Tinc el gat encuriosit per saber
què faig i què escric en aquest full.
Ni ho sé jo, i vol saber, i pregunta,
que no té resposta ni al pensament.
Què en sortirà? Ja es veurà quan acabi,
de moment sé que ho faig per tu, nooo…
per tu no, li dic al gat, és per ella,
la que viu a la vora del riu dels meus íntims
racons de l’ànima, allà on vibra
la pell, emocions i desassossecs.
Ara veig que amb el gat estirat, i
la llum de la tauleta de nit, i
sobre un llibre de l’Eliot, el poema
tindrà mots, sons, ulls i pell de paper.
Al cap i a la fi, petges de camí,
dies de pluja i calma serena.
De papers n’és ple als bassals de lluna.
Remolins que donen vertigen… És un moviment de dansa esbojarrada, sense ritme, sense so. Un moviment de batzegades sense preguntes ni respostes. ¿Qui m’atia? ¿Què m’impulsa? No, no ho sé, no puc saber-ho. És una força com quan et miren als ulls i tot giravolta.
[…]
«Gurri, ¿que has fet?» La veu de la mare ressonà a la Plana com un tro que retruny. «¿Tu… ets el meu fill?» En parar de ploure, el cel s’ha aclarit, i m’ha vist saltar per la seva falda, fugir Plana enllà. Faig tanta fressa que no em coneix. Però sap que sóc jo, que només puc ser jo que, malgrat els aires de riu important, sóc el seu petit Gurri… Això també ho sabia el Poeta de la Plana. El Poeta de Folgueroles que durant anys va passar per la meva vora i, un dia, veient la fúria de les meves aigües desbordades, va descobrir en aquella disbauxa la bellesa de la tragèdia. La imaginació del Poeta era tan viva que, al meu costat, començà a somniar el mar… El mar. No podia haver-hi rius petits, ni pàtries esquifides, quan canta un gran poeta, tot ha d’esser immens!… I, aleshores, ell mateix va convertir-se en un mar que colga illes, fins a arribar a un mar on fer desaparèixer la bella Atlàntida, enderrocant-la, xuclant-la.
¿Com podré donar mai les gràcies al Poeta que m’ha cantat? ¿Com podré oblidar mai que cada dia passava pel meu costat debanant somnis, que es deturava prop meu cercant la rima o cercant la pau? El poeta va marxar; un dia passà definitivament d’una riba a l’altra. I em mig vaig quedar sol!…¿Qui n’ha pres el relleu? ¿On és ara el Poeta capaç de venir i, en veure les aigües desbordades, poder copsar tota la tragèdia i el dolor? ¿ On és el poeta que ha sabut trobar l’accent, la paraula justa que mostri la tragèdia d’un Poble que s’enfonsa amb les seves glòries i els seus dolors? ¿On és el Poeta que canti el seu heroisme i mostri el seu desconhort?
Poetes veniu! Les aigües estan desbordades. La riuada s’ho està emportant tot. Mireu! Les aigües tèrboles són plenes de cadàvers sagnants; les ribes, atapeïdes d’uns vivents que són talment cadàvers… Una visió desoladora, cert. Al damunt, vola l’esparver. Mateu-lo! Cerqueu l’àguila dominadora i ataqueu-la, destruïu-la!… No cregueu pas que aquesta feina sigui feina de guerrers; pot fer-ho també un gran poeta.
Aquest insecte lepidòpter, tan car i escàs de veure darrerament, per causa de la terrible pèrdua de biodiversitat que s’infringeix contra la natura, encara es deixa veure a muntanya.
Xavier Sala i Martín explica que cal anar amb compte amb la intel·ligència artificial, però que els humans hem desenvolupat una intel·ligència que ens ha permès crear sistemes —vacunes, medicaments, sistemes sanitaris, universitats, etc.— que comporten que una gran part de la humanitat visqui millor.
Explica que és professor de la Universitat Columbia i que el contracten per donar conferències i escriure articles. Defensa un món lliberal i capitalista i diu que les economies planificades són un desastre. Per fer-ho tot més bonic, sempre vesteix americanes de colors. Res a dir.
Els llops no tenen universitats ni fan conferències, però poden suportar temperatures de 50 graus sota zero, viuen en ramats i només es reprodueix la parella alfa. S’aparellen de per vida amb llaços de lleialtat impossibles d’imaginar en els humans. Si queden vidus cuiden els cadells tots plegats, i cuiden molt els més vells. Tenen molta mobilitat per desplaçar-se i són molt observadors.
Els homes intel·ligents capitalistes i lliberals del professor Sala i Martín van competir amb els llops per tal d’exterminar-los, perquè els llops se’ls menjaven el bestiar. Els llops no volen entendre res del capitalisme ni de l’economia planificada. Els descendents domesticats dels llops són els gossos, que ara tenen la funció de fer de psiquiatres dels humans i, fins i tot, de substituir els fills que, degut a la intel·ligència i al sistema econòmic dels humans, no poden néixer perquè no es poden mantenir.
Tot el que explica Sala i Martín es pot simplificar en una frase: «L’home vol sotmetre els seus iguals amb el capital, i busca la vida eterna lluitant contra la mort».
