[ARTICLE] «La felicitat i el dolor de crear» de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals.]

Com que el fet de ser creatiu està directament relacionat amb el fet d’estimar, i sobretot amb el fet d’estimar i no ser estimat, jo he manllevat el títol d’aquest article d’un text d’André Maurois dins d’Un art de viure. Maurois explica que en el moment de passar de la infantesa a l’adolescència, als nois i noies ja no els serveixen els llibres d’aventures i prou, sinó que cerquen lectures més profundes, perquè ja coneixen “la felicitat i el dolor d’estimar”.

El món és ple de persones amb talent, però els únics artistes de debò són els que no poden viure sense exercir aquest talent . Els que tenen una veritable obsessió per ser creatius. El dolor de crear ja comença aquí: cal anar contra vent i marea per trobar temps, dedicar-s’hi. I encara més per poder viure de l’art. “Ets poeta, moriràs sense una pesseta”. Amb tot, tenir temps no és cap garantia d’èxit. Igual com ser massa feliç destrueix, corca el talent, tenir-ho tot a favor també és nociu. Però pocs aconsegueixen de viure de l’art; d’alltra banda, optar per la vida bohèmia no és gaire recomanable. Catalunya no són els Estats Units.

Però a vegades és l’única manera de sentir-te lliure. Que “la llibertat és el bé més preuat” no cal que ho diguin als que volen casar-se per amor, i als que volen treballar sense prostituir-se, que és el que fa la immensa majoria de la humanitat quan volen guanyar-se la vida.

A banda de tot això, el dolor de crear també es fa visible no tan sols en els instants previs, normalment per memòria involuntària, de tenir la idea “genial”, la que no se cerca, sinó que es troba, que deia Picasso, sinó pels seus efectes col·laterals: l’enveja que causa l’artista entre els que l’envolten és semblant a El amargo don de la belleza, el títol d’una obra de Terenci Moix. No és necessari de ser gaire susceptible per adonar-se del dard enverinat que són frases com “sense el talent dels teus cartells, de la teva publicitat, aquest producte es vendria igual”. I és veritat, les putes també venen.

Però qui ha tastat el “vi de Carrara” que són les espurnes que no es poden comprar de la creativitat, no en tindrà mai prou. Tret de tot això, a la vida tot són trompades. Per això Hipàtia d’Alexandria, massa intel·ligent i sàvia, va ser acusada de bruixeria i linxada.

[ARTICLE] «Des de l’ull de bou de les golfes» d’Isidre Oller

[Text de Isidre Oller.]

Llegir els clàssics comporta un sotrac important a les innocents ànimes dels lectors del 2025. I dic innocents perquè em fa l’efecte que en cap altra època estàvem tan creguts de ser els millors de la història com avui, en ple any 2025. Pobrets, els humans d’ara: quants mirallets, lluentons i enganyifes ens empassem a galet! Aquest és un dels pensaments atzarosos que m’han ferit com un llampec tot rellegint les narracions de Joaquim Ruyra.

Sí, pontificarem menyspreadors: això és un món i una literatura passats de moda! Però, ai pollastrot, quina bellesa de prosa; com flueix, com encerta en la forma i en el fons! Avui, en plena disbauxa masoquista, els lectors del 2025 només llegim narratives que furguen el cantó fosc de les coses, el nostre fracàs col·lectiu. I d’aquí, podem arribar a l’eina fonamental de tot plegat: l’idioma.

Què dimonis porta al tecnologitzat humà del 2025 a evitar la literatura? Perquè, en consonància amb el que ens passa amb la riquesa, cada cop hi ha més desigualtat; hi ha més llibres, es llegeix més, però cada cop es concentra en uns pocs que fan tota la feina. I què més dimonis porta el petit racó de món que és Catalunya al menyspreu de la seva llengua per un estol cada cop més gran de gent que ha decidit de viure aquí?

