Reflexions d’un gandul fracassat. L’ideal suprem

[Un report d’Eduard Garrell.]

Cèsar, pagà, prepara el cristianisme.
Carlemany, bàrbar, la civilització.
Napoleó, dèspota, la llibertat.

Alexandre Dumas (1803-1870), El cavaller de Sainte-Hermine.

Esperava el resultat de les eleccions per a fer un report una mica esperançat i poder-lo amanir amb unes gotes d’optimisme. D’optimisme ja no me’n queda ni gota, d’esperança…, quin remei. Em fa molta mandra parlar de política, és com intentar trobar quelcom d’aprofitable en un femer al qual, malgrat tot, tots hi estem sotmesos. Els abstencionistes també.

A l’Art de la guerra (segle V aC), Sunzi diu que l’ideal suprem és vèncer l’enemic sense batalla.

En la seva obra pòstuma, Alexandre Dumas ens explica que no és un home el que fa la història, sinó que és la història que fa l’home que cal per canviar el destí d’un poble.

Gairebé cent anys més tard Alexandre Deulofeu diu que: «… els valors personals no compten en la història; els pobles tenen el govern que es mereixen; un moment d’exacerbació col·lectiu porta al poder l’home instrument i executor d’aquest estat…».

Abans del Primer d’Octubre, el poble català estava convençut que tenia els instruments humans i que la seva determinació podria vèncer l’enemic sense batalla, o gairebé.

Aquell octubre va ser el final del règim de 1978, que per molt que es vulgui amagar i que es vulgui allargar, ja té la sentència dictada, sine die.

Després del Primer d’Octubre, quan milers de catalans érem al carrer, la majoria disposats a tot, el govern es va rendir, amb l’excusa hipòcrita i fastigosament paternalista que no volien que prenguéssim mal, com si fossin els nostres tutors i nosaltres els seus titelles. Uns van exiliar-se i d’altres van lliurar-se, aquests amb els càrrecs civils i polítics posats. Jo penso que en política, quan hom es rendeix i es lliura a l’enemic, no té dret a endur-se una representació que ja no podrà exercir i que regalarà a l’enemic com a trofeu de guerra. Només un d’ells, en Jordi Cuixart, va alçar la veu en aquest sentit: «No es pot governar un país des de la presó».

Dos mil cinc-cents anys abans ho havia dit Sunzi: «La tropa no obeirà mai les ordres d’un general capturat per l’enemic».

La lògica sembla indiscutible, però la majoria va preferir disposar de màrtirs que posessin en evidència la maldat de l’enemic i el sacrifici dels catalans confiant que Europa ens salvaria. Després de les ridícules performances d’anar a cantar cançonetes de bona nit als presos i altres actes de papanatisme patriòtic, els nostres màrtirs es van asseure submisament als peus de la carronya amb toga i, malgrat saber que la sentència ja estava dictada, van dimitir indignament de la llengua, que és la soca de la pàtria.

És indiscutible que quan hom és empresonat, té el dret, i fins i tot l’obligació, de fer el que sigui per deslliurar-se, i nosaltres havíem de respectar, entendre i contribuir perquè això fos possible. Les negociacions en clau política van portar els indults, poc o gens explicats, però prou per a saber que són parcials i condicionats.

Els nostres màrtirs cometeren la més gran indecència de la seva carrera política quan van sortir de la presó amb els càrrecs posats i així ara tenim unes institucions administrades per l’enemic i els portadors d’aquests càrrecs, obedients i completament acollonits perquè no els tornin a tancar. Amb aquestes condicions, i sense cap vergonya, governen i vetllen perquè si algú aixeca un dit per recordar que el Primer d’Octubre no els va votar ningú perquè fessin això, es valen dels mateixos tribunals que els han condemnat i indultat per tallar-li el dit —i el cap si cal. Són un tap que no permet que ningú recuperi el mandat de les urnes. Són un tap que reté la pressió creixent, que m’atreveixo a pronosticar que acabarà esclatant amb una gran, una colossal, indignació.

