[LES NOSTRES ERMITES] Sant Martí de Brocà (Berguedà)

[Text i dibuix de Ramon Orriols.]

Del poble i del castell de Brocà, esmentat  l’any 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, tan sols en resten escassos vestigis i les quatre parets de la capella de l’antiga fortalesa dedicada a sant Marc.

La parròquia, l’església de sant Martí, situada en el vessant de migdia de la serra de Brocà, és un interessant exemplar d’arquitectura romànica d’influències llombardes. Es tracta d’un edifici amb una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada per un absis central semicircular amb coberta de tres quarts d’esfera. A l’exterior presenta decoració d’arcuacions cegues, en sèries de dos, separades per fines i curtes lesenes. Dues capelles laterals, afegides posteriorment, donen a la planta la configuració de creu llatina. La porta d’entrada va ser totalment transformada el segle XIX. Sobre el mur de l’arc triomfal que dona accés a l’absis, s’alça un petit campanar d’espadanya d’un sol ull.

El 25 d’Abril, diada de sant Marc, s’hi fa un aplec i després de la missa es reparteix el panet beneït.

Des de Guardiola de Berguedà s’hi pot accedir per dues pistes forestals de poc menys de 5 km. Una surt del Raval de Terradelles i l’altra a poc més de 2 km, a mà esquerra, de la carretera B-402 que va de Guardiola a la Pobla de Lillet.

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol V. A l’Ateneu La Farigola

[Una novel·la de Dídac Costa.]

A la porta de La Farigola un centenar de persones bullien en converses agitades. Des de fora ja sentíem el so metàl·lic dels forrellats dels fusells, manejats per companys que volien aprendre a contrarellotge com fer-los anar.

Un cop a dins ens vam trobar amb un altre centenar d’amics, companys del sindicat i veïns que estaven disposats a donar la vida lluitant contra el feixisme. I donar-li a canvi el que més mal li podia fer: una revolució. I no una d’un comunisme autoritari com el que ja coneixíem de l’URSS, sinó una del tot nova, que seria alhora en llibertat, llibertari. Un nou model de comunisme mai vist al mon i que només tenia aquesta força a Catalunya.

— Joana, Martí! Com va? Salut! —Digué en Josep Marçal, un vell amic d’en Martí del sindicat de la fusta.— Vinga, als vostres puestos! Parleu amb en Jaume, que us dirà on us podeu afegir! Està allà al fons amb els que ensenyen com usar els fusells.

— Entesos. I com està la cosa? — Li preguntà en Martí impacient per saber més de la situació.

— Estem pendents de que arribi el comunicat de la CNT a la Soli. Però pel que sabem, del quarter del Bruc ja  han començat a sortir soldats. I del de Sant Martí i els Docks d’Avinguda Icària. Tots van cap al centre. Hem fet moltes barricades als barris per defensar-los, però avui no sembla que hagin de ser gaire útils. Hem de concentrar tota la força al centre de la ciutat, que és cap a on van els militars. Aquí a La Farigola estan  arribant camions per recollir els voluntaris i portar-vos cap allà, en funció d’on calgui gent. Ja en tenim repartits per tota la ciutat. Calculem que ells son uns 5.000 soldats…

— Malparits! I dels Guàrdies d’Assalt i la Guàrdia Civil, què se’n sap?

— Els Guàrdies d’Assalt semblen estar per la República, però no ens en podem fiar… De la Guàrdia Civil no en sabem res encara… I la Generalitat segueix sense donar-nos ni un fusell, alhora que ens diu d’anar a lluitar…

— Si, ja ho hem sentit, quins collons!

— Només tenim un centenar d’armes de lo del Macià que els hi vam comprar fa anys, un centenar més que vam robar ahir d’alguns vaixells del port, les nostres pistoles de sempre i algunes armeries saquejades les últimes hores. Poca cosa més, per ara… Però bé, ara ens ho explicarà a tots un company i ens posarà al dia de les últimes notícies.

— Entesos! —digué en Martí— Preguntarem a en Jaume on serem més útils! Endavant company, salut i victòria!

— Salut, companys!

Vam adreçar-nos a una llarga taula on un grup organitzava el proveïment d’armes. Era fascinant observar aquella capacitat d’organització. I en tan poc temps! No naixia del no res ni d’una revolta popular espontània. Era fruit d’una llarga lluita, potser centenària, però agreujada els últims anys. Les tres últimes dècades no havien deixat ni un respir a Barcelona, una ciutat que malgrat ser la fàbrica d’Espanya i la regió més moderna, vivia empresonada fins feia ben poc a les seves pròpies muralles. Vigilada, reprimida i fins i tot bombardejada per Espanya des de les seves pròpies fortaleses, havia estat considerada “ciutat dominada militarment” per llei fins feia ben poc, del 1714 al 1880… Sent la primera o segona ciutat d’Espanya, amb la meitat de la seva indústria. A cap altre país del mon passava res semblant.

