[Un report de Gabriel Borràs.]
Sovint, com a conseqüència de la feina, he de sortir de Barcelona —la capital, que en diuen a la Terra Alta— i viatjar pel país, com aquell qui predica la Bona Nova o l’Apocalipsi: no sempre els auditoris combreguen amb allò que expliques i, per tant, hi ha qui ho desaprova i ho discuteix i hi ha qui ho aprova i assenteix. Sovint, també, les entitats que organitzen els esdeveniments on assisteixo (jornades, tallers, debats, conferències, etc.) ofereixen dietes com a contraprestació; jo sempre les rebutjo perquè el fet d’explicar allò que fem és inherent a la prestació del servei públic. Algunes d’aquestes entitats pagadores pertanyen a l’Administració pública, una qüestió que mai no he acabat d’entendre: cal cobrar per explicar a la gent el que fa l’Administració pública??
Des que treballo a l’àmbit públic, enguany farà 27 anys, he conegut entitats, associacions, grups, federacions, comunitats, consells, mancomunitats, sindicats, partits, col·lectius, organitzacions, etc., de tot tipus, mida i abast. Algunes, efímeres, no han suportat el pas del temps; d’altres, han transmutat en estructures clàssiques, malgrat que inicialment havien de menjar-se el món; i d’altres, permanents i monolítiques, sembla com si des d’abans de la creació de l’univers ja hi fossin. D’aquestes vull parlar-vos-en breument i, en concret, de la Federación Nacional de Comunidades de Regantes de España (FENACORE).
La FENACORE es defineix com «una asociación apolítica para la defensa de los intereses y derechos del agua” perquè “con monarquía, república o dictadura, siempre hay que regar”. L’objectiu fonamental d’aquesta federació, creada l’any 1955, és “defender apolíticamente los intereses y derechos del agua, armonizando el esfuerzo y el trabajo de todas las partes involucradas en el regadío español y colaborando estrechamente con las distintas administraciones públicas en el diseño de la política del agua del país». Agrupen 700.000 regants, que suposen al voltant de dos milions d’hectàrees (més del 80% de la superfície de reg de l’Estat); els regants del Canal d’Urgell, de l’Aragó-Catalunya i del Delta de l’Ebre (dreta i esquerra) són algunes de les comunitats catalanes que formen part de FENACORE.
El juny del 2018, en el marc d’una trobada de regants de França, Itàlia, Portugal i Espanya, el president de la Federación, Andrés del Campo, va fer unes declaracions en relació a la Política agrària comuna (PAC), la Directiva marc de l’aigua (DMA) i el canvi climàtic. Us reprodueixo a continuació les que més m’interessa subratllar; aquí van:
- «Hay mucho desconocimiento en torno al regadío por la presión de ecologistas, los países del norte de Europa —que no lo necesitan— y legislaciones como la DMA, que ha contribuido a un desprestigio del regadío.»
- «En este sentido, los regantes del sur de Europa perseguirán que, a la hora de fijar el reparto de agua, la directiva marco del agua no priorice en extremo los objetivos ambientales sobre los socioeconómicos: a su juicio, elevar innecesariamente los caudales ecológicos reduciría los recursos para regadío, con el impacto negativo que supone para el crecimiento del PIB y la creación de empleo.»
- «El presidente de los regantes ha advertido, por otra parte, de que en un clima mediterráneo (árido y semiárido) un campo abandonado no se convierte en un bosque mediterráneo, sino en desierto o basurero de las ciudades más próximas.»
I, per acabar, la cirereta del pastís:
- «A su juicio, son necesarias las obras de regulación en un escenario de cambio climático para resistir épocas de lluvias torrenciales o de sequías cada vez más prolongadas para embalsar la mayor cantidad de agua posible para momentos de escasez hídrica.»
Com podeu comprovar, es tracta d’una posició ideològica però gens «apolítica», coherent amb l’essència de FENACORE… No vaig poder-me estar de fer arribar un missatge de correu electrònic al mitjà digital que publicà la notícia per a expressar la meva més radical oposició arran dels resultats obtinguts en el desenvolupament del projecte Life MEDACC sobre l’adaptació dels sistemes agroforestals als impactes del canvi climàtic a les conques de la Muga, el Segre i el Ter. Aquí teniu el missatge de correu electrònic que vaig enviar:
De:Borras Calvo, Gabriel
Enviat:divendres, 22 de juny de 2018 12:00
Per a:‘redaccion@agrodiario.com’
Tema:Regantes de España, Francia, Italia y Portugal defienden la importancia del regadío en la PAC y en la Directiva Marco del Agua
Buenos días,
Acabo de leer con interés las declaraciones del Sr. Andrés del Campo, Presidente de la Federación Nacional de Comunidades de Regantes de España (FENACORE) sobre la Directiva Marco del Agua publicadas hoy en vuestro boletín.
