Històries

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Es diu que en el moment de la mort hom veu passar tota la seva vida per davant. Òbviament, aquells que encara estem aquí, no podem saber-ho i, tret que algú hagi tornat del més enllà, tampoc no hi ha qui pugui confirmar-ho. Però sí admetem que aquest fos un dels símptomes d’un final proper, la nostra civilització estaria a les acaballes.

Segurament, mai com ara no hi ha hagut la possibilitat de veure tota la història exposada davant nostre, amb un nivell de coneixement i divulgació com l’actual. Sempre hi ha hagut mites i llegendes que explicaven els orígens o la vida dels avantpassats, però mai com ara no hi havia hagut un coneixement tan profund i «científic» sobre com havien estat les coses en altres temps. Primer, perquè el coneixement especialitzat era només a l’abast d’uns pocs i, segon, perquè els possibles receptors d’aquest coneixement eren també minoria, a causa de l’escassa alfabetització de la població.

Ara, però, la majoria de la població te accés a la cultura, als mitjans de comunicació i al coneixement, així que, tot aquell que vulgui, pot assabentar-se de com es vivia en altres temps, ja sia a través de la lectura, el cinema o les representacions virtuals que reprodueixen qualsevol moment o àmbit del passat. És a dir, que per davant nostre desfila tota la història de la humanitat, amb tanta o més fidelitat que el record personal de la pròpia vida. I, al mateix temps, per pocs recursos que hom disposi, és seduït per viatjar als llocs reals on es produiren els esdeveniments estudiats. D’alguna manera, podem viatjar tant en el temps com en l’espai, vivint en una sola vida totes les vides passades. Això no havia passat mai abans. Ni mai com ara la gent havia estat tan massificada, alienada i aïllada del seu entorn, ni tan pendents del mòbil, drogats, viatjant, fent cua a l’autopista o volant pels aires. Mai tampoc no hi havia hagut tanta dispersió, mental, de productes i persones, ni tant dèficit d’atenció com ara.

Vol dir que tenim la possibilitat de viure fora del nostre present, o situació personal, ja sia a través de simulacions virtuals que ens traslladin a altres èpoques, o mitjançant al·lucinògens que ens provoquin estats alterats de la consciència. La primera forma ens permet viatjar en el temps, la segona endinsar-nos en la pròpia ment. Si sumem les dues coses, viatjar mentalment dins el temps, l’espai i la consciencia, això és Màtrix. Tècnicament ja és factible viatjar d’un lloc a un altre del planeta o l’espai sense adonar-se’n. Hom podria viatjar sedat, sortint d’un punt determinat i despertar en un altre, hores després, sense tenir consciència del trajecte recorregut. M’estranya que les agències de viatge encara no s’hagin plantejat aquesta oferta. Per als viatges interplanetaris no en preveuen una altra. Això vol dir expulsar-nos del moment present i de la pròpia vida. 

Si a la vida de cada un, ja de per si prou breu, li anem escurçant parts del trajecte, què en queda?

D’alguna manera tot el progrés tecnològic s’ha basat sempre en aquestes dues tendències o conceptes, l’acceleració en el temps i l’espai i l’escamoteig del trajecte, com si aquest fos excessiu o prescindible. El més aproximat al segon concepte que s’havia aconseguit era el trasllat dels esclaus africans a les Amèriques, estabulats i pràcticament aïllats senyorialment, a les bodegues dels vaixells. De fet és el que continuem fent amb els animals de granja.

Les arts intenten fer tot el contrari: alentir el temps per viure de manera intensa i conscient cada moment. Més que la contemplació d’una obra acabada, allò que interessa a l’artista és el procés per arribar-hi. El camí, més que l’arribada.

Quan un es fa gran, té el privilegi de  veure les coses amb una certa distància, la que dóna l’experiència, i saber dels processos sense la necessitat d’estar-hi immers, cosa que, a la pràctica, permet defugir moltes cuites o entorns desagradables. Més que triar el que vol, permet descartar allò que no desitja. Cosa que dóna la possibilitat de centrar-se, contemplar i gaudir cada moment tal com es presenta. Seria la visió global, relativa, des de la «torre d’ivori». Perquè no es tracta de viure intensament moltes vides, es tracta només de viure, degustant veritablement, la pròpia.

