[LES NOSTRES ERMITES] Sant Salvador de Predanies

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Es tracta d’una capella isolada situada dalt del turó del serrat del Solà, als afores del municipi de Prats i Sansor, a la comarca de la Cerdanya.

Es troba documentada el 1198 arran del saqueig que va sofrir per part dels càtars, igual com moltes ermites de la banda esquerra del curs del Segre. Sembla ser que les de la part de la Solana, varen ser respectades ja que estaven sota el fur del comte de Foix que no donava suport al papa Innocenci III en la seva croada contra els albigesos.

L’edifici, refet a la darreria del segle XII amb ferms contraforts laterals exteriors, consta d’una sola nau amb coberta de volta de canó i un absis semicircular amb llosat de quart d’esfera. El campanar, refet el segle XVIII, és d’espadanya amb una sola obertura i està situat sobre el frontispici. La porta original, a la paret de migdia, te un arc de mig punt realitzat amb dovelles rústegues.

Tot l’aparell és construït amb la pedra calcària del país, tallada i escairada.  L’any 1963, després d’unes restauracions, va ser consagrada per l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré.

S’hi pot arribar amb automòbil per una curta pista senyalitzada que arrenca de la carretera LP-4033b, just a la sortida del poble de Prats en direcció a Bellver.

Reflexions d’un gandul fracassat. Daltabaix

Terminal de contenidors del moll del Prat de Llobregat. [Foto: Port de Barcelona.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

«La fatalitat, encara que ens costi admetre-ho, sovint ens obre noves perspectives».
Albert Jané, Els aforismes del Notari, Biblioteca del Núvol.


Arribat a la seixantena, decebut i deprimit, Jules Verne va escriure una novel·la que va titular Sens dessus dessous, que traduït al català ve a dir de cap per avall, daltabaix o desordre. En el llibre narra com els membres del Gun Club, els mateixos que van enviar el coet a la lluna, compren Groenlàndia en una subhasta amb el propòsit d’extreure-hi  el carbó amagat sota el gel.  Per eliminar  l’entrebanc de la gruixuda capa glaçada, se’ls acut la idea de construir un canó gegantí, que en disparar-lo, el retrocés faci bascular la terra i redreçar l’eix de rotació i els gels del pol,  exposats als rajos del sol  en una eterna primavera, es fondran i permetran accedir a tal riquesa.  Per la colla de científics irresponsables membres del Gun Club, el progrés i l’enriquiment està per sobre dels previsibles cataclismes provocats per la seva ambició. Ni a la inundació d’extensos territoris, als tsunamis, als ciclons de proporcions colossals…, no hi donen cap importància, ni als drets dels pobles, o dels països, a ser consultats.

Després dels èxits de tants llibres optimistes, de fe i d’entusiasme per la ciència i els descobriments, on va predir i descriure amb insòlita precisió l’arribada de l’home a la lluna, els fons marins, les entranyes de la terra…,  aquesta novel·la de Verne es tenyeix de pessimisme i desesperança. L’autor ha perdut la fe en la humanitat i,  aquest daltabaix escrit fa 135 anys, ens revela la inquietant situació que ara viu la humanitat.

L’eix de rotació de la terra ha canviat, no pel retrocés d’un canó sinó per una poderosa arma de la qual els humans n’hem perdut el control que ha produït el mateix efecte que pretenien els del Gun Club. Aquesta arma silent és la globalització, la mundialització, que acaba engolint i uniformitzant tot allò per on s’estén.

Cal llegir l’imprescindible assaig de Jordi Torrent Pujol, La globalització a la deriva, on ens fa veure que la globalització és un procés històric que  va començar fa 200.000 anys, quan l’Homo sapiens  va sortir del bressol africà i  s’expandí pel planeta, primer amb lentitud, més endavant amb enormes onades migratòries que feren desaparèixer pobles, cultures, llengües i civilitzacions senceres. El domini econòmic de la Xina i els països de l’Extrem Orient és el punt d’inflexió del procés.

