemanya, ja començava a patir en pròpia pell.

L’home més brillant del món feia així un reconeixement a quelcom que, certament calia ser intel·ligent per reconèixer i valorar des de l’estranger. Mentre que l’estat espanyol, ben al contrari, acabava d’afusellar un gran pedagog anarquista català, Francesc Ferrer i Guàrdia, el 1909, malgrat un clam a tot Europa per salvar-lo, en el que probablement fos l’últim assassinat de la Inquisició espanyola. Perquè va ser l’església qui l’assenyalà per atrevir-se a fer pensar els nens i posar en perill el seu monopoli.

Tot i així, les seves escoles racionalistes ja sembraven el país, formant joves plens de vida, inquietuds, noblesa, responsabilitat i lucidesa. Molts dels quals serien els combatents més joves i decidits aquest dia, com en Llibert Sarrau o l’Abel Paz, que havien estudiat justament a l’escola La Farigola cap on ens dirigíem i on, també, vaig començar a treballar jo quan vaig arribar a Barcelona, de professora d’història i de català.

Un any després vaig conèixer en Martí, que provenia d’un origen més humil. Fill i nét de treballadors de la fusta de Ripoll, mantenia, ell sí, l’ofici familiar com a ebenista a Barcelona. Al taller del Poblenou, on treballava, va conèixer el Sindicat de la Fusta de la CNT, un dels més combatius i organitzats del país. I arrel d’això, tant ell com jo vam afiliar-nos a la CNT. Feia dos anys que ens plantejàvem crear una família, però encara no havíem trobat el moment. I les dates que vindrien ens ho posarien encara més difícil. Però no era moment de pensar en la meva família, ja arribaria l’hora.

Només posar els peus al carrer, vam sentir no gaire lluny del barri el retronar d’un canó, que ens deixà glaçats. Vaig parar de cop, fent el gest de frenar en Martí, que també s’aturà.

— Martí! Això és un canó… I només pot ser dels militars… Collons… —vaig dir sense dissimular la por—. Què podem fer nosaltres contra un canó si amb prou feines tenim quatre pistoles i algun fusell de caça? Ens escombraran…

— No et deixis espantar! Ells tenen els canons per fer-nos por, nosaltres les sirenes i una gran ciutat que es desperta per no deixar-se agafar per sorpresa. Anem a La Farigola, on ens diran com està la cosa i com podem ajudar!

Al carrer Rogent amb la carretera de Sant Andreu, a la plaça del Mercat, s’havia aixecat una gran barricada per a la qual havien usat totes les llambordes, també les de la via del tramvia, deixant els rails totalment al descobert.

En Benet Pasanau, un amic d’en Martí que treballava a la cerveseria Damm, on també havia treballat Durruti, conduïa un cotxe esportiu descapotable. En veure’ns ens va somriure, i sense deixar de conduir cridà:

— Què me’n dius, Martí, t’agrada el meu nou cotxe? Ja hem començat les confiscacions! Voleu que us porti a fer un tomb? —digué rient. Sense esperar resposta, tocà el clàxon i seguí el seu camí cap al centre. Els que l’acompanyaven reien mentre aixecaven els rifles Winchester.

Van aparèixer dos cotxes més en direcció contrària, també plens d’obrers drets i armats als laterals dels vehicles amb pistoles i fusells que aixecaven a l’aire victoriosament, cridant visques a la FAI i a la CNT. En veure que la barricada tallava el carrer, es van aturar. Un dels conductors feia sonar el clàxon amb insistent entusiasme, repetint hàbilment el popular eslògan de la revolta d’Astúries del 34, UHP, «Unión Hermanos Proletarios». Al segon vehicle un dels obrers seia al parafangs i també brandava un rifle Winchester mentre els altres aixecaven el puny tancat, cridant amb to solemne:

— Visca la CNT! Visca el comunisme llibertari! Visca la revolució social!

— Vaja —va dir en Martí amb un mig somriure—, sembla que els cotxes, que eren només per als rics, avui son només per als pobres!