Properament, s’obrirà, a la cala Monjoi, on hi havia el restaurant el Bulli, el museu que Ferran Adrià dedica a la cuina d’elit. Després d’anys de dedicació al peu dels fogons, ara ha decidit explicar-ho, cosa que no em sembla ni bé ni malament, però considero que hi ha una diferència radical, fonamental, de concepte entre una i l’altra instal·lació. Abans era un lloc de creació, ple de vida, on passaven coses: un lloc on, per mol elitista que fos, la gent cuinava, menjava, degustava, es comunicava, aprenia, presumia i gaudia.

Ara, sense deixar de ser elitista, esdevindrà un mausoleu, un cementiri del que havia estat. Com el Valle de los Caidos, la Vall dels Reis, l’Esplanada de les Piràmides o el Mur de les Lamentacions. Perquè no te res a veure la vida de l’antic Egipte amb el que un pot observar visitant les piràmides o els museus de mòmies a l’actualitat. De la mateixa manera, aquell que visiti El Bulli 1846 (que no és un any, sinó el nombre de plats que s’hi van cuinar), per més gràfics, projeccions, maquetes o imatges virtuals que ho expliquin, no podrà tastar com era la vida allà abans de ser clausurat. Es trobarà en la mateixa situació de qui va a visitar la tomba del seus avis o pares: no podrà parlar amb ells, ni abraçar-los, només recordar-los en efígie a través d’una fotografia. Són morts.

Així és com el poder ens foragita de nosaltres mateixos, fent-nos creure que participem d’altres vides, de determinats privilegis, de llocs o temps diferents (que després la narració dels fets s’ajusti més o menys a la realitat no és el que més importa). El que fan, quan ens mouen, destorben (imagina que t’estan trucant, ara mateix, mentre llegeixes això), sacsegen,  físicament o mental, es distreure’ns d’aquí i d’ara.

Perquè, com sant Tomàs, hom no pot estar segur del que veu si no pot ficar el dit a la nafra.

Sí, potser veure passar tantes vides davant nostre significa que estem morts.

Reflexions d’un gandul fracassat. Amb els pixats al ventre

La Riera dels Molins o Riera de Cabanyes és una riera de la conca de Calonge, al Baix Empordà. [Foto: Wikimedia.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

«El 80% dels catalans rep l’aigua d’operadors privats que entenen l’aigua com un negoci, i que inclouen en  les seves tarifes conceptes no associats a l’aigua com els beneficis i la publicitat corporativa.»

Dante Maschio [«L’aigua del futur ha de ser pública, democràtica i garantir els drets humans», Xarxanet, 21/10/2022.]

«Agbar, propietat dels grup francès Veolia, no dóna dades sobre la facturació anual i xifra l’impacte directe i indirecte de la seva activitat en 672,26 milions d’euros.»

The New Barcelona Post [«Aigües de Barcelona genera un impacto económico de más de 670 millones», TheNBP, 02/06/2022.]


La casa de la meva infantesa era a l’aiguabarreig de les rieres gavarreses dels Molins i el Rifred.

Indefectiblement, amb les llevantades de tardor, aquelles rieres es desbordaven cada any. Dolçament, l’aigua cobria els horts que el vilatans teníem a les ribes i la saó durava fins a l’estiu. Els marges d’aquelles rieres eren coberts de vegetació, canyes, joncs, ridortes, esbarzers, corniol, gatassa…, i una munió de petits animals: granotes i gripaus, serps, espiadimonis, sabaters, xinxes, cargols, bagres i barbs, capgrossos, rossinyols, oriols, pigots, garses…

Aviat, però, amb les primeres onades de turisme, els indígenes, enlluernats, s’apressaren a vendre’s el patrimoni i les màquines començaren a foradar les rieres per xuclar-ne els freàtics i abeurar i sanejar els nouvinguts, regar els seus jardins i omplir les seves piscines i furgar les lleres per extreure’n sorra, sauló i grava. No trigàrem gens,  només amb el 10% construït del que ara hi ha, perquè s’assequessin molts pous, les rieres es convertissin en un ermàs i les rierades de tardor comencessin a furgar els marges, esgarrapant els horts i comprometent  les cases. Calgueren instàncies, rogatives i suborns a les administracions franquistes per a obtenir els permisos per consolidar els marges, i a càrrec del contribuent, és clar.

Just aquells anys es feren, d’urgència, les canalitzacions d’aigua i el clavegueram, a pic i pala.

