[ENCREUATS] Massacre a la peixera

La plaça dels Porcs de Ripoll. [Foto: Google Maps.]
[Un conte de Jordi Remolins.]

La pols blanca alliberada d’un improvisat receptacle plàstic va caure sobre la taula del menjador del pis que Quilmes tenia llogat a la plaça dels Porcs de Ripoll. Tot just li quedava mig gram de coca, que va repartir el més equitativament que va poder en cinc clenxes. La primera seria per a ell un cop finalitzada l’operació. La segona, també, mentre intentava concentrar-se en la versió nord-americana de Funny games. Llavors aniria a dutxar-se per treure’s l’olor rància del bar que regentava des de feia uns mesos. La tercera cauria mentre s’eixugava amb la gran tovallola blanca que havia robat d’un hotel de Menorca on va estiuejar feia uns anys. Trucaria a un parell d’amigues per si volien sortir a fer una volta pel poble. Si alguna hi accedia compartirien també l’última ratlla. Com que no va ser així, va esnifar-les totes dues gairebé consecutivament, i va entrar a la cuina escurant-se de la gola les adulterades partícules colombianes que hi circulaven esòfag avall.

Dins de la peixera del menjador un succedani de piranya brasilera que li havien venut com si fos un simple i exòtic peix de colors acabava de cruspir-se una estrella de mar a qui havia confós amb el seu sopar. Potser si en lloc de Haneke, Quilmes s’hagués obsessionat amb Disney, la vida dins de l’hàbitat aquàtic no seria tan convulsa.

Necessitava beure alguna cosa. A la nevera hi tenia tònica, 7up, Coca-Cola, Cacaolat, suc de pinya i Vichy Catalan. Res excessivament energètic. Algunes vegades, quan anava carregat fins a les celles d’estupefaents, introduïa el cap dins la peixera i en degustava el curiós regust davant l’estupefacta mirada dels seus animals de companyia. Els últims mesos li feia una mica d’ànsia fer-ho perquè periòdicament hi apareixien cadàvers de peixos i començava a sospitar que el motiu no era altre que els espants facials que els infringia. Anava tan emboirat que no va poder evitar de repetir el ritual malgrat haver constatat prèviament que una de les extremitats d’una estrella de mar flotava a la superfície de l’aigua.

Seguidament, va sortir al carrer, va tornar al seu local obrint estridentment la persiana metàl·lica, i va ingerir sense ni tan sols degustar-les, un parell de llaunes de Red Bull. També va obrir una ampolla de vodka i en va fer una llarga glopada. Els ulls li brillaven, el cor li bategava a un ritme endimoniat i l’esperit se li elevava per sobre del castigat cos en una cerimònia ritual que darrerament repetia més del que ell mateix creia que era humanament recomanable. Quan ja es disposava a tancar el local va veure que a fora hi havia el seu germà.

El petit dels Quilmes era una fotocòpia d’ell mateix, però ampliada en tots els sentits. Més gros, més alcohòlic, més sonat, més drogoaddicte, més analfabet. Una excel·lent companyia per a una vetllada com aquella, una emblanquinada nit d’entre setmana prèvia a Nadal. Només veure-li la cara a través dels vidres va saber que anava de química fins al cul. El seu germà va pensar el mateix des de l’altra banda de la porta. Va sortir, van donar-se la mà, i tot desitjant-se bon Nadal van posar-se a caminar junts. El Cabina i el Monestir eren tancats. En Fran de La Taverneta acabava d’escombrar el local, i els va mirar com aquell qui observa un parell de marsupials del zoològic, sense ni tan sols molestar-se a gesticular amb les mans que anaven de tard. El Trot de Cavall i l’Arlequí també estaven fora de servei. Sense dir-se res els dos germans van continuar deambulant a la recerca d’un lloc on perpetuar l’estat d’embriaguesa. Vençuts per l’evidència i sentenciant que «el poble està mort» van pujar a l’utilitari vermell del gran dels Quilmes i van enfilar la carretera de Barcelona en direcció a la desdoblada C17 en direcció a Vic, mentre el petit de la família preparava dues clenxotes d’speed sobre la caràtula d’un CD dels Camela que vés a saber com havia arribat dins del cotxe. Tots dos coneixien un pis de presumptes estudiants, on en realitat hi havia un dels prostíbuls més rendibles de la capital osonenca. Van esnifar la droga, Quilmes va posar el vehicle a dos-cents vint quilòmetres per hora abans d’arribar a can Villaura, i just en aquell punt el seu germà va obrir la finestra, va llençar el disc, i va dedicar un significatiu símbol amb el dit cor de la mà dreta als agents dels Mossos d’Esquadra que hi feien guàrdia i que van assajar un inútil gest d’aturar-los. Ni tan sols en l’hipotètic cas de saber llegir haurien tingut temps de retenir mentalment el número de la matrícula.

