En un moment inesperat l’amiga
se’n va sense ni tan sols un adeu,
es tensen els fils nuats amb el temps,
i dol, i tant, com dol assimilar
que res és per sempre i que tot segueix
com si fos una línia contínua
a la novel·la on anem escrivint
la vida, que veus i vius i trasbalsa.
Tres quarts de tres, tot passa tan de pressa!
De les vuit que m’he aixecat i vestit,
sense enraonar amb els gats, i he marxat
a Ràdio Roda a llegir Kavafis.
El dia de Sant Jordi ho comentàvem,
recordo prou bé els llibres a la mà.
A tres quarts de tres, he sabut el que
a les vuit ja sabien els carrers.
Només un segon per rompre una vida.
Tres quarts de tres, com passen les hores!
Tres quarts de tres, com passen els anys!
Com un assaig per una estrena mai
prevista, ni l’hora durà el cartell,
queda gravat als sentits llum i fosca.
Plora poesia, Sant Martí Xic.
Aquestes creences van ser també acceptades pels ornitòlegs de finals del segle XIX i principis del segle XX, que afirmaven que un crani petit no podia contenir un cervell “intel·ligent”. Aquestes creences i aquestes teories les han tirat per terra les nombroses investigacions dels darrers 50 anys: Jennifer Ackerman les ha compilades en els seus llibres L’enginy dels ocells, L’enigmàtic tarannà dels ocells i La saviesa dels mussols, on queden paleses capacitats mentals i habilitats de les aus comparables als grans primats, els dofins i els infants de fins a cinc anys.
És indiscutible que aprofiten els recursos de manera sostenible —ocupant la seva funció en la cadena tròfica—, naveguen i viuen de forma més eficient que els humans. Potser els éssers humans no som tan intel·ligents com ens pensem.
El proper 4 de juliol a les 19:30 h., a l’església de Sant Pere de Gombrèn i en el marc de les segones Jornades d’Estudis Medievals Gombrèn i Santuari de Montgrony, l’artista Toni Casassas & Col·lectiu Brossa presentaran l’obra “Cants del Pou, el comte Arnau”, una proposta musical basada en el poema de Verdaguer. Amb un cant a cappella cru i auster, Casassas i els músics Aleix Puig (violí) i Núria Galvany (violoncel) ofereixen una lectura contemporània i sofisticada del mite.
Arrecerada al peu dels precipicis que fan de peanya a la serra de Carreu, la vila d’Abella de la Conca pot presumir d’una de les esglésies romàniques més significatives de la zona.
La parròquia de Sant Esteve és un edifici de considerables dimensions, bastit els segles XI i XII. La seva planta és basilical i consta de tres naus cobertes amb voltes de canó, separades per una elegant combinació
d’arcades i capçades per tres absis decorats amb arcuacions cegues a l’exterior. La torre del campanar, de tres pisos i planta rectangular, també mostra ornamentacions d’estil llombard, frisos formant triangles i obertures geminades, biforades a llevant i a ponent, mentre que al nord i al sud algunes són triforades. Els tres absis, amb cobertura de quart d’esfera, tenen finestres de doble esqueixada amb arc de mig punt.
L’any 1994 s’hi efectuà una intervenció d’urgència per consolidar les pintures romàniques de l’interior, i a principis del segle actual s’inicià un procés de restauració que abastà tot el temple i finalitzà l’any 2008.
El millor camí per arribar-hi és anar a Tremp i, per la carretera C-1412b, pujar a Isona. Llavors, continuar per la carretera L-511 que va fins a Coll de Nargó passant per Bóixols i, al km 3, girar a l’esquerra per la carretera d’Abella de la Conca. Tot plegat, des de Tremp són uns 27 km.
Pedalada que vàrem fer el 25 d’abril de 2025 en Nan, Gabriel, Victoria, Toni i jo, seguint la ruta dels estanys dels Aiguamolls de l’Empordà, resseguint pel camí del Racó, el pas de Griells del riu Muga, passant pel Rec del Mig, la marina de Santa Margarida, Ampuriabrava, la passera de La Muga i el Cortalet.