— Hola, som la Joana Vidal i en Martí Garrell. Venim a unir-nos.

— Molt bé. Teniu cap revòlver o arma pròpia?

— No.

— Doncs de moment no us podem donar cap arma si no sou experts en fer-les servir. Les poques que tenim les reservem per als que tenen experiència en la lluita armada o han fet la guerra al Marroc. Però podeu anar allà, on us explicaran com usar un màuser o un winchester, que és el que tenim per ara. Sabeu com funcionen?

— Bé, jo he fet el servei militar al Marroc, i em va tocar estar a algunes batalles al Rif… Sí, sé fer anar un fusell…

— Jo se usar la pistola Star — vaig dir—, de les excursions a Collserola per aprendre a disparar amb el Comitè de Defensa de barri…

— Entesos. Bé, en aquest cas, el que us podem donar ara és una pistola. Té, Martí —digué entregant-li una Star, molt popular entre els anarquistes durant l’època del pistolerisme per la seva mida reduïda.— Quan tinguem més armes, ja us en donarem una altra. Aneu allà igualment, on en Joan us explicarà com funcionen els fusells. No ens queda gaire temps per fer instrucció!

— D’acord.

Un home amb granota blava de mecànic, que seria el nou uniforme anarquista a la ciutat, ens explicà en cinc minuts junt amb uns altres deu o quinze voluntaris, com funcionava el màuser.

— L’agafeu així… i feu així… per disparar cal destravar aquí… apunteu, i premeu el gallet… entesos?

— Val… si…

— Companys! — cridà un treballador pujat a una taula, dirigint-se al centenar de persones que ja omplíem l’ateneu. — Com veieu, estem ben organitzats. Probablement millor que els propis militars i que la Generalitat i la República. La Generalitat té 2.300 homes. La Guàrdia Civil, 3.000, per enfrontar-se als 6.000 de l’exèrcit. Nosaltres som 20.000, un veritable exèrcit popular que triplica els seus efectius, per la feina feta per la CNT i la FAI els últims anys. Però encara no disposem de prou armes. Els  comitès de defensa de cada barri mantenen una comunicació estreta amb els delegats a través dels enllaços. Cadascun coneix les consignes per a cada hora, així com les Joventuts Llibertàries i el col·lectiu Dones Lliures. Qui tingui experiència en armes, que vagi cap allà —digué assenyalant una de les cantonades—, on en Jaume us proporcionarà algunes de les poques que tenim per ara. Esperem aconseguir-ne més d’aquí poc, tan de bo abans que comencin els tiros. Ara mateix només tenim uns vells màusers, winchesters i algunes pistoles… Tenim companys vigilant des de fa un mes el moviment de tots els quarters militars i de la Guàrdia Civil, que encara no sabem de quin costat estaran. En cas que es posin del bàndol dels revoltats, caldrà disparar-los igual que als militars. Sabem que no us costarà gaire perquè ells ens porten disparant fa dècades… Els Guàrdies d’Assalt sí que sabem del cert que estan del costat del poble, i lluitarem amb ells.

— Visca! — cridaren alguns.

— I quina és l’estratègia? Cap a on anem? — preguntà un company.

— Els militars ens ho diran. Tan bon punt comencin a moure’s ho sabrem. La consigna és deixar-los sortir de les casernes confiats en que serà un colp d’estat com tants altres, amb quatre tiros, alguna canonada, un pronunciamiento i cap a casa, amb un canvi de règim. Però aquest cop no els ho posarem tan fàcil. Els hem de deixar sortir perquè ho facin amb poca munició i agafar-los confiats i per l’esquena, lluny dels quarters. Si els ataquem abans, es poden aquarterar amb molta més munició i més ben protegits. Així que la consigna és fer-ho quan ja estiguin enmig del carrer per totes bandes, disparant-los des de terrats, balcons i portals, que no sàpiguen d’on els cauen els tiros, i que gastin totes les municions, impedint-los la retirada. I aleshores si, entrar a les casernes i aconseguir molta més munició. Començant pel de Sant Andreu, on hi ha 30.000 fusells esperant-nos, que serà bombardejat pel coronel Díaz Sandino, que ja controla l’Aeronàutica del Prat.