Un altre àugur: Napoleó, malgrat no se n’hagi trobat cap traça en els seus escrits, el 1816 va pronosticar: «Laissez donc la Chine dormir, car lorsque la Chine s’éveillera le monde entier tremblera» (Deixeu doncs que la Xina dormi, perquè quan es desperti, el món tremolarà).

El 1973, l’Editor Fayard publica un assaig d’Alain Peyrefitte: Quand la chine s’éveillera…, le monde tremblera (Quan la xina desperti…, el món tremolarà). Una altra obra premonitòria.

Les prediccions de tots ells es compleixen quan la Xina, l’any 1978,  decideix canviar radicalment la seva política econòmica i es converteix en la primera fàbrica del món i en la primera potència global. Mentre els Estats Units fan les guerres, la Xina fa el comerç.

A partir d’aquesta data s’acceleren els tancaments de fàbriques al continent europeu, moltes traslladen la producció  a la Xina i, també, a països del Pròxim Orient. Es perden centenars de milers de llocs de treball, i en el traspàs de segle, el transport marítim de mercaderies amb vaixells gegantins que cremen l’escòria dels combustibles fòssils, creix exponencialment amb la normalització dels contenidors que, farcits de  productes de tota mena, els envien cap a Europa, Àfrica i Amèrica.

L’eix de la terra ja està irremissiblement redreçat, el creixement del consum i l’esgotament dels recursos és imparable. El canvi climàtic ja és irreversible i, efectivament, a causa del desglaçament dels pols, està canviant l’eix rotacional.

Mentre a la Xina i a molts països del pròxim orient emergeix una classe mitjana gràcies a aquest canvi de paradigma,  al món occidental i també al nostre petit país, la classe mitjana, fins ara benestant, està desapareixent i s’instal·la una desigualtat social i cultural sense precedents. Les classes populars, els obrers, els operaris i els  professionals mitjanament qualificats són acomiadats, aturats en massa, joves i jubilats són centrifugats de les zones amb més densitat de llocs de treball, val a dir les ciutats, cap a la perifèria on no hi ha ni els serveis, ni l’oferta laboral ni la possibilitat de transport que no sigui l’automòbil per càpita, ja del tot inassolible amb les exigències medi-ambientals, per accedir a la ciutat que els foragita amb estratègies dissuasòries. Els treballadors de les classes populars i mitjanes són substituïts pels quadres i per una nova classe  de treballadors formats en l’economia especulativa i una classe obrera de molt baixa o de nul·la qualificació laboral i cultural, instal·lats en les perifèries més immediates i incòmodes, que s’ocupa de servir-los.

Tot i que Catalunya segueix sent la fàbrica d’Espanya, amb el 25% de la producció, la població ocupada en el sector industrial va passar del 43% (1977) al 20,7% (2018). Catalunya es refugia en l’economia de serveis enfocada al turisme i en l’elaboració, manufactura i exportació de productes carnis, més el deute al que cal sumar el robatori espanyol i el creixement del sector públic. El sector que més ha crescut en els últims anys ha estat el dels serveis dedicats al turisme, que ocupa 2,6M de treballadors el 16,5% dels qualssón temporals. En el sector primari, el que més s’expandeix és la producció de carn de porc i de pollastre, el 80% de la qual s’exporta i que ocupa 33.000 treballadors.

Amb aquests dos sectors com a pilars de la nostra economia, ens convertim en exportadors d’aigua que no tenim, i especialistes en la recepció, tractament i reciclatge de tifes, 8.500.000 quotidianes de porcs, truges  i garrins i i les d’entre 25M i 30M de visitants temporals, que també necessiten uns quants milions Hm3 d’aigua per beure, rentar-se  i transportar els seus tributs per les clavegueres cap a les depuradores.

No podem pretendre que els nostres polítics s’interessin per Juli Verne ni per Napoleó, tenen coses més importants per fer, ara per ara  esperar que plogui.