Abans d’arribar al carrer Manlleu de Vic, els germans Quilmes van trobar a un paparazzi ripollès que entrava en una mena de pub acompanyat d’uns amics de la feina amb qui celebrava el tradicional sopar d’empresa. Sense cap raó aparent van atropellar-lo a l’alçada dels genolls aprofitant que s’havia quedat una mica endarrerit departint amb un conegut escriptor lletraferit. El poeta devia estar-ho de gravetat perquè va morir víctima de l’envestida. Veient que el periodista encara es movia, van fer marxa enrere, per allò de no deixar testimonis, i van estampar-li el braç dret contra una paperera amb el parafang metàl·lic del vehicle. Els crits de dolor eren insuportables fins i tot dins de l’automòbil on el cantant dels Ilegales ocupava tot l’espai sonor amb els decibels descontrolats recitant «Eres una puta» a ritme de punk-blues. Van marxar a tota hòstia celebrant efusivament l’encert en el pilotatge.

L’aparcament de la plaça major era obert, però van preferir deixar el Renault Fuego de cinquena mà al Pare Gallissà. El botó vermell del porter automàtic del prostíbul demanava a crits que el premessin urgentment. Va obrir-se la porta i van pujar amb ascensor, malgrat que només havien d’arribar fins al segon pis. Al replà van rebre’ls un estol de meuques centreeuropees, de beatífica mirada i endimoniat aspecte físic. El més jove dels Quilmes va reservar la gran suite. Va triar tres prostitutes, van entrar tots cinc a la mateixa habitació i va convidar-les a més speed. L’oferiment va ser rebut amb crits d’excitació i esverament generalitzat, per major alegria del veí jubilat del pis de sobre, que darrerament es passava les nits devorant llibres de Bukowski. Normalment, a les cinc del matí s’aturava l’activitat de les veïnes, però aquella nit semblava que la cosa aniria per llarg. Per sort, estava llegint Mujeres i tampoc no tenia pressa per agafar el son.

La nit va ser espectacular: cinc orgasmes masculins i tres de femenins, dues ampolles de cava polvoritzades, deu Redbulls, un parell de Moskovskaies, dues caixes de preservatius, dos grams de cocaïna, un parell de paquets de tabac, una bosseta plena d’haixix, una pota del llit trencada, la tele de plasma de cap per avall, l’ull d’una puta de vellut i un parell de dits del gran dels Quilmes a prendre pel cul, entre altres col·lateralitats. La factura de tot plegat pujava més de mil cent cinquanta euros. Els dos germans van furgar dins les respectives butxaques. L’un portava cent vint-i-set euros amb cinquanta-sis cèntims. L’altre tenia encara mig gram d’speed i setanta-vuit euros. No arribaven a la xifra ni de broma, però sabien que les putes no els podien denunciar. Van mirar-se i van fer-se un fart de riure. Quan van veure entrar al macarró que vetllava per la integritat del negoci, la hilaritat va aturar-se en sec.

Eren les deu del matí i la cocaïna havia rebaixat el seu efecte deixant-los el cos atropellat. No estaven per començar una baralla amb ningú. Van optar pel diàleg. Li van lliurar els poc més de dos-cents euros que portaven, van demanar-li perdó en tots els idiomes que coneixien —i fins i tot en alguna llengua morta—, i van prometre que baixarien de Ripoll amb els diners aquella mateixa nit. El macarró, un romanès de cent cinquanta quilos de pes, el cap afaitat al zero, una cicatriu com l’eix transversal de perillosa resseguint-li ambdues galtes, i amb cara de tenir pocs morosos a la seva vida, va moure el rostre en un inequívoc signe de negació. El gran dels Quilmes va regirar-se de nou les butxaques dels pantalons i la jaqueta, fins que finalment se li va acudir d’entregar-li el cotxe com a garantia.

