[EXPOSICIONS] «Un mar de plàstic», de Martí Albesa

El fotoperiodista Martí Albesa el dia de la inauguració de l’exposició, el passat 20 de maig.

[Notes i fotografies de Xavier Borràs.]

L’exposició Un mar de plàstic, del fotoperiodista olotí Martí Albesa, es pot (i s’ha de) visitar a la Sala Oberta 2 del Museu de la Garrotxa fins al 15 d’agost d’enguany. És, si em permeteu l’exabrupte, com un cop de puny a la consciència europea, ja que aquest mar de plàstic que cobreix 30.000 hectàrees de cultius hortofrutícoles en terres d’Almeria, també amaga les terribles condicions, no de vida, sinó gairebé de mort dels immigrants que hi han anat a raure, tractats com a escòria i sense cap mena de dret que puguin fer prevaldre per sortir d’aquest malson.

Escriu Albesa: «A sota del plàstic s’amaguen un munt de vulneracions, maltractament i vergonya. A sota del plàstic hi viuen i hi treballen persones. A sota del plàstic hi moren i hi neixen persones, condemnades, en molts casos, a no poder-ne sortir. L’esclavatge del segle XXI té forma d’assentaments i camps on s’exploten persones que recullen la fruita i la verdura que arriba a la resta de l’Estat espanyol i d’Europa, i que sostenen un dels principals pilars econòmics de la riba del Mediterrani»

La mostra fotogràfica compta amb imatges de desembarcaments de persones rescatades a les costes d’Almeria i l’estret de Gibraltar, rems de víctimes desaparegudes i el retrat dels barris i assentaments on es malviu entre construccions de plàstic.

El dia de la inauguració de l’exposició, en Martí va ser molt explícit: «Si aneu als supermercats o als mercats a comprar fruites i verdures, mireu d’on vénen i rebutgeu d’adquirir-ne d’aquest mar de plàstic». A les horribles condicions de treball i de vida que pateixen els qui hi treballen a dos euros l’hora, sumeu-hi uns conreus extensius maltractats amb agrotòxics.

A banda, sóc dels que penso que els fluxos migratoris a Europa, per molt que es vulguin disfressar de bonisme no son res més que l’antic tràfic d’esclaus dels negrers, ara modernitzat fins i tot pels falsos discursos de l’esquerra. Alguns migrants arriben amb avió, d’altres amb fràgils barcasses pagades a preu d’or a les màfies territorials. És vergonyosa i vergonyant l’espoliació de la joventut dels països del sud perquè suposadament salvin el capitalisme europeu i el poder dels seus estats. És bastant indecent justificar que necessitem mà d’obra immigrant «perquè aquí no neixen nens». El sistema està podrit i ha podrit les ments d’una gran majoria.

La matèria primera més important són els éssers humans. La seva extracció i explotació és un dels negocis més rodons que s’ha produït a Europa en l’últim mil·lenni. Pensem-hi mentre observem la bona feina de denúncia de Martí Albesa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Martí Albesa i Castañer (Olot, 1988) és fotògraf i videògraf des de 2010 i sempre ha estat a prop del reporterisme i molt vinculat a la ciutat d’Olot i a la comarca. Ha publicat en mitjans com Nació Digital, el Diari Ara, El País, La Vanguardia i La Directa i La Gaceta de México, entre d’altres. El 2019 va guanyar el Premi Joves Fotògraf(e)s de la Diputació de Girona amb el projecte «La frontera sud a l’ombra del nord».

El 2019 va fundar l’Agència Talaia juntament amb la periodista Sara Montesinos, amb la qual han realitzat documentals de temàtica migratòria cobrint diverses rutes d’entrada a Europa, sobretot en la frontera sud espanyola, al Marroc, Ceuta i Melilla, Canàries i el litoral andalús.

[LLIBRES] «Els contes de la Nat», de Núria Noguera

Coberta del llibre de Núria Noguera, que ha il·lustrat Àngels Jutglar.