Això fou el principi de problemes majors, en un país mediterrani on les sequeres són endèmiques i a bastament conegudes i descrites al llarg de segles que han creat conflictes i greuges al llarg de tota la història. Els amos de la xarxes de distribució se’n feren, també, de l’aigua i el bé comú es convertí en negoci, moneda de canvi i control urbanístic. Culpar el canvi climàtic dels problemes que aviat patirem és d’una hipocresia transcendental, és amagar el cap sota l’ala i veure venir el desastre sense haver fet absolutament res per resoldre’l, esperant que una pluja oportuna emmascari un cop més la irresponsabilitat de l’administració.

L’escassetat d’aigua té solucions. Fa dècades que Israel va demostrar al món com en mig del desert, racionalitzant els sistemes de rec, instal·lant-hi dessalinitzadores  i reciclant el líquid element avui en tenen per donar i per vendre.

A casa nostra, però, resulta que la xarxes de distribució perden de mitjana una quarta part de l’aigua, Olot en perd el 40%. , l’equivalent a 400 piscines olímpiques cada any.

Les companyies elèctriques, quan ja sonava l’alarma de la sequera imminent, es dedicaren a buidar embassaments per vendre’ns electricitat al preu del gas, molts dels recs agrícoles encara segueixen mètodes medievals i el sector ramader ha contaminat, i ho continua fent, les capes freàtiques de moltes comarques. Durant l’estiu, a les dutxes de les platges s’hi rentaven impunement les planxes de surf i les mares premien l’aixeta del rentapeus perquè el seus fills consentits juguessin amb l’aigua dolça. Els ajuntaments regaven passejos i carrers amb aigua potable i desenes de milers de piscines s’omplien i es mantenien per ostentació dels seus propietaris mentre dotzenes de creuers amb milers de passatgers feien aiguada als ports catalans i balears.

Un conjurador o comunidor és un edifici de planta quadrada construït amb l’objectiu d’invocar l’ajuda divina en casos d’urgència, sobretot quan les condicions climàtiques amenacen les collites. Eren molt habituals al Pirineu, però avui dia se’n conserven pocs. Aquesta fotografia pertany al conjurador situat a Serrallonga, un petit vilatge del Vallespir, entre la Menera i Sant Llorenç de Cerdans. [Foto: Wikimedia.]

Ara s’apropa un altre estiu i tornarem a rebre una allau de turistes idiotitzats que consumiran de tres a cinc vegades més aigua de mitjana que qualsevol català. El consum d’aigua de moltes poblacions costaneres, durant l’estiu, és deu vegades superior a la mitjana, però el govern va eliminar la quota mínima del cànon de l’aigua a hotels, càmpings i apartaments vacacionals fins al 2022, i no veig que aquesta mesura s’hagi revertit.

Mentre procurem que el turisme extractiu no se’ns enfadi i es busqui uns llepaculs més dilectes per a empobrir, els agricultors i ramaders no saben cap on mirar, perquè és tant o més improbable que madona Teresa Jordà aporti solucions com que el sant Cristo Gros els doni el verd exacte al seus prats. L’agricultura pateix una crisi que ja ve de l’any passat i per la qual els pagesos no rebran cap compensació. Per aquest any la conselleria està fent una avaluació, que ja sabem què vol dir. Mentrestant han prohibit el cultiu de blat de moro i els regadius de verdures possiblement quedaran closos i la poca aigua, si en queda, servirà per salvar els arbres fruiters, no pas els fruits. També queda compromesa l’alimentació del bestiar. Això representa una dependència alimentaria catastròfica i mai patida fins ara. Tampoc no podrem abastar l’aigua que haurem de menester per apagar els focs.  Les proporcions del problema són de tal magnitud que es comença a confiar en els miracles.

Ai las!, tant bonic que teníem el «territori», no pas amb pigots o puputs, ni espiadimonis i gripaus, ara anem per  bèsties grosses: ossos i llops als pirineus,  llúdrigues, cabirols i senglars, trencalossos i voltors, per a gaudi dels camalluents urbanites, i tants turistes que vénen perquè som d’allò més acollidors i servicials, i no diguem els nostres boscos espessos i selvàtics, amb arbres intocables… i així, fent la viu viu, el  retard imprevist del miracle ens atrapa amb els pixats al ventre.

Boscos i aigua a la mediterrània

Foto. Xavier Borràs.

[Un report de Gabriel Borràs.]

Què és un bosc? Un bosc és una formació vegetal dominada per espècies arbòries, amb presència d’arbusts, matolls, herbes, molses, fongs, líquens… Des del punt de vista de l’ecologia, els boscos són uns ecosistemes complexos i rics que cobreixen grans àrees de la terra i funcionen com a hàbitat d’animals, i constitueixen un dels àmbits més importants de la biodiversitat de la Terra.