El cas de la Laura Borràs ha posat en evidència fins on són capaços de mentir, de trair i d’obeir.

El cas de la Silvia Orriols els incomoda profundament, fins al punt de repetir «l’extrema dreta de Ripoll» tantes o més vegades com l’Arrimadas repetia «referèndum il·legal». Segurament, la batllessa de Ripoll no podrà fer res del que pretén, no perquè no sigui possible o que no ho facin països tan admirats i demòcrates com Alemanya, Anglaterra, Suècia, Noruega, Holanda o Portugal en política migratòria, sinó perquè les nostres competències només arriben per a fer córrer rius de tinta, fer informes i pagar uns quants departaments amb presidents, vicepresidents, directors, consellers, secretaries… Sous, i prou. La Sílvia Orriols ha obert, després dels atemptats gens investigats, un incòmode i perillós meló que queda damunt la taula del govern, que per fer veure que no existeix, utilitza la mateixa tàctica que l’extrema dreta, la grossa de veritat, la de VOX/PP/PSOE/, contra els independentistes. Fa falta ser molt imbècil.

Ara cal esperar que saltin els taps, que esclati la revolta i que es compleixin les lleis de la història. De moment, amb imbècils al poder, l’ideal suprem s’assembla més al de Franco que al de Sunzi.

[ARTS I OFICIS] Un dia de desgràcia

Ripoll és l’escenari de la nova història de Jordi Remolins. [Foto: Ajuntament de Ripoll.]
[Una narració de Jordi Remolins.]

Clarejava a Ripoll, amb aquell ritme d’activitat molt sostinguda que ja no s’aturaria fins a quarts de nou de la nit, quan els carrers retornen al domini dels passejadors de gossos, clients de bars i treballadors de les comptades empreses supervivents, anant cap a les seves llars. Era un desembre fred, gairebé congelat, com de fet ho són tots els desembres ripollesos.

L’Estrella va donar un cop d’ull a l’exterior des del vidre del porticó de la balconada, just al moment que s’apagaven els llums dels fanals. La plaça dels Porcs va dubtar uns moments entre tornar a la foscor nocturna o bé fer-se definitivament de dia. Malgrat l’encomiable esforç de la boira pixanera, finalment va vèncer la segona opció. La dona feinejava com cada dia, rutinàriament, d’esma. Pràcticament, ni se’n recordava del propòsit que tot just feia dotze hores havia pres, d’anar a can Pau Barral a comprar un ganivet ben esmolat, per pujar a amenaçar al veí del pis de dalt. Feia tres dies que no parava de fer fressa, talment com si s’estigués dedicant a trossejar, trinxar i fer desaparèixer un cos humà.

L’aparell de televisió cloquejava a la freda sala d’estar. Tretze gats negres corrien esperitadament darrere d’un ratolí entremaliat enmig d’un bosc on es repetien fins a la desesperació els mateixos troncs, matolls i salts d’aigua. L’Estrella va agafar el comandament de la TDT i va canviar de canal. Al cap de cinc segons l’aparell va obeir. A les notícies, informaven de la desaparició d’un repartidor de guies telefòniques amb les imatges d’una dona carregada de canalla que no sabia ben bé si cagar-se en la mare que va parir al desertor de la llar, o bé si plorar-ne l’enigmàtica absència. Tipa de desgràcies va tornar a prémer un botó, i va aparèixer la tele local. En Joan Sàrria hi escenificava la seva enèsima reencarnació televisiva, protagonitzant un maratonià programa nocturn de trucades telefòniques on intentava endevinar el futur de l’audiència, a través de vaguetats i generalitats. Fos com fos i malgrat les faves comptades de la suma de teleespectadors ripollesos i garrotxins, l’espai s’havia convertit en l’encert més gran de la història de l’audiovisual autòcton.