El proxeneta va aixecar una cella. Van seguir-lo escales avall fins a una gestoria propera. Van signar els papers del canvi de nom del Renault Fuego i van acompanyar l’australopitec a l’aparcament on estava estacionat, amb una multa per no haver retirat el tiquet de zona blava. Aprofitant la proximitat de l’estació, van pujar al primer tren que sortia cap a Ripoll, amb una ressaca de tres parells de collons, i jurant en hebreu que mai més no tornarien a provar ni l’alcohol ni les drogues. Evidentment, ni ells, ni el revisor que ja havia donat per perduts els bitllets d’aquell parell de personatges, ni els seus companys de vagó, se’n creien una sola paraula. Aquella tarda van dormir destrossats a la casa del primogènit, mentre a la peixera la piranya triava quina seria la seva propera víctima.

L’endemà a Vic, un agent de policia va pujar al prostíbul del carrer Pare Gallissà i va preguntar pel romanès mastodòntic. Quan va veure el perímetre de l’individu es va fer enrere. Acostumat com estava a tractar amb la llei, el macarra es va mostrar dòcil i disposat a col·laborar amb la justícia. Al carrer l’esperava un furgó policial que el va traslladar directament a la presó de Quatre Camins. L’acusaven d’haver perpetrat l’homicidi d’un conegut poeta i l’intent frustrat de posar fi a la vida d’un paparazzi, convalescent d’un quadre greu de lesions, després de ser atropellats per un Renault Fuego vermell. Les proves pericials van demostrar que el cotxe havia estat l’arma del crim i que pertanyia a aquell estranger amb aspecte d’animal irracional. L’excel·lent funcionament de la llei va servir per condemnar-lo a trenta anys de presó. Quan en surti, té previst pujar a fer una visita a un parell de germans de Ripoll.

[EXPOSICIONS] «Un mar de plàstic», de Martí Albesa

El fotoperiodista Martí Albesa el dia de la inauguració de l’exposició, el passat 20 de maig.

[Notes i fotografies de Xavier Borràs.]

L’exposició Un mar de plàstic, del fotoperiodista olotí Martí Albesa, es pot (i s’ha de) visitar a la Sala Oberta 2 del Museu de la Garrotxa fins al 15 d’agost d’enguany. És, si em permeteu l’exabrupte, com un cop de puny a la consciència europea, ja que aquest mar de plàstic que cobreix 30.000 hectàrees de cultius hortofrutícoles en terres d’Almeria, també amaga les terribles condicions, no de vida, sinó gairebé de mort dels immigrants que hi han anat a raure, tractats com a escòria i sense cap mena de dret que puguin fer prevaldre per sortir d’aquest malson.

Escriu Albesa: «A sota del plàstic s’amaguen un munt de vulneracions, maltractament i vergonya. A sota del plàstic hi viuen i hi treballen persones. A sota del plàstic hi moren i hi neixen persones, condemnades, en molts casos, a no poder-ne sortir. L’esclavatge del segle XXI té forma d’assentaments i camps on s’exploten persones que recullen la fruita i la verdura que arriba a la resta de l’Estat espanyol i d’Europa, i que sostenen un dels principals pilars econòmics de la riba del Mediterrani»

La mostra fotogràfica compta amb imatges de desembarcaments de persones rescatades a les costes d’Almeria i l’estret de Gibraltar, rems de víctimes desaparegudes i el retrat dels barris i assentaments on es malviu entre construccions de plàstic.

El dia de la inauguració de l’exposició, en Martí va ser molt explícit: «Si aneu als supermercats o als mercats a comprar fruites i verdures, mireu d’on vénen i rebutgeu d’adquirir-ne d’aquest mar de plàstic». A les horribles condicions de treball i de vida que pateixen els qui hi treballen a dos euros l’hora, sumeu-hi uns conreus extensius maltractats amb agrotòxics.

A banda, sóc dels que penso que els fluxos migratoris a Europa, per molt que es vulguin disfressar de bonisme no son res més que l’antic tràfic d’esclaus dels negrers, ara modernitzat fins i tot pels falsos discursos de l’esquerra. Alguns migrants arriben amb avió, d’altres amb fràgils barcasses pagades a preu d’or a les màfies territorials. És vergonyosa i vergonyant l’espoliació de la joventut dels països del sud perquè suposadament salvin el capitalisme europeu i el poder dels seus estats. És bastant indecent justificar que necessitem mà d’obra immigrant «perquè aquí no neixen nens». El sistema està podrit i ha podrit les ments d’una gran majoria.

