[ENCREUATS] Res no és casual

El cornut i les pubilles a la festa de l’Arbre i ball del Cornut de Cornellà de Terri. [Foto: Arxiu LR.]
[Un conte de Jordi Remolins.]

Quatre joves van treure una noia del bar, just a temps perquè el conglomerat de pizza i mandonguilles banyades en cervesa i sucs gàstrics fos vomitat a la vorera. Kozel s’ho mirava recolzat a la barra, una postura que la majoria de ripollesos que haguessin tingut una mínima vida social durant les darreres sis dècades tenien present a la memòria. Va escurar-se amb la llengua les restes de sopar que s’havien encallat entre els seus queixals i va fer un comentari sarcàstic que el cambrer del Cabina ni tan sols va contestar.

Kozel va donar un cop d’ull a la pantalla del telèfon mòbil i va observar que no hi tenia cap missatge. Esperava que una noia que podria ser la seva néta en cas d’haver tingut descendència l’avisés per veure’s furtivament, tal com havien fet durant el darrer mes. Ella tenia vint-i-quatre anys i festejava amb un noi de la seva edat, responsable de l’àrea de producció d’una empresa familiar. Quan el xicot se n’anava a dormir, tots dos es trobaven al pis de Kozel. Follaven i bevien. Es dutxaven i es tocaven. Esnifaven speed o coca i tornaven a follar. Dormien abraçats i es despertaven espitosos, just a temps de contemplar el trenc d’alba avortat per la muntanya de Sant Bartomeu.

La diferència d’edat no li importava a la noia. Apreciava l’experiència del seu amant, els vint centímetres de carn experta que s’introduïen a l’humit clítoris mentre el «Sanchidrián» de Los Enemigos atemptava contra el silenci de l’apartament i la paciència dels veïns, així com la perseverança d’una llengua punxeguda que li recorria els racons més inversemblants del cos, des de les cavitats interdigitals dels peus fins a la comporta del recinte anal on sovint aconseguia entrar.

A ell tampoc no li molestava el salt generacional. Acabava de complir els seixanta-set i es prenia cada oportunitat com la darrera de la seva vida. No havia estat mai un personatge massa apreciat al municipi. Havia sortit més de la meitat de les nits de la seva vida i tot i que mai ningú no l’havia vist en les lamentables circumstàncies de la jove que ara es ficava els dits fins a l’esòfag per provocar l’expulsió de les restes d’aliment que encara li quedaven a l’estómac, en realitat tenia un historial de consumidor no gens menyspreable. Coneixia com si fossin casa seva tots els bars de Ripoll i bona part dels de la comarca. No havia portat un sol problema als propietaris dels locals, encara que alguns matrimonis no poguessin afirmar exactament el mateix. Malgrat no ser un seductor en el sentit més ampli de la paraula, sense el seu concurs l’índex de banyuts del municipi hauria estat relativament menor.

A les dues de la matinada va canviar de local. Mentre caminava per les voltes en direcció a la Taverneta va treure’s un paquet d’aspirines on en realitat hi portava la reserva d’àcids, i se’n va empassar un. Va mirar-se de nou el mòbil abans d’entrar al bar de la plaça Sant Eudald. Com que encara no li havia arribat cap missatge, va demanar un Absolut amb Red Bull i el va assaborir mentre el cervell li realitzava exercicis gimnàstics dins del crani. En Leandre Molina va abraçar-lo per l’espatlla una estona i va comentar sorneguerament les dificultats per fer-se entendre amb un altre client que portava una hòstia de consideració. Van riure durant uns minuts, amb la química emboirant ja el cervell de Kozel. Segons abans que en Fran els convidés a desallotjar el local, va rebre una trucada. Era el seu cunyat. Feia anys que no es parlaven i no tenia ni puta idea de com havia aconseguit el número de telèfon. Va contestar-li gèlidament: «Digues».

Amb un to nerviós va explicar-li que la dona —la seva germana— acabava de patir un atac i que havia trucat a una ambulància perquè se l’enduguessin a l’hospital de Campdevànol. Quin fill de puta, sempre disposat a donar bones notícies. Va pagar el combinat i va allunyar-se del barri antic en direcció al de Sant Pere, on vivia el matrimoni. Res no és casual.