Ja va passar el 2008, la secada del país va arribar a límits alarmants, tant que es va començar a veure la necessitat de transvasar aigua d’altres conques, del Roina o del Segre, instal·lar dessaladores, reparar les fuites de la distribució, reconduir les aigües de les depuradores als cursos superiors, modernitzar els recs i altres mesures d’estalvi que no depenguin només dels ciutadans, que per cert, van respondre de manera exemplar.

Però va ploure.

I no es va fer res.

Ara la situació és encara més alarmant, no només perquè segueixen confiant en una pluja abundant, tot i que només en garanteix una mica el Cristo de la Sang passejat per Barcelona , sinó que deixant de banda la mesura inútil de provocar els ciutadans amb multes, no es plantegen seriosament cap canvi de model econòmic, ni del turisme, ni de la ramaderia ni dels cultius extensius que comporta, ni de la gestió dels boscos, ni de les energies renovables  necessàries per dessalar, depurar i moure l’aigua.

Miren el cel amb un ull i amb l’altre la cadira i aquest estrabisme els impedeix adonar-se que del 2008 fins ara hi ha 20 nous «mega» vaixells portacontenidors que en desplacen 362.905, 10.000 dels quals van a parar cada any al mar i amb més de 10 milions de tones de capacitat de carrega, a més dels que ja hi ha des del 1959, amunt i avall, sense parar, pels mars del món, molts dels quals atraquen als ports de Barcelona i de València i son transportats per carretera cap al nord d’Europa.

Potser és al govern que li cal un daltabaix, perquè amb aquests, ni que plogui, estem perduts.

Cosmopolitisme

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Davant l’escola on vaig anar a parar de petit, un dia van començar a edificar-hi uns blocs d’habitatges de protecció oficial, era el boom de la immigració del mon rural vers les ciutats industrials; i la meva família n’era un exemple.

Aquells habitatges eren finançats per «la Caixa». I per aquesta raó tothom s’hi referiria ja per sempre amb aquest nom, els pisos de la Caixa.

Eren un blocs rectangulars que tenien dividida la façana en compartiments quadriculats concebuts com a terrasses, que donaven llum, a través de un gran vitrall al menjador corresponent de cada pis. L’aspecte del conjunt era tan uniforme que recordava absolutament els blocs de nínxols dels cementiris.

Però si hi ha una imatge impactant que he recordat des d’aquell moment, ha estat la visió d’una parella d’avis, asseguts sopant al menjador. A la vista de tothom, sense cortines, il·luminats per una sola bombeta pelada al sostre, possiblement acabats d’arribar d’algun poble llunyà de pagès. Eren la viva estampa d’una pintura realista del segle dinou, traslladada a una zona suburbial de la gran capital dels anys seixanta.

La mateixa imatge en una cuina d’una masia no hagués cridat gens l’atenció; el que ho feia sobtant era la ubicació. Què hi feia allà aquella pobre parella, exposada de manera tan pública, escandalosa i fora de context?

Ara, la mateixa imatge exposada en un museu seria una performance signada per qualsevol artista modern. A mi, en aquell moment, tot i ser una criatura, ja em va semblar impúdica i vexatòria per ells. Si hi hagués de posar un títol a la performance, li diria «Desarrelament».

Què és sinó arrencar unes persones, d’edat avançada, del lloc on s’han criat i viscut tota la vida, i portar-les a un àmbit aliè, on no tenen res a fer, no coneixen ningú, ni potser tenen recursos per a sobreviure? Sí, potser estaven més a prop del fills, potser tenien algunes serveis o comoditats com aigua corrent i electricitat que al poble no tenien. Però això no deixa de ser una forma de coacció, que posa més en evidència les mancances d’on venien.

Per a mi, el més semblant com a metàfora, en el context vegetal, son les plantes de viver, exposades per ser venudes. És el que es feia amb els esclaus encara no fa tants anys.

