[LLIBRES] «Poemes en tres temps» de Gabriel Salvans, ressenya d’Eusebi Puigdemunt

 

Text d’Eusebi Puigdemunt.]

El llibre Poemes en tres temps és el darrer poemari on es recullen les poesies d’en Gabriel Salvans, i el componen un total de 88 poesies que han estat escrites en el lapse temporal dels anys 2021-2025; es tracta, doncs, d’un recull de poemes pertanyents a diferents moments i publicacions: un poema del llibre La cambra, dos de Tres tasses, vuit d’A cau d’orella, tretze d’A peu dret i seixanta-quatre de Poemes en tres temps, essent aquest darrer, sencer, el que dona nom al present volum.

El títol del poemari va néixer gràcies a la lectura que va fer d’un bell llibre publicat l’any 1930, Poemes en el temps, de la campdevanolenca Concepció Casanova, poetessa que, malauradament, està envoltada per les boires d’un oblit injust.

Com el lector ja haurà pogut apreciar, el títol del recull poètic d’en Gabriel Salvans està manllevat del títol del poemari de la Concepció Casanova; val a dir que els versos de Poemes en tres temps volen ser un homenatge en record i memòria dels versos casanovins. Millor, però, que ens ho digui ell mateix: «[…] dono gràcies a aquesta poetessa desconeguda que ha posat llum a les ombres de la inspiració».

També cal apuntar que, llevat de les poesies de La cambra, Tres tasses, A cau d’orella i A peu dret, les estrofes de la totalitat dels poemes que componen l’aplec de poesies de Poemes en tres temps segueixen una disposició ternària de diferents estructures amb una temàtica variada ―comiats, benvingudes, evocacions de llocs, instants, persones…― que, a parer meu, deixen entreveure el fotògraf professional que havia estat en Gabriel: talment una placa fotogràfica, els seus versos plasmen i fixen aquells moments viscuts que s’han fet mereixedors del record escrit, record escrit passat per l’alambí de la gènesi poètica i el llenguatge acurat, ja que, altrament, no passarien de ser un mer dietari. Altra volta, pacient lector, dono la veu al poeta, escolta-la: «[…] i el temps el vull per compartir-lo // amb tu, si tu m’hi vols, i riure’ns // dels errors i les maltempsades // que el temps és prou escàs per perdre’l».

I encara amb el «cap dins» dels clàssics que ell, com a fars i guies, es fa seus; vegeu aquest fragment del poema “Mai, mai”: «Mai, mai giro el cap per mirar enrere // tot i que m’aturo a mirar per on // he vingut, i on soc, i d’on vinc, i on vull // anar, i saber per on he passat, que // no som on som sense haver fet camí». Un altre poema memorable és el que du per títol “El drac” en què, a parer meu, ens dona una veritable lliçó de vida; vegeu-ne el fragment següent: «La vida és lluita contra un mateix. // Si penses que la vida és gratis // perdràs arrels a cada sotragada, // ningú et trobarà a faltar més que tu.»

En la resta de poemes del poemari sap combinar l’alquímia màgica de les paraules, dels mots ―tendresa, malenconia, il·lusió, petits detalls, coses i moments, etc.― que la vida ens regala a canvi de només un petó o d’una mirada escaient que ens les faci valorar i estimar… Dit d’una altra manera, el carpe diem, de nou, dels clàssics.

Aquest és el gran mèrit d’aquest llibre, d’aquest recull de poemes que el formen…, un llibre que, en suma, ens obre la porta a unes emocions ―les seves― de les quals ens en fa partícips a través de la lectura íntima i reposada que requereix la poesia. Tasca difícil? Sens dubte, però val molt la pena afrontar-la.

Eusebi Puigdemunt i Puig

[OCELLS] «Habilitats constructives», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza.]

Construccions complexes funcionals i sostenibles

L’observació pacient de la natura regala moments d’una bellesa difícil de descriure, ens permet inspirar-nos i aprendre humilment d’allò que observem. Un d’aquest moments va ser quan vaig estar veient com un teixidor eurasiàtic (Remiz pendulinus) construïa el seu niu.

El teixidor és un petit ocell de no més d’onze cm de llargària que viu fonamentalment a l’Europa continental. És comú a Catalunya. Té la part superior vermellosa i la inferior de color marró clar. Al cap sembla que porti un antifaç sobre els ulls. El bec és curt i prim.

Habita vora de zones amb aigua com rierols i estanys. En funció de les condicions climàtiques, en algunes zones pot ser vist tot l’any o migra. Menja insectes. Nidifica als  deltes del Llobregat, de la Muga, del Fluvià i de l’Ebre.