Amb una trajectòria forjada entre l’exigència clàssica i l’exploració contemporània, Jean David Saban transforma el gravat en un llenguatge profund i silenciós. Format a l’Escola de Belles Arts de Toulouse i deixeble del mestre René Izaure, l’artista ha desenvolupat al llarg de més de tres dècades una obra rigorosa i plena de sensibilitat.
Premiat internacionalment per la seva litografia i present en biennals de prestigi com les de Clermont-Ferrand, Cadaqués i Budapest, Saban ha creat més de 300 aiguaforts que testimonien una mirada obstinada i poètica sobre el món. Les seves estampes, d’una força suggeridora i refinada, exploren el gest, la matèria i el pas del temps amb una intensitat que transcendeix la tècnica.
Complementa la seva pràctica amb pintura acrílica i a l’oli, obrint nous camins plàstics que dialoguen amb la seva obra gràfica. El seu univers és un viatge entre la memòria i la forma, entre l’ombra i la llum.
L’afició de Becks pel ciclisme de carretera va esquerdar-se el dia que un company de pedaleig va advertir-lo de la possibilitat que la seva dona li fos infidel. Eren a mig camí de Gombrèn, des d’on tenien previst arribar a La Pobla de Lillet, pujar a Castellar de n’Hug i continuar cap a Toses, agafar la collada i baixar-la en direcció altre cop fins a Ripoll. Becks va escopir sang, va acomiadar-se bruscament del grup, i va desfer el camí per tornar a la plaça Sant Eudald sense perdre un segon ni tan sols per apujar el volum del reproductor d’MP3 quan hi sonava Carlos Santana, el seu músic preferit.
Efectivament, quan va obrir la porta de casa la seva senyora no estava sola. I el pitjor del cas és que ni tan sols estaven vestits. Cardaven sobre la taula del menjador, frenèticament, posant a prova la resistència de les bigues de l’edifici amb les vibracions del sexe salvatge. El món no va esfondrar-se sota els seus peus a causa del moviment animal dels dos amants, sinó davant la constatació que era un banyut en tota regla. Amb la tensió del moment amb prou feines va adonar-se que s’acabava de cagar sobre el culot de l’equip Astrana. Va obrir la porta del rebost, va sortir-ne amb el ganivet de tallar pernil, i va arreplegar a l’adúlter a punt de fugir per l’escala. Les antinaturals petjades de les ortopèdiques sabates amb cales automàtiques havien delatat la intenció del marit, però no amb suficient antelació per retirar prou ràpidament el membre de l’interior de la infidel esposa i fer-se fonedís de l’escena del pecat conjugal. Els set primers impactes de la fulla metàl·lica van sobtar-lo per la facilitat amb què es clavaven en el seu abdomen. Els deu següents van esdevenir rutinaris. Quan va arribar al trenta-vuitè Carlsberg ja era mort, i ni tan sols va adonar-se dels cinquanta-quatre que encara li quedaven per rebre. La dona es mirava l’homicidi amb indissimulable terror i consternació al rostre, estudiant la manera d’escapar de la follia del seu marit.
Acabada la carnisseria Becks va aixecar-se amb els genolls xops de sang, impregnant l’atmosfera de l’habitacle amb les nauseabundes deposicions que començaven a baixar-li cama avall. Va mirar-la amb els ulls injectats de sang i amarats de llàgrimes. Se li va acostar, li va fer el petó més tendre que mai l’havia besat, i tot seguit va girar-li la cara amb una hòstia rotunda. Ella va entendre perfectament què calia fer. Mentre Becks es dutxava va arrossegar el cos sense vida del seu amant fins a la cuina, on van ensacar-lo en diferents bosses de plàstic. Aquella mateixa nit a les quatre de la matinada van treure’l de casa embolicat en una catifa oriental que tenien penjada a la paret de la sala d’estar, transportant-lo pel carrer Tallaferro cap a la plaça dels Porcs, i dipositant-lo al maleter del cotxe. A quarts de set, després d’haver-lo enterrat en un indret difícilment accessible entre els Tres Plans i el Catllar, tornaven a casa, en silenci, com tota la resta de la jornada, de la setmana i de la seva futura vida conjugal.