Atreta per aquell individu —a qui el casquet cilíndric blau amb estels daurats que portava encalçat sobre les incipients orelles començava a desequilibrar-se cap a la dreta—, Estrella va quedar embabaiada davant de l’aparell. En Sàrria xerrava sense aturador, tant si tenia trucades com si no. De fet, ja estava anunciant que en deu minuts s’acabava el programa, emprenyat com estava de gairebé nou hores d’inventar respostes presumptament esotèriques a preguntes reals. Temorosa que s’acomiadés sense atendre-la, va agafar el telèfon, va marcar el número que apareixia a la pantalla i un realitzador amb veu de mala hòstia va demanar-li que s’esperés uns segons —que a l’hora de la veritat van convertir-se en un parell de minuts—, que abaixés el volum del televisor i atengués només l’aparell telefònic. Llavors li va donar pas al locutor. Volia saber com li veia el futur.

Amb unes ganes boges de treure’s el ridícul casquet i anar-se’n al llit, en Sàrria va etzibar-li «avui tindrà un dia realment complicat. Pensi que caldrà lluitar fins a l’últim minut per sortir-se’n. Li envio totes les forces positives perquè ho aconsegueixi», va concloure, mentre feia una mena de senyal energètic amb els dits per acompanyar la predicció.

L’Estrella s’havia convertit en una dona supersticiosa d’ençà que el seu marit va morir en dimarts i tretze. Abans creia que tot això de la bruixeria i la sort eren ximpleries, però cada vegada més s’havia acostumat a fer-ne cas, fins al punt de tenir la casa plena d’elements ornamentals relacionats amb l’esoterisme i els mons ultrasensorials, que com per art de màgia feia relligar amb les seves creences catòliques, apostòliques i romanes. Quan va haver penjat el telèfon va tenir clar que aquell dia li n’havia de passar una de grossa. Des del mateix moment que va finalitzar el programa, amb una bateria de videoclips encapçalats per l’«Another sunny day», dels Belle and Sebastian, l’espinada se li va amarar d’una suor freda que no l’abandonaria durant la resta de la jornada.

De res no li va servir que l’estofat de llenties que va preparar li sortís fabulós, tal com van constatar el seu fill i la jove que, com cada dia van anar-hi a dinar. No en va provar ni una forquillada, perquè se li havia fet un nus a l’estómac. Havent dinat, a la Sexta 3 van programar una pel·lícula del seu actor preferit, en Clint Eastwood, però no va poder-se concentrar de cap manera en l’argument de Harry el sucio, i va acabar apagant l’aparell. Quan a les sis de la tarda va anar a treure el cap al supermercat, intentant discernir quina mena d’inexistent dolor físic estava escometent-la, va aprofitar per comprar el Pronto al Grafic Paper i devorar-lo mentre esperava per pagar el seu horòscop. Tampoc era gens afalagador. Estava tan atabalada amb el seu infortuni que ni tan sols va adonar-se que acabaven d’encetar una col·lecció de novel·les de George Simenon, el seu autor de capçalera, a un euro els dos exemplars inicials.

Al vespre, esgotada d’esperar un indici de la mala sort anunciada, va anar-se’n al llit rendida, sense sopar. Ni tan sols va esperar a veure l’home del temps de TV3, segura com estava que els núvols i les baixes temperatures s’havien instal·lat per sempre més en la seva vida. El malestar que des del control central del seu cervell s’estava enviant a la resta de l’organisme, va fructificar en un insomni que no va poder vèncer fins ben entrada la mitjanit. Tipa d’escoltar el campanar del monestir donant els quarts i les hores, finalment va caure a plom en un son profund sense fases REM, però de somni intens. L’alteració de les conductes habituals del somni van conduir-la directament al capdamunt d’un gratacel. Una espessa boira li impedia veure els cantells de l’edifici i espantada com estava va donar unes passes en fals a la recerca de la porta d’entrada a l’escala interior. A la cinquena camada va perdre l’equilibri i va precipitar-se al buit, en una caiguda lliure infinita, ultracongelada, aterridora. Abans de prendre contacte amb el terra, l’Estrella moria d’un atac de cor induït. Malgrat estar totalment abrigada entre mantes i llençols, el seu cos ja estava per sota dels vint graus abans de traspassar. Els metges van certificar que havia estat una mort natural. Amics, familiars i coneguts van coincidir a celebrar, això sí, que com a mínim no havia patit.

