La pols blanca alliberada d’un improvisat receptacle plàstic va caure sobre la taula del menjador del pis que Quilmes tenia llogat a la plaça dels Porcs de Ripoll. Tot just li quedava mig gram de coca, que va repartir el més equitativament que va poder en cinc clenxes. La primera seria per a ell un cop finalitzada l’operació. La segona, també, mentre intentava concentrar-se en la versió nord-americana de Funny games. Llavors aniria a dutxar-se per treure’s l’olor rància del bar que regentava des de feia uns mesos. La tercera cauria mentre s’eixugava amb la gran tovallola blanca que havia robat d’un hotel de Menorca on va estiuejar feia uns anys. Trucaria a un parell d’amigues per si volien sortir a fer una volta pel poble. Si alguna hi accedia compartirien també l’última ratlla. Com que no va ser així, va esnifar-les totes dues gairebé consecutivament, i va entrar a la cuina escurant-se de la gola les adulterades partícules colombianes que hi circulaven esòfag avall.
Dins de la peixera del menjador un succedani de piranya brasilera que li havien venut com si fos un simple i exòtic peix de colors acabava de cruspir-se una estrella de mar a qui havia confós amb el seu sopar. Potser si en lloc de Haneke, Quilmes s’hagués obsessionat amb Disney, la vida dins de l’hàbitat aquàtic no seria tan convulsa.
Necessitava beure alguna cosa. A la nevera hi tenia tònica, 7up, Coca-Cola, Cacaolat, suc de pinya i Vichy Catalan. Res excessivament energètic. Algunes vegades, quan anava carregat fins a les celles d’estupefaents, introduïa el cap dins la peixera i en degustava el curiós regust davant l’estupefacta mirada dels seus animals de companyia. Els últims mesos li feia una mica d’ànsia fer-ho perquè periòdicament hi apareixien cadàvers de peixos i començava a sospitar que el motiu no era altre que els espants facials que els infringia. Anava tan emboirat que no va poder evitar de repetir el ritual malgrat haver constatat prèviament que una de les extremitats d’una estrella de mar flotava a la superfície de l’aigua.
Seguidament, va sortir al carrer, va tornar al seu local obrint estridentment la persiana metàl·lica, i va ingerir sense ni tan sols degustar-les, un parell de llaunes de Red Bull. També va obrir una ampolla de vodka i en va fer una llarga glopada. Els ulls li brillaven, el cor li bategava a un ritme endimoniat i l’esperit se li elevava per sobre del castigat cos en una cerimònia ritual que darrerament repetia més del que ell mateix creia que era humanament recomanable. Quan ja es disposava a tancar el local va veure que a fora hi havia el seu germà.
El petit dels Quilmes era una fotocòpia d’ell mateix, però ampliada en tots els sentits. Més gros, més alcohòlic, més sonat, més drogoaddicte, més analfabet. Una excel·lent companyia per a una vetllada com aquella, una emblanquinada nit d’entre setmana prèvia a Nadal. Només veure-li la cara a través dels vidres va saber que anava de química fins al cul. El seu germà va pensar el mateix des de l’altra banda de la porta. Va sortir, van donar-se la mà, i tot desitjant-se bon Nadal van posar-se a caminar junts. El Cabina i el Monestir eren tancats. En Fran de La Taverneta acabava d’escombrar el local, i els va mirar com aquell qui observa un parell de marsupials del zoològic, sense ni tan sols molestar-se a gesticular amb les mans que anaven de tard. El Trot de Cavall i l’Arlequí també estaven fora de servei. Sense dir-se res els dos germans van continuar deambulant a la recerca d’un lloc on perpetuar l’estat d’embriaguesa. Vençuts per l’evidència i sentenciant que «el poble està mort» van pujar a l’utilitari vermell del gran dels Quilmes i van enfilar la carretera de Barcelona en direcció a la desdoblada C17 en direcció a Vic, mentre el petit de la família preparava dues clenxotes d’speed sobre la caràtula d’un CD dels Camela que vés a saber com havia arribat dins del cotxe. Tots dos coneixien un pis de presumptes estudiants, on en realitat hi havia un dels prostíbuls més rendibles de la capital osonenca. Van esnifar la droga, Quilmes va posar el vehicle a dos-cents vint quilòmetres per hora abans d’arribar a can Villaura, i just en aquell punt el seu germà va obrir la finestra, va llençar el disc, i va dedicar un significatiu símbol amb el dit cor de la mà dreta als agents dels Mossos d’Esquadra que hi feien guàrdia i que van assajar un inútil gest d’aturar-los. Ni tan sols en l’hipotètic cas de saber llegir haurien tingut temps de retenir mentalment el número de la matrícula.
