Setembre, època de migracions postnupcials de rapinyaires
Aviat començarà a fer fred al nord i al centre d’Europa, la disponibilitat d’aliment minvarà, les aus rapinyaires han reposat forces, han fet la posta, els pollets s’han fet grans i uns i altres tenen energia suficient per iniciar el viatge que els portarà a llocs més càlids per passar l’hivern. Comença, doncs, l’època de migracions postnupcials, les migracions de tardor.
En aquest viatge, els rapinyaires, com moltes altres aus migratòries, cerquen els corrents tèrmics que es produeixen sobre terra per estalviar energia en el viatge i eviten traspassar grans distàncies damunt del mar. Catalunya és un lloc de pas privilegiat per observar aquestes migracions, donat que és la ruta que porta les aus cap l’estret de Gibraltar seguint la costa mediterrània, i perquè ofereix espais idonis per descansar i reposar forces en llocs com el Parc Natural de la Garrotxa, els aiguamolls de l’Empordà, el delta del Llobregat o el de l’Ebre.
El fet migratori en si és sorprenent. Com s’orienten les aus? Com és que troben els mateixos llocs de refugi al sud a l’hivern? Com és que ho fan igual de bé els adults que les cries que no hi han estat mai abans? Ho fan sense mapes, sense brúixoles i sense aparells dotats de GPS. Els humans actuals seriem capaços de fer-ho? Em sembla que no.
Ruta amb bici que vam fer l’octubre de 2024 en Nan, en Gabriel, en Jordi i jo.
Sortint de Sant Joan de les Abadesses cap amunt, a Sant Pau de Segúries vam agafar la carretera cap al coll de Capsacosta. Vam seguir el camí de la carena de la serra de Malforat fins a baixar a la Vall del Bac i arribar a Sant Joan les Fonts pel collet de Colldecarrera. Allà en esperava un transport per tornar a Sant Joan de les Abadesses per la directa.
Església romànica (s. XII) situada enfront del domus o fortalesa de Mont-rodon, entre el riu Gurri i el camí ral que anava de Vic a Barcelona, dins el terme del municipi de Tona.
L’edifici consta documentat l’any 1154 i és d’una sola nau capçada a llevant per un absis rectangular que al s. XVIII va substituir l’original semicircular. El sostre és en volta de canó amb pedra posada a plec de llibre i cobert amb teula àrab. A la façana de ponent trobem el campanar d’espadanya amb dues obertures.
El temple era presidit per una bonica imatge gòtica d’alabastre del s. XIV que va ser profanada el 1936. Els fragments que es van recuperar varen permetre’n la restauració, efectuada per l’eminent escultor vigatà Pere Puntí.
De l’antic llinatge dels Mont-rodon el noble més conegut és Guillem (1169-1229), que fou mestre del Temple de Catalunya, Aragó i Provença. Va ser tutor de dos bisbes de Girona, diversos cavallers i veguers d’Osona, i educador del rei Jaume I el Conqueridor quan, en la seva adolescència, va estar tutelat al castell de Montsó.
S’hi arriba fàcilment des de Sant Miquel de Balenyà per la carretera que va a Taradell i, just abans de travessar el pont del Gurri, al km 1,3, per un trencall que porta al casal gòtic de Mont-rodon. L’església és a 150 metres, lleugerament enturonada de cara a tramuntana.
Avui passejava la Lulú i m’he adonat d’una reacció que ja he vist en molts gossos: no volen trepitjar reixats o plaques metàl·liques que sovint es troben pels carrers. Hi ha d’haver alguna raó científica o psicològica que ho fa, això. Potser és una mena de por al desconegut, o potser és una simple angúnia del tacte caní. Fa uns quants anys vam fer una sortida a la serra de Busa amb la intenció d’estrenar la nova palanca que permetia accedir al Capolatell, el tros de cinglera aïllat que és famós per haver servit de presó des de la Guerra del Francès a les batusses carlistes. Abans, el primer cop que hi havia anat, a mitjan anys vuitanta, hi havia una precària passarel·la de fusta sense barana; un calfred important per als qui ens fa respecte el buit sota els peus. Aleshores, més de vint anys després, l’enginy metàl·lic amb baranes segures havia domesticat la por a la caiguda. Però d’aquell dia, un petit incident m’ha vingut a la memòria tot passejant la Lulú i anant amb el senderi perdut, imant perfecte per a deixar exclamar-se el subconscient. De camí al Capolatell, un gosset de raça no t’hi fixis, petitó i dòcil, se’ns va posar a la cua de la filera que formàvem els visitants; algun ganyip apte per al seu estómac li va arribar a la boca, i que content que se’ns mostrava! La nova amistat anava creixent fins que, ai quines coses, vam començar a travessar la passarel·la metàl·lica i el gosset plantà les ungles a terra i es negà a seguir la comitiva. No hi va haver manera, tossut com una mala cosa, el gosset no va voler avançar un mil·límetre més. Un cop estàvem a la presó i vam menjar els entrepans que dúiem, escoltàvem el pobre gos ganyolant des de l’altre cantó de la cinglera.