Pràcticament a la mateixa hora del decés, molt abans que el fill i la jove en descobrissin el cadàver, s’iniciava una altra marató parapsicològica a la televisió local.

«El riu i els inconscients», de Maria Dolors Orriols, a Vic

[Vídeo d’Albert Bagué.]

El passat 24 de maig es va presentar a la novíssima biblioteca Pilarín Bayés, a Vic, la novel<·la de Maria Dolors Orriols, El riu i els inconscients.

L’acte va comptar amb la participació de la professora Carme Rubio; de l’assagista i, també, professora Montserrat Bacardí (autora, precisament, de Maria Dolors Orriols, viure i escriure); Nan Orriols, nebot i promotor de l’obra de l’escriptora vigatana; i el poeta Gabriel Salvans, que va llegir alguns fragments de la novel·la.

[ÀLBUM DE FOTOS] Un viatge a la comarca dels Ports

La comarca dels Ports vista des de Morella.

[Text i fotos de Xavier Borràs.]

A les darreries de maig vaig decidir viatjar cap a la Terra Alta, la comarca del Matarranya —que conec prou bé, ja que de ben menut hi estiuejava (mon pare, Enric Borràs Cubells, era de Gandesa— i la dels Ports, al nord del País Valencià, on pràcticament hi havia estat solament de passada.

L’amic d’infantesa i adolescència, el gandesà Paulí Fontova Solé, em va acollir a Calaceit, el primer poble de la Franja de Ponent, a la comarca del Matarranya, que et trobes venint de Gandesa, just després de Caseres (Terra Alta), per la N-420 camí d’Alcanyís (Baix Aragó) i em va fer de guia per alguns dels pobles de la comarca dels Ports que vam visitar.

En Paulí viu en aquesta població, administrativament aragonesa, des de fa un munt d’anys, de fet des que es va casar amb l’enyorada i estimada Victòria, una calaceitana ferrenya i autèntica que, malauradament va morir ara fa dos anys. És un home fet a si mateix, que ha treballat arreu amb eficiència i tossuderia, sigui de ben jove de cambrer o, més tard, de paleta i de pagès, tasca, aquesta darrera, que encara exerceix quan pot si la salut l’acompanya. Ha estat regidor d’ERC i un dels artífexs de la defensa de la llengua i de la cultura catalanes en aquest municipi ponentí i arreu de la comarca.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Amb ell, vam viatjar de Calaceit a Morella, passant pel santuari de la Mare de Déu de la Font, a Pena-roja (poble natal de l’escriptor i investigador Desideri Lombarte); Herbers, on vam visitar la casa-palau del baró d’Herbers (s. XIV); Morella, la capital dels Ports, és un municipi d’arrels molt antigues, emmurallat, que celebra la famosa festa del Sexenni, que se celebra cada sis anys a l’agost, en honor de la marededéu de Vallivana. Durant el Sexenni, cada dia un gremi (torners, teixidors, llauradors, arts i oficis, peregrins, gitanetes) fan la seaa dansa [la pròxima serà a l’agost de l’any 2024, amb l’Anunci un any abans, l’agost d’aquest 2023]; Forcall, al mig geogràfic de la comarca, poble on poder admirar una gran i antiga puixança; Sorita, amb el sorprenent santuari de la Mare de Déu de la Balma, un edifici religiós enclavat en la roca, d’estil renaixentista, construït entre els segles XVI i XVII; Vall-de-roures (ja de tornada), capital de la comarca del Matarranya, amb l’imperdible pont i portal de sant Roc i tot el nucli antic; i, finalment, Queretes (Cretes), per bé que un darrer dia vam poder anar fins a Orta de Sant Joan a dinar i fer-la petar amb un amic comú: l’escriptor Xavier Garcia Pujades, fincat en aquesta picassiana vila des de fa uns quants anys, amb qui vam recordar moltes de les batalletes que van marcar l’ecologia política catalana des de mitjan anys setanta fins ben bé fa quatre dies.

