[Text de Eduard Garrell]
Anys fa, en un interludi laboral, em van encarregar d’organitzar un petit museu rural en un poblet de l’Anoia.
Entremig de vells estris d’oficis diversos i domèstics que la gent del poble portava, van aparèixer un llit solidíssim de ferro forjat, una semal o portadora allargassada que feia funció de banyera i uns orinals de llauna esmaltada, per a homes i dones, semblants als dels hospitals. Em van explicar que aquests objectes havien estat “del comú”, de tots i de ningú, i que els vilatans en disposaven quan els havien de menester per a un malalt o un moribund. Em va semblar un acte de solidaritat i ajuda mútua extraordinari en un poble tan petit.
Aquell fet em va despertar la curiositat i vaig anar descobrint que al darrere hi havia una part de la nostra història, que venia de tan lluny que es perdia en el temps, que la historiografia oficial, com tantes altres coses, ens havia ocultat.
Les poques referències que tenia “del comú” provenien de França, on encara es poden veure senyalades les fôrets communales d’on els habitants de la commune poden treure la llenya per cremar a l’hivern i alguns prats per compartir pastura el bestiar.
Aquí, a casa nostra, va ser la curiositat per la toponímia el que em va moure i em va enfrontar a l’abisme de la ignorància malintencionada sobre els nostres orígens. Paraules com empriu*, devesa*, alou*, eres i serrats del comú començaven a donar-me pistes d’una ancestral manera de viure i organitzar-se.
Jo soc llec en el tema i només puc desgranar algunes informacions que he anat recollint al llarg del temps, llegint i escoltant. A més, la investigació amb els mètodes habituals es fa difícil, atès que hi ha poca documentació escrita.
El comú es guiava per assemblees veïnals (universitats*), on cada foc o família, dones incloses, hi tenia veu i vot. Es basava en tractes orals, i la paraula donada era paraula sagrada. El comú abastava allò social, cultural i econòmic. No era cap institució ni es basava en cap dret o llei que no fos la de la terra i les necessitats vitals. Era una comunitat humana que no es devia a cap senyor, noble, rei, jutge o bisbe.
Des del més pregon de la història, el comú regulava l’ús de les forests per a l’explotació de la fusta, la llenya, el carbó i la caça, de deveses i emprius per a la pastura i el cultiu de cereals i viandes, de fonts, pous, safareigs, ramats, molins, fargues, ponts i camins, i fins i tot de fleques i carnisseries per garantir l’accés als aliments bàsics.
El comú també arribava a la costa i a les activitats de pesca. Les nombroses torres de guaita eren construïdes i vigilades per la comunitat, i les confraries de pescadors regulaven l’ús de les arts de pesca i els torns de les calades als diferents caladors. (A la cala Jugadora de Cadaqués, un altre exemple de toponímia, es jugaven les calades anuals a les raconades del cap de Creus.) Disposaven de xarxes comunals, botigues* i barraques de guàrdia sanitària*.
Cal no oblidar els “mestres de minyons”, que a partir del segle XVI el comú contractava per concurs de mèrits per ensenyar a llegir, escriure i comptar als minyons de 5 a 14 anys, de franc per als pares que no podien pagar. Aquest fet trenca el mite d’una Catalunya analfabeta i permet entendre els motius de la prosperitat del nostre país.
En alguns casos la comuna transcendia l’àmbit del poble i unia interessos amb altres poblacions, com era la Comuna del Camp de Tarragona, que aplegava més de cent pobles i les comunitats de regants com les que van constituir el Tribunal de les Aigües de València.
No serà cap sorpresa dir que els decrets de Nova Planta desfan el comú i imposen el sistema castellà d’ajuntaments o corregimientos. Finalment, la Constitució del 1837 va anar dinamitant directament o indirectament aquestes estructures populars fins que l’assassí ho va rematar. Tots aquests béns comunitaris van ser robats per l’Estat, concedits o venuts a particulars, i les lleis actuals estan dissenyades perquè no es puguin reclamar.
Un exemple el tenim a la muntanya comunal de Tor, que lamentablement Carles Porta ha fet més popular per la morbositat dels esdeveniments que per l’origen i la causa que els van provocar, comptant-hi la mala praxi de la justícia i els interessos de màfies. A Andorra, com que no la va arrasar el decret, encara hi ha el comú.
No puc evitar la reflexió que, malgrat l’individualisme i l’educació basada el la sagrada propietat privada, una organització social que ens ve de tan lluny ha de ser una herència genètica i cultural i ha d’haver deixat petja en el caràcter i la manera d’entendre el món de la gent de les terres dels Països Catalans.
Potser és la causa que, de cop i volta, sense cap consigna ni guia, de manera espontània i passant pel damunt de l’Estat, les autoritats, les ordres i les lleis, el nostre poble es bolqui a ajudar els veïns valencians, a plantar cara a la policia, a col·laborar massivament en una causa justa o a sortir al carrer per reclamar el que toca.
Vocabulari
Empriu: dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural. Terra del comú o altre bé objecte d’aquest dret.
Devesa: terreny comunal destinat a pastura.
Alou: propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial.
Universitats: a la baixa edat mitjana, corporació, especialment comunitat veïnal i professional, dotada d’alguna organització i règim jurídic, bé que rudimentari.
Botiga: construcció petita, vora la costa, destinada a guardar-hi ormejos i accessoris de la barca.
Barraca de guàrdia sanitària: construccions on es confinaven en quarantena els mariners que arribaven malalts.
