Adéu a la visió bucòlica de la pesca de riu

Un pescador en plena tasca. [Foto: Arxiu.]
[Un article de Toni Coromina.]

Moita gent associa el típic pescador de canya amb una persona tranquil·la i serena, que va a pescar per relaxar-se i practicar la vida contemplativa. Temps enrere, Ramon Febrer, president de l’Agrupació de Pescadors de Vic, em deia que també hi ha una espècie de pescadors que trenquen aquesta visió tan bucòlica: «No es pot generalitzar, però els pescadors de competició es posen molt nerviosos. Alguns, fins i tot, prenen calmants per a suportar l’estrès que envolta els concursos. Fa poc es va desqualificar un campió per donar positiu en un control experimental de dopatge».

A més del pescador que va al riu per passar-hi l’estona o bé a competir, amb la crisi ha emergit l’individu que pesca per necessitat. De fet, cada vegada hi ha més romanesos, xinesos i magribins que pesquen per necessitat, per matar la gana.

A Catalunya hi ha 250 entitats de pesca federades. Cada any, milers de pescadors planten la canya a prop de la Muga, el Fluvià, el Ter, la Tordera, el Llobregat, el Cardener, el Segre, el Francolí, la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, el Freser o l’estany de Banyoles. I gairebé tots certifiquen que els últims anys la qualitat de l’aigua ha millorat bastant.

Per a exercir aquest esport cal disposar d’una llicència de pesca recreativa, i per pescar en una zona controlada cal, a més, un permís personal. És una activitat barata que es pot practicar amb un equip de 200 euros (canya, rodet i cistell), encara que un equip de competició pot arribar a valer deu vegades més.

Un altre pescador ben equipat. [Foto: Atxiu.]
Tret de la truita, totes les captures es tornen vives al riu i els pescadors només estan autoritzats a utilitzar hams simples, sense arpó o amb l’arpó completament aixafat. Entre els esquers destaquen la cullereta i la mosca artificial, però els més utilitzats són els naturals: cucs, vegetals o productes d’origen alimentari.

Els pescadors se senten vigilats per l’Administració. Creuen que la Generalitat ha fet massa restriccions i que per a respectar la legalitat gairebé cal ser advocat i llegir totes les actualitzacions del DOGC. La normativa dictamina que només es pot pescar des de principis de primavera fins a finals de setembre. Entre les espècies permeses hi ha la truita, la bagra i la carpa (la més abundant). La llei també estipula les quotes i longituds de les espècies capturades, entre quatre i cinc exemplars, amb un mínim d’un pam.

De vegades s’ha acusat els pescadors d’utilitzar mètodes prohibits, com ara aparells electrocutadors, verins, xarxes, arpons, llances, ganivets o pedres per a arraconar als peixos. Un pescador em comenta que «com en totes les activitats humanes, sempre hi ha algun trampós, però no som uns vàndals». Tanmateix,  també és cert que molts pescadors són els primers que vigilen el riu, controlen als furtius, recullen deixalles i detecten abocaments contaminants. Sense oblidar els ecologistes, com els del Grup de Defensa del Ter.

Les últimes dècades, els rius i pantans s’ha vist afectats per la irrupció d’espècies depredadores no autòctones. A Sau, hi ha una invasió de silurs procedents de Mequinensa. Un altre invasor és el cranc americà, que en molts llocs ha eliminat el cranc del país.

Els pescadors lamenten que la seva activitat ha entrat en decadència i que els joves no s’interessen per aquest esport i prefereixen entretenir-se amb els mòbils i les tauletes.

VÍDEO Declaració universal dels drets humans. L’escorxador

[Text i veu en off: Nan Orriols.]

L’espècie animal més criminal que viu en tot l’univers conegut som nosaltres. Ens esclavitzem a nosaltres mateixos i tractem els animals amb una crueltat gairebé indescriptible. Farts de tot, no en tenim mai prou i hem convertit tots els animals en matèria primera viva, sense tenir en compte els instints naturals de les bestioles.