Què fa un bosc?

Els boscos fan la fotosíntesi com qualsevol altre vegetal: gràcies a l’energia solar, l’aigua i els nutrients, absorbeixen diòxid de carboni (sí, el famós CO2, un dels gasos causants de l’escalfament de l’atmosfera) i produeixen oxigen i matèria orgànica.

Però també són reservoris de biodiversitat i forneixen la societat de molts béns i serveis, el que hom anomena serveis ecosistèmics: regulen el clima i el cicle de l’aigua, conserven el sòl, produeixen fusta i aliments, controlen l’erosió, proporcionen principis actius per a medicaments, són espais de lleure, cultura, salut i turisme, etc.

Quina relació hi tenim?

Històricament, els boscos han estat aprofitats per la societat. Massa sovint, però, la sobreexplotació per a construcció, fusta, carbó i llenya i, més recentment, la substitució per conreus a gran escala, ha fet que milions d’hectàrees de bosc hagin desaparegut (deforestació).

Això és així arreu del planeta? No, si més no, no ho és a Catalunya: d’ençà meitat del segle XX, coincidint amb la substitució de la llenya per combustibles fòssils i l’èxode rural cap a les ciutats, s’inicià un procés d’abandonament dels conreus i les pastures que, per un fenomen natural d’evolució ecològica, han esdevingut boscos (aforestació).

Avui, més del 40% de la superfície de Catalunya són boscos, i el 64% és forestal (sumatori de la superfície de boscos, matollars, herbassars i pastures). Tenim més boscos que Suïssa, i en una part molt significativa dels boscos catalans no s’hi fa cap mena de gestió perquè els costos de gestionar-los són superiors als ingressos obtinguts d’aquesta gestió.

Què està passant a bosc?

Aquesta gran expansió forestal de la segona meitat del segle passat ha contribuït al segrest de diòxid de carboni atmosfèric, que ha quedat emmagatzemat en forma de carboni als arbres i als sòls forestals. Avui, però, el paper dels boscos en la mitigació del canvi climàtic (reducció dels gasos amb efecte d’hivernacle) i en l’adaptació als impactes del canvi climàtic (reducció de la nostra vulnerabilitat) és en risc.

En un període de 25 anys (1990-2015), el ritme de segrest/absorció de CO2 per part dels boscos ha disminuït en un 17%; la biomassa forestal a Catalunya ha augmentat un 73% i els boscos són un 24% més densos ara que a l’any 1990.

Aquests canvis en l’estructura del bosc, sumats als impactes del canvi climàtic (increment de la temperatura i dels episodis de sequera), han perjudicat la salut dels boscos: augment del risc de grans incendis forestals, de plagues i mortalitat per sequera, i disminució de la provisió de serveis ecosistèmics bàsics com l’aigua, amb una reducció de fins al 30% del cabal d’alguns rius. En els boscos mediterranis, majoritaris al nostre país, per cada gram de carboni absorbit és necessari transpirar 500 grams d’aigua. Això fa que una gran part de la pluja no arribi a rius i aqüífers: aproximadament el 80% de la pluja és interceptada i evapo-transpirada pel bosc (aigua verda), mentre que només el 20% de pluja restant es tradueix en escolament, en aigua que va cap als rius i aqüífers (aigua blava).

Atès que cada vegada hi ha més biomassa forestal sense gestionar, els boscos són més densos i la temperatura de l’atmosfera cada vegada s’escalfa més, la proporció d’aigua evapo-transpirada pel bosc és més elevada i això es tradueix en menys aigua blava que va cap als rius i aqüífers.

Aforestació, guany de masses boscoses (Ribes de Freser, inicis segle XX i estiu 2018). [Font: ACA.]

Què caldria fer?

Caldria tornar a intervenir a bosc però amb els coneixements i les tecnologies del segle XXI. No fer-ho, tal i com ha succeït en els darrers decennis, condemna el bosc a una ferotge competència entre els arbres pels pocs recursos disponibles, sobretot l’aigua, a una elevada vulnerabilitat a les pertorbacions, i a una pèrdua de provisió de serveis ecosistèmics, com ha estat assenyalat.

A excepció dels boscos que per la seva estructura i història són considerats boscos madurs, amb un òptim grau de conservació de la biodiversitat i que requereixen d’una nul·la o mínima intervenció, la majoria dels boscos catalans, en canvi, necessiten diferents graus d’intervenció per tal de revertir la pèrdua progressiva dels serveis ecosistèmics, adaptar-los als impactes del canvi climàtic, i afavorir la seva evolució tot i reduint la competència.