[Redacció.]

Els contes de la Nat [Fluvius Libris, 2022], escrit per Núria Noguera i il·lustrat per Àngels Jutglar, és un volum molt ben editat i molt recomanable per a totes les edats, però especialment per als infants, cada cop més allunyats del món sensible de la natura i de l’esperit humà.

La Nat dels contes és una nena que als vuit anys ha quedat òrfena de pare i mare. Viu a Espinau, una casa sota la tossa del mateix nom, molt a prop de la Mare de Déu del Mont, amb els seus amics, en Negret i en Duc.

L’acció se situa al començament del segle XX i tracta d’explicar, per alt enllà, com es vivia a l’Alta Garrotxa en aquella època en base a fets més o menys basats en realitats avials.

Els bandolers i els animals salvatges feien encara més difícil la vida en aquests tocoms, i comparteixen la seva presència als contes amb personatges reals com el poeta Jacint Verdaguer, l’hostaler de Sadernes… i amb alguns dels éssers fantàstics sorgits de la imaginació fabuladora d’aquella gent: les dones d’aigua, els follets…

Una de les il·lustracions del conte «Una sospresa a les golfes».

[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cant IX

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]

Jo he vist les més belles i rares sembres. He vist tota mena de conreus, de cases, de castells i de palaus, sense haver deixat mai la Plana, sense sortir del meu lloc. Són els altres que vénen i se’n van. Són els castells, les cases, els rostolls. Jo sempre em quedo. Són ells els qui un dia apareixen, obren la poncella de les seves portes als vianants i s’abandonen a les ruïnes i a les animàlies… Jo he vist castells emmurallats que semblava que no havien d’ésser mai enderrocats, i ara són munts de pedra. He vist torres altes, amb espitlleres i merlets, que han caigut esmicolades, entre pilots d’ortigues. Els habitants, però, no han pas desaparegut. Els veig davallar en filera pel Montseny, contínuament, com una rècula d’ànimes emmalaltides. Són una processó que va fent via per tots els camins, s’endinsa per les Guilleries, puja i baixa els Pirineus, dóna la volta a Gurb i s’adjunta amb la infinitat de pelegrins que recorren la Plana… Processons, processons inacabables de visionaris i de penitents, de místics i de folls, de sants i de penedits. Tots es troben sense veure’s, segueixen les seves petjades sense ajuntar-se. Jo els veig caminar sempre, no puc deturar-los i, entre alba i crepuscle, i crepuscle i alba, els pregunto: «¿On aneu, ànimes vagabundes? ¿Qui cerqueu en la vostra ruta sense fi?» I em responen a cor: «Cerquem Déu.»

Davant la grandesa d’aquest Déu ocult, jo resto ben quiet, tremolós, embassant-me un moment vora la paret d’un castell oblidat, esquitxant un vell plàtan, prop d’un bassalot brut, ple de granotes…


A primera hora del matí, l’aurora ve a convidar-me perquè m’enfili amb ella cel amunt. «Anem-nos-en», diu, «no hi ha tanques! Tot el món és nostre!…»

…A la nit, quan tot sembla clos en les tenebres, agafo l’estrella del Nord i la beso… No, jo no puc tenir tanques, no puc tenir lligams; només somnis.


A ple sol, al cim d’un tossal, s’hi destaca una ermita. És blanca com de porcellana, és polida com el marfil. Tot Osona està sembrat d’ermites…, pietoses, íntimes, solitàries. Les seves campanes només toquen de tant en tant… Les llànties, vora l’altar, fan una claror tant minsa que hom diria que estan apagades…

Amb la nit apareix un estel. És brillant i petit, magnífic. Tot el firmament n’està atapeït d’estels! L’Univers és immens!… I cada estel és una llàntia encesa al Creador, un Creador l’abast del qual no ens és dat a conèixer; un Creador etern a qui tots els altres lloen sempre amb gaubança.

