[Video i text de Ramon Comella.]
[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]
Interessant església romànica documentada el 948 quan Bernat, fill de Guantà, en feu donació al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Va ser consagrada l’any 1073, acabada una reconstrucció de la qual es conserva encara un fresc que hi havia al timpà de la porta.
Es tracta d’un edifici de notables dimensions, d’una sola nau dividida en quatre trams i capçada per un absis semicircular amb coberta de quart d’esfera i decorat, a l’exterior, amb lesenes i arcuacions cegues. El campanar d’espadanya és del s. XII.
El 1983 va ser declarada Monument Històric, i l’any 1992 se n’iniciaren les obres de restauració i agençament.
Per anar-hi cal arribar-se a Prada de Conflent, a la Catalunya del Nord, i agafar la carretera D-619 a la riba esquerra de la Tet, a la part oposada de la vila. L’església de Santa Maria és a l’extrem nord d’una zona de nova urbanització a uns 3 km de Prada i poc abans d’arribar al poble del Catllà.
Text d’Eusebi Puigdemunt.]
Calen gaires paraules per presentar la figura de Joan, Nan, Orriols? No; tan sols citar que va néixer l’any 1945 a Vic, que arrelà a les Guilleries i que escriu en un apartament que té a la vila de Sant Joan de les Abadesses.
Si en el darrer llibre, Poemes, epopeia i oda de lo somni i la mar, publicat la tardor de 2024, ja va fer un ús molt particular del registre poètic, en el que ens ocupa, Matadero Municipal, hi torna, però amb matisos que, crec, cal explicar, com ara que també hi incorpora el gènere epistolar, plasmat en unes emotives lletres que tenen els seus nets petits, la Bruna i en Juli, com a destinataris.
No cal ni dir que, com a la resta de les seves anteriors publicacions, la nota, millor dit, les notes predominants, són l’ús d’un llenguatge clar i entenedor, uns pensaments servits a través d’aforismes (i en aquest, de versos mínims o poemes curts) i també de frases lapidàries expressades sense cap mena de mania ni d’embut…, o sigui, sense pèls a la llengua!
Amb la fluïdesa verbal que traspua la seva escriptura a la qual ens té avesats, en Nan desgrana el que pensa sobre l’home i la condició humana sense defugir les contradiccions i paradoxes dels dies que, per sort o per desgràcia, ens han tocat viure i que no sé si podrem sobreviure; de fet, ell no s’està pas de dir que l’espècie humana està abocada a l’extinció sobre la faç de la Terra.
Tornant al llibre, al pròleg introductori ja ens fa sabedors del seu contingut: «[…] a l’àrea metropolitana la distància entre l’asfalt i el riu i el bosc s’ha fet immensa, i això fa que el canvi climàtic i les seves conseqüències es puguin veure molt diferents, m’agradaria que aquest llibre servís per aprofundir en aquesta reflexió».
Dit això, el cos del llibre el componen una sèrie de 44 poemes de formats diferents (ho reitero: des de poemes de tan sols dos o tres versos fins a d’altres de més llargs), 5 cartes a la Bruna, 4 a en Juli, 3 poemes de la Bruna i un d’en Juli. El llibre el clou una addenda que està en la mateixa línia que el pròleg; és més, l’aprofundeix i posa el dit a les nafres d’allò que, com a societats pretesament cultes i assenyades, ens hauria de fer caure la cara de vergonya; vegeu, si més no, com sap lligar els conceptes presents en un i altre escrit: «Els filòsofs clàssics ja van explicar això que avui viu el món, […] i tenien clar qui eren els sofistes i els van denunciar; avui, a Catalunya, els sofistes són arreu; aquesta és la realitat» (del pròleg), i ara la conclusió, certament amarga, a l’addenda: «[…] veig moltes persones que neguen aquesta realitat. Tenen raó, per sobreviure, l’única solució és fer l’estruç i no veure res».
