[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]
…
Jo he vist les més belles i rares sembres. He vist tota mena de conreus, de cases, de castells i de palaus, sense haver deixat mai la Plana, sense sortir del meu lloc. Són els altres que vénen i se’n van. Són els castells, les cases, els rostolls. Jo sempre em quedo. Són ells els qui un dia apareixen, obren la poncella de les seves portes als vianants i s’abandonen a les ruïnes i a les animàlies… Jo he vist castells emmurallats que semblava que no havien d’ésser mai enderrocats, i ara són munts de pedra. He vist torres altes, amb espitlleres i merlets, que han caigut esmicolades, entre pilots d’ortigues. Els habitants, però, no han pas desaparegut. Els veig davallar en filera pel Montseny, contínuament, com una rècula d’ànimes emmalaltides. Són una processó que va fent via per tots els camins, s’endinsa per les Guilleries, puja i baixa els Pirineus, dóna la volta a Gurb i s’adjunta amb la infinitat de pelegrins que recorren la Plana… Processons, processons inacabables de visionaris i de penitents, de místics i de folls, de sants i de penedits. Tots es troben sense veure’s, segueixen les seves petjades sense ajuntar-se. Jo els veig caminar sempre, no puc deturar-los i, entre alba i crepuscle, i crepuscle i alba, els pregunto: «¿On aneu, ànimes vagabundes? ¿Qui cerqueu en la vostra ruta sense fi?» I em responen a cor: «Cerquem Déu.»
Davant la grandesa d’aquest Déu ocult, jo resto ben quiet, tremolós, embassant-me un moment vora la paret d’un castell oblidat, esquitxant un vell plàtan, prop d’un bassalot brut, ple de granotes…
A primera hora del matí, l’aurora ve a convidar-me perquè m’enfili amb ella cel amunt. «Anem-nos-en», diu, «no hi ha tanques! Tot el món és nostre!…»
…A la nit, quan tot sembla clos en les tenebres, agafo l’estrella del Nord i la beso… No, jo no puc tenir tanques, no puc tenir lligams; només somnis.
A ple sol, al cim d’un tossal, s’hi destaca una ermita. És blanca com de porcellana, és polida com el marfil. Tot Osona està sembrat d’ermites…, pietoses, íntimes, solitàries. Les seves campanes només toquen de tant en tant… Les llànties, vora l’altar, fan una claror tant minsa que hom diria que estan apagades…
Amb la nit apareix un estel. És brillant i petit, magnífic. Tot el firmament n’està atapeït d’estels! L’Univers és immens!… I cada estel és una llàntia encesa al Creador, un Creador l’abast del qual no ens és dat a conèixer; un Creador etern a qui tots els altres lloen sempre amb gaubança.