— Aquí tenim el mapa de la ciutat amb els quarters i les tropes que hi ha a cadascun — digué un altre militant mentre desplegava un gran mapa que dos companys ajudaren a penjar a la paret. Amb un fusell començà a assenyalar els punts de la ciutat on començava a haver-hi moviments de tropes.— El Comitè de Defensa té tots els plànols del clavegueram, de les vies subterrànies i de les instal·lacions elèctriques per tallar el corrent quan calgui. També és estratègic fer-nos amb la Telefònica, Ràdio Barcelona i Correus per controlar les comunicacions.

— Fa poc hem rebut notícies dels moviments dels quarters —digué un altre—. Escolteu bé, perquè ens hi va la vida! Sabem que un regiment de cavalleria va cap a Plaça Espanya; el del quarter de Lepant va cap al Cinc d’Oros. El de la Caserna de Sant Andreu s’ha dividit en dues columnes; una que circumval·la Barcelona i l’altra que va cap a Plaça Catalunya de forma transversal. L’artilleria de la caserna dels Docks ja va per l’Avinguda Icària cap a Pla de Palau i el port, per enllaçar amb Capitania General. Aquí creiem que és on haurem d’anar nosaltres, que som els que estem més a prop, junt amb els companys de la Barceloneta, que tenen l’avantatge de tenir les esquenes cobertes pel mar, a diferència de la resta de barris, i no s’han de preocupar de quedar encerclats.

Jo escoltava bocabadada. Encara em sorprenia la capacitat d’organització d’aquest poble i del sindicat. Era tot un estat paral·lel, o més ben dit, tota una societat paral·lela ja que no creien en cap estat, ni tan sols en un que poguessin controlar ells mateixos.

— Au som-hi, que no tenim temps per perdre! Feu grups de deu a fora, a l’espera que arribin els camions. Ja en torna un que acaba de deixar un grup a Plaça Catalunya.

— El següent anirà cap a la Barceloneta per parar els batallons que venen dels Docks per l’Avinguda Icària. I el següent a Plaça Espanya, on també no trigarà a haver-hi ósties per controlar la plaça i el Paral·lel, que és clau.

— Atenció, companys! —cridà un altre—. Acaba d’arribar el comunicat de la Soli! El Comitè Regional ha posat un full apart per evitar la censura!

Vam callar tots de cop, atents al comunicat. El company pujà a una cadira per llegir-lo en veu alta, com solia fer-se. I com solia passar també a la CNT, era en castellà:

Pueblo de Cataluña. Alerta y en pie de guerra. Es la hora de la acción. De obrar. Hemos pasado meses haciendo crítica del fascismo, señalando sus defectos, lanzando las consignas concretas de que el pueblo había de alzarse en armas en el momento en el que la negra reacción de España intentara imponer su asquerosa dictadura.

Ese momento ha llegado, pueblo de Cataluña! La reacción: militares, civiles, curas y alta banca, armoniosamente fraternizados, han iniciado la subversión para implantar el fascismo en España por medio de la dictadura militar. Nosotros, representación genuina de la CNT en Cataluña, consecuentes con nuestra trayectoria revolucionaria y antifascista, no podemos dudar en estos momentos graves, en estos momentos de acción.

La CNT en Cataluña lanza la consigna concreta y terminante de que todos deben secundar la huelga general revolucionaria en el preciso instante en el que se alce alguien en Cataluña, sin que ello implique inhibición a lo que compete en el orden nacional, para lo cual nos atenemos a las consignas del Comité Nacional. Queda pues, bien terminantemente reflejada nuestra posición. Nadie debe secundar ninguna consigna que no responda a las lanzadas por este comité, forma de evitar lo irreparable.

Son momentos de serenidad. Hay que actuar, pero con energía, firmeza y al unísono, a la vez todos juntos. Que nadie se aísle. Que se estrechen los contactos. Es hora de estar alerta y de disponerse a actuar.

En Sevilla el fascismo se adueña de la situación. En Córdoba hay un alzamiento. El Norte de África está dominado por ellos. Nosotros, el pueblo de Cataluña, en pie de guerra, dispuestos a actuar.

Que en estos momentos de coincidencia contra el enemigo común cada cual ocupe un puesto en el combate. Que no haya desgastes de energías y luchas fratricidas. Arriba los corazones! Arma al brazo y dispuestos para el combate! Quien se inhiba es un traidor a la causa del pueblo.

Viva la CNT! Viva el comunismo libertario!

Ante el fascismo, la huelga general revolucionaria!

El Comité Regional

— Visca la FAI! Visca la CNT! — vam cridar tots.

— Visca la Revolució! Visca el Comunisme Llibertari!

