Arxius: Projectes

Fa poc van convidar-me a la presentació-inauguració de la nova etapa expositiva que s’inicia al castell de Montesquiu on, amb anys de diferència, he exposat en dues ocasions les meves pintures, i he de dir que els empleats del centre em van atendre sempre de la millor manera, fins al punt que havia sol·licitat tornar-hi a exposar l’any vinent. Ara, però, ja no serà possible.

Era a «s’hora baixa» (com diuen els mallorquins) que m’hi dirigia. El sol, com indica l’expressió, donava el baix i les ombres s’allargassaven sobre el terra. El dia era esplèndid, com només ho poden ser els de tardor, amb núvols d’allò més creatius, que, jugant a fet i amagar amb el sol, movien les seves ombres sobre el terra al ritme del vent. A la ràdio, clàssica, un quartet de corda hi posava música de fons. Un espectacle tan aclaparador com per agenollar-se i donar gràcies a la terra i al cel per permetre’ns contemplar tal meravella, vestint tot l’espai, d’horitzó a horitzó, de les més variades llums.

Aquesta mena d’embadaliment que, de tant en tant, ens ofereix la natura, jo només recordo haver-lo experimentat, al cinema, una vegada. Va ser a l’estrena, l’any 1976, de la pel·lícula Barry Lyndon, del director Stanley Kubrick. Només aquella vegada he pogut sentir, sortint de tota la platea, exclamacions de «Oh!» a cada canvi de pla que apareixia damunt la pantalla panoràmica. Crits de terror sí, és habitual, però d’estupefacció i embadaliment va ser la primera i única vegada. La pel·lícula, ambientada al segle XVIII, reproduïa a través de la fotografia l’estètica de les pintures de l’època, incloent-hi la il·luminació a base d’espelmes, essent la primera pel·lícula que ho va aconseguir. Tot això la convertia en un clàssic, tant per l’època que retratava com pel valor estètic del propi film.

Com ja he dit, jo havia exposat un parell de vegades a Montesquiu, on molts dels meus amics vingueren a veure les meves pintures. El lloc, situat al mig d’un parc natural, és espectacular per si mateix de manera que per si sol ja mereix la visita. La darrera vegada hi exposava una trentena de pintures de temàtica històrica (algunes ambientades al segle XVIII) pintades al llarg dels darrers deu anys, i que comportaven una mitjana d’un mes de feina cada una. Aquells que les visitaven, incloent els meus amics, no es dedicaven a visionar tot el conjunt ni el temps que dediquen, potser més d’un cop a la setmana, a veure una primera part de un partit de futbol.

Potser és per això que ara els responsables del lloc han decidit dedicar l’espai expositiu a «l’art conceptual relacionat específicament amb el medi ambient». Suposo que esperonats per l’emergència climàtica que ara ho impregna tot sota l’ombra dels fons «next generation».

En arribar-hi una cinquantena de persones s’agrupaven ja davant la portalada a l’espera que ens en donessin accés. Tot seguit, després d’una breu presentació dels responsables tècnics del parc, de l’autora de la instal·lació, i de citar diverses vegades paraules com «curetatge», «art contemporani», «art conceptual» i «medi ambient», ens oferiren de visitar la instal·lació en grups de deu, com si fos una mena de viatge iniciàtic. La instal·lació du per títol «Mil ulls m’observen».

La immensa arcada de la portalada amb tancament de vidre (potser el més destacable i emblemàtic del recinte), que donava llum a la sala, havia estat cegada amb plàstics negres per a convertir la sala en una cambra fosca, on l’única llum la donaven uns aparells penjats al sostre que projectaven imatges nocturnes capturades al bosc pròxim, amb alguns dels animals salvatges que hi habiten: senglars, guineus, cabirols, genetes…, tot ambientat amb algunes branques pel terra i sons de moviment entre les fulles. «L’espectacle» no va durar més de deu minuts, s’havia de donar pas a la resta de públic. Tampoc no hi havia més cosa a veure. (Així que no em puc pas queixar dels que visitaven la meva obra, una mica més si que s’hi estaven).

Jo, que tinc el privilegi de viure  envoltat de bosc i he pogut veure sovint aquests mateixos animals, de dia, en viu i en directe, entenc que, per als habitants de ciutat això pugui tenir un cert interès. Però és que l’autora de la instal·lació es presentava com ambientòloga i artista.

Pel que fa a ambientòloga no l’hi puc discutir, però artista? Què té d’artístic projectar unes imatges capturades gràcies únicament a disposar d’unes càmeres (fototrampeig, se’n diu) de visió nocturna? Elogi a la tecnologia, potser si, però art? L’argument escrit al fulletó que donaven era: «Obrir la mirada a la realitat dels essers no humans».  Com si això no ho hagués fet mol millor la pel·lícula Bambi, de manera força més artística, ja als anys quaranta del segle passat. «M’interessen les altres formes de ser del món i com ens relacionem amb elles —afegeix—. Això, per mi fa que les pràctiques artístiques es converteixin en un mitjà de coneixement.» Doncs mira, per a saber com ens miren els senglars només has de passejar-te per alguns carrers de la ciutat i els veuràs sense cap interposició tecnològica. Descobriràs que ens veuen, de manera literal, com una font d’alimentació, i en aquest cas si que no té res a veure amb l’electrònica.