Un viatge, que vaig acabar, de tornada, a Gandesa, on vaig trobar-me amb una estimada amiga de jovenesa, Joëlle Casals, que amb l’amic Pepo Pedrola (fa anys malauradament traspassat) i jo passàvem els estius de garbinada i cerç. Quanta enyorança!

[LLIBRES] «No vull que m’estimis», de Muntsa Verdaguer

Muntsa Verdaguer. [Font: Twitter.]
[Notes de Xavier Borràs.]

Aquest primer llibre de versos i prosa poètica que publica la vigatana Muntsa Verdaguer Mas (1973), No vull que m’estimis (El Punt Volat, 2023), amb pròleg de la historiadora de l’art Àngels Ferrer, es fa estimar, com un cop de puny que et desperta del tot a un nou paradigma i a una nova consciència:

Conjugació

Avui he après a conjugar:
Jo clavo.
Tu claves.
Ell clava.
Tots claven punyals.
Vosaltres claveu.
Ells claven.

I així tot: sense anestèsia, amb un relat poètic, de llengua directa i sense enfarfegaments, que si no us arriba al cor i a l’estómac us ho hauríeu de fer mirar immediatament

El pardal

El pardal va dir: «Me’n vaig»,
i el llop va saltar, però no tenia ales.

No tenen pèrdua, doncs, aquests 76 poemes (i un «Epíleg») de na Muntsa Verdaguer —vinculada a la comunicació municipal de la miquelmartipoliana Roda de Ter—, que expressen una mena d’alliberament (autobiogràfic) que moltes dones, entre la por i l’oblit, entre la rancúnia i la desesperança, no poden o no volen expressar, però que ella, entre trencaments (anímics) i revolts perillosos ha sabut plasmar en 112 fulls llibrescos de manera brillant i alhora punyent, fins i tot abrupta, sense pietat.

Com que no tenim ànim de fer-ne espòiler —és a dir, revelar-lo o anticipar-nos-en amb més versos—, si us plau, adquiriu el poemari abans no s’esgoti i gaudiu/patiu, perquè:

Hi ha pells on m’hi quedaria a viure.
Sort que marxen i no tornen mai més.

[Muntsa Verdaguer, a més de directora de Ràdio Roda i de la revista municipal Roda de Ter, també és autora de «La primera gran pandèmia del segle XXI a Osona: 12 testimoniatges«, publicat al número 187-188 de la revista Ausa.]

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol 1. En un pis del Poblenou

[Novel·la de Dídac Costa.]

La Resistència us ofereix en exclusiva la novel·la, llargament afaiçonada pel nostre amic i col·laborador, Dídac Costa, Barcelona 1936, que anirem oferint per capítols (fascicles, se’n deia abans).

En síntesi, conta la història de la Joana, filla de l’amo d’una colònia industrial al Berguedà, que decideix marxar de casa per a conèixer de primera mà tots els avenços socials de la Barcelona anarquista dels anys trenta en educació, cultura, art i cooperativisme, quan esclata la Guerra d’Espanya i, amb ella, l’única Revolució de Comunisme en Llibertat que ha vist mai el món.

 

 

Aquí hi anirem publicant el sumari perquè aneu llegint-ne els capítols a mesura que els publiquem:

  1. En un pis al Poblenou.
  2. Camí de la Farigola.
  3. Al Palau de la Generalitat.
  4. Comitès de Defensa.
  5. A l’Ateneu La Farigola.
Barcelona, agost de 1936. Milicians anarquistes a la Via Laietana. [Foto: Agustí Centelles.]