En aquest escenari, allò que hom ha convingut en anomenar la gestió forestal multifuncional, esdevé una eina clau a l’hora de contribuir en la millora dels serveis ecosistèmics i a l’adaptació dels nostres boscos a l’escalfament global.

Més enllà de l’obtenció de productes com la fusta i el suro, en molts casos gestionar un bosc és necessari per a la prevenció d’incendis catastròfics o per augmentar la resistència de les masses forestals a períodes de sequera més llargs i pertorbacions més freqüents, o perquè se’n puguin refer abans i, per tant, adaptar-s’hi millor.

Resposta als tractaments d’aclarida en masses de pi blanc regenerades post incendi: els troncs dels tres pins van néixer després de l’incendi del 1986 al Bruc, massís de Montserrat. Tenen, per tant, la mateixa edat (any amunt, any avall). [Font: Life Montserrat.] El tronc amb diàmetre més gran va néixer al marge d’un conreu, sol, sense competència. El mitjà i el petit en masses molt denses, de fins a 60.000 arbres/ha. El més petit pertany a una massa de pi blanc on mai no s’hi ha fet cap intervenció. El de diàmetre mitjà és d’un bosc restaurat amb aclarides, l’any 2005, per tal de reduir la densitat final a 1.000 arbres/ha.

[ARTS I OFICIS] Jubilació

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA

[Narració de Jordi Remolins.]

Una llàgrima rellisca per la galta de l’avi Tomeu mentre amb l’eixugamans elimina la sang d’un vermell obscur que empastifa el ganivet de cuina amb el qual acaba de llevar la vida de la seva dona. Tots dos havien acordat un suïcidi conjunt, tips com estaven d’una vida terminal i avorrida, d’uns fills que els ignoren sistemàticament, del veí torracollons de sota casa que els torturava fins a altes hores de la matinada amb la música a tota hòstia, d’un dolor a les articulacions cada cop més intens… Tips de ser una nosa i que tot els faci nosa, vaja.

Primer ell l’havia de liquidar a ella, esberlant-li el coll, i després ajaure’s al llit, al seu costat, i tallar-se les venes. En lloc d’això, però, es posa el millor vestit que té a l’armari, obre la porta i surt al carrer. Lluny de sentir-se trist o afectat, va més lleuger que abans, amb l’alliberament d’haver complert amb part d’allò que li corresponia. S’arriba fins al banc i en retira tots els estalvis, els del compte corrent, i els d’un compte a termini fix que dies abans havia ordenat anul·lar.

Amb la cartera i les butxaques farcides de bitllets de cinc-cents, busca el restaurant on acostumaven a anar amb la dona, hi entra encara que sigui una mica d’hora i demana els seus plats preferits: espagueti a la napolitana, filets de pollastre amb beixamel i pebre, i gelat de torró amb xocolata calenta. No hauria de quedar-li gana després del què ha fet, però s’ho menja amb devoció, i deixa anar un rotet després d’esgotar la segona copa del millor vi blanc, ben sec i gens afruitat, que ha triat per acompanyar la teca. La senyora que tot just s’acaba d’asseure a la taula del costat amb el seu fill, se’l mira amb una expressió de fàstic que no passa desapercebuda a Tomeu. Per això, paga, deixa propina al cambrer, i allibera una olorosa ventositat tot just abans de passar a tocar de la dona.

L’activitat intestinal encara treballa a ple rendiment quan entra al bar on acostuma a jugar la partida de cartes amb els pocs companys de generació que han sobreviscut al pas del temps. Demana el whisky més car que tenen i juga unes mans que es deixa guanyar, apostant molts més diners que no solia fer, tot i que estranyament en aquesta ocasió li havien arribat unes cartes excel·lents. Els amics se’l miren circumspectes, com si s’hagués tornat definitivament boig, sobretot després de repetir per quarta vegada i sense gel el líquid escocès que li escalda l’esòfag. Ell somriu, els convida a una fària, i els enganya explicant-los que és el seu aniversari. El cambrer del Max’s Bar cobra, i li ven per sota mà una paperina de cocaïna a mig consumir. Com que és la primera vegada que li’n demana, s’imagina que és per una neboda que va per mal camí i que de fet li deu encara l’última venda que va fer-li. Al lavabo Tomeu es prepara un parell de clenxes i n’esnifa una per cada conducte nasal. Quan surt li dona una propina al cambrer, juntament amb la coca que encara li ha sobrat. Saluda als jugadors de cartes, que encara canvien de mà els calés que li han guanyat, i surt al carrer quan tot just comença a fer-se fosc.

