[Vídeo de Ramon Comella.]
En aquesta singladura amb bicicleta de l’octubre de 2021, na Victòria, en Toni, en Nan i en Ramon ressegueixen el riu Ter de Roda fins a Torelló.
Camí de Còdol dret
Són les sis de la tarda d’un divendres de maig. M’acompanya la música de Lluís Llach i entre pas i pas vaig endinsant-me camí enllà.
Camí en què deixo enrere les últimes cases del barri de les Cases Noves i arribo a les roques on comença la carretera que va cap a Còdol.
Degoteig, les roques ploren aigua que es va filtrant cap a la terra del camí, fent una molsa verda, quina sensació de frescor!
La gran roca que fa barbacana i recull al vianant quan l’atrapa la pluja, una roca amb aquesta forma característica que li dona personalitat…, drecera entre la muntanya rocosa, jo prefereixo la carretera on m’acullen les flors boscanes. Al lluny se senten les esquelles de les vaques que pasturen l’herba fresca d’aquesta primavera, un gos lladra potser per la presència d’algun foraster prop de casa seva.
Segueixo; el raig del sol em va penetrant cos endins i assaboreixo la presència tranquil·la que em dona el silenci.
Camí avall, avui harmonia de colors verds, cants d’ocells i silenci, només els meus passos i jo, passo pel rierol que l’aigua batega a les roques, murmuri d’aigua.
Flors boscanes em van acompanyant el meu pas. Vaig caminant, sembla que els ocells estan embriagats del silenci, aquesta primavera tan verda!, de sobte dos conills em surten al pas i corrent s’amaguen darrere d’uns matolls.
Segueixo el camí, m’envolten les muntanyes rocoses, els meus ulls van observant el contorn, tot és nou, tot és diferent i tot és el mateix.
Em sento estranya i a la vegada m’atrau aquest camí, aquestes muntanyes, aquest paisatge, aquesta tranquil·litat de solitud buscada, em sento feliç. Inspiro l’aire net i una olor d’herba tendra i de flors m’arriba als narius.
De sobte, inesperadament sento aquest calfred que em fa tenir la mirada en observació, una sensació de por, no…, por potser no, sí d’un ambient estrany, misteriós, un camí que m’agrada caminar, però a la vegada m’hi sento poruga.
Com si aquestes roques amaguessin alguna cosa entre feréstega i a la vegada de pau i tranquil·litat. Percepció d’embruix i misteri, com si de sobte m’aparegués, com per art d’encantament, un bruixot o una bruixa o un follet malèvol… Llavors em sento insignificant, petita, poruga i observo, observo i la mirada em porta raigs de sol, arbres de mil verds, matolls, fressa de l’aigua, ocells volant sobre meu, i penso que aquest misteri no és més que la meva imaginació, avui fa sol i el dia és clar i seré…
En dies de vent les branques dels arbres i el ramatge dels arbustos mouen les fulles brunzint compassadament, fent més basarda al camí.
He fet el camí sola i a la vegada ben acompanyada per aquest paisatge que em captiva.
Després de molt caminar l’aigua del riu Ter apareix al fons, a la vall, quieta, tonalitats de verd, avui és tot verd, cal agrair a la pluja que ha caigut aquests dies.
Silenci, la música em va acompanyant, novament més silenci, les esquelles de les vaques, més silenci…
Instant sentint la remor de l’aigua, retorno el camí a casa. De sobte a l’últim revolt de la caminada xerrameca de gent…, he arribat al poble.
L’art de Lluís Badosa. Juliol de 2023
[Obra pictòrica de Lluís Badosa.]
Tintoreres
El 27 d’agost de 1965, Salvador Dalí va proclamar la vella estació de trens de Perpinyà com el «centre del món», nom que ha perviscut fins al moment. Bé, tothom hi diu la seva i també han construït un monòlit per recordar-ho. I és que no podré entendre mai que un geni com Salvador Dalí es pogués confondre tant. I si fos que ho fes a consciència perquè tot canviés un dia per art d’encanteri i cinquanta anys més tard es descobrís que el verdader «centre del món» és a Ripoll, exactament a dos-cents metres de profunditat sota l’altar major de l’església de Sant Pere, a la plaça del monestir i l’Ajuntament?
Tot és nihilisme en estat pur, tot és negat i cert al mateix temps; i és així perquè tot ha deixat d’existir menys la veritat ripollesa, que és molt certa. Això ho manifesten dues tintoreres que amb el canvi climàtic han pujat Ter amunt i, en arribar a Ripoll, han dubtat entre el Ter i el Freser. Ei, tintoreres fòssils marines! Sapigueu que aquí ningú no dubta de la veritat, ningú no dubta de res. El Ter i el Freser són el mateix, com la veritat de nit i de dia. Sí, sí, als parlaments parlen poc i massa, aquesta és la realitat.