Volum I. 19 de juliol. La victòria

1. En un pis al PobleNou

El so de les sirenes ens despertà. Dormíem amb en Martí en un petit pis del Poble Nou que havíem començat a llogar tres anys enrere. Un calendari a la paret assenyalava el 19 de Juliol, una data que marcaria un abans i un després a les nostres vides i a les de molts més.

La majoria dels barcelonins encara dormia en una càlida nit d’estiu mediterrània. Però uns quants milers despertàvem amb les sirenes, conscients del seu significat. Molts altres ja eren als carrers, amagats a portals, balcons i terrats, o havent passat la nit a locals sindicals i ateneus, disposats a lluitar gairebé desarmats contra el feixisme.

Les sirenes de les fàbriques eren el senyal per alertar aquests milers d’obrers anarquistes, que no estaven disposats a sotmetre’s a un cop d’estat que tothom sabia que no trigaria a arribar. Provocat per uns generals deshumanitzats amb les sanguinàries guerres colonials al Marroc, que es rebel·laven contra la República per instaurar un règim feixista com l’alemany, on, sens dubte, catalans i anarquistes seríem els primers a rebre.

Però no era per la República pel que lluitaven, sinó contra el feixisme i per la revolució que construïen des de feia dècades. Una revolució comunista i en llibertat, mai vista encara al món, que ho capgirés tot per deixar enrere una societat gairebé medieval que els oprimia fins a la última gota de sang. I construir-ne al seu lloc una de completament nova, lliure, igualitària i fraternal. Posarien tota la força i la intel·ligència de què disposaven, que no eren poques, ja que aquest era el proletariat més ben organitzat d’Europa, per confrontar l’intent de cop d’estat feixista amb tot el contrari: una revolució anarquista.

El so continuat de les sirenes, a més d’impregnar l’aire de la ciutat d’una atmosfera que anunciava grans canvis i l’inici d’un llarg combat, començava a fer el seu efecte, que no era només alertar els obrers sinó també inquietar els militars colpistes fent-los saber que el poble de Barcelona estava en guàrdia i disposat a donar-ho tot per combatre l’aixecament. El cop no agafava desprevinguts als treballadors catalans, afiliats en un 80% a l’immens sindicat anarquista CNT, sinó completament organitzats per fer-hi front.

En Martí fou el primer a sentir-les, i fent un salt al llit, cridà:

— Joana, desperta, les sirenes! És el senyal! —. Jo encara dormia, els últims dies havien estat esgotadors, però no serien res al costat del que venia.

— Joana, coi, desperta! —insistí, sacsejant-me amb tendresa.

— Què passa, Martí, què hi ha? —vaig dir, encara mig adormida.

— Les sirenes! El senyal per començar el contraatac contra aquests malparits! El cop ja ha arribat a Barcelona, és l’hora! Ens hem d’afanyar a La Farigola! —exclamà mentre es dirigia cap al balcó. Quan va obrir les portes, el so de les sirenes entrà amb més força a l’habitació, i va ajudar a desvetllar-me. Mentre tornava endins, exclamà entusiasmat:

— Joana! La gent va armada pel carrer! Tots els veïns estan a les portes, balcons i finestres! I a la cantonada del carrer Rogent hi aixequen una barricada! Vinga, faig l’esmorzar mentre et vesteixes, i baixem! Desperta, dona! —i un cop a la cuina, cridà—: Ha començat la revolució! La revolució ens espera!

Jo no sabia si alegrar-me’n o amoïnar-me’n. Vaig pensar: «Mare meva, comença el merder!», mentre m’encaminava encara endormiscada cap al balcó. Al carrer tot estava regirat. Els botiguers miraven temerosos des de les portes dels comerços i els veïns treien el cap per finestres i balcons. Tot i ser les 5 del matí, molta gent caminava pels carrers d’un grup a l’altre amb ganes de saber què passava.