— Val, doncs ja ho heu sentit! Som-hi, als camions! Ja arriben els primers. Un d’ells porta el Comitè de Defensa confederal! Atents, que hi ha en Durruti, en Garcia Oliver, l’Ascaso i tota la resta!

Vam sortir al carrer, on ja començava a clarejar, i vam veure aproximar-se des de dalt de la Rambla del Poble Nou un grup de sis o set camions carregant milicians i armes. Alguns anaven buits per traslladar voluntaris de La Farigola cap al centre. La Rambla i el carrer Pere IV ja estaven plens de gent entusiasmada que els  aclamava des de les voreres i els balcons, cantant A las Barricadas i Hijos del pueblo.

A les cases també hi vivia gent adinerada, comerciants i artesans que veien desfilar amb temor la caravana. Cap d’ells s’atrevia a deixar entreveure cap senyal de desaprovació. Inclús el silenci podria ser massa perillós, i per això cridaven també visques a la CNT, mori el feixisme, a baix el clero!

En arribar a La Farigola els camions es van aturar i els membres del Comitè de Defensa i els militants que els acompanyaven van baixar per repartir unes desenes de fusells, coordinar-nos i intercanviar notícies ràpidament amb els que estàvem allà esperant consignes per actuar, com a tants altres ateneus i centres socials i sindicals arreu del país. Oliver començà a parlar amb nosaltres i a donar-nos ànims i instruccions per clarificar la situació. Amb tant carisma com Durruti, ens digué:

— Companys! Hem deixat de ser nosaltres els que preníem la iniciativa per atacar una societat desprevinguda, per convertir-nos en organitzacions en defensa pròpia, davant d’un exèrcit que ha pres la iniciativa. És una situació molt diferent de les que estàvem acostumats. Està clar que la nostra preparació és molt superior a la previsió simple dels militars. Estan convençuts que tot serà com sempre i com va passar amb el cop d’en Primo de Rivera: redoble de tambors, col·locar a les parets un bando declarant l’estat de guerra i tornar a les casernes. I pel que va passar fa dos anys amb els escamots de Dencàs i Badia, on, després de quatre tiros tots els de Companys van tornar ràpid a casa a esperar que els detinguessin. Però aquest cop serà molt diferent, ara la CNT està als carrers, disposada a donar-ho tot!

— Si, però no tenim cap pla! —li replicà un company.

— Deixem que ells prenguin la iniciativa, i anem darrere seu. Els tenim vigilats a tots els barris. Les casernes de Barcelona són fortaleses noves que no hem d’atacar perquè si ho fem, gastaríem les poques municions que tenim. Hem de deixar que surtin les tropes al carrer i quan siguin lluny de les casernes, desprevingudes i amb poca munició, atacar-los per l’esquena, sense presses, intermitentment, perquè siguin ells els que gastin les seves municions i els costi tornar enrere a les seves bases per refer-se.

— Tampoc tenim armes! — Va dir un altre, esperant sentir alguna nova idea.

— Per això el primer és assaltar les armeries i treure tot el que puguem! Les nostres vides en depenen! Encara tenim les mans nues! Tot serveix: escopetes de caça, pistoles, fusells antics, armes casolanes, i si cal, pedres i llambordes de les barricades! Els companys del sindicat de química ja han començat a fer bombes de mà. I alguns guàrdies d’assalt estan començant a repartir una de les dues armes que tenen al poble, desobeint ordres. Amb això, per poc que sigui, és com iniciarem la lluita. I en anar-los guanyant, els anirem prenent les seves armes. Serà una guerra poc convencional de cantonades i balcons, finestres, portals i barricades, on tot serà un front de guerra i no hi haurà rereguarda. Una lluita on caldrà que fem notar la nostra llarga experiència en combats al carrer. Ells tenen tot un exèrcit, nosaltres tota una ciutat!

— Hay que arrancarle las armas al fascismo con lo que tengamos, y volverlas contra ellos! —afegí Durruti, provant de compensar amb el seu carisma i entusiasme revolucionari la dura realitat d’haver de començar una guerra desarmats.

— Val, som-hi! Ens veiem al Centre de Defensa Confederal o als carrers!

Van pujar de nou als dos camions. L’udol de les sirenes de fàbriques i vaixells seguia sonant. Abans d’arrencar, un home prim, petit i pàl·lid, armat també d’un winchester s’apropà al camió.

— Sóc Estivill, deixeu-me venir amb vosaltres!

— Estivill? No ets comunista? —li respongué Oliver— Què passa? És que no surten a combatre els comunistes que vols venir amb nosaltres?