Reflexions d’un gandul fracassat. Fer-se el suec*
[Un report d’Eduard Garrell.]
*22-10-2022. Educació invertirà 200 milions d’euros (més) a digitalitzar les escoles. 02-06-2023. Suècia frena el seu pla de digitalització de les aules.
Alguns sectors de la nostra societat tenen una relació singular amb els llibres.
Em ve a la memòria el cas del Born.
Al cap de dues dècades d’indefinició amb el destí del Born, i quasi a punt de ser enderrocat, per pressions veïnals s’havia optat per construir-hi la Biblioteca «Provincial», fins que van aparèixer les restes de la ciutat medieval i moderna i es va decidir conservar-les, malgrat l’oposició del moviment veïnal, que persistia en la biblioteca. Preferien perdre un testimoni de la història de la ciutat i del país sencer en nom de la cultura i de l’amor al llibre. No és un cas aïllat. Un barri sense biblioteca és com un cul de món. S’entén, la biblioteca, a més de llibres, diaris, revistes, música connexions…, és un espai d’estudi per a escolars i universitaris, un lloc de lleure i relació i un refugi climàtic per a tothom. A més, tenim molt assumit que la cultura ha de ser gratuïta, per a tothom. Li hagués pogut tocar a l’habitatge, o al transport públic, o a les patates, però ves per on li ha tocat a la cultura de fer aquest paper en la nostra societat.
Així s’entén que, malgrat aquest amor passional pel llibre i per la cultura, cada començament de curs, amb les butxaques escurades per les vacances (qui en pot fer) la compra dels llibres i del material escolar es converteix en un drama d’unes dimensions colossals en el qual s’apunta tothom, AMPA i mitjans de comunicació i un bon sector de mestres.
Quan arriba la «rentrée» hi ha dos operadors que són assenyalats amb el dit acusador: els editors i, sobretot, els llibreters, tots ells una colla de fariseus que s’enriqueixen amb una cosa tant sagrada com és la cultura (gratuïta). Tot i això i per molt que m’hi escarrasso, no aconsegueixo trobar cap llibreter, independent, que s’hagi fet ric amb l’ofici.
Efectivament, els llibres de text són cars, de fet costen com a mínim un 20% més del que haurien de costar, que és el tant per cent que els grans grups editors dels grans mitjans de comunicació estatals van decidir destinar a subornar les AMPA, direccions i mestres, per fer-se la competència i com que no tenen el preu fix, com la resta de llibres, el venedor final posa el preu que li dóna la gana. La resta d’editorials, menys poderoses, on cal comptar-hi les catalanes, van sobreviure, malgrat no poder assumir en molts casos aquestes exigències, gràcies a la consciència de molts mestres que preferien poder escollir entre opcions pedagògiques més variades i més avançades, i sobretot en les línies educatives en català.
Els diners dels suborns se suposa que anaven destinats a labors de suplència de les obligacions de la Conselleria, que feia la vista grossa saltant-se les lleis i carregant-se més de 400 llibreries del país en molts pocs anys, afeblint així el teixit més dens d’accés a la cultura (pagant) de tota la península Ibèrica i part de l’estranger. I no us penseu pas que el destí dels diners sempre era tan noble.
Les AMPA se les van empescar totes per evitar la despesa en libres de text, molts mestres també. Bancs de llibres, llibres reciclats, apunts… Ja sé que és impopular blasmar contra els llibres reciclats, però sóc dels que defenso que un llibre de text, després d’haver passat un curs, ha de quedar com un escombra, marcat, guixat, subratllat, tacat, fet servir, perquè aquesta és la funció dels llibres de text, de quasi tots. En canvi s’educa els nens a tractar el llibre com un objecte suntuari, sobrer, de mira’m i no em toquis. Quan a l’institut dels meus fills esborrava i classificava llibres durant quinze dies de setembre per la revenda del curs entrant, la majoria que els venien a buscar de segona mà eren els fills o pares de professions liberals, dels que se’ls haurien pogut comprar nous tranquil·lament. Si que hi havia unes quantes famílies a qui els anava molt bé. La majoria, però, volia que els seus fills estrenessin llibres i els anaven a comprar a la llibreria. Què ens havíem cregut de tractar-los de pobres!
Recordo uns quants pares/mares de l’AMPA que els confortava més fotre el llibreter que ajudar les famílies.
En aquest país, un barri sense biblioteca és com un xalet sense piscina, fa pobre.
Un nen sense llibres de text, fa progre.
