Encara guardo un parell de cançoners de la meva època d’escolta que porten un tros de cel·lo color verd amb la paraula «Clam» de color blanc. Me’ls comprava el meu pare a la llibreria Clam de Vic, la llibreria de la Pilar Cabot, la Pilar del Clam.
Aleshores no era conscient del que significava un tros de tira amb un nom, però a la vegada sentia una curiositat que m’agradava. Més endavant quan vaig començar a descobrir la lectura i els llibres jo mateixa anava a comprar llibres a la llibreria Clam de la Rambla del Carme de Vic.
Entrar en aquella botiga, no massa gran, però amb llibres a totes les prestatgeries era per a mi, joveneta com era, entrar en un món màgic. La Pilar Cabot amb el seu somriure amable i amb la delicadesa de la seva veu aconsellava i explicava, irradiava una vitalitat enorme i molta saviesa d’uns llibres, tot en català.
Més endavant vaig ser conscient que aquella llibreria de la Pilar acollia un munt de material: llibres, discs, etc., que formaren part d’una revolució i rebel·lia impregnada en cada un de nosaltres. Nosaltres, que estàvem formant part d’un canvi, que poder llegir en català, la nostra llengua, era la manera que teníem de sentir viva la nostra parla. La Pilar va ser valenta quan va obrir la llibreria: llibres en català, alguns d’aquells llibres prohibits posats a les lleixes entremig de llibres de lectura, els discs de les primeres cançons en català…
La Pilar va obrir la llibreria el 1965 fins al 1985, Durant vint anys aquesta llibreria va ser difusora de la llengua; era un centre divulgador de la cultura catalana. El Clam sovint estava freqüentat de poetes, intel·lectuals, cantautors i personatges amants dels llibres, alguns joves d’altres no tan joves, i s’hi organitzaven grans tertúlies. Va ser tot un referent del món cultural i polític a Osona durant el franquisme
La primera persona que va comprar un llibre al Clam va ser el doctor Joaquim Serra Vilella, que aleshores era el metge de Roda. Era un llibre sobre un episodi de la història de Catalunya i costava 300 pessetes.
Als anys setanta un grup de poetes, entre ells la Pilar Cabot, van crear la revista Clot, on va publicar la seva poesia i feia crítica literària.
L’any 1985, quan va tancar la llibreria, es va dedicar amb més intensitat a l’activitat literària, també va ser l’any que va relacionar-se amb Armand Quintana de Manlleu.
La Pilar ha publicat una vintena d’obres entre poesia i narració. L’any 2012 juntament amb Anton Carrera i Jacint Sala van escriure unes narracions curtes aplegades al llibre O no.
Aficionada a la música, musicava els seus propis poemes i cantà a la coral Canigó. També, coordinà tertúlies amb poetes.
Va ser sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i membre del PEN Català
Fou distingida com a Osonenca de l’any 1983 i com a Musa de la Cova del Drac de Barcelona l’any 1984.
Des de 1996 fou membre activa de la Comissió de Lectura Pública de la biblioteca Joan Triadú, de Vic.
El 2012 fou homenatjada a la Marxa dels Vigatans, l’acte central de la Diada a Osona.
Va morir a Tavèrnoles el 20 de maig de 2017. La llibreria El Clam i la Pilar del Clam formen part de la història de Vic i també de la nostra història per a tots els que la vam conèixer i vam entrar a la seva llibreria.
Entrevista que l’actual editor de La Resistència, Xavier Borràs, li va fer a Pilar Cabot amb motiu de la diada de Sant Jordi de 1991 al setmanari La Marxa de Catalunya. [Arxiu XBC.]
Sempre he pensat que en Tarzan s’hauria d’haver casat amb la mona Xita; perquè, si les divinitats no són altra cosa que una noció metafísica que s’utilitza per tot i per res —depenent de si ets d’una fe o una altra tipus Opus Dei, on parlen de la transcendència de les coses però neguen rotundament l’existència de qualsevol déu que no sigui el seu, negant fins i tot les teories de l’evolució de l’espècie humana i defensant encara el creacionisme d’Adam i Eva, serps, pomes i costelles a la brasa—, hauríem d’entendre que tot és possible i que en Tarzan es podria casar perfectament amb la Xita, ximpanzé o bonobo amb qui comparteix el 99 % de l’ADN.
