[Idea original de Maria Borràs i Liliana Moreno. Fotos de Montserrat Escayola.]
La Terra Batega: apunts per un món mobilitzat, són 4 podcasts sobre emergència climàtica, lluites i resistències fets a partir del treball de camp que Maria Borràs ha fet durant l’any 2023 passat amb tot de col·lectius de defensa del territori arreu del país.
Aquest treball vol fer d’altaveu dels moviments que s’estan articulant a Catalunya per tal de crear sinergies entre els moviments socials, l’acadèmia i la societat civil i així traçar camins conjunts cap a una transformació del sistema. Tenen la intenció també de situar-nos al nostre territori, de saber què hi està passant, quins col·lectius posen els seus cossos en la lluita per la defensa de la terra i quines resistències s’hi tracen per a fer front a conflictes que apareixen de nou i d’altres que ja fa anys que patim.
Els testimonis que hi apareixen no estan identificats per manera de preservar-ne l’anonimat.
El projecte ha estat finançat per l’Instituto de las Mujeres sota la convocatòria Subvenciones públicas destinadas a la realización de investigaciones feministas, de género y sobre mujeres 2022, dins del projecte FEMART: “Género, conflictos socio-territoriales y cambio climático: una exploración desde el arte y la perspectiva ecofeminista” (14-7-ID22).
Com a cirereta del pastís de La Terra batega, els passats dissabtes 6 i 26 d’abril la companyia No me olvides va presentar a la sala Cincómonos, del carrer Roger de Llúria de Barcelona, l’obra Un assumpte elemental —teatre elemental basat en testimonis de la via real i natural—, en què les actrius Li Morenita i María Heras, l’una colombiana i l’altra madrilenya, van esforçar-se amb èxit a dir en bon català i representar, precisament, la veu dels qui defensen la terra des de quasi l’anonimat: veus, silencis, pors i esperances per la justícia ambiental, una crida a la reflexió des de la comèdia, la poesia i la ironia basada en la investigació de Maria Borràs.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
[Notes de Xavier Borràs | Fotos de Montserrat Escayola.]
El passat dilluns, 18 d’abril, es va presentar al Casino de Vic el llibre de l’advocat gironí Benet Salellas En encesa espera (Tigre de Paper, 2024), anomenat, també, el «true crime d’Estat del 92», ja que conta, quan es vivia la febre olímpica, la detenció d’una quarantena d’indepedentistes l’estiu de 1992 durant l’anomenada Operación Garzón. La presentació —moderada per Jordi Vilarrodà davant un nombrós públic—, va anar a càrrec de Ton Granero, Pep Cumeras, Roser Iborra, Pep Musté i el mateix Benet Salellas.
Cal recordar que mentre a la «superfície» la societat de l’espectacle gaudia amb l’eufòria esportiva, a les entranyes de l’Estat, a les garjoles de la Guàrdia Civil, aquells arrestats eren cruelment torturats i maltractats.
En les pàgines del llibre s’hi relata aquesta experiència —provinent, majoritàriament, dels arxius del pare d’en Benet, el també advocat Sebastià Salellas— i com allò que cercava trencar-los i destruir-los per sempre més va ser capgirat per una persistent campanya de denúncia culminada amb una condemna del Tribunal d’Estrasburg al Regne d’Espanya per no haver investigat el que els havia passat.
Les diferents mirades, les distintes reaccions i la pluralitat de vivències al voltant del cas hi desfilen de forma entrelligada com una teranyina que va del present al passat recorrent el país, evocant-ne els p protagonistes, dialogant-hi, de vegades en primera persona, de vegades escoltant-los o recuperant-los del sumari judicial…
Tot plegat, amb l’objectiu de construir un mosaic integral i diacrònic a partir d’uns fets que van marcar una generació i que avui serveixen per entendre més bé el present i els possibles embats del futur.
Una crònica d’uns fets repressius que van marcar una generació de l’independentisme i que serveixen, avui, per entendre més bé el present i els possibles embats del futur.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
L’ermita de Sant Pere d’Aüira. [Dibuix de Ramon Orriols.][Text, il·lustració i fotos de Ramon Orriols.]
En el punt més alt de la crestallera que separa la vall del Merdàs i la del Freser al Ripollès hi trobem un airós cap de serrat (. m) on s’assenta la bonica ermita romànica de Sant Pere d’Aüira.