Carlsberg era un noi discret. S’havia diplomat en física i en enginyeria aeronàutica, guanyant tres beques per desenvolupar els seus coneixements abans d’entrar a treballar per qualsevol de les empreses que se’l rifaven. Pràcticament, mai sortia de casa, capficat com estava a descobrir el desllorigador que li permetés pervertir la dualitat espai-temps, pujant un nou graó de l’escala transitada per Newton, Minkowski o Einstein. Pretenia tal com havia vist a 12 monos o a Los pasajeros del tiempo, viatjar al futur i retornar al passat a voluntat. No deixava de ser una utopia i ho sabia. Potser per això va ser el primer sorprès quan va tenir clar que el seu invent funcionava. Ell mateix va encarregar-se de provar la màquina. El cos no es desintegrava, ni hi havia explosions estranyes ni res per l’estil. Simplement, connectava els seus òrgans vitals a un potent cilindre que havia dissenyat aplicant teories científiques fins aleshores inèdites, premia una data a l’ordinador on el tenia associat, i al mateix instant es desplaçava al futur. Quan volia retornar al present només havia de tornar al seu pis i fer l’operació inversa. L’únic que no havia aconseguit encara era viatjar al passat, tot i que seguiria perseverant-hi. De fet, es moria de ganes de viure algun dia de primera mà el desembarcament aliat a Omaha Beach.
L’invent li havia servit per guanyar prou diners a través de les loteries per no haver-se de preocupar pels ingressos. Era conscient que acabava de fer el descobriment més gran de la humanitat, però encara no volia fer-lo públic. A més en un dels seus viatges va descobrir que no li quedava gaire temps de vida. El Diari de Girona explicava que el seu cos havia estat trobat per un gos a la muntanya, esgarrapant la terra humida després d’un episodi de fortes pluges. Es tractava sens dubte d’un assassinat. El forense s’havia descomptat en arribar a la setantena punyalada. Feia cinc mesos que era mort, explicava el periodista citant fonts policials. Quan va llegir-ho va calcular quant temps li quedava de vida, i va adonar-se consternat que amb prou feines era un any.
Lluny de deprimir-se per la tràgica notícia va decidir gaudir al màxim de la vida a partir d’aleshores. Ell que vivia enclaustrat al seu pis, que amb prou feines es relacionava amb ningú i que gairebé no tenia amics, va recuperar algunes amistats de joventut, va començar a freqüentar la vida nocturna de la vila, i es va aficionar a la música i a la lectura, descobrint als Origami Hologram, als Twin Tones o als Klaus & Kinski, i l’obra completa d’Irvine Welsh.
Però com millor s’ho passava era contemplant a través del balcó del pis de casa com una espectacular senyora de l’edifici veí dansava cada diumenge a les nou del matí amb unes calces invisibles davant la finestra, després que el seu marit hagués sortit disfressat de ciclista, amb una determinació obstinada, com si hagués d’anar a córrer la Volta a Andalusia. La tercera jornada que l’espiava embaladit des de casa estant, ella va adonar-se de la seva escopòfila presència. En lloc d’amagar-se va reptar-lo amb la mirada, sense deixar de moure l’estilitzada figura. Aquell mateix dia van convertir-se en amants. Va travessar la plaça de Sant Eudald pel mateix indret que un segle enrere havia ocupat l’església dedicada a aquest màrtir, va trobar-se amb en Pep i en Toni Pujals que tornaven de fer la darrera cerveseta d’una nit de dissabte inusualment llarga, i va pujar de tres en tres els graons de l’edifici de l’exhibicionista convilatana. Van follar desbocadament, tal com continuarien fent cada diumenge –exceptuant els de pluja o neu- fins al dia de la seva mort, que de la forma que sospitava es produiria en aquella llar de luxúria i passió.