Si observem amb atenció veurem que, moltes vegades, a les famílies monàrquiques de qualsevol país del món l’ADN és un desastre per allò de la sang blava. Tinc dubtes per una qüestió d’ètica i estètica tropical si la Xita i en Tarzan haurien d’organitzar un casament pompós. Res d’emmirallar-se amb els monstres de sang blava. Un casament informal i, evidentment, civil.
La Xita, reina d’Espanya o d’Anglaterra, amb en Tarzan, príncep consort, quedaria bonic. La cerimònia es podria celebrar al romànic monestir de Ripoll o a l’encara més romànic i romàntic monestir de Sant Joan de les Abadesses. Això sí, presidit per l’abadessa Emma i el comte Arnau.
[Aquest article ha estat publicat a El9Nou, a la secció «Cinquanta hores», el 28 de maig de 2023.]
Cinta adhesiva marginadora utilitzada per a pintar un mural. [Foto: Josep Nogué.][Un article de Josep Nogué.]
Ens diu en Marshall McLuhan, ja als anys seixanta, que « el mitjà és el missatge», és a dir, que el mitjà a través del qual el missatge es transmet pren més importància que no pas el propi missatge i influeix de manera significativa en com aquest és percebut. Més que allò que diu, importa qui ho diu.
Així, no es percep igual una notícia quan es publica en un mitjà de comunicació que en un altre. No es valora igual una pintura penjada en un museu que si ens la trobem tirada a les escombraries.
Què ho fa que a algunes persones se les escolti tothom i a unes altres ningú? Hauria de ser el prestigi dels seus raonaments, la lògica en l’argumentació, la demostració dels seus coneixements… Però, sovint, és l’aparença física, el poder econòmic, o els seus orígens, allò que passa per davant d’altres conceptes.
Ara que ens trobem en època d’eleccions, els carrers són plens de retrats de polítics, competint tots ells per presentar la imatge més atraient, com si la seva cara fos garantia de complir les seves promeses: «Com que soc el més guapo» —diuen de forma implícita— els meus arguments també són els millors». Valorem el missatge únicament en funció de l’embolcall que el conté i fem bona aquella dita que «la cara és l’espill de l’ànima».
Però, de veritat: hi ha algú que escolti el missatge que transmeten? No estem farts de sentir que «tots prometen el mateix», que «tots diuen molt, però, a l’hora de la veritat, no fan res»?
De veritat es creuen ells mateixos el missatge que transmeten? O només els importa mantenir el seu lloc? És a dir, el «mitjà».
Potser és una impressió meva, però cada vegada tinc més la sensació que aquesta actitud s’està encomanant a tots els àmbits. Que les coses es fan únicament i exclusivament per a continuar justificant el lloc que hom ocupa. No importa la finalitat d’allò que es fa, sinó donar únicament la impressió que un ho fa. És a dir, aparentar-ho. Els objectes no es fabriquen perquè serveixin, sinó únicament per ser venuts. L’operari no arregla l’aparell, només ho fa veure. El funcionari no gestiona els conflictes, només els tramita. Els transports hi són, però no funcionen. A algú li preocupa els resultat d’allò que fa, o només assisteix a la feina?
S’ha perdut la transcendència.
Òbviament, dit així, és una boutade, un estirabot. Segur que encara hi ha molta gent que té amor per allò que fa i es preocupa pels resultats, de la manera que ho fa l’artista quan es capbussa en la seva obra perdent-hi la noció del temps. Però, aquesta és una actitud que dista molt de ser majoritària, sorprenent-nos fins i tot, quan ens la trobem. Que un cambrer et serveixi amb eficàcia, celeritat, bon humor i cortesia, pot compensar fins i tot moltes deficiències culinàries. Mentre que, si és al contrari, pot amargar-nos la cuina més refinada. Naturalment, potenciar la bona imatge del servei també deu ser una estratègia premeditada de l’establiment per dissimular possibles mancances. Però quan això no es dona espontàniament (si només és un «mitjà») sol ser força evident. Recordo un establiment on, només entra-hi, tots els cambrers cridaven «Bon dia!» i també un «Gràcies!» cada vegada que algú deixava propina.
I si ens n’anem a l’àmbit de l’autoritat, la cosa ja pot ser —literalment— de jutjat de guàrdia. La preocupació d’un guripa per fer prevaldre la seva autoritat pot conduir-nos a les situacions més desaforades i surrealistes. Quan el «mitjà» (l’agent) que ha de preservar l’ordre s’arroga com a únic objectiu preservar la seva autoritat, el conflicte està servit. L’humor queda descartat, la comunicació (la transcendència) ja no és possible i només queda la violència: la contundència del «mitjà» s’imposa i anorrea qualsevol possibilitat d’entente cordiale.