En calidad de coordinador técnico del proyecto Life MEDACC (Adaptando el Mediterráneo al Cambio Climático: http://medacc-life.eu/es) me complace hacerles llegar el resumen de los resultados obtenidos durante el desarrollo de los cinco años de nuestro proyecto, cuyo objetivo ha sido el de implementar medidas de adaptación en los ámbitos agroforestales y de gestión del agua en tres cuencas de ríos mediterráneos.
Este resumen, disponible aquí http://medacc-life.eu/sites/medacc-life.eu/files/docuemnts/layman_medaccfinal_es.pdf es extremadamente útil para argumentar declaraciones basadas en resultados objetivos y no en elocubraciones decimonónicas como las realizadas por el sr. Presidente de FENACORE, absolutamente legítimas pero igualmente carentes de objetividad. Cordialmente,
Gabriel Borràs
Oficina Catalana del Canvi Climàtic
Departament de Territori i Sostenibilitat
Generalitat de Catalunya
Mai no he obtingut resposta i, de fet, tampoc no l’esperava per diverses raons. La primera: no em sorprèn gens aquesta profunda càrrega política de qui defensa encara, en ple segle XXI, que l’aigua és un bé sotmès als interessos privats, infinit i immutable. M’estranya que Déu Nostre Senyor no sigui membre de la FENACORE. La segona: aquesta immutabilitat vers un bé natural, que pertany al comú, i que és fràgil i finit, és intrínseca a la política de l’aigua espanyola que encara practica l’onanisme de «la unidad de cuenca en el destino universal», incapaç d’evolucionar ni un mil·límetre en plena època de l’antropocè. D’un estat que encapçala l’incompliment en la normativa ambiental comunitària. La tercera: les argumentacions del front patriòtic espanyol de la indústria agroalimentària —perquè d’això es tracta, no us enganyeu— em recorden les que Espanya utilitza per a negar l’existència de presos polítics, és a dir, ignorar la tossuda realitat dels fets i inventar un món paral·lel en base a mentides, fal·làcies i sentències que no aguanten cap mena d’anàlisi objectiva. La quarta: la ignorància supina d’aquesta gent tan superba és avalada no només per les entitats que integren FENACORE, sinó també per la gent que vota per la pervivència d’aquestes estructures fòssils d’un poder polític i econòmic inabastables. No cal fixar-se en Donald Trump, només…
I mentre tot això passa, resulta que durant l’any 2018 han hagut de retirar-se més de 15 milions de tones de fruita dolça dels mercats per a no rebentar els preus; avui mateix, com a trist exemple d’aquest malbaratament, milers de tones de taronges i mandarines es podreixen al Baix Ebre i al Montsià. Si tenim en compte que per a produir un quilo de pomes necessitem al voltant de 300 litres d’aigua, vol dir que han estat necessaris, aproximadament, 4.500 hm3 d’aigua per a produir aquests 15 milions de tones de fruita que ha estat retirada de la cadena alimentària. Fixem, com a hipòtesi, que d’aquest immens volum d’aigua, la meitat és aigua de pluja que ha precipitat sobre els camps de fruiters, i l’altra meitat és aigua que ha calgut aportar fins als arbres mitjançant algun sistema de reg. Això suposa que ha estat necessària l’aportació de, pel cap baix, 2.250 hm3, és a dir, un volum equivalent a multiplicar per quatre la demanda d’aigua de les xarxes municipals d’abastament de Catalunya (572 hm3/any).
Però, res tu, en un escenari de canvi climàtic com el que estem patint i on el principal repte que cal afrontar és la progressiva disminució en la disponibilitat d’aigua, la solució és sacrificar els cabals de manteniment dels nostres rius i fer més embassaments. Per cert, del malbaratament subvencionat de més de 2.000 hm3 d’aigua, FENACORE i la indústria agroalimentària no en diuen res. Ora pro nobis.