Sí, ja veieu que avui estic negatiu –potser en diríem realista. Els nostres cappares, que juguen en la lliga espanyola de la política, s’hi han encomanat de tots els seus mals i ens enganyen en aquesta qüestió i en tantes d’altres i estan deixant morir-se l’idioma. No el salvarem amb absurdes declaracions d’augmentar el nombre de cursets light de català o parlant-lo en hemicicles indiferents. Potser informant a tot déu que vulgui fer negoci aquí que no ens han de violentar als qui parlem en català per obligar-nos a parlar l’idioma franc que va imposar el dictador? Ja ho deia l’enyorat Josep Maria Ballarín, que la independència vindria des dels pobles. I jo hi afegeixo que també la saviesa. Aquesta saviesa ancestral basada en l’economia de recursos, mitjans i consums; a saber llegir els astres i el temps; a saber tractar vegetals, animals i persones. Perquè l’home urbà del 2025, tot alterós i pretensiós, no és més que un perfecte esclau. Per no dir imbècil. 

[ARTICLE] «Cinquantenari», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

El 1875, centenari de la declaració d’independència dels Estats Unit, s’inicia una campanya a França per recaptar fons per fer una escultura commemorativa de l’esdeveniment. L’estàtua, però, realitzada per Frédéric Auguste Bartholdi, no arribarà a Nova York fins deu anys després, l’any 1885, procedent de França com a regal del govern francès. El cas és que França ja havia ajudat els EUA, cent anys abans, en la seva secessió d’Anglaterra, de manera que el fet de la independència era una victòria compartida, i l’estàtua va ser reconeguda mundialment com el símbol de la llibertat.

El que no és tan conegut és que Espanya també hi va participar, amb tropes i ajudes, donant suport a les colònies americanes revoltades; per allò de “l’enemic del meu enemic és el meu amic”. També havien intentat ajudar els escocesos el 1719, en el seu intent de mantenir la seva independència, que va acabar en fracàs. Que anys després els americans es quedessin Cuba i Filipines potser els hauria d’haver fet reflexionar.

El 1975, quan es complien dos-cents anys de la independència dels EUA i Espanya seguia reivindicant contra els anglesos el seu dret territorial sobre Gibraltar, a la Península se celebrava el primer Canet Rock i s’inaugurava la Fundació Joan Miró a Montjuïc. Ambdós fets, pràcticament sense permisos oficials aleshores, però recordats ara com a grans esdeveniments històrics. També la companyia Dagoll Dagom començava la seva singladura aquell any, si bé de tot això jo ni me’n vaig assabentar, per estar confinat en una caserna a l’espera del que passava al Sàhara. I és precisament aquest fet el que vull recordar ara aquí, perquè segurament ningú més ho farà.

I és que aquell mateix any també és quan el rei Hassan II del Marroc decideix apropiar-se del territori del Sàhara occidental, una província espanyola que també havia començat a reclamar la seva autodeterminació. Els Estats Units, aliats d’Espanya i amb bases a la Península, en lloc de donar suport als drets d’Espanya i contra l’opinió de l’ONU, decideix donar suport al Marroc i forçar l’evacuació dels espanyols del Sàhara. Tot això passava mentre el generalísimo agonitzava i el seu successor, el príncep Joan Carles, prometia defensar els drets dels sahrauís.

Enguany, doncs, també es compleixen 50 anys d’aquella moguda i tot allò és història passada que ningú vol recordar, però mentre seguim recordant els dos-cents cinquanta anys de la declaració d’independència dels Estats Units, els cinquanta del Canet Rock, de la Fundació Joan Miró o la jubilació dels Dagoll Dagom, ningú es recorda del sahrauís desplaçats el 1975 i abandonats, des d’aleshores, en campaments provisionals i amb estatuts de refugiats, al desert d’Algèria. Ells, que són qui més ho voldrien oblidar, són els qui realment no poden.

L’Estat que va ajudar l’autodeterminació dels Estats Units i d’Escòcia, però que s’esquinça les vestidures quan sent parlar de la de Catalunya, va ser incapaç de defensar la del Sàhara o fer valer els seus drets (i obligacions) sobre el territori. Tampoc va defensar els drets d’aquells considerats (fins a l’any 1975) ciutadans espanyols i sobre els quals encara recau la responsabilitat administrativa, segons les Nacions Unides.

Però, davant les pressions del EUA i les amenaces del Marroc, el govern actual acaba de reconèixer aquest país africà com a legítim governant del Sàhara occidental, si bé no té inconvenient a mantenir tropes desplaçades a Estònia, Letònia i Lituània per defensar la seva independència davant Rússia, a canvi que al Parlament Europeu pressionin en contra de la de Catalunya.