Accelerant el pas tant com pot, arriba fins a casa del seu únic fill, que encara ha de tornar de la feina. La jove tampoc hi és, perquè a aquella hora va a buscar els nens que són a classe d’anglès. Sempre ha sospitat que aquella barjaula en té més d’un que li omple la figa. En té la clau, perquè alguns matins hi ha d’anar a despertar als nens i acompanyar-los a buscar l’autocar escolar. Hi entra i es dirigeix directament a l’estudi del fill, on guarda les eines de caça dins d’un armari tancat amb una clau que desa dins del pot dels bolis. L’agafa, obre, desmunta l’escopeta, pren quatre cartutxos i ho posa tot plegat dins d’un maletí destinat a aquest ús. Abans de sortir del pis arreplega un diari esportiu, el deixa a sobre del sofà, el ruixa amb esperit de vi i encén un misto que de seguida provoca una petita foguera.

Quan un veí avisa els bombers, ell ja és lluny d’allà. De fet, acaba d’entrar en un altre edifici d’un barri residencial pel qual sempre havia sentit una especial curiosistat. Prem el botó del porter automàtic i sense demanar-li res l’obren. Puja amb l’ascensor i quan acciona la maneta de la porta, veu a quatre noies amb molt poca roba assegudes a un sofà cantoner immens que omple pràcticament una tercera part de l’habitacle. A la resta hi ha una barra amb tot de begudes alcohòliques controlada per la dona que l’ha obert, i un televisor que projecta imatges d’una pel·lícula eròtica. Un altre client està conversant amb una de les noies, acaronant-li les cuixes amb les mans. En Tomeu tria les altres tres i se les emporta a una habitació on hi ha un llit de matrimoni. Les noies li fan una fel·lació cada una, s’ho munten entre elles, el cavalquen, li refreguen les figues per la cara, es deixen pessigar els pits, i finalment aconsegueixen, en una miraculosa mostra de longevitat sexual, que s’escorri dues vegades. Abans d’acabar la sessió fins i tot el petonegen de dalt a baix, mentre ell contempla sorprès com l’eina, que es pensava que amb prou feines li servia per pixar i poca cosa més torna a endurir-se com un roc. No assoleix un tercer orgasme, però sap gratificar la bona estona que acaba de passar, amb una generosa remuneració a les mosses pels serveis obtinguts.

Surt al carrer notablement destrossat per la frenètica activitat sexual. Res que una beguda energètica no pugui refer abans que arribi el taxi que li han demanat per telèfon des del pis de les meuques. El cotxe el porta un altre cop fins a davant de casa. Puja amb l’ascensor fins al vuitè pis. Truca i l’obre el malcarat i amargat veí de baix amb una cara de menyspreu injustificable dibuixada al rostre. Tomeu l’apunta amb l’arma que ha muntat dins de la cabina de l’ascensor, i descarrega un tret sobre la cara de l’home, que es converteix a l’instant en un manyoc de sang, vísceres i fragments de massa encefàlica infrautilitzada. A l’escala se sent alguna porta que s’obre, alertada pel soroll de l’arma, però ell és prou ràpid per a tancar la del veí sense deixar cap indici visual de l’homicidi i, tot seguit, acabar de pujar fins a casa per una escala que tufeja profundament a pólvora.

La descomposició del cadàver de la dona comença a fer bastant irrespirable l’ambient del pis, encara que al cap d’uns minuts d’aspirar el mateix aire, s’acostuma a la pudorassa. A mitjanit ja ha visionat la seva pel·lícula preferida de tots els temps, ha escoltat el seu disc de capçalera un parell de vegades, i està llegint els contes breus d’un autor poc apreciat per la crítica. Quan enllesteix la lectura, s’acosta a l’armari, i omple una bossa de viatge amb la roba que millor s’adapta al seu cos, uns quants llibres que no ha tingut temps de llegir, el despertador, i posa una pastilla de sabó, un raspall i pasta de dents i uns bastonets de netejar les orelles dins d’un necesser, tancant-la finalment amb notables dificultats. Ho aconsegueix i ho celebra amb unes quantes dosis més d’un conyac de reserva que té al moble bar. Assaboreix el licor, es mira el rellotge, i s’adona que el fill ni tan sols li ha trucat per comunicar-li l’incendi que ha patit al pis. Maleeix la descendència, deixa la maleta al costat de la que la seva dona havia preparat aquell mateix matí, obre la porta de l’habitació i s’adona que allà la ferum és simplement insuportable. Malgrat tot s’acosta al cadàver que jeu al llit, li fa un petó al front, i s’estira al seu costat. Acosta a la barbeta l’arma que ha utilitzat per assassinar al veí de sota —que de moment encara ningú no deu haver trobat a faltar, com és molt raonable— i sense pensar-s’ho gaire més, prem el gallet per a complir definitivament la seva paraula.