El novembre del 2006 l’Ernest Maragall, aturat a l’estació dels socialistes, aterra a la Conselleria, cofoi, amb la nova LEC sota l’aixella, una autèntica eina d’autogovern, segons diu ell. L’Ernest Maragall és un polític de llarg recorregut, és com un mercaderies: militant del FOC, fundador de Convergència, del PSC-Congrés, del PSC, de Nova Esquerra Catalana, Moviment per Catalunya, Moviment d’Esquerres i finalment militant d’ERC i quasi quasi batlle de Barcelona. Un mercaderies que para a totes les estacions. Va anar a col·legi al Virtèlia i va ser escolta de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. Per a la resta deu ser economista i informàtic autodidacta, perquè a la seva biografia no apareix cap universitat ni escola superior.
L’entrada del patrici Ernest Maragall a la Conselleria va ser catastròfica.
Durant la campanya l’Ernest havia fet una promesa demagoga i suïcida: «Els llibres de text seran gratuïts«. És clar que quan va veure els números es veu que es va posar primer vermell i després blanc, però la promesa estava feta, i aquesta va decidir complir-la.
Quan va convocar al sector, editors i llibreters, va ser per dir-nos que pensava crear una plataforma digital (Atria Educat 1×1) que cada estudiant tindria un ordinador i cada escola pantalles, i xarxa i de tot i que com ho havien de fer per tenir els llibres de text digitalitzats a la plataforma. Aleshores va ser el sector que es va posar primer vermell i després blanc.
Aquesta primera embranzida la van desinflar els serveis jurídics de la Conselleria. El conseller no sabia què eren els drets d’autor, ni la propietat intel·lectual, ni el pes econòmic i social del sector. La solució raonable, al meu parer, i que es va proposar, era semblant a la que s’havia adoptat a la indústria farmacèutica amb els medicament genèrics. El llibre de text era car, d’una banda, perquè l’estat, curt de mires (o no), l’havia alliberat del preu fix i, de l’altra, perquè els llibres necessitaven recórrer a les il·lustracions, de les que calia pagar drets d’imatge i l’obligada qualitat dels pesants papers cuixé per a suportar-les dignament. Si les escoles disposaven de mitjans tecnològics la xarxa ja donava sobradament cobertura a tota mena d’informació complementària i d’imatge, es podia editar un llibre de text «genèric», amb un preu molt més baix i subvencionable del tot o en part per l’administració i permetent que la indústria editorial continués treballant en els continguts, que era la seva expertesa i la seva vocació i combinar, amb intel·ligència, els recursos digitals amb els avantatges del paper. Val la pena llegir aquesta enquesta.
Aquells dies no només es va intentar salvar un sector clau de l’estructura d’estat, també el llibre com a pal de paller i element imprescindible per a l’ensenyament i l’aprenentatge.
La resolució final de la Conselleria va ser que els docents crearan el material i les eines amb què treballaran amb els seus alumnes. Generar els continguts per a la plataforma des de les escoles, un col·lectiu mal format i cada cop més pressionat per qüestions que són alienes al propi procés d’ensenyament, és per arrencar a córrer. Però així va ser, l’empresa Aventia i la Cooperativa Abacus van ser escollits a dit per gestionar el projecte, deixant de banda els editors i els llibreters (a qui li sorprèn?). Ara hi ha escoles amb bancs de llibres, amb llibres socialitzats, recuperats, amb apunts, alumnes amb ordinador, d’altres sense, mestres que saben informàtica, d’altres que no saben ni llegir, escoles connectades a la xarxa, d’altres en procés…
Quan els escolars tenien un sol llibre
Una diversitat pedagògica i unes línies editorials pròpies excel·lents han anat a fer punyetes per sempre més.
L’informe PIRLS diu que la majoria de nens catalans de 4rt de primària no entenen el que llegeixen, i els suecs, pioners en la informatització de les aules, rectifiquen i tornen al llibre de text.
Al Departament d’Educació es fan el suec i continuen invertint en un projecte fracassat destinat al desastre.
Muntanya, boscos i història: l’experiència com a voluntària al Projecte Boscos de Muntanya
[Un report de Maria Borràs.]
Dimecres passat tornava de Girona cap a casa mentre a la ràdio sonava el programa de l’última hora d’El Matí de Catalunya Ràdio i en Joel Diaz, comunicador i humorista català, va fer el següent comentari: «Com pot ser que com a societat, amb tot l’avançats que estem tecnològicament, no haguem aconseguit fer que plogui? Per què seguim depenent d’una cosa tan, tan, tan…, cutre com que plogui?». Aquí la paraula cutre em va fer saltar les alarmes. Entenc que és un programa d’humor i que te aquestes característiques, però com podem dir que dependre dels ecosistemes, dependre de que plogui, és una cosa cutre? En aquesta frase, curta però contundent, s’hi exposen les idees del positivisme tecnocràtic en què ha caigut la nostra societat. L’enteniment que la tecnologia ens salvarà de la catàstrofe i que som éssers independents que no necessitem dels altres éssers vius i ecosistemes per a viure neguen els dos postulats claus de l’ecofeminisme, com son l’ecodependència i la interdependència.
