[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cant VI

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]

…

La pluja té una seriositat monòtona, sense rigidesa. L’aigua cau donant-se to,  reposadament, amb el gest del poderós que sap que atorga mercès… La mercè de fer reviure, de fer sorgir la vida que està oculta en la terra.

Els homes també la senten. Senten l’atracció de l’aigua i senten l’atracció de la pell… Les mans, els llavis, desvetllen emocions que estaven oblidades sota la pols. Els efluvis del mirar són com la rosada… Però, quan cau la pluja, quan els ulls et miren fit a fit, la pols desapareix sota l’empenta de l’aigua. I despulla fulles, despulla l’home i el fa quedar nu; ell i el desig.

Plou. Vaig sentint caure l’aigua, greu i monòtona. Les fulles fan canal. Les flors són gàrgoles que amb les boques molt obertes van escopint glopades. Les branques pretenen fer un sostre als ocells. Els homes s’emboiren, s’embriaguen de follies i de somnis, se senten fecunds… Les nuvolades imposen el seu color gris. En certs moments sembla que la pluja minvi, però no és cert. La falda del Montseny és un devessall. Entre els seus plecs, hi arreplega l’aigua; la canalitza, la guarda tota per a mi i va llançant-la avall a tomballons… «Gurri, fill meu, te!», em crida. Però la seva veu resta apagada pel brogit de la pluja, que continua caient, xopant la terra.

…

Golades de fum surten de les piles funeràries i pugen cel amunt. Gris sobre gris. Segles i segles de fum, de núvols, de boira baixa que tanca els esperits, que aïlla els homes. Gairebé cada matinada, la Plana està coberta de boira, la broma… Són gases, són cintes, són benes blanques… És una mortalla que cau sobre la terra, que pesa en l’esperit dels homes. La mort està amagada entre la boira, entre el fum. Polsim etern d’una pluja lenta. Polsim etern de sacrificis inacabats…

La boira baixa s’apilota sobre les meves aigües enterbolides. La meva aigua és bruta. Sento com vaig augmentant el cabal, vaig creixent…, i jo voldria detenir-me, voldria purificar… Si almenys les meves aigües fossin un bàlsam per rentar ferides, per guarir les nafres! Si fos una aigua miraculosa que enganxés membres esguerrats o pogués sadollar esperits inquiets! No, no puc fer res; sóc impotent, la meva aigua és bruta. Només la tempesta pot purificar-me!

[VERSOS] L’esquelet

[Text, veu i foto de Gabriel Salvans.]

Em despullo al vespre i l’endemà
al matí quan vull vestir-me, no sembla que
sigui el mateix, no sé on, ni com tinc
l’ànima, ni l’ànim, i l’esquelet
no respon. Miro el gat que encara
dorm com una marmota sobre el llit,
i l’altra que m’ha vingut a despertar
torna a jeure a la lleixa dels llibres.
Faig un esforç per fer estiraments,
un altre perquè em toqui un xic l’aigua,
i més encara per tornar-me a vestir.
I en posar un peu a l’escala no…
no puc més que renegar amb l’esquelet
que trontolla, mentre passen els gats
cuallevats pel meu costat com si res.
Marramau!
i penso si em caldria baixar amb tobogan.
Fixament miro els gats cara a cara, i
crec que riuen amb el meu vell esquelet.
Hi havia al cel de mitja tarda, clara la lluna,
és bella i vella. Quin misteri hi té amb els gats?
Ni m’atreveixo amb el seu esquelet!

La Cambra, 2023

 

Dia de les dones

[Un article de Nan Orriols.]

La intel·ligència artificial és un artefacte fantàstic que ens porta cap a la demència galopant i defensada amb urc pels més dements, ja completament inconscients de l’existència de l’univers.

Les dones ministres del PSOE i de Podemos han celebrat el seu dia barallant-se per lleis i decrets. La portaveu del Govern de la Generalitat ha dedicat pràcticament tota la roda de premsa en commemoració d’aquesta diada a parlar de la gratuïtat dels productes per a la regla, amb ubicació de dispensadors arreu, fins i tot a les comissaries dels Mossos. També, anuncia amb pompa tallers —ara tot són tallers— per a explicar la menopausa i els seus efectes.