Tampoc, quan Espanya reclama la possessió de Gibraltar, cap polític, ni espanyol ni català, recorda que, en repartiment de cromos que va ser el tractat d’Utrecht, Anglaterra es quedava el penyal a canvi que els estats de la corona d’Aragó passessin a mans de Castella. No vol dir això que, si es retornés el penyal, el regne d’Aragó, Catalunya inclosa, hauria de separar-se de Castella? De fet, Menorca encara va seguir sota domini anglès una colla d’anys.

L’estàtua de la llibertat és el primer que veuen els que arriben per mar a Nova York, però els que hi governen es permeten negar-la a qualsevol lloc on intervenen. Sí, la memòria és molt selectiva.

Mentrestant, al món es va incrementant exponencialment el nombre de poblacions desplaçades dels seus territoris per ser confinades en camps de concentració o als suburbis de països suposadament “desenvolupats”.

Per si algú vol saber més sobre el tema, aquí us deixo aquest enllaç amb la meva experiència dels fets: http://www.eugeniosanchez.com/Colaboraciones/JosepNogue/index.htm

[OCELLS] «Cooperació simbiòtica», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza.]

Contractes de seguretat en el món animal: un exemple de cooperació simbiòtica

Fa uns mesos vaig veure un documental que em va cridar molt l’atenció en què es veia la cooperació entre una femella de cocodril del Nil i un torlit d’aigua (Burhinus vermiculatus), cosí germà del de la foto, d’aspecte i grandària similar (un adult pot pesar uns 300 g).

Tant el cocodril com el torlit són ovípars i fan els respectius nius un a prop de l’altre. Ho fan i es respecten, donat que han establert un contracte de cooperació per a la seguretat dels seus ous. Les clàusules d’aquest contracte són aquestes:

  • Si la femella de cocodril deixa el niu per hidratar la seva pell al riu, cosa que necessita fer amb una certa freqüència, el torlit vigila els ous del rèptil.
  • Si s’acosta un depredador d’ambdós nius, el torlit crida com a senyal d’alarma i li planta cara obrint completament les ales per semblar molt més gran del que és, mentre dona temps al cocodril perquè surti de l’aigua per fer fora l’amenaça.
  • El preu que paga la cocodril pel servei d’alarma és el respecte per la vida dels torlits i la seva prole, cosa que no fa amb altres aus, que sí que es menja si pot.

Es podria dir que és un exemple perfecte de cooperació al món animal del qual els humans podem aprendre, i no és l’únic.

[VIDEOALBUM] Pedalada De Santa Cecilia de Lluçanès a Sant Boi

[Video i text de Ramon Comella.]

Ruta molt maca, que ja és la quarta vegada que la fem en els darrers quatre anys. Són uns 40 km amb un desnivell positiu de poc més de 700 m, tot per asfalt, ciment i pistes en bon estat. Cap dificultat tècnica. Paisatges molt variats, pujant primer uns 14 km per la vall de la Riera de Sorreigs fins a Sant Boi de Lluçanès. La comencem a Santa Cecília de Voltregà i tornem per Gallifa, Quintanes i el Coll de Serratosa.

[LES NOSTRES ERMITES] Santa Maria de Riquer (El Catllà – Conflent)

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Interessant església romànica documentada el 948 quan Bernat, fill de Guantà, en feu donació al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Va ser consagrada l’any 1073, acabada una reconstrucció de la qual es conserva encara un fresc que hi havia al timpà de la porta.

Es tracta d’un edifici de notables dimensions, d’una sola nau dividida en quatre trams i capçada per un absis semicircular amb coberta de quart d’esfera i decorat, a l’exterior, amb lesenes i arcuacions cegues. El campanar d’espadanya és del s. XII.

El 1983 va ser declarada Monument Històric, i l’any 1992 se n’iniciaren les obres de restauració i agençament.

Per anar-hi cal arribar-se a Prada de Conflent, a la Catalunya del Nord, i agafar la carretera D-619 a la riba esquerra de la Tet, a la part oposada de la vila. L’església de Santa Maria és a l’extrem nord d’una zona de nova urbanització a uns 3 km de Prada i poc abans d’arribar al poble del Catllà.

[LLIBRES] «Matadero municipal» de Nan Orriols, ressenya d’Eusebi Puigdemunt

 

Text d’Eusebi Puigdemunt.]