Seguit d’aquest comentari, va cantar la cançó «Have you ever seen the rain?», dels Creedence Clearwater Revival, adaptant-ne la lletra, i feia així: «Fa molt temps que no plou prou, ja no queda aigua al pou, oh no, tenim Sau al 8% / Fem misses i processons, que vinguin xamans molt bons, oh no, ha de caure aigua del cel / Ai, que no plou, i l’estiu serà un infern, Ai, que no plou, i no podem culpar al govern, dependre de la pluja no és modern / Ramaders i agricultors, monitors de natació, tothom, esperant a veure què fa el cel /Tanta tecnificació (per què?), ciència i globalització, però no, no podem fer ploure gens / Ai, que no plou, i l’estiu serà un infern, Ai, que no plou, i no podem culpar al govern, dependre de la pluja no és modern». Aquí també apareix aquesta negació, sumant-hi les idees de modernitat i progrés que alimenten la fal·lera per la tecnologia i la ciència com a eines úniques per a solucionar les situacions d’emergència i crisi en les quals estem immersos…, i tot i fet en clau d’humor. Em fa reflexionar sobre les bases dels nostre imaginari col·lectiu i em pregunto: què més ha de passar per a començar a entendre que aquest no és el camí per a poder-nos transformar i continuar habitant la Terra?
El mateix dimecres, ja a casa, mentre dinava vaig obrir la tele i vaig posar el «Telenotícies» de Tv3. La primera notícia parlava de les eleccions, la segona dels incendis forestals i Raquel Sans explicava en el titular: «Els incendis a tota la conca mediterrània no donen treva. L’onada de focs forestals presenta en les últimes hores dos nous fronts: Portugal i Síria. A la resta de llocs afectats ja hi han mort 41 persones. Milers d’hectàrees de boscos s’han cremat i també molts habitatges han quedat destruïts». La notícia sobre els incendis continuava així: «La situació dels incendis forestals a tota la riba de la Mediterrània continua sent molt greu. És una zona especialment vulnerable i castigada als estius pels focs i als focus ja actius des de fa diversos dies n’hem d’afegir de nous, un d’ells a l’oest, fora de la conca mediterrània estrictament, que porta al centre de Portugal, a la zona de Cascais, i un altre a la costa sud de Croàcia. A la riba oriental, han començat incendis a la regió de Latakia, a Síria, i també a Turquia. Això mentre els bombers continuen lluitant contra el foc al sud d’Itàlia, Grècia, Tunísia i Algèria» […] «De Portugal a la península Ibèrica fins als antípodes mediterranis, el foc ja ha fet tota la volta a la conca. Ahir començaven els incendis a la regió costanera de Latakia, l’única intocada en 12 anys de guerra al país i feu del president sirià al-Àssad. La meteorologia no discrimina, tot al contrari: a Algèria les flames s’han acarnissat especialment a la Cabilia, la zona que encara s’està recuperant del seu propi conflicte fa 30 anys. Noves ferides, sobre antigues cicatrius. La Cabilia ha tornat a pagar el preu més gran d’Algèria i de tot el Mediterrani: 34 morts a tota la riba els últims dies. Més tranquils davant les flames i amb menys a perdre-hi les desenes de milers de turistes atrapats a les illes gregues i a Sicília. Aquí al santuari de Tindari quedava resguardat de l’aigua i del penya-segat que el sosté. A Palerm, la capital, tres ancians han mort atrapats a casa seva. S’havien evacuat prop de 2.000 persones. La carretera costanera semblava un viatge imaginari a l’infern. I és que les flames ahir van arribar als barris exteriors de la capital, a les portes de les cases. Corfú, al mar Jònic, destí viatger de primer ordre a Grècia. Més de 20.000 turistes han estat igualment evacuats de les diverses illes gregues en flames. Molt especialment, de Rodes, a la mar Egea. De lluny la més danyada. Els incendis forestals son endèmics en la canícula mediterrània, però l’augment de les temperatures per la crisi climàtica hi afegeix gasolina, i mai més ben dit, a les flames.» Les imatges i els testimonis de les persones afectades pels incendis em van fer caure unes llàgrimes galtes avall…, el patiment de les persones, els cossos de bombers que no donen a l’abast, la inacció dels governs i la manca de voluntat per a una gestió forestal adequada em generaven una mescla de sentiments: ràbia, por, tristesa, enuig…
El Projecte Boscos de Muntanya
El que havia sentit a la ràdio i aquesta notícia m’havien desfet el dia… A més a més, perquè fa dues setmanes vaig anar de voluntària al Projecte Boscos de Muntanya. Són una entitat sense ànim de lucre que treballen per a la conservació i la millora dels boscos i paisatges de muntanya al Pirineu català. Forma part de la Fundació Bergwaldprojekt, nascuda a Suïssa el 1987, que avui dia és present a 4 països: Suïssa, Àustria, Alemanya i Catalunya. El 2007 Bergwaldprojekt va arribar al Pirineu català per a donar resposta als reptes que es presenten als boscos de muntanya catalans, tot adaptant a la nostra realitat el model de Bergwaldprojekt suís. Des de llavors, han treballat de forma ininterrompuda apropant les persones al bosc i difonent els valors i els beneficis que ens proporcionen els boscos i els paisatges de muntanya.