La ministra portaveu del Gobierno de España, amb un somriure constant, menteix sense parar. La lluita electoral és terrible: els va el sou, a tots i a totes, a totes i a tots; no paren de parlar de lleis d’igualtat o de paritat («pionera en el mundo», diria el president Pedro Sánchez).

El que no diuen, el que callen perquè són uns miserables i pocavergonyes, ells i elles, elles i ells, és que viuen de l’herència del franquisme, que defensen una monarquia corrupta i podrida com un troc valit ple de cucs blancs i negres, custodis d’una constitució que ha fracassat perquè permet tot tipus de repressions als que pensen diferent.

Els que volem defensar una llengua, uns drets nacionals o un referèndum som represaliats impunement, com tots els que volem sotmetre la monarquia a la democràcia.

Per molts, el Dia de les Dones és recordar Christine de Pizan, Victòria Sau, Alba de Vic, Rosa Parks i moltes dones que es van exiliar per defensar la legalitat republicana, com Enriqueta Compte i Riqué, pedagoga reconeguda en molts països americans.

És recordar Aurora Picornell, costurera de professió, sindicalista i feminista que, el 5 de gener de 1937, quan tenia 24 anys, va ser torturada i assassinada pels feixistes a Mallorca. La van afusellar junt amb quatre costureres més.

Sí, sí, moltes. Encarnación Magaña Gómez, detinguda el 24 de març de 1941 per defensar la república. L’11 d’agost de 1942 la van afusellar i enterrar en una fossa comuna. Tenia 21 anys. Irena Sendler, l’àngel del gueto de Varsòvia, que va salvar centenars de fills de jueus que van ser exterminats pel nazisme. Greta Thunberg, que lluita per defensar un sàpiens que defensi la biodiversitat.

Podria continuar la llista però és infinita. I vosaltres, ministres i conselleres, portaveus de governs, aneu vomitant lleis d’igualtat i explicant amb un somriure, per raons electorals, els dispensadors de productes menstruals.

Avui, qui no està contra tots els governs i ministres espanyols, qui accepta el Govern de la Generalitat actual, autonomista i en mans del catòlic, apostòlic i romà senyor Illa, és una persona veritablement monàrquica-franquista, que segurament creu en la intel·ligència artificial i en els titelles criminals que ens governen; també, encara, des d’Abu Dhabi. Quin fàstic!

[CÀMERA AL BOSC] La cua del pantà de Susqueda

En aquesta ocasió no us oferim cap vídeo dels animalons i bestioles que corren per les nostres muntanyes, sinó un de breu, però contundent, de la minsa cua del pantà de Susqueda, aigua de la qual depenem éssers humans, animals i vegetals, i que, com es pot observar, és d’una migradesa esparverant.

Després de dos anys de sequera i sense perspectives de pluges continuades a curt termini, ¿a què espera el Govern autonòmic (conques internes) i l’Estat (conca de l’Ebre) a accelerar mesures mentre ha fet l’orni quan les elèctriques desembassaven aquest i altres pantans per a engrossir els seus guanys milionaris just quan el preu de l’electricitat es posava pels núvols?

[VÍDEO] Què diuen els ocells. Jacint Verdaguer i els ocells del Ter a Manlleu

[Redacció.]

El curtmetratge documental Què diuen els ocells. Jacint Verdaguer i els ocells del Ter a Manlleu és un projecte del Museu del Ter i la Casa Museu Verdaguer. Posa en relació els ocells de la riba del Ter en el seu pas per Manlleu amb l’obra de Jacint Verdaguer al voltant dels ocells, des de poesies emblemàtiques fins a les proses que recullen la saviesa popular.

Amb l’enregistrament en imatge i sons de més de trenta espècies d’ocells, el documental pretén divulgar l’obra de Jacint Verdaguer en la seva vessant de folklorista i vincular-la a la gran afició a l’ornitologia a casa nostra. El resultat posa de relleu la vigència dels textos, la riquesa de la parla i el valor del coneixement col·lectiu per a preservació del patrimoni tant cultural i com natural.

La col·laboració entre els museus de Manlleu i de Folgueroles, entronca amb els treballs previs d’ambdós. Així, Gasull i Naudín han près com a punt de partida documental el llibre Què diuen els ocells. Proses i poesies de Jacint Verdaguer (La Damunt; col·lecció FJV, 2003), així com els treballs del Museu del Ter en la valorització de la riquesa ornitològica del Passeig del Ter de Manlleu, entre ells l’exposició «Ocellots del Ter. Els ocells del Ter de Manlleu. D’instagam al museu» (2021). Consulteu aquí la publicació en línia sobre l’exposició.