Els soldats francesos reclosos al Capolatell acabaven bojos: la guàrdia de la seva presó no eren altres soldats de la força enemiga, era ningú: era la natura; silenciosa, freda, constant i contundent. Es va fer famós el suïcidi de molts d’ells, que saltaven al buit tot cridant «He nascut a París, moro a Busa!». Avui, el suïcidi ―malauradament molt present en les societats equivocadament anomenades avançades― està molt present. Els nostres pobres cervellets no han estat educats per a tant desori i bombardeig d’imatges, bagatel·les, mentides i terra movedissa capitalista. Ens hem desentès de la natura. I si el suïcidi no és de manual, és progressiu, lent i col·lectiu. Ens falta el tacte i la intuïció dels animals. Ens falta identificar totes les menes de buit que la vida «avançada» del segle XXI ens posa sota els nostres peus. Durant el camí de tornada de l’excursió a Busa, el gosset, que tot rialler se’ns havia afegit de nou, va aturar-se vora un mas i es va plantar a observar com ens n’anàvem i li fèiem adeu amb les mans. O sigui que, abans d’aprendre de tactes i intuïcions, aquest gosset ens mostrava que l’amabilitat obria portes i afectes. L’Europa avançada de burocràcia estúpida i dirigents superbs, maleducats, inoperants, de discursos expletius, refistolats, remisos, omisos i calçasses ha posat tots els mitjans per destruir la cultura, la saviesa ancestral, l’educació, l’economia de la gent, els lligams entre persones i la societat civil. Tot el que diuen és al revés. Adeu llibertat, adeu igualtat i adeu fraternitat, adeu justícia, adeu diàleg i adeu separació de poders! I si no fóssim cecs, veuríem que ja fa dècades que se’ns està avisant! Una advertència molt lúcida va ser la de Charles Bukovski: «La democràcia acabarà sent una dictadura on ens deixaran votar».
El milà reial (Milvus milvus) és un majestuós ocell rapinyaire propi d’Europa occidental i el nord d’Àfrica. Amb el seu cap gris argentat i la característica cua en forma de “V”, sobrevola camps i boscos a la recerca de preses o carronya. A les Illes Balears, on es coneix com a milà o milana, ha estat en greu perill d’extinció, però els esforços de conservació han permès recuperar-ne la població. Aquest símbol de la natura mediterrània ens recorda la importància de protegir la biodiversitat i conviure amb les espècies que comparteixen el nostre territori.
Acabada la Guerra Civil Espanyola i amb una forta repressió del dictador Franco, des de l’interior de Catalunya i des de l’exili es va treballar per resistir. Al Casal Català de Buenos Aires, Pau Casals, els presidents de la Generalitat Irla i Tarradellas i tants d’altres van lluitar i van esperar l’oportunitat per donar a conèixer la nostra història, la d’un país on el català estava prohibit a les escoles i a tots els documents oficials.
Amb la mort del dictador, molts exiliats van tornar i moltes persones vam creure que era el moment de participar en els actes dels partits polítics, de lluitar per la llibertat d’expressió i per la democràcia i de crear mitjans de comunicació independents i sense censura; així van néixer moltes revistes, diaris, setmanaris i ràdios i televisions locals, que van treballar per créixer i fer-se respectar.
El problema el vam tenir quan vam observar que aquells partits polítics que havíem defensat volien controlar la informació dels mitjans. Van aparèixer les subvencions, els comissaris polítics i el xantatge dels partits per exigir obediència. Així, malgrat que el resultat de diversos mitjans era molt bo, des de revistes mensuals en paper fins a d’altres en format digital capdavanteres a tot Catalunya, com Nació Digital, finalment molts van anar claudicant i van abandonar.
Miquel Macià ha escrit Vida i mort dels mitjans de comunicació de Vic (1939-2025), un llibre excel·lent i ben documentat que és extensiu a tot Catalunya. 600 pàgines que no deixen indiferent. En realitat, és la història d’un fracàs. Els partits polítics que vam ajudar són els que han silenciat els mitjans i, avui, els que encara existeixen viuen subvencionats i són poc més que un pamflet de partit.
______________
Toisón de Oro
«La insigne orden del Toisón de Oro es una orden de caballería fundada en 1429 por Felipe III de Borgoña, duque de Borgoña y conde de Flandes. Es una de las órdenes de caballería más prestigiosas y antiguas de Europa…» i bla, bla, bla. «El actual gran maestre de la rama de España es el rey Felipe VI.»
Any 2025. Miquel Roca i Junyent, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Felipe González Márquez entraran a l’orde de cavalleria. Se’ls vol reconèixer la defensa de la Constitució, que reconeix una monarquia imposada pel criminal dictador Francisco Franco Bahamonte. Aquests dies, el rei Felip VI també regala Premios Princesa de Asturias a tort i a dret. I a Catalunya tenim el catòlic i apostòlic president Illa, beneït pel catòlic, apostòlic i romà Oriol Junqueras.
Bé, només voldria acabar dient que el president Carles Puigdemont valora, junt amb el seu partit, deixar de donar suport al Congrés dels Diputats a l’encantador de serps i president del Gobierno de España Pedro Sánchez. L’1 d’Octubre es van equivocar i van llençar a les deixalles una oportunitat que els catalans feia centenars d’anys que esperàvem (cal recordar que Junqueras es va anar a amagar amb els frares de Montserrat). Espero que no es tornin a equivocar; sense postures, sense discursos, sense explicacions, no s’ha de votar mai més ni Sánchez ni Rufián. Es van equivocar una vegada. Dues, els condemnaria per sempre a penitències impossibles de suportar.