Cap llop ni cap bestiola d’aquest planeta no fan el ridícul com fem els humans. Cap. Això sí, les conseqüències de les obsessions i dogmes dels humans les paga tota la biodiversitat. A la Universitat de Columbia, al Fòrum de Davos o a Sant Pere del Vaticà, ningú no sap distingir un gripau d’una granota.
Des de sempre ha estat vinculada en diferents entitats de Roda.
Actualment, és secretària de l’Arxiu Memòria Històrica de Roda de Ter i forma part de Brots de Poesia i Vida de Ràdio Roda. Col·labora habitualment a la revista Roda de Ter.
El macerat per a fer la ratafia es deixa envellir en una garrafa. [Foto: Arxiu LR.][Text de Glòria Fluvià.]
Uns dels licors més populars de la cultura catalana és la ratafia, un licor amb unes característiques molt peculiars i que no pot faltar a cap casa catalana en les celebracions.
No està molt clar l’origen de la ratafia; països com França, Suïssa o Itàlia reivindiquen la seva creació, però és veritat que a tot arreu es fan licors artesanals a base d’herbes.
Les dones eren les que recol·lectaven les plantes i elaboraven el licor, ja que era una de les begudes que podien prendre per alleugerir el dolor menstrual.
A Catalunya es té notícia escrita d’aquesta beguda des de l’any 1842 a través de Francesc Rosquelles i Alomar, un milicià voluntari, veí de Santa Coloma de Farners, que quan va deixar l’exèrcit va obrir un cafè i va recollir les tres receptes més antigues de la ratafia catalana, que va guardar en una llibreta manuscrita i gràcies a les quals és considerat com un ratafiaire il·lustre
Són aquestes:
«2 porrones de agüardiente, 2 docenas nuéces verdes que la cáscara no sea hecha, se pone en infusión con dos nueces moscades, 1⁄2 cuarto de unza canela olanda picada algunos calvos enteros, 2 unzas de azúcar y se filtra.»
«Menta romana, menta de guisá, marialluïsa, nebta, tarongina, funolls, calvells masclas, cañella, ginabrons, nou moscada, sucra (3 onzas por porron de aguardiente), clavells blancos, nous del país 3 por porron de aguardiente.»
«Rosa de oló, Ruda, Taron-gina, Malvarosa, Frigola,Esparnallach, Escabyo- sa, Funoll, Rebantarola,Rumani, Fulla de taronja agra, Tumanyi, Fulla de lloré, Marialluïsa, Donsell,Isop, Nepta, Orenga, Llan- tisca, Pela de taronja dolsa, pela de llimona, 3 nous moscades, mitja unsa de canella olanda, 12 nousverdas, Sucra.±
Com tots els licors elaborats artesanalment, cada casa fa el seu, però l’ingredient bàsic que no pot fallar en cap ratafia són les nous verdes; a partir d’aquí tothom hi afegeix les herbes que creu més convenient i la resta d’ingredients com l’alcohol, el sucre o el petit secret de cada família.
Actualment, trobem ratafia a tot Catalunya, encara que les comarques amb més arrelament d’aquest licor són: la Garrotxa, on hi ha la ratafia Russet, amb més de cent anys d’història, ja que la família Russet ha sabut conservar l’elaboració artesanal, el mètode de recollida tradicional i el procés de maceració durant cinc generacions. A Osona, Anna Peroliu fou una d’aquestes dones que a finals del segle XIX va fer popular la ratafia al seu poble, a Sant Quirze de Besora; més tard, el seu gendre, Faustí Bosch, la va comercialitzar. Altres comarques on trobem ratafia són l’Empordà, el Gironès, la Selva, el Ripollès, el Pallars, l’Alt Urgell, el Vallès, la Segarra i les Garrigues.
En paraules d’en Salvador Garcia-Arbós, periodista, fill de Besalú i gran ratafiaire:
«La ratafia és filla de contrastos. D’herbes d’un paisatge sec, de màquia mediterrània. I de quaranta dies de sol i serena… La gràcia de cada ratafia dependrà de la saviesa i de la sensibilitat de cada fabricant.»
El procés d’elaboració de la Ratafia Catalana comença amb un calendari:
23 de juny – La nit de Sant Joan es recullen les herbes, que és quan tenen el seu punt àlgid de floració.
29 de juny – Per Sant Pere, quan les herbes ja són seques, es comença a elaborar.
15 d’agost – Per la Mare de Déu d’Agost s’embotella.
1r de novembre – Per Tots Sants es filtra i es posa en repòs.
25/26 de desembre – Per Nadal i Sant Esteve gaudirem de la ratafia catalana.
L’elaboració es fa macerant les plantes i herbes en alcohol en un pot de vidre sense tapar durant quaranta dies a sol i serena, removent-ho de tant en tant. Després dels quaranta dies es filtra per depurar-ho i s’hi afegeix el xarop fred per aconseguir el punt de dolçor característic. Per acabar es deixa envellir en una garrafa per a obtenir un color refinat i perfecte per al consum.
Quant a l’origen del nom, tampoc no està clar, però la versió més acceptada, que aporta Joan Coromines al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (p. 123, vol VII), és que prové del francès ratafia, mot crioll de les Antilles franceses, d’origen incert, potser de la fórmula llatina rata fiat (res), «sigui confirmat el tracte», pronunciada en cloure un pacte, bevent ratafia a la salut dels contractants.