Pagarem molt cara la nostra prepotència, indiferència i crueltat. Pensem que la ciència ho resoldrà tot. També la nostra ignorància. Ja fa dies que la sisena extinció ha començat, i la nostra ficció s’acabarà amb la fartanera d’una espècie que no es mereix viure ni un segon més al planeta.

Els crits de dolor dels animals morts en cadenes d’escorxadors industrials, al servei d’una espècie que s’autoproclama digna i que va escriure la declaració universal dels drets humans, ens haurien de fer pensar en el present i en el futur. Però no ho farem perquè som tan egoistes que no som capaços de compartir res.

La tortura a les bestioles s’acabarà perquè el nostre temps s’acaba. I tot serà dels astres.

Plena de lluna plena

lluna plena
«Nit de lluna plena: somniarem junts una terra nova sense fronteres on parlarem tots la llengua dels Infants.»

[Un article d’Eulàlia Ventura.]

No puc dormir quan és lluna plena.

Una d’aquestes nits, em trobareu dansant pels camins del Lluçanès amb camisola de fil blanca, o potser, si sou gent de mar i us apropeu a l’ampit de la finestra gosant albirar l’horitzó blau, m’endevinareu cavalcant cavalls vermells pels camps de la Mediterrània. Però, també, pot ser que em confongueu amb una onada o un ocell blanc…

Potser és per aixó que no puc dormir quan és lluna plena.

Em sento desperta com la font que raja humilment i generosa, com la pluja, o el vent, o el cabirol que coneix la muntanya.

Serà que només cal desvetllar aquest quest, deixar-se obrir quan la lluna ens anuncia amb la seva panxa blanca?

I és clar que no puc dormir quan és lluna plena, perquè tot just començo a percebre aquesta llengua.

La que parlen aquestes nits, que si tens els ulls ben oberts, veuràs com tot queda banyat d’una llum tan blanca que la terra irradia tant com ho fa el cel, i si obres bé les orelles en aquella hora tan quieta, sentiràs com xisclen les orenetes conjurant la vesprada.

I aleshores passa: obres les mans i te n’adones que, també, som fets de llum blanca, obres el cos i som purs i gran i magnífics, obres el cor i som innocents com llençols estesos enmig del buit de l’univers. I durant tres nits, si s’està ben atent i obert i despert, desapareixen les edats i els temps, els dies i les nits es confonen i les donzelles es confinen dins les petxines de mar i de sota la muntanya, que encara recorda quan era mar. I si aleshores obres bé el pit i les espatlles, et neixen ales i escates i pèls i també plomes, si s’escau.

No cal buscar, només cal parar i escoltar perquè esdevingui en plena lluna plena, la nit blanca dels infants!
Tot depèn de si et deixes desvetllar quan voldries dormir i deixes que el temps es faci destemps i et deixes recórrer els llocs per les petjades.

Nit de lluna plena: somniarem junts una terra nova sense fronteres on parlarem tots la llengua dels Infants. Ells que saben viure entre el somni i la realitat.

Lluna,
et sabrem somniar?

Espanya i Catalunya: què és somni i què realitat?

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Juny de 2019

Voluntaris de la Fundació Arrels atenen una persona que dorm al carrer a Barcelona [Foto: arrelsfundació a Flickr.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Barcelona, les deu del matí. Al xamfrà de la ronda de Sant Pere amb la plaça de la Universitat un home d’una quarantena d’anys, colrat de pell, mal girbat, s’abaixa els pantalons i es posa a cagar. La femta, d’un pam i mig, compacta, d’un color marró intens, resta inerme com una ensaïmada pujada de to damunt d’una de les rajoles de la vorera. La gent que camina a prop de la cagarada del rodamón hi passa impertèrrita, alguns amb l’esguard perdut, d’altres —tot i observar-ne la tofa instal·lada— fan com si no la veiessin.

