[Una novel·la de Dídac Costa.]
Un cop que els militars aconsegueixen dominar la plaça Universitat cap a les 11 del matí, hi arriben els batallons del Bruc, comandats per López Amor, que hi deixa un rereguarda per reforçar l’edifici i els accessos i, amb una columna desplegada en guerrilla urbana, segueix cap a la rambla Catalunya. El foc dels requetès i falangistes que els acompanyen els permeten arribar sense gaires dificultats a la plaça Catalunya.
Un cop allà, ja fa estona que molts grups d’obrers vigilen la plaça. Un està apostat a la rambla de Canaletes, un altre al carrer Pelai i un darrer al Portal de l’Àngel, a tocar de la Telefónica. Alguns companys ocupen posicions a les boques del metro, que els militars semblen haver descuidat. I altres vigilen l’arribada de les tropes per la resta d’accessos.
Tothom és molt conscient de l’alt valor simbòlic i de la importància estratègica d’aquesta plaça, que també és l’entrada al nucli antic, on hi ha els edificis clau que nosaltres volem defensar i ells, dominar. Cap d’ells a la plaça mateixa, on el de més importància militar, tant o més que els governamentals, és la Telefónica, perquè concentra totes les comunicacions del país, tant les internes a Catalunya com amb la resta d’Espanya i Europa. Apoderar-se d’ella confereix un gran poder a qui ho aconsegueixi. Per això, tant anarquistes com republicans tenim clar que cal mantenir-lo dins la legalitat republicana o a mans de la CNT. Per als militars també representa, junt amb la ràdio, un objectiu clau. No hi ha cap altre mitjà de comunicació que el que circula per aquests fils, estesos no fa gaire per tot el país, junt amb les ones de ràdio, arribades també fa ben poc, només deu anys, i que ara, en canvi, són objectius militars de primer ordre.
Els militars arriben a la plaça pels carrers Pelai i ronda Universitat. Tan bon punt hi posen un peu, es veuen encerclats i pràcticament assetjats per guàrdies i obrers, cada cop més nombrosos, produint-se un primer tiroteig entre els facciosos i la Guàrdia d’Assalt.
Però just després tornen a aparèixer uns mocadors blancs i els habituals falsos visques a la República. La gentada que els segueix, novament desconcertada, no acaba d’entendre si són tropes lleials o revoltades. Les notícies del que passa a altres indrets corren ràpidament, però no prou per alertar tothom de la tàctica de l’engany per poder-lo desactivar. Un ardit que, en un front rere l’altre, genera confusió i regala als militars un preciós avantatge per fer-se amb les millors posicions i arrestar desenes de combatents catalanistes i d’esquerres.
Aquí, igual que a les places Espanya i Universitat, tant els obrers com la Guàrdia d’Assalt cauen en l’engany. El foc s’atura, i guàrdies i soldats comencen a abraçar-se i confraternitzar, creient que estan al mateix bàndol, cosa que genera una situació molt confusa. Un company que ja ho havia viscut a la plaça Espanya comença a cridar:
—És un engany! Acaben de fer el mateix a la plaça Espanya!
Però, mancat del carisma d’altres líders, els pocs que l’escolten se’l queden mirant estranyats i no pot evitar que els lluitadors del poble caiguin en l’engany i es barregin amb els soldats. La resta de combatents populars apostats als sectors oposats de la plaça queden astorats en veure aquestes escenes a la cantonada del passeig de Gràcia.
Com als altres punts on això ha passat, obrers i guàrdies no triguen a desvelar l’engany quan els soldats, sota les ordres del comandant López Amor, comencen a demanar la documentació als civils, la majoria cenetistes, provant de detenir-los, fet que provoca el replegament dels guàrdies i la massa de civils. Es tornen a delimitar ràpidament de forma clara els dos bàndols: feixistes i poble, reiniciant-se un ferotge tiroteig. Però la reacció ja és tardana i desfavorable per a obrers i republicans, que han cedit les millors posicions.
Tot i així, la Guàrdia d’Assalt i un nodrit grup de civils comencen a assetjar-los des de cantonades, teulades i balcons, i des dels pisos superiors de la mateixa Telefónica i el Banc de Biscaia. Els militars es distribueixen, aconseguint dominar alguns carrers veïns.