Calen gaires paraules per presentar la figura de Joan, Nan, Orriols? No; tan sols citar que va néixer l’any 1945 a Vic, que arrelà a les Guilleries i que escriu en un apartament que té a la vila de Sant Joan de les Abadesses. 

Si en el darrer llibre, Poemes, epopeia i oda de lo somni i la mar, publicat la tardor de 2024, ja va fer un ús molt particular del registre poètic, en el que ens ocupa, Matadero Municipal, hi torna, però amb matisos que, crec, cal explicar, com ara que també hi incorpora el gènere epistolar, plasmat en unes emotives lletres que tenen els seus nets petits, la Bruna i en Juli, com a destinataris. 

 No cal ni dir que, com a la resta de les seves anteriors publicacions, la nota, millor dit, les notes predominants, són l’ús d’un llenguatge clar i entenedor, uns pensaments servits a través d’aforismes (i en aquest, de versos mínims o poemes curts) i també de frases lapidàries expressades sense cap mena de mania ni d’embut…, o sigui, sense pèls a la llengua! 

Amb la fluïdesa verbal que traspua la seva escriptura a la qual ens té avesats, en Nan desgrana el que pensa sobre l’home i la condició humana sense defugir les contradiccions i paradoxes dels dies que, per sort o per desgràcia, ens han tocat viure i que no sé si podrem sobreviure; de fet, ell no s’està pas de dir que l’espècie humana està abocada a l’extinció sobre la faç de la Terra. 

Tornant al llibre, al pròleg introductori ja ens fa sabedors del seu contingut: «[…] a l’àrea metropolitana la distància entre l’asfalt i el riu i el bosc s’ha fet immensa, i això fa que el canvi climàtic i les seves conseqüències es puguin veure molt diferents, m’agradaria que aquest llibre servís per aprofundir en aquesta reflexió». 

Dit això, el cos del llibre el componen una sèrie de 44 poemes de formats diferents (ho reitero: des de poemes de tan sols dos o tres versos fins a d’altres de més llargs), 5 cartes a la Bruna, 4 a en Juli, 3 poemes de la Bruna i un d’en Juli. El llibre el clou una addenda que està en la mateixa línia que el pròleg; és més, l’aprofundeix i posa el dit a les nafres d’allò que, com a societats pretesament cultes i assenyades, ens hauria de fer caure la cara de vergonya; vegeu, si més no, com sap lligar els conceptes presents en un i altre escrit: «Els filòsofs clàssics ja van explicar això que avui viu el món, […] i tenien clar qui eren els sofistes i els van denunciar; avui, a Catalunya, els sofistes són arreu; aquesta és la realitat» (del pròleg), i ara la conclusió, certament amarga, a l’addenda: «[…] veig moltes persones que neguen aquesta realitat. Tenen raó, per sobreviure, l’única solució és fer l’estruç i no veure res». 

Sobre els 44 poemes, val a dir que al mig del poemari en Nan hi ha inclòs dibuixos, alguns de l’actualitat més recent, com el referent al conclave o els que il·lustren una sentència irònica, per no dir sarcàstica: «Tot és tan clar que sempre és de nit»; el dibuix de l’ase de la contraportada més el peu de dibuix que l’acompanya és Nan cent per cent: «Han fet més per a nosaltres els ases que totes les sotanes del món». Però no només hi ha sarcàstica ironia; també hi ha lloc, quan cal, per a la tendresa, palpable i llegible en el curt poema ‘Fades’: «S’encén la lluna // i tornen les fades // que mai ningú // no ha vist.», i no oblidem la saviesa des aforismes, com els titulats ‘Savis’, ‘Res’ o ‘Volar’; Heu-los ací: «Voldria explicar… // Què? // El fracàs dels savis.», «Res de res // i sobra de tot.», «Si parleu amb els ocells // aprendreu a volar.» 

I, per acabar, un breu incís a les cartes que adreça als seus nets Bruna i Juli (val a dir que en el poemari hi ha inclosos sengles poemes que els són dedicats), unes cartes curulles de bons consells que, com a avi, els dedica, sempre no només des de l’amor, sinó també des del respecte. 

Un llibre que es llegeix d’una revolada, però que és de lectura repetida obligatòria per capir-ne tot el seu, si em permeteu l’expressió, missatge. 

Eusebi Puigdemunt i Puig