Hom té la sensació massa sovint que aquell que l’atén preferiria estar en un altre lloc, i no diguem si a més a més ho fa manipulant un mòbil, estri que, d’una manera o altra, sol estar present en totes les activitats, i no sols com a eina útil sinó com a objectiu en si mateix: mirar el mòbil ja deu ser allò que ocupa a més persones de manera permanent. El mitjà ha esdevingut, definitivament, l’objectiu.
Això ja passava, és evident, amb molts altres estris: quan, per exemple, la possessió d’un vehicle, més enllà de servir per traslladar-se, té sobretot la funció de posseir-lo i admirar-lo, com no paren de recordar-nos tots els espots que els anuncien.
Ara, que es comença a debatre els avantatges o inconvenients de la la IA (intel·ligència artificial), aquesta qüestió, la del medi o del fi, pot ser transcendental. Seran les màquines capaces de donar servei, o es limitaran a perpetuar-se en el seu càrrec?
I, es clar, la motivació d’aquest escrit —ja que es fa de forma desinteressada, més que no pas per conservar el lloc de l’autor o un prestigi que no te— és emplenar l’espai corresponent d’aquest mitjà. Si, a més d’això, per a algú te interès allò que s’hi diu (si hem aconseguit transcendir el «mitjà»), ho heu de dir vosaltres.
El passat 18 d’abril a Vilafranca del Penedès, a l’auditori Vinseum, va tenir lloc una conferència per part d’en Fèlix Simon, ànima de tot el procés que ha tingut i té la Vegueria Penedès. Per part del conferenciant es conclou que, vista la lentitud, cal donar-hi una empenta i proposa el següent:
A les eleccions municipals caldria que figurés en els programes electorals la necessitat de desenvolupar la vegueria en aquest proper mandat i no esperar anys i anys.
Equitat en el tracte per part del govern de la Generalitat; som un territori de 497.764 habitants, estem per sobre d’altres vegueries i en canvi aquestes ja tenen descentralitzats pràcticament tots els serveis.
La possibilitat de tenir un sol edifici per a les direccions generals dels sdpartaments que s’assignin a Vilafranca: proposa que s’adquireixi l’edifici (avui desocupat i en venda per uns 10 M€) de l’antiga seu central de Caixa Penedès a Vilafranca, situada al costat de l’AP-7 en el nus de comunicacions amb l’N-340.
Impulsar l’Assemblea de la Vegueria.
En el segon espai de reflexió hi intervenen els mitjans de comunicació del territori de la vegueria. Per tal de debatre entre ells com la veuen de viable. Modera les intervencions el periodista Toio Ribas
Conclusions
Per a millorar la comunicació surten les idees següents:
Tots estan d’acord que l’arrel del territori és el que és i a això de la vegueria molta gent no li veu la utilitat, ja que cadascú s’identifica amb la seva comarca.
Hi ha massa administracions, s’haurien de reduir. Que se simplifiqui i que siguin votats, treure força als partits. El que més s’ha destacat és que si hi ha vegueries sobren les diputacions. Es critica que Catalunya no tingui una llei electoral pròpia. Es troba a faltar, també, que Catalunya no tingui un pla, un model.
Falta una mirada genèrica de la vegueria.
I jo hi afegeixo que s’ha de comunicar molt més, fent difusió, com per exemple:
Tornar a col·locar a cada balcó dels ajuntaments el domàs de la Vegueria Penedès.
A les entrades dels municipis la retolació de la vegueria.
A les publicacions dels butlletins municipals i webs comarcals, una pàgina amb notícies, actes, fotos, etc.
A les emissores de radio i televisió municipals o comarcals, dedicar un programa específic de la Vegueria.
Ser present a fires i congressos. Crear un premi especial.
Editar una memòria, publicar-la per Sant Jordi i presentar-la cada any en una comarca.
Comunicar es suscitar emocions, en el nostre cas, de pertinença a un territori. Hem de tornar a l’energia dels inicis!
Tot i que potser s’ho va inventar en Tísner, en Joan Pich i Pon, que fou alcalde de Barcelona, contemplant la ciutat des del Tibidabo, va exclamar: «Quanta propietat urbana! Potser el mateix dia, acompanyat del rei Alfons XIII, li va fer observar: «Majestat, ante sus pies, la ubre».