López Amor, veient-se incapaç d’arrestar-los a tots, decideix foragitar-los a trets i replegar-se als punts que ofereixen una millor protecció, sense poder emplaçar encara les metralladores. Un altre oficial, atabalat per la situació, que se’ls va complicant a cada minut que passa, decideix tornar a recórrer al temible Pla Mola. Ordena a un subordinat:
—Mire, ¿sabe cómo vamos a poner orden aquí? Fusilando. Busque a los diez primeros hombres que encuentre, los detiene y los fusila en esa misma pared —diu, assenyalant el mur de l’Hotel Colon, que dona al passeig de Gràcia.
—Pero capitán…
—¿Cuestiona mis órdenes, sargento?
—No capitán… ¿Cualquiera?
—Sí, cualquiera, diez civiles. Esta gente se cree muy valiente. Aún no han entendido que no hemos venido aquí a jugar. Vamos a explicárselo. Venga, ¡es una orden! ¡No admito desacatos!
Minuts després cauen afusellats a la paret de l’Hotel Colon deu barcelonins innocents, assassinats a sang freda per atemorir-nos i generar terror. El bon ambient que s’havia arribat a produir amb aquest mateix batalló en la seva entrada a la plaça, on semblava que es podia arribar a una distensió, s’esvaeix de cop, tornant-se a posar crua i mortal, sense treva. Aquells uniformats són uns assassins. I com a tals, i amb ganes de seguir matant, caldrà tractar-los. La guerra civil ha començat, i la gran esplanada de la plaça Catalunya serà una de les seves primeres grans batalles.
La reacció popular davant d’aquests cruels excessos, igual que als altres llocs on s’ha produït, és just la contrària a l’esperada pels militars. Lluny d’atemorir-se, el poble català reacciona enfurismat, donant-ho tot i lluitant a pit descobert, cosa que obliga els militars a replegar-se. Dividint-se de pressa i amb el tir net, s’obren pas fins a fer-se amos dels edificis principals de la plaça: la Maison Dorée, l’Hotel Colon, el Cercle Militar i el Banc d’Espanya, on emplacen metralladores als terrats, fet que els permet dominar tota la plaça.
Els primers grups armats que es llencen exaltats en intents suïcides de recuperar aquests edificis a l’assalt són abatuts com dianes fàcils. Un dels primers a caure serà el company Enrique Obregón, secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes.
Els carrers Pelai i Vergara i la ronda Universitat segueixen en mans dels obrers, que han pogut aïllar els militars de la resta de les seves tropes. Els sodats es refugien en aquests edificis i als baixos i al primer pis de la Telefónica, on encara resisteixen, mentre que obrers i guàrdies d’assalt es fan forts a Fontanella, als pisos superiors de la Telefónica, al Portal de l’Àngel i a la Rambla. El centre de la plaça es converteix en terra de ningú, creuada només per ràfegues de metralladora que van sumant cossos estesos de militars, obrers, guàrdies i cavalls morts.
La forta resistència armada d’anarquistes i republicans ha evitat que els militars puguin baixar per les Rambles cap a Drassanes i Capitania, o per Fontanella i Portal de l’Àngel fins a la Comissaria de Via Laietana i la Generalitat, així com que la Telefónica i les emissores de ràdio properes caiguin a mans dels facciosos, la qual cosa ja suposa una gran victòria.
Però la primera batalla a la plaça sembla guanyada pels militars, que encara la dominen. Tot i així, el poble té els insurrectes acorralats en aquest grapat d’edificis que, malgrat ser de gran importància militar i escopir la mort per les finestres, no els ofereix gaires opcions ni de sortir ni de dominar el centre.
Comença llavors un setge tenaç de les forces populars contra els edificis, sobretot l’Hotel Colon i la Telefónica, convertits en fortaleses que l’exèrcit domina, però que el deixa confinat en una situació de defensa que no es pot perllongar indefinidament. Qualsevol refugi, per ben protegit que estigui, suposa estar encerclat per una ciutat enemiga pels quatre costats que, com més es manté la tenacitat defensiva i la resistència dels militars, més fa créixer l’obstinació del poble per fer callar per sempre el foc enemic i apoderar-se dels espais que controla. A pocs minuts del migdia, la ciutat crema pels quatre costats.