Poc avesat a les relacions amb el gènere femení, va treure tot el suc possible del seu invent. Conscient que el tema d’Omaha seria ja inviable, cada dia programava la màquina per viatjar a futurs dominicals, a fi de retrobar-se amb l’amant dansaire. Li restaven encara deu mesos de vida, i va aprofitar-los intensament. El primer diumenge després de la seva desaparició va contemplar en un dels seus viatges temporals, com Becks sortia de l’escala amb el mallot i culot de l’Astrana rentat i planxat, i marxava amb la bicicleta Massi a trobar-se amb els seus companys habituals. L’assassí no volia que res denotés un canvi d’hàbits o actituds, tot i que la mala consciència se’l cardava per dins i vivia amargat amb aquella dona infidel per qui fins aleshores hagués posat les dues mans al foc.
Veure a Carlsberg de nou va provocar un daltabaix en la salut mental de la seva deliciosa veïna. El primer impacte va donar pas a l’alleujament de constatar que l’havien deixat amb vida, tot i que veient que ell no deia res, va abstenir-se de demanar-li com s’ho havia fet per desenterrar-se i tornar a casa. Fins i tot en algun moment va arribar a pensar en la possibilitat que fos un germà bessó del seu amant, i potser per això, a témer alguna represàlia. Ell -ignorant dels fets que van posar fi a la seva vida- va calmar-la, amanyagant-la, besant-li el coll, despullant-la fins a deixar-la amb les calces invisibles que tant l’embogien, i penetrant-la amb la mateixa devoció que ho havia fet fins aleshores.
Al cap de cinc anys, molt lluny encara d’esgotar els diumenges de sexe que Carlsberg havia previst gràcies a la seva màquina del temps, va estar-se a casa de Becks fins a pràcticament a l’hora de dinar. Poc abans que el seu assassí arribés, va sortir per la porta, creuant-se tots dos a mitja escala. Becks pujava amb la bicicleta carregada a l’espatlla, intentant no colpejar les parets amb els pneumàtics. Quan van trobar-se el va reconèixer a l’instant. Per un moment va valorar la possibilitat de deixar la Massi i seguir-lo escales avall, però va treure-se-la del cap adonant-se que era una bogeria enfrontar-se a un mort, i més encara a plena llum del dia, en un espai comú de l’edifici i a una hora on era habitual el trànsit de veïns. Carlsberg va somriure àmpliament en veure com es desencaixaven les faccions del seu antagonista. La policia no l’havia identificat mai com l’assassí de l’home trobat al bosc, però aquell retrobament al cap dels anys va conduir-lo directament al cementiri. Al cap d’unes hores, mentre la seva dona es masturbava abans de fer la migdiada rememorant com engolia, llepava, assaboria i degustava el producte blanquinós que sorgia en erupcions sobtades del membre de Carlsberg, Becks es prenia el contingut de totes les càpsules de medicaments que tenien a la farmaciola, combinats amb el líquid d’un bric de beguda isotònica. La dona va trobar-lo mort a les set del vespre, va trucar als serveis funeraris, i abans no arribessin va estirar-se al llit i va tornar-se a tocar a la salut del seu jove company de jocs sexuals.
El dia que ella va complir seixanta-cinc anys, Carlsberg, tan jove com el diumenge que s’havien conegut per primera vegada, va regalar-li la millor còpula de tota la seva relació. Van entregar-se descontroladament a degustar el plaer en l’amplitud més gran de la paraula, van gemegar, van cridar, van estripar-se la roba, van escandalitzar als veïns del pis superior, de l’inferior i del costat. Van fer-ho durant hores, extasiant-se i defallint un al costat de l’altre, fins que ja de fosc, ell va obsequiar-la amb un petó infinitament més complaent que el que Becks li havia fet just abans de bufetejar-la brutalment, i va marxar per no tornar mai més. A casa, va connectar-se a la màquina i va retornar a un dijous de mitjans de febrer del 2012. L’endemà va blindar els pagaments de l’electricitat, les despeses de la comunitat i els impostos del pis durant els trenta anys vinents, i va deixar l’ordinador connectat a un generador alternatiu per evitar possibles desconnexions que poguessin malbaratar la violació de les regles del joc temporals. I finalment va preparar-se, ara si, per la darrera sessió de sexe i ganivetades que al cap d’unes hores tindria lloc a casa dels Becks.