[VÍDEO] Presentació d’«El riu i els inconscients» a Sant Hipòlit de Voltregà

[Vídeo d’Albert Bagé, TVBagué Serveis Audiovisuals.]

Nova presentació del llibre cimer de Maria Dolors Orriols El riu i els inconscients, que podem veure en el magnífic vídeo d’Albert Bagué. L’acte es va fer el passat dijous, 23 de març, i hi van intervenir Eusebi Puigdemunt, Nan Orriols i Gabriel Salvans, que també van presentar el llibre resistent (amb la col·laboració d’Esther Pujadas) Paràsits, passerells i miracles.

[ÀLBUM DE FOTOS] Art al carrer a Estocolm

 

Una de les típiques imatges d’Estocolm, a l’illa de Gamla Stand, on es va fundar la ciutat. [Foto: Xavier Borràs.]
[Report de Xavier Borràs. Fotos de Montserrat Escayola i Xavier Borràs.]

Durant les darreries de març vam viatjar a Estocolm (Stockholm). Feia anys que no anàvem enlloc fora dels països catalans i amb l’excusa de celebrar l’aniversari d’una de les nostres filles, que ha residit a Suècia aquest mes pels estudis del seu doctorat, hi vam anar amb avió. La primera intenció era poder-ho fer amb tren, però era tan complicat, infinitament més car i massa llarg (pel cap baix dos dies de trajecte).

Estocolm (amb gairebé un milió d’habitants [2,5 al conjunt del comtat])  va ser fundada el 1252 sobre la petita illa de Gamla Stan (ciutat vella), situada entre el llac Mälaren i la mar Bàltica. Al llarg dels segles s’ha desenvolupat cap al nord —on es troben Norrmalm i Östermalm—, i al sud —cap a Södermalm. En total, s’estira sobre 14 illes, amb l’aigua omnipresent. La ciutat compta amb 53 ponts que permeten circular entre els diferents barris i potser per això li’n diuen «la Venècia del nord», per bé que s’hi assembla tant com un ou a una castanya.

De la ciutat ens van sorprendre diverses coses, com per exemple el magnífic sistema de transport públic, tant dels ferrorcarrils, autobusos, trams i ferris, a banda de la grossa quantitat de gent que va amb bicicleta per multitud de carrils bici, sense fer-se nosa amb altres sistemes de mobilitat rodada; també, el preu, tot i ser (en comparació amb nosaltres, un ciutat cara: un cafè hi costa uns 3 euros): una tarja per a tres dies amb què agafar qualsevol dels transports tothora costa uns 20 euros; igualment, ens va copsar la dificultat de comunicació i interrelació dels suecs entre ells i amb els altres –i no pas per una qüestió de llengua—, per bé que els entesos diuen que a l’estiu els canvia el caràcter i es mostren més oberts i alegres…, però el que més ens va sorprendre de la ciutat és la quantitat d’obres d’art presents al carrer i també al metro. Per això gosem presentar-vos aquest àlbum de fotos, en què fins i tot hi podreu veure l’escultura del català Jaume Plensa Cleo in Barcelona, al barri d’Östermalm.

Escultures al carrer

A qualsevol placeta, cantonada, portal o edifici s’hi troben diverses escultures, tant commemoratives de fets històrics, de personatges il·lustres o pensades per als infants, que són educats i molt ben tractats a la ciutat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Art al metro

També a l’extensa xarxa del metro, que s’endinsa profundament sota terra, amb escales mecàniques llarguíssimes i petits telefèrics per a baixar a les estacions (que faciliten l’ús per a infants i persones discapacitades) ens van agradar força les obres fetes a les voltes i pedres de l’estació Tensta.

El barri de Tensta es va construir entre 1966 i 1972 per acollir un Estocolm que creixia i que necessitava més habitatges residencials. Tot i que des del principi va formar part dels plànols de l’edifici, l’estació de metro de Tensta no va estar enllestida fins l’any 1975.