Es tracta d’un edifici d’una sola nau, amb absis semicircular sense ornamentacions. Té un campanar d’espadanya amb dues obertures i manté la portalada original amb un arc de mig punt. A mitjan segle XVII s’hi afegiren dues capelles laterals a costat i costat de la nau que donen a la planta l’aparença de creu llatina.
Documentada el 1150, va ser consagrada pel bisbe de Vic, Bernat Calbó, el 5 de setembre de 1235.
S’hi pot pujar des de Campdevànol per una pista rural que surt des del cementiri del poble i en uns 6 km arriba a la zona d’esbarjo que hi ha prop de l’ermita, després de superar amb un seguit de giravolts la baga del coll de la Batalla.
La seva privilegiada situació ofereix una panoràmica extraordinària de les muntanyes de la zona i, també, permet continuar pels camins que comuniquen els indrets llegendaris del comte Arnau, passant per la collada de Grats, on va caure ferit el general Prim en la Primera Guerra Carlina.
El seu aplec se celebra cada any el diumenge després del dia de sant Pere.
En aquesta ocasió, en Nan, en Toni, en Gabriel i en Ramon van fer anar les cames amb la bicicleta en una volta entre les belles poblacions altempordaneses de Roses a Cadaqués (en viatge d’anada i tornada) el desembre de 2023.
El ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, ha confirmat que el Gobierno de España tramitarà l’expedient a través del qual diverses entitats i víctimes de la dictadura franquista demanen que l’edifici de la Policia Nacional de via Laietana sigui considerat un lloc de memòria democràtica.
La pretensió del Gobierno és que la Policia no abandoni l’edifici. És com si declaressin culpable el teu violador però t’obliguessin a dormir amb ell. Volen fer passar bou per bèstia grossa, donant a entendre que la Policia espanyola ara és democràtica i oblidant la violència de l’1 d’Octubre.
La realitat és clara i contundent: l’estat espanyol vol que recordem que totes les tortures, violacions i crims d’aquesta comissaria no es van executar perquè Espanya fos una dictadura, sinó que es van dur a terme contra una comunitat que no acceptava ni el franquisme ni la monarquia ni la Constitució espanyola, herència directa del dictador Franco.
Si tenim present que, en bona part, el poder judicial espanyol també és una herència de la dictadura i actua amb impunitat contra els que no acceptem la monarquia i la Constitució i volem la independència, entendrem les declaracions de l’expresident del Barça, Sandro Rosell, que va estar dos anys a la presó i va sortir-ne sense càrrecs. Rosell afirma que el van empresonar per independentista i explica que Espanya, a diferència d’Itàlia, no té unes màfies com la napolitana o la siciliana, sinó que, a Espanya, la màfia és l’Estat.
Cert. Aznar, Zaplana, Rato, Ayuso, Florentino Pérez, Felipe González…, saquegen el país, i el que els interessa és mantenir com sigui els privilegis herència del franquisme. En fi, la comissaria superior de la via Laietana recorda això, i volen que sigui per sempre. In saecula saeculorum. Amén
En l’urbanisme també existeix l’abans, el durant i el desprès, adverbis per tenir en compte.
Abans
El planificador parteix d’informacions fins avui, tot tenint en compte els límits i les configuracions físiques, població, cultura i tradicions, espais naturals, conreus, zones i espècies protegides, infraestructures i usos en general, així com condicions ambientals de tot tipus. És el moment de la recerca.
Durant
És el moment de la reflexió, de la interpretació de la recerca i de les experiències acumulades en el camp de l’urbanisme, per tal de no cometre errors sobre resultats tangibles i elaborar una proposta sostenible.
Després
Ja no és mirar enrere, és mirar el present i el futur. Un futur que queda taxat en temps, economia i petjada ecològica. És veritat que els codis senyalen períodes d’execució, avui anomenats sexennis, però sempre pendents de la influència global.
Referits els moments, cal preguntar-nos:
Qui té la governança?: el poble?, els polítics?, els redactors de la proposta?. Sembla que la resposta ens hauria de dir que tots. Sí, però no.