La plaça de Catalunya de Ripoll semblava una convenció de banyuts i ressentits quan va arribar-hi. El xicot i el pare de la seva actual amant s’havien confabulat amb els marits de com a mínim cinc senyores a les quals havia proporcionat plaer en el decurs de les darreres dècades. Tampoc no hi faltava un membre dels cossos de seguretat que treballava al municipi, un antic capellà ara destinat a una remota parròquia del bisbat de Vic, i un exregidor de l’ajuntament, ressentits tots ells per diverses circumstàncies ínfimes. Si allò no era una venjança, que baixés Déu i n’aixequés testimoni. I el seu cunyat, s’ho mirava d’amagat acollonidament darrere de les cortines polsinoses del seu pis, d’amagat de la dona.

Emboirat per l’alcohol i les drogues va fer marxa enrere. Va baixar les escales per on tot just feia un moment acabava de pujar-hi, tot accelerant gradualment el ritme. No van atrapar-lo fins al raval de Sant Pere, prop de la placeta on hi havia hagut l’emissora municipal. Van envoltar-lo miserablement, i amb nocturnitat i traïdoria un dels marits deshonrats va avançar-se colpejant-lo amb una barra d’acer. Ràpidament, els altres van abraonar-se sobre el cos inert caigut a l’enllosat, acarnissant-se cruelment a cops de peu amb les seves costelles, el cap, les cames i sobretot l’entrecuix. Un d’ells va ser tan imbècil que va picar equivocadament contra el terra i va quedar mig esguerrat per tota la seva trista vida de llanut. Van marxar corrents quan algú va aixecar una persiana per veure a què responia aquell enrenou: un borratxo arrossegant-se per terra.

La primera veïna que a les set del matí va baixar de Sant Pere per comprar al mercat de dissabte va trobar el cos de Kozel cargolat al costat de l’antiga església. Tenia molt mal aspecte. Va afanyar-se a trucar als municipals. Quan van ingressar-lo a l’hospital estava en coma, amb múltiples fractures de vèrtebres, commoció cerebral i hematomes per tot el cos.

Va estar-se cinc setmanes en estat semivegetatiu. Durant aquest temps només va tenir la visita de la seva germana i el darrer dia, quan l’estat era ja irreversible, de la seva darrera amant, que s’havia fet acompanyar pel xicot. Feia pràcticament un mes que s’alimentava per via intravenosa i no movia ni una cella. Mentre la noia, que havia confessat la relació abans del linxament, plorava en silenci davant el cos desfet d’un Kozel a qui oficialment l’havia atropellat un conductor que s’havia fugat, el seu xicot no podia evitar un somriure covard. Fou aleshores quan el malalt terminal va aixecar instintivament la mà dreta, mostrant els dits petit i índex, i amagant la resta. El somriure es va transformar en frustració i una immensa ràbia. Quan un dels autors del crim mai no confessat ni condemnat va ser fora de la cambra, Kozel va respirar finalment en pau, tal com havia viscut durant tots els instants, excepte un, de la seva vida.

El concert d’Aranjuez

[Un article de Glòria Fluvià.]

Tota obra musical amaga una història, a voltes trista, d’altres alegre. Al darrere de l’obra del «Concierto de Aranjuez», del mestre Joaquim Rodrigo (1901-1999), hi ha una bonica alhora que trista història.

Aquesta obra per a guitarra i orquestra fou composta a París per Joaquín Rodrigo l’any 1939, durant les últimes etapes de la Guerra Civil espanyola i el començament de la Segona Guerra Mundial. Rodrigo vivia a la capital francesa amb la seva muller Victoria Kahmi, una jove pianista turca, amb qui s’havia casat el 1933. Anaren de viatge de noces a Aranjuez, on visitaren el Palau Reial, residència primaveral del rei Felip II durant la segona meitat del segle XVI, reconstruït per Ferran VI a mitjan segle XVIII. Fou en els jardins d’aquest palau on les olors i els sons de l’aigua estimularen els sentits del compositor valencià, pràcticament cec des dels tres anys per causa de la diftèria.