Fa ja uns anys que vaig sentir a parlar d’aquesta iniciativa a través d’amigues i familiars que hi havien participat i enguany vaig decidir fer el pas de col·laborar-hi com a voluntària. Tenia la necessitat, després d’haver estat uns mesos vivint al Pirineu, d’estar dins del bosc, d’entendre’l més com a ecosistema i poder aportar part del meu temps en la seva millora i gestió.
La guerra d’Espanya a les Pedres d’Auló
Vam estar una setmana al massís de l’Orri, prop de Roní (Pallars Sobirà) fent recuperació de pastures a les Pedres d’Auló, un important punt del front del Pallars (abril 1938-gener 1939), durant la guerra d’Espanya. Aquesta posició feixista protegia la carretera des de Sort cap al port de la Bonaigua i la Vall d’Aran, totes elles en mans dels colpistes. Al contrari que en moltes altres posicions del Pallars, aquesta fou escenari de violents combats, i durant uns dies, d’un rellevant avenç republicà. Concretament, entre el 22 i 30 de maig de 1938. Els combats s’allargaren una setmana fins que el front s’estabilitzà. Durant l’ofensiva republicana del mes de maig de 1938 aquest sector va ser un dels més actius i de combats més cruents. La 19a Brigada Mixta republicana va atacar, el 22 de maig del 1938, la petita guarnició de les tropes franquistes que estava situada a la zona de les Pedres d’Auló i van aconseguir ocupar algunes posicions de l’indret. Un cop ocupades les noves posicions els republicans no van persistir en l’ofensiva i el contraatac franquista no va trigar a arribar. L’endemà, els franquistes havien recuperat algunes de les posicions. A partir d’aquell moment, a les Pedres d’Auló va començar una tossuda batalla per a reconquerir i defensar les posicions. La dificultat del terreny i la proximitat dels combatents va convertir la batalla en especialment cruenta. Al cap dels dies, després de nombrosos atacs i contraatacs, i de nombroses víctimes, el 31 de maig de 1938 van quedar definitivament establertes les noves línies de front, amb molt poques variacions de com estaven amb anterioritat.
Tota aquesta història ens envoltava quan érem treballant a bosc, des de les trinxeres que encara eren molt visibles fins a trobar-hi cascs i bombes que havien romàs allà com a memòria física d’aquell moment. El Parc Natural de l’Alt Pirineu i Aran també ha fet molta feina en la recuperació de la memòria històrica i si camineu per aquests indrets podeu trobar-hi rutes amb senyalitzacions d’on havien caigut bombes, punts de tir senyalitzats i plafons amb explicacions. A més a més, el Projecte Boscos de Muntanya també col·labora amb el Parc per a fer una bona gestió dels boscos.
L’abandó del sistema agrosilvopastoral i el canvi climàtic
I per què és important que és gestionin els boscos? Com ens expliquen la Mireia Banqué i l’Eduard Pla, ecòlegs del CREAF, en l’últim número de La Directa, «som un país de boscos, però molt vulnerables degut als canvis socioeconòmics i al canvi climàtic. Ens proveeixen de béns i serveis imprescindibles, però necessitem refer la seva relació amb la societat. La gestió forestal ha de ser una eina per dotar-los de robustesa davant del canvi global».