— Sí i no. Sóc i no sóc comunista. No sé si els comunistes sortiran a combatre. Però ells són quatre gats, i el més probable és que es vulguin reservar per després.

— Au va, puja doncs — li digué.

El camió seguí pel carrer Pere IV, Arc de Triomf i Ronda de Sant Pere, fins arribar a Via Laietana. Brandaven els fusells i les banderes roig-i-negres, cridant visques a la revolució sense parar. Van fer una primera parada a l’edifici del Comitè Regional de la CNT al carrer Mercaders, a prop del casalot de Comissaria de Via Laietana i a tocar de la Casa Cambó i del Foment Nacional. A aquella hora allà només hi havia un petit grup de militants dels quadres de defensa del barri i del ram de la construcció, que compartien l’edifici. Però cap membre del Comitè Regional, ni el seu secretari, Marianet. Per això els dirigents anarquistes no s’hi van entretenir, i després de rebre alguna notícia més de la situació de la ciutat i els seus entorns, van seguir cap a la Generalitat, uns a peu i els altres amb el camió que tenia instal·lada al darrera la metralladora Hotchkiss que manejaven Sanz i Aurelio.

Estivill, sense acomiadar-se dels anarquistes, baixà del camió, es dirigí cap als guàrdies de la Comissaria i no tornà. Probablement donaria informació a Escofet de l’organització dels anarquistes, pensà Oliver.

Sumari

[Capítols publicats fins ara:]

  1. A un pis del Poblenou. 
  2. Camí de La Farigola.
  3. Al Palau de la Generalitat.
  4. Comitès de Defensa.

[VIDEOALBUM] De Salarça a Rocabruna

[Vídeo de Ramon Comella.]

L’agost d’aquest 2023, en Nan, en Gabriel i en Ramon van fer la ruta amb bici de Sant Valentí de Salarça a Rocabruna per Bolós, en un recorregut de 32,3 km durant dues dues hores i escaig. Una bona aventura!

 

[ÀLBUM DE FOTOS I VÍDEO] Tardor

[Text, fotos i vídeo d’Octavi Ponce.]

Semblava que la tardor no havia d’arribar mai, però ja la tenim aquí. Per celebrar-ho us porto un recull de vídeos de la càmera de foto trampeig acompanyat d’un recull d’imatges d’aquest últim mes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Toni Coromina

Suro, 2018, Perejaume. [Mà que palpa una escorça de suro amb un tou de pintura del mateix color del suro entremig.]
[Un article de Nan Orriols.]

Aquests dies d’octubre de guerres i tragèdies i de poca tardor recordo personatges que encara avui són verdaders paràsits de la societat, com Roca i Junyent i Narcís Serra. Però, també, recordo amics íntegres, ja desapareguts, com Toni Coromina. A La Vanguardia del 17 de desembre de 2012 (avui seria impossible que escrivís en aquest diari) Coromina entrevista Perejaume.

En la trajectòria de Perejaume hi ha una presència constant del poeta Verdaguer, de qui explica que «te’l pots trobar a la Rambla, al Puigmal, a Vic, a Girona…, i a l’ungla del dit. Va saber collir tot el que hi havia a la prerenaixença: una cultura allocada, acovardida, derrotada, desvertebrada, però amb molt de lluc per brotar». I afegeix que «tot té dret a ser estimat i a ser el nostre mestre».

L’entrevista és excel·lent, i Perejaume s’entrega al món d’en Toni, que vam tenir la sort que fos un dels escriptors de referència de La Resistència. Perejaume diu que no té cap exposició d’obres plàstiques en perspectiva i que ha aparcat la poesia; que escriu però que deixa de fer moltes coses: «M’amago molt. No paro d’amagar-me».

En Toni Coromina, amagat per sempre. En Perejaume, encara terrenal. I sinistres personatges com Roca i Junyent, a Madrid per celebrar el Día de la Constitución. De la Caixa de Catalunya no en va quedar res. Últim president?: Narcís Serra.

Els petits detalls de cada dia

Fustes i cadires. Instal·lació efímera. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

Vaig néixer amb el gen, si és que n’hi ha cap, de l’optimisme, del somriure, de la comprensió, el sentimentalisme i el conformisme. No vol dir que m’agafi la vida a la deriva, ni molt menys que estigui vivint com una passota, tinc els meus sentiments i tinc les meves llàgrimes, i tinc el meu cor a vegades adolorit. Però, la meva manera d’encarar la vida està encaminada a gaudir del moment que es presenta, dels petits detalls que em fan sentir jo per damunt de tot… Prova d’aquest afer és que ja fa temps que he deixat de fer propòsits que acabo no complint o que senzillament no puc realitzar o s’evaporen en el no-res. Per tant, he deduït que el millor és viure amb el somriure i les ganes de sentir que cada matí, en llevar-me, sóc jo.