Vejam, la proposta és un treball tècnic, científic, acadèmic, però en el seu tràmit preveu que el poble pugui escoltar, comprovar i opinar mitjançant al·legacions. Els redactors informaran si són o no adequades i si s’ajusten a la legalitat vigent. Però, el quid de la qüestió és que la decisió final serà la dels polítics. Algú pot dir que representen al poble (eleccions). És veritat, i per això es tan important i necessària la participació ciutadana, el que avui es diu la societat civil.
Participar, com deien entre els grecs, vol dir ser ciutadà; compromís individual i col·lectiu.
Les joguines que s’apilonaven a l’aparador de Cal Noranta-cinc competien en una lluita desigual amb les nines, que en una proporció ínfima n’ocupaven un espai residual. Abduït per la publicitat de l’època, Moretti va adquirir una barbie per regalar-li a la seva germana petita. Per moments havia tingut dubtes de comprar-li una capsa de condons, perquè aquelles últimes nits havia sentit gemecs a l’habitació de la noia, associables a una activitat masturbatòria incipient. Quan van haver-li tornat el canvi del parell de bitllets de mil pessetes que li havia donat a la mestressa de la botiga, va agafar la nina i, involuntàriament, va tombar una col·lecció de cliks de Famobil que tenien perfectament alineada al taulell. Maldestrament, va demanar disculpes i va sortir tan de pressa com va poder de la botiga, vermell com un pigot, mig atropellant la senyora que s’esperava per comprar un geyperman pel fill.
Aquella mateixa nit de dissabte Moretti va pujar les escales del Mix, local de moda al pis superior de la discoteca Master’s de Ripoll. Confós entre els amics, havia demanat un 43 amb coca-cola, que s’incorporava al seu organisme a una velocitat superior a la de la resta de la colla. Probablement perquè no sabia beure. Amb tota seguretat perquè li encantava el gust dolç de Burman Flash fusionat amb alcohol.
«Tengo el cuerpo muy mal, pero una gran vida social…»
La nit ripollesa no era excessivament atractiva. Tret de l’Arlequí i el bar Mundial, poques opcions més podia oferir als forasters. Malgrat l’absència d’al·licients, una colla de torellonencs despistats havia aterrat al municipi. En aquell moment estaven a tres metres i mig de Moretti, fent una partida al billar del Mix. Havien renunciat a les presumptes possibilitats de seducció, perquè al local hi havia un percentatge 80/20 de nois respecte a noies. D’aquest 20% només en consideraven una petita porció com a follables. I a més totes elles tenien novii, individus amb aspecte de no estar gaire predisposats a raonar en cas d’iniciar-se un conflicte de seduccions. Massa feina per a cardar un puto clau.
Quan algú va deixar una moneda de cent pessetes sobre el billar per a jugar la pròxima partida, la colla nord-osonenca es va afanyar a explicar que no tenien intenció d’opositar. Només pretenien fer-ne una altra entre ells i cardar el camp. Eren quarts d’una de la nit i encara tenien temps d’arribar a qualsevol local de la seva comarca per acabar una nit de lleure oblidable. L’autor de la proposta va insistir. Volien mesurar-se contra el guanyador. La partida es va acabar i els torellonencs van introduir una nova moneda al billar. Van extreure’n les boles i les van col·locar sobre la taula, ignorant a la fauna local.
Moretti va observar com un individu del poble agafava la bola blanca i l’estavellava contra les que acabaven de situar en el triangle inicial del joc. Un dels nois de Torelló va advertir-li que deixés de tocar els collons. El ripollès estava massa acostumat a imposar la seva voluntat. Quan van tornar-ho a tenir tot a punt per començar la partida aquell paio va agafar la bola i la va llençar de nou cap a la resta. L’envàs de mitjana Estrella Damm que va impactar-li a la cara no va ser capaç d’alinear les quatre putes neurones que haurien de posar en freqüència el seu cervell. Les de la resta dels seus amics seguien rutines paral·leles. Un rajolí de sang es va escapar del front del seguidor de Madonna, Level 42, els Hombres G i les pel·lícules d’Arnold Schwarzenegger. El crit efeminat que va sorgir-ne de l’esòfag va ser secundat per la seva histèrica xicota. La nombrosa colla de joves que esperaven per jugar al billar del Mix va fer front comú. La tangana havia començat.