Un cop retornat a París, després del viatge de noces, Victoria va quedar embarassada i tots dos esperaven amb molta il·lusió el naixement del primer fill.

Mentre el mestre estava en plena composició de l’obra, la seva esposa es posà greument malalta i l’hagueren d’ingressar d’urgència en un hospital. Els doctors li digueren al mestre que la vida de la seva esposa i el fill corrien perill, fins al punt que podien morir tots dos. Rodrigo, un cop els metges li anunciaren la notícia, va tornar a casa, s’assegué davant del seu piano i de la forma que ell sabia expressar els seus sentiments, mitjançant la música, va compondre el principi del segon moviment.

Finalment, Victoria viuria, però no el fil, que va néixer mort. Aquest segon moviment del concert és un diàleg musical entre Déu i el compositor. Un diàleg que comença amb un preciós fragment, un passeig ple de tristor de tornada a casa després de conèixer la notícia i l’inici d’una lamentable oració a Déu, suplicant-li que no s’emporti les ànimes de la seva muller i del seu fill.

Decidiren tornar a Espanya el primer de setembre de 1939, després de viure a París, on passaren penalitats i fam per falta de treball. Arribaren a la península pobres i sense diners, però amb el manuscrit del concert sota el braç.

L’obra es va estrenar al Palau de la Música Catalana de Barcelona el 9 de novembre de 1940. Amb l’Orquestra Filharmónica de Barcelona i Regino Sáinz de la Maza a la guitarra.

Joaquim Rodrigo va néixer a Sagunt el 22 de novembre de 1901 i va morir a Madrid el 6 de juliol de 1999. Victoria Kahmi fou la seva companya inseparable tota la seva vida. Va morir el 1997, dos anys abans que el mestre. Descansen junts a Aranjuez.

Reflexions d’un gandul fracassat. Deixeu-nos llegir en pau!

Pilar Rahola, que s’havia queixat que el Gremi de Lllibreters la qualifiqués d’«escriptora mediàtica», al programa La Noria (Tele 5), amb Artur Mas i Jordi González. [Foto: CDC.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

«Un bon llibre sempre és una provocació». Joan Fuster

Possiblement hagi passat desapercebut un canvi que ha marcat la diferència del Sant Jordi d’enguany amb els anteriors.

En el meu report del mes d’abril comentava que, aquest any,  la gran victòria del sector era que el Gremi de Llibreters no donaria la classificació dels llibres més venuts, com era habitual a les sis de la tarda del dia Sant Jordi, sinó que ho faria quan l’eina Libridata hagués tingut temps de registrar les vendes reals, al cap de dos o tres dies.

Per tal de satisfer l’afany dels mitjans per a obtenir en primícia aquesta classificació, el Gremi havia de suportar la seves inquisicions mesos abans i eludir qualsevol opinió sobre previsions i tendències per a no afavorir, o perjudicar, ningú. Arribat el dia calia fer una marató de trucades telefòniques a llibreries significatives per a endevinar les tendències i, a més, organitzar un gabinet de premsa i que un equip de llibreters, distrets de la seva feina, pogués atendre platós de televisió, ràdios i trucades de diaris…, amb l’única pregunta impertinent de quins eren els llibres més venuts, o els que més es vendrien, amb la suada resposta elusiva: ja us ho direm a partir de les sis de la tarda.

He arribat a conèixer les habilitats més destres i maldestres que alguns periodicastres despleguen per a obtenir informació.

Un cop publicades les dades venien les discussions, les discrepàncies, les reclamacions i les queixes de molts mitjans perquè els resultats no coincidien amb les seves informacions, ni els seus interessos.

Sant Jordi s’havia convertit en una mena de jornada electoral on cada mitjà procurava pels seus autors i pels seus títols tot partint pel mig la funció dels llibreters com a garants de la llibertat cultural.