Abans d’arribar al carrer Manlleu de Vic, els germans Quilmes van trobar a un paparazzi ripollès que entrava en una mena de pub acompanyat d’uns amics de la feina amb qui celebrava el tradicional sopar d’empresa. Sense cap raó aparent van atropellar-lo a l’alçada dels genolls aprofitant que s’havia quedat una mica endarrerit departint amb un conegut escriptor lletraferit. El poeta devia estar-ho de gravetat perquè va morir víctima de l’envestida. Veient que el periodista encara es movia, van fer marxa enrere, per allò de no deixar testimonis, i van estampar-li el braç dret contra una paperera amb el parafang metàl·lic del vehicle. Els crits de dolor eren insuportables fins i tot dins de l’automòbil on el cantant dels Ilegales ocupava tot l’espai sonor amb els decibels descontrolats recitant «Eres una puta» a ritme de punk-blues. Van marxar a tota hòstia celebrant efusivament l’encert en el pilotatge.
L’aparcament de la plaça major era obert, però van preferir deixar el Renault Fuego de cinquena mà al Pare Gallissà. El botó vermell del porter automàtic del prostíbul demanava a crits que el premessin urgentment. Va obrir-se la porta i van pujar amb ascensor, malgrat que només havien d’arribar fins al segon pis. Al replà van rebre’ls un estol de meuques centreeuropees, de beatífica mirada i endimoniat aspecte físic. El més jove dels Quilmes va reservar la gran suite. Va triar tres prostitutes, van entrar tots cinc a la mateixa habitació i va convidar-les a més speed. L’oferiment va ser rebut amb crits d’excitació i esverament generalitzat, per major alegria del veí jubilat del pis de sobre, que darrerament es passava les nits devorant llibres de Bukowski. Normalment, a les cinc del matí s’aturava l’activitat de les veïnes, però aquella nit semblava que la cosa aniria per llarg. Per sort, estava llegint Mujeres i tampoc no tenia pressa per agafar el son.
La nit va ser espectacular: cinc orgasmes masculins i tres de femenins, dues ampolles de cava polvoritzades, deu Redbulls, un parell de Moskovskaies, dues caixes de preservatius, dos grams de cocaïna, un parell de paquets de tabac, una bosseta plena d’haixix, una pota del llit trencada, la tele de plasma de cap per avall, l’ull d’una puta de vellut i un parell de dits del gran dels Quilmes a prendre pel cul, entre altres col·lateralitats. La factura de tot plegat pujava més de mil cent cinquanta euros. Els dos germans van furgar dins les respectives butxaques. L’un portava cent vint-i-set euros amb cinquanta-sis cèntims. L’altre tenia encara mig gram d’speed i setanta-vuit euros. No arribaven a la xifra ni de broma, però sabien que les putes no els podien denunciar. Van mirar-se i van fer-se un fart de riure. Quan van veure entrar al macarró que vetllava per la integritat del negoci, la hilaritat va aturar-se en sec.
Eren les deu del matí i la cocaïna havia rebaixat el seu efecte deixant-los el cos atropellat. No estaven per començar una baralla amb ningú. Van optar pel diàleg. Li van lliurar els poc més de dos-cents euros que portaven, van demanar-li perdó en tots els idiomes que coneixien —i fins i tot en alguna llengua morta—, i van prometre que baixarien de Ripoll amb els diners aquella mateixa nit. El macarró, un romanès de cent cinquanta quilos de pes, el cap afaitat al zero, una cicatriu com l’eix transversal de perillosa resseguint-li ambdues galtes, i amb cara de tenir pocs morosos a la seva vida, va moure el rostre en un inequívoc signe de negació. El gran dels Quilmes va regirar-se de nou les butxaques dels pantalons i la jaqueta, fins que finalment se li va acudir d’entregar-li el cotxe com a garantia.
El proxeneta va aixecar una cella. Van seguir-lo escales avall fins a una gestoria propera. Van signar els papers del canvi de nom del Renault Fuego i van acompanyar l’australopitec a l’aparcament on estava estacionat, amb una multa per no haver retirat el tiquet de zona blava. Aprofitant la proximitat de l’estació, van pujar al primer tren que sortia cap a Ripoll, amb una ressaca de tres parells de collons, i jurant en hebreu que mai més no tornarien a provar ni l’alcohol ni les drogues. Evidentment, ni ells, ni el revisor que ja havia donat per perduts els bitllets d’aquell parell de personatges, ni els seus companys de vagó, se’n creien una sola paraula. Aquella tarda van dormir destrossats a la casa del primogènit, mentre a la peixera la piranya triava quina seria la seva propera víctima.
L’endemà a Vic, un agent de policia va pujar al prostíbul del carrer Pare Gallissà i va preguntar pel romanès mastodòntic. Quan va veure el perímetre de l’individu es va fer enrere. Acostumat com estava a tractar amb la llei, el macarra es va mostrar dòcil i disposat a col·laborar amb la justícia. Al carrer l’esperava un furgó policial que el va traslladar directament a la presó de Quatre Camins. L’acusaven d’haver perpetrat l’homicidi d’un conegut poeta i l’intent frustrat de posar fi a la vida d’un paparazzi, convalescent d’un quadre greu de lesions, després de ser atropellats per un Renault Fuego vermell. Les proves pericials van demostrar que el cotxe havia estat l’arma del crim i que pertanyia a aquell estranger amb aspecte d’animal irracional. L’excel·lent funcionament de la llei va servir per condemnar-lo a trenta anys de presó. Quan en surti, té previst pujar a fer una visita a un parell de germans de Ripoll.