Quan el visigots Ataülf i Gal·la Placídia van arribar a Barchinona, van trobar que la muralla romana feia patxoca i que la ciutat era un gran centre de producció i exportació de vi, oli i gàrum i van renunciar a Tàrraco, malgrat ser el centre del poder polític i militar. Comencem bé, la pela és la pela. A més, a Tàrraco, potser no hauria estat possible que hi convisquessin dos bisbes, dues basíliques, un rabí i una sinagoga. Bàrcino ja era tan acollidora i cosmopolita com ara, i potser per això, a més de ser una ciutat asfixiada, insalubre i malalta, van començar tots es mals que l’han fet patir durant segles.
El 1854, la ciutat, en un context revolucionari, de crisi econòmica i de salut pública i durant un brot de còlera, va començar a enderrocar les muralles que l’envoltaven, també per la banda de mar, perquè com totes les ciutats obligades a viure en la seva proximitat, se’n defensava. A partir de l’evolució de les armes de foc, durant els segles XVI i XVII va bastir la muralla de mar i els baluards, unes construccions que es van anar endurint i alçant a tenor de l’evolució de l’artilleria.
L’enderroc es féu per etapes, començà amb la muralla de terra i el 1860 donà pas a l’expansió del pla Cerdà; tot seguit, el 1868, s’enderrocà l’odiada ciutadella i no fou fins el 1881 que s’enderrocà la muralla de mar que permeté la reforma del port i la integració de la Barceloneta. Per tant , Barcelona no s’alliberarà de l’opressió de la poliorcètica imposada pels espanyols fins ben entrat el segle XIX i s’hagué de sotmetre al pla Cerdà, rebutjat pels patricis barcelonins, que preferien el pla radial i monumental de Joan Rovira.
El 14 de setembre de 1860, després de moltes disputes entre els diferents projectes, la reina Isabel II posava la primera pedra del pla Cerdà, finalment imposat pels espanyols, que va començar a prendre empenta cap al 1870, quan el pronòstic de Pich i Pon quallà en la mentalitat dels patricis barcelonins.
L’Exposició Universal del 1888 va servir per a enderrocar i urbanitzar la Ciutadella i va ser un èxit econòmic i de projecció europea de Barcelona.
La pich-i-poniana del Tibidabo devia caure cap el 1908, amb les muralles de Barcelona del tot enderrocades i els eixamples començant el rodatge mentre s’obria la terrible ferida de la Via Laietana, amb l’objectiu de badar Barcelona al mar, amb sacrifici de convents, palaus i uns 10.000 ciutadans expropiats, desplaçats, centrifugats, gentrificats que en diem ara. Objectiu, aquest del mar, mai aconseguit. No oblidem que Francesc Cambó tenia una bona part de la immensa fortuna invertida en la operació de la Via Laietana i en nombrosos solars, el valor dels quals va arribar a multiplicar-se per cent.
El pla higienista i futurista ideat per Cerdà va ser prostituït just en néixer pels interessos dels propietaris i dels especuladors. Fóra de babaus pensar que els eixamples de Barcelona, amb els edificis amb escales esgrafiades, principals, entresols i primers amb tribunes i balconades, els recargolaments arquitectònics i els excessos modernistes, anaven destinats a allotjar treballadors i menestrals. Com a molt —i mentre no s’instal·laren els ascensors—, podien optar a llogar els pisos més alts i més humils. Les classes treballadores barcelonines es repartiren pels pobles que havien quedat integrats a la urbs: Gràcia, el Poble-sec, el Poble Nou, Sants, Sarrià, la Barceloneta…
Inspirats per l’èxit de l’Exposició Universal, vint anys després es funda la Comissió d’Atracció de Forasters (1906-1909) amb la finalitat d’atraure turistes a la ciutat i la bona intenció d’amortitzar les inversions dels eixamples i mantenir-ne ben viva la plus vàlua. Pich i Pon, Cambó i els seus amics es fregaven les mans.
Aquesta societat persegueix el propòsit de promoure Barcelona com a destí turístic de primera, lligat al Noucentisme, per atraure visitants, «posar-la al mapa» i civilitzar-la.
Gonçal Arnús, un dels artífex del projecte, edita una obra pionera i premonitòria —Barcelona Cosmopolita— (1908) que és una declaració d’intencions del futur de la ciutat.