A mitjan juny la Fundació Arrels va fer públic un cens, aproximat, de les persones que dormen al carrer a la Ciutat Comtal: 1.195 éssers humans, de tota classe i condició, amb un creixement constant al llarg d’aquests darrers trenta anys, quan la majoria que hi dormien era gent amb problemes bàsicament de dependència, addictes a les drogues, que el sistema havia expulsat i que no se’n sortien (de poder reviure amb dignitat). Ara, les coses han canviat. Molts dels rodamóns que s’instal·len en catres improvisats arreu de la ciutat s’hi han vist obligats per causes molt diverses vinculades a la situació econòmica (com la pèrdua de feina), el mercat immobiliari (preu del lloguer, desnonaments), els moviments migratoris i la fortalesa de les administracions públiques (la rigidesa dels serveis socials, els mecanismes d’ajut i els procediments institucionals); les situacions particulars que poden viure les persones immigrades i algunes minories, com la comunitat romaní; la situació familiar i la xarxa social que la persona té com a suport (per exemple, un divorci o la mort d’un familiar), i, encara, l’educació, l’edat, la dependència i la salut.

Aquest flagell —no exclusiu de les nostres terres—,  es calcula que a Catalunya afecta, pel cap baix, unes set mil persones, que dormen als carrers de les ciutats grans (Barcelona), però també mitjanes, com Tarragona, Girona, Lleida, Badalona, Mataró, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Sabadell o Reus (les poblacions on s’ha organitzat recomptes).

A Barcelona, en els darrers més de 30 anys el creixement depassa el seixanta per cent de gent que dorm i viu al carrer i cap govern municipal no ha estat capaç de fer-hi front, ni tan sols els revolucionaris de pagueta de l’Ada Colau, que torna a manar —ara de la mà d’unionistes del 155 (PSC) i racistes (Valls)— per a escalfar la cadira i fer la viu-viu amb els acòlits del «sí, se puede» (acabar amb Catalunya i la catalanitat).

Una societat que és incapaç de resoldre mancances com aquesta (i d’altres de tant o més greus) és una societat profundament malalta i no hi ha remei que la guareixi si no fem un fort cop de cap. Té a veure amb l’escapçament que s’ha produït de l’esperit en els éssers humans, que han estat abocats a un consum innecessari i desaforat que, per a més malaurança, destrossa el nostre entorn i ens empeny quasi inevitablement a una nova extinció.

Recentment, l’actor Joel Julien va penjar al seu compte de Twitter la fotografia que podeu veure aquí sota amb l’únic text d’un interrogant. La pintada Homeless go Home (Els sense llar aneu a casa) què expressa? La necessitat que tots els sense llar tinguin casa o és una metàfora estrambòtica digna dels grafits del Maig del 68?

https://platform.twitter.com/widgets.js

Votar no és un crim

Quatremer
El periodista de Liberation, Jean Quatremer, en el moment de rebre el disc fet per Enric Pladevall de mans del conseller Alfred Bosch. (Foto: @gencat.]

[Un article d’Enric Pladevall.]

Quan l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) em va fer l’encàrrec de realitzar el XIV Premi Ernest Udina per a Jean Quatremer vaig fer com cada any: documentar-me sobre la persona i intentar de fer alguna cosa representativa d’ella. Vaig llegir un parell d’articles en els quals em va quedar clar que el Jean era europeista, federalista i no independentista. Però, defensava clarament el dret dels catalans a votar en un referèndum la seva independència, o no?, i d’aquí surt la idea de fer un disc inspirat en la Grècia Clàssica bressol de la cultura occidental i la primera democràcia. En aquest disc hi incorporo els 12 estels que en formen la bandera, però un estel ha esdevingut, s’ha transformat en un llaç brillant. Un llaç que acusa un estat membre d’incivisme, un estat que ha empresonat i exiliat els seus dirigents polítics escollits democràticament. Un estat que el primer d’octubre de 2017 va utilitzar una violència ferotge contra un poble indefens pel sol fet de voler votar. I que ara ha jutjat no únicament els seus polítics sinó tot un poble.

Europa no es pot permetre d’acceptar un estat membre que ens nega els drets fonamentals, la llibertat d’expressió, que menysté la nostra llengua i cultura, que ens asfixia econòmicament. Tenim dret a decidir lliurement el nostre futur. Som una nació mil·lenària que no pararà fins a assolir la plena llibertat. Per molt que li pesi a la Santa Inquisició. Com diu l’amic poeta Lluís Solà: «Tota resistència a una imposició és una victòria».