El paisatge de muntanya a casa nostra ha canviat dràsticament en pocs anys. Segons les dades dels Inventaris Forestals Nacionals, des dels anys setanta ençà, la superfície forestal arbrada a Catalunya s’ha incrementat un 36% fins a gairebé 1,6 milions d’hectàrees (prop d’un 50% del territori) degut a uns canvis en els sectors productius i en la manera de relacionar-nos amb les muntanyes i el bosc. Hem passat en unes dècades d’un model de sobreexplotació dels recursos naturals associats a les activitats agrosilvopastorals a un model d’escassa explotació d’alguns d’aquests recursos, o fins i tot, a l’absència de model. Aquest canvi tan abrupte és el context on se sobreposa un altre canvi accelerat: el canvi climàtic. Aquesta combinació fa que els boscos a Catalunya actualment siguin ecosistemes molt vulnerables. És important entendre que no hi ha un model de gestió màgica ni una gestió que es pugui aplicar a tots els boscos per igual. I, també, és molt important que la societat en sigui conscient i en prengui part. Aquí doncs entra en joc el paper del Projecte Boscos de Muntanya, que persegueix fer difusió del missatge a través de l’acció.
La feina a bosc
El dilluns 10 de juliol vam arribar a Rialp i ens van venir a buscar els caps de colla i el coordinador de la setmana. Vam pujar totes juntes amb els cotxes fins a les pistes d’esquí de Port-Ainé i vam anar fins al campament on seríem tota aquella setmana. Vam anar a plantar tendes i després vam fer una petita dinàmica de presentació on ens van explicar la missió del projecte i una mica les activitats que faríem durant aquella setmana. L’endemà ja vam començar feina a bosc.
Ens vam llevar a les 6:30 del matí, vam fer un petit esmorzar per tenir energia per anar fins a bosc i a quarts de 8 ja érem a Pedres d’Auló a punt per a començar la feina. El primer dia va ser sobretot per a familiaritzar-nos amb les eines, totes manuals, i entendre que és el que faríem aquells 4 dies de feina. La pedagogia de treball del projecte i les diverses sensibilitats dels caps de colla van fer que la feina al bosc fos meravellosa. Em sentia aprenent contínuament, en un intercanvi de coneixements entre el bosc, els caps de colla i nosaltres. Tot i haver-hi gent que, per la seva feina, podien saber-ne més, trobo que van trobar el perfecte equilibri per a fer-nos sentir còmodes a totes les participants.
Treballàvem tot el dia a bosc, fent un segon esmorzar i dinant allà, i cap a quarts de cinc ja tornàvem cap al campament. Dutxes, descans, sopar i a dormir. Els àpats anaven a càrrec de la Montserrat, coordinadora del projecte també, i cuinera excel·lent. Sense ella la feina a bosc hagués estat molt més dura. La manera de cuinar i d’entendre l’alimentació es transformaven en uns plats boníssims que ens donaven tota l’energia per a continuar. A més a més, una de les línies del projecte és també recolzar les productores locals i la majoria dels aliments eren de Km0 i agroecològics.
Dimarts a la tarda van venir en Marc Garriga, director del Parc Natural, i en Xavi Ródenas, enginyer forestal que col·labora amb el Parc, a explicar-nos la feina que es fa des del Parc. Vam estar parlant de la recuperació d’ecosistemes, de l’equilibri que ha de trobar un Parc Natural entre la preservació dels espais naturals i fer-ne un ús per als humans, de la gestió comunal de les muntanyes, entre d’altres. Va ser una sessió molt rica i després es van quedar a sopar amb nosaltres. Els següents dies es van desenvolupar amb el mateix horari i sorprenentment els dos últims dies ja podíem prendre les nostres pròpies decisions amb argumentació. Podíem dir, amb prou criteri, per què volíem tallar un arbre o no un altre, i els motius.
Dissabte vam fer una excursió fins al pic de l’Orri (2.436 m), dalt de tot de les pistes de Port Ainé, on ens van explicar que aquella zona havia estat un camp de concentració durant la guerra. Des de dalt de tot hi ha unes vistes 360 graus de totes les muntanyes que l’envolten que és realment impressionant. Sents aquella sensació de petitesa immensa que et connecta directament al sentiment d’humanitat. Muntanya, bosc i història. Què més podíem demanar?
La veritat és que ha estat una experiència d’allò més enriquidora. També, la connexió amb tot el grup ha estat un aspecte clau. Érem perfils de gent molt diferent però ens unia a tots aquesta passió pel bosc i per a conèixer més. Així que, a banda de tota l’experiència a bosc i l’aprenentatge i l’empoderament amb les eines, també m’enduc uns companys meravellosos!
La temptació de Babel
[Text i il·lustració de Josep Nogué.]
Sempre he pensat que una de les primeres —si no la primera— obra en volum de un homínid havia de ser amuntegar unes quantes pedres i descobrir que s’aguantaven en equilibri. Potser, fins i tot, podríem dir que l’emoció que això li va provocar era el que el diferenciava dels altres primats. Allò que el feia humà.