Els botiguers observaven el que passava al carrer des de les portes de les seves tendes a mig obrir, desconcertats, indecisos i cautelosos, sense dissimular la seva estupefacció i el temor per la seguretat dels seus negocis. Quan els altres veïns aixecaven el puny, responien amb el mateix gest sense gaire convicció, més empesos pel temor que per la voluntat d’una revolució. No eren anarquistes, però encara menys feixistes. I si el poble s’enfrontava al feixisme, ells no podien deixar d’estar al seu costat. Una altra cosa seria l’endemà de la batalla si el poble guanyava. Però res no podria ser pitjor que la victòria del feixisme. Per a tot Espanya, però especialment per als catalans, fossin obrers, botiguers, camperols o petits empresaris; perquè el feixisme espanyol, a diferència dels altres feixismes europeus, després de la pèrdua de les últimes colònies espanyoles, tenia en l’anticatalanisme el seu eix vertebrador, l’únic potser, com si no tingués cap altre contingut propi i identitari més que el sotmetiment d’altres nacions. I el fervor religiós, que tampoc no es trobava al feixisme italià o alemany. Els botiguers veien, també, com, ja en aquelles hores, els obrers eren els que tenien la nova força al país, i calia ser prudent. Copiaven el gest del puny alçat, però amb evident manca de convicció i un cert recel, i quan els vehicles desapareixien cap al centre, molts tornaven a baixar els braços.

Les ganes de saber del cert tot el que estava passant a la ciutat eren irrefrenables. Vam accelerar el pas cap a l’Ateneu, passant pel costat de la Cooperativa Pau i Justícia, una de tantes cooperatives de consum, on nosaltres compràvem sovint ous i altres queviures. Tenia una gran sala que feia de bar i restaurant, on molts dels protagonistes d’avui havien compartit centenars de converses i activitats, però que a aquesta hora no era un punt de trobada per a l’organització del contraatac. Aquest no seria un dia de gaire pau, però potser si de justícia.

A un pis del davant hi vivia un veí que sabíem que era guàrdia d’assalt. Encara amb samarreta, es mirava des del balcó el que passava al carrer amb cara de preocupació.

— I de quin costat estarà el cos dels guàrdies d’assalt? —li preguntà des de dins la seva dona, també amoïnada.

— Quina pregunta, dona! Doncs de la República, és clar!

— Sí, ja, ja m’ho pensava… Però, també, al costat del poble en armes? Tot el cos? I si hi ha divisions com les que dius que hi ha? Què passarà? S’enfrontaran? I els altres, la Guàrdia Civil, què farà? Ai, Déu meu! —exclamà.

— Calma… Suposo que els guàrdies d’assalt estarem tots per la República… I sí, si convé, lluitant amb els obrers. Ens separa la revolució social que ells volen, però ens uneix la lluita contra el feixisme. Un cop vençut, ja en parlarem… El que ens preocupa a tots ara és què farà la Guàrdia Civil… Ells poden decantar la balança… Si se sumen a l’exèrcit contra nosaltres…, estem fotuts… I a ells sí que em costa més imaginar-me’ls lluitant colze a colze amb els anarquistes, als que porten matant i empresonant des del primer dia que van aparèixer, només han servit per a això…

— I què hem de fer Ramon? Què en saps tu dels colpistes?

— Se’n sap ben poc, per ara… Sabem que les forces de l’exèrcit a totes les capitals de la península i del Marroc s’han revoltat… Però no sabem encara en quins punts d’Espanya està triomfant i en quins no…

— Mare meva… I tu has d’anar a treballar avui? És diumenge i no tens torn… —digué, sabent que el dia deixaria enrere molts morts i ferits.

— És clar, dona! Què vols, que em quedi mirant-m’ho des del balcó? Tots hem d’anar a defensar el país del feixisme, tu també, a la teva manera. I esperar ordres del president. Si el poble desarmat i sense saber manejar una arma ja està anant a combatre’l, com vols que no hi vagi jo, que sí que tinc armes i les sé fer servir? Prepara’m algo de menjar, que surto en cinc minuts!

Mentre es posava l’uniforme, sonà el telèfon. L’agafà.

— Sí digueu? Entesos, allà estaré, capità! —penjà, i mirant la dona digué—: Em demanen a la comissaria de Via Laietana. Marxo!

Nosaltres seguíem caminant a pas ràpid cap a l’Ateneu. El carrer parlava sense parar, en grups o amb individus sols cridant o discutint a viva veu. Els altaveus donaven notícies de la situació, competint amb el so eixordador de les sirenes, que encara sonaven com un gran despertador per a tota la ciutat.

— Mira, ja hi ha gent.

— Sí, és que fem tard, ja és un quart de sis.

— Som-hi!

— Un petó pel que pugui passar!

Ens vam fer un petó ràpid i sentit, i vam córrer els dos últims carrers que ens separaven de l’Ateneu.