La matèria primera més important són els éssers humans. La seva extracció i explotació és un dels negocis més rodons que s’ha produït a Europa en l’últim mil·lenni. Pensem-hi mentre observem la bona feina de denúncia de Martí Albesa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Martí Albesa i Castañer (Olot, 1988) és fotògraf i videògraf des de 2010 i sempre ha estat a prop del reporterisme i molt vinculat a la ciutat d’Olot i a la comarca. Ha publicat en mitjans com Nació Digital, el Diari Ara, El País, La Vanguardia i La Directa i La Gaceta de México, entre d’altres. El 2019 va guanyar el Premi Joves Fotògraf(e)s de la Diputació de Girona amb el projecte «La frontera sud a l’ombra del nord».

El 2019 va fundar l’Agència Talaia juntament amb la periodista Sara Montesinos, amb la qual han realitzat documentals de temàtica migratòria cobrint diverses rutes d’entrada a Europa, sobretot en la frontera sud espanyola, al Marroc, Ceuta i Melilla, Canàries i el litoral andalús.

[LLIBRES] «Els contes de la Nat», de Núria Noguera

Coberta del llibre de Núria Noguera, que ha il·lustrat Àngels Jutglar.

[Redacció.]

Els contes de la Nat [Fluvius Libris, 2022], escrit per Núria Noguera i il·lustrat per Àngels Jutglar, és un volum molt ben editat i molt recomanable per a totes les edats, però especialment per als infants, cada cop més allunyats del món sensible de la natura i de l’esperit humà.

La Nat dels contes és una nena que als vuit anys ha quedat òrfena de pare i mare. Viu a Espinau, una casa sota la tossa del mateix nom, molt a prop de la Mare de Déu del Mont, amb els seus amics, en Negret i en Duc.

L’acció se situa al començament del segle XX i tracta d’explicar, per alt enllà, com es vivia a l’Alta Garrotxa en aquella època en base a fets més o menys basats en realitats avials.

Els bandolers i els animals salvatges feien encara més difícil la vida en aquests tocoms, i comparteixen la seva presència als contes amb personatges reals com el poeta Jacint Verdaguer, l’hostaler de Sadernes… i amb alguns dels éssers fantàstics sorgits de la imaginació fabuladora d’aquella gent: les dones d’aigua, els follets…

Una de les il·lustracions del conte «Una sospresa a les golfes».

[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cant IX

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]

Jo he vist les més belles i rares sembres. He vist tota mena de conreus, de cases, de castells i de palaus, sense haver deixat mai la Plana, sense sortir del meu lloc. Són els altres que vénen i se’n van. Són els castells, les cases, els rostolls. Jo sempre em quedo. Són ells els qui un dia apareixen, obren la poncella de les seves portes als vianants i s’abandonen a les ruïnes i a les animàlies… Jo he vist castells emmurallats que semblava que no havien d’ésser mai enderrocats, i ara són munts de pedra. He vist torres altes, amb espitlleres i merlets, que han caigut esmicolades, entre pilots d’ortigues. Els habitants, però, no han pas desaparegut. Els veig davallar en filera pel Montseny, contínuament, com una rècula d’ànimes emmalaltides. Són una processó que va fent via per tots els camins, s’endinsa per les Guilleries, puja i baixa els Pirineus, dóna la volta a Gurb i s’adjunta amb la infinitat de pelegrins que recorren la Plana… Processons, processons inacabables de visionaris i de penitents, de místics i de folls, de sants i de penedits. Tots es troben sense veure’s, segueixen les seves petjades sense ajuntar-se. Jo els veig caminar sempre, no puc deturar-los i, entre alba i crepuscle, i crepuscle i alba, els pregunto: «¿On aneu, ànimes vagabundes? ¿Qui cerqueu en la vostra ruta sense fi?» I em responen a cor: «Cerquem Déu.»

Davant la grandesa d’aquest Déu ocult, jo resto ben quiet, tremolós, embassant-me un moment vora la paret d’un castell oblidat, esquitxant un vell plàtan, prop d’un bassalot brut, ple de granotes…


A primera hora del matí, l’aurora ve a convidar-me perquè m’enfili amb ella cel amunt. «Anem-nos-en», diu, «no hi ha tanques! Tot el món és nostre!…»

…A la nit, quan tot sembla clos en les tenebres, agafo l’estrella del Nord i la beso… No, jo no puc tenir tanques, no puc tenir lligams; només somnis.