En aquest fulletó de 70 pàgines, que no es troba ni a les Biblioteques, Arnús proposa una reconstrucció física i social de Barcelona, d’acord amb el seu imaginari eurocèntric, burgès i liberal i classista. Estigmatitza les festes populars, la classe obrera, ridiculitza els localismes, la manca d’urbanitat de la població, la presència dels nens que molesten jugant al carrer, el caràcter revolucionari i reivindicatiu de la ciutat. Proposa canviar les dates de les celebracions, com la Mercè, perquè els ganduls no allarguin les vacances i no coincideixin amb la temporada alta. Critica fins i tot les elits per no fer-se prou responsables de la construcció d’un nou ordre social i moral, civilitzat i dòcil, pel que demana mà dura a les autoritats, concedint al turisme una autoritat moral i de superioritat. Val a dir que els catalans han de ser objecte passiu d’observació per un turisme colonial.
Cal recordar, com a anècdota, com en aquell principi de segle, desapareixen les barretines i son substituïdes per gorres i barrets.
El patriotisme es demostra amb la submissió.
De Pich i Pons a Ada Colau, Barcelona passa per l’Exposició Internacional del 1929, que consolida el Noucentisme i unes quantes millores urbanístiques a la ciutat, la construcció del metro i el considerable augment de la immigració que comportà la construcció de diversos barris de cases barates i de barraquisme: Besós , Poble-sec, Can Tunis, el Somorostro (que acollia 15.000 persones), el barri de Pequín o el Camp de la Bota, el barri de la Plata, el del Bon Pastor, Can Peguera, el Barri Roig de les cases baixes…, barris que van augmentar després de la guerra i que van perdurar fins ben a finals dels setanta.
Però la propietat urbana de Barcelona no para de créixer. Porcioles, preocupat per l’habitatge encarrega la construcció de Montbau mentre edifica als terrats de la ciutat, la lliura a l’automòbil i permet, com a concessió política i consol, el catalanisme antropològic.
Al 1986 Barcelona es fa la cirurgia estètica per vendre’s a bon preu el 1992 al capital internacional i als arquitectes que li dissenyen l‘sky line adient, i ara, Ada Colau li posa el bòtox necessari, no sé si per estupidesa o mala fe, perquè la «ubre» no pari de rajar i que continuï la festa.
Un dona renta la roba a una de les barraques del Poblenou. [Font: Arxiu Històric.]
La Barcelona cosmopolita de Gonçal Arnús fou una obra premonitòria i el manual que Turisme de Barcelona recuperat el 1919 per l’Ajuntament de la ciutat diu impúdicament en la justificació de la seva reedició: « …resulta especialment sorprenent que l’ideari plantejat a l’obra Barcelona cosmopolita coincideix amb l’estratègia turística dels nostres temps».
Barcelona és un gran parc d’atraccions i un negoci immobiliari de primera magnitud, una gran operació comercial que no pot ser pertorbada per aquells que només hi volen viure i treballar. Barcelona cultiva talent, start ups (empreses emergents), immigrants amb cartera, estudiants internacionals, jubilats de l’opulenta Europa, tele-treballadors, hubs, clusters, pipe lines, iots de luxe, creuers, milers de metres quadrats d’oficines per a empreses que no existeixen, pisos de luxe, turístics i malgrat tot encara no és el Silicon Valey de la Mediterrània, ni ho serà, perquè l’operació només és immobiliària i prou.
Barcelona expulsa els veïns, els vells, els treballadors, els pobres, els joves, les putes, els transvestits, els independentistes, els «locals» que emprenyen amb la llengua i les tradicions. Els fa fora i després els posa dificultats per poder-hi tornar, ni tant sols a treballar. La Barcelona socialment activa, reivindicativa i emprenyadora ha estat desarticulada, o subvencionada. Ho demostra que en quaranta anys s’ha perdut una quarta part de votants sense perdre població.
Catalunya està decapitada, Barcelona ja no té arrels amb el país, és cosmopolita, guapa, mestissa, exòtica, bruta, intercultural, és una marca comercial i un nom que engreixa els actius de les multinacionals. Tot plegat, molt fràgil.
Cito Manuel Delgado quan diu que a Barcelona hi tornaran les putes, els transvestits, els pobres, els independentistes i tota la resta d’indesitjables.