— Posa Ràdio Barcelona a veure què diuen! —vaig dir-li a en Martí.

Va encendre-la, i just després del senyal horari de les 5, començà a sonar un breu discurs del president Companys.

«Ciutadans!:
»Ha arribat el moment que tant temíem: l’exèrcit ha traït la seva paraula i honor, i s’ha llançat al carrer per combatre la República. Per als ciutadans de Catalunya ha arribat l’hora de les grans decisions i dels grans sacrificis: cal destruir aquest exèrcit facciós. Que cada ciutadà compleixi el seu deure. Visca la Generalitat de Catalunya, visca la República!»

— Sí, ja —digué en Martí—. La Generalitat, diu… Quins collons! Amb quines armes vol que combatem l’exèrcit? Amb pedres? Si ahir mateix els companys van tornar a demanar armes a la Generalitat i no els han donat ni un trist revòlver! —exclamà indignat en Martí des de la cuina, mentre preparava un cafè amb llet i unes llesques de pa amb tomàquet i formatge que em serví mig atabalat a la taula del menjador. 

— Sí, realment… La República i la Generalitat sembla que tinguin més por del poble que del feixisme…

— I ara ens diu que sortim nosaltres a lluitar! Desarmats! Quins collons! —continuava, indignat, en Martí—. Ho farem, però no perquè ens ho demani ell, sinó per necessitat, per supervivència contra el feixisme i perquè ens ho demana el poble i la CNT! —digué amb el puny i el dit alçat.

— Sí, sort de la CNT, si no fos pel sindicat, realment… Però, sense armes ja em diràs com combatrem contra els seus canons. Perquè, realment, és un exèrcit d’inútils i fanàtics que han perdut totes les guerres, però està ben armat…

— Oh i tant…, i no els ho diguis, que perden totes les guerres, que s’ofenen i et munten un cristo com al Cucut! Els malparits només serveixen per girar les armes contra el seu propi poble, perquè contra els altres no guanyen mai…

— L‘exèrcit espanyol només guanya contra els espanyols –vaig dir rient—. Què hi vols fer… Com el castell de Montjuïc o la Ciutadella, les úniques fortaleses del món que, enlloc d’apuntar cap enfora per defensar-nos, apunten cap endins, cap a nosaltres…

— I encara així, mira quina ciutat hem fet! No hi ha res que s’hi assembli al sud d’Europa! Ni en l’arquitectura, ni en avenços de tota mena, ni en l’organització popular! El que fa que avui puguem plantar cara al nostre propi exèrcit, que es rebel·la no només contra aquesta República que ni tan sols ha molestat gaire al seu coi d’església i privilegis, i els seus latifundis, sinó per tallar d’arrel tot el que hem anat construint durant dècades d’organització obrera…

— Sí, però si hem d’enfrontar-nos a canons amb pistoles… No sé pas com ho farem…

— Va, Joana! No és moment de dubtar! Potser és tot un exèrcit… Però al davant hi tenen tota una ciutat. Veurem qui guanya! Això no és Àfrica, això és Barcelona! I qui la coneix millor que nosaltres i ha sabut defensar-se lluitant als carrers? Nosaltres coneixem bé el combat al carrer, ells no.

— Tants anys de pistolerisme als carrers… Si més no, això ens podrà servir… I tant servei militar i guerra al Marroc… Al final, els que us ensenyaven a matar marroquins són els que rebran els vostres trets… En quin mon vivim, realment… Tot just sortíem de la Gran Guerra, que ens cau a sobre aquest coi de crisi econòmica mundial i a Europa es torna a sentir soroll de sabres i ascens del feixisme. Són temps de guerra i d’anar armats… És realment una lluita de classes en tota regla…