 

Ja sé que allò que es porta ara, sobretot entre les elits, és el cosmopolitisme. Ser ciutadà del món, no dependre d’un lloc o territori concrets per sobreviure, i ser capaç d’adaptar-se a qualsevol lloc on et portin les circumstàncies. Enhorabona! Vol dir que ets un privilegiat. Tens formació, saps idiomes, tens contactes, allotjaments, una bona renda, crèdit i subvencions, si et cal. Ets un esperit lliure, que pots anar on et porti el vent. Privilegiat, sí, però com els bonsais: un article de luxe, mimat, i torturat (educat?), perquè no puguis créixer més enllà del que et permet aquell que et mana.

Però què passa amb la majoria sense recursos? Aquells desarrelats a la força, que es llencen a l’aventura perquè no poden sobreviure on s’han criat, o son expulsats del seu territori, ja sia per veïns o forasters, que el han pres allò que tenien. Què passa quan arriben a un altre lloc, sense conèixer l’idioma, sense diners, sense feina, sense casa ni papers?

No son els camps de refugiats l’equivalent als vivers de plantes arrencades del seu context natural, mercadejats per comerciants que segurament també es consideren a si mateixos “cosmopolites”?

Encara la fotografia ens ha permès conèixer algunes imatges on es veu la tala d’aquelles sequoies gegantines que el primers colons d’Amèrica van abatre per vendre’n la fusta. També, els nostres boscos verges ancestrals foren talats per vestir les diverses armades que van acabar naufragant sota les aigües, enfonsades per canons o tempestes, i encara més tard, el que quedava, per fer travesses per als ferrocarrils. Tot això és cosmopolitisme. Però, també són cosmopolitisme les pasteres, els camps de refugiats o el tràfic de droga i de persones.

També ho son els pantans, ara tan secs, els pobres.

Sí, podríem comparar el cosmopolitisme amb les llavors que el vent o els ocells escampen per la terra, el que permet proliferar plantes i boscos quan troben un lloc propici on arrelar. Però, cal deixar-los créixer. No es poden tenir sempre en un test. Tots hem vist oliveres centenàries en contenidors de plàstic, aparcades en vivers, esperant a ser venudes.

I ara, per a reblar el clau, també les llavors son patentades, propietat de multinacionals fitosanitàries, hibridacions estèrils, per haver-les de comprar anualment. És el mateix que passa amb les persones.

És veritat que hi ha hagut cultures nòmades, com jueus o gitanos, que portaven els seus coneixements, tradicions i pertinences allà on anaven, sense necessitat de fincar-se en un lloc, tot i que, en origen, es movien per territoris extensos, amb unes determinades condicions de les quals sabien treure profit. El paradigma serien les tribus originàries de Nord-amèrica. Però, també, és evident que tan bon punt entraven en conflicte amb altres formes de viure, no van deixae de perseguir-les i foragitar-les de manera recurrent, sempre que es feia evident la seva presència als llocs.

Cosmopolitisme, de veritat, seria acceptar qualsevol diferència o manera d’adaptació als llocs, com una riquesa afegida. Però, normalment, el que provoca és la violència per aconseguir-ne els recursos i el domini sobre ells. És a dir, que el cosmopolitisme tampoc és com el pinten.

 

Tot el que no sigui poder arrelar i créixer en un lloc determinat, és violència —climàtica, política, militar. Són les elits traient benefici de l’explotació i desarrelament de béns i de persones.

És posar les persones i les coses en nínxols, testos o taüts, perquè no puguin créixer, ajudar-se i comunicar-se. Sense arrelament, sense cultura i sense capacitat reproductiva.

Perquè això és el que passa quan ens prenen la cultura. Ens treuen totes les eines i recursos que ens permeten viure, créixer i reproduir-se en un lloc.

Sense aquests coneixements, en què l’idioma és fonamental, som com plantes sense saba; ens esllanguim en recipients que ens impedeixen créixer, que ens fan dependents de nutrients artificials, de recs programats i de productes fitosanitaris industrials: cosmopolites. D’aquí aquesta obsessió per potenciar només idiomes que parlen milions (que es  consideren «cosmopolites») i carregar-se els minoritaris.

