[Notes de Redacció.]
Els cants del pou o l’encontre amb la veu pròpia, és la veu retrobada, cantada i llançada al defora com una brama, o una crida. És una veu nova i antiga alhora que és tronc i branca dels cants antics catalans. Un crit o un lament que surt de l’interior d’una arrel fonda que ve de ben endins de tots nosaltres. Una veu orgànica, personal, una tessitura i vibració donada a cadascú, com ho és el color dels ulls o el rostre i que connecta, és clar, amb la veu de la tribu, amb la veu de la comunitat.
«Aquests cants o cantúries van començar al pou d’una casa de pagès mil·lenària de Castell de l’Areny, municipi del Berguedà. Des d’allà s’escampen vall enllà com una onada, un tro de so i paraula, que ressona a dins i a fora i que m’ha ensenyat a fer aflorar el meu so natural sense complexos ni perjudicis. Qui és qui canta? Toni Casassas.
Els cants del pou es van desplaçar el passat 19 de març a ciutat, a un escenari comunitari: l’església de La Pietat de Vic, a la plaça de la Pietat. No obstant això, ni l’espai ni el temps volen ser acotats completament, tampoc els oïdors o els qui escolten. A La Pietat s’estableixen dos escenaris, en certa manera atemporals, un del qui canta i l’altre dels qui escolten, l’un al davant de l’altre. El qui canta és allà i canta i fa silenci sense pautes establertes, sense actuar, i els que escolten tampoc no són lligats a escoltar en un temps i un lloc determinat sinó que són lliurement convidats a ser-hi.
Llegiu, també, aquests versos de Toni Casassas: «Entre cor i branca» o veieu Un can antic, amb una versió modificada de l’adaptació de Rafael Subirachs d’Els Segadors,
One Comment