— On cadascú quedarà retratat i mostrant a quin bàndol està, ara que ve l’hora de la veritat. Ja no hi ha matisos… Només hi ha dos bàndols, el feixista i l’antifeixista. També la teva família, Joana, haurà de decidir de quin costat està…

— Sí, ja ho sé… —vaig dir mentre pensava en els meus pares i germans. La cosa es complicava. Per al país, i per a la meva família, com per a tantes altres. Però en el meu cas, aquest cop d’estat acabaria d’enfrontar-nos en dos bàndols irreconciliables, era inevitable. Un dels meus germans i jo, propers a ERC i a la CNT, i els meus pares i el germà gran, més conservadors. Tot i que mai propers al feixisme. Però en temps on s’havien acabat els matisos, calia optar per un o altre bàndol.

— Vinga, acaba el cafè i marxem! —digué en Martí després de fer-ne l’últim glop.

Una mica més tard ja érem al carrer, encara de negra nit, havent acabat de cordar-nos cinturons i botons mentre baixàvem a salts els graons de l’escala.

 

[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cant VIII

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Marin.]

Qui dubta de si aquest món és el millor dels mons? Tot fent camí entre mata i mata, veig aranyes que teixeixen a correcuita, amb els seus fils finíssims. Pengen oripells d’una fulla a l’altra, per caçar-hi mosques, per enganxar-hi gotes de rosada… L’aiguat m’ha netejat les voreres. Quin esclat! Tota la terra canta, i jo, el Gurri, el destructor, el foll, em sento amb una nova empenta serena i reposada. Els homes, en veure’m, creuen què sé jo quina gesta han fet perquè tot torna a ser a lloc. Però, ¿quin és el meu lloc? ¿ És que els homes saben també quin és el seu? Deixeu que les aranyes pengin els domassos del triomf, les banderes de la victòria, amb un teixit fi, amb uns fils fràgils. Però vosaltres, els homes, heu d’agafar soques ben fortes per poder sostenir victòries… No tingueu somnis vans, amarreu-los, que no pugin esfumar-se.

Encara és mig llostre quan els homes tornen del treball. Jo els veig com van seguint el caminet entre els camps. Deixen el jou, se’n van de retorn a la llar; el descans, el plaer de les besades, la platxèria de les cançons. Les seves espatlles són afeixugades pel pes de les sembres de la primavera, pels treballs de l’estiu, pel pressentiment de la tardor i de l’hivern. Arran vespre, entre l’olor de l’englantina i del llorer, sento les suors humanes escampades arreu. Quedaren enganxades en els rostolls, han anat caient darrere l’arada i ara barregen amb la terra xopa. Els homes, al capvespre, tornen del treball. Són rostres solcats, forjats per l’esforç: s’apropen a les meves aigües per tal que els esborrin l’empremta que els ha deixat la fatiga, que s’emportin el rastre del sol, les fuetades del vent… Però no, no puc. Tots els homes estan marcats amb l’estigma del treball a les mans, al rostre, al ventre o al pit. És la marca del pecat i del perdó, és la reconciliació del cel i de la terra. Tots els homes estan units també en l’odi, en la destrucció mútua. I, malgrat tot, en veure’ls separadament, descobreixes la bondat, la pietat, l’amor, fins i tot en el més pervers.

Tan brutal pot ser l’home quan odia com quan estima. ¿Com voleu que jo oblidi la remor de les besades? La sang sadolla s’esbrava en abraçades, en cadenes llargues que s’encerclen entre riures i sospirs… Veniu vora meu tots els que esteu assedegats de contactes! Veniu sense temor a desfermar l’impuls amb tot l’esclat! Jo espero… Jo t’espero a tu, i romanc hores i hores vetllant la meva ofrena. He vist alçar-ce el sol, el veig caure en la posta, i tu encara no has arribat. Entre l’ombra del capvespre amago el meu neguit… Tu no hi ets, m’abraço al meu orgull. Però, quan no ets al meu costat, tot el meu urc s’enderroca… Em quedo sol sense tu, ben sol, i nu.