Si no fos així, caldria cremar el pamflet de l’Arnús i anar a buscar el d’en Fages de Climent: Vila-sacra, capital del món, i refundar Barcelona amb un model molt més actual i intel·ligent que el d’aquesta colla de carques que no ha canviat gens durant més de cent anys.
Farta de les múltiples i reiterades agressions que estava patint, la naturalesa va confabular-se contra la raça humana. Tot va continuar funcionant més o menys igual, la gent anava al treball, als centres d’oci, de compres. Però l’ambient s’havia impregnat d’una secreció que desprenien les plantes, arbres i animals. A partir d’aquell moment els homes i les dones van deixar d’aparellar-se.
Les relacions íntimes van reduir-se a l’àmbit homosexual. El nombre de gais i lesbianes va experimentar un augment considerable. El trencament de parelles va fer-se tan habitual que en poques setmanes ja no quedaven famílies convencionals. Els representants de l’església van ser els únics que van posar el crit al cel, però déu els va demanar que se n’anessin a cridar altre cop a la terra. I al planeta van advertir-los que si ells havien promogut el celibat separant el gènere masculí del femení pels seus diferents ordes religiosos, ara que la resta de la humanitat havia decidit d’imitar-los, no eren ningú per retreure-ho.
Veure un home i una dona copulant es va convertir en una mena de perversió malaltissa. Els governs van prohibir tota mena de material pornogràfic heterosexual. Es van organitzar fogueres on cada dijous els homes i cada divendres les dones, cremaven els exemplars de material cinematogràfic, fotogràfic, literari o artístic on hi hagués sexe explícit entre gèneres. Les restriccions es van ampliar a qualsevol mena de contacte entre gèneres. Els homes van crear els seus propis governs i les dones van imitar-los. Ben aviat es va acordar d’ocupar espais geogràfics diferents, a fi de no interferir els uns en la vida dels altres.
En menys d’un any els efectes de la conjura natural havien provocat un daltabaix. Rarament hi havia en tot el planeta cap mena de comunicació entre els dos bàndols. Les apetències sexuals envers els exemplars del gènere contrari van desaparèixer, fins al punt que ni els més transgressors consideraven viable la possibilitat de tornar als costums del passat, ni que fos com a provocació.
Però no tot era glòria en aquest nou ordre mundial. Les comunitats femenines van demostrar una gran obsessió per l’ordre. Les reunions de cinc o més dones van convertir-se en il·legals, perquè era insuportable com unes trepitjaven el torn de paraula de les altres, fent impossible la fluïdesa en la conversa. I el trànsit de vehicles per les seves ciutats va esdevenir impracticable, sent cada vegada més elevats els accidents mortals per no haver respectat un estop o per descuidar la conducció amb l’objectiu d’emmirallar-se amb el retrovisor del vehicle. El govern femení va fer campanyes per acabar amb aquests estereotips, però les úniques beneficiàries van ser les publicistes que van ser contractades.
Més preocupant va ser la pèrdua de valors entre els mascles. Les baralles violentes eren cada vegada més habituals. Les mancances higièniques van provocar que s’adoptessin espècies animals com les rates i els escarabats com a animals de companyia. El desordre i la deixadesa de les ciutats masculines va evidenciar-se amb una elevada pol·lució ambiental, accentuada encara més per la confabulació meteorològica de no deixar caure ni una sola gota de pluja en regions habitades per homes. Com a aspectes positius destacaven les animades vetllades en bars i tavernes, que indefugiblement desembocaven en uns matins d’impressionants ressaques. L’absentisme laboral va esdevenir un problema majúscul per a uns empresaris que van haver de tancar molts negocis per baixa productivitat.
Les malalties de transmissió ambiental van afectar ràpidament les comunitats masculines. Els hospitals no donaven a l’abast per encabir homes que hi ingressaven per salvar els òrgans respiratoris. El tifus i la pesta van estendre’s ràpidament fins a amenaçar seriosament la supervivència del gènere. Alguns exemplars sans van reunir-se en petites comunitats aïllades de la resta, si bé cap d’ells va rebre el permís per penetrar en sectors femenins que fins aleshores s’havien salvat de les plagues, i que van organitzar uns efectius sistemes de protecció per evitar de ser infectades. En pocs anys la demografia masculina s’havia reduït tan dràsticament que només quedaven uns centenars d’homes repartits per tot el planeta.