Està molt bé conèixer idiomes per a tenir una visió general del món. Però, de què et serveix si perds el propi? T’estan expulsant del teu entorn natural. Per molt que s’hi esforci, una farigola mai serà un avet. I, per si no ho sabíeu, sota un bosc d’avets, no hi pot créixer res…, tret de l’Amanita muscaria.

O de què pensem viure el dia que falli la distribució de mercaderies? Perquè, no sé si us n’heu adonat, però ja ho som tots de cosmopolites…, a la força, com aquella imatge premonitòria dels avis citats a dalt, i com ells exposant impúdicament  la nostra intimitat i misèria a través dels mitjans.

En qualsevol cas, el cosmopolitisme no ens ha pas fet millors del que érem; però, això sí!, pel camí hem perdut bous i esquelles.

Avanç del Pla Territorial Parcial del Penedès

[Un article de Jordi Sánchez.]

Procediment

 La Generalitat el 6 de febrer convoca sessió explicativa oberta al públic, tant del Pla com del catàleg del paisatge del Penedès, el dia 17 d’abril de 17,30 a 19,30 a l’Escorxador de Vilafranca.

Les tres preguntes i més

Després de l’experiència viscuda des que tenim codis urbanístics (1951), cal fer-se les tres preguntes bàsiques en tota proposta de creixements i implantacions d’usos: Aigua, Energia i Eliminació de residus.

Aigua: d’on ens en proveirem? Rius, pous, aqüífers, regeneració (depuradores), dessalinitzadores, sistema separatiu,  tot recordant que estem en sequera a les conques internes.

Energia: d’on ens en subministrarem? I quins tipus d’energia.

Eliminació de residus: quin model?

 Si aquestes tres preguntes no queden clares i resoltes, el treball s’hauria de desautoritzar.

Cal tenir-ho clar des del primer moment, amb aquesta darrera Vegueria, pel que fa a la població de Catalunya cal indicar quin serà el seu sostre, tot partint dels 8 milions actuals, així com de la resta d’usos. Ho dic perquè també es una dada que cal tenir en compte per veure les densitats dels territoris i les seves càrregues actuals i de futur, infraestructures pròpies i de connexió, amb  protecció del paisatge i la conseqüent petjada ecològica.

Informació i transparència

El treball s’ha presentat el 6 de febrer i finalitzarà l’exposició pública el 6 de maig, però es donaran explicacions del document el 17 d’abril a la Sala d’Actes de l’Escorxador de Vilafranca del Penedès. Vejam:  dels 62 dies hàbils, el dia 17 d’abril n’hauran passat 50! Per escoltar les explicacions del Document! I, per a més inri, quedaran tant sols 14 dies per tancar el termini d’exposició.

Conclusió:  en primer lloc, s’hauria de fer una convocatòria a cada capital de comarca, començant per Igualada (on hi ha els Serveis Territorials d’Urbanisme); i a continuació, la resta: Vilafranca, el Vendrell i Vilanova. En segon lloc, una exposició a cada ciutat referenciada, amb un tècnic qualificat per resoldre dubtes dels ciutadans. I, per descomptat, publicar-ne oportunament els dies i hores de consulta.

Reflexió final: aquesta darrera Vegueria posada a tràmit, fem-ho millor, la comunicació i la participació també. Si ho fem bé estarem fent pedagogia, tan necessària en el nostre temps.

Així ho veig

[ENCREUATS] Així a la terra com en el cel

Ripoll torna ser escenari del nou conte de Jordi Remolins. [Foto: Ajuntament de Ripoll.]
[Un conte de Jordi Remolins.]