El mascle fa, amb teranyines, fibres vegetals i animals, un niu en forma de bota de vi molt compacte que penja de branques d’àlbers o pollancres que siguin a prop de l’aigua. És una construcció complexa, funcional, sostenible i personal:

  • Si en fixem en la forma i grandària del niu, ens podem imaginar com un ocell tan petit és capaç de teixir (d’aquí el seu nom) una gran bossa subjectada en una branca de l’arbre pel seu extrem superior amb una llaçada que sembla feble però que és suficient, provist unicàment del seu bec.
  • Els materials que fa servir el fan càlid, la subjecció li permet adaptar-se als moviments del vent, la ubicació entre les fulles de l’arbre li proporciona protecció de la pluja, i la forma de l’entrada, protecció contra els depredadors.
  • Els materials són reutilitzats de plantes i altres animals, són biodegradables i es descomponen un cop els ocupants els han deixat de fer servir (l’any següent en farà un altre quan el necessiti, probablement en el mateix arbre del mateix indret).
  • El disseny últim del niu depén del constructor, amb caracterísiques que el fan més o menys atractives per a les famelles i condicionen l’èxit de l’aparellament.

Al món de l’arquitectura sovint veiem exemples d’inspiració en el món natural. A les obres de Gaudí tenim un excepcional exemple d’aquestes aplicacions. Tal com dic, ni els humans som tan intel·ligents ni els animals tan animals.

[VERSOS] «Carena enllà», de Gabriel Salvans

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

                                                                                                       a en Xavier Soldevila
                                                                                                       per tantes obres compartides

S’enfilaran els dies un rere altre,
lleugers i destres, igual que has pujat
i baixat graons i bastides, anys
i anys, mentre els genolls eren frontisses
i cercaves de les noies pitrera
fent equilibris des del darrer pis,
quan ni la cua del mot mou un bri d’aire.
Portes el canvi climàtic al solc
de la pell, aspra de dies de feina
i de carreres a mitges de seda.

Ara que el temps serà el teu temps
i les alzines et guardaran l’ombra,
i podràs fer de badoc a les obres,
no deixis de ser el que has sigut sempre.
Deixa’t perdre per camins coneguts
i desconeguts i que et porti el vent
aires de conversa i de poesia.
Que sabem el que sabem i som qui
som, per saber mirar tranquil·lament
el temps de viure amb tot i res. Al cim
d’una bicicleta que roda i roda
entre realitats i somnis.

Gabriel Salvans
Parets, 2021

[VIDEOALBUM] Pedalada De Ripoll a Sant Quirze de Besora

[Video i text de Ramon Comella.]

Vídeo de la pedalada que vam fer el febrer de 2023 en Nan, en Gabriel i jo. Vam sortir de Ripoll cap a Alpens i, per Sora, vam arribar fins a Sant Quirze de Besora, on vam agafar el tren de tornada a Ripoll. Un bon fred, però una bonica volta.

[LES NOSTRES ERMITES] Santa Maria de Mosoll (Das – Baixa Cerdanya)

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

És l’església del llogaret de Mosoll al terme municipal de Das. Forma part del grup dels vuit o deu edificis romànics de la Cerdanya representatius de la implantació de les formes llombardes, pel que fa a la seva concepció tipològica. Es troba documentada el s. X, tot i que sembla haver existit alguna edificació anterior, tal com ho demostren la trentena de sitges trobades al subsòl en una excavació feta l’any 1975. L’església actual consta d’una sola nau de planta rectangular, coberta amb volta de canó apuntada i capçada per un absis semicircular. El campanar és d’espadanya, amb dues obertures, i ocupa tot el frontispici. Al MNAC es conserven les notables pintures sobre fusta de l’altar, del s. XIV.

L’any 1198, aquesta església, igual que altres de la Cerdanya, va ser saquejada i cremada pels càtars que fugien de la persecució de les tropes franceses. El catarisme pretenia recuperar el cristianisme en els seu origen. Tips de veure cardenals panxuts i bisbes amb ullada d’esparver, ben diferents dels personatges de què parla l’Evangeli, van crear una doctrina pròpia fonamentada en l’espiritualitat i la caritat. Segons ells, les hòsties fetes amb farina de blat eren més insípides que el seu pa, el tougnol, que contenia una substància que els apropava més fàcilment als dominis de Déu. Eren anomenats “els bons homes”, “les bones dones” o “els bons cristians” i, tot i gaudir del suport de cavallers, pagesos i mercaders, van ser declarats heretges per la Santa Seu. El rei francès no va dubtar a donar suport a la croada de persecució dels càtars, perquè, en realitat, era el pretext que li permetia iniciar una important maniobra política i econòmica que canviaria la constitució d’Europa. En aquell moment, el nostre rei Pere el Catòlic pensava engrandir Catalunya creant un regne pirinenc, que abastava les conques de l’Ebre i de la Garona. El matrimoni del seu fill amb la germana del compte Ramon VI de Tolosa, que havia jurat vassallatge a Pere el Catòlic i dominava les vastes terres del Llenguadoc, va alertar el rei de França, Felip August, que va posar el seu exèrcit al servei de la croada contra els càtars. En la desfeta ocorreguda a la batalla de Muret, Pere el Catòlic va morir i Ramon VI, després d’exiliar-se a la Cort anglesa, ja no tornà a recuperar els seus dominis. L’Occitània va ser engolida pels francs i mai més ha aixecat el cap. Jaume I el Conqueridor, fill de Pere el Catòlic, va fer cap al llevant de la península Ibèrica i a la Mediterrània.