Que el Gremi pugui dedicar els seus esforços i destinar els seus recursos només per als llibreters i per a la bona organització de la diada és assolir una fita desitjada durant dècades. Però, el fet no només és important per això, ho és perquè, per Sant Jordi, els llibres més venuts no són els de les llistes, són els altres. Si bé, amb molta sort, quatre mil persones poden comprar un llibre induït, un milió i mig compren el què els dóna la gana, però la imatge que donava la notícia és que tothom havia comprat el mateix.

Un cop superat aquest escull, encara en queda un altre, que potser hi està relacionat:

L’any 2013 Pilar Rahola es va indignar, fins a l’insult, perquè el Gremi la va considerar escriptora mediàtica. A partir d’aquesta data, i al cap de molts anys que el Gremi establís aquesta distinció, es va fer enrere i els llibres, o autors, fins aleshores considerats mediàtics ja formen cos amb el literaris. Una part del sector del llibre ho va celebrar, alguns per interessos i d’altres amb raons més demagògiques com que, al cap i a la fi, molta gent que compra aquests llibres, suposadament fàcils i superficials, tenien la oportunitat d’endinsar-se al món de la lectura amb obres adequades al seu nivell o que el dia de Sant Jordi, és el dia del llibre, no pas el dia de la literatura.

Malauradament, tant la Pilar Rahola, com els detractors d’aquest «gènere» han contribuït a reblar el concepte pejoratiu del terme i, també, l’ambigüitat del terme mediàtic, que més aviat vol fer referència als llibres mediats, als que gaudeixen de la promoció persistent i continuada en el temps i/o que ho són els seus autors. La Pilar Rahola és un bon exemple d’escriptora literària mediatitzada, la qual cosa no hauria d’anar en contra de la seva qualitat literària. També, hi ha escriptors literaris que publiquen obres infumables.

És clar que la Pilar no ha provat mai què passaria si escrigués sota un pseudònim i que cap tertulià en parlés cada dia durant vuit hores durant tres mesos.

En aquest primer quart de segle les coses han canviat. Als anys vuitanta, per aconseguir sortir a la tele calia ser escriptor amb èxit i els que hi treballaven s’havien d’esperar a ser coneguts i famosos per posar-se a escriure. Actualment, aparèixer a segons quina cadena, pot comprometre el prestigi.

Gràcies a la democratització del digital, l’accés a les xarxes i la capacitat de promocionar-se, qui no és mediàtic és perquè no vol.

Però cada any, els escriptors considerats «de debò» es queixen contra els escriptors de llibres oportunistes o fabricats expressament per Sant Jordi, uns llibres que alguns l’endemà es canvien, decebuts per haver respost a una compra induïda o irreflexiva i l’endemà passat ja han anat a fer-se’n pasta de paper, però també n’hi ha que tenen recorregut a les taules dels llibreters.

El concepte de llibre mediàtic va néixer a finals del segle passat quan, amb gran indignació de molts escriptors, l’Andreu Buenafuente va començar a encapçalar les llistes amb els seus llibres de la televisió i sobre la televisió i alguns editors es van apuntar al carro dels llibres de futbolistes i gent de la faràndula, llibres populars, de curt recorregut, editats per a l’ocasió.

Aquestes obres encapçalaven cada any el rànquing dels més venuts i, si més no, emmascaraven  la realitat del dia del llibre, que és que els 30 títols més venuts no arriben ni al 10% del total de les vendes i un seguit d’obres de mèrit quedaven en l’anonimat, en una mena de mascarada literària.

Potser sí que les coses han canviat i que les no tan noves tecnologies igualen als autors, però els igualaran encara més si el dia de Sant Jordi deixa de ser una competició i es converteix en la festa de la llibertat del lector.

Escriptors

I escriptors

[AUDIOTEXT] Del llibre «Som mentida» [V]

The Pope Drip, imatge del Papa feta amb IA (@r/midjourney.)

[Veu d’Albert Freixer.]