De tan bona persona com havia estat en vida Grimbergen, el venedor de licors, va ser enviat directament al cel sense ni tan sols el judici previ que havien reclamat des del purgatori tots els afectats de pancreatitis, cirrosi i coma etílics. Déu mateix va acompanyar-lo personalment fins al seu núvol, amb unes vistes privilegiades sobre la parròquia de Ripoll. En realitat, al venedor de licors li hauria agradat més un petit canvi geogràfic, potser a una localitat més turística o atractiva, però per no molestar ni tan sols va atrevir-se suggerir aquesta possibilitat. Tan aviat com Déu va tornar a ser fora, els companys dels núvols veïns van donar-li la benvinguda, amb una bondat infinita reflectida al rostre. La felicitat de ser mort i saber finalment que l’altra vida era fins i tot millor que la terrenal, va excitar-lo de tal manera que amagant-se dins del vapor del núvol va masturbar-se fins a arribar a un dels més satisfactoris orgasmes que mai havia tingut. A la mateixa hora els meteoròlegs van advertir una inapreciable precipitació sobre l’antic municipi ara agregat a Ripoll.

La vida al cel era plàcida però avorrida. Tots eren tan bons i innocents, que Grimbergen trobava a faltar un punt de malícia entre els seus veïns. Alguns ni s’atrevien a pelar-se-la, imaginant-se que estaven cometent un pecat, i fins i tot s’estaven fent cada vegada menys habituals les orgies múltiples que organitzaven periòdicament ajuntant tots els núvols. Aquest recés en les precipitacions va afavorir que a la terra alguns espavilats comencessin a parlar de canvi climàtic. A manca d’altres diversions, el venedor de licors va dedicar-se a visualitzar què passava amb amics i coneguts de la vila.

El dia de l’enterrament havia vist a la seva dona molt afectada, rebent el condol d’un gran nombre d’amistats. El vestit negre l’aprimava i la rejovenia. Diàriament, la veia obrir la botiga de vins i licors, i contemplava la rutina habitual de clients entrant a buscar les seves dosis de mam, tal com havien fet mentre ell era viu. Entre els més prolífics va contemplar amb desgrat la presència del propietari d’un restaurant del barri antic, amb qui mai havia tingut una bona relació. Cada dos dies, inevitablement a les dotze del migdia, el restaurador entrava a la botiga i en sortia al cap d’un quart d’hora amb un parell de bosses carregades d’ampolles de plàstic de vi a granel i de tant en tant amb algun selecte licor en envàs de vidre. Quinze minuts eren excessius per aquella compra, i va començar a malfiar-se de les seves intencions. Sempre havia estat client d’un celler proper, i no veia per què les coses havien hagut de canviar des del seu sepeli. Les sospites van incrementar-se el dia que també va veure’l entrar a la botiga a mitja tarda, i marxar-ne més tard sense haver comprat absolutament res.

Al vespre va quedar-se amatent al núvol per veure què feia la dona. Afortunadament no va moure’s de casa, al primer pis de la botiga. El problema va ser que el restaurador va ficar-se a l’escala quan tot just va haver tancat el seu negoci, pels volts de la mitjanit. El núvol del venedor de licors va iniciar un ràpid descens fins a col·locar-se a l’alçada del balcó de casa seva, mentre al carrer un borratxo llençava la resta de la seva ampolla de vi, indignat per l’emboirada que li estava provocant. Dins del pis el restaurador i la vídua seien al sofà i xerraven animadament. La dona va aixecar-se, va omplir un parell de copes de brandi, i van continuar la conversa cada vegada l’un més a la vora de l’altra. Al cap d’una horeta, el restaurador es va aixecar, va besar a la galta a la senyora, i va sortir de la porta amb un amanerament que per poc fa vomitar a l’ocupant del núvol.