He après que hi ha infinitats de petits detalls que em fan moure a la meva vida i que no em calen grans esdeveniments per a sentir-me feliç:

  • Obrir la finestra al matí i olorar la flaire del primer i suau aire matinal; veure el cel blau o la boira matinera; esperar amb un somriure que el dia sigui perfecte, que sigui un gran dia…
  • El primer cafè, aquell que em posa en forma per a emprendre la feina amb energia. Els cinc minuts que li deixo al Garfi (el meu gatet) per passejar per la terrassa mentre jo gaudeixo de l’escalfor del sol d’hivern.
  • El vermut, vermut a granel comprat a la botiga del poble, del diumenge tot fent el dinar.
  • Aquell llibre de poemes que està sempre a la meva tauleta de nit, i el llibre de novel·la que m’endinsa a mons d’aventures.
  • Conviure amb la persona estimada, estimar la gent que m’estima, compartir la il·lusió dels petits detalls que m’encenen el cor, una música al lluny que em porta aquell record nostàlgic del meu primer amor. Un somriure de complicitat amb la meva filla, i un altre somriure quan em vénen imatges de la meva infantesa…
  • Un petit detall d’algú inesperat que menys m’esperava.
  • Els sopars amb les amigues que acabem entre rialles i a altes hores de la nit senzillament xerrant… Un cafè amb l’amiga que feia temps que no ens localitzàvem.
  • Les cançons d’aquells anys adolescent quan ens volíem menjar el món amb la nostra rebel·lia.
  • Una nit de lluna plena, aquella de l’estiu que em porta enyorament al meu interior.
  • Un dia plujós quan l’aigua cau gota a gota per sobre el meu cos abrigat; la despulla de l’arbre davant casa meva que em permet observar el niu dels ocells que a la primavera hi niaran.
  • La boira del matí, la d’un dia d’hivern, la que m’arrissa els cabells…, fins i tot aquella boirina que porta els núvols en un dia de pluja fina.
  • Una tarda de tardor a la posta del sol quan el bosc agafa aquelles tonalitats torrades de colors marrons i grocs, mentre camino pel sender i els meus peus, que trepitgen les fulles caigudes dels arbres, esbossen un cant en el silenci.
  • El cant dels ocells que primavera i estiu ronden el meu barri.
  • Caminar pel poble, assaborint cada racó com si fos el primer de molts dies, i perdrem vora el riu sentint la remor suau de l’aigua,
  • Mil estrelles dibuixades en el cel fosc i el silenci de la nit que m’entra dins el cos quan estic estirada al jardí sobre la gandula i m’adono que ja és hora d’anar a dormir.

El que em mou de la vida és viure-la amb els petits detalls que se’m presenten a cada instant del dia.

Art conceptual

«La història mai contada», paròdia conceptual. Tècnica mixta, ossos i pigments sobre fusta.

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Fa poc van convidar-me a la presentació-inauguració de la nova etapa expositiva que s’inicia al castell de Montesquiu on, amb anys de diferència, he exposat en dues ocasions les meves pintures, i he de dir que els empleats del centre em van atendre sempre de la millor manera, fins al punt que havia sol·licitat tornar-hi a exposar l’any vinent. Ara, però, ja no serà possible.

Era a «s’hora baixa» (com diuen els mallorquins) que m’hi dirigia. El sol, com indica l’expressió, donava el baix i les ombres s’allargassaven sobre el terra. El dia era esplèndid, com només ho poden ser els de tardor, amb núvols d’allò més creatius, que, jugant a fet i amagar amb el sol, movien les seves ombres sobre el terra al ritme del vent. A la ràdio, clàssica, un quartet de corda hi posava música de fons. Un espectacle tan aclaparador com per agenollar-se i donar gràcies a la terra i al cel per permetre’ns contemplar tal meravella, vestint tot l’espai, d’horitzó a horitzó, de les més variades llums.

Aquesta mena d’embadaliment que, de tant en tant, ens ofereix la natura, jo només recordo haver-lo experimentat, al cinema, una vegada. Va ser a l’estrena, l’any 1976, de la pel·lícula Barry Lyndon, del director Stanley Kubrick. Només aquella vegada he pogut sentir, sortint de tota la platea, exclamacions de «Oh!» a cada canvi de pla que apareixia damunt la pantalla panoràmica. Crits de terror sí, és habitual, però d’estupefacció i embadaliment va ser la primera i única vegada. La pel·lícula, ambientada al segle XVIII, reproduïa a través de la fotografia l’estètica de les pintures de l’època, incloent-hi la il·luminació a base d’espelmes, essent la primera pel·lícula que ho va aconseguir. Tot això la convertia en un clàssic, tant per l’època que retratava com pel valor estètic del propi film.