Què diuen el ocells? ha comptat amb el suport de la Diputació de Barcelona i de la Direcció General de Cultura Popular del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per a la seva producció.

La producció ha estat realitzada pel cineasta Albert Naudín i guió de l’escriptor Bernat Gasull, amb la participació de Lluís Soler, Júlia Danés, Santi Pocino i Marta Esmarats.

[VIDEOALBUM] Les Guilleries: el salt de la Minyona

[Vídeo de Ramon Comella.]

El salt de la Minyona és un petit mirador situat en un altiplà de les Guilleries, encavallat entre dos penya-segats. Les aigües van erosionar fortament els estrats solubles dels cingles dels Munts de Vilanova de Sau, i el resultat fou la formació d’una llenca vertical i estreta de roca conglomerada d’un centenar de metres, que puja des de la base de la cinglera fins al mateix planell, formant una estructura geològica singular.

En aquesta pedalada, feta l’octubre de 2020, hi van participar na Victòria, en Nan, en <Toni i en Ramon.

Formació prefessional al Baix Penedès

[Un article de Jordi Sánchez.]

L’homo sapiens, des dels seus orígens, ha volgut descobrir i aprendre. Tant és així, que només cal veure’n l’evolució fins avui: l’acció en obres, ciència, filosofia i descobriments que acrediten l’interès d’aprendre. La transmissió de coneixements de pares a fills no deixava de ser una evolució de l’aprenentatge.

És a partir dels segle XVIII i XIX quan apareixen els sistemes de formació professional. La Revolució Industrial, liderada per Anglaterra, amb un model liberal per a la formació, el regulat per França i el corporatiu d’Alemanya, on l’empresa s’involucrava en aquest sistema.

A Espanya, al 1857,  la Llei d’instrucció pública, més coneguda com la Llei Moyano,  establia tres nivells: la primària, la secundària (batxillerat i magisteri) i la superior (universitats) i la creació de les escoles d’arts i oficis…, fins al 2020, amb la llei Celaá.

L’any 1955 es redacta la primera Llei d’educació que preveu l’FP. Formació necessària per als joves per a la seva autoestima i també per a donar resposta a les necessitats laborals de la societat, fent compatible aprendre treballant i formar-se. Però, també, és imprescindible la implicació de les empreses, moviments associatius i els sindicats. Històricament hi havia l’aprenent (1939-1970); jo mateix sóc testimoni d’aquest camí de l’FP, que em va permetre l’accés a la universitat (UPC i UB).

El Baix Penedès

La comarca compta amb 115.000 habitants i amb 8 instituts d’educació secundaria (IES), amb la distribució següent:

  • L’Arboç, amb 1, que acull també Banyeres i Bellvei.
  • La Bisbal, amb 1, acull Llorenç , Sant Jaume, Albinyana i Montmell.
  • Calafell, amb 2.
  • Cunit, amb 1.
  • El Vendrell, amb 3, acull Santa Oliva.
  • Roda de Berà (Tarragonès) acull Bonastre.
  • Valls (Alt Camp) acull a Masllorenç.

Hi ha dos centres privats, com la Fundació Santa Teresa i Camp Joliu, i cicles formatius a Calafell, Cunit, el Vendrell, Camp Joliu (l’Arboç) i la Fundació Santa Teresa (Santa Oliva).

De reflexió a necessitat

És, desprès de l’encertada 1a Fira de Formació Professional, organitzada per l’Ajuntament del Vendrell, la Cambra de Tarragona i la Fundació Santa Teresa, que cal activar amb urgència el model present i de futur de la formació professional. Per això, cal acabar de:

  • Concretar els usos urbanístics (aprovar el Pla territorial del Penedès, amb participació i consens); redactar el Pla territorial parcial del Baix Penedès, amb equitat de les plusvàlues en el territori. No es pot continuar amb el model de posar el carro davant del matxo!
  • Activar la mobilitat sostenible (bus, tren) per anar als IES i centres públics i privats.
  • Reduir quina governança és la més útil.
  • Motivar, acompanyar i ajudar les empreses (totes) per a una bona formació professional al Baix Penedès.

Així ho veig.