La gelosia i les sospites el devoraven interiorment. L’humor se li va espesseir, i ni tan sols podia pelar-se-la perquè havia perdut totalment la libido. També va deixar d’acudir a les escasses orgies col·lectives, contribuït encara més a la desertització del planeta. Un parell de cops per setmana el restaurador i la seva dona repetien el ritual. No van passar gaires dies perquè les aproximacions passessin a un nou estadi. La primera morrejada va tenir els mateixos efectes per Grimbergen com si li haguessin extirpat un testicle i part de l’altre. Les ungles li van desaparèixer arranades per una devoradora ansietat sobtada, mentre el contingut del seu estómac va desfer-se producte dels nervis. Quan el pretendent de la seva esposa va sortir per la porta, ja l’esperava per dipositar-li sobre el cap una líquida defecació. El restaurador va mirar enlaire preguntant-se quin fill de puta d’ocell nocturn l’havia obsequiat amb un present tan poc llustrós, sorprenent-se alhora per la fortor de les deposicions de les aus modernes.

El difunt venedor de licors estava que no vivia. Si hagués assimilat que en realitat no era viu, tot plegat se li hauria fet més suportable, però l’home portava un permanent malestar al cos que no feia presagiar res de bo. Una nit que el restaurador tornava a festejar a la seva dona, va adonar-se que aguditzant el nervi òptic era capaç de veure què passava pel cap dels vius. Fent un esforç va concentrar-se en el front de la senyora, desitjant ser ell mateix qui ocupava el seu cervell. Però la barjaula estava imaginant-se els atributs masculins del restaurador. Potser per aquesta mateixa raó aquell vespre havia ampliat el perímetre del seu escot, deixant al descobert les fines tires d’uns suggeridors sostenidors negres. Desesperat, Grimbergen va mirar fixament el cap pelat del propietari del restaurant. El fill de puta també pensava en desbocades envestides sexuals, en arrencar la roba interior de la vídua, en follar-la en indecoroses positures i per sodomítics orificis, mentre recomptava la renda econòmica que malauradament el vinater havia deixat en herència a la seva esposa. Aquella nit la pluja sobre aquella part de la ciutat va ser intensament lacrimògena.

L’endemà al matí el núvol del venedor de licors va ascendir atmosfera amunt a la recerca de Déu. A uns milers de quilòmetres de distància va trobar una llarguíssima cua de núvols com el seu, ocupat per ciutadans de beatífiques ànimes. Va demanar a l’últim on podia trobar al creador, i aquest li va contestar que aquella era la fila per reunir-s’hi. Si tot anava com estava previst, abans d’acabar-se aquella eternitat els hauria pogut despatxar a tots plegats. De fet, tenia tanta feina resolent els desajustaments del cel, que feia segles que havia deixat de vetllar per la vida a la terra. En aquell moment Grimbergen hauria donat qualsevol cosa per tenir a mà un petricó de vodka per celebrar la seva desgràcia.

Sense ni tan sols donar les gràcies a l’últim de la fila, va tornar a la seva posició habitual damunt la ciutat. No s’atrevia a mirar avall per no haver de constatar cap nova infidelitat de la seva dona i la perversió luxuriosa de la relació amb el restaurador, que més o menys pels volts del migdia tornaria a entrar a la botiga per endur-se el seu vi a granel, una ampolleta de Porto i fer unes quantes magrejades a la propietària. De tan emprenyat com estava últimament, va endurir-se-li el caràcter i la bonhomia habitual li va fer un gir inesperat. Pràcticament no es parlava amb cap dels veïns de núvol. Amb alguns va encetar-hi puerils disputes per la disposició dels límits vaporosos, que sempre acabaven pacíficament gràcies a les poques ganes de discutir que tenien els seus companys.

Una nit que la gelosia se’l menjava per dins, va baixar amb el núvol fins a la finestra de la seva antiga habitació. El què va veure-hi a dins el va deixar de pedra. El restaurador, el cuiner, l’ajudant de cuina, quatre cambrers i el rentaplats, s’amuntegaven damunt la seva dona, que desfent-se de felicitat gemegava totalment fora de si. En un moment de la penetració múltiple, el restaurador es va acostar a la fotografia que el venedor de licors i la seva dona es van fer per celebrar les noces d’argent en un restaurant de la competència, va treure-la del marc, i va escopir una lleterada d’esperma sobre la cara d’estúpida felicitat del nuvi.