[VERSOS] Carrer Estret

[Text, fotografia i veu de Gabriel Salvans.]

En posar la targeta a la màquina del banc
se m’han remogut remordiments
oblidats, mals pensaments, retorçades
idees i, de sobte, tot ha aparegut
amb una claredat extrema, com
si fos ahir mateix que a l’avinguda
Espanya de Palafrugell, a les divuit
hores i cinquanta-un minuts, ho recordaré sempre,
la mà del company de l’agent mil cent vuitanta-cinc
em va fer el gest d’aturar-me a la vorera.
Feia cara de pa de ral quan al treure el cap
per la finestra, el company del de la mà diu:
— Vostè ha envaït el meu carril. El vaig mirar,
amb cara de desconcert i de pocs amics,
als ulls, per dir-li que sí, que el carril també
era el meu i que em semblava que hi tenia lloc.
Sembla que mirés com escriu en Josep Pla
al Carrer Estret…, que des del centre del carrer
no es vegi ni l’entrada ni la sortida.
Em va treure la llana del clatell per una altra fotesa.
Té dret a reclamar, em va dir l’agent mil…
Però he pensat en el bon dia que vam passar
menjant garoines amb uns bons amics,
i les punxes punxen quan les espremen.
Que a l’ajuntament tenen prou feina i
m’ho he passat prou bé escrivint la història.
I pagant sant Pere canta al Carrer Estret.
Els punts…, si no en tinc, n’anirà coix el poema.

La Cambra, 2023

Tercera trobada d’escriptors, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres

[Redacció.]

Novament, aquest any 2023, escriptors, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres es tornaran a trobar al parc de la Font Nova de Perafita el divendres 21 de juliol. Serà en una matinal lletraferida amb tota la colla a qui agrada escriure, dibuixar, dir i compartir llibres, històries i paraules.

A partir de les 9 del matí els trobareu en un esmorzar perafitenc. Hi haurà parades de llibres de vell, si voleu en podeu portar. I els autors i els il·lustradors hi tindran llurs obres.

Temps per a mirar, parlar i descobrir alguna sorpresa. I temps per a escoltar i escoltar-nos.

Tot guarnit i agombolat per la Caruca Ballesteros, amb els Ocells, Mixus, Senglars i Cocodrils i la col·laboració de l’Ajuntament de Perafita.

[MÚSICA] Toni Casassas Concert emmarcat a l'(a)phònica, Festival de la Veu de Banyoles

[Redacció.]

Els cants d’arrel dels Països Catalans, Occitània i l’Alguer conformen la performance musical Entre cor i branca. Cants del pou, de l’artista multidisciplinari osonenc Toni Casassas, de què ja hem parlat en més d’una ocasió. Per primera vegada a les comarques gironines, actuarà aquest dissabte, 1r de juliol, al monestir de Sant Esteve de Banyoles, en el marc del festival [a]phonica, a les vuit i a les deu del vespre. [Vegeu-ne la programació.]

En una proposta austera, la veu i el cant entronquen amb altres veus i cants d’arrel d’arreu, especialment associats amb els melismes arabescos i els harmònics sards o mongols.

En el recolliment de la capella de sant Martirià, A l’església del monestir de Sant Esteve, l’artista oferirà una proposta d’il·luminació subtil, però de gran intensitat sonora.

Situat en un precís clarobscur, Casassas desplegarà tota una xarxa sonora capaç de cobrir i atrapar els oients, tan sols amb la seva veu.

[Llegiu, també, aquests versos de Toni Casassas: «Entre cor i branca» o vegeu Un can antic, amb una versió modificada de l’adaptació de Rafael Subirachs d’Els Segadors.]

[CÀMERA AL BOSC] Animals al rec

En el mateix indret, un rec escarit, hi passen multitud de bestioles…, el gaig, el senglar, la geneta, els cabirols…