L’artista Helga Henschen, juntament amb Arne Sedell i el seu germà Lars, van passar més d’un any decorant l’andana de l’estació amb una acolorida exhibició d’escultures d’animals i fulles estilitzades contra una paret blanca brillant. Com que Tensta sempre ha tingut una majoria de residents que van emigrar a Suècia, els artistes volien que l’estació se sentis acollidora, independentment d’on estiguessin les arrels de cadascú.

Les diferents peces tenen noms com «Una rosa per als immigrants», «Solidaritat», «Parentiu». amb tot de paraules escrites al voltant de l’estació que volen ser una celebració de totes les persones de diferents cultures que viuen a Tensta.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’escultura «Vine com tu ets» i la democràcia sueca

Un comentari, i galeria, a part mereix el conjunt escultòric Vine com tu ets, un monument contemporani en què l’artista Astrid Göransson esculpeix les cinc primeres dones diputades al Parlament suec i les connecta amb les que vindran després. Situat a la plaça Riksplan d’Estocolm, el projecte és una col·laboració entre el Parlament suec i l’Agència d’Art Públic de Suècia.

Vine com tu ets! consta de tres parts: el camí de llambordes de mosaic que s’estén des de la plaça Riksplan fins a les escales de l’edifici del Parlament suec; l’escultura de bronze patinat que retrata les cinc primeres dones del Parlament suec (Kerstin Hesselgren, Elisabeth Tamm, Nelly Thüring, Bertha Wellin i Agda Östlund), les cinc pioneres que són portades per dues dones joves actuals per a demostrar que la lluita per la democràcia i la igualtat continua avui i en el futur. El treball connecta els pioners amb les generacions futures; i, el llibre Rundor (Turns) és una col·laboració amb els netejadors, guàrdies de seguretat i altres empleats del Parlament suec. En dibuixos  descriuen els seus torns de feina diaris. El llibre mostra com el treball d’aquestes persones crea les condicions per a la tasca dels diputats i per a la democràcia.

[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cant VI

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]

La pluja té una seriositat monòtona, sense rigidesa. L’aigua cau donant-se to,  reposadament, amb el gest del poderós que sap que atorga mercès… La mercè de fer reviure, de fer sorgir la vida que està oculta en la terra.

Els homes també la senten. Senten l’atracció de l’aigua i senten l’atracció de la pell… Les mans, els llavis, desvetllen emocions que estaven oblidades sota la pols. Els efluvis del mirar són com la rosada… Però, quan cau la pluja, quan els ulls et miren fit a fit, la pols desapareix sota l’empenta de l’aigua. I despulla fulles, despulla l’home i el fa quedar nu; ell i el desig.

Plou. Vaig sentint caure l’aigua, greu i monòtona. Les fulles fan canal. Les flors són gàrgoles que amb les boques molt obertes van escopint glopades. Les branques pretenen fer un sostre als ocells. Els homes s’emboiren, s’embriaguen de follies i de somnis, se senten fecunds… Les nuvolades imposen el seu color gris. En certs moments sembla que la pluja minvi, però no és cert. La falda del Montseny és un devessall. Entre els seus plecs, hi arreplega l’aigua; la canalitza, la guarda tota per a mi i va llançant-la avall a tomballons… «Gurri, fill meu, te!», em crida. Però la seva veu resta apagada pel brogit de la pluja, que continua caient, xopant la terra.

Golades de fum surten de les piles funeràries i pugen cel amunt. Gris sobre gris. Segles i segles de fum, de núvols, de boira baixa que tanca els esperits, que aïlla els homes. Gairebé cada matinada, la Plana està coberta de boira, la broma… Són gases, són cintes, són benes blanques… És una mortalla que cau sobre la terra, que pesa en l’esperit dels homes. La mort està amagada entre la boira, entre el fum. Polsim etern d’una pluja lenta. Polsim etern de sacrificis inacabats…

La boira baixa s’apilota sobre les meves aigües enterbolides. La meva aigua és bruta. Sento com vaig augmentant el cabal, vaig creixent…, i jo voldria detenir-me, voldria purificar… Si almenys les meves aigües fossin un bàlsam per rentar ferides, per guarir les nafres! Si fos una aigua miraculosa que enganxés membres esguerrats o pogués sadollar esperits inquiets! No, no puc fer res; sóc impotent, la meva aigua és bruta. Només la tempesta pot purificar-me!