Alguna cosa dins del núvol va convulsar-se de dolor infinit. Completant el descens fins a la reixa de l’extractor de la botiga, Grimbergen va entrar al celler, va destapar el bocoi del vi dolç i va absorbir-ne tants litres com va poder. Begut i fora de si, va retornar al seu atmosfèric assentament, insultant als habitants dels núvols veïns mentre hi arribava, i maleint-los per la seva passiva i absurda no-existència. Quan va haver repassat tots els familiars i morts dels habitants del cel, va començar a dir fàstics contra Déu. Alarmats per la magnitud de les seves paraules, un parell d’àngels van baixar dels dominis divins per reprimir-lo, però van rebre un parell de cops de puny inapel·lables. Llavors van buscar reforços. Diverses legions de l’exèrcit angelical van abraonar-se sobre del venedor de licors, tot i que aquest ja estava prou grogui per a caure sense necessitat d’ajuda aliena. Inconscient després de la primera escomesa, van arreplegar-lo per la túnica i se’l van endur a una de les clavegueres de Ripoll que connecten directament amb l’infern, sota mateix de la botiga de licors. Mentre uns àngels aixecaven la reixa, els altres van dipositar-lo suaument sobre les fètides aigües residuals del barri de la carretera de Barcelona, d’on aviat el recollirien els éssers demoníacs que serveixen fidelment al diable.

Abans que ho fessin, durant un impàs de l’orgia on prenia part, el restaurador va tirar la cadena del lavabo, alliberant la flonja substància marronosa que acabava d’extreure del seu cos. Uns quants metres sota seu, Grimbergen va rebre sobre el seu cap el present definitiu de la terra per entrar majestàticament a l’infern.

[RÀDIO] Vampiresados, de Jordi Remolins

Jordi Remolins als estudis de ràdio La Veu, de Sant Joan de les Abadesses.

[Notes de l’editor.]

Alguns dels nostres amics i col·laboradors, tenen, com se sol dir, «cops amagats». És el cas del nostre contista de capçalera, en Jordi Remolins, que de fa molt temps és actiu a la ràdio La Veu, de la baronal vila de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), amb un programa que, actualment, s’anomena «Vampiresados».

El podeu sentir, i gaudir, des d’aquest vincle, i seguir-lo els dissabtes a les sis de la tarda (i els dilluns, en repetició, a les vuit del vespre), o bé aquí sota mateix:

 

 

11. La Força

La Força.

[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]

L’entrecuix el pots mirar pel capbaix
o bé mirant enlaire amb el cap alt.
Pots decidir què vols, observar, descobrir,
obrir els ulls a la finestra de l’univers
o retallar llum a la llum i no viure
més enllà de la fosca. Sempre hi haurà
algú que recordi el teu nom i algú
que li faci nosa. Els temps mai són
alhora ni fàcils ni difícils ni per tothom,
i la millor sort és la perseverança a buscar-la.
En els bigotis del gat hi ha la subtilesa,
la fragilitat de l’aire, el temps subtil
que tant viu entre els fulls d’un llibre com a la pols
d’un camí, com a les taques de vi a les tovalles
quan desafies el material i l’espiritual de la vida.
En el guaret on creixen, diuen, les males herbes,
hi ha la convicció del lleó quan es desperta la força.
Cal estar atent al toc de les campanes
quan el vent és favorable, al cant
dels enganyapastors, a la serenata del mussol,
al lladruc dels gossos i al raucar de les granotes…
Al gust d’una truiteta amb quatre fulles d’amanida.


La Força

Potència, energia, influència, domini, autocontrol, astúcia, creació, destrucció, voluntat, estratègia.

D’allà on venim i cap allà on anem, un forat negre que ho absorbeix tot, la gran força del cosmos que ho ha propiciat tot.


El Tarot de Folgueroles a La Resistència

Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:

0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
7. El Carro.
8. La Justícia.
9. L’Ermità.
10. La Roda de la Fortuna.
11. La Força.