Que tot seguit vingués el seu company i amb una puntada de peu l’hi esbotzés, no li treia l’experiència del fet. Després, ja no podia deixar de seguir provant-ho. Havia començat la civilització.
Potser és per això que des de fa milers d’anys arrosseguem el mite de la Torre de Babel. Que en els nostres temps el director de cinema Stanley Kubrick i el guionista Artur C. Clarke ens posessin a la pel·lícula 2001: una odissea a l’espai un menhir com a símbol de l’evolució, només fa que insistir en aquest origen.
Una torre, mes enllà de la seva funció defensiva o de guaita, és la metàfora de la cohesió social necessària que cal per fer-la possible. Una torre és la forma visible de la capacitat tècnica i de recursos d’aquells que l’han aixecada. És, per dir-ho de la manera més bàsica i primitiva, la demostració de «qui la té més llarga». És un desafiament als possibles competidors o —tal com ens diu el mite— al cel.
Aixecar un munt de pedres només depèn de l’habilitat de l’individu que s’hi vulgui entretenir, però aixecar torres, castells, fortaleses o ciutats ja és cosa de civilitzacions senceres, sense les quals no existirien complexitats urbanes com Nova York o Dubai.
Qualsevol grup humà, per poc hàbil que sigui, és capaç de construir refugis i estructures que s’adaptin a les seves necessitats i als espais on habiten, tot i que hi ha diferències abismals entre grups.
Per què hi ha cultures que es limiten a adaptar-se al seu entorn i d’altres que tenen la pulsió de transformar-lo, transcendir-lo i ocupar altres territoris aliens?
Per què hi ha societats que es conformen a administrar allò que tenen i d’altres que necessiten apodera-se del que tenen altres?
És evident que això també es pot dir de les persones i, segurament, hi tenen molt a veure les necessitats de cada un; però, tots sabem que hi ha gent que no en té mai prou i d’altres que es conformen amb molt poc; i el mateix passa amb les civilitzacions.
Una mostra dels dos aspectes seria la diferència entre els pobles etruscs i els romans. Per què els primers es desenvoluparen d’una manera orgànica sobre el propi territori amb una cultura i llengua pròpies mentre els segons no paraven d’envair territoris fins apoderar-se de quasi tot el món que coneixien?
Si ens atenem a la tradició bíblica, aquesta actitud podria ser qualificada perfectament de patològica, vista la manera com Déu va confondre les llengües d’aquells que pretenien desafiar-lo.
Imposició de lleis, de llengua, unificació moral, imposició jeràrquica…, són la conseqüència inevitable de voler construir un sistema únic, vàlid per a tothom i sense fissures, ja que com més sofisticat, com més gros és un sistema, menys dissidències es pot permetre al seu interior: totes les pedres han de mantenir l’equilibri (cada individu ha de complir amb la funció encomanada), si no s’esdevé el col·lapse.
Qualsevol forma de totalitarisme amb ínfules imperialistes el primer que fa és imposar la seva llengua. No pot permetre que altres llengües entorpeixin la unitat. El seu ideal és un sol país i una sola llengua. En sistemes dictatorials això intenten aconseguir-ho per la força. Però, igualment, els que es diuen democràtics defensen la unificació i el model únic com l’ideal del progrés. Que no s’aconsegueixi mai del tot no rebaixa gens les seves expectatives. Ho venen com a cosmopolitisme i ja veiem com per a les classes dirigents, provinguin d’on provinguin, l’anglès ha esdevingut la llengua franca per a les seves relacions internacionals.
Fins i tot, aquells que no la dominen, ja sia per falta de mitjans, coneixements o capacitat, estarien disposats a acceptar una llengua única per a tot el món. Ja hem vist com per segons quins projectes esdevé imprescindible. Sobretot per aquells que se’n beneficien.
Tant se val que mai no hagis projectat aixecar cap projecte faraònic o torre de Babel. Però, fins i tot si no ets de l’elit i formes part de les classes més baixes, com més insignificants són les persones, més frisen per formar part de una cultura poderosa. Per què, si la teva és una llengua que parlen tres-cents milions de persones et sents orgullós i cofoi, i en canvi consideres inútil i insignificant una llengua només parlada per una minoria?
Sospitosament són els parlants de llengües majoritàries els que més els molesten les minoritàries.
És com si a un avet li fes nosa una farigola al seu costat.