Un d’aquests personatges, un alcohòlic terminal amb el fetge erosionat per tots cantons, va salvar casualment la vigilància de les dones i va arribar fins a una ciutat femenina. Quan va trobar el primer bar obert va entrar-hi amb l’esperança que li servissin uns combinats de vodka. La cambrera va estranyar-se per la presència d’un home al seu local, però com que era de la broma, va encetar-hi una interessant conversa, aguditzada per la ingesta etílica del nouvingut. Finalment, va demanar-li que passes a la rebotiga del local, a fi que la seva presència no alertés la resta de dones de la comunitat, que en qualsevol moment, coincidint amb la sortida del migdia de les feines, omplirien el local.
L’afinitat entre tots dos va escalfar-se progressivament i, si bé no sentien cap mena d’atracció l’un per l’altre, van creure que seria una bona perversió entrar en un contacte físic que feia dècades que no experimentaven. I així ho van fer. Aquella mateixa nit, quan va haver tancat el local, va treure’s la bata enllefernada de taques de cafè i rodanxes de xocolata i oli, i va mostrar-li la ufanosa rodonesa dels seus pits, i la negror d’un pèl púbic perfectament retallat en un estilitzat triangle. L’home va mirar-la de dalt a baix. Incapaç d’experimentar cap erecció, va haver de pensar en el seu company habitual de llit per ereccionar el seu membre. Però el pes del licor sobre els vasos sanguinis va ser superior a la capacitat mental per excitar-se, i la cambrera va haver de succionar-li amb els llavis una ben proporcionada cigala. Al cap d’una estona va notar com es tensava i van follar alegrement sobre la taula de la cuina. Tots dos van arribar alhora a l’orgasme, feliços d’haver experimentat una plaent experiència, més excitant per prohibida que per satisfactòria. A altes hores de la matinada, l’home del fetge destrossat va sortir del Max Bar. No va ser fins al cap d’unes setmanes que la dona va adonar-se de l’embaràs, però va justificar l’augment de la panxa amb uns costums alimentaris massa relaxats. Ningú va estranyar-se del seu estat.
Mentrestant, va arribar la notícia que, finalment, la comunitat d’homes s’havia extingit definitivament, i que només en quedava un exemplar viu als antípodes, un ancià centenari que va ser confinat en un zoològic al costat de mandrils i orangutans. La supervivència de la raça humana estava sentenciada, si no fos per l’existència de bancs d’esperma. Una reunió mundial de dones va decidir d’agrupar totes les provetes amb semen humà per garantir-ne la seguretat. Es va signar un estricte protocol on se’n prohibia l’ús excepte en circumstàncies de tan difícil aplicació que només se’n permetria la utilització un cop cada decenni. Un enorme camió frigorífic va transportar totes les mostres recollides a un hospital del continent central. A cinc quilòmetres del seu destí, la conductora va donar un cop de volant poc eficient just quan enfilava una corba pronunciadíssima, més preocupada perquè la seva acompanyant no sentís el so de la ventositat que estava alliberant que de la carretera. El vehicle es va precipitar per un cingle de cinc-cents metres on encara ara reposen els últims reductes de llavor masculina. En el mateix punt on es va estavellar, van fer aixecar un monument d’un mal gust insultant, obra d’una escultora conceptual molt de moda en aquella època.
El dia que una catifa alcohòlica va trobar tancada la porta del Max Bar, ningú no sabia que en realitat el motiu de la baixa era que la cambrera anava de part. Al primer pis del local ella mateixa va posicionar-se sobre la taula del menjador coincidint amb les primeres contraccions, espaterrant-se tant com va poder, i va ajudar al nadó a sortir del seu cony, mentre intentava no cridar massa, no fos cas que des del carrer algú pogués atribuir el soroll a un part Quan va haver lligat el cordó umbilical, la cambrera va agafar el nadó entre les mans, va abraçar-lo amb força, i just abans de constatar que havia portat al món una nena lletgíssima, va escoltar per la finestra com l’emissora de ràdio d’un cotxe anunciava la definitiva mort a un zoològic llunyà, de l’últim home viu. Dins del seu test, un cactus llarguerut aplaudia rabiosament la notícia, imitant el comportament festiu de la resta de vegetals i fòssils del planeta.
Nova presentació de l’imprescindible llibre de Maria Dolors Orriols El riu i els inconscients; aquest cop el passat 31 de març a la llibreria Contijoch de Manlleu, amb la intervenció de Nan Orriols, Esther Pujadas i Gabriel Salvans.