Una obra allunyada del pamflet polític

disc votar no és un crime
El disc escultòric d’Enric Pladevall.

Això és el que volia dir amb aquesta obra. I el mínim que se li pot demanar a un artista és de ser fidel a la llibertat d’expressió.

El Jean Quatremer va rebre el dia abans del lliurament del guardó trucades de la Comissió Europea des de Brussel·les per tal que no l’acceptés. Ell, demòcrata insubornable, el va acceptar encantat, i em va felicitar. Però la Comissió Europea de Barcelona no va assistir a la cerimònia, cosa que havia fet cada any. L’enrenou va ser considerable. No entenc com un simple llaç els remou tant les tripes.

La meva obra està molt lluny del pamflet polític, tot i ser profundament política. Però, d’ençà de la sentència de l’Estatut m’he sentit cridat com tants i tants catalans a denunciar aquesta ignomínia. El 2014 vaig ser un dels impulsor del Manifest dels Artistes Visuals de Catalunya pel Dret a Decidir. El 9N vaig participar en una exposició de cartells al Museu d’Història. També, vaig fer un cartell contra l’empresonament dels Jordis. I l’any passat vaig participar en l’exposició 55 urnes per la llibertat amb una urna que era travessada per una falç, que després va servir per als Premis Republicans de l’any del setmanari La República.

Enric Pladevall

Enric PladevallEnric Pladevall (Vic, 1951), és un escultor català de renom internacional. Inicialment format a l’escola municipal de Vic, l’any 1968 va fer estudis estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i va desenvolupar una carrera escultòrica molt prolífica i reconeguda amb diverses beques i premis. La seva trajectòria artística s’ha consolidat tant en l’àmbit nacional com internacional, en enclavaments públics d’arreu del món com Corea, Barcelona, Vic, Manresa, Reus, el Prat de Llobregat o Girona. Algunes de les seves obres públiques més destacades són Androgyne Planet, situat al Centennial Olympic Park d’Atlanta i L’arbre de la Vida del Cosmocaixa de Barcelona. A més, les seves escultures també formen part de la col·lecció de diversos museus i entitats privades, com el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Museu d’Art Contemporani de Madrid, Museu d’Art Contemporani de Cuenca, la Fundació Juan March, el Lehigh Art Galleries Museum de Pennsilvània, o l’Atlanta History Center o l’Urban Redevelopment Authority Collection a Singapur.

«L’art —diu Pladevall— és inexplicable, però personalment penso que està íntimament lligat a l’energia, a les emocions, a les tensions […] Considero l’art una forma de coneixement equiparable a la natura, la ciència o el pensament, i alhora en seria la seva expressió sensible.»

La translació del seu esperit artístic Pladevall l’ha plasmada aquest segle XXI a Ventalló (Alt Empordà), un oasi artístic enmig de la natura, una evocació de l’Arcàdia anomenada L’Olivar.

L’Olivar és un projecte transversal que engloba diferents propostes sota un concepte comú: l’amor per l’art i la natura i és, sobretot, un somni en procés d’elaboració que parteix de la idea de viure i de crear en un entorn rural de gran personalitat. És, també, un espai dinàmic on es creen sinergies i on, a més de gaudir de la relació de les escultures amb l’entorn, es pot degustar la gastronomia de la zona, escoltar bona música i pernoctar a les seves habitacions.

Els «Paisatges complexos» de David Serra

Paisatges complexos
Un de les obres de Paisatges complexos, de David Serra.

[Redacció La Resistencia.]

La sala d’exposicions de la delegació d’Osona i el Moianès del Col·legi d’Aparelladors de Catalunya a Vic (Rambla Passeig, 71) acull, del 15 de juny al 6 de juliol (de dimarts a divendres de 9 a 1 i dissabtes de 6 a 8 de la tarda), una exposició de David Serra titulada Paisatges complexos.