A ple sol, al cim d’un tossal, s’hi destaca una ermita. És blanca com de porcellana, és polida com el marfil. Tot Osona està sembrat d’ermites…, pietoses, íntimes, solitàries. Les seves campanes només toquen de tant en tant… Les llànties, vora l’altar, fan una claror tant minsa que hom diria que estan apagades…

Amb la nit apareix un estel. És brillant i petit, magnífic. Tot el firmament n’està atapeït d’estels! L’Univers és immens!… I cada estel és una llàntia encesa al Creador, un Creador l’abast del qual no ens és dat a conèixer; un Creador etern a qui tots els altres lloen sempre amb gaubança.

[VERSOS] Carrer Estret

[Text, fotografia i veu de Gabriel Salvans.]

En posar la targeta a la màquina del banc
se m’han remogut remordiments
oblidats, mals pensaments, retorçades
idees i, de sobte, tot ha aparegut
amb una claredat extrema, com
si fos ahir mateix que a l’avinguda
Espanya de Palafrugell, a les divuit
hores i cinquanta-un minuts, ho recordaré sempre,
la mà del company de l’agent mil cent vuitanta-cinc
em va fer el gest d’aturar-me a la vorera.
Feia cara de pa de ral quan al treure el cap
per la finestra, el company del de la mà diu:
— Vostè ha envaït el meu carril. El vaig mirar,
amb cara de desconcert i de pocs amics,
als ulls, per dir-li que sí, que el carril també
era el meu i que em semblava que hi tenia lloc.
Sembla que mirés com escriu en Josep Pla
al Carrer Estret…, que des del centre del carrer
no es vegi ni l’entrada ni la sortida.
Em va treure la llana del clatell per una altra fotesa.
Té dret a reclamar, em va dir l’agent mil…
Però he pensat en el bon dia que vam passar
menjant garoines amb uns bons amics,
i les punxes punxen quan les espremen.
Que a l’ajuntament tenen prou feina i
m’ho he passat prou bé escrivint la història.
I pagant sant Pere canta al Carrer Estret.
Els punts…, si no en tinc, n’anirà coix el poema.

La Cambra, 2023

Tercera trobada d’escriptors, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres

[Redacció.]

Novament, aquest any 2023, escriptors, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres es tornaran a trobar al parc de la Font Nova de Perafita el divendres 21 de juliol. Serà en una matinal lletraferida amb tota la colla a qui agrada escriure, dibuixar, dir i compartir llibres, històries i paraules.

A partir de les 9 del matí els trobareu en un esmorzar perafitenc. Hi haurà parades de llibres de vell, si voleu en podeu portar. I els autors i els il·lustradors hi tindran llurs obres.

Temps per a mirar, parlar i descobrir alguna sorpresa. I temps per a escoltar i escoltar-nos.

Tot guarnit i agombolat per la Caruca Ballesteros, amb els Ocells, Mixus, Senglars i Cocodrils i la col·laboració de l’Ajuntament de Perafita.

[MÚSICA] Toni Casassas Concert emmarcat a l'(a)phònica, Festival de la Veu de Banyoles

[Redacció.]

Els cants d’arrel dels Països Catalans, Occitània i l’Alguer conformen la performance musical Entre cor i branca. Cants del pou, de l’artista multidisciplinari osonenc Toni Casassas, de què ja hem parlat en més d’una ocasió. Per primera vegada a les comarques gironines, actuarà aquest dissabte, 1r de juliol, al monestir de Sant Esteve de Banyoles, en el marc del festival [a]phonica, a les vuit i a les deu del vespre. [Vegeu-ne la programació.]

En una proposta austera, la veu i el cant entronquen amb altres veus i cants d’arrel d’arreu, especialment associats amb els melismes arabescos i els harmònics sards o mongols.

En el recolliment de la capella de sant Martirià, A l’església del monestir de Sant Esteve, l’artista oferirà una proposta d’il·luminació subtil, però de gran intensitat sonora.

Situat en un precís clarobscur, Casassas desplegarà tota una xarxa sonora capaç de cobrir i atrapar els oients, tan sols amb la seva veu.

[Llegiu, també, aquests versos de Toni Casassas: «Entre cor i branca» o vegeu Un can antic, amb una versió modificada de l’adaptació de Rafael Subirachs d’Els Segadors.]