Tecnologia (innovadora), també era haver aconseguit filmar l’any 1976, per primera vegada, amb les càmeres analògiques d’aleshores, un ambient només il·luminat amb espelmes, el resultat del qual —aquest si artístic— va ser una de les pel·lícules més genials del cinema de tots els temps.

Però, tampoc no se li pot pas demanar a l’autora que estigui a l’alçada del senyor Kubrick, ja que ni els recursos de cada un ni l’experiència respectiva poden ser iguals, però quelcom més del que ens oferia a Montesquiu potser sí. De fet, no crec que se li pugui imputar res a ella, que segurament fa el que sap i pot, sinó a la moda actual del que es considera modern i progressista en l’art, en què els «curadors» bavegen per a donar prioritat a la utilització dels nous mitjans tècnics, més que no pas a allò que es fa amb ells. Tot, només per justificar el seu lloc i ser considerats innovadors. Doncs, actualment un pot ser titllat d’eclèctic, però mai de clàssic. O conservador (però si conservacionista, com ha de ser).

Vull deixar clar que aquells que ara prenen aquestes decisions no tenen res a veure amb els empleats del parc que jo vaig conèixer i em van atendre de meravella.

Des que el senyor R. Mutt (Marcel Duchamp) va presentar el seu famós urinari, qualsevol que es consideri avantguardista ha d’apuntar-se a l’art conceptual si vol ser reconegut en aquest món, sense adonar-se que amb aquella obra el senyor Duchamp el que pretenia era fer una crítica satírica a la idea (concepte) que «tot pot ser art i qualsevol ser artista».

De la mateixa manera que amb la novel·la del Quixot, el seu autor Miquel Sirvent, en lloc d’una lloança de l’idealisme el que feia era una sàtira per a mostrar la bogeria i els desastres que l’intent d’implementar (paraula de moda) les idees, provoca. Perquè el resultat sol ser el contrari del que vol denunciar l’autor. Molts lectors i espectadors ho interpreten al revés: creuen, també, com a la saga fílmica del detectiu Torrente, que el personatge és un model a imitar, quan és precisament a ells —aquests mateixos espectadors que s’hi identifiquen— a qui satiritza. Però com que l’espectacle (a més de l’esport i el turisme) dóna diners, ningú no vol renunciar-hi, així que veiem com els «urinaris» de tota mena ho empastifen tot.

Diria que les imatges captades al bosc poden comparar-se, salvant les distàncies, amb la sortida de la fàbrica rodada pels germans Lumière a la primera pel·lícula de la història, si bé la distància creativa d’ambdues vers el Barry Lindon d’en Kubric és abismal. Ara, però, sense ni tan sols el mèrit de ser els primers a utilitzar la tècnica. Perquè n’hi ha prou de proclamar-se conceptual, ambientalista, no binari, feminista, defensor de minories ètniques, animalista, vegà o pacifista, per a tenir les portes obertes d’institucions i centres culturals, òbviament sempre que, a més, «algú» et recomani, ja que la competència no deixa de ser ferotge.

La sala s’havia dedicat duran vint anys a exposicions de pintura, escultura, ceràmica o fotografia d’artistes de la zones pròximes que només volien fer conèixer les seves obres, no pas salvar el món, si no gaudir-lo. Però, es veu que l’«emergència climàtica» considera més important fer conèixer els animals de l’entorn, sense incloure’n, però, espècies humanes en perill de desaparició com són els artistes clàssics. Ara és el discurs el que preval sobre la obra.

Però, ¿quina importància te tot això —em direu—, quan tenim al costat hecatombes que ens amenacen, com les guerres de Gaza, Ucraïna, Síria, Líban, Afganistan, Armènia, Iemen, Líbia, Mali, Sàhara, Haití, farcides d’immigració, misèria, pandèmies… que, posats a definir-les com a obres conceptuals, si que no tenen parió amb cap instal·lació museística, mapping o perfomance artística que l’artista més ben dotat i innovador pugui imaginar-se? Ara, això si, tots corren a apuntar-se al carro de denunciar-ho. Sense adonar-se que és precisament el fet de divulgar la notícia allò que esperona els promotors d’activitats tan luctuoses. No hi ha manera d’entendre’s entre el humans i volem entendre els «no humans»?

No serà per manca de càmeres de fototrampeig que els humans no ens entenem!

Les noves tecnologies fan que tot esdeveniment es divulgui a l’instant i, també, que a l’instant següent la notícia ja sigui vella. Tot allò que impliqui dedicar-hi temps es desestima. El fet de contemplar…, no es contempla. Tret que es tracti d’un partit de futbol, al qual sovint es dedicarà més temps a parlar-ne que el mateix fet de la contemplació.

L’art, per contra, és fa perquè el temps no passi, perquè hom s’oblidi del temps, ja sia realitzant l’obra o contemplant-la. L’art és per contemplar l’eternitat.

És quan això no passa que la realitat (entesa com allò que passa) ens aclapara.

Mentre els meus amics vagin a veure una exposició pensant en l’hora del partit que veuran a continuació, ni gaudiran del paisatge que els envolta ni de la exposició.

Mentre els noticiaris dediquin més temps als polítics, a les guerres i al futbol (que no deixa de ser una metàfora de la guerra), que a l’art, hi haurà guerres. O, dit al revés: quan els noticiaris i els polítics dediquin més temps a l’art que al futbol, estarem en pau.

I potser tampoc caldrà ocupar-se de l’emergència climàtica.

Enteneu el concepte?