[Una novel·la de Dídac Costa.]
Un altre indret clau per la mateixa importància en les comunicacions era el seu altre mitjà principal, Correus. Junt amb la Telefónica i la ràdio, eren els tres canals bàsics d’informació, tant cap enfora, com internament. Apoderar-se d’aquests tres centres era clau.
A primera hora, els militars havien mantingut les comunicacions a través de França, però quan el comitè obrer que havia ocupat Correus la nit del 18 se’n va adonar, va enviar un comunicat al sindicat francès perquè intercedís i fes que totes les comunicacions passessin únicament a través de les vies governamentals republicanes.
Després van interceptar les comunicacions dels militars, manipulant-les de tal manera que els van enfonsar encara més en la confusió. Lluitaven desnortejats, sense cap comunicació entre ells que els permetés conèixer la situació exacta de cada nucli revoltat, cosa que els generava un gran desconcert. I a això calia afegir l’espionatge anarquista i republicà, ja que totes les ordres que els feixistes donaven des de Capitania eren interceptades a Correus i es transmetien directament a Governació.
En aquestes condicions, els militars mantenien la lluita a cegues, trobant-se atrapats amb obstacles imprevistos a cada carrer, situació que es complicava encara més pel tipus de lluita, inèdit, que plantejaven els obrers, els quals, sense formar cap front específic, desplaçaven els grups d’una banda a l’altra amb gran facilitat.
Correus i Telefónica es revelarien com peces clau del combat, com hauríem de constatar uns mesos després amb els tràgics Fets de Maig del 1937.
Per la seva banda, el castell de Montjuïc, la fortalesa militar situada en un punt estratègic de Barcelona, a l’única gran elevació de la plana, permetia bombardejar qualsevol punt de la ciutat, com ja s’havia fet en repetides ocasions. Una altra singularitat de Catalunya i Espanya, doncs, on s’és vist que el mateix exèrcit bombardegi la primera o segona capital del país? Com si França bombardegés Marsella, o els EUA, Nova York, en temps de pau.
Avui aquesta era una de tantes guarnicions el control de la qual decidiria la sort del país, en un sentit o en l’altre. Quan, la nit del 18, els oficials insurrectes van intentar mobilitzar les tropes per afegir-les a la revolta, la situació es va posar molt tensa, ja que molts dels soldats van rebutjar secundar el cop.
La matinada del 19, la majoria es va negar a obeir les ordres dels oficials colpistes, produint-se un clima de desconfiança i confrontació entre oficials i soldats, fins que, en un valent acte de rebel·lió interna, els soldats lleials, influenciats per les organitzacions anarquistes i comunistes a les pròpies files, van arrestar els oficials colpistes. La majoria foren detinguts i, alguns, fins i tot executats sumàriament pels soldats, sense gaires miraments.
Un cop neutralitzats, la tropa lleial passà a garantir el control del castell per al govern republicà, fet que seria decisiu. Van alliberar el comandant Gil Cabrera, que havia estat arrestat pels facciosos, i van comunicar a la Generalitat que eren amos de la situació, cosa que suposaria una altra gran victòria per als republicans, ja que impedia als colpistes disposar d’una fortalesa estratègica, des d’on haurien pogut bombardejar fàcilment qualsevol punt de la ciutat. Seria una de les moltes accions de defensa que permetria mantenir Barcelona sota control republicà durant les primeres hores del cop.
Un cop afusellats o arrestats els oficials facciosos, els mateixos soldats van començar a repartir les moltes armes del castell entre els obrers que l’havien estat vigilant.
La presó Modelo, no gaire lluny de la plaça Espanya, com moltes altres presons espanyoles, allotjava aquest matí una important població carcerària de militants de la CNT, la FAI i Joventuts Llibertàries, per a qui el triomf feixista suposava una mort imminent. N’eren conscients tant els presoners com els funcionaris.
En aquestes circumstàncies, els presos es van despertar amb les descàrregues de fuselleria i les canonades de la plaça Espanya, passant les primeres hores dels combats amb un gran neguit. Patien no tant per les seves vides com per no estar sent útils a la lluita que hi havia a la capital. Sent com eren, a més, els militants més decidits i acostumats a les armes, la seva inquietud anà creixent fins que, a les 11, la comissió que els presoners havien nomenat per tractar amb la direcció va entrevistar-se amb el director i el seu ajudant.
El director, que havia estat reemplaçat al febrer per algú de sentiments republicans, tenia com a màxima preocupació mantenir l’ordre dins de la presó en un dia tan agitat com avui. L’ajudant, que era una persona d’idees prou avançades donat el seu càrrec, digué als presoners socials:
—Us garantim que no heu de témer res. Les vostres vides estan segures i, arribat el moment, sereu alliberats.
Tranquil·litzats a mitges, els comissionats van informar els presos. Però aquests, cap al migdia van tornar a encarregar a la comissió que s’entrevistés de nou amb la direcció, a qui digueren:
—Exigim que es mantinguin obertes les portes de les cel·les, a fi i efecte de poder transitar lliurement per la galeria i que els detinguts puguem visitar-nos els uns als altres.
A la qual cosa respongueren:
—Entesos, endavant.
Quan un grup estava prenent cafè en una cel·la de la tercera galeria que donava al carrer Provença, van escoltar crits entusiastes entre la gent del carrer per les finestres:
—Visca la CNT! Visca la FAI!
En sentir-ho, es van apropar a la finestra, des d’on van veure gent atrinxerada amb matalassos al carrer, armada amb fusells, cridant visques a l’anarquia. Des de la finestra van correspondre-hi fent sonar tot el que tenien a mà com si fossin tambors, amuntegant-se a les reixes, colpejant les portes i responent també amb més visques a la CNT.
El xivarri s’estengué a altres galeries, fent créixer el soroll, fins que, des del centre de la presó on hi havia els vigilants, van començar a disparar a l’aire, intentant intimidar els presos. Però aquests, protegits a les cel·les, van seguir fent visques a la CNT i «mort al feixisme». Quan més gran eren el desconcert i el caos, un dels comissionats va cridar des de la planta de la galeria:
—Companys, sortim lliures!
A la qual cosa l’ajudant, veient-se desbordat, digué finalment:
—Queden vostès lliures sota la meva responsabilitat. Però els demano ordre, a fi i efecte de guanyar temps.
Dit això es va formar una fila amb tots els detinguts, que van anar avançant cap a una porta que ja estava oberta per sortir al carrer. En arribar a l’última reixa, diversos oficials asseguts rere una taula anaven anotant els noms. La sortida va produir-se en tromba. A la vorera del davant de la Modelo hi havia dones i homes esperant-los, amb qui es van abraçar cridant encara més visques, emocionats.
Les celebracions esperables en tota obertura d’una presó van durar pocs minuts, perquè el gruix de presoners, a mida que anaven sortint, orientats pels que els esperaven, es dirigiren en grups cap als llocs on encara es mantenia la lluita. La presó no va trigar a quedar completament buida.
Seria una decisió, la d’alliberar alhora presos polítics i comuns, és a dir, els companys arrestats per idees polítiques i un activisme legítim junt amb lladres, assassins i delinqüents comuns, que no trigaria a revelar-se com un greu error que ens costaria molt car. Portar al màxim i de manera descontrolada el nostre programa, buidar les presons, resultaria massa prematur i desendreçat. Malauradament, molts assassins i lladres no sabrien correspondre i agrair degudament als anarquistes aquesta sobtada llibertat ni la responsabilitat de dur armes, com sí fèiem els llibertaris.