 

17. L’Estel

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Quan els ulls miren l’estrella i l’estrella mira
els ulls, es para el temps i flueix al fil
de la mirada energia entre l’espai i el pensament,
el tot i el res, llum i foscor, paraula i desig
alhora. No passa res en va i hi ha màgia
en l’instant en què passat i present s’ajunten.
Si passem de puntetes per la vida
passarà la vida rere el Vel de Maia.
T’has d’arrelar fort a la terra perquè les branques
s’alcin al cel, i adonar-te que el pot petit és,
dessota la immensitat de l’univers, un més
en la grandesa que ens aclapara el ser i el som.
I som d’on som, i cal cantar-ho i dir-ho,
que no cal voler ser d’allà quan som d’aquí,
que el gat sap del lloc on mirar la lluna.
Que la intenció no substitueix l’aptitud
i la felicitat és un miratge passatger.I tant, que ens cal mirar al cel estrellat!
tant com al fons dels ulls de qui t’estimes,
que si per un instant es para el temps
cal que siguis allà on és allò que cerques.
Que la inspiració no ve sola ni en la nit més fosca.


L’Estel

Revelació, guia, harmonia, plenitud, confiança, intuïció, esperança, bellesa, naturisme, bons sentiments, sensibilitat, enigma, amor.

El viatge vital sempre el farem acompanyats de les llumeneres que ens marcant la nostre ínfima condició, prenen consciencia de la nostre existència.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.
16. La Torre.

16. La Torre

La Torre.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

Recordo dies de jugar amb els crancs, als còdols
mig amagats a la riera, m’acarnissava
per agafar-los sense ser pres de les seves pinces.
Els mantinc en el record d’aquelles aigües
transparents i clares que hem destruït amb engany.
Sacsegem l’entorn sense mirar ni pensar
de què som culpables. On posem el llistó
quan la sequera no ens mulla els peus?
Potser somiant una torre de cristall
en una illa al bell mig del mar?
Cal ser sincer amb un mateix, i no esperar
de la vida només progrés i prosperitat.
No es pot matar tot el que és gras
i estem matant l’equilibri del clima
a canvi de suïcidar-nos, mica en mica.
Guanys, guanys, guanys… per aconseguir
pèrdues, pèrdues i més pèrdues.

Diguem ja! És hora de trencar amb el passat.
Ens precipitem cap a un abisme sense gats
on alguns miolen i altres amenacen.
Diguem ja és hora! de pensar en nous propòsits
i mantinguem la innocència dels ulls.


La Torre

Catàstrofe, brutalitat, càstig, destrucció, venjança, esfondrament, ruïna, orgull, subversió, guerra, pandèmia, contaminació, inconsciència.

El càstig suprem per haver alterar l’ordre natural amb pèrdues de milions de vides de totes mena.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.

15. El Diable

El Diable.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

A la festa no pots deixar-hi la llibertat
de ser qui ets, mal que et pesi anar-hi.
I si caus de l’escambell, mira als ulls
de qui t’ajuda, no sigui que vulgui llenya
pel foc d’ell. Que no tothom t’ofereix una almosta
quan més et cal, ni et sadollen l’esperit
en la nit més fosca. I al ratpenat,
quan busca l’amor consol, només li veus l’ombra.
Que hi ha llocs on atipen els tips de gana.
És tan fugisser l’exquisit inassolible
que fins i tot es pot culpar del pont al diable
si no t’atreveixes a assumir el fracàs.
I el camí es fa feixuc si no es camina,
sigui amb sol, o vent, o en dies de pluja,
mai sabrem si el camí no emprès era millor.
Ni del gat sabrem mai si quan travessa dubta,
i el dubte és frec a frec de la pell i enverina. La temptació sempre fita des del pis de dalt.
I el mal hi és, tot i que el neguem tres vegades
i amb les mans ens tapem els ulls, el mal hi és.
Si no t’adones del passerell quan refila
potser sigui tard per fer el ploricó o el cranc.


El Diable

Egoisme, repressió, angoixa, passió, vici, magnetisme, poder, esclavatge, dependència, enveja,  desordre, depressió, impunitat, degradació, conflicte,  violència.

Tota la negació i perversió que comporten els baixos instints humans, la crueltat per llur satisfacció personal o dogmes, supèrbia desmesurada.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.
12. El Penjat.
13. La Mort.
14. La Temprança.
15. El Diable.