Sobre els 44 poemes, val a dir que al mig del poemari en Nan hi ha inclòs dibuixos, alguns de l’actualitat més recent, com el referent al conclave o els que il·lustren una sentència irònica, per no dir sarcàstica: «Tot és tan clar que sempre és de nit»; el dibuix de l’ase de la contraportada més el peu de dibuix que l’acompanya és Nan cent per cent: «Han fet més per a nosaltres els ases que totes les sotanes del món». Però no només hi ha sarcàstica ironia; també hi ha lloc, quan cal, per a la tendresa, palpable i llegible en el curt poema ‘Fades’: «S’encén la lluna // i tornen les fades // que mai ningú // no ha vist.», i no oblidem la saviesa des aforismes, com els titulats ‘Savis’, ‘Res’ o ‘Volar’; Heu-los ací: «Voldria explicar… // Què? // El fracàs dels savis.», «Res de res // i sobra de tot.», «Si parleu amb els ocells // aprendreu a volar.»
I, per acabar, un breu incís a les cartes que adreça als seus nets Bruna i Juli (val a dir que en el poemari hi ha inclosos sengles poemes que els són dedicats), unes cartes curulles de bons consells que, com a avi, els dedica, sempre no només des de l’amor, sinó també des del respecte.
Un llibre que es llegeix d’una revolada, però que és de lectura repetida obligatòria per capir-ne tot el seu, si em permeteu l’expressió, missatge.
Eusebi Puigdemunt i Puig
[Veu d’Albert Freixer.]
Albert Freixer continua recitant fragments del llibre Som mentida de Nan Orriols.
[Redacció]
L’òliba és una rapinyaire nocturna fascinant. Amb el seu vol sigil·lós i el rostre en forma de cor, caça amb una precisió sorprenent. En aquest vídeo la veiem en el seu niu, símbol de misteri i adaptabilitat. Malgrat la seva bellesa, l’òliba pateix la pèrdua d’hàbitat. Cal defensar-la: la seva resistència és també la nostra.
[Text de Quim Vañó]
Evolució 23 – 25 no es només una exposició; és una revisió íntima i madura dels paisatges pintats a l’oli de Josep M. Mejan realitzada en el bienni 2023 – 2025.
Fidels al seu batec mediterrani, aquestes obres conserven l’essència lluminosa i vitalista de sempre, però revelen també una nova serenor, una mirada més despullada i essencial, nascuda d’un procés profund de depuració pictòrica i vital.
Mejan torna a visitar els seus paisatges com qui torna a un lloc estimat amb més saviesa. Refina el gest, conté la pinzellada i deixa que sigui la llum, aquesta llum neta, suggerent i autèntica, qui parli en silenci. L’aire, com diu l’escriptora Carme Riera, s’hi esmuny entre fulles i horitzons, i els colors blancs, blaus, ocres i verds hi respiren com si fossin emocions.
Aquests paisatges, verges i civilitzats alhora, no necessiten figures humanes per parlar-nos de nosaltres. Són espais interiors projectats sobre la tela: llocs on el silenci i la llum es donen la mà. Cada quadre és una meditació sobre el temps, la natura i la memòria.
Amb Evolució 23 – 25, Mejan no trenca amb el passat, sinó que el continua, el purifica i l’estima. És un poeta de l’aire i de la llum, i aquí ens regala una nova versió de la seva veu més madura, més essencial, més seva que mai.
Podeu visitar l’exposició fent clic a aquest enllaç Evolució 23 – 25
[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]
A en Quim Vañó.
No et facis massa il·lusions. No calen
excuses quan tens els genolls pelats.
Només t’has d’avergonyir si t’ha vist
caure, qui no havia de ser allí,
en el precís instant que anaves rostos
avall cridant com un garrí de granja.
Pots plorar, o bé dir que anaves buscant
l’art de l’època blava d’en Picasso
i el temps surrealista d’en Dalí;
entre l’un i l’altre i Els Quatre Gats
s’ha fet fosc davant La maja desnuda
al vell Panteó de Llaés. Pots obrir els ulls
fent veure que eres a jugar i parar,
negar la realitat, o bé dir:
Me l’he fotuda,
però hem dinat bé a l’Hostal de la Serra,
i han rigut a cor què vols, els molt malparits,
de mi. L’un diu que ho ha vist, l’altre ho descriu
mentre roda la bota per marejar el vi.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, i
aquest conte ja s’ha fos. El que et fa home
és el que fas enmig de la tempesta.
Has de ser tenaç per ser anarquista.