Ell mateix descriu el procés de creació de les obres exposades: «En algun moment imprecís, aparegué la incerta sensació que un grandiós esdeveniment havia succeït en un passat remot, aleshores, la llum va encendre les coses tot concretant com la matèria corbava l’espai amb un moviment inesgotable i engendrava milions de colors i formes. La vida havia aparegut i la imaginació s’atreví a donar sentit a l’existència a través d’una de les seves millors manifestacions, que és l’art».

Nascut a Girona l’any 1947 viu a Sant Bartomeu del Grau Osona) des de l’any 2003, la pintura de David Serra és una combinació de volum, color i pinzellada caòtica que defineix una matemàtica coherencia. És el resultat d’anys de viatges i llargues estances a llocs com el continent Americà de sud a nord.

Aquí podeu veure’n un recull d’imatges.

.

L’home i els seus límits. L’esperança

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La pitjor i més gran estafa que ha comès el sàpiens és la invenció del concepte «esperança», com si el que hi ha no fos prou i així poder inventar-se déus, ideologies, creences falses i criminalitzar la realitat. I ho ha fet des del moment que va adquirir consciència d’un ara, un abans i un després per adaptar-los al poder. Hi ha constància que la religió ha estat un dels mitjans, i encara ho és, per a fomentar les il·lusions, els miratges que tenen com objectiu el domini dels uns sobre els altres. Encara ara, a Occident se celebren misses amb petroli consagrat i en altres llocs s’ofereix passar una eternitat desvirgant verges. Les més poderoses adquireixen l’estatus de religions, i les que neixen al seu voltant per a mossegar un tros del pastís del poder i el domini sobre els altres es denominen sectes. És a dir, mentides edificades sobre una mentida.

Només l’abast econòmic, territorial i polític determina la diferència entre secta i religió. El mateix cristianisme va néixer com una secta del judaisme i d’ell mateix n’han sorgit un nombre il·limitat. Algunes tan poderoses com ho van ser els benedictins amb la Inquisició, o l’Opus Dei i els jesuïtes a l’actualitat; altres, directament ridícules, com el Palmar de Troya o els Testimonis de Jehovà i encara d’altres tan arribistes com el Seminari del Poble de Déu.

Pel què fa al sectarisme polític, la varietat és igual de gran i cadascun crea la seva pròpia esperança, segons el que li convingui. Uns prometen acabar amb la pobresa, altres preservar-la; els uns rendeixen culte al passat i altres al futur per a fer-nos oblidar que la vida, al capdavall, no deixa de ser l’espai que va de l’abisme al miratge. Qualsevol excusa és bona per a enganyar tal com feien aquells venedors d’elixirs per fer créixer els cabells als calbs.

Ara, la cúpula catòlica, oblidant els seus orígens sectaris, ha emprès una creuada contra la secta, no sé si religiosa i immobiliària, el Seminari del Poble de Déu. Un grup hermètic a qui acusen de pràctiques contràries als manaments de Roma i que bàsicament es dedica a comprar propietats. Tot i que reivindiquen l’esperit de comunitat dels primers cristians, no són gaire partidaris de les catacumbes, si ens atenem a les cases que posseeixen en diferents parts del territori. Dins aquesta secta hi ha uns quants capellans que han estat expulsats del culte per ordres del Vaticà. El bisbe de Vic, com a bon creient de qui el mana, n’ha expulsat uns quants. El bisbe de la Seu d’Urgell, en canvi, es mostra reticent a les ordres de la cúpula i manté parròquies com la de Ribes de Freser o Núria en mans del Seminari del Poble de Déu. Pocs segles enrere ja l’haurien cremat.

De moment, però, continuen enganyant amb les mateixes esperances i falses il·lusions que  prediquen les altres sectes, la vaticanista, l’anglicana, la calvinista, l’ortodoxa, la hinduista, la sunnita, la xiïta, la dels testimonis de Jehovà, els mormons, el Palmar de Troya, els teòlegs de l’alliberament, etc.

[Per acompanyar aquesta reflexió, una mica d’humor, en aquesta ocasió amb La vida de Brian (Monty Python, 1979). Brian és un home que neix a l’època de Jesús de Natzaret. Des d’aquest enfocament, hi trobem una crítica a la societat i nombrosos paral·lelismes entre les vides de Brian i Jesucrist.]