El grup de torellonencs va guanyar la porta de l’efímer local després d’haver-ne baixat les escales anàrquicament. Darrere seu un crit de dolor, frustració i venjança havia pres l’establiment nocturn. Pel camí s’havien trencat un parell de cubates, tres mitjanes Estrella i un quinto San Miguel. La permanent d’una adolescent va rebre l’impacte d’un vas de vidre i les espatlleres del vestit jaqueta d’una senyora que esperava la primera filla, van invertir la seva horitzontalitat. Eren finals dels vuitanta. Eren els pitjors anys de moltes vides.
Quan els ripollesos indignats van adonar-se de l’estat de la situació, els nord-osonencs ja cremaven carburant a Terradelles en direcció sud. Moretti estava gaudint per primera vegada de la nit ripollesa, talment com ho hagués fet a Manhattan, Berlín o el Soho londinenc. La puta globalització començava a prendre forma a ritme de violència gratuïta.
Al lavabo d’un sòrdid bar pescallunes un parell de nois assaborien per via nasal el contingut de la paperina que acabaven d’adquirir a un conegut quinqui local, quan van sentir el so dels frens d’un Seat Ronda. Un d’ells va arrambar amb el dit índex les restes de substància colombiana que hi havia sobre el dipòsit de l’inodor i va refregar-s’ho a les genives. Quan va sortir a l’exterior va veure’s empès a l’interior d’un vehicle en direcció a la capital de la comarca veïna. Algú exigia justícia. A ell li suaven moltíssim els motius. Eren la una i deu de la matinada. Va entomar la catana que hi havia al vehicle i va deixar que l’aire de la primavera nocturna prepirinenca que entrava per la finestra del darrere li acaronés el rostre humitejat amb llàgrimes de cristall.
«Corren de un lado a otro como pollos sin cabeza…»
No li havia agradat mai la música disco ni la gent que estava predisposada a marcar-se unes passes de ball amb la penúltima excusa sorgida de la indústria subdiscogràfica barcelonina. Per això, Moretti va sortir del Mix i es va recolzar a la barana que hi havia a peu de la carretera de Barcelona, davant mateix del Master’s.
El simulacre de violència que havia viscut tres quarts d’hora enrere no va tardar a reproduir-se quan l’ocupant d’un vehicle amb matrícula de Barcelona va passar per davant seu brandant una arma. Unes fèmines gallinàcies van exclamar crits de terror. Els seus mascles tragueren forces de flaquesa, i van organitzar un improvisat simulacre de massacre. Un dels més motivats va córrer a buscar uns nunchakus per a exhibir maldestrament davant de Cal Déu les seves aptituds en arts marcials quan els pescallunes ja retornaven de nou a la riba osonenca del Ter. Fent recompte d’efectius s’havien adonat de la seva manifesta inferioritat, així que van emprendre una retirada que sempre és el més semblant a una victòria quan t’adones que és impossible guanyar. Abans, però, la catana havia decapitat un poll que s’acabava d’escapar d’un galliner de la Rodona, i que els va seguir per inèrcia fins a la plaça Vella de Torelló, avançant fins i tot a un dels vehicles que amb les presses havia sortit de la carretera a l’altura de la Solana.
«Que bien me lo paso, yo solito…»
Mentre tot plegat tornava a la normalitat, Moretti caminava en direcció al domicili dels seus progenitors a la plaça Sant Eudald. No podia treure’s del cap l’escot voluptuosament estrident d’una de les noies del bar. Aquella nit va mullar els llençols pensant en profunditats vaginals que no exploraria mai, mentre a l’habitació veïna la germana es tocava pensant en la seva millor amiga. Secrecions miccionadores humitejaven simultàniament pijames dissenyats per Charles Monroe Schulz, producte de malsons on nombrosos colls eren seccionats per l’acer d’una catana de la vall del Ges.
Una cambrera del Mix netejava encara les restes de cervesa i gintònics que havien causat una enganxifosa capa líquida a l’interior del bar. A fora el seu xicot l’esperava a cavall d’una Honda NSR. Portava un condó a la butxaca, una erecció sota els pantalons i la seguretat que aquella puta nit tampoc no perdria la virginitat per més que els seus somnis humits haguessin augurat tot el contrari. Sota el casc NZI la buidor prenia forma.