El que obvien els conqueridors és que els idiomes i els seus parlants es comporten de la mateixa manera que les plantes i els animals sobre el planeta: evolucionen per adaptar-se a cada lloc. Tal com cada planta té un terreny propici on arrelar i créixer, també les persones són el fruit del territori on habiten i les llengües en formen part. No es tracta pas que serveixin per anar pel món, serveixen per comunicar-se al propi territori i entre aquells que les parlen. Que després cada un intenti aprendre tantes llengües com li permeti el seu intel·lecte no és motiu per menysprear-ne cap. Tot i que, és clar, això sol ser cosa d’aquells que no dominen ni la pròpia.
Ja fa temps, però, que aquest equilibri ha estat trastocat. Si veiem un bosc d’avets, ens adonarem que al seu terra no hi pot créixer cap herba, és massa fosc. Però, és clar, la seva finalitat no és fomentar la varietat botànica, sinó produir tones de fusta comercial. Es produeixen les espècies que donen benefici (en capitals, no ecològics).
Amb els pobles i les llengües passa el mateix: o s’integren a l’imperi o desapareixen. Enlloc de preserva-les com una riquesa del lloc, se les foragita. Què pot fer una farigola enfront d’un avet?
No fa pas massa la llengua franca de l’església, els erudits i els científics era el llatí, tot i que la majoria el malparlaven, perquè ja era una llengua morta. Després, va ser el francès, que es parlava a totes les corts europees. I ara, a causa del predomini dels Estats Units, s’ha imposat l’anglès, que, a part dels nadius, també la majoria malparla. Qui sap si, d’aquí no gaire, passarà a ser el xinès, ja que si fos una questíó de quantitat de parlants això seria lògic.
És a dir, que la llengua que parlaríem tots —si fos possible imposar-ne una única— la parlaríem malament. Com no hauria de ser així si fins i tot passa amb llengua pròpia de cada un?
Vol dir que, fem el que fem, la torre de Babel sempre serà impossible, la confusió de llengües no ha tingut mai res a veure amb un càstig diví. Les llengües muten constantment, com les plantes, per adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. Voler imposar-les o prohibir-les només és la mostra de la patologia i dels deliris de grandesa d’individus acomplexats per la seva insignificança i ignorància.
Posar en equilibri unes quantes pedres pot ser un entreteniment o pot servir per fer murs de pedra seca per als conreus. Però aixecar gratacels només pot ser la forma més descarada de l’imperialisme. Els monocultius de qualsevol mena, també.
El civisme ens ajuda a ser millors persones
[Un article de Jordi Sánchez.]
És indubtable que hi ha un relaxament en el comportament social. Això afecta diferents àmbits i com a societat no ens ho podem permetre. Ser educat i net és qüestió de rebre valors i formació des de la infantesa. La meva estimada mare em deia: «Es pot ser pobre, però net i educat».
On som?
Hom observa que pel carrer hi ha una manca de respecte per l’espai públic de convivència: deixalles de tot tipus, comportaments desmesurats com aixecar la veu, xiclets a terra, puntes de cigarretes, escopinades, defecacions de gossos, bicicletes i patins sense regular, etc. Els ajuntaments han de posar altes xifres en els pressupostos per a la neteja de l’espai públic.
Anem estressats? Tenim comportaments egoistes? De vegades no sé si quan vaig a peu per un carrer estic anant per la direcció adequada, a una gran majoria li és igual el respecte de la preferència… Deixar sortir abans d’entrar, posar els mòbils en silenci en una reunió.
En els municipis de costa, darrerament veiem gent que surt de la platja i s’incorpora al passeig només amb vestit de bany. Fins i tot alguns restauradors permeten que s’asseguin a la taula per ser servits. Això no pot ser, és necessari crear la normativa adient de respecte i convivència, no es pot anar pel carrer quasi despullats. Els infants aprenen de la gent adulta, l’exemple de bona educació no hi és.
Què es pot fer?
L’educació és fonamental i on comença tot. És en l’entorn familiar on els nens reben els primers «inputs», pares i avis són els primers mestres (educadors). És a partir de l’escola bressol que els nens comencen a relacionar-se fora de l’àmbit familiar i, per tant, la socialització amb els altres. Aquí s’inicia el binomi escola-família.
És evident que el lloc de residència, barri, activitats extra-escolars, esports i aficions vàries poden ajudar a créixer com a persones educades en valors, perquè sense ells anirem enrere com els crancs. En la majoria de pobles i ciutats hi ha entitats culturals i clubs d’esports. És un bon lloc per apropar-se des de petit a la participació col·lectiva implicant-se amb valors de convivència, civisme i sentiments de pertinença a un col·lectiu de poble.
S’hauria d’editar un petit opuscle-recordatori de principis cívics, assessorats per les comunitats educatives dels pobles i ciutats amb les seves AMPA, ja que l’educació és Escola i Família.
Millorar és possible, el civisme no té color polític, senzillament és ser educat.
Així ho veig.