Com ja he dit, jo havia exposat un parell de vegades a Montesquiu, on molts dels meus amics vingueren a veure les meves pintures. El lloc, situat al mig d’un parc natural, és espectacular per si mateix de manera que per si sol ja mereix la visita. La darrera vegada hi exposava una trentena de pintures de temàtica històrica (algunes ambientades al segle XVIII) pintades al llarg dels darrers deu anys, i que comportaven una mitjana d’un mes de feina cada una. Aquells que les visitaven, incloent els meus amics, no es dedicaven a visionar tot el conjunt ni el temps que dediquen, potser més d’un cop a la setmana, a veure una primera part de un partit de futbol.

Potser és per això que ara els responsables del lloc han decidit dedicar l’espai expositiu a «l’art conceptual relacionat específicament amb el medi ambient». Suposo que esperonats per l’emergència climàtica que ara ho impregna tot sota l’ombra dels fons «next generation».

En arribar-hi una cinquantena de persones s’agrupaven ja davant la portalada a l’espera que ens en donessin accés. Tot seguit, després d’una breu presentació dels responsables tècnics del parc, de l’autora de la instal·lació, i de citar diverses vegades paraules com «curetatge», «art contemporani», «art conceptual» i «medi ambient», ens oferiren de visitar la instal·lació en grups de deu, com si fos una mena de viatge iniciàtic. La instal·lació du per títol «Mil ulls m’observen».

La immensa arcada de la portalada amb tancament de vidre (potser el més destacable i emblemàtic del recinte), que donava llum a la sala, havia estat cegada amb plàstics negres per a convertir la sala en una cambra fosca, on l’única llum la donaven uns aparells penjats al sostre que projectaven imatges nocturnes capturades al bosc pròxim, amb alguns dels animals salvatges que hi habiten: senglars, guineus, cabirols, genetes…, tot ambientat amb algunes branques pel terra i sons de moviment entre les fulles. «L’espectacle» no va durar més de deu minuts, s’havia de donar pas a la resta de públic. Tampoc no hi havia més cosa a veure. (Així que no em puc pas queixar dels que visitaven la meva obra, una mica més si que s’hi estaven).

Jo, que tinc el privilegi de viure  envoltat de bosc i he pogut veure sovint aquests mateixos animals, de dia, en viu i en directe, entenc que, per als habitants de ciutat això pugui tenir un cert interès. Però és que l’autora de la instal·lació es presentava com ambientòloga i artista.

Pel que fa a ambientòloga no l’hi puc discutir, però artista? Què té d’artístic projectar unes imatges capturades gràcies únicament a disposar d’unes càmeres (fototrampeig, se’n diu) de visió nocturna? Elogi a la tecnologia, potser si, però art? L’argument escrit al fulletó que donaven era: «Obrir la mirada a la realitat dels essers no humans».  Com si això no ho hagués fet mol millor la pel·lícula Bambi, de manera força més artística, ja als anys quaranta del segle passat. «M’interessen les altres formes de ser del món i com ens relacionem amb elles —afegeix—. Això, per mi fa que les pràctiques artístiques es converteixin en un mitjà de coneixement.» Doncs mira, per a saber com ens miren els senglars només has de passejar-te per alguns carrers de la ciutat i els veuràs sense cap interposició tecnològica. Descobriràs que ens veuen, de manera literal, com una font d’alimentació, i en aquest cas si que no té res a veure amb l’electrònica.

Tecnologia (innovadora), també era haver aconseguit filmar l’any 1976, per primera vegada, amb les càmeres analògiques d’aleshores, un ambient només il·luminat amb espelmes, el resultat del qual —aquest si artístic— va ser una de les pel·lícules més genials del cinema de tots els temps.

Però, tampoc no se li pot pas demanar a l’autora que estigui a l’alçada del senyor Kubrick, ja que ni els recursos de cada un ni l’experiència respectiva poden ser iguals, però quelcom més del que ens oferia a Montesquiu potser sí. De fet, no crec que se li pugui imputar res a ella, que segurament fa el que sap i pot, sinó a la moda actual del que es considera modern i progressista en l’art, en què els «curadors» bavegen per a donar prioritat a la utilització dels nous mitjans tècnics, més que no pas a allò que es fa amb ells. Tot, només per justificar el seu lloc i ser considerats innovadors. Doncs, actualment un pot ser titllat d’eclèctic, però mai de clàssic. O conservador (però si conservacionista, com ha de ser).

Vull deixar clar que aquells que ara prenen aquestes decisions no tenen res a veure amb els empleats del parc que jo vaig conèixer i em van atendre de meravella.

Des que el senyor R. Mutt (Marcel Duchamp) va presentar el seu famós urinari, qualsevol que es consideri avantguardista ha d’apuntar-se a l’art conceptual si vol ser reconegut en aquest món, sense adonar-se que amb aquella obra el senyor Duchamp el que pretenia era fer una crítica satírica a la idea (concepte) que «tot pot ser art i qualsevol ser artista».

De la mateixa manera que amb la novel·la del Quixot, el seu autor Miquel Sirvent, en lloc d’una lloança de l’idealisme el que feia era una sàtira per a mostrar la bogeria i els desastres que l’intent d’implementar (paraula de moda) les idees, provoca. Perquè el resultat sol ser el contrari del que vol denunciar l’autor. Molts lectors i espectadors ho interpreten al revés: creuen, també, com a la saga fílmica del detectiu Torrente, que el personatge és un model a imitar, quan és precisament a ells —aquests mateixos espectadors que s’hi identifiquen— a qui satiritza. Però com que l’espectacle (a més de l’esport i el turisme) dóna diners, ningú no vol renunciar-hi, així que veiem com els «urinaris» de tota mena ho empastifen tot.

Diria que les imatges captades al bosc poden comparar-se, salvant les distàncies, amb la sortida de la fàbrica rodada pels germans Lumière a la primera pel·lícula de la història, si bé la distància creativa d’ambdues vers el Barry Lindon d’en Kubric és abismal. Ara, però, sense ni tan sols el mèrit de ser els primers a utilitzar la tècnica. Perquè n’hi ha prou de proclamar-se conceptual, ambientalista, no binari, feminista, defensor de minories ètniques, animalista, vegà o pacifista, per a tenir les portes obertes d’institucions i centres culturals, òbviament sempre que, a més, «algú» et recomani, ja que la competència no deixa de ser ferotge.

La sala s’havia dedicat duran vint anys a exposicions de pintura, escultura, ceràmica o fotografia d’artistes de la zones pròximes que només volien fer conèixer les seves obres, no pas salvar el món, si no gaudir-lo. Però, es veu que l’«emergència climàtica» considera més important fer conèixer els animals de l’entorn, sense incloure’n, però, espècies humanes en perill de desaparició com són els artistes clàssics. Ara és el discurs el que preval sobre la obra.

Però, ¿quina importància te tot això —em direu—, quan tenim al costat hecatombes que ens amenacen, com les guerres de Gaza, Ucraïna, Síria, Líban, Afganistan, Armènia, Iemen, Líbia, Mali, Sàhara, Haití, farcides d’immigració, misèria, pandèmies… que, posats a definir-les com a obres conceptuals, si que no tenen parió amb cap instal·lació museística, mapping o perfomance artística que l’artista més ben dotat i innovador pugui imaginar-se? Ara, això si, tots corren a apuntar-se al carro de denunciar-ho. Sense adonar-se que és precisament el fet de divulgar la notícia allò que esperona els promotors d’activitats tan luctuoses. No hi ha manera d’entendre’s entre el humans i volem entendre els «no humans»?

No serà per manca de càmeres de fototrampeig que els humans no ens entenem!

Les noves tecnologies fan que tot esdeveniment es divulgui a l’instant i, també, que a l’instant següent la notícia ja sigui vella. Tot allò que impliqui dedicar-hi temps es desestima. El fet de contemplar…, no es contempla. Tret que es tracti d’un partit de futbol, al qual sovint es dedicarà més temps a parlar-ne que el mateix fet de la contemplació.

L’art, per contra, és fa perquè el temps no passi, perquè hom s’oblidi del temps, ja sia realitzant l’obra o contemplant-la. L’art és per contemplar l’eternitat.

És quan això no passa que la realitat (entesa com allò que passa) ens aclapara.

Mentre els meus amics vagin a veure una exposició pensant en l’hora del partit que veuran a continuació, ni gaudiran del paisatge que els envolta ni de la exposició.

Mentre els noticiaris dediquin més temps als polítics, a les guerres i al futbol (que no deixa de ser una metàfora de la guerra), que a l’art, hi haurà guerres. O, dit al revés: quan els noticiaris i els polítics dediquin més temps a l’art que al futbol, estarem en pau.

I potser tampoc caldrà ocupar-se de l’emergència